dimarts, 29 novembre de 2011

EL HECHIZO. Alan Hollinghurst

El hechizo
Alan Hollinghurst.
Anagrama Ed.
346 pàg.
Traducció de Javier Lacruz.

Haviam si el puc explicar sense liar-me...:
En Robin viu amb en Justin.
L'Alex s'ha fet nòvio d'en Danny.
Però en Robin és el pare d'en Danny.
I en Justin és l'ex de l'Alex.
I tos junts dins una casa anglesa de camp...

Una novel·la d'ambient total (sense personatges femenins), amb bastant sexe però com que no és explícit, encara que no et vagi el rollo (com és el meu cas), es llegeix bé perquè els personatges estan molt ben escrits, molt delicats...

Té unes pàgines que són delicioses que és quan l'Alex coneix en Danny, que aquest és molt més jove, i porta l'Alex a les discoteques i clubs de Londres i li ensenya els "extasis"...
I també les relacions i els matisos emocionals entre ells.
I divertídissimes les pàgines de quan els jovenets de Londres se'n van al poble a la festa d'aniversari d'en Danny...

L'Alan Hollinghurst és d'una generació més jove que el dream-team angles (Amis, McEwan...), però que n'hauria de formar part amb justicia amb aquesta novel·la i amb "La biblioteca de la piscina"!!

divendres, 25 novembre de 2011

Mi padre y yo. Autor: J. R. Ackerley

J.R. Ackerley
Mi padre y yo (My father and myself). 1968
Editorial Anagrama
Traductor: Rafael Ruiz de la Cuesta

Contigut de la contraportada:

«Yo nací en 1896, y mis padres se casaron en 1919», así comenzaba una primera versión de las memorias póstumas de J. R. Ackerley, uno de los más imprevisibles escritores británicos de este siglo, un libro descarnado y sincero hasta el límite de lo intolerable, donde la historia de la doble vida del padre –un adúltero que mantuvo dos familias paralelas sin que ninguna conociera la existencia de la otra– y la historia de las desoladas peripecias del hijo –un intelectual homosexual de familia burguesa que buscara infructuosamente durante largos años un «amigo verdadero» entre los jóvenes del proletariado– se entrelazan en la trama de un tapiz cuya figura última puede ser descifrada aquí."

Opinió i comentari:

No exagero. Es tracta del millor llibre de memòries que he llegit en molts anys.
Les frases avançant àgils, intel·ligents, alimentades per un sentit de l´humor irreverent i càustic. Cada nou capítol fa pitjor l´anterior i millor el posterior. Pura literatura, pur art narratiu.

Ackerley fou un narrador amb una obra molt curta. Apart d´algunes peces teatrals i articles de crítica literària, només trobem disponible aquest llibre i una novel·leta curta titulada “Mi perra Tulip” (editada recentment també per Anagrama).
Llegir a Ackerley resulta una de les majors alegries que hom pot gaudir en aquest món.

“Mi padre y yo” gira entorn la vida del pare del autor i de retruc, entorn al autor mateix. De passada, Ackerley ens reconstrueix minuciosament tot un món, tota una civilització trufada de tietes puritanes, pares faldillers i germans herniats, en el si de l´Anglaterra del canvi del segle XIX al XX.
Ackerley narra la guerra del 14 (en la que va perdre al seu germà) com mai cap escriptor anglès ha fet (hi dedica unes vint pàgines que valen per dues mil).

Porto anys llegint a autors anglesos de la primera meitat del segle XX – penso ara en Evelyn Waugh, Antony Powell, Woodehouse, Chesterton, A.J.A. Symons, etc. etc.- però ni tots ells junts m´han fet més feliç que una sola pàgina de Ackerley.

Una darrera cosa: Ackerley fou homosexual i el seu estil literari em recorda molt al millor Terenci Moix. De fet hi han passatges que em recorden les memòries del escriptor barceloní.

Conclusió: una obra mestra absoluta.

25N

(el llibre en paper encara és millor)
La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus

dimecres, 23 novembre de 2011

Brañaganda, David Monteagudo



BRAÑAGANDA
David Monteagudo
Acantilado, 2011

Contraportada
¿Existe el lobishome, un ser a medio camino entre lo humano y lo salvajemente animal? ¿Có­mo explicar la muerte violenta de tantas mujeres en un pueblo de la Galicia profunda? Mientras el marido de la maestra local se empeña en dar explicaciones objetivas y racionales a los hechos, el lector asistirá atónito a unos acontecimientos que desdibujan sus perfiles mientras se adentran en oscuras regiones. Tal vez, después de todo, el lobishome no sea más que el brazo ejecutor de un enigmático juez moral, tan riguroso como arbitrario, dispuesto a castigar los pecados sórdidos, fieramente humanos, que se han gestado en la aislada y rural Brañaganda.


En David Monteagudo, ja em va sorprendre amb FIN, una gran història que ben segur aviat podrem veure al cinema, amb la Maribel Verdú de protagonista!

Però és que amb Brañaganda, a part de soprendre'm, m'haig de treure el barret, escrita en un castellà riquíssim, amb un estil impecable que sumat a la història que ens explica en fan un gran llibre. Ambientat en una petita vall gallega cap els anys 1950-60, però ben podria ser un o dos segles abans, aconsegueix que el paisatge esdevingui un personatge, els protagonistes descrits d'aquella manera que sembla que els hi puguis veure l'expressió de la cara; ens explica l'adolescència d'un vailet, la duresa de la vida rural, la encara més dura vida de les dones; descriu la complexitat de la vida d'una petita comunitat aïllada i endogàmica que tot ho ha de resoldre sola i en la que en les nits de lluna plena un "lobishome" ataca a les dones, o és el revés ens explica que un "lobishome" mata a les dones i a partir d'aquí ens deixa entreveure la resta?

Podeu fer-ne un tastet aquí

La vella escola. Tobias Wolff



LA VELLA ESCOLA
Tobias Wolff
La magrana
Traducció Ernest Riera

De què tracta:

“La vella escola” se situa a Nova Anglaterra el 1960, en una prestigiosa escola pública per a nois. El punt fort de l'escola és la literatura, d'aquí li ve la fama. I la literatura es converteix en una autèntica obsessió per a molts dels joves que hi estudien, que es dediquen a fons a captar l'atenció dels escriptors que visiten el centre, el renom dels quals ajuda a perpetuar la tradició literària de l'escola.

Opinió:

Us recomano aquesta petita joia. Ja fa uns anys que es va publicar. Jo l´estic devorant amb un plaer indescriptible. El tema central és la vocació literària i com aquesta esdevé una dura forma d'autoconeixement. Molt, molt recomanable. Es llegeix com un sospir, com un bàlsam. Una obra mestra.

dimarts, 22 novembre de 2011

Hacerse el muerto.- Andrés Neuman







André Neuman
Hacerse el muerto
Páginas de espuma, 2011



Trenta contes, en sis blocs de cinc. D'un paràgraf o diverses pàgines. Monòlegs o impossibles converses pacient-terapeuta. Un adolescent enamorat i una mare que torna de la mort a passejar en cadira de rodes. Riure, absurd, filosofia.
Una prosa exquisida, precisa, deliciosa.

http://andresneuman.blogspot.com/
http://www.andresneuman.com/

Tres tastets:
- Madre música
- Bésame, Platón
- Las cosas que no hacemos

dilluns, 21 novembre de 2011

I el tercer...

LAS COSAS QUE NO HACEMOS

ME GUSTA QUE NO HAGAMOS las cosas que no hacemos. Me gustan nuestros planes al despertar, cuando el día se sube a la cama como un gato de luz, y que no realizamos porque nos levantamos tarde por haberlos imaginado tanto. Me gusta la cosquilla que insinúan en nuestros músculos los ejercicios que enumeramos sin practicar, los gimnasios a los que nunca vamos, los hábitos saludables que invocamos como si, deseándolos, su resplandor nos alcanzase. Me gustan las guías de viaje que hojeas con esa atención que tanto te admiro, y cuyos monumentos, calles y museos no llegamos a pisar, fascinados frente a un café con leche. Me gustan los restaurantes a los que no acudimos, las luces de sus velas, el sabor por venir de sus platos. Me gusta cómo queda nuestra casa cuando la describimos con reformas, sus sorprendentes muebles, su ausencia de paredes, sus colores atrevidos. Me gustan las lenguas que quisiéramos hablar y soñamos con aprender el año próximo, mientras nos sonreímos bajo la ducha. Escucho de tus labios idiomas hipotéticos, sus palabras me llenan de razones. Me gustan todos los propósitos, declarados o secretos, que incumplimos juntos. Eso es lo que prefiero de compartir la vida. La maravilla abierta en otra parte. Las cosas que no hacemos.

diumenge, 20 novembre de 2011

Un altre conte...

BÉSAME, PLATÓN

A MI MUJER LE HABLAN DE PLATÓN y se pone toda aristotélica. No sé por qué. En cuanto escucha una palabra sobre la reminiscencia, el mundo inteligible o la teoría de las formas, ella se ruboriza, se le nublan los ojos, deja escapar un gemido y se pone a imaginar espaldas anchas y nalgas musculosas. Yo intento, como es lógico, detenerla. Pero es inútil. Una furia empirista la posee por completo. Y lo único que le interesa es el paso de la potencia al acto.
Aunque pensar nunca sea intrascendente, me desconcierta semejante énfasis en la física, cuando lo que verdaderamente importa es la metafísica. Todas las noches es lo mismo. No falla. Yo digo, por ejemplo, "caverna". O "sol". O "riendas". Y ella, enseguida, loca. Desparramada en la cama. Enunciando ansiosamente postulados y aporías.
Yo, a mi edad, soy poco impresionable. Cosas peores he visto. Tampoco niego que el comportamiento de mi mujer tenga ciertas ventajas. Antes, en palabras un poco más modernas, a los dos nos costaba estar yectos. Desde que descubrí lo de Platón, mano de santo. Lo que pasa es que sus caballos se le desbocan a todas horas, en cualquier parte, esté como esté mi carruaje. Sospecho que mi mujer confunde el banquete con el apetito.
Mis amigos se ríen de nuestro problema, incluso nos felicitan. Yo, por método, dudo un poco de todo esto. Siempre he sido algo kantiano, y todavía pienso que hay cosas que no deberían hacerse.

divendres, 18 novembre de 2011

Un conte (dos més i, després, una entrada amb el llibre)

MADRE MÚSICA


ACABO DE SOÑAR con mi madre. La escena (si los sueños son escenas y no su imposibilidad) sucedía en un auditorio de Granada. En el último lugar donde tocó el violín. Era un concierto de Mozart. Yo la escuchaba sentado entre el público. Mi madre iba vestida de calle. Con el pelo muy corto, sin teñir. Desafinaba a menudo. Cada vez que lo hacía, yo cerraba los ojos. Cuando volvía a abrirlos, ella me miraba fijamente desde el escenario y sonreía con placidez. Al despertar, por un instante, me ha parecido que mi madre estaba intentando enseñarme a disfrutar con los errores. El tiempo nos deja huérfanos. La música nos adopta.

En busca de April.- Benjamin Black


En busca de April
Benjamin Black (pseudònim de John Banville)
Traduc. de Miguel Martínez-Lage
Alfaguara



L'irlandès John Banville fa un temps que les novel·les negres les signa amb el pseudònim Benjamin Black. Fins ara, n'ha publicat dues amb el forense Quirke de protagonista (El secreto de Christine i El otro nombre de Laura, molt bones) i El lèmur. Ara torna amb el Quirke amb aquesta En busca de April.

Tota la crítica es desfà en elogis amb aquestes novel·les; crec jo per la prosa i per la manera de narrar que té aquest autor.
En aquesta última, aconsegueix un clima opressiu del Dublín dels anys 50 que ja voldrien les pel·lícules en blanc i negre d'aquells anys. L'ambientació opressiva i evocadora, el dibuix dels personatges i de les sagues familiars protagonistes, el ritme... Durant quasi tota la novel·la sembla que no passa res fins a l'esborronador final, però és un delit llegir i situar-te en aquell món, en aquella època i entre aquells personatges.

Te l'has de llegir tota seguida, si no el desfici et papa.

Confesiones de un joven novelista.- Umberto Eco


Confesiones de un joven novelista
Umberto Eco
Traducció de Guillem Sans Mora
Lumen

Llibre que recull unes conferències que l'autor va impartir als EUA.


La pregunta és obligada, per què "Confesiones de un joven novelista". I la resposta ens la dóna Eco: "...vaig començar la meva carrera com a novel·lista fa cosa de trenta anys. Em considere, per tant, un novel·lista molt jove i certament prometedor...".
A partir d'ací continua esbrinant, amb ironia, perspicàcia i sucoses anècdotes i exemples de les seues novel·les, el seu concepte d'escriptura, els diferents estadis de la creació, la inspiració/transpiració, la construcció de mons ficticis, les restriccions literàries que s'imposa l'autor, les dobles codificacions, el lector o escriptor empíric o ideal, la interpretació dels textos... Després analitza els personatges de ficció i la seua capacitat per emocionar la gent perquè "no considerem mentides les afirmacions de ficció".
L'última part (per a mi, una mica excesiva) parla de les enumeracions, de les llistes. La veritat és que conté exemples i comparacions, interpretacions i deduccions originals i gracioses de les lletanies, repeticions, enumeracions, llistes, catàlegs, relacions, repertoris, inventaris... però potser ho allarga un poc massa.

Bé, un llibre per a incondicionals de l'Eco, i per aquells que es pregunten sobre les entranyes de la creació literària, la semiòtica (com no!) els recursos, les anècdotes, la interpretació... amb humor i sense grans pretensions. Agradable de llegir.

dijous, 17 novembre de 2011

m'he estimat molt la vida

Uns amics han fet això al voltant d'un poema de Vicent-Andrés Estellés:
m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
que dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
 i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquell passarell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
                                                 Vicent-Andrés Estellés, Horacianes



Més informació

dimecres, 16 novembre de 2011

LE HAVRE, Aki Kaurismäki


Si teniu la oportunitat de veure-la no us la deixeu perdre, és una pel·lícula deliciosa, tendra i alhora dura, amb una fotografia fantàstica!

dimarts, 15 novembre de 2011

Cites literàries


Ara que fa temps que no ens dediquem a jugar, us faig una altra proposta literària per desenvolupar al bloc.
            En tot aquest temps, hem anat recopilant títols, personatges, relacions de la literatura amb la música i el cinema, començaments i finals d’obres literàries que, per algun motiu, han quedat enregistrats a les nostres ments.
Què us semblaria fer un recull de frases de novel·les que ens hagin impactat especialment? De fragments d’obres teatrals que no oblidarem amb facilitat? De versos colpidors? Inclús, d’aquell paràgraf d’un assaig que encara recordem?   
No vull dir que hagin de ser necessàriament cites conegudíssimes, sinó més aviat aquelles paraules que, en un moment determinat de les nostres lectures, han acaparat la nostra atenció per la raó que sigui. Una visió personal dels orfes. 
Jo encara m’estic rumiant quines cites puc incloure.
I vosaltres?... Us hi animeu?

Il·lustració: Composició de Joan Brossa


dilluns, 14 novembre de 2011

LA VIDA ÉS SOMNI

HE SOMIAT QUE CANTAVA PER VOSALTRES UNA CANÇÓ: "Basin Street Blues" .......i




Sícoris, elPac, Icr..... , per vosaltres una mica de jazz, amb Andrea Motis, un nou talent del Jazz Català.


Gràcies a totes i tots per fer-ho possible. "La vida és somni": M'ha encantat...........i no deixeu de


somiar......

diumenge, 13 novembre de 2011

UN JARDÍ PER L' ICR


El otro día vi un jardin
en el que había toda suerte
de plantas curiosas, tales como
la fidelidad, que, como es sabido,
no crece precisamente en todas partes.
Había también una fila de virtudes
de colores, como el empeño, y sabe
Dios qué más. En una esquina
estaba la paciencia inagotable,
un árbol nudoso y robusto,
seguramente estimable de suyo
en grado sumo. Seguí mirando,
allí crecía el ánimo, siempre verde,
y justo al lado ese amor
inmarchitable, y esa
esperanza que no envejece. Luego vi
la fe alegre e inviolada,
y, tan escondidas que apenas
si se las veía, las más encantadoras ideas.
La perseverancia y la modestia
florecían para mi no poca
sorpresa con cierta abundancia, aunque
¿qué pretende decirnos el autor con este
singular jardín? ¿Qué entiende por ello?
¿Piensa acaso en el cultivo
de la nobleza por parte del hombre?

El jardín
ROBERT WALSER
" La habitación del poeta"


Editorial Siruela

Il·lustració: "Flower garden"- Gustav Klimt

Secret candent.- Stefan Zweig


Stefan Zweig
Secret candent
Traducció d’Ester Capdevila
Quaderns Crema


Aquesta novel·la curta, que m’he llegit en una tarda, explica en cent-nou pàgines la transformació d’un noi de dotze anys que, en pocs dies i com si d’un procés d’iniciació es tractés, passa de la condició d’infant a la d’adult.

Està clar que si la novel·la estigués ambientada a l'actualitat, la situació en què es troba el jove Edgar seria molt i molt diferent, però cal pensar en la mentalitat d’un nen malaltís de la burgesia vienesa de principis del segle XX, l'única vinculació del qual amb la complexitat de la vida són els llibres d’aventures que llegeix i les poques converses que sent entre els adults que l’envolten. Naturalment, a ell, amb la poca informació que té a l’abast, totes aquestes frases captades al vol li semblen absolutament misterioses; per això les treu de context i les adapta al seu entendre, fent ús d’una febril imaginació esperonada per la lectura. En realitat, Edgar s’ha hagut d’inventar una realitat paral·lela per poder interpretar allò que veu i que sent, perquè al seu univers particular els adults són éssers distants, canviants i absolutament indesxifrables.

Zweig, mitjançant una estructura de capítols breus amb títols força explícits i reveladors, ens introdueix en un món de solitud, ignorància, aparences, patetisme i innocència aclaparadora en el que adults i infants, atrinxerats cadascú en el seu propi compartiment estanc, són antagonistes. La relació entre uns i altres, a més de retratar el concepte decimonònic (i anterior) que es tenia de la infantesa, d’alguna manera també simbolitza l’eterna lluita de classes on els uns no es poden barrejar amb els altres més del que és imprescindible, i on els límits estan perfectament definits fins que el canvi de nen a adult li facilita el pas al personatge i el converteix més o menys en un igual; si més no, acaba sent un còmplice necessari. 

En qualsevol cas, el panorama que se’ns ofereix és el de dues visions contraposades: la ingenuïtat versus l’astúcia; la transparència versus l’opacitat; la distorsió quixotesca (sempre mediatitzada per la literatura) versus la hipocresia d’unes vides infaustes i grises. 

Les descripcions de Zweig són realment magistrals, tant les que fan referència als sentiments, actituds i reaccions dels personatges, com les que perfilen els paisatges i fenòmens de la natura que, especialment quan s’expliquen a través dels ulls del noi, adquireixen dimensions gairebé mítiques, amb unes imatges precioses.

Aquí us en poso un exemple:

Allà dalt els vents devien passar-hi a frec, amb les seves ales enormes, perquè el cel, encara serè i il·luminat per la lluna, s’anava enfosquint. Mocadors negres, llançats per unes mans invisibles, embolcallaven la lluna de tant en tant i aleshores la nit es feia tan impenetrable que gairebé no es podia veure el camí. Poc després, un cop la lluna quedava en llibertat, tornava la claror i l’argent lliscava fred per sobre del paisatge. Era misteriós aquest joc de llums i ombres, i tan excitant com el joc d’una dona que tan aviat es cobreix com es destapa. Justament llavors el paisatge va tornar a descobrir el seu cos lluent: el camí. (Pàg. 74).

Un dia en la vida (cal tenir hora i mitja)



Documental d'un dia a la Terra, el 24 de juliol de 2010, creat amb els vídeos rebuts des de 192 països els quals van sumar al voltant de 4.500 hores de pel·lícula.

Produït per Ridley Scott i dirigit per Kevin Macdonald per a Youtube.

(Jo el vaig pillar al bloc d'un amic dels orfes, el Nice)

dissabte, 12 novembre de 2011

La habitación del poeta

A decir verdad, actualmente vivo en un cuarto de baño. El aire es húmedo, pero no importa, porque me gustan los ambientes húmedos y frescos. La habitación es relativamente baja, pero he vivido en habitaciones aún más bajas. El polvo se acumula a porrillo sobre los muebles. Pero con el polvo me pasa lo siguiente: me gusta respirar el aire polvoriento. El aire sucio contiene una cierta magia romántica.
Mi amiga, la separada, divorciada y desgraciada Frau von Ligerz vive aún con más estrecheces que yo. lo hace con muchísimas menos comodidades, aunque antiguamente llegó a nadar en la abundancia. Vivió como una princesa en su trono, y ahora, igual que una esclava sin esperanza, se dedica a traducir. ¡Traduce novelas! Su propia vida es una novela. Aunque ella es demasiado exquisita para escribirla.
La vida de una persona cualquiera es una hermosa y extensa novela; la mía, por ejemplo. Por las noches, sentado en mi habitación junto a la lámpara, me siento como un auténtico personaje de novela: "Y entonces apagó la luz y se acostó". Mi cama es un somier plegable, viejo, húmedo y duro, que me costó trabajo conseguir. Pero en él duermo con una suerte de alegría. Me lo prestó una jornalera. Yo le di para su hijo un par de botas que no puedo ponerme porque me van grandes. Así es como uno da al otro lo que le sobra y recibe un trato recíproco.
Oh, qué dulce, qué increíblemente hermosa es la miseria de los pobres que trabajan todos los días por un mendrugo de pan. Me alegra de todo corazón figurar entre el pueblo llano. Los arrabales de la ciudad son mi lugar de residencia preferido, y la gente pobre que sustrae de vez en cuando cualquier nimiedad con sus hábiles dedos son mis compañeros. Esta Emma, por ejemplo, que cada ocho días pone orden en mis aposentos de escritor.
Mi estufa es una estufa de baño, calienta que es una maravilla. Menuda habitación tuve hasta hace poco, qué elegante y señorial; tenía el techo alto y las ventanas estrechas. Un conde no podría vivir con más distinción. Sin embargo, al final terminaron por echarme, aunque no importa. Es tan bonito poder soñar con la suntuosidad de antaño. Un par de paños, alfombras y mantas hacen que una habitación sea cálida. Vamos que con eso tengo de sobra. ¿ Acaso no brilla el amable sol lisonjera y pródigamente? Y por la noche, ¿Quién es esa muchacha curiosa y agradable que me contempla a la antigua a través de la ventana? ¿Es la luna? Sí, es la buena y noble luna. ¿No debería estar contento? Sí, debería estar contento. Tengo la cabeza clara y el alma rodeada de esperanzas amables y de ojos azules. Nunca jamás querría una vida distinta de la que tengo. Ésta y no otra distinta. Ni un ápice.

"La habitación del poeta"
ROBERT WALSER
Editorial Siruela- 2005
Traducción : JUAN DE SOLA LLOVET

Pintura:" La habitación de Erik Satie"-Santiago Rusiñol.

El meu germà Pol.- Isabel-Clara Simó








Isabel-Clara Simó
El meu germà Pol
Portàtil (Bromera), 2011



Un llibre senzillet, molt agradable, fàcil de llegir, entranyable, divertit, sorprenent...
I colpidor.
Un xiqueta de dotze anys (al voltant) ens conta com es fa major...
Un llibre preciós, que com aquell de L'elegància de l'eriçó, t'atrapa fins a l'última pàgina, i "te parte el alma".

L'editorial ofereix un tastet i algunes propostes didàctiques (enllaç).

Merendero



" Imagínate un merendero atestado de gente. El jardín está como metido a presión entre la casa y el terraplén. Uno puede imaginarse un jardín más grande que éste, pero no más concurrido.
Yo me hallo justo en medio, soy una figura entre muchas otras y me dirijo con cuidado al -manantial de cerveza-. ¿Con cuidado? Sí, he dicho bien, pues el sendero que cruza por entre la multitud es estrecho, rostro con rostro, pecho con pecho, y menuda cantidad de sombreros, una verdadera sombrerería, hojas de castaño por encima y en las ramas farolillos que de noche deberían encenderse. De momento es de día, el azur brilla por entre el follaje, las manchas del sol palpitan sobre los objetos, la gente se mira a los ojos, a ti tambíen te mirarán, no tendrás nada que objetar. Toda la gente que está sentada en el jardín tiene en la mesa algo que comer o beber: cerveza, jarabe, vino, limonada y salchichas que se sirven y abren el apetito....

.....Lo más hermoso es que todo se confunde vivamente, que en todas las figuras hay un destello de alegría. Una ruleta de la fortuna cuelga de un poste. ¿Quién no ha tratado de conquistar la suerte un par de veces en su vida?. Sentirse afortunado es bonito. Un niñito que me llega a la altura de las rodillas trepa a paso lento la escalera.- Dame la manita- le digo; lo ayudo a subir y pienso mientras tanto que no sería un mal padre. Luego tomo un sendero conocido y regreso a casa dando un agradable paseo.


ROBERT WALSER
" La habitación del Poeta"
Ediciones Siruela-2005

Pintura de: Jan Havicksz Steen

dijous, 10 novembre de 2011

LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA, Aimee Bender



LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA
Aimee Bender
Empúries, 2011
Traductora: Imma Estany



Text de contraportada
La nit abans de fer nou anys, la Rose tasta un tros del pastís de llimona que ha preparat la seva mare. Sorpresa, no aconsegueix trobar-hi el gust del seu pastís preferit i, en canvi, hi descobreix els sentiments de la mare: frustració i solitud, una tristesa fonda. A partir d’aquí, menjar esdevé una tortura per a la Rose, que a cada mossegada descobreix les intimitats de la gent que l’envolta i s’adona que la seva família no és tan feliç com semblava. Disposada a resoldre la seva vida, després de cuinar per primera vegada i sentir el buit de la seva pròpia existència, la Rose decideix fer de la seva peculiaritat un instrument de plaer. Delicada, tendra i molt original, La peculiar tristesa del pastís de llimona és una novel·la emotiva, deliciosa, extravagant i molt enginyosa




És una novel·la especial, plena d'ingredients molt diferents que li confereixen un gust molt particular, on el menjar hi juga un paper fonamental. El text de la contraportada només insinua una part del llibre, perquè al llarg de la novel·la veurem com la Rose no és l'únic membre de la família que té habilitats especials, i que les altres poden ser molt més complicades. És un llibre sorprenent que descol·loca més d'una vegada, difícil d'etiquetar, comença amb el que sembla el típic retrat de la família perfecta, per poc a poc anar obrint un ventall de contradiccions, complicacions i falta de comunicació. L'autora ha sabut barrejar i remenar moments de gran tendresa amb escenes típiques de serials d'adolescents nord-americans, incursions de ciència-ficció, pinzellades d'algun síndrome tipus Asperger (o similar), els difícils equilibris de les relacions familiars, l'amistat... obtenint un plat ben curiós i amb molts matisos.

dimecres, 9 novembre de 2011

Demipage publica CIEN MIL MILLONES DE POEMAS

Un homenatge a Queneau, pareix...



Anar a la web de Demipage

(El meu gabinet de premsa adverteix que encara no ho tinc, malgrat que aquest estiu vaig intentar elaborar, sense èxit, alguna cosa semblant amb la traducció dels sonets de Queneau. Aquest post només és informació i no pas publicitat.)

dimarts, 8 novembre de 2011

Libertad (Freedom). 2010. Autor: Jonathan Franzen.

Porto unes 300 pàgines llegides i de moment em sembla una novel·la molt interessant.
No sé si mereix tots els elogis que ha rebut (als EEUU es compara Franzen amb Tolstoi, Balzac i Dickens), però no se li pot negar que “Llibertat” enganxa des de la primera pàgina.

Franzen té un estil directe, concís i alhora molt elaborat. És de destacar com en una pàgina pot explicar l´origen i la vida sencera d´un personatge. A poc a poc, mentre la lectura esdevé addictiva, l´autor ens mostra tot l´engranatge de la societat nord-americana actual.

Personalment, estic llegint la magnífica traducció castellana, realitzada per la traductora Isabel Ferrer, a l'editorial Salamandra.

Per mostrar com en una pàgina d´aquesta novel·la, Franzen pot contenir tota una forma de vida, amb una gran càrrega sociològica, us adjunto un fragment ben eloqüent:
“ Carol Monaghan era la única otra madre de Barrier Street que llevaba allí tanto tiempo como Patty. Había llegado a Ramsey Hill como resultado de lo que podría llamarse un programa de intercambio de enchufes, ya que había sido secretaria de un alto cargo del condado de Hennepin que la trasladó de distrito después de dejarla embarazada. Mantener a la madre de tu hijo ilegítimo en la nómina de tu departamento: a finales de los años setenta, esas cosas ya no se consideraban en consonancia con el buen gobierno en la mayoría de jurisdicciones de las Ciudades Gemelas, el área metropolitana de Minneapolis-Saint Paul. Carol se convirtió en una funcionaria medio ausente, una de esas que se toman un descanso tras otro, adscrita al registro municipal de permisos y licencias, mientras que, a cambio, una persona tan bien relacionada como ella en Saint Paul fue contratada al otro lado del río. (...)
A finales de los años ochenta, Carol era la única persona de otro nivel que quedaba en la manzana. Fumaba Parliament, se teñía de rubio, exhibía unas espeluznantes uñas como garras, daba a su hija alimentos excesivamente procesados, y los jueves por la noche llegaba a casa muy tarde (“Es la noche libre de mamá”, explicaba, como si todas las mamás tuvieran una).”


Jonathan FRANZEN
Libertad (Freedom). 2010
Traducció d'Isabel Ferrer
Editorial Salamandra

dilluns, 7 novembre de 2011

DONDE SE GUARDAN LOS LIBROS. Jesús Marchamalo

Dónde se guardan los libros
Jesús Marchamalo.
Siruela Ed.
222 pàg.

"Se cuenta de un poeta laureado -nunca se ha llegado a saberse quién, con seguridad, y es una historia que se atribuye a varios- que un día tuvo que escapar de sus propios libros. Repletos los estantes y vitrinas, amontonados por el suelo, ocupadas las mesas y las sillas, a punto de ser aplastado o engullido, consiguió huir, casi en el último minuto, abriendo una ventana y saltando por ella hasta la calle..."
(pag 102.)

Si sou dels que us agrada llegir, teniu un problema.
Si sou dels que us agrada llegir llibres de la biblioteca, teniu 2 problemes: us agrada llegir i heu de tornar els llibres.
Si sou dels que us agrada (molt) llegir i us compreu (molts) llibres, teniu (almenys) 3 problemes: Que us agrada llegir, que tindreu molts llibres i que els haureu de guardar d'alguna manera...

Aquest llibre (molt frikie) però deliciós ensenya com tenen i com guarden els llibres alguns escriptors castellans...
L'autor, que ja tenia un altre llibre molt bo, un carmelet, també sobre el tema, ha entrat ara a les cases d'alguns autors de primera categoria: en Javier Marías, en Vila-Matas, en Pérez-Reverte, l'Antonio Gamoneda, la Clara Janés, la Soledad Puértolas, en Vargas Llosa... I ens explica d'una manera molt poètica i curiosa (aquí la clau i l'èxit del llibre: com fer un llibre que parla d'estanteries de llibres i de noms d'escriptors i que no sigui avorrit...) les manies i els costums d'aquests escriptors amb les seves prestatgeries...
I cada escriptor està acompanyat de fotografies de les seves prestatgeries i "parets"....
"...me cuenta la historia de aquel obrero que llegó un día a su casa a hacer una reforma y que viendo todo aquel escenario le preguntó a que se dedicaba. Cuando dijo que era escritor, le preguntó: ¿Los ha escrito usted todos? (...) Y le dijo que sí, claro, que todos. Cómo desilusionarle..."
(pag 158. Andrés Trapiello)


No té res a veure amb el llibre: Però, us heu fixat que als diaris sempre acostumen a fotografiar els escriptors davant de prestatgeries de llibres?

Tampoc té res a veure amb aquest llibre, però la seva lectura m'hi va fer pensar:
El final de "2666" de Bolaño:
"...Después tocó con la punta de los dedos sus libros. Los había de todas las clases: de tapa dura, edición rústica, ediciones de bolsillo...."

EL FESTÍ DE L'AMOR. CHARLES BAXTER. (Pel·lícula)

Poc em pensava que mai acabaria mirant, encara que fos per casualitat com ahir, el canal 3XL (que és el quan el canal Súper3 es transforma en plataforma visual per adolescents/es passats d'adrenalina...) i per això no entenc gaire per què van passar ahir aquesta pel·lícula que si li treus les escenes de nus, és molt fineta, amb diàlegs boníssims i de sentiments...
(Hi surt en Morgan Freeman "el negre de Million Dolar Baby" que canten els Antònia Font al seu últim disc...)

La cosa no tindria sentit en aquest blog si no fos perquè la pel·lícula que feien, "El joc de l'amor", està basada en "El festí de l'amor" de Charles Baxter" que és una de les millors novel·les de tots els temps (en la meva modesta opinió...)

Tot aquest rotllo és perquè la pel·lícula d'ahir (en veritat molt maca) em va fer pensar en aquest llibre (molt molt millor que la pel·lícula) i em van venir ganes de llegir-lo una altre vegada (i de recomenar-lo)...


El festí de l'amor (en castellà "El festín del amor")
Charles Baxter
La Magrana Ed.

diumenge, 6 novembre de 2011

Socotra, la isla de los genios.- Jordi Esteva












Jordi Esteva
Socotra, la isla de los genios
Atalanta, 2011


La prosa i la fotografia de Jordi Esteva no són només això, són poesia: no els sobra ni una coma ni un píxel.

En Socotra, la isla de los genios, tornem a contemplar l'espectacle d'un enamorat que es troba amb el seu amor, i es fan un.

Si heu llegit Els àrabs del mar (si no, feu-ho), si heu vist El país de les ànimes i Tornada al país de les ànimes (si no, també), segur que reconeixeu a aquest viatger diferent: no és un turista, no et facilita contactes per repetir el viatge... La màgia de Jordi és ensenyar-te coses que segur que no vas a poder veure en directe, és el testimoni de mons que s'acaben i que només des de la seva actitud pots recuperar. Hauria de fer-se a aquest home "conservador" de cultures, ambaixador de la Unesco... "o algo".
Llegir a Esteva és presenciar el respecte, la curiositat, la sorpresa, la companyonia, la trobada entre mons, l'amistat, la convivència, ... "Vamos", un veritable curs d'Educació per a la Ciutadania" complet.

Un altre gran llibre de viatge (un, aquesta vegada, però caram, quin viatge!"), una altra gran joia, un bombonet. Si de cas, al meu parer, un poc curt.

Imprescindible.

Fotos de Socotra
Primer capítol
El bloc de Jordi Esteva y su web.

Tot un caràcter, Imma Monsó

TOT UN CARÀCTER
Imma Monsó
La Magrana, 2001

Sinopsi


La Júlia Ares, una dona enèrgica, extremista i experta en la provocació verbal, té dues filles, una de les quals, la més petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d'amor i hostilitat a causa de l'aparent contraposició de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil"la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut ni l'exuberància, ni el carisma, ni la simpatia atroç de la mare, gairebé d'improvís comença a assemblar-s'hi de manera alarmant. Amb una gran agudesa i ironia, la mà mestra d'Imma Monsó assoleix el ritme del pensament i ens mostra les ambigüitats psicològiques de les relacions entre mares i filles. Tot un caràcter és un apropament viu i àgil, extremadament perspicaç, als amagatalls del nostre temperament.


Vaig començar a llegir a l'Imma Monsó amb "Una Tempesta", gràcies a LHDL, i em va agradar la seva manera d'escriure, la seva força, la descripció dels personatges... vaig continuar amb "L'Escola Estrambota", llibre infantil que em va semblar genial (recomanat també al blog del Sr. Boix), i ara a tocat "Tot un caràcter". I no m'ha decepcionat gens, quina manera de descriure personatges que té aquesta dona, tota la novel.la està dotada d'un fantàstic sentit de l'humor, que li permet descriure l'insuportable caràcter de la mare/protagonista de manera que aconsegueix que l'odïis i alhora li agafis "carinyo, i amb la filla passa proporcionalment a l'inrevés, conforme es va assemblant més a sa mare, li vas perdent la tendresa que inicialment genera, i poc a poc et van venint ganes de sacsejar-la perquè reaccioni. 

dimarts, 1 novembre de 2011

J. F. Mira ens parla de Jo confesso del J. Cabré




En aquest article, Joan Francesc Mira parla de "Jo confesso" del Jaume Cabré, ens recomana la seua lectura i aprofita per parlar del tema central de la novel·la: el Mal.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 566 | 29/09/2011

Sembla força interessant, no? Res més que afegir-hi.