dimecres, 29 setembre de 2010

LHDL - dijous, dia 30 de setembre


"L'hora del lector" torna aquest dijous al 33.
En el primer programa de la temporada, Emili Manzano entrevista l'escriptor Colm Tóibín (Enniscorthy, Irlanda, 1955), que acaba de presentar la seva última novel·la, "Brooklyn" (Amsterdam / Lumen, 2010).Tóibín és irlandès però coneix bé el Pirineu català: té una casa a Farrera de Pallars. És autor, entre d'altres, d'"El Sur" (Emecé, 2003), "Homenatge a Barcelona" (Columna, 2003), "Crónica de la noche" (Emecé, 2002) i "Un llarg hivern" (La Campana, 2007), aquest últim ambientat en un poblet entre el Pallars i l'Alt Urgell.
D'altra banda, al primer reportatge de la temporada, Marina Espasa i Enric Juste entrevisten l'autor francès Jean Echenoz, de visita a Barcelona amb motiu de la presentació de la seva nova novel·la, "Correr" (Anagrama, 2010). A més, Víctor Amela comenta igualment "Correr", de Jean Echenoz, i Xavier Antich recomana "Els onze" (Club Editor, 2010), de Pierre Michon.
Al segon reportatge, Marina Espasa i Enric Juste parlen amb Jordi Esteva sobre l'autor marroquí Mohammed Xukri, aprofitant que aquest mes la iniciativa "D'aquíd'allà" està dedicada al Marroc.
A la secció dedicada als clàssics, Maria Campillo, professora de literatura de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, parlarà de "Madame Bovary", de Gustave Flaubert.
Per acabar, es passaran els vídeos dels espectadors recomanant llibres que han arribat a la bústia electrònica del programa.

dilluns, 27 setembre de 2010

LA BICICLETA ESTÀTICA

Lectura d'un relat de 'La bicicleta estàtica' per Sergi Pàmies de Quaderns Crema a Vimeo.


Sergi Pàmies llegeix 'Supervivència', un dels contes del seu darrer llibre, 'La bicicleta estàtica' (Quaderns Crema, 2010).

JUGADORES. Don DeLillo.

Jugadores
Don DeLillo.
Seix Barral Ed.
Traduïda per Miguel Martínez-Lage.
253 pàgines.

En Delillo és una debilitat que tinc. N'intento llegir, de mica en mica, tot el què té publicat. Crec que ara d'ell només em falta "Libra" i un de nou que sortirà traduït la primavera vinent...
M'agrada perquè el trobo molt contemporani. Parla molt de coses d'ara: Sensacions i temes del present (terrorisme, por, conspiracions...), l'influència de les imatges i de la TV, etc.

Aviso que és un escriptor molt "raro" (i posmodern)...
O sigui: un escriptor bo t'explicarà com la noia li fa un petó al noi,
un escriptor brillant descriurà el què pensa la noia i com el noi la mira al mateix temps, però en DeLillo ens dirà com surt l'aire de l'aparell d'aire acondicionat i la sensació que té la noia quan l'aire li arriba a tocar la pell...
(DeLillo té una guixeta pròpia dins la Història Universal de la literatura.)

També amb la sensació que DeLillo ha anat desenvocant amb les seves últimes obres cap a una narrativa "abstracta" (si se n'hi pot dir així) on els personatges es desdibuixen i les escenes es difuminen...
(Canvia de personatge sense avisar, passa d'un lloc a un altre, les seves novel·les no tenen presentació ni nus ni quasi desenllaç...
[Potser allò que Llovet deia l'altre dia del "triomf de l'estil sobre la trama" ])

"Jugadores" seria una novel·la de les primeres -del 1977-, o sigui que podríem dir que és de les "normals" entre cometes però on ja s'hi comencen a veure aquestes caracteristíques seves...
Explica la història (si la he entès bé) d'una parella jove que de mica en mica es van separant i ella acaba de vacances amb una parella d'amics gays; i ell entra en una cèl·lula terrorista que vol posar una bomba a la borsa (on treballa)...

Per interessats en DeLillo, recomanaria començar per "Ruido de fondo", seguir amb "Submundo" (obra mestra de 800 pàgines on el protagonista és una pilota de beisbol...), i anar fent després les altres, de mica en mica i en dosis petites: DeLillo és molt bo (i molt fred, com el bisturí d'un cirurgià) amb moments d'autèntica genialitat però que a vegades et pot arribar a posar dels nervis...

MALETES PERDUDES. Jordi Puntí.

Maletes Perdudes.
Jordi Puntí.
Empúries Ed.
450 pàgines.

L'argument:
Quatre fills (amb el mateix nom) del mateix pare però de diferenta mare, es troben de grans per descobrir i trobar el seu pare (que havia sigut transportista de mudances internacional)...

Com sabreu, aquest llibre ha sigut el hit català d'aquesta primavera i estiu; Premi Llibreter (en la meva opinió, merescut), líder de vendes, moltes entrevistes a l'autor, etcètera...

És una novel·la, diguem-ne "irvingiana" (per en John Irving; no pel número de pàgines sinó pel desenvolupament llarg de l'argument en el temps... Que necessita molts anys, narrativament parlant, per explicar-la, cosa que fa que hi hagi molts personatges...
(Hi ha novel·les que passen en una sola nit o en una escena però "Maletes Perdudes" s'allarga durant tota la segona juventut del personatge protagonista o sigui que uns 30 anys...)

Està construïda en flashbacks de cada fill que va explicant la història del camioner amb la mare corresponent... En resulta formalment una línia narrativa deconstruïda, que li dóna aire al relat i li permet a l'autor cops d'efecte, històries secundàries i personatges nous quan ho necessita...
Al mateix temps al tenir un protagonista viatger el pot situar en temps i llocs diferents en cada relat (que de fet és el mateix protagonista però en diferentes situacions...)

M'ha agradat!
(Tot i que penso que si divideixes la novel·la en 5 parts diferentes, la quarta seria fluixeta...
I també, en una novel·la on es va construint el protagonista sense que aquest hi sigui, va creant en el lector unes espectatives que llavors quan entra finalment el personatge esmentat, aquest ha de ser potent... Suposo que li faltaria una mica de "xitxa" al pare i al seu descobriment... És només una opinió.)
Al mateix temps no crec que aquestes imperfeccions li restin mèrits!
Ja voldria jo que totes les novel·les que compro fossin emocionants i divertides com aquesta!!)
(També valoro molt l'esforç de l'autor perquè conceptualment, trobo la novel·la molt ambiciosa i com n'ha anat aixecant les parets argumentals...
I no sé gaire com explicar-ho, però crec que és una novel·la "estrangera" o que l'autor buscava uns objectius que no els solem veure en els autors catalans... Com si s'hagués deixat de lirismes i hagués anat per feina en benefici de l'argument...)

I també moltes coses bones!!!
(Que suposo que les descobrireu si la llegiu!)

Més novel·la negra (Philip Kerr)

Si els morts no ressuciten
Philip Kerr
La Magrana

Si los muertos no resucitan
Philip Kerr
RBA libros

(Premi Internacional de novel·la negra RBA, 2009)

Dins de la sèrie Berlin noir, s'insereix aquesta novel·la.
El protagonista, un detectiu, expolicia, vigilant d'un hotel de Berlin en l'Alemanya ja nazi a principis dels anys trenta. En la segona part, ens transporta fins a la Cuba del dictador Batista, on ja hi ha hagut temptatives dels rebels de Castro. Dos moments del s. XX d’espera tensa, de por, de corrupció, de premonició del que ha de succeir immediatament: la Segona Guerra Mundial i la victoria del comunisme a Cuba.
Un personatge, Gunther, en el qual Kerr dibuixa el perfil de l’antiheroi cínic i valerós de tantes i tantes pel·lícules en blanc i negre de l'època daurada de Hoolliwood.
Diàlegs molt bons, ambientació perfecta i una prosa (potser una miqueta massa) cinematogràfica.
M'ha agradat força (Un xicotet inconvenient: De vegades, l'omnipresent ironia del narrador en primera persona, està fora de lloc, per ser moments massa tràgics).

(Gràcies, Eulàlia, per les teues recomanacions.)

diumenge, 26 setembre de 2010

EL DARRER PASSATGE


Després de set anys d’exili per diferents punts d’Europa (en set anys, 28 adreces), el darrer passatge de la vida de Walter Benjamin és a Portbou. Una mort que ha sumat punts foscos i diferents hipòtesis. Durant anys, ni tan sols es coneixia el lloc exacte del cementiri on era enterrat. Des de l’any 1991, arrel de la recerca prèvia al rodatge de la pel·lícula L’última frontera i la realització del Memorial de Dani Karavan, es van localitzar els documents oficials a l’Ajuntament de Portbou que van permetre aclarir dubtes sobre quines havien estat les circumstàncies exactes de la seva mort. Tanmateix, alguns interrogants resten oberts. Els fragments que es reprodueixen formen part del llibre de Lisa Fittko La meva travessa dels Pirineus (Barcelona: El Aleph, 1988), on aquesta activista que va ajudar a passar la frontera pirinenca a nombrosos refugiats, explica la seva travessa amb Walter Benjamin. La crònica més completa sobre la mort de Benjamin i sobre la recerca dels diferents documents es troba al llibre d’Ingrid i Konrad Scheurmann: Para Walter Benjamin (3 volums), edició en castellà, anglès i alemany, Bonn: AsKI i Inter Nationes, 1994.

Benjamin deixa París el maig de 1940, passa per Lourdes i a meitat de setembre arriba a Marsella, on té amics. Es troba amb Hannah Arendt i el seu marit Heinrich Blücher, amb Arthur Koestler i amb Hans Fittko, vell conegut seu que acaba amb les poques esperances que li queden de poder embarcar cap als Estats Units. Li donaré l’adreça de la meva dona, Lisa, que s’ha establert a Portvendres. Ella l’ajudarà. L’única manera de sortir de França és fer-ho clandestinament a través de les muntanyes. Després de moltes dificultats, a Marsella aconsegueix el visat del consulat americà que autoritza la seva entrada als Estats Units, on espera retrobar els amics Horkheimer i Adorno, i reprendre la tasca de l’Escola de Frankfurt a Amèrica. Només hi ha una opció: arribar a Espanya a través d’algun pas dels Pirineus, creuar tot el territori espanyol fins a Portugal, i allà embarcar cap a Amèrica. Aquest és el camí que segueixen molts exiliats.

Amb el visat, Benjamin surt en tren cap a Portvendres acompanyat de la fotògraf Henny Gurland (que més tard, ja als Estats Units, es casarà amb Erich Fromm) i el seu fill Joseph. Els ha conegut tramitant el visat a Marsella. Arribats a Portvendres, Lisa Fittko els explica que l’alcalde de Banyuls, un vell socialista republicà, monsieur Azéma, li ha fet saber que existeix un sender poc transitat que creua la frontera i porta a Portbou. Tot i les dificultats de la ruta i la seva salut ressentida (un home de 48 anys malalt del cor), és l’única via possible.

La tarda del 24 de setembre, discretament, Lisa Fittko, Walter Benjamin, Henny Gurland i el seu fill Joseph, fan una prospecció del camí. Benjamin, molt fatigat, decideix fer nit al ras, no es veu amb forces per tornar a Banyuls i al dia següent fer l’ascensió de nou. Passa la nit, sol, en una zona de pins. A primera hora del matí del 25 de setembre, Lisa, Henny i Joseph inicien el camí fins que es retroben amb Walter. L’alcalde Azéma els havia insistit que marxessin de bon matí, abans que sortís el sol, i que intentessin barrejar-se amb la gent que anava a treballar a les vinyes. Sobretot no parleu, per no delatar la vostra condició. I així ho fan. El camí, que ha començat planer, es va fent costerut. El concepte de camí es va convertint, cada vegada més, en una exageració. De tant en tant trobàvem un sender, però en general era més aviat una mena de corriol cobert de pedres. Fins que vàrem arribar a una vinya escarpada i dreta que mai més podré oblidar. Era la darrera vinya. A partir d’aquí, el camí es converteix en una ascensió pedregosa per la part obaga de la muntanya. Benjamin ha calculat que, donada la seva salut, per poder fer la ruta, ha d’aturar-se cada 10 minuts i descansar-ne un, decisió que compleix estrictament, concentrat en el rellotge i els descansos. A l’últim tram, l’han d’ajudar els companys de ruta. Al cap d’unes hores, arriben dalt la carena. Per fi havíem arribat a dalt. Jo m’havia avançat i em vaig aturar a mirar. El que vaig veure em va semblar fruit d’una mena d’al·lucinació: d’una manera inesperada tornava a veure el mar, d’un blau fosc. I allà baix hi havia Portbou. En aquest punt, Lisa Fittko s’acomiada. Per a ella, haurà estat la primera travessa en una ruta que repetirà successivament acompanyant exiliats. Ells, segueixen el camí de baixada fins a Portbou.

A Portbou es noten encara els efectes de la Guerra Civil, acabada fa 19 mesos. Els bombardeigs han estat especialment destructius en aquest poble fronterer. Arribats a Portbou, es presenten a la comissaria de policia, situada a l’estació, on se’ls comunica que se’ls nega l’entrada al territori espanyol. Seran lliurats a les autoritats franceses al dia següent, amb la conseqüent deportació a les autoritats alemanyes que això suposa. Aquella nit, i sota vigilància policial, s’allotgen a l’hotel França, un hostal avui tancat. Benjamin, a l’habitació número 3 i després d’haver fet algunes trucades, pren una forta dosi de morfina (la porta amb ell des de Marsella) i l’endemà al matí, troben el seu cos mort damunt del llit. És el 26 de setembre de 1940. Tenia 48 anys.

Si haguessin arribat un dia abans, no se’ls hagués negat l’entrada al territori espanyol, just aquell mateix dia havia arribat un canvi d’ordres. Si haguessin tardat un dia més, probablement tampoc els haguessin deturat, o com a mínim, als companys de viatge de Walter Benjamin se’ls va permetre seguir camí, encara que potser hi va tenir alguna cosa a veure l’impacte que va causar a les autoritats policials del poble la mort del señor alemán. Al cap d’uns dies, embarcaven cap a Amèrica.

Benjamin va deixar una maleta amb una petita quantitat de dòlars i francs, que van ser canviats per pagar les despeses de l’enterrament, quatre dies més tard. A la documentació del jutge, hi consta que les seves possessions eren una maleta de pell, un rellotge d’or, una pipa, un passaport lliurat a Marsella per l’American Foreign Service, sis fotografies carnet, una radiografia, ulleres, revistes, diverses cartes, i uns quants papers de contingut desconegut, i també alguns diners. I en el certificat mèdic de defunció s’hi llegeix Hemorràgia cerebral. A Walter Benjamin, probablement per una confusió i sense conèixer la seva identitat, el van enterrar el 28 de setembre a la part catòlica del cementiri de Portbou, en un nínxol de lloguer (el 563). L’estiu de 1945, les seves despulles foren traslladades a la fossa comuna.

El mes d’octubre de 1940, 4 setmanes més tard de la mort de Benjamin, Max Horkheimer demanava per carta a les autoritats locals detalls precisos sobre la mort d’aquell alemany, amb la qual cosa donava pistes ja sobre la seva identitat. Va rebre resposta de la mort per crisi cardíaca del señor Walter i dels papers (algunos pocos papeles) que portava. L’any següent, a l’octubre, Hannah Arendt va visitar Portbou amb la idea de retre homenatge a l’amic mort. Però no va trobar cap làpida al cementiri amb el seu nom i ningú no li va saber dir res. Ho explicava en una carta a Gershom Scholem: No he trobat res; enlloc no hi havia el seu nom.

Walter Benjamin, a Portbou, va acabar amb set anys d’exili i amb la possibilitat d’un nou futur a Amèrica. Si al poble, la mort del viatger estranger es va anar tenyint de llegenda, per a altres, una fi lliurament escollida, passava a ser la més autèntica rebel·lió contra el terror nacionalsocialista per part de qui havia estat un dels pensadors més lúcids de la modernitat. Tanmateix, en la mort de Benjamin, res és definitivament tancat. Hi ha una hipòtesi que defensa que Benjamin fou assassinat per agents secrets stalinistes (l’argumentari complet d’aquesta hipòtesi és recollit per Stuart Jeffries en el seu article Did Stalin Killers liquidate Walter Benjamin (The Observer, 8 de juliol de 2003).

D’altra banda, la companya de ruta, Lisa Fittko, que va morir l’any 2005, sempre havia parlat d’una maleta amb un manuscrit que Benjamin va custodiar durant el viatge com un tresor de molt valor. Contenia un darrer manuscrit? La maleta mai s’ha trobat, es desconeix el seu destí. Tot i així, a l’acta del jutge amb la relació dels bens, no hi consta cap manuscrit.

divendres, 24 setembre de 2010

Una Gil de Biedma conta Jaime

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Anit van fer això a la TVE-2 (i em va agradar molt, això no cal dir-ho):
http://www.rtve.es/mediateca/videos/20100923/imprescindibles---gil-biedma-23-09-10/885422.shtml

PERSONATGES LITERARIS


Amics orfes:
M'agradaria inaugurar aquesta nova etapa de tardor proposant-vos que, entre tots, confeccionem una llista dels personatges literaris femenins o masculins que, per diferents motius, ens hagin marcat. A més, si us sembla, podríem explicar les raons per les quals aquest éssers de ficció ens han impactat tant i han tingut tanta trascendència per a nosaltres.
La meva elecció respon a un parell de personatges que tenen en comú el particular món de l'absurd i de l'angoixa existencial (cadascun d'ells, a la seva manera): el Gregor Samsa de La transformació (o La metamorfosi, com la titulaven abans) i l'Alícia de Lewis Carroll. Crec que tots dos són un exemple del que representa l'individu enfrontat al seu propi interior i, especialment, a les incongruències i la incomprensió del món exterior.
Espero la vostra col·laboració.

dijous, 23 setembre de 2010

UN FRAGMENT QUE DE CASUALITAT HE TROBAT I UN ARTICLE SOBRE CALDERS & cia LLEGIT DES DE LA CONTEMPORANEÏTAT...

"Había un hueco a la entrada del despacho. Ahí estaba ella, ante una mesa, leyendo un libro de bolsillo, con los hombros caídos de un modo que indicaba una especial hondura, una reconcentrada soledad, le recordó una de las figuras de Hopper. Volvió por el otro lado tras hacer un alto en el surtidor de agua. Cabello bastante largo, rubio. Eso fue todo lo que registró entonces."
Jugadores. Don Delillo.


Article Calders

dimarts, 21 setembre de 2010

A-BOCA-D'OR DE LA CISTELLA DE L'ESTIU

L'estiu passat vam dir:
'Al final de l'estiu, farem una llista de llibres proposats i/o llegits pels orfes amb tots els comentaris d'aquesta cistella'.
FIAT, diuen els romans antics...

- Dublinesca.- Enrique Vila-Matas
- Els quaderns de Malte de R. M. Rilke
- Maldito Karma.- David Safier
- En tierras bajas.- Herta Müler
- Bartleby, el escribiente.- Herman Melville
- En busca del tiempo perdido (vol. I).- Marcel Proust
- La professora de piano.- Janice Y. K. Lee
- Anatomía de un instante.- Javier Cercas
- El festí de Babette.- Isak Dinesen (Karen Blixen)
- Arrels nòmades.- Pius Alibek
- Narracions - 6.- Franz Kafka
- Narracions - 5.- Franz Kafka
- Los tigres son más hermosos.- Jean Rhys
- Narracions - 4.- Franz Kafka
- Narracions - 3.- Franz Kafka
- Narracions - 2.- Franz Kafka
- Narracions - 1.- Franz Kafka
- Els contes més bells.- Hermann Hesse
- Margherita Dolcevita.- Stefano Benni
- Los girasoles ciegos.- Alberto Méndez
- Los papeles póstumos del Club Pickwick.- Charles Dickens
- Cosima.- Grazia Deledda
- La grieta.- Doris Lessing
- Onitsha.- Le Clézio
- Padres e hijos.- Kafka
- Pisando los talones.- Henning Mankell
- El Danubi.- Claudio Magris
- Lo infraordinario.- Georges Perec
- Vitrines d'Amsterdam.- M.A. Capmany
- Un hombre que duerme.- Georges Perec
- 2666.- Roberto Bolaño
- La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey.- Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
- El poder del perro.- Don Winslow
- Susanna.- Gertrud Kolmar

    CÓMO LEER A FLEUR JAEGGY


    -En primer lugar, siéntese. No la lea de pie, por ejemplo en el metro, o mientras espera un autobús. No. Siéntese y, a ser posible, con comodidad. Necesitará usted apoyarse, en algunos momentos, para pensar con parsimonia en lo que acaba de leer.
    -Intente rodearse de silencio. Quite la música de fondo, apague el móvil, descuelgue el teléfono, deconecte si puede el timbre de su casa. Jaeggy pide recogimiento y concentración. Interrumpir su lectura -este libro tiene sólo 118 páginas de letra grande- sería absurdo.
    -Olvídese de todo lo que ha leído y de todo lo que va a leer. Jaeggy es distinta. Tiene su mundo y lo muestra a su manera.
    -Procure visualizar lo que lee. La sensualidad de Jaeggy es de escándalo, y contrasta sobremanera con su prosa escueta y desnuda.
    -Si puede, léase algunos fragmentos en voz alta. Va a disfrutarlos. (Si puede, sobre todo, léala en italiano, claro).
    -No tenga prisa. La brevedad de Jaeggy es producto de un gran esfuerzo de síntesis. Nuestra lectura debe desplegar lo que ella tan bien ha enrollado. Hay que tomarse tiempo. Masticar, paladear, ingerir, rumiar.
    -Para acabar: si no conocía a Fleur Jaeggy hasta ahora y la lee a causa de este post, sepa que me estará eternamente agradecido/a. :)

    "Los hermosos años del castigo" es una nouvelle, ese género tan adecuado para los tiempos veloces que corren, y trata de las fronteras: las que separan la cordura de la locura, la belleza del horror, el cautiverio de la entrega, la crueldad de la rigidez. Esas fronteras, las más difuminadas, las menos ciertas, las de la duda. Una joya.

    FLAVIA COMPANY.
    Traductora de Fleur Jaeggy .

    diumenge, 19 setembre de 2010

    divendres, 17 setembre de 2010

    Jean Echenoz | Correr ( i Ravel)

    Ravel
    Jean Echenoz
    Ed. Anagrama, 20007

    Correr
    Jean Echenoz
    Ed. Anagrama, 2010
    Traducció de Javier Albiñana


    Anagrama acaba de publicar aquests dies en castellà Correr de J. Echenoz i, com em va agradar tant Ravel, me l'he llegit en un dia (són novel·les curtes).

    Vaig descobrir aquest escriptor quan es va publicar Ravel. En aquella nove·la, l'autor contava l'última dècada de la vida del músic francès. Echenoz no va escriure una biografia del compositor, ni va escriure un llibre d'història. No, va escriure un relat, un conte, una ficció. Però les peripècies i vivències de Ravel descrites sí són realitats, aconteixements demostrables històricament: el viatge als EE.UU, el coneixement de figures de la cultura nord-americana (Chaplin, Gershiwn, Fairbanks...), l'escritura del Bolero o dels concerts per a piano, el seu estil polit en el vestir, el seu insomni crònic, el seu declivi físic final, els seus viatges per Espaya i Marroc...
    L'escriptura és d'una netedat, senzillesa, sense artificis aparentment, les coses nímies adquereixen un nou valor... una delícia.

    Aquesta vegada, en Correr, Echenoz fa el mateix plantejament de relat amb el mític corredor txecoslovac Emil Zàtopec. Ara tampoc no estem parlant d'una biografia que abarca quaranta anys de la seua vida ni de la història de Txecoslovàquia des de la Segona Gerra Mundial (tot i passant per la Primavera de Praga), sinó d'un relat fictici sobre fets verídics i demostrables. Un personatge encantador, innocent, exemplar; de fons, la mentida estalinista, el feixisme olímpic, el poder total, la falta d'individualisme, la indecència dels poderosos en un estat totpoderós, però també de la bonhomia, la innocència i de la bellesa de l'esport.

    També la prosa és d'una senzillesa i bellesa extraordinàries, amb una subtil ironia, normalment amb un ritme de vertigen o pausadament, segons requereix el moment.
    I, sobretot, un llibre que commou profundament.

    Totalment recomanables els dos.

    Perder teorías


    Comienzo de Perder teorías
    1

    Fui a Lyon porque una organización llamada Villa Fondebrider me invitó a dar una charla sobre las relaciones entre la ficción y la realidad dentro de unos Encuentros Internacionales de Literatura. Acepté porque no había estado nunca allí y me apetecía conocer la ciudad. Además, participaban en aquel simposio John Banville y Rick Moody, dos de mis escritores favoritos. En cuanto a la cuestión de las, cada día más manoseadas, relaciones entre la ficción y la realidad, había escrito ya una infinidad de veces y de muy variadas formas sobre el tema y me pareció llegada la hora de fijar, de una vez por todas y aunque yo mismo desconfiara de ella, una posición firme al respecto.
    Recuerdo todavía las cosas absurdas que, a lo largo del viaje aéreo, pensé que podía encontrarme en Lyon y cómo acabé quedándome dormido. Cuando desperté, ya habíamos llegado. En el aeropuerto me esperaba una especie de tiparraco (alguien que me cayó mal desde el primer momento), un joven taxista con un cartel en el que había escrito -muy mal, con tres grotescos fallos ortográficos- mis apellidos.
    Lo normal en los taxistas que cumplen estos cometidos es un comportamiento burocrático, rutinario. Cruzan cuatro secas palabras contigo y te dejan, con la debida eficacia, en el hotel, y punto. Pero mi taxista parecía tener ganas de hablar y de inmiscuirse en mis asuntos. Viendo que mi francés era imperfecto, propuso que habláramos en portugués, su lengua materna. Un fastidio, porque hablo peor el portugués que el francés.
    A mitad del trayecto me confesó que no sabía muy bien cómo se llegaba al Hotel des Artistes, donde debía yo hospedarme. Tras explicarme que hacía tan sólo tres días que le habían dado el carnet de conducir, comenzó a aprovechar los semáforos de las afueras de Lyon para consultar un mapa de la ciudad, al tiempo que me expresaba en portugués sus dudas y grandes confusiones.
    El viaje en taxi, por mucho que no tuviera yo prisa alguna, comenzó a hacérseme eterno. Para colmo, parecía empeñado el portugués en considerarme un turista y no paraba de recomendarme restaurantes de la rue Merciere, donde seguramente tenía alguna comisión. Cuando le dije que había ido a Lyon a trabajar, no entendió nada, a pesar de que el trayecto lo pagaba la Villa Fondebrider, que era la institución que sobre el papel tenía que haberle contratado para llevarme hasta mi lugar de residencia.
    ......
    Enrique Vila-Matas

    (Pàgina inici del llibre. Penjat a la seva web)

    dijous, 16 setembre de 2010

    VILA-MATAS, últimes notícies!!!!!

    aquí!

    "Live Wire" de Harlan Coben guanya el Premi de Novel·la Negra RBA

    El llibre "Live Wire" de Harlan Coben
    guanyador del "IV Premio de Novela Negra RBA", setembre de 2010

    Tot i, potser, no ser un escriptor molt conegut al nostre país, té moltes novel·les traduïdes al castellà i una al català: Desapareguda. En altres països és un escriptor amb grans èxits de vendes.
    La novel·la està protagonitzada per Myron Bolitar, un representant esportiu que acaba ficat en tot tipus d'embolics. Coben té diverses novel·les protagonitzades per aquest personatge.

    Enllaç a Deia aquí: http://www.deia.com/2010/09/10/ocio-y-cultura/cultura/el-libro-live-wire-da-a-harlan-coben-el-iv-premio-de-novela-negra-rba

    El baño suabo.- Herta Müller

    Antonio López. Detall de "Mujer en la bañera"

    EL BAÑO SUABO
    Es un sábado por la tarde. El calentador del baño tiene el vientre al rojo vivo. La ventanilla de ventilación está herméticamente cerrada. La semana anterior, Arni, un niño de dos años, había cogido un catarro pr culpa del aire frío. La madre lava la espalda del pequeño Arni con unos pantaloncitos desteñidos. El pequeño palmotea a su alrededor. La madre saca al pequeño Arni de la bañera. Pobre crío, dice el abuelo. A los niños tan pequeños no hay que bañarlos, dice la abuela. La madre se mete en la bañera. El agua aún está caliente. El jabón hace espuma. La madre se restriega unos fideos grises del cuello. Los fideos de la madre nadan sobre la superficie del agua. La bañera tiene un borde amarillento. La madre sale de la bañera. El agua aún está caliente, le dice la madre al padre. El padre se mete en la bañera. El agua está caliente. El jabón hace espuma. El padre se restriega unos fideos grises del pecho. Los fideos del padre nadan junto a los fideos de la madre sobre la superficie del agua. La bañera tiene un borde parduzco. El padre sale de la bañera. El agua aún está caliente, le dice el padre a la abuela. La abuela se mete en la bañera. El agua está tibia. El jabón hace espuma. La abuela se restriega unos fideos grises de los hombros. Los fideos de la abuela nadan junto con los fideos de la madre y del padre sobre la superficie del agua. La bañera tiene un borde negro. La abuela sale de la bañera. El agua aún está caliente, le dice la abuela al abuelo. El abuelo se mete en la bañera. El agua está helada. El jabón hace espuma. El abuelo se restriega unos fideos grises de los codos. Los fideos del abuelo nadan junto con los fideos de la madre, del padre y de la abuela sobre la superficie del agua. La abuela abre la puerta del cuarto de baño. Luego mira en dirección a la bañera. No ve al abuelo. El agua negra se derrama por el borde negro de la bañera. El abuelo ha de estar en la bañera, piensa la abuela, que cierra tras de sí la puerta del cuarto de baño. El abuelo deja correr el agua sucia de la bañera. Los fideos de la madre, del padre, de la abuela y del abuelo dan vueltas sobre la boca del desagüe.
    La familia suaba se instala, recién bañada, ante la pantalla del televisor. La familia suaba, recién bañada, aguarda la película del sábado por la noche.
    Herta Müller. EN TIERRAS BAJAS. Traducció de l'alemany: Juan José del Solar. Editorial Siruela, 2009

    MIL SOLS ESPLÈNDIDS

    Mil sols esplèndids
    Khaled Hosseini
    Amsterdam, 2007

    "L'excepcional història d'una amistat i d'un amor indestructibles durant tres dècades de la història de l'Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra, l'amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d'un amor que sobreviu a totes les adversitats. Amb la invasió soviètica, la guerra, els talibans i l'arribada dels nord-americans, com a teló de fons. I la seva lliuta per trobar la felicitat, per sobreviure."

    M'ha agradat, la combinació de la història personal amb el context social i polític li dóna un plus d'interès. És una novel·la d'aquelles que no et deixa indiferent, que posa de manifest la dura situació de les dones als països islàmics a la que cal sumar-hi la cruesa d'una guerra. Té escenes molt colpidores.

    L'única pega que hi trobo és el context del final, sembla que amb la intervenció dels USA s'haguessin acabat els problemes de l'Afgansitan, i res més lluny de la realitat... però suposo que estant escrit per una agfà resident als USA és el que toca, també haig de dir que a la resta de la novel·la van sortint diferents personatges que van manifestant el seu suport a un costat o altre i en cap moment sembla que l'escritpor prengui partit per res.
    Això sí, avís pels de llàgrima fàcil, mocador al costat.

    dimecres, 15 setembre de 2010

    DUBLINESCA


    "Samuel Riba se considera el último editor literario y se siente hundido desde que se retiró. Un día tiene un sueño premonitorio que le indica claramente que el sentido de la vida pasa por Dublín. Convence entonces a unos amigos para acudir al Bloomsday y recorrer juntos el corazón mismo del Ulises de James Joyce."

    (Contraportada)

    Enrique Vila-Matas
    Dublinesca
    Seix Barral- 2010

    "Pregunta a Enrique Vila-Matas:

    Imagine que va en un tren, ha leído este libro y siente la necesidad de explicárselo al pasajero que le acompaña. ¿De qué le diría que va?.

    Respuesta:

    Le diría que trata de alguien muy acabado que quiere celebrar un funeral por el mundo y descubre que eso, paradójicamente, es lo que le permite tener un futuro en la vida".

    (Entrevista a Vila-Matas. Babelia-El País-Juan Cruz)

    La novel·la Dublinesca pretén ser totalment de ficció, però en queda reflectida la biografía d'en Vila-Matas, la seva malaltia de fa tres anys, les seves inquietuds i la influència de les persones que ha conegut.
    Dins d'un marc romàntic com es el paisatge de Dublín i deixant de banda l'argument, per mi es una obra molt ben escrita, que parla de la vellesa, de la mort, del renaixement, de la incertesa del futur, tant de la pròpia vida del protagonista com de la seva passió: la literatura.

    Els quaderns de Malte | R. M. Rilke


    Els quaderns de Malte
    Rainer Maria Rilke
    (Trad. de Llordi Llovet)
    Ed.: El cercle de Viena

    Rilke escriu els diaris de l'últim representant d'una noble nissaga danesa, el qual arriba a París a començament del s. XX. Allí descobreix les diverses cares de la misèria i la malaltia, i escriu mentre aprendre a veure de diferent manera: "Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s'atura al lloc on solia tenir terme". S'adona que escriure és l'unica manera de trascendir la mort, la qual s'amaga en tot allò que és viu.

    Els temes de la novel·la són: la mort, l'existència humana, la recerca de l'individualisme, la religió (al final, descregut, Malte es compara amb el fill pròdig)... Encara que els temes que tracta es relacionen amb el protagonista (al darrera d'ell, sempre Rilke), el relat abarca els seus records, el passat de personatges reals, la memòria, la història europea...
    Hom diu que és la aquesta la novel·la que trenca les convencions de la narració realista del gènere al s. XIX i s'obre a la crisi existencial i a la modernitat, amb elements fantàstics. A banda, la prosa poètica molt acurada, amb un narrador que s'interpela a ell mateix (fins i tot, de vegades s'adreça a ell parlant en segona persona del singular) i al lector o lectors, anotant al marge impressions posteriors.
    L'edició i traducció, amb gran riquesa de lèxic, del Jordi Llovet són una delícia (I les notes del traductor ajuden moltíssim a comprendre determinats episodis històrics, llocs geogràfics o enfocaments literaris. Encara que hi ha vegades que algunes notes sobren; com ara, Pietà: La representació de Maria amb Jesucrist mort als braços).

    Incipit (Arriba Malte a París): "Així, doncs, ¿aquí ve a viure, la gent? Jo hauria dit que la gent s'hi moria. He sortit. He vist hospitals. He vist un home que feia tombs i queia a terra. La gent s'aplegava al seu voltant; així m'han estalviat la resta. He vist una dona embarassada. Es bellugava tota feixuga al llarg d'una paret alta, calenta, que tocava amb la mà de tant en tant, com si volgués assegurar-se que encara era al seu lloc".

    Hotel room 1931


    Mark Strand
    Hopper
    Traducción y prólogo de
    Juan Antonio Montiel.
    Lumen. Barcelona, 2008.

    Un poeta frente a un pintor. Mark Strand explora con su palabra y su mirada las historias inquietantes que viven en los cuadros de Edward Hopper. En una cuidada edición ilustrada Lumen publica un asombroso ejercicio de hondura, estilo y sensibilidad de uno de los mejores poetas norteamericanos contemporáneos sobre las escenas de Hopper, tan sugerentes, tan susceptibles de desarrollos narrativos o poéticos.

    Como en Rafael Alberti, al que ha traducido al inglés, en Strand la vocación pictórica es anterior al ejercicio poético. Es un nuevo ejemplo de las relaciones entre pintura y poesía, especialmente estrechas desde el Renacimiento.

    Los cuadros de Hopper -escribe Strand- transcienden el mero parecido con la realidad de una época y transportan al espectador a un espacio virtual en el que la influencia de los sentimientos y la disposición de entregarse a ellos predominan. Mi lectura de ese espacio es el tema de este libro.

    Un libro en el que el poeta traduce el misterio de la pintura de Hopper a palabras, se aproxima a las claves de lectura de unos cuadros con una clara voluntad narrativa en los que Strand reconoce su propio pasado e invita al lector a entrar en la atmósfera de la escena, a implicarse visualmente en esa pintura y a situarse, con el pintor y el poeta, en la frontera que marca el límite del yo y el mundo exterior.

    Piglia ha sido uno de los últimos en recordar que todo relato contiene dos historias, una superficial y otra oculta. Y algo muy parecido ocurre en los cuadros de Hopper. A adentrarse en el fondo oscuro y misterioso de esas profundidades plásticas se dedica la mirada de Mark Strand, que busca su sentido simbólico y universal más allá de la anécdota.

    La soledad de "Aves nocturnas", la siniestra premonición de "Gasolina", la serenidad paradójica de" Mar de fondo "o las formas intemporales de la luz detenida en la memoria en "Habitaciones junto al mar" son algunos de los ejes temáticos de esta pintura en la que conviven los interiores y el espacio abierto, el campo y la ciudad, la tristeza y el humor, la atmósfera sombría o la luminosidad más intensa.

    Y el misterio. Ese algo más que parece ocultarse en cada cuadro de Hopper y en cada uno de sus personajes, sumidos en una mirada introspectiva abismada en el secreto, como la de la acomodadora del espléndido Cine de Nueva York.

    Una mirada tan profunda y matizada como la de Strand es la mejor iluminación de ese misterio en un libro que es el lugar de reunión de la palabra y la mirada del pintor y el poeta, del lector y el espectador.

    Santos Domínguez

    dimarts, 14 setembre de 2010

    En tierras bajas.- Herta Müller


    En tierras bajas
    Herta Müller
    Traducció: Juan José del Solar

    Siruela



    Són quinze narracions que descriuen de forma onírica i poètica, però també amb un llenguatge i unes imatges força dures, la vida dels emigrants alemanys a Rumania (els suabos -ignoro si es diu així en català-.)
    El punt de vista és el d'una veu infantil -podríem suposar que la narració en primera persona és la de la pròpia Müller- que, amb un estil frenètic i ple de frases curtíssimes, ens presenta diferents aspectes de l'opressiva vida d'aquest grup de persones que conformen la família i l'entorn més immediat d'un "jo" turmentat, que tan aviat ens ofereix apunts costumistes sobre la vida quotidiana i les característiques del seu poble, com ens mostra l'aspecte més negre i també més personal i subjectiu de la vida rural:

    "En nuestro pueblo las mujeres se llaman Magdalena -Leni para los lugareños- o Theresia, es decir, Resi. Los hombres de nuestro pueblo se llaman Mathias -Matz para los lugareños- o Johan, es decir, Hans. Los apellidos de nuestro pueblo son nombres de oficios -Schuster, Schneider, Wagner- y de animales: Wolf, Bär, Fuchs* // (*Nota del traductor: Los apellidos mencionados significan, por orden de aparición: zapatero, sastre, carretero, lobo, oso y zorro) ("Crónica de pueblo".)


    "La lengua se me hunde en la boca. Me caigo sobre mi penumbrosa campana de seda gris. Me hundo en los inquietos pliegues de las faldas negras de esas mujeres viejísimas, en las manos que intentan aferrarte, en la boca sin dientes. Las faldas negras son tan abiertas como las calles, tan cerradas como el pueblo, tan quebradizas como esa tierra que intenta aferrarte detrás de los últimos huertos, detrás de los ojos punzantes, detrás de la boca sin dientes." ("La Ventana".)


    A mi em sembla que, de vegades, l'autora abusa d'imatges efectistes que incideixen, en uns casos, en un tremendisme molt déjà vu (molt Dostoyevski: opinió personal...), i en uns altres, en una retòrica descriptivo-poètica un pèl excessiva per al meu gust. Us en poso un parell d'exemples: "En el purín yacían dos ojos. La gata cogió uno de ellos entre sus colmillos. El ojo estalló, y un líquido azulino le salpicó el hocico. Ella sacudió la cabeza y se alejó con las patas tiesas y abiertas". ("En tierras bajas".)


    "Los ramos de abeto doblan sus pinochas, el helecho curva sus enmarañadas nervaduras. Los crisantemos huelen a nieve, las velas huelen a hielo. El aire se pone negro sobre las tumbas y murmura una oración: y tú, Dios nuestro, Señor de los ejércitos celestiales, libéranos de este exilio. Sobre la torre de la capilla, la noche es tan negra como los pies de cristal de mamá". ("Tango opresivo".)


    Tot el conjunt de l'obra és obsessiu i gira, amb metàfores contundents i un lirisme descriptiu i tenebrós, al voltant de tres idees fonamentals: la mort, el ritual religiós i la família. És normal, així, trobar frases com "El sueño es negro bajo los párpados" ("Peras podridas") o "En el cuarto donde habían velado el cadáver se veía ahora una gran mesa. Era una mesa de matarife." ("La oración fúnebre").
    Finalment, no podem oblidar la crítica al sistema polític de la Rumania de Ceaucescu i del comunisme en general (el llibre es va publicar a Alemanya el 1982 perquè s'havia prohibit a Rumania):

    "¿Qué puede uno hacer cuando, sea cual sea el tema de conversación, se habla siempre de perder? ¿Qué puede aún ser útil cuando el miedo en las copas de vino ayuda a combatir el miedo y la botella se va vaciando más y más? Cuando la carcajada es estentórea, cuando se descoyuntan de risa, cuando se ríen hasta morir, ¿qué puede aún ser útil? Y eso que aún somos jóvenes. Y ha vuelto a caer un dictador, y la mafia ha vuelto a matar a alguien, y un terrorista agoniza en Italia. No puedes beber, muchacha, para combatir tu miedo. Vas vaciando a sorbos esa copa como todas las mujeres que no tienen una vida, que no tienen cabida en este jaleo. Ni tampoco en el suyo propio." ("El parque negro".)


    Vull destacar, d'entre totes les narracions, la que m'ha agradat més per la seva força descriptiva, sense floritures, i amb una estructura de frases curtes i encadenades que expliquen, amb el distanciament que implica la narració en tercera persona, la misèria i els minsos horitzons d'una família: "El baño suabo". És molt curteta, fàcil de llegir i (almenys jo ho crec així)  tremendament impactant. Pròximament us la transcriuré; m'agradarà de conèixer les vostres opinions.

    dilluns, 13 setembre de 2010

    STAIRWAY


    "Me gustaría salir a la calle, pero la reproducción de Stairway parece oponerse a la idea. En el pequeño lienzo el espectador mira escaleras abajo hacia una puerta que se abre a una oscura, impenetrable masa de árboles o montañas. La única vez que había visto antes este cuadro había sido en el libro que el gran poeta Mark Strand escribió sobre Hopper. Si no fuera por el libro, creería que ese cuadro no existe. No he encontrado nunca una sola imagen de Stairway en todo internet. Pero sé que el cuadro fue pintado en 1949 y se encuentra en la colección Hopper del Whitney Museum, precisamente sólo a seis calles de este hotel. Podría ir hasta allí, pero no me decido.
    En Stairway miramos escaleras abajo hacia una puerta que se abre a una oscura, impenetrable masa de árboles o montañas. Comenta Strand en su libro que mientras la casa entera parece decirnos que salgamos, todo en el exterior de ella parece preguntarnos: ¿Adónde? Para Strand, todo aquello a lo que la geometría de la casa nos dispone, nos es finalmente denegado. La puerta abierta no es un cándido pasaje entre el interior y el exterior, sino una invitación paradójicamente preparada para que nos quedemos donde estamos. “Sal”, dice la casa. “¿Adónde?”, pregunta el paisaje exterior. Todo esto recuerda a una frase de Kafka: “Se fueron muy lejos para quedarse aquí”.

    Texto extraído de " The Roger Smith Hotel" . Enrique Vila-Matas."

    "Tras el considerable e inútil esfuerzo mental, se sintió casi derrumbado. Pensó en la reproducción de Stairway, el pequeño cuadro de Hopper que habia en el apartamento y que le habia obsesionado desde el primer día. El propio cuadro le habia dicho que no saliera. Era una pintura que invitaba a no salir de casa. Y sin embargo, él había decidido abrir la puerta y lanzarse a la lluvia, a la calle. Sin embargo, el cuadro, a pesar de que Hopper había pintado en él una puerta abierta al exterior, le había invitado, tan nítida como paradójicamente, a quedarse en casa, a no moverse ni loco. Pero ya era demasiado tarde. Había desafiado al cuadro, había salido".

    "Dublinesca". Enrique Vila-Matas.

    Enrique Vila-Matas rinde pleitesía al gran pintor norteamericano.

    Exposició de 160 obres d'Edward Hopper a la Fondation Hermitage de Lausanne, fins el 17 d'octubre del 2010.

    diumenge, 12 setembre de 2010

    RETRATOS Y ENCUENTROS. Gay Talese

    Les revistes i setmanaris americans sempre han permès articles i entrevistes llargs i de vàries pàgines, cosa que ha facilitat un periodisme i una escriptura que permet la reflexió barrejada amb una escriptura personal; que sumat a l'aparició d'un estil basat en la primera persona a partir del periodista va propiciar l'esmentat "Nou periodisme".

    "Retratos y encuentros" és un recull d'artícles de Gay Talese (considerat un dels millors representants del "nou periodisme" americà a partir de mitjans dels 60', junt amb Tom Wolfe i Hunter S. Thompson), molt divertit i bastant hipnòtic.

    Al llibre hi ha un reportatge de Frank Sinatra (de l'any 1961) de 50 pàgines -considerat un dels millors reportatges escrits mai- titulat "Frank Sinatra está resfriado" que descriu uns dies no precisament dels millors del cantant i al mateix temps ho va lligant amb tot el personal i l'ambient que l'envolta.
    És perfecte com Talese passa delicadament d'un tema a l'altre quasi sense que te n'adonis... De cop et parla de la mare de Sinatra i al moment de la filla, però tot d'una manera sutil i perfecta, mentre va mostrant al cantant.

    Hi ha un article molt bo (per mi el millor del llibre) sobre Floyd Paterson, boxejador negre famós als 60' per haver perdut vàais combats importants, titulat "El perdedor" i que és un dur i trist relat d'aquest esportista amb un destí marcat.
    Hi ha una escena boníssima i que val per tot el llibre on veiem com el boxejador va agafar una avioneta, fa 200 quilòmetres i es planta davant l'escola de la seva filla per renyar a dos nois blancs que han molestat a la seva filla; però que quan hi és i té davant els nens no és capaç de dir res...

    També un article sobre Joe di Maggio, ja separat de Marilyn Monroe (i el seu mite) i amb la dura càrrega d'haver-la perdut enfront JFK...

    O un de divertídissim que explica el caràcter de les secretàries i treballadores de la revista Vogue...

    Un de genial i delirant dedicat al senyor que escriu els obituaris del New York Times...

    Un altre de mitjans dels 90' de Muhamad Alí visitant a Fidel Castro; etcètera.

    Un carmelet deliciós!!

    Orígenes.- Amin Maalouf

    Ja saben vostès del meu gust per *Maalouf. he volgut acabar l'estiu amb ell. I com no hi ha molt que afegir, vos porte unes frases:

    "Orígenes"
    Amin Maalouf
    Trad. de María Teresa Gallego Urrutia
    Alianza Editorial, 2010

    " [...]
    Cosa que me trae a la memoria un dicho que la tradición atribuye al Profesta islámico, a saber, que el hombre tendrá que rendir cuentas tras la muerte de todo lo bueno y lo malo que haya hecho en el mundo.... menos de la forma en que haya tratado a sus padres, pues de eso recibirá en vida el castigo o la recompensa. (p. 80)
    [...]
    El emigrante tiene que estar dispuesto a tragarse a diario la correspondiente ración de vejaciones, debe admitir que la vida lo llame de tú, que le de palmadas en la espalda y en la tripa con excesiva familiaridad. (p. 105)
    [...]
    La querra es agresión y saqueo, es destrucción y carnicería,
    pero es un crimen que se les perdona a los reyes, mientras que se les hace pagar a los niños. (p. 112)
    [...]
    La Historia se equivoca con frecuencia; pero nuestra cobardía de hombres mortales nos lleva siempre a explicar doctamente por qué fueron atinadas sus decisiones, por qué fue inevitable lo sucedido y por qué nuestros nobles sueños merecían irse al infierno. (p. 148)
    [...]
    Lo esencial no es determinar el derecho de las minorías; en cuanrto se formulan así las cosas, se entra en la infame lógica de la tolerancia, es decir, en la protección condescendiente que los vencedores condceden a los vencidos. Botros no quería que lo tolerasen; y yo, su nieto, tampoco lo quiero. Exijo que se me reconozcan plenamente mis prerrogativas de ciudadano sin tener que renegar de las procedencias de que soy depositario; tal es mi derecho inalienable, y me aparto altaneramente de las sociedades que me lo niegan. (p. 176)
    [...]
    La igualdad suele tener geometrías variables. (p. 387)
    [...]"


    El senyor Maalouf converteix un vulgar i no excessivament interessant relat d'allò que van fer els seus avis en una delícia de passeig per la memòria, per la llibertat i les seues víctimes, per l'exili econòmic i ideològic sagnants, per la vida entesa pels protagonistes i per tots els qué es queden al marge, una aventura mai nova que sempre sorprèn.

    Amin Maalouf, un senyor.

    VEUS de la nova narrativa catalana. Lolita Bosch (ed).

    Lolita Bosch (una de les escriptores més brillants de la seva generació; no perdre's el seu "Tres històries europeas" o "Qui vam ser": boníssims!!) presenta una selecció molt personal i subjectiva de textos d'escriptores i escriptors de l'última i penúltima generació dins la narrativa en català.

    Quaranta-un autors de diferents estils i temàtiques.
    Des de consagrats/coneguts com la Najat, Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Jordi Llavina, Sebastià Alzamora, Llucia Ramis, Francesc Serés... fins a noms completament desconeguts (almenys per mi...) però que permet descobrir-los i estar-ne atent a partir d'ara...
    O creadors "experimentals" com Víctor García Tur, Edgar Cantero, Joan Miquel Oliver...
    Joveníssims com la Laia Noguera...
    Fins als 41 noms que componen l'antologia, amb alguns textos inèdits.

    La virtud que té aquest recull és que cartografia el moment actual, mitjançant relats curts, de la literatura en català demostrant que té present i sobretot futur.
    Està bé i és necessari perquè són 41 veus/propostes diferents i és com un menú degustació de la nova narrativa catalana si sou curiosos/es i teniu ganes de conèixer noms nous.

    divendres, 10 setembre de 2010

    Bartleby, el escribiente.- Herman Melville



    miu ha dit...

    Ja he llegit, "Bartleby, el escribiente", m'ha semblat genial, les descripcions dels treballadors són fantàstiques! Sembla escrita ahir mateix...i la impossibilitat d'encarar-s'hi del narrador... a mi m'ha deixat, però, un regust trist...
    10 de setembre de 2010 12:08

    dimecres, 8 setembre de 2010

    À la recherche du temps perdu (vol. I)


    A principis dels ‘80 em vaig proposar de llegir tot À la recherche du temps perdu. Vaig arribar fins el tercer volum, i no el vaig terminar (vaig acabar fart d’aristòcrates ociosos i gent distingida i queferosa sense res a fer, preocupada només per ells mateixos i per la seua moral i les formes socials). Últimament, sembla que el llibre està molt de moda; se n’ha parlat a tort i a dret i a tothora en premsa, programes literaris, entrevistes...

    Aquest estiu vaig tornar a intentar-ho de nou. Ho he fet en la gran traducció de Carlos Manzano (Cículo de lectores). I aquesta vegada m’he cansat de “La recherche” en el segon volum. I no pas perquè siga una obra difícil de llegir; al contrari, és un plaer.
    És un estudi psicològic perfecte de les persones que el van envoltar (la decadent classe alta que dóna pas a la burgesia), i sobretot del mateix autor que se situa en tres plànols: el present, el passat i el passat reviscut en el present. Tot això i més escrit amb el seu estil barroc molt especial, i en una prosa esplèndida amb unes frases llargues molt ben construïdes, capaces de reflectir totes les cares d’una mateixa realitat des dels diferents punts de vista dels personatges; així vol reflectir els meandres pels que navega la memòria del ser humà (l’impressionisme estava en el seu apogeu). Tot amb un tractament totalment esteticista.

    Però (ai, la conjunció adversativa!) quant al contingut, jo li faria uns quants retrets o consideracions que no m’han agradat gens:
    - Sembla mentida que el Proust, acusat des de sempre d’homosexual, tinga tan grans prejudicis sobre l’homosexualitat femenina: Els únics personatges denigrats i degradats per l’autor són dues lesbianes. Una d’elles fa morir son pare a força de disgustos (per la seua moral), i després amb la seua amant escupen per burlar-se’n la fotografia del difunt, enmig de grans riallades. Una altra, el protagonista li ho permet tot a la seua Odette, fins i tot que l’enganyi i que tinga amants (masculins), però quan aquesta li confessa que s’ha gitat amb dones... No, home, no; fins ací hem arribat!
    - La benevolència, malgrat la fina ironia, amb que tracta els personatges més hipòcrites, conservadors, envanits per la seua classe social, capaços de menysprear la gent humil o els servents... “Però era una bona persona, incapaç de fer mal a ningú”.
    - L'autocomplaença, el dret del personatges de l'alta societat (inclòs l'autor) de ser els amos del món només pel fet d'haver nascut en determinada classe social i de les riqueses que posseeixen...
    I algunes coses més que, si em decidesc de nou a tornar a llegir-lo i acabar-lo, ja les comentaré.

    De moment, prou (Sóc conscient que amb aquesta entrada estic fora dels cànons, però, pot ser per la calor de l’estiu o perquè no era el meu moment per llegir-la, aquestes són les meues impressions, no tan bones com jo recordava i m'esperava).

    Molt bonic i ben escrit tot, però jo... a la recerca d'un temps millor per a continuar llegint "A la recerca..."

    Sordesa




    DEAFENING
    FRANCES ITANI
    Ed. Proa

    Una nena de 5 anys es queda sorda, aïllada del món sonor. L´àvia ajuda la nena...

    divendres, 3 setembre de 2010

    Literatura i condició humana

    Us enllaço un article de Luisgé Martín: Los legionarios de Cervantes, aparegut al Babelia del 28 d'agost.

    Clicar aquí

    dijous, 2 setembre de 2010

    LA PROFESSORA DE PIANO


    Novel.la que transcorre a Hong Kong en dos temps, per una banda a principi dels 40, abans i durant la 2a guerra mundial amb ocupació japonesa inclosa, on s'explica tota la vida de la colònia des del punt de vista d'una parella, el protagonista una anglès acabat d'arribar i la protagonista una euroasiàtica que sap moure's molt bé en els "millors" cercles socials.
    D'altra banda, la mateixa ciutat 10 anys després, amb el mateix protagonista masculí i una senzilla anglesa acabada d'arribar. A partir d'aquesta relació s'àniran esvaïnt alguns misteris ocorreguts durant l'ocupació japonesa.
    És força interessant, molt distreta, de les que es llegeix sense parar perquè tens ganes de saber què passarà, i el fet d'anar intercal.lant capítols del 1941 amb capítols ambientats al 1952, li dóna encara més ritme. Com a temes de fons: puritanisme i imperialisme britànic, brutalitat de l'ocupació japonesa, dificultat dels euroasiàtics per trobar el seu lloc, traïcions, silencis, passions...
    (Això per l'elPac: malgrat el piano, de música, res de res)
    (enllaç amb la Magrana clicant aquí)