dimecres, 16 de febrer del 2011

Kaputt, Curzio Malaparte

Kaputt
Curzio Malaparte
Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores
Barcelona, 2010
Traducció de David Paradela López


Quan llegeixes Curzio Malaparte (1898-1957) dos sensacions t'assalten al mateix temps.
La primera és exclamativa: ¡Què bé escriu aquest escriptor, amb quina sensibilitat i talent sap enfilar narracions contínues i sostingudes, quina saviesa en portar al lector per multitud de petites narracions que conflueixen i divergeixen de forma magistral, per aconseguir al final un conjunt compacte, emotiu i magistral!

La segona sensació, indestriable de l'anterior, és interrogativa: Ens diu Malaparte la veritat? És Malaparte un gran engalipador i s´inventa una vida (la seva) per dotar la seva narrativa de dades autobiogràfiques quan es dubtós que siguin versemblants?

Dic tot això perquè el propi Malaparte és el protagonista absolut de tota aquesta obra mestra que és “Kapput”. Ell, com si fos una mescla de Casanova, Chateaubriand, José Luis de Vilallonga i Marcello Mastroianni, ens narra un viatge al·lucinant per la barbàrie del front de l'Est d´Europa durant la Segona Guerra Mundial.
Malaparte – cònsol de la Itàlia fascista a Suècia, Finlàndia, Romania i Alemanya- assisteix a sopars mundans amb personatges tan dispars com el Rei de Suècia, Agustín de Foxá, Himmler o Galeazzo Ciano. I mentre parla i fuma ens va explicant coses tan interessants com el canibalisme al front soviètic, la utilització de soldats russos congelats com a senyals de trànsit, la matança de cavalls a Finlàndia, la joia dels nobles polonesos ballant mentre el seu país està sent esborrat de la Terra, la fam i la mort de milions de jueus als ghettos de Polònia o la violació en massa de dones romaneses per les SS. Tot exposat amb una prosa neta, clara i diria que poètica. Potser es això el que fa que Malaparte sigui tan genial: llegir-lo és un plaer però el que explica és horrorós.

Malaparte dóna fe de la fallida d'una civilització, del final d´una raça – l'europea- i tot mentre es fot un xerès i es fuma un pur.

Dos fragments:

“ Brigadas de jóvenes recorrían las calles recogiendo los muertos, irrumpían en los vestíbulos, subían las escaleras y entraban en las habitaciones. Eran jóvenes monatti, en su mayoría estudiantes, los más de Berlín, Múnich y Viena; los demás, deportados desde Bélgica, Francia, Holanda o Rumanía. Muchos habían sido en tiempos, ricos y felices, habían vivido en bonitas casas, se habían criado entre muebles de lujo, cuadros antiguos, libros, instrumentos musicales, valiosos juegos de plata y frágiles porcelanas, y ahora apenas tenían fuerzas para arrastrar sobre la nieve sus pies envueltos en trapos y sus ropas hechas jirones. Hablaban en francés, en bohemio, en rumano o en el dulce alemán de Viena; eran jóvenes intelectuales formados en las mejores universidades de Europa, zarrapastrosos, hambrientos, devorados por los insectos, doloridos todavía por los golpes, por los insultos y los sufrimientos padecidos en los campos de concentración y durante la terrible odisea desde Viena, Berlín, Múnich, París, Praga o Bucarest hasta el gueto de Varsovia; con todo, sus rostros desprendían una luz bellísima, había en sus ojos esa joven voluntad de ayudarse, de paliar la inmensa miseria de su pueblo, y en sus gestos y su mirada, un desafío noble y resuelto.

(…)

Los niños judíos no son niños, pensaba mientras recorría las calles de los guetos de Varsovia, de Cracovia, de Czestochowa. Los niños alemanes están limpios. Los niños judíos están schmutzig. Los niños alemanes están bien alimentados, bien calzados, bien vestidos. Los niños judíos pasan hambre, van medio desnudos, caminan descalzos por la nieve. Los niños alemanes tienen dientes. Los niños alemanes viven en casas limpias, en habitaciones calientes, duermen con sábanas blancas. Los niños judíos viven en casas mugrientas, en habitaciones frías, llenas de gente, duermen sobre montones de trapos y papel, junto a las camas donde yacen los muertos y los agonizantes. Los niños alemanes juegan: tienen muñecas, balones de goma, caballitos de madera, soldados de plomo, escopetas de aire comprimido, trompetas, cajas de “mecano”, peonzas, tienen todo lo que un niño necesita para jugar. Los niños judíos no juegan: no tienen nada para jugar. Pero es que además, ¡no saben jugar! No, los niños judíos de los guetos no saben jugar. Son niños degenerados. ¡Qué asco! Su única diversión consiste o bien en seguir las carretas fúnebres repletas de muertos, y no saben ni llorar siquiera, o bien en ir a ver cómo fusilan a sus padres y hermanos detrás de la fortaleza. Es su única diversión, ir a ver cómo fusilan a mamá. Desde luego, una diversión de niños judíos.”

7 comentaris:

  1. me lo pido!
    (gràcies per la ressenya, Eduard)

    ResponElimina
  2. Sí jo també trobe que deu ser molt interessant i el llegiré, però ho deixaré per a més endavant (no tinc el cos aquests dies per a aquesta mena de llibres; m'imagine una cosa pareguda a "Vida i destí").

    ResponElimina
  3. Hola icr i elPac,

    Malaparte divideix "Kaputt" en capitols amb nom d´animals (cavalls, gossos, mosques etc.) i cada un d´ells emergeix la figura martir d´un d´aquests animals, fent una mena de metáfora sobre l´aniquilació animal i humana.

    No es com "Vida i destí", jo crec que está més aprop de les memories de Chateaubriand o fins i tot al univers de Proust (Malaparte es un proustià total i cita a Proust molt sovint).

    Es una obra molt bona, profunda i durissima. Es una obra d´art.

    ResponElimina
  4. Eduard: no saps com t'agraeixo aquesta ressenya i els fragments de "Kaputt", perquè només veure el teu post he recordat immediatament que fa anys que tinc la novel·la, i encara no l'he llegida.
    Moltes vegades, aquesta és la trista conseqüència d'acumular llibres que, amb el pas del temps, ni recordes que tens. En qualsevol cas, ara que me n'has fet memòria, hi posaré remei. Gràcies!

    ResponElimina
  5. Sícoris (lo primer, gràcies per teu amable comentari). Comentar-te que Malaparte va ser publicat a Espanya fa anys pero les anteriors edicions estavan o mal traduïdes o espurgades pels censors. Malaparte va ser intim amic de molts falangistes espanyols (Agustín de Foxá va ser un d´ells) i encara que als darrers anys de la seva vida fou comunista (o alguna cosa semblant) va ser permés a la España de Franco. Ara bé, la nova traducció de Galaxia Gutenberg es més fidel que les anteriors i pots trobar disonancies amb les altres edicions.
    Gràcies de nou i t´envio una abraçada ben forta.

    Eduard

    ResponElimina
  6. Gràcies per la informació, Eduard; ho tindré en compte. L'edició que tinc és de Círculo de Lectores, bastant antiga, i la traducció és de R. Coll Robert. En saps alguna cosa?
    És que, la veritat, si durant el franquisme se'n van fer "adaptacions" poc fidels a l'original, potser serà millor aconseguir l'edició de Galaxia Gutemberg o llegir la novel·la en italià (si és que encara en soc capaç...)

    ResponElimina
  7. Una cosa Sícoris, la nova traducció de Galaxia Gutenberg de "Kaputt" fa una cosa estranya: deixa sense traduir determinades expresions, petits diàlegs (minusculs) en llengues com el romanes, el francés o el fines, fins i tot algunes expressions en rus. No ho fa perque diu el traductor que no volia que es perdés cert cosmopolitisme de la narració de Malaparte. Jo amb el francés puc enganxar pero t´asseguro que amb el romanes o el rus o el fines estic out. De totes formes no es perd quasi res perque son diàlegs molt petits. Es una de les rareses d´aquesta traducció de David Paradela (que per altra banda es excepcional).

    ResponElimina