dijous, 29 setembre de 2011

UNA TERRA SOLITÀRIA. Bel Olid.

Una terra solitària.
Bel Olid.
Empúries Ed.
118 pag.

"...Però d'alguna manera jo ja veia que llegir era fer alguna cosa, alguna cosa important, alguna cosa millor que les poques coses que se'm permetia  fer en un pis de cinquanta-cinc metres quadrats i milions de coses entaforades. Jo no sortia a jugar al carrer, 'hay mucha gente rara', deia la meva mare..."

Novel·la curta, que de fet són 3 històries lligades i que van en paral·lel, de diferentes generacions d'una familia.
Explicades d'una manera delicadament femenina, es van creuant de mica en mica fins al final on tot enllaça.

Es llegeix amb alegria i un somriure tot i el to dramàtic que hi ha entre línies... I potser aquest és un dels valors de la novel·la...

"La felicitat, segurament, és un vespre d'estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t'embruti els cabells de farina."

Molt recomenable!

L'autora també ha escrit un assaig molt canya, que també estic per llegir-lo!!!



"I READ A LOT" by NICK LOWE




"I READ A LOT" by NICK LOWE

I read a lot, nowadays
Much more than before you left me high and dry
in a loveless land
with nothing but time on my hands.

I read a lot, not just magazines
But other more serious things, to get me through the day
Nighttime too
Whilst wondering how in the world to go on without you.

“Lonely” isn’t the word for me now
“Blue” doesn’t describe it somehow.

I read a lot, I can’t put it down
While others are painting the town, you’ll find me in a world
Of fantasy.
Population: one. That’s me

So if you ask me how I stop
Contemplating what I now have not
I’ll reply
I read a lot

(manllevat del mur del FB de LHDL)

dimarts, 27 setembre de 2011

Poesía ante la incertidumbre
Antología
(Nuevos poetas en español)

  • Jorge Galán. San Salvador (El Salvador), 1973
  • Raquel Lanseros. Jerez de la Frontera, Cádiz (España), 1973
  • Federico Díaz Granados. Bogotá (Colombia), 1974
  • Carlos J. Aldazábal. Salta, Argentina, 1974
  • Ana Wajszczuk. Quilmes, Buenos Aires (Argentina), 1975
  • Damsi Figueroa. Talcahuano, Chile, (1976)
  • Daniel Rodríguez Moya. Granada (España), 1976
  • Francisco Ruiz Udiel. Estelí (Nicaragua), 1977 - Managua (Nicaragua), 2010
  • Fernando Valverde. Granada (España), 1980
  • Andrea Cote. Barrancabermeja (Colombia), 1981
  • Alí Calderón. Ciudad de México (México), 1982
Poesía ante la incertidumbre. Antología
(Nuevos poetas en español)

Colección Visor de Poesía, Madrid, 2011

Interessant antologia de joves poetes en llengua castellana.
Existeix una pàgina web que afegeix informació al llibre (sobre les edicions realitzades, amb ressenyes i crítiques publicades...):
Molt interessant, també, la introducció "Defensa de la poesía".

Un tastet (us voldria copiar alguns poemes de Ana Wajszczuk i Andrea Cote, però  a més de bons són molt llargs i el llibre només costa 10 euros):


REGLAS DEL JUEGO

Take it as it come
(The Doors) 
De las cosas que nunca
tendrán un tacto estéril de ceniza,
un desaparecer inevitable,
prefiero quedar lejos.

Me quedo con los días que no niegan
su frágil levedad de calendario,
la luz tenue y antigua de una vela
que sabe que camina hacia lo oscuro
y con todo lo acepta.
El temblor de una torre reflejada en el agua,
las promesas que tienen al tiempo por testigo.

Daniel Rodríguez Moya

diumenge, 25 setembre de 2011

Records d'un carreró sense sortida.- Banana Yoshimoto





Banana Yoshimoto
Records d'un carreró sense sortida
Traducció del japonès d'Albert Nolla
L'ull de vidre (Tusquets Editors, 2011




Va ser una recomanació de l'amiga Imma C. (gràcies).

Diu l'editor:
"A Records d'un carreró sense sortida l'autora tracta, amb la traça i l'esperit genuí que la caracteritza, temes com el desencís, l'amistat o l'amor, encarnats en personatges que busquen, en la quotidianitat plàcida dels llaços afectius, la força per continuar vivint."

Diuen els orfes:
"No ens rendim"
Són cinc contes japonesos.
En els cinc retrata una societat ben diferent a la nostra.
En els cinc s'endevina una forma de ser peculiar.

Són una mica tristos, malgrat el que diu l'editor. Però tots parlen de superació i d'amistat.

I de cuina. Al final del llibre hi ha un petit i deliciós glossari que ajuda a identificar el menjar japonès per a japonesos, més enllà del típic sushi.

Bon profit, orfes!

dilluns, 19 setembre de 2011

El libro de los susurros.- Varujan Vosganian





Varujan Vosganian
El libro de los susurros
Trad. Joaquín Garrigós
Pre-Textos, 2010



Un llibre salvatgement civilitzat.
Una prosa cruament cuinada.
Un segle pel qual hem caminat de molt diferents maneres.

"Nosotros no nos diferenciamos por lo que somos, sino por los muertos a los que cada uno llora", dijo mi abuelo Gabaret. (Cita d'inici)
He assenyalat més de quaranta llocs per a rellegir (amb etiquetes grogues): a vegades frases genials, a voltes paràgrafs sencers, algun inici de capítol les primeres pàgines les quals es tornen imprescindibles, una frase final escruixidora...

Dels armenis havia sentit el nom. Poc més.
De Romania conec els èxodes, que encara succeeixen. Poc més.

Amb "El libro de los susurros" he recuperat el vertigen de la història, les anècdotes que t'exigeixen saber més i la por a descobrir l'abisme del segle XX.

El llibre està escrit amb la lògica discursiva de l'Est: la història no és una línia recta, sinó una espiral que vas recorrent cap a dins, voltes i voltes que et porten al moll, un centre que tu construeixes perquè ningú no t'ho dóna fet.

Hi ha pàgines que et colpegen fort. Moltes. Algunes per la seua bellesa (la del que t'expliquen o la de la manera com t'ho expliquen). Unes altres per la seua violència, per la sang que tenyeix el llibre.
"El libro de los susurros" és un llibre dins d'un altre. És la història d'un poble viscuda des de dins, comentada en veu baixa precisament perquè se senta bé, amagada als xiquets perquè la troben, ocultada als opressors per a sobreviure.
És el llibre dels morts, el llibre dels vius que porten el seu propi testament entre la pell i un esmòquing desgastat, el llibre dels xiquets que juguen amb les fotos i el seu avi per a no oblidar i exigir memòria als altres.

El text de la sobrecoberta no t'ajuda abans del llibre. Llegit després, et fa reconèixer el que has vist entre les seues línies: la història d'un segle que hem viscut incomplet, un segle que
"Así, en lo que respecta a sus cuentas con la muerte, de todos los siglos cristianos, el vigésimo resultó ser el más pródigo".
Diu l'editor:
"El lector se halla ante una novela que al mismo tiempo es documento histórico, poema en prosa, fantasía y realidad conmovedora. Quizás algun día se considere incompleta una historia del siglo XX si no incluye en su contenido páginas de El libro de los susurros."
Crec que té raó.

Microcosmos.- Claudio Magris


Microcosmos
Claudio Magris
Anagrama

Una companya i amiga, amant de la vida, una dona com cal, apassionada de la bona literatura (i seguidora d'aquest bloc)... Una lluitadora de causes nobles i perdudes com era ella no va poder véncer la cruel malaltia que se la va endur aquest estiu. Aquesta amiga em va regalar "El Danubi", i em va fer entrar en el món del Magris. Em faltava aquest "microcosmos" per llegir (llevat d' "Alfabets" que el tinc pendent encara).

Aquest llibre (inclassificable: relats, quadern de viatge, dietari?...) és la cara oposta d' El Danubi: són llocs molt concrets, reduïts; existències mínimes; vides i passions locals... Café San Marcos, Lagunas, El Nevoso, Jardín Público (de Trieste)... Tot escrit amb una prosa bella i poètica.
Els protagonistes absoluts del llibre: la història, el paisatge i els seus habitants. Les descripcions són precioses i, damunt, et fan pensar.
Què més es pot demanar a un llibre?

(Gràcies, Trini.)

dimecres, 14 setembre de 2011

Cuaderno de noche.- Inka Martí


Inka Martí
Cuaderno de noche
Atalanta, 2011

Un llibre curtet i dens.
Un pròleg excel·lent de Jacobo Siruela sobre el món dels somnis i la literatura.
65 'escenes significatives de l'univers oníric' de Inka Martí.
Un encantador passeig pels somnis sense explicacions ni dogmes.
El pròleg i una publicació on-line de fotografies de l'autora ací.

A vegades em cal recordar això...

dimarts, 13 setembre de 2011

LAS CORRECCIONES. Jonathan Franzen

Las Correcciones
Jonathan Franzen.
Seix Barral Ed.
734 pàgines.
Trad. de Ramón Buenaventura.

És un totxaco de primera divisió i boníssim!!!
Feia molt temps que el volia llegir però l'anava deixant, suposo que per la seva magnitud... Una mica de mandra també... I ara després d'haver-lo acabat disfrutant-lo tant, m'he arrepentit de no haver-ho fet abans. (L'edició és de l'any 2002...)
[La vaig comprar per dos eurillos de res a una parada de vell fa uns mesos... Que de fet el llibre era d'una biblioteca i encara porta els tampons i llavors n'hi ha un a la primera pàgina que diu "Donat de baixa"... Una mica estrany que una biblioteca es vengui els llibres, no?]

L'autor és un bèstia que fa patir i maltracta a tots els personatges protagonistes de la familia d'aquesta novel·la...
La mare, que és una mica el nexe amb tots els altres personatges... Els seus tres fills que vol reunir a casa seva per nadal, uns dies que seran els últims segurament tots junts amb el marit (molt malalt de Parkinson, amb pèrdues de memòria, demència...) i pare de tots tres per fer una despedida.
Els fills són com tres novel·les (suposo que per això les 700 pàgines) i cadascú amb els seus torments..:
El fill gran és el triomfador: ric, casat amb una dona perfecte, però aquesta no vol anar a casa la seva sogra...(Hi ha un moment boníssim quan ell li diu a ella: "Me rindo... Ya no puedo más..."
El germà mitjà és un desastre... Havia sigut professor en una universitat de tercera i el van expulsar per liar-se amb una alumna i després acaba de programador informàtic per un oligarca de Lituània...
(Té una escena brutal, que és d'antologia, en un sopar quan era petit amb el seu pare; amb molta molta tensió... Suposo que per això la novel·la té aquest portada...)
La germana, que es una cuinera d'èxit en un restaurant tipus "bulli"... Es lia primer amb el seu soci capitalista i després amb l'esposa d'aquest...
(També té una escena molt béstia, però molt sutil, amb un comentari que li diu el seu pare sobre un fet de molts anys abans...)
Però el personatge que s'eleva per sobre de tots, la unió de tots, és la mare... Que té tans matisos de desesperació, i tant atormentada i desquiciada que quasi és còmica...
L'autor la fa patir tant tant tant que això quasi hauria de ser delicte...

És com un conte dels bons d'en Cheever, però en el present...
I un retrat, quasi, del dia abans de l'11-S... Com vivia la classe mitjana acomodada dels USA als barris suburbials durant l'època del boom econòmic... I la seva infelicitat...

Molt ben escrita, i plena d'escenes i grans moments on no saps si riure o plorar...

dilluns, 12 setembre de 2011

Biografía (1958-2010).- Félix Grande

Félix Grande
Biografía (1958-2010)
Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores, 2011

Sabeu que "idolatre" a Félix Grande.
Que "Las rubáiyátas de Horacio Martín" em sembla un dels llibres de poesia més increïbles, esquinçadors i addictius que existeixen.
Que tota la seua poesia ja estava en una edició anomenada Biografia i que és també GRAN. Que la seua novel·la "La balada del abuelo Palancas" és una obra mestra.
Que la seua "Memoria del Flamenco" és genial.

Vostès i jo ho sabem.
Però els de el Cercle de Lectors no.

Félix Grande revisa la seua poesia i corregeix el que estima oportú.
I afegeix "La cabellera de la Shoá", escrita en 2010.
Ángel Luis Prieto escriu per a l'ocasió un pròleg prou bo.

I aquests senyors, que editaven llibres amb una qualitat extraordinària, còmodes, amb lletra gran, cosits, tapes dures i "sobrecubiertas" decents, han aconseguit un engendre que no es pot llegir: marges diminuts dins d'un llom d'acer "inexpugnable", lletra xicoteta i "apelmazada", una tortura que ni nosaltres ni molt menys Félix Grande mereixem.
Per a matar-los.

Per cert, "La cabellera de la Shoá" és un poema llarg, difícil i dur que cal llegir, sobre el que pot arribar a ser (o ha arribat) la condició humana. De nou, una altra "galtada" mestra.

Flores azules.- Raymond Queneau









Raymond Queneau
Flores azules
Trad. Manuel Serrat Crespo
Seix Barral, 2007





La primera plana:

"El veinticinco de septiembre de 1264, al alba, el duque d'Auge se plantó en lo alto del torreón de su castillo para contemplar, por poco que fuera, la situación histórica. Era más bien difusa. Restos del pasado estaban esparcidos todavía por allá. A orillas del vecino arroyuelo acampaban dos hunos; no lejos de ellos, un galo, Euden tal vez, zambullía audazmente sus pies en el agua corriente y fresca. En el horizonte se dibujaban las blandas siluetas de romanos fatigados, de pachás de Corinto, de francos antiguos, de alanos solos. Algunos normandos bebían calvados.
El duque d'Auge suspiró, pero no por ello dejó de examinar atentamente tan gastados fenómenos.
Los hunos preparaban steaks tártaros, el galo se fumaba un celta, los romanos dibujaban grecas, los pachás segaban avena, los francos buscaban sueldos y los alanos miraban a cinco osetos. Los normandos bebían calvados.
-Tanta historia -dijo el duque d'Auge al duque d'Auge-, tanta historia por algunos retruécanos, por algunos anacronismos. Me parece miserable. ¿No vamos a librarnos nunca?"



Divertit, delirant, estrany, un "faenón" per al traductor.

Encara no sé qui està somiant en aquest llibre.

El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia.- Patricio Pron











Patricio Pron
El espíritu de mis padres
sigue subiendo en la lluvia
Mondadori, 2011




Una edició bonica: un d'aquells llibres alts que està fent Mondadori.
Una escriptura àgil que exigeix concentració (no és molt exagerat, però l'autor és argentí i fa frases llargues que pots haver de llegir dues vegades per a no perdre't).
Una estructura narrativa bastant lineal però molt introspectiva, molt reflexiva.
Capítols curtets, a voltes de menys d'una pàgina.
Com a trets d'un flaix en aqueixes fotos que t'expliquen històries.
En un moment del llibre, Pron completa el títol: l'esperit segueix pujant en la pluja "fins a prendre el cel per assalt".
Un moment (llarg) de la història recent d'Argentina, que a tots ens sona perquè moltes de les seues víctimes van venir fins a ací i ens la van explicar, o ho hem vist en la premsa i la tele, explicat des de l'experiència d'els qui van sobreviure i van tornar per a entendre-la.
El llibre en sembla dos, però és un: l'aventura d'intentar entendre què va passar, per què arribem a majors.

ANIMALS TRISTOS



ANIMALS TRISTOS
Jordi Puntí
Empúries Narrativa, 2002
La Butxaca, 2010












Text de contraportada
Animals tristos presenta un mosaic extraordinari de personatges que són víctimes del fràgil equilibri de l’amor. Trenades dins la mateixa atmòsfera, les històries que componen aquesta comèdia humana ens revelen amb precisió les petites grans sotragades que amaga la vida de parella: il·lusions i ressentiments, records funestos i teràpies contra la solitud, fracassos latents i existències somortes com un diumenge a la tarda animen aquest retaule de la Barcelona actual.


Em declaro enganxada al Jordi Puntí! Són 6 històries, autònomes totes elles, però lligades per un fil de pescar, en totes el desamor, la sol.licitud, el desencís hi és present, però curiosament, la seva lectura no entristeix. És un mestre de la paraula i d'explicar sentiments, això sí a través d'un vel d'ironia, que et provoca el somriure enlloc de la llagrimeta.

divendres, 9 setembre de 2011

JOSEP TERMES



"L'Espanya plurinacional és una revolució":


http://www.elpais.com/articulo/Quadern/Barcelona/L/Espanya/plurinacional/revolucio/elpepucul/20060713elpbqc_2/Tes


Josep Termes (27 Juliol de 1936 - 9 de setembre de 2011)

dilluns, 5 setembre de 2011

Triste vida.- Chi Li


Triste vida
Chi Li
Traducció del mandarí:
Mª Carme Espín García 
Belacqua, 2007


L’altre dia li comentava a la miu, a propòsit del seu post sobre L’any de Saeko, que gairebé no conec la literatura japonesa (mea culpa!).
Encara sé bastant menys -és a dir, pràcticament res- de la xinesa (excepció feta dels inoblidables poemes que il cavaliere ens ha inclòs alguna vegada al bloc); però vet aquí que m’ha caigut a les mans aquest Triste vida, primera i única traducció al castellà de l'obra de Chi Li, escriptora nascuda a Wuhan el 1957, llicenciada en medicina i en filologia xinesa.

Triste vida narra en 106 pàgines un dia qualsevol en la vida d’un treballador de la metalúrgia, una vida grisa i monòtona a través de la qual l’autora aprofita  per mostrar-nos la realitat d’una ciutat industrial i la mentalitat conformista dels seus habitants –amb comportaments i raonaments, per altra part, bastant universals tot i l'evident localisme de la novel·la-.

Amb un estil senzill, sense cap concessió al recargolament formal, Chi Li  narra en tercera persona la vida d’aquest antiheroi quotidià i dels qui l’envolten; i ho fa, no només amb la narració lineal dels fets, sinó que utilitza també el recurs epistolar per fer-nos partícips del passat del personatge i, especialment, el flashback, que mai no arriba a esdevenir monòleg interior perquè el/la narrador/a es resisteix a abandonar l’omniscència del relat  (“recordó cuando empezó a trabajar en la fábrica”, “visualizó el momento en que sus padres enfermaron, etc.)

Recordeu pel·lícules com ara Lladre de bicicletes, Miracle a Milà o Bellíssima? Doncs aquesta novel·la, temporalment i geogràfica tan allunyada del neorealisme italià, m’ha fet pensar en aquell to de tristesa i d'abatiment (ja veieu que el títol és prou explícit). També el tractament delicat i lleugerament irònic a l’hora de retratar i donar el protagonisme a personatges aparentment anodins i vençuts per la vida, m'ha portat a la ment aquells artistes italians i les seves històries poètiques i quotidianes, tan magistralment narrades.

Un tastet:

En medio de la oscuridad, el transbordador cargado de pasajeros adormilados remontaba el río lentamente. Estaba tan oscuro que no se podían distinguir las caras de los viajeros. Yin procuraba no dormirse e intentaba mantener los ojos abiertos, pero cada vez los tenía más enrojecidos. Empezó a bostezar y tuvo que secarse las lágrimas, y abrió tanto los ojos que parecían los de un pez muerto. Para no dormirse empezó a repasar lo que había sucedido durante aquel día… 
(Pàgina 89).

diumenge, 4 setembre de 2011

El gabinete de un aficionado.- G. Perec


El gabinete de un aficionado. Historia de un cuadro
George Perec
Anagrama, 2008



Aquesta "història d'un quadre", que l'editorial presenta com l'última "novel·la publicada en vida de Perec", és com un capítol més de la gran La vida, manual d'ús.
Sembla només un divertimento, un joc... però va més enllà: és un exercici de ficar el lector dins d'una habitació plena d'espills on realitat i ficció i il·lusió es barregen, i, damunt, tot està escrit amb el seu humor característic.
Si algú es decideix a llegir aquesta petita obra (només 109 pàgines), ha de resistir la temptació d'anar al final i informar-se'n (encara que intueixi la, diguem-ne, veritat, que es mantingui valent!

dijous, 1 setembre de 2011

The Internés


Canvis al blogger

Els de blogger estan fent canvis...

Podeu veure l'aspecte anterior (amb la barra dreta amb l'arxiu, els prestatges, els comentaris...) si feu clic a qualsevol de les entrades.

Per a més informació, benvolguts orfes, aneu al vostre correu i vegeu alguns suggeriments per a conviure amb aquestes novetats.