els orfes del Senyor Boix

DIBUJOS ANIMADOS. Félix Romeo

2012-02-12T21:08:00.000+01:00

Dibujos Animados
Félix Romeo.
Anagrama Ed.
133 pàg.

Primera "novel·la" d'aquest autor aragonés, composta de petits fragments (175 en 130 pàgines) i que son (possibles) records de la seva infància.
Els companys d'escola, la familia, l'adolescència, la familia...
Té un to molt divertit que fa riure de veritat, però alhora tristón.

"Lo más terrible no es ser gordo. Ni siquiera llevar gafas de culo de vaso. Lo más terrible es llevar zapatos con calzas o con plataforma ortopédica. Con esos zapatos no puedes jugar a fútbol y ni siquiera puedes correr decentemente. Te conviertes en un cero a la izquierda. Había dos hermanos gemelos que se llamaban Matalallana y los dos llevaban zapatos de ortopedia. Les llamábamos los Frankenstein. Y nos perseguían sin poder correr. Hasta que quedaban agotados. Esos zapatos pesaban una tonelada. A veces parecía que iban a perder el equilibrio y se iban a partir la crisma. Siempre iban muy juntitos. Sólo les faltaba levantar las manos y llevarlas hacia delante."

Són fragments autònoms que es comuniquen entre ells i van construïnt al narrador, i tots els personatges que l'envolten.
Com una espècie de "Guardià al camp de sègol" saragossà passat el franquisme. Amb frases curtes.
Un noi inadaptat i "friky" intentant enténdre el món, a vegades absurd, que li ha tocat...
"Me faltaba Neeskens y lo tuve que cambiar por cuarenta o cincuenta cromos. Los últimos fichajes nunca los completabas. Sobre todo porque muchas veces ni los propios equipos sabían quienes iban a ser sus últimos fichajes. Además eran los peores cromos. Cuando algún jugador pasaba de un equipo a otro le pintaban encima el color de la camiseta de su nuevo equipo y ya tenían cromo. A veces, si pasaba del Sevilla al Real Madrid o al Valencia, no le cambiaban nada y era el mismo cromo que el año anterior. Si venía al Zaragoza del Madrid le pintaban los pantalones y ya estaba. Y ahí tenías al fulano, posando en el Santiago Bernabeu en vez de en La Romareda. Nunca completábamos los últimos fichajes. Y el año de Neeskens estuve a punto de conseguirlo."

L'any passat, Félix Romeo (nascut el 1968) i que també era el director del programa cultural "La Mandrágora" de TVE, morí, i va ser recordat per alguns companys seus dels mitjans...

"Mi madre estaba hermosa cuando se ponía Tulipán Negro. El Tulipán Negro huele a tulipán negro que es un olor de pureza. Me gustaba el tulipán negro y el frasco de colonia de Maderas de Oriente. Cuando se ponía el Tulipán Negro la piel se le ponía suave."

Tope bona!

això!

2012-02-11T23:24:00.000+01:00

Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina.- Liudmila Petrushévskaia

2012-02-11T21:21:00.004+01:00

Liudmila Petrushévskaia
Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina
Traducción: Fernando Otero
Prólogo: Jorge F. Hernández
Atalanta, Ars brevis, 2011

Allò que diu Atalanta

Un títol amb ganxo.
Dinou contes.
Una edició, com les d'Atalanta, deliciosa.
Dinou històries molt rares.
Premi Mundial de Fantasia en 2010.
El conte que dóna títol al llibre no és el més fort.
Recomanable del tot.

"EL SECRETO DE MARILENA
Había una mujer tan gorda que no cabía en los taxis y en el metro ocupaba todo el ancho de las escaleras mecánicas.

Necesitaba tres sillas para sentarse, dormía en dos camas y trabajaba en el circo como levantadora de pesas.

Era una mujer muy desgraciada, y eso que hay muchas personas gordas que viven felices. Se distinguen por su carácter afable y su buen corazón, y a la gente le suelen caer bien los gordos.

Pero nuestra gorda Marilena guardaba un secreto: tan sólo de noche, cuando llegaba a su habitación en el hotel (en el circo, ya se sabe, siempre está de gira), donde tenía tres sillas y dos camas a su disposición, podía ser ella misma, es decir, se convertía en dos mujeres de aspecto normal, muy guapas, que inmediatamente se ponían a bailar.

[...]"

IN MEMORIAM

2012-02-07T00:44:00.000+01:00

ANTONI TÀPIES I PUIG

"L'art és la filosofía que reflexa un pensament"

L'horitzó.- Patrick Modiano

2012-02-04T12:05:00.002+01:00

Patrick Modiano
L'horitzó
Proa i Anagrama, 2010
Traducció al català d'Eulàlia Sandaran i al castellà de M. Teresa Gallego Urrutia

Ho diu l'editorial:

1er (sic) capítol (PDF)

Una novel·la amb intriga i misteri, com En el cafè de la joventut perduda.

Text de contraportada En Bosmans viu perseguit per la seva mare, una dona malcarada que li demana diners com si es tractés de cobrar-li la vida. Un dia en Bosmans coneix fortuïtament la Margaret Le Coz, una dona enigmàtica que al seu torn és assetjada per en Boyaval, un individu sinistre que la segueix amb propòsits obscurs. La Margaret i en Bosmans arrosseguen una mateixa solitud i connecten d’una manera profunda i curiosa. Entre ells neix una intimitat semblant a la que lliga de manera fugaç els viatgers dels trens nocturns. I és amb tren que la Margaret acabarà allunyant-se d’ell. Al cap de quaranta anys, en Bosmans la busca en la memòria i pels carrers de Berlín.

Patrick Modiano descriu de manera magistral els amors que es retroben en el record però que s’extravien en el somni, i també aquells somiegs (sic) diürns que acaben cristal·litzant en la memòria com una vivència real. L’horitzó és una novel·la de persecucions i d’intriga, en la mesura en què la recerca de l’altre és inseparable de la recerca d’un mateix. Lluny de l’etern retorn present en l’obra de Modiano, aquí «encara queda una mena d’esperança, una línia de fuga cap a l’horitzó».

Notes del blocaire:

1.- M'he passat tot el llibre intentant comprendre el títol. He recordat aquella magistral frase de la nostra amiga Sícoris: "I sí, Sant Jordi ens agafarà amb un llibre a la mà i un altre a l'horitzó, esperant-nos i fent-nos l'ullet..."
2.- El llibre es gaudeix al llarg de totes les seves pàgines: Modiano no dóna receptes, no dicta sermons, no ofereix solucions: a l'horitzó no s'arriba mai.
3.- Del protagonista vas sabent coses pel que va fent, per les pistes que segueix i per les que decideix no atendre, pels seus records i unes quantes aventures que et relata.
4.- Bosmans és un home que va recordant com el passat ja li perseguia fa quaranta anys; arriba a recobrar-lo i el deixa passar (almenys, no es "regodea" en ell). Memòria i futur. Vida.
5.- Els llibres també són protagonistes: treballa en la llibreria d'una editorial, la núvia també acaba en una altra (40 anys i una frontera més enllà), uns llibres es queden sense lliurar i acompanyen l'acomiadat...
6.- Valoració personal: molt bo.

MESSI. Leonardo Faccio

2012-02-02T23:19:00.000+01:00

Messi. El chico que siempre llegaba tarde (y hoy es el primero)
Leonardo Faccio
Debate Ed.
208 pàg.

"Jugar a fútbol es una manera de seguir viviendo en la infancia."

Aquesta aproximació al famós futbolista que li fa el també argentí Leonardo Faccio es presenta com una biografia però no ho és i acaba sent literatura de la bona amb un personatge real que de portes endins podria ben ser un curiós personatge de novel·la...

Què es pot explicar en un llibre d'un dels personatges més famosos i globals de l'actualitat i que cada dia els diaris porten informació d'ell?
Doncs quasi tot (excepte de futbol) perquè l'autor aconsegueix parlar amb el carnisser de Castelldefels que li porta la carn a Messi(!!!), els seus avis, amb la germana, el profe d'informàtica de La Masia, els seus amics de l'infància, companys de selecció argentina...

"-Porque me cansa porque no hago nada. Estaba todo el día al pedo y también me aburre estar así.
(...)
Empecé a Ver Lost y Prisión Break. Pero me terminó por cansar. Porque siempre pasaba algo nuevo, una historia nueva y aparte sempre otro te la contaba.
Messi se aburre con Lost.
Messi es zurdo."
Un noi que viu només pel futbol, adicte a la migdiada, enganxat sempre a la Blackberry© que és com sol comunicar-se amb el seu entorn; no li agrada escriure ni llegir... I sempre sembla no tenir mai res a dir quan li posen un micròfon al davant...
I que és com si només al jugar a futbol es convertís en un altre... Aquell nen que no creixia i que cada nit s'havia de xutar hormones; o que a l'escola no parlava mai ni amb la professora o que a l'últim Mundial de futbol quan Maradona el va nomenar capità de la selecció argentina Messi no volia perquè això li suposava haver de parlar al vestuari amb tots els jugadors...

Tant ben escrit que sembla un llarg artícle periodístic, amb la èpica dels bons relats esportius i la màgia de les coses inexplicables, que a vegades també és la màgia de l'esport...
I encara que no us agradi el futbol us acabareu enamorant d'aquest noi encantador, reservat i misteriós quan no juga al futbol...

Mor la poetessa polaca Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura en 1996, als 88 anys

2012-02-02T11:30:00.001+01:00

Discurso en el depósito de objetos perdidos

Perdí algunas diosas en el camino de sur a norte,
y también muchos dioses en el camino de este a oeste.
Se me apagaron para siempre un par de estrellas, ábrete cielo.
Se me hundió en el mar una isla, otra.
Ni siquiera sé exactamente dónde dejé las garras,
quién trae mi piel, quién vive en mi concha.
Mis hermanos murieron cuando me arrastré a la orilla
y sólo algún huesito celebra en mí ese aniversario.
Salté de mi pellejo, perdí vértebras y piernas,
me alejé de mis sentidos muchísimas veces.
Desde hace mucho cerré mi tercer ojo ante todo esto,
me despedí de todo con la aleta, me encogí de ramas.

Se esfumó, se perdió, se dispersó a los cuatro vientos.
Yo misma me sorprendo de mí misma, de lo poco que quedó
de mí:
un individuo aislado, del género humano por ahora,
que sólo perdió su paraguas ayer en el tranvía.

De "Si acaso" 1978
Versión de Gerardo Beltrán

Poemes de Wislawa Szymborska

Radiaciones. Diarios de la Segunda Guerra Mundial. Vol.2. Ernst JÜNGER (Fragments)

2012-02-02T08:35:00.001+01:00

Ernst JÜNGER
Radiaciones. Diarios de la Segunda Guerra Mundial.
Memorias- Vol.2
Traducción de Andrés Sánchez Pascual
Editorial Tusquets.

Saint-Dié, 28 de agosto de 1944

La vida se asemeja a una caña de bambú, la cual va formando nudos de manera rítmica y con ello refuerza su solidez. Siempre vuelve a haber así tiempos en los que se concentra en plenitud de sentido el progreso puramente cronológico, el ir haciéndonos mayores. Son cumpleaños en un sentido superior, maduraciones frente al mero envejecimiento. Al morir vuelve a anudarse el sentido de la vida, antes de la fructificación que es la eternidad.
(...)

Kirchhorst, 14 de enero de 1945

El dolor es como una lluvia, que primero cae en tromba y luego va calando lentamente la tierra. El espíritu no lo capta de una vez.
El dormir me hace bien; inmediatamente después de despertarme vuelve el dolor a ocupar su lugar.
Nos alzamos como acantilados en el silencioso oleaje de la eternidad.
(...)

Kirchhorst, 28 de abril de 1945

Enjambres de rusos han acampado en las granjas donde han desaparecido o están en cautiverio los varones; matan cada día una res y organizan comilonas como los pretendientes de Penélope. Se los ve de pie junto a las vallas, tomando el sol; tienen unos pómulos enormes y una piel que, a consecuencia de las francachelas, florece como terciopelo puro.
Eso arroja luz sobre la naturaleza irrisoria del mundo del terror.
(...)

Kirchhorst, 9 de mayo de 1945

Las carreteras siguen abarrotadas de millones y millones de seres humanos errantes, de la calamidad de una migración de pueblos inimaginable.
Tenemos hospedada en casa a una joven berlinesa; ha perdido todo en los saqueos y, vestida con un pantalón de soldado y una ligera blusa, marcha a pie en busca de una amiga.
Todos los parientes, todos los conocidos habrán de ser redescubiertos, habrán de resucitar del mundo de escombros.
(...)

Kirchhorst, 15 de julio de 1945

Nos sonreímos de los sueños de nuestros años infantiles, en los cuales queríamos llegar a ser maquinistas de tren, y nos sonreímos también, a cada decenio que pasa, de los castillos encantados que la fantasía ha construido engañosamente para nosotros en el decenio precedente. El curso de la vida va precedido de sueños de felicidad que son como espejismos en el polvo del desierto.
(...)

Kirchhorst, 24 de julio de 1945

Nunca dejarán de ser un consuelo los libros, cual naves ligeras y fiables para realizar viajes por el tiempo y por el espacio y más allá.
Mientras se tenga un libro a mano y ocio para leer, ninguna situación podrá ser desesperada, carecer completamente de libertad.
(...)

Kirchhorst, 24 de noviembre de 1945

En esos momentos de nuestra vida en que se enseñorean de nosotros las cosas tristes, grises, el odio del mundo, en esos momentos dormir se convierte en un consuelo, en un palacio de imágenes al que bajamos.
En tales situaciones el despertar se revela como un dolor. Uno resbala hacia la consciencia como hacia una charnela cortante.
(...)

Kirchhorst, 2 de diciembre de 1948

Nuestra preocupación por los ausentes. Los pensamientos giran en torno a los guerreros, a los desaparecidos, a los prisioneros. Tal vez no nos lleguen nunca noticias de ellos, tal vez hasta varios años más tarde no nos enteremos de que cayeron en la guerra. Y nunca parecerá más fuerte el soplo de lo absurdo que cuando nos es preciso reconocer que estuvimos angustiándonos por una persona convertida en podre hacía ya tiempo. Pensábamos en ella como si estuviera viva. Hay algo maravilloso, sin embargo, en ese “como si”. Deberíamos pensar en cada muerto como si estuviera vivo, y en cada vivo, como si estuviera ya separado de nosotros por la muerte. Así nuestros deseos apuntan más alto, a la persona invulnerable."

El origen del mundo.- Pierre Michon

2012-02-01T22:57:00.002+01:00

El origen del mundo
Pierre Michon
Anagrama

I després de...
Els onze(Club Editor), Vidas minúsculas (Anagrama), Mitologías de invierno/El emperador de Occidente i El rey del bosque/Abades (ambdós d’Alfabia), ja comentats per aquest enlluernat per l’escriptura del Michon i sempre aspectant de la més mínima novetat que isca al mercat d’aquest autor, Anagrama acaba de publicar “El origen del mundo”.

Una novel·la curta (només 83 pàg.) on està condensat amb una prosa exquisida què és per a Michon la sexualitat, el desig, la imaginació, el record, la natura, la bellesa... en una comarca a prop de Lascaux, d’un jove mestre de 20 anys entre dos ideals femenins (la Mare i la Bellesa) i uns personatges i una naturalesa ancestrals.

Només per a delerosos de l’escriptura del Michon.

No creo en las bellezas que se van revelando poco a poco, a poco que nos las inventemos; sólo me importan las apariciones. Ésta me supuso al instante pensamientos abdominales en la sangre. Decir que era un bocado soberbio es poco. Era alta y blanca, era leche. Era algo amplio y copioso como las huríes de las Alturas; anchuroso, pero estrangulado, con la cintura apretada; si los animales tienen una mirada que no desmiente sus cuerpos, era un animal; si las reinas tienen una forma propia de llevar erguida en la columna del cuello una cabeza plena pero pura, clemente pero fatal, era la reina. Aquel rostro regio iba desnudo como un vientre; y, en él, esos ojos muy claros que tienen, milagrosamente, las morenas de piel blanca, esa índole rubia secreta bajo el pelo de ala de cuervo, ese enigma que nada, si por azar posees a esas mujeres, ni los vestidos remangados ni los gritos, resuelve. Tenía entre treinta y cuarenta años. Todo en ella era conocimiento del placer, ese mismo, desde luego, en que suele pensarse, pero también ese otro que dispensaba a todos, a sí misma y a nada cuando estaba sola y dejaba de verse, sólo con apoyar las yemas de los dedos, volviendo un poco la cabeza, y entonces los discos de oro que llevaba en las orejas le tocaban la mejilla mientras te miraba o miraba hacia otro lado, y aquel placer era agudo como una herida; lo sabia; lo llevaba con valor y con pasión...

N-P.- Banana Yoshimoto

2012-01-30T19:57:00.001+01:00

Banana Yoshimoto
N-P
Traducció del japonés de Junichi Natsuura i Lourdes Porta
Biblioteca Banana Yoshimoto en Fábula (Tusquets), 2011

Ja vam parlar de la Yoshimoto abans.
Imma C. ens la va recomanar. I em va agradar força. I vaig continuant amb aquesta noia del Japó que parla.
N-P és un llibre que pot passar perfectament per novel·la negra, però al sol naixent els colors es veuen d'una altra manera, em sembla.
També és una novel·la psicològica: s'introdueix en la psique dels quatre personatges per qui vulgui aprofundir en la cultura japonesa.
I parla de literatura i de la forma en què s'apodera d'algunes persones (això em sona d'alguna cosa i no sé de quina).

Jo, jo, jo...i Shakespeare, DAVID SAFIER

2012-01-27T13:28:00.001+01:00

Jo, jo, jo... i Shakespeare
DAVID SAFIER
Traducció de Michael Steinmetz i Carlota Vallès
Empúries Narrativa, 2011

Text de contraportadaJa és prou difícil que un home i una dona comparteixin la vida, però quan, a més, han de compartir el cos, tot plegat es complica molt. La Rosa no té sort amb l’amor, troba molt a faltar el seu antic company, en Jan, i la seva vida li sembla avorridíssima. Convençuda que en Jan és l’amor de la seva vida, la Rosa decideix posar remei a la seva infelicitat i es deixa hipnotitzar per un mag que al·lega que pot fer viatjar la gent en el temps. Aviat es trobarà reencarnada en un cavaller que s’està batent en duel. Som a l’any 1594 i aquest cavaller es diu William Shakespeare. I la Rosa no se’n podrà alliberar i tornar al present fins que no descobreixi què és l’amor de veritat, i només compta amb l’ajuda d’un Shakespeare enamoradís i inconstant. Entre discussió i discussió, compartint el mateix cos, s’adonaran que abans de poder estimar ningú han d’aprendre a estimar-se a ells mateixos.

Primer capítol

Article a l'Ara

És un "divertimento", té alguna frase xorra, moooolt xorra, i alguna escena tòpica, moooolt tòpica, típica de pel·li còmica...(de fet té tots els ingredients per ser una bona pel·lícula còmica) però la història té la seva gràcia i està força ben trabada, final inclòs. I us asseguro que un cop comences ja no pot parar de llegir per saber què els hi passarà a la Rosa i al Shakespeare... . Admiro la capacitat de l'autor per posar-se al cos i cap d'una dona (ja ho feia a Maleït Karma). Molt recomanable per passar una bona estona i no pensar en res més, amb garantia de riure o somriure un mínim de 2 vegades a cada pàgina.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore

2012-01-27T00:09:00.000+01:00

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Inspired, in equal measures, by Hurricane Katrina, Buster Keaton, The Wizard of Oz, and a love for books, “Morris Lessmore” is a story of people who devote their lives to books and books who return the favor.

Inspirada, a parts iguals, per l'huracà Katrina, Buster Keaton, el Mag d'Oz, i l'amor pels llibres, "Morris Lessmore" es la història de persones que estimen els llibres i com els llibres els hi retornen aquesta devoció.

És preciós, no deixeu de mirar-lo! compartit des del FB de Libres x llegir!

Jean Echenoz.- Relámpagos

2012-01-26T00:01:00.000+01:00

Relámpagos
Jean Echenoz
Anagrama

Anagrama acaba de publicar la tercera i última entrega d’aquestes “vides imaginàries” de les quals forma part junt a Ravel i Correr, també comentades en aquest bloc.

Com les anteriors novel·les curtes, parla d’un personatge real, però aquesta vegada canvia el nom real (el científic Nikola Tesla) pel de Gregor, tal vegada perquè té menys pretensions biogràfiques que no les altres. Per a mi, el moll de la història està en la soledat, la desaparició dels somnis...

Quasi tot el que es va dir de les dues anteriors podríem dir-ho de Relámpagos. Algunes diferències quant a l’estil: el narrador es fa més present i, de quan en quan, s’adreça al lector. El personatge, malgrat que no és simpàtic, ans al contrari, està tractat amb tendresa, encara que el narrador, aparentment, està esforçant-se a tothora per presentar-lo desagradable.

De la contraportada, un comentari que resumeix aquesta obreta (149 pàg.):
“Una pequeña obra maestra de elegancia, ironía, humor, ternura y, sobre todo, estilo”.

El Compromís, SERGUEI DOVLATOV

2012-01-25T10:54:00.001+01:00

SERGUEI DOVLATOV
EL COMPROMÍS
La Breu, 2011 (La intrusa)
Traducció de Miquel Cabal Guarro

La contraportada
Serguei Dovlàtov va tenir una vida certament polifacètica: vigilant en un camp de treball, traficant en el mercat negre, guia en el Parc Puixkin, periodista… En El compromís Dovlàtov regurgita la seva etapa com a periodista orgànic en diversos diaris i emissores locals de Tallinn, Estònia, fins que és expulsat del Sindicat de Periodistes. Darrere de les petites cròniques, les entrevistes insulses i les breus notícies asèptiques que el periodista Dovlàtov redacta amb admirable tantsemenfotisme, es desplega la narració de les peripècies que han acompanyat la gestació de la notícia i descobrim uns personatges peculiars —els periodistes—, que topen invariablement amb l’exasperant disciplina ideològica i moral del règim soviètic, amb la mediocritat d’un temps que bé podria ser el nostre.

Si en La zona una gèlida tristesa congelava la rialla i en La maleta la rialla estava enverinada de nostàlgia, en El compromís l’aiguabarreig d’indignació i estupefacció faran que la rialla esclati sense reserves i que ressoni en el buit de la veritat oficial.

El què en diu l'editorial
Article d'Emilio Alfaro a El País

Diria que no puc afegir res més, l'he llegit a poc a poc, cada dia un compromís... no sé si per allargar el carmelet o per incapacitat d'assimilar massa humor desesperat i malencòlic en un sol dia. Si els efectes de la ingesta de vodka traspassessin al lector, ara mateix estaria amb una ressaca descomunal... més o menys com la de La Maleta... aquí però, no pots parar de riure, vas del somriure a la riallada sonora, però sempre al final acabes amb un aix....boníssims els compromisos 5è, 8è, 10è i 11è

El compromís 13è, corre a càrrec de l'editor, amb un sentit de l'humor tant punyent com el d'en Dovlatov El bloc de l'editor, Miquel Adam, on explica amb pèls i senyals les vicisituds de l'edició del llibre.

LA MANO INVISIBLE. Isaac Rosa

2012-01-24T23:50:00.001+01:00

La mano invisible
Isaac Rosa
Seix Barral Ed.
379 pàg.

Una faula molt actual sobre persones que treballen molt.
El que pensen, el que senten.
La rutina de cada dia.
Un carnisser, una telefonista que fa enquestes, un mecànic, un paleta, una ensambladora, un mosso de magatzem, una brodadora, un informàtic, una senyora de la neteja, un cambrer, un carnisser d'escorxador... Cadascú fent la seva feina i tots junts dins una nau de polígon treballant davant d'un públic que està a unes grades...

És una novel·la molt estranya, amb lleis pròpies (funciona segons les seves regles...), un ritme singular i que sembla que no tingui plantejament, nus i desenllaç.
Molt teatral, perquè tot passa en un únic escenari.

Crec que la crítica la va deixar bastant malament pero a mi m'ha agradat molt...
Fa adonar-te de moltes coses amb que potser no t'hi havies fixat ni pensat mai...

"...intentar calcular los ladrillos que había puesto en su vida; contaba los que podía colocar en una jornada cualquiera y los multiplicaba por seis días de la semana, cincuenta semanas por año, y luego por tantos años como llevara trabajando hasta ese momento, y le salía una cantidad tan grande que no se hacía a la idea, era mucho pero no sabía cuánto mucho, así que dividía por el número de ladrillos que trae un palé de fábrica para imaginarse todos los palés amontonados, o los agrupaba en paredes de medida fija y pensaba hasta dónde llegaría un muro de tantos kilómetros, o cuántas plantas tendría un edificio armado con tantas piezas; en pensamientos así de enladrillados se le pasaba una hora..."

2012-01-24T22:30:00.000+01:00

El desguace de la tradición. En el taller de la narrativa del siglo XX
Javier Aparicio Maydeu
Càtedra
1022 pàg.

Gràcies a l’amiga miu, que ens va enllaçar amb Millenium, que vaig conèixer aquest llibre.

El millor, l’estructura del llibre: Es presenta com un curs universitari de Narrativa Contemporània, amb 15 temes i un examen final (En aquesta part es fa una anàlisi i un viatge per la narrativa occidental, des de Kafka a Joyce, Faulkner, Proust, Woolf, Döblin, Modiano, Nabokov, García Márquez, Barnes, etc.).
A continuació un “magatzem” de textos (500 pàg.) i una “Caja de herramientas: apuntes de narratología”, més les bibliografies oportunes. I gran gran gran quantitat de cites.
Un llibre que vol ser interactiu, que ofereix hipervincles i glossaris perquè el lector puga navegar al seu gust per la narrativa contemporània.

Un retret que li faig: De quan en quan, i sense saber el motiu, s’hi escriu un fragment d’una novel·la en castellà i a l’altra ocasió, en anglès, o en francès, o en italià (segons l’original).

I el pitjor, la mida de la lletra: Si el text està en una tipografia minúscula de lupa de dos dits de grossa per poder-la llegir, la de les cites és de microscopi electrònic. Tot plegat difícil de llegir; t’hi deixes els ulls.

Potser no és un llibre per ser llegit, tot seguit com he fet jo, però sí per consultar o llegir a estones. Molt molt interessant (si els teus ulls ho suporten, clar).

Italo Calvino.- El vizconde demediado

2012-01-24T21:20:00.001+01:00

El vizconde demediado
Italo Calvino
Trad: Esther Benítez (edició a càrrec de María J. Calvo Montoro)
Nota preliminar de l'autor
Siruela, Biblioteca Calvino, 2008 (12ª edició, revisada)

Un premissa senzilla: una bala de canó parteix en dos un home.
Una altra divisió senzilla: la meitat bona i la meitat dolenta.
Un desenvolupament brillant.
Una prosa exquisida.

Un "divertimento" agradable.

La imagen del Quijote en el mundo.- Ed. Lunwerg, 2004

2012-01-19T22:30:00.000+01:00

Imatge de la portada: Gustave Daumier (1868)

És un llibre magnífic que m'han regalat fa poc, on es revisa i s'estudia la iconografia quixotesca en diferents àmbits i disciplines artístiques al llarg del temps.

Aquest és el sumari:

Las mil caras de un libro ilustrado.- José Manuel Lucía Megías.
El Quijote en la pintura.- Alfonso E. Pérez Sánchez.
El Quijote en el mundo.- Henriette Partzsch.
Don Quijote en los primeros carteles publicitarios.- Carlos Alvar.
La imaginería del Quijote en lo cotidiano.- M. Vicente Sánchez Moltó.
Créditos fotográficos.

És dificilíssim fer una tria entre la quantitat de material que hi ha. Tot i així, us deixo una petita mostra amb algunes de les imatges del llibre:

Diari Il Don Chisciotte di Roma (1914)

Portada de l'edició japonesa (1919)

Litografies per a capses de mistos (segle XIX)

Cromo francès (1890)

Ex-libris. Làzló Fest Jr. (1989)

Il·lustració d'Enric C. Ricart. Barcelona (1933)

Don Quijote. Marc Chagall

Cartell de la pel·lícula de Pabst (1933)

Míster Evasió.- Blai Bonet

2012-01-19T21:58:00.002+01:00

Blai Bonet
Míster Evasió
L'Estel (3 i 4), 1987

El van recomanar en l'extinta Hora del lector.
El vaig trobar de casualitat en la llibreria del Centre Octubre de Cultura Contemporània.
M'ha semblat tan modern aquest llibre com els de l'Agustín García Mallo, encara que està escrit a la fi dels anys seixanta.
M'encanten, tant com el llibre, les cites de l'autor:

"Irlanda: truja que devora la seva pròpia ventrada."

JOYCE

"L'home, intel·ligent i rei natural."

PLATÓ

"Tinc vint anys i molts dies."

ANTONIONI

"Ecce homo."

SANT JOAN

"Ecce puer."

JOYCE

"Aquí, on, de vegades,

obrir la finestra és com obrir-se les venes."

PASTERNAK

La nit sagrada.- Tahar Ben Jelloun

2012-01-18T19:25:00.000+01:00

Tahar Ben Jelloun
La nit sagrada
Traducció de Joan Casas
butxaca 62, 2000

"Les meves arrugues són boniques i nombroses. Les del front són els rastres i les proves de la veritat. Són l'harmonia del temps. Les de revers de les mans són les ratlles del destí. Mireu com es creuen, com designen camins de fortuna, dibuixant una estrella després de la seva caiguda dins l'aigua d'un estany.

"Prega per mi, filla meva, tu que coneixes els dos cantons de la vida, que saps llegir els llibres i el pit dels sants...

"No cal dir que de seguida vaig pensar en la història d'aquell país imaginari on tots els llibres van ser cremats i on cada ciutadà es va haver d'aprendre de memòria un llibre per tal de perpetuar la literatura i la poesia. [...] Vaig dormir sense dificultat i tota la nit vaig somiar el país màgic. Tot hi era flamejant però no vaig trobar el camí de la biblioteca.

"No permetem que el temps s'avorreixi en la nostra presència; procurem donar-li alguna satisfacció, amb un xic de fantasia, amb color, per exemple; el Cònsol adora les subtileses dels colors; no és sorprenent que sigui la passió d'un cec...

Jo llegeixo per llibres com aquest.
De tant en tant et creues amb delícies com aquesta.
I gaudeixes amb una història ben explicada. Amb un home que explica el que viu una dona a la qual han criat com un home perquè és la vuitena filla d'un musulmà que no suporta no tenir un fill home.
I ho explica molt bé, amb delicadesa i sinceritat, amb mà suau i ferma.
També m'ha semblat interessant com tracta el tema de la memòria i de l'oblit (tots dos a nivell personal, no històric ni col·lectiu).

Ordeno y mando.- Amélie Nothomb

2012-01-16T20:51:00.001+01:00

Amélie Nothomb
Ordeno y mando
Anagrama Compactos, 2011

Una altra història rara de Nothomb. Un desenllaç anodí.
Però amb certs valors:
- imaginació per triar històries
- personatges extrems
- peripècies delirants
- certs "puntitos" de molt alt nivell (destacable el tema dels caves "axampanyats", a mi em va fer set)
No és el millor Nothomb, però acompanya una estona, és entretingut.

ELS JUGADORS DE WHIST. Vicenç Pagès Jordà

2012-01-11T23:18:00.000+01:00

Els jugadors de Whist
Vicenç Pagès Jordà
Labutxaca Ed.
535 pàg.

Absolutament una novel·lasa boníssima i emocionant.

La podem llegir de vàries maneres:
-La gran novel·la de Figueres (si existís un Atles literari de Catalunya...)
-Un retrat realista i pop sobre la generació de principis dels 70'
-Una novel·la d'iniciació...
-Com s'enfronta al món i el seu entorn un adult acabat d'arribar a la maduresa...
-Una gran història (la primera; o si més no, una de les primeres) escrita -i que funciona- com un relat posblogs... Amb la tècnica i les estratègies que han aportat les maneres comunicatives de les noves tecnologies: Fragmentat, canvi de punts de vista, híper enllaçat, diferentes línies narratives...

Al protagonista se li casa la filla.
La relació de tres nois -explicat des del diari d'un d'ells- que descobreixen la vida (i tot un seguit de coses que hi van implícites...)
Com et pots arribar a obsessionar amb una amiga de la teva filla.

Una "petita" obra mestra on tot va encaixant.

llibres vius...

2012-01-10T19:18:00.000+01:00

El pájaro y la flor. Mil quinientos años de poesía clásica japonesa

2012-01-09T21:32:00.000+01:00

El pájaro y la flor. Mil quinientos años de poesía clásica japonesa
Edició bilingüe i il·lustrada de Carlos Rubio
Alianza Editorial, 2011

Tres cites de la introducció (un recorregut pel caràcter, la societat i la cultura de Japó tan interessant que mereix ser llegida encara que es passi de la poesia japonesa de més de 1.500 anys i no es llegeixi, fins i tot, la resta del llibre):

[...]

" Desde que el fenómeno del japonismo se instaló en Europa en la segunda mitad del siglo XIX, Japón se ha convertido en la figuración más exquisita y distante del Otro que hay en nosotros."

[...]

" La poesía ha asumido en Japón, país poco aficionado a la especulación y a los valores trascendentes de las culturas monoteístas, el papel que la filosofía y la teología han desempeñado en nuestra cultura."

[...]

" En una fecha tan cercana como 1911, el líder socialista Kootuku Shuusui (1871-1911) compuso unos versos de celebración de la nieve de Año Nuevo que fueron usados por el tribunal como prueba de un intento de alta traición. El poeta fue ejecutado fulminantemente. Queda claro, pues, que en Japón la poesía puede ser un asunto de vida y muerte."

[...]

Una pàgina del llibre:

Un exemple de com presenta gairebé tots els 174 poemes que componen l'antologia:

La princesa Nukata (siglo VII)

Fuyukomori El invierno atrás,

Haru sakikureba la primavera ya florece.

Nakazarishi Antes callados,

Tori mo kinaniku los pájaros ya trinan.

Sakasarishi Antes cerradas,

Hana mo sakeredo las flores ya se abren.

Yama o shimi Y el monte espeso

Irite mo torazu y tan impenetrable

Kusabukami por la maleza

Torite mo mizu que las flores esconde.

Akiyama no Pero los montes de otoño...

Ko no ha o mite wa ¿ah, sus hojas que vemos

Momiji oba de rojo teñidas

Torite so shinou y queremos tocar

Aoki oba pensando que antes verdes

Okite so nageku estaban en la rama!

Soko shi urameshi Por ese solo anhelo,

Akiyama so are wa los montes de otoño yo prefiero.

(Manyooshuu)

El emperador ordenó al primer ministro que juzgara qué era más bello, si las flores en la primavera o las hojas de los árboles del monte en otoño. Para dirimir la cuestión, la princesa Nukata escribió este poema donde la estructura paralelística, probablemente debida a la influencia de la poesía china, se rompe al final con la explosión de subjetividad lírica del último verso. La preferencia del otoño sobre la primavera será, además, uno de los grandes tópicos de la posterior literatura clásica japonesa.

Un poema, amb la seva versió cal·ligràfica japonesa i la seva transcripció "romanitzada":

Bashoo (1644-1694)

115.

Furuike ya El viejo estanque.

Kawazu tobikomu Se zambulle una rana.

Mizu no oto Ruido de agua.

Compuesto en 1668, probablemente sea la pieza breve más famosa de la literatura japonesa en Occidente. Se lo considera arquetipo del haiku, la "poesía de la intuición". En este poema se trascienden la causa y el efecto; y también el tiempo. Ruido y salto son atemporales, mientras que el estanque, que ya estaba allí, es eterno.

La meva valoració del llibre: és un caramelet.

Mentre el llegeixes, el llenguatge i la naturalesa despleguen tot el seu poder suggeridor i es desperten mil colors i sabors en el teu cap.

Bella del Señor. Albert Cohen

2012-01-05T12:18:00.001+01:00

Bella del Señor (Belle du Seigneur), 1968

Albert Cohen

Editorial Anagrama
10ª edició

Traducció de Javier Albiñana
Pàgines: 782
Preu: 24,50 €

L'editorial Anagrama ha tingut la deferència de reeditar aquesta obra mestra, amb una tipografia més còmoda que la d´anteriors edicions. Cal felicitar aquesta editorial per pensar, com ho ha fet sempre, en els lectors.

Ja he cobert tres-centes pàgines. Us confesso que es tracta d´una novel·la absolutament atípica i inclassificable. La genialitat d´Albert Cohen rau, en la meva modesta opinió, en dos factors complementaris:

1.- Cohen és severament crític amb la alta societat ginebrina, i per extensió europea, mitjançant un sentit de l´humor totalment delirant. Els passatges relatius a la família política de l´Ariane, (els Deume) estan molt propers al Woodehouse més àcid.

2.- El personatges de Solal i la seva família d´oncles de Cefalonia – anomenats els “Esforçats”- són una creació literària de primer ordre, comparable a les criatures de Proust o Cervantes. De fet, la gran influencia cervantina i oriental arrela profundament en els caràcters de l´obra d´Albert Cohen.

Us extracto un passatge significatiu d´aquesta gran obra mestra, amb la finalitat de fer-vos entenedor l´estil i la bellesa de la prosa d´aquest escriptor, mig grec, mig francès, mig suïs i sempre jueu:

“ Se acercó a la ventana. Contempló Ginebra plácidamente iluminada, las parpadeantes luces de la orilla francesa y, sobre el lago negro, los mecidos cisnes que dormían, oculta la cabeza en el plumaje. De nuevo ante ella, la contempló, sonrió a la pobrecilla prometida de la muerte.

– Se da cuenta, todos esos futuros cadáveres por las calles, por las aceras, tan apresurados, tan ocupados y sin saber que la tierra en que serán sepultados existe, los espera. Futuros cadáveres, bromean o se indignan o se jactan. Todas esas mujeres, risueñas condenadas a muerte, exhiben su ubres cuanto pueden, hacen ostentación de ellas, neciamente ufanas de sus cantimploras lecheras. Futuros cadáveres y sin embargo malvados en su corto lapso de vida y les gusta escribir en las paredes Mueran los judíos. ¿Recorrer el mundo y hablar a los hombres? ¿Convencerlos de que tengan piedad los unos de los otros, machaconearles lo de su muerte inminente? Inútil, les gusta ser malvados. La maldición de los colmillos. Desde hace dos mil años, odios, maledicencias, intrigas, guerras. ¿Qué armas habrán inventado dentro de treinta años? Los monos sabios esos acabarán matándose todos y la especie humana morirá de maldad. Consolarse, pues, con el amor de una mujer. Pero es tan fácil enamorar, tan deshonroso. Siempre la misma vieja estrategia y las mismas miserables causas, la carne y lo social.”

L'acabadora, MICHELA MURGIA

2012-01-05T01:33:00.000+01:00

L'acabadora
Michela Murgia
Trad: Mercè Ubach
Proa

El què en diu l'editorial.

A partir de l’exercici d’aquest ofici antic, L’acabadora esdevé una novel·la coral, en què el veritable protagonista és un poble, una època, i la seva manera d’entendre la mort i la vida.

Text de contraportada:

La Maria Listru té sis anys, tres germanes grans i una mare pobra i viuda. Viu en un poble de l’interior de Sardenya, durant els anys cinquanta. La modista del poble és una viuda sense fills que no es va arribar a casar mai. Entre la nena i la modista es teixeix un singular vincle maternofilial, només possible en una cultura com la de Sardenya que —com tantes illes— ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Entre aquestes tradicions hi ha l’art secret de la modista, que és l’ofici d’acabadora, la que ajuda a ben morir.

(podeu llegir el primer capítol a l'enllaç de l'editorial)

A primer cop d'ull el llibre ens parla de dues institucions sardes, l'acabadora que ajuda a ben morir i la filla d'ànima, que seria com una adopció actual però sense necessitat de ser orfe, això sí amb el consentiment dels pares, i que permetia que famílies humils amb més canalla que la que podien alimentar "cedien" alguna criatura a algú amb recursos que es comprometia a educarla (jo crec que aquí també es feia, però els casos que conec eren entre parents). Realment el llibre ens explica moltes més coses, situat als anys 50, moment on l'obertura de l'illa envers el continent esdevé inexorable però encara mentenen els costums propis, ens explica la vida des del punt de vista d'una nena que creix amb dues mares, que es fa gran, que descobreix el veritable ofici de la seva mare d'ànima, que fuig de l'illa però que hi torna, ens explica la vida des del punt de vista de la mare d'ànima, que per circumstàncies no ha pogut ser mare biològica i la implicació emocional amb la seva filla, ens explica la vida des del seu final, des de l'acceptació de la mort. Ens descriu amb molt poc text la figura de l'acabadora... amb tant poques paraules que et quedés sense alè...

Un bon llibre!

Jo confesso.- Jaume Cabré

2012-01-03T19:04:00.000+01:00

Jo confesso
Jaume Cabré
Proa

Per encetar aquest gran llibre, jo recomanaria començar a llegir a pèl els primers capítols sense informar-se’n en la contraportada ni utilitzar cap informació addicional; tot per tal d’amarar-se de l’estil que hi utilitza el Cabré. Després de copsar aquest estil, que en un primer moment pot semblar caòtic, pot anar a l’apartat de dramatis personae que hi ha al final del llibre per tal d’esbrinar quins personatges poden haver estat eixint, en quina època i en quines localitzacions [actualitat a Barcelona o als anys de postguerra, Girona (s. XIV i XV), Roma durant el nazisme i la Segona Guerra Mundial, etc.]. En acabant, tornar a començar de bell nou el llibre, essent conscients de la multiplicitat de personatges, èpoques i escenaris.
També haurem observat que no utilitza una narració “convencional”, ans al contrari, en qualsevol moment pot canviar de narrador, d’època i lloc, fins i tot en la mateixa oració!, sense res que ens ho indique. Fins i tot, de quan en quan hi ha diàlegs creuats entre personatges que no coincideixen en el lloc o en el temps; o conta dues històries en paral·lel canviant els noms dels protagonistes [com ara, l’inquisidor de Girona (s. XIII) i l’oficial del camp de concentració (s. XX) ]. De vegades, hi ha textos en cursiva que són des d’una altra perspectiva, de narrador en tercera persona i extern (Una cosa curiosa: dins de les paraules de qualsevol dels narradors, apareixen cites textuals de la Bíblia, de Cent anys de solitud, d’un poema de l’Estellés, de la Youcernar, etc.).
Jo m’imaginava, mentre el llegia, un narrador que des de dalt contempla la línia del temps i, en cada moment, conta allò que li sembla i, alhora, dóna veu a diferents personatges de la història.
El llibre és, com si diguérem, una llarga carta, caòtica en aparença, un relat introspectiu amb afegits externs, d’algú que se sent culpable i s’adreça a algú que estima (el primer d’aquests alguns el coneixerem enseguida però l’altre, en avançar la narració, que damunt sabem que no és lineal). (Seria convenient no llegir els crítics que conten el perquè de tot això, per tal de sentir el plaer d’averiguar-ho nosaltres mateixos.)
Interessantíssim final, que arrodoneix la història i tanca el cercle.

El violí storioni que posseeix el personatge principal (semblant a un stradivarius) serà el fil que unirà la cronologia dels set segles que abraça la novel·la (des que és una llavor fins a l’instrument del present): el tema més fondo és el Mal en majúscula, i que un personatge supervivent d’un camp de concentració de l’Alemanya nazi resumeix en poques paraules dient que vol viure mirant de no fer mal a ningú, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós (Cita de H. Cixous: Tot el que temem ens és concedit). El Mal: la intolerància, el fanatisme, l’enveja, la hipocresia, la cobdícia, l’odi, l’egoisme, la crueltat, els camps de concentració nazis, la Inquisició...

Confiteor: Un llibre immens, per a ser rellegit.

bones lectures 2012

2012-01-01T00:30:00.000+01:00

NIT VELLA

2011-12-31T18:18:00.000+01:00

BONA SALUT I BONA LECTURA PEL 2012.

ORFES, NO ENS RENDIM!.

cadàver exquisit V

2011-12-27T18:50:00.000+01:00

Any nou, cadàver nou. I, per això, us plantegem un nou assassinat que, de ben segur, acollireu de manera tan entusiasta com sempre.

Foto: de Radio Safa Baena

Cadàver exquisit V

Per a aquesta nova singladura d’assassinats, la proposta és construir una història des de diferents punts de vista, sense conèixer-la per dins ningú, només la mirada exterior d’alguns espectadors sobre allò que estan veient.
Miraríem una situació des de fora. Com ara des d’un lloc elevat o com un ocell que planeja per sobre l’escena o com algú que està observant-la, i tots hi diríem la nostra.
No es tractaria, doncs, de descriure uns fets, els quals tothom veu en més o menys amplitud (depenent de quan entra en escena o des d’on es troba) sinó sobretot de copsar què està passant per davall dels gestos, crits, accions... fàcilment observables des de fora.

El procés per a la construcció del Cadàver seria el següent:

1. Els col·laboradors han de manifestar la seua voluntat de participar-hi, tot i escrivint un email a elsorfesdelsenyorboix@gmail.com

2. Plantejaríem una situació amb uns personatges i unes accions que s’observen des de l’exterior, sense saber exactament què estan dient-se o fent, ni per què.

3. Posaríem uns àlies als personatges que hi intervenen per a que els col·laboradors sàpiguen de quin personatge estem parlant.

4. A aquells orfes, òrfenes, voluntaris, amics, amigues, companyes, companys... que hi manifesten la seua intenció de col·laborar se’ls enviarien la situació de la qual hem de partir (punt 2) i els àlies dels personatges (punt 3). I després d’un sorteig dels observadors, quin d’aquests personatges li correspon a ella/ell. És a dir, que després de sortejar els rols, cadascú inventaria la història que ell/a creu que està desenvolupant-se, des del seu punt de vista. Només ha d’incidir en els punts que hi ha marcats al plantejament.

5. En recollir totes les col·laboracions, per acabar-ho d’arrodonir o d’embullar-ho tot encara més, podríem fer que un investigador tingués accés als escrits, i ell els reuneix i els ordena per tal de fer un informe o una publicació. És a dir que, basant-se en tot plegat i per mitjà d’anotacions que hi fa als textos, intentarà de donar una explicació tan versemblant com pugui de tot plegat o, almenys, intentar aclarir-se ell mateix o aclarir a un possible lector les moltes incongruències que de ben segur eixiran en els diferents punts de vista.

6. O siga, que ara només heu de dir que hi voleu participar, en aquest nou viatge, i ja us enviem com heu de fer-ho.

En aquesta vida, no tot ha de ser Crisi, desànim i malestars. Ànim a tots, i a jugar!

El perfeccionista en la cocina, JULIAN BARNES

2011-12-27T00:54:00.004+01:00

El perfeccionista en la cocina

The Pendant in the Kitchen

JULIAN BARNES

traducció de Jaime Zulaika

Anagrama 2006

Després de llegir "Arthur i George" em va quedar clar que la lectura de Barnes tot just acabava de començar, i aquí em teniu, seguint les encertades recomanacions de l'Imma C.

És un llibre divertidíssim en el que se't van presentant situacions i angoixes viscudes (com a mínim per mi, incapaç de cuinar res de nou sense la recepta davant...), per exemple quina mida tenen les cebes mitjanes, la impossible semblança entre la foto de la recepta i el resultat obtingut, la complexitat de la cuina "senzilla", la pressió de preparar un àpat, les errades de les receptes, els trucs/trampes dels experts...vaja, tot un reguitzell de situacions que quan les vius et semblen de tot menys còmiques però que explicades per en Barnes te'n fas un fart de riure.

D'altra banda, fa continues referències a autors de llibres de cuina i cuiners britànics, dels que jo no en tinc cap coneixement, per tant, segur que llegit per un britànic el llibre encara deu ser més ocurrent.

Un llibre ideal pels cuiners i cuineres aficionats, pels amants de la bona cuina, pels que hem après a cuinar amb un llibre a davant i un altre al darrera i pels que ens agrada llegir en Barnes.

A més a més compta amb unes il·lustracions precioses de Joe Berger.

The artist.- Michel Hazanavicius

2011-12-22T15:01:00.000+01:00

THE ARTIST. França, 2011

Director i guionista: Michel Hazanavicius

Director de fotografia: Guillaume Schiffman

Actors principals: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, John Goodman

Productor: Thomas Langmann

S’ha de ser molt agosarat per presentar una pel·lícula francesa en blanc i negre, muda i amb una concepció de l’amor d’allò més naïf i estilitzat (sense escenes de sexe explícit, vaja!) I que a més, centri el seu argument en el Hollywood de finals dels anys 20, quan encara se’n deia Hollywoodland, quan es va passar del cine mut al sonor, en moltes ocasions, de forma traumàtica.

Tot i aquests -en aparença- inconvenients, The artist ja ha guanyat premis a Nova York i a Cannes, i sembla que té bastant èxit entre el públic. A mi m’ha fascinat tot: les imatges, el ritme, l’expressivitat dels protagonistes, la música, les referències implícites a directors i pel·lícules mítics, el llenguatge purament cinematogràfic i el joc de miralls d’un art fonamentalment visual que s’explica a sí mateix a través dels seus propis codis.

Vull fer especial menció a la caracterització, qüestió que moltes vegades, quan es vol reproduir una època passada, no es tracta amb la deguda fidelitat i, en conseqüència, trobem inexactituds històriques o estètiques. No és el cas de The artist. Ni de bon tros. És una meravella com el director ha aconseguit plasmar l’esperit d’aquells anys, d’aquell ambient tan especial de dandys i flappers, amb l’ajuda d’una acuradíssima fotografia (un autèntic homenatge a mestres com Chaplin, Willy Wilder, Fritz Lang, Mark Sandrich i Tod Browning, entre altres).

I què dir dels actors? Senzillament, perfectes; cent per cent creïbles i amb un magnetisme que ja voldrien tenir algunes “estrelles” de les més conegudes i cotitzades.

Ja sé que en aquest bloc solem parlar de llibres, però no m’he pogut resistir a fer la ressenya d’una pel·lícula que, al meu parer, porta el camí d’esdevenir un clàssic. Ja em perdonareu l’heterodòxia, però necessitava recomanar-vos-la.

feliç nadal...

2011-12-21T23:12:00.002+01:00

via https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10150469959609556&set=a.58314799555.64560.58269939555&type=1&ref=nf

BOGERIES DE BROOKLYN. Paul Auster

2011-12-19T11:09:00.003+01:00

Bogeries de Brooklyn
Paul Auster.
Labutxaca Ed.
Traducció d'Albert Nolla.

Nathan, el protagonista té un càncer en estat avançat i un divorci recent, torna després de molts anys, a Brooklyn, on va néixer, per en certa manera morir...
Un sentiment de tristesa i solitud amb què arriba al barri que s'anirà transformant després que casualment es trobi un seu nebot que treballa de dependent a una llibreria de vell, i amb la camarera sudamericana que cada dia li serveix el dinar...

"-També hi ha bons moments. Moments de gràcia inesborrables, petits esclats de joia, miracles inesperats. Com quan passes per Times Square a quarts de quatre de la matinada, quan ja no hi ha trànsit, i de sobte t'adones que estàs sol al centre del món, amb els llums de neó que et cauen a sobre de totes bandes. O quan vas a més de cent per Belt Parkway just abans de l'alba i sents com l'olor del mar entra a dolls per la finestra. O quan travesses el Pont de Brooklyn just en el moment en què la lluna plena omple l'arc i no veus altra cosa que la rodonesa groga i brillant de la lluna, tant grossa que t'espanta, i llavors t'oblides que vius aquí a la Terra i t'imagines que voles, que el taxi té ales i que vas volant per l'espai. No hi ha cap llibre que pugui igualar aquestes coses. Et parlo de la trascendència. D'abandonar el teu cos i penetrar en la plenitud i en l'espessor del món."
(pag 37)

Al mateix temps, Nathan està escrivint "El llibre de l'estupidesa humana": un recull bastant perequià de diferents moments seus i de coneguts d'ell i que permet a Paul Auster barrejar diferentes històries amb el relat principal, que al mateix temps hi ha les històries del nebot i la seva germana; el propietari de la llibreria....

No és el millor Auster, el d'aquelles primeres novel·les bastant inolvidables, però un Auster sempre és un Auster!! I quan té aquells rampells de genialitat te n'adones.
(És com el Barça, que encara que perdi sempre és el Barça!!!)
Però té també aquestes constants que té sempre l'autor amb els protagonistes: les casualitats i l'atzar, la literatura, la vida a Nova York...

"Llegir va ser la meva evasió i el meu confort, el meu consol, el meu estímol predilecte: llegir només pel plaer de llegir, per la bella calma que t'envolta quan sents com les paraules d'un autor et ressonen dins el cap..."
(pag 21.)

La triple vida de Michele Sparacino, ANDREA CAMILLERI

2011-12-16T14:23:00.022+01:00

La triple vida de Michele Sparacino
ANDREA CAMILLERI
BROMERA, 2010
traducció d'Enric Salom

Contraportada

L’atzar té el caprici de fer nàixer Michele Sparacino al voltant de la mitjanit, un fet que resultaria intranscendent si no fóra perquè hi ha qui afirma que el rellotge del poble s’avança deu minuts. Aleshores... en quin dia ha nascut realment? El problema es fa més i més gran quan apareix en escena un altre Michele Sparacino, un agitador de masses que aconsegueix que els treballadors de les mines es revolten contra els amos per no pagar-los aquests deu minuts de més que han fet cada dia.Aquest segon Sparacino, però, no existeix realment. És el resultat de la fantasia de Liborio Sparuto, un periodista mandrós i mentider que s’inventa aquesta figura esmunyedissa fora de la llei per explicar la revolta. El Michele Sparacino de carn i ossos pagarà tota la vida per les mentides de Sparuto. Potser encara tindrà una tercera vida per a reparar aquestes equivocacions, però ni tan sols així deixarà de ser un home qualsevol marcat per un destí immerescut.

Es tracta d'un conte, de 45 pàgines, que forma part d'una sèrie d'històries que en Camilleri escriu per pur plaer d'escriure. És un conte curiós, divertit i alhora cru, perquè narra les conseqüències nefastes que pot tenir el periodisme basat en la desinformació i en la mediocritat i com pot afectar a la vida íntima de les persones. Com a curiositat el periodista es diu "Liborio Sparuto", sparuto em sembla que és una de les maneres de dir "petit" en italià.

El conte va acompanyat d'una deliciosa conversa (jo més aviat li'n diria entrevista) entre Francesco Piccolo (també escriptor) i Andrea Camilleri, en la que aquest darrer explica el què volia transmetre amb aquest conte, però també parla de Montalbano, d'Itàlia, del periodisme, de la seva llengua, de la seva manera d'esciure i finalment de la seva vida.

Tot el conjunt forma una petita delicia!

Us deixo l'enllaç amb l'editorial on hi trobareu les primeres planes.

La portada és un fragment del preciós quadre de Balthus, The Street de 1933, MoMA

Recordant Miguel Hernández

2011-12-14T10:30:00.000+01:00

Miguel Hernández. Retrat d'Antonio Buero Vallejo (1940)

Venen maldades.

I enmig d’injustícies flagrants, retallades obscenes, presumptes de diferents pelatges i atzagaiades de señoritos ultramuntans, sempre ens quedarà la veu intensa, la paraula poèticament contundent de Miguel Hernández.

Que vostès ho gaudeixin:

ACEITUNEROS

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Baix continu.- Jaume Cabré

2011-12-12T18:30:00.005+01:00

Baix continu
Jaume Cabré
Editorial Proa

Antologia amb 6 contes 6 enllaçats tots per la música. No són contes nous: provenen de dos llibres anteriors: Llibre de preludis i Viatge d'hivern, i són aplegats ací per la música que els traspassa.

Com sap l'avesat en música clàssica, "el baix continu és una línia de baix independent que s'estén al llarg de tota una peça. Sobre aquesta base, s'improvisen harmonies en un instrument de teclat o en altres instruments productors d'acords". Aquest títol ho diu tot dels contes: tots tenen trets d'unió, alguns personatges, alguns compositors (Bach i Schubert, sobretot) temes comuns, el sentit de la música i de la vida en general... i l'estil (diu Cabré, que musical, que són per a llegir-los en veu alta).

Històries evocadores, tristes, poètiques, d'homenatge a personatges víctimes, oblidats (encara que no hagen estat reals) amb desig d'eternitat, de veritat, de perfecció...

El volum està inclòs en la col·lecció Les Eines, especialment concebuda per a estudiants de secundària, però s'adreça al públic general, i també compta amb un estudi, bibliografia i propostes de treball de M. Roser Trilla, per la qual cosa les notes informatives, aclaridores i molt adients ajuden en aquells aspectes musicals, de compositors o geogràfics que ens poden no resultar usuals.

Un goig de lectura (Llàstima que siga un llibre tan curt!).
(Bé, però ja tinc a l'abast el Jo confesso, que és una mica més extens.)

El Ejército Furioso.- Fred Vargas

2011-12-10T08:00:00.004+01:00

El Ejército Furioso
Fred Vargas
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard
Siruela

Última entrega de la saga del comisari Adamsberg, El Ejército Furioso (novel·la policiaca, negra?).
L'acció comença a París, amb un crim insòlit (un ancià asfíxia la seua dona amb molles de pa!), que Adamsberg resol ben aviat, i amb un colom amb les potes lligades per un cordó de sabates i una dona de poble que hi arriba amb molta por i una incrïble llegenda d'un exèrcit de morts sota el braç. Immediatament es veu ficat en una voràgine de supersticions de l'Edat Mitjana, assassinats en sèrie, fantasmes que cobren vida... i d'altres ingredients d'extravagants i de reals , que mai de la vida penses que s'ensamblaran i tindran coherència (Per a aquest fans, només hi ha algun moment en el que l'autora tiba massa la corda i sembla , potser, un pèl exagerat, però li ho perdona).
Però no, la Vargas (en realitat, Frédérique Audoin-Rouzeau), ens atrapa com l'aranya i va embolicant-nos amb uns fils de seda (diàlegs disparatats però efectius, personatges molt ben dibuixats, històries colaterals...), i de colp ja ho entenem tot, ens sembla tot creïble i diàfan, i es tanca la història d'una manera que arribem a pensar que és la cosa més normal del món.

Per a qui s'ho va passar pipa amb La tercera virgen, El hombre de los círculos azules, Un lloc incert, etc. es llegirà aquest "Ejército Furioso" tot seguit.

Más allá del espejo.- John Connolly

2011-12-09T08:00:00.001+01:00

Más allá del espejo
John Connolly
Traducció: Carlos Milla Soler
Tusquets editores

No és una nova entrega de la sèrie del detectiu Charlie Parker. És una novel·la curta (escrita el 2004) que se situa entre El camino blanco i El ángel negro.
En ella apareix per primera vegada la figura del Coleccionista, que formarà part dels malsons d'altres novel·les del Connolly.
Només per això i per obrir, com quasi sempre en les seues històries, una porta que comunica directament amb l'infern on resideix el mal, paga la pena de llegir-la als seguidors incondicionals d'aquest conreador de la novel·la negra, fosca, obscura.

Odissea.- Homer (versió de Joan F. Mira)

2011-12-08T18:50:00.014+01:00

Odissea
Homer
Versió de Joan F. Mira
Proa

En les albors de la Literatura, junt a la Ilíada, hi ha l'Odissea.

Els déus i nosaltres sabem de què tracta aquesta història escrita amb quasi 12.000 versos: Acabada la mítica guerra de Troia, Ulisses un dels que hi han participat vol tornar amb els seus hòmens a Ítaca. Allí l'esperen la seua dona Penèlope i el seu fill Telèmac. Coneixem l'estratagema que utilitza Penèlope per retardar l'elecció d'un nou marit, l'aventura amb el ciclop Polifem, fill de Posidó, les sirenes, l'estada amb Calipso, amb Circe... i tot el seguit d'aventures i penes que es converteix en una odissea per antonomàsia (Odisseu, nom d'Ulisses en grec), fins arribar al torneig i la guerra amb els pretendents de Penèlope. Una història humana, "però el seu curs i el seu desenllaç depenen sobretot dels déus".

Homer (si és que va existir aquest personatge) es mostra com un gran literat i utilitza recursos de mestre. La història no es conta de manera linial, sinó que l'acció pot anar avant i enrere en qualsevol moment. Com diu Jordi Cornudella a la introducció, "Veure directament l'acció de l'Odissea, viure-la des de dins, deixar-s'hi endur, és la cosa més senzilla i més plaent del món"...

Molt bona la introducció del J. Cornudella, i la de J. F. Mira, on explica com ha estat la seua traducció, el tipus de vers que ha utilitzat, el lèxic usat... i sobretot les seues ganes d'acostar al lector actual una obra actual. Aquesta versió té la virtud d'explicar-te, quasi sense notes, tant la història com la manera de contar-la.
Molt interessants també les introduccions que fa el Mira a cadascun dels XXIV cants en que es divideix el poema èpic.

Un clàssic per a gaudir-lo sense presses, i si pot ser junt al foc de la llar lluny del tràfec i la crisi diaris.

La sal de la vida, Anna Gavalda

2011-12-04T22:44:00.002+01:00

ANNA GAVALDA
La sal de la vida
Seix Barral, 2010
Traductora del francès al castellà: Isabel González-Gallarza

SINOPSI

«La sal de la vida és un relat alegre, ple de somriures, de jocs, de reis, reines i asos, que ens recorda que tot és possible encara », ANNA GAVALDA.

Simone, Garance i Lola, tres germans que ja s'han fet grans, fugen d'un casament familiar que promet ser aburridíssim per anar a trobar-se en un vell castell amb Vincent, el germà petit. Oblidant-se de marits i mullers, fills, divorcis, preocupacions i tristeses, viuran un darrer dia d'infància robat a la seva vida d'adults.

La sal de la vida és un homenatge als germans, companys inesborrables de la nostra infància. Una novel·la amb tots els ingredients que han fet de Gavalda una de les autores més llegides i admirades de la literatura europea: alegria, tendresa, nostalgia i humor.

Aquesta sinopsis m'ha portat a llegir aquest llibre.... i buffff, decepció total... algú ha llegit res més de l'Anna Gavalda?

Només hi ha dos punts en el que el llibre es salva, de les pàgines 30 a 40, en la que fa una oda als records d'infància i sobretot de reconeixement de la feina feta pels pares..."Porque fueron ellos quienes nos enseñaron los libros y la música. Fueron ellos quines nos hablaron de otras cosas y nos obligaron a verlo todo de otra manera. Más alto, más lejos. Pero fueron ellos también quienes olvidaron enseñarnos a confiar en nosotros mismos. Pensaban que no hacía falta, que la confianza la adquiriríamos solos, de forma natural. Que teníamos talento para la vida y que los halagos nos estropearían el ego."

I les pàgines finals en les que fa un repàs musical a la vida dels 4 germans.

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS, Paolo Giordano

2011-12-01T23:02:00.002+01:00

PAOLO GIORDANO

La solitud dels nombres primers

traducció en català: Anna Cassasas

traducció en castellà: Juan Manuel Salmerón Arjona

“Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie dels nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres."

Text de contraportada

En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.

En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.

“La solitud dels nombres primers es llegeix d’una sentada. És una de les novel·les més originals i brillants que hem tingut mai a les mans. Paolo Giordano va néixer a Torí el 1982, és doncs jove de debò. I es dóna a conèixer amb un llibre perfecte, construït amb la saviesa d’un narrador experimentat. No hi ha res de forçat, res d’estudiat. És com si les paraules fluïssin de manera natural en l’ànima d’aquest noi.” Caterina Soffici, Il Giornale

El tenia a la cistella des de que el van publicar, i finalment ha caigut a les meves mans aquesta filigrana de matemàtica, literatura, geometria i sentiments...És una novel.la d'alta sensibilitat, la relació entre un home i una dona ambdós marcats per una tragèdia en la seva infantesa que els marcà profundament el caràcter i la relació amb els altres i que al mateix temps els atansa i els allunya.

EL HECHIZO. Alan Hollinghurst

2011-11-29T23:30:00.001+01:00

El hechizo
Alan Hollinghurst.
Anagrama Ed.
346 pàg.
Traducció de Javier Lacruz.

Haviam si el puc explicar sense liar-me...:
En Robin viu amb en Justin.
L'Alex s'ha fet nòvio d'en Danny.
Però en Robin és el pare d'en Danny.
I en Justin és l'ex de l'Alex.
I tos junts dins una casa anglesa de camp...

Una novel·la d'ambient total (sense personatges femenins), amb bastant sexe però com que no és explícit, encara que no et vagi el rollo (com és el meu cas), es llegeix bé perquè els personatges estan molt ben escrits, molt delicats...

Té unes pàgines que són delicioses que és quan l'Alex coneix en Danny, que aquest és molt més jove, i porta l'Alex a les discoteques i clubs de Londres i li ensenya els "extasis"...
I també les relacions i els matisos emocionals entre ells.
I divertídissimes les pàgines de quan els jovenets de Londres se'n van al poble a la festa d'aniversari d'en Danny...

L'Alan Hollinghurst és d'una generació més jove que el dream-team angles (Amis, McEwan...), però que n'hauria de formar part amb justicia amb aquesta novel·la i amb "La biblioteca de la piscina"!!

Mi padre y yo. Autor: J. R. Ackerley

2011-11-25T15:49:00.004+01:00

J.R. Ackerley
Mi padre y yo (My father and myself). 1968
Editorial Anagrama
Traductor: Rafael Ruiz de la Cuesta

Contigut de la contraportada:

«Yo nací en 1896, y mis padres se casaron en 1919», así comenzaba una primera versión de las memorias póstumas de J. R. Ackerley, uno de los más imprevisibles escritores británicos de este siglo, un libro descarnado y sincero hasta el límite de lo intolerable, donde la historia de la doble vida del padre –un adúltero que mantuvo dos familias paralelas sin que ninguna conociera la existencia de la otra– y la historia de las desoladas peripecias del hijo –un intelectual homosexual de familia burguesa que buscara infructuosamente durante largos años un «amigo verdadero» entre los jóvenes del proletariado– se entrelazan en la trama de un tapiz cuya figura última puede ser descifrada aquí."

Opinió i comentari:

No exagero. Es tracta del millor llibre de memòries que he llegit en molts anys.
Les frases avançant àgils, intel·ligents, alimentades per un sentit de l´humor irreverent i càustic. Cada nou capítol fa pitjor l´anterior i millor el posterior. Pura literatura, pur art narratiu.

Ackerley fou un narrador amb una obra molt curta. Apart d´algunes peces teatrals i articles de crítica literària, només trobem disponible aquest llibre i una novel·leta curta titulada “Mi perra Tulip” (editada recentment també per Anagrama).
Llegir a Ackerley resulta una de les majors alegries que hom pot gaudir en aquest món.

“Mi padre y yo” gira entorn la vida del pare del autor i de retruc, entorn al autor mateix. De passada, Ackerley ens reconstrueix minuciosament tot un món, tota una civilització trufada de tietes puritanes, pares faldillers i germans herniats, en el si de l´Anglaterra del canvi del segle XIX al XX.
Ackerley narra la guerra del 14 (en la que va perdre al seu germà) com mai cap escriptor anglès ha fet (hi dedica unes vint pàgines que valen per dues mil).

Porto anys llegint a autors anglesos de la primera meitat del segle XX – penso ara en Evelyn Waugh, Antony Powell, Woodehouse, Chesterton, A.J.A. Symons, etc. etc.- però ni tots ells junts m´han fet més feliç que una sola pàgina de Ackerley.

Una darrera cosa: Ackerley fou homosexual i el seu estil literari em recorda molt al millor Terenci Moix. De fet hi han passatges que em recorden les memòries del escriptor barceloní.

Conclusió: una obra mestra absoluta.

25N

2011-11-25T00:36:00.003+01:00

el bloc de les autores

una versió en pdf

(el llibre en paper encara és millor)

La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus

Brañaganda, David Monteagudo

2011-11-23T23:37:00.002+01:00

BRAÑAGANDA
David Monteagudo
Acantilado, 2011

Contraportada

¿Existe el lobishome, un ser a medio camino entre lo humano y lo salvajemente animal? ¿Cómo explicar la muerte violenta de tantas mujeres en un pueblo de la Galicia profunda? Mientras el marido de la maestra local se empeña en dar explicaciones objetivas y racionales a los hechos, el lector asistirá atónito a unos acontecimientos que desdibujan sus perfiles mientras se adentran en oscuras regiones. Tal vez, después de todo, el lobishome no sea más que el brazo ejecutor de un enigmático juez moral, tan riguroso como arbitrario, dispuesto a castigar los pecados sórdidos, fieramente humanos, que se han gestado en la aislada y rural Brañaganda.

En David Monteagudo, ja em va sorprendre amb FIN, una gran història que ben segur aviat podrem veure al cinema, amb la Maribel Verdú de protagonista!

Però és que amb Brañaganda, a part de soprendre'm, m'haig de treure el barret, escrita en un castellà riquíssim, amb un estil impecable que sumat a la història que ens explica en fan un gran llibre. Ambientat en una petita vall gallega cap els anys 1950-60, però ben podria ser un o dos segles abans, aconsegueix que el paisatge esdevingui un personatge, els protagonistes descrits d'aquella manera que sembla que els hi puguis veure l'expressió de la cara; ens explica l'adolescència d'un vailet, la duresa de la vida rural, la encara més dura vida de les dones; descriu la complexitat de la vida d'una petita comunitat aïllada i endogàmica que tot ho ha de resoldre sola i en la que en les nits de lluna plena un "lobishome" ataca a les dones, o és el revés ens explica que un "lobishome" mata a les dones i a partir d'aquí ens deixa entreveure la resta?

Podeu fer-ne un tastet aquí

La vella escola. Tobias Wolff

2011-11-23T08:13:00.002+01:00

LA VELLA ESCOLA
Tobias Wolff
La magrana
Traducció Ernest Riera

De què tracta:

“La vella escola” se situa a Nova Anglaterra el 1960, en una prestigiosa escola pública per a nois. El punt fort de l'escola és la literatura, d'aquí li ve la fama. I la literatura es converteix en una autèntica obsessió per a molts dels joves que hi estudien, que es dediquen a fons a captar l'atenció dels escriptors que visiten el centre, el renom dels quals ajuda a perpetuar la tradició literària de l'escola.

Opinió:

Us recomano aquesta petita joia. Ja fa uns anys que es va publicar. Jo l´estic devorant amb un plaer indescriptible. El tema central és la vocació literària i com aquesta esdevé una dura forma d'autoconeixement. Molt, molt recomanable. Es llegeix com un sospir, com un bàlsam. Una obra mestra.

Hacerse el muerto.- Andrés Neuman

2011-11-22T00:01:00.001+01:00

André Neuman
Hacerse el muerto
Páginas de espuma, 2011

Trenta contes, en sis blocs de cinc. D'un paràgraf o diverses pàgines. Monòlegs o impossibles converses pacient-terapeuta. Un adolescent enamorat i una mare que torna de la mort a passejar en cadira de rodes. Riure, absurd, filosofia.
Una prosa exquisida, precisa, deliciosa.

http://andresneuman.blogspot.com/
http://www.andresneuman.com/

Tres tastets:
- Madre música
- Bésame, Platón
- Las cosas que no hacemos

I el tercer...

2011-11-21T00:01:00.000+01:00

LAS COSAS QUE NO HACEMOS

ME GUSTA QUE NO HAGAMOS las cosas que no hacemos. Me gustan nuestros planes al despertar, cuando el día se sube a la cama como un gato de luz, y que no realizamos porque nos levantamos tarde por haberlos imaginado tanto. Me gusta la cosquilla que insinúan en nuestros músculos los ejercicios que enumeramos sin practicar, los gimnasios a los que nunca vamos, los hábitos saludables que invocamos como si, deseándolos, su resplandor nos alcanzase. Me gustan las guías de viaje que hojeas con esa atención que tanto te admiro, y cuyos monumentos, calles y museos no llegamos a pisar, fascinados frente a un café con leche. Me gustan los restaurantes a los que no acudimos, las luces de sus velas, el sabor por venir de sus platos. Me gusta cómo queda nuestra casa cuando la describimos con reformas, sus sorprendentes muebles, su ausencia de paredes, sus colores atrevidos. Me gustan las lenguas que quisiéramos hablar y soñamos con aprender el año próximo, mientras nos sonreímos bajo la ducha. Escucho de tus labios idiomas hipotéticos, sus palabras me llenan de razones. Me gustan todos los propósitos, declarados o secretos, que incumplimos juntos. Eso es lo que prefiero de compartir la vida. La maravilla abierta en otra parte. Las cosas que no hacemos.

Un altre conte...

2011-11-20T08:46:00.004+01:00

BÉSAME, PLATÓN

A MI MUJER LE HABLAN DE PLATÓN y se pone toda aristotélica. No sé por qué. En cuanto escucha una palabra sobre la reminiscencia, el mundo inteligible o la teoría de las formas, ella se ruboriza, se le nublan los ojos, deja escapar un gemido y se pone a imaginar espaldas anchas y nalgas musculosas. Yo intento, como es lógico, detenerla. Pero es inútil. Una furia empirista la posee por completo. Y lo único que le interesa es el paso de la potencia al acto.
Aunque pensar nunca sea intrascendente, me desconcierta semejante énfasis en la física, cuando lo que verdaderamente importa es la metafísica. Todas las noches es lo mismo. No falla. Yo digo, por ejemplo, "caverna". O "sol". O "riendas". Y ella, enseguida, loca. Desparramada en la cama. Enunciando ansiosamente postulados y aporías.
Yo, a mi edad, soy poco impresionable. Cosas peores he visto. Tampoco niego que el comportamiento de mi mujer tenga ciertas ventajas. Antes, en palabras un poco más modernas, a los dos nos costaba estar yectos. Desde que descubrí lo de Platón, mano de santo. Lo que pasa es que sus caballos se le desbocan a todas horas, en cualquier parte, esté como esté mi carruaje. Sospecho que mi mujer confunde el banquete con el apetito.
Mis amigos se ríen de nuestro problema, incluso nos felicitan. Yo, por método, dudo un poco de todo esto. Siempre he sido algo kantiano, y todavía pienso que hay cosas que no deberían hacerse.

Un conte (dos més i, després, una entrada amb el llibre)

2011-11-18T21:37:00.006+01:00

MADRE MÚSICA

ACABO DE SOÑAR con mi madre. La escena (si los sueños son escenas y no su imposibilidad) sucedía en un auditorio de Granada. En el último lugar donde tocó el violín. Era un concierto de Mozart. Yo la escuchaba sentado entre el público. Mi madre iba vestida de calle. Con el pelo muy corto, sin teñir. Desafinaba a menudo. Cada vez que lo hacía, yo cerraba los ojos. Cuando volvía a abrirlos, ella me miraba fijamente desde el escenario y sonreía con placidez. Al despertar, por un instante, me ha parecido que mi madre estaba intentando enseñarme a disfrutar con los errores. El tiempo nos deja huérfanos. La música nos adopta.

En busca de April.- Benjamin Black

2011-11-18T21:29:00.009+01:00

En busca de April
Benjamin Black (pseudònim de John Banville)
Traduc. de Miguel Martínez-Lage
Alfaguara

L'irlandès John Banville fa un temps que les novel·les negres les signa amb el pseudònim Benjamin Black. Fins ara, n'ha publicat dues amb el forense Quirke de protagonista (El secreto de Christine i El otro nombre de Laura, molt bones) i El lèmur. Ara torna amb el Quirke amb aquesta En busca de April.

Tota la crítica es desfà en elogis amb aquestes novel·les; crec jo per la prosa i per la manera de narrar que té aquest autor.
En aquesta última, aconsegueix un clima opressiu del Dublín dels anys 50 que ja voldrien les pel·lícules en blanc i negre d'aquells anys. L'ambientació opressiva i evocadora, el dibuix dels personatges i de les sagues familiars protagonistes, el ritme... Durant quasi tota la novel·la sembla que no passa res fins a l'esborronador final, però és un delit llegir i situar-te en aquell món, en aquella època i entre aquells personatges.

Te l'has de llegir tota seguida, si no el desfici et papa.

Confesiones de un joven novelista.- Umberto Eco

2011-11-18T20:19:00.010+01:00

Confesiones de un joven novelista
Umberto Eco
Traducció de Guillem Sans Mora
Lumen

Llibre que recull unes conferències que l'autor va impartir als EUA.

La pregunta és obligada, per què "Confesiones de un joven novelista". I la resposta ens la dóna Eco: "...vaig començar la meva carrera com a novel·lista fa cosa de trenta anys. Em considere, per tant, un novel·lista molt jove i certament prometedor...".
A partir d'ací continua esbrinant, amb ironia, perspicàcia i sucoses anècdotes i exemples de les seues novel·les, el seu concepte d'escriptura, els diferents estadis de la creació, la inspiració/transpiració, la construcció de mons ficticis, les restriccions literàries que s'imposa l'autor, les dobles codificacions, el lector o escriptor empíric o ideal, la interpretació dels textos... Després analitza els personatges de ficció i la seua capacitat per emocionar la gent perquè "no considerem mentides les afirmacions de ficció".
L'última part (per a mi, una mica excesiva) parla de les enumeracions, de les llistes. La veritat és que conté exemples i comparacions, interpretacions i deduccions originals i gracioses de les lletanies, repeticions, enumeracions, llistes, catàlegs, relacions, repertoris, inventaris... però potser ho allarga un poc massa.

Bé, un llibre per a incondicionals de l'Eco, i per aquells que es pregunten sobre les entranyes de la creació literària, la semiòtica (com no!) els recursos, les anècdotes, la interpretació... amb humor i sense grans pretensions. Agradable de llegir.

m'he estimat molt la vida

2011-11-17T11:19:00.001+01:00

Uns amics han fet això al voltant d'un poema de Vicent-Andrés Estellés:

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
que dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquell passarell,
aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

Vicent-Andrés Estellés, Horacianes

Més informació

LE HAVRE, Aki Kaurismäki

2011-11-16T09:31:00.003+01:00

Si teniu la oportunitat de veure-la no us la deixeu perdre, és una pel·lícula deliciosa, tendra i alhora dura, amb una fotografia fantàstica!

Cites literàries

2011-11-15T15:40:00.001+01:00

Ara que fa temps que no ens dediquem a jugar, us faig una altra proposta literària per desenvolupar al bloc.

En tot aquest temps, hem anat recopilant títols, personatges, relacions de la literatura amb la música i el cinema, començaments i finals d’obres literàries que, per algun motiu, han quedat enregistrats a les nostres ments.

Què us semblaria fer un recull de frases de novel·les que ens hagin impactat especialment? De fragments d’obres teatrals que no oblidarem amb facilitat? De versos colpidors? Inclús, d’aquell paràgraf d’un assaig que encara recordem?

No vull dir que hagin de ser necessàriament cites conegudíssimes, sinó més aviat aquelles paraules que, en un moment determinat de les nostres lectures, han acaparat la nostra atenció per la raó que sigui. Una visió personal dels orfes.

Jo encara m’estic rumiant quines cites puc incloure.

I vosaltres?... Us hi animeu?

Il·lustració: Composició de Joan Brossa

LA VIDA ÉS SOMNI

2011-11-14T16:05:00.007+01:00

HE SOMIAT QUE CANTAVA PER VOSALTRES UNA CANÇÓ: "Basin Street Blues" .......i

Sícoris, elPac, Icr..... , per vosaltres una mica de jazz, amb Andrea Motis, un nou talent del Jazz Català.

Gràcies a totes i tots per fer-ho possible. "La vida és somni": M'ha encantat...........i no deixeu de

somiar......

UN JARDÍ PER L' ICR

2011-11-13T22:02:00.006+01:00

El otro día vi un jardin
en el que había toda suerte
de plantas curiosas, tales como
la fidelidad, que, como es sabido,
no crece precisamente en todas partes.
Había también una fila de virtudes
de colores, como el empeño, y sabe
Dios qué más. En una esquina
estaba la paciencia inagotable,
un árbol nudoso y robusto,
seguramente estimable de suyo
en grado sumo. Seguí mirando,
allí crecía el ánimo, siempre verde,
y justo al lado ese amor
inmarchitable, y esa
esperanza que no envejece. Luego vi
la fe alegre e inviolada,
y, tan escondidas que apenas
si se las veía, las más encantadoras ideas.
La perseverancia y la modestia
florecían para mi no poca
sorpresa con cierta abundancia, aunque
¿qué pretende decirnos el autor con este
singular jardín? ¿Qué entiende por ello?
¿Piensa acaso en el cultivo
de la nobleza por parte del hombre?

El jardín
ROBERT WALSER
" La habitación del poeta"

Editorial Siruela

Il·lustració: "Flower garden"- Gustav Klimt

Secret candent.- Stefan Zweig

2011-11-13T20:24:00.001+01:00

Stefan Zweig
Secret candent
Traducció d’Ester Capdevila
Quaderns Crema

Aquesta novel·la curta, que m’he llegit en una tarda, explica en cent-nou pàgines la transformació d’un noi de dotze anys que, en pocs dies i com si d’un procés d’iniciació es tractés, passa de la condició d’infant a la d’adult.

Està clar que si la novel·la estigués ambientada a l'actualitat, la situació en què es troba el jove Edgar seria molt i molt diferent, però cal pensar en la mentalitat d’un nen malaltís de la burgesia vienesa de principis del segle XX, l'única vinculació del qual amb la complexitat de la vida són els llibres d’aventures que llegeix i les poques converses que sent entre els adults que l’envolten. Naturalment, a ell, amb la poca informació que té a l’abast, totes aquestes frases captades al vol li semblen absolutament misterioses; per això les treu de context i les adapta al seu entendre, fent ús d’una febril imaginació esperonada per la lectura. En realitat, Edgar s’ha hagut d’inventar una realitat paral·lela per poder interpretar allò que veu i que sent, perquè al seu univers particular, els adults són éssers distants, canviants i absolutament indesxifrables.
Zweig, mitjançant una estructura de capítols breus amb títols força explícits i reveladors, ens introdueix en un món de solitud, ignorància, aparences, patetisme i innocència aclaparadora, en el que adults i infants, atrinxerats cadascú en el seu propi compartiment estanc, són antagonistes. La relació entre uns i altres, a més de retratar el concepte decimonònic (i anterior) que es tenia de la infantesa, d’alguna manera també simbolitza l’eterna lluita de classes on els uns no es poden barrejar amb els altres més del que és imprescindible, i on els límits estan perfectament definits fins que el canvi de nen a adult li facilita el pas al personatge i el converteix més o menys en un igual; si més no, acaba sent un còmplice necessari.
En qualsevol cas, el panorama que se’ns ofereix és el de dues visions contraposades: la ingenuïtat versus l’astúcia; la transparència versus l’opacitat; la distorsió quixotesca (sempre mediatitzada per la literatura) versus la hipocresia d’unes vides infaustes i grises.
Les descripcions de Zweig són realment magistrals, tant les que fan referència als sentiments, actituds i reaccions dels personatges, com les que perfilen els paisatges i fenòmens de la natura que, especialment quan s’expliquen a través dels ulls del noi, adquireixen dimensions gairebé mítiques, amb unes imatges precioses.

Aquí us en poso un exemple:

Allà dalt els vents devien passar-hi a frec, amb les seves ales enormes, perquè el cel, encara serè i il·luminat per la lluna, s’anava enfosquint. Mocadors negres, llançats per unes mans invisibles, embolcallaven la lluna de tant en tant i aleshores la nit es feia tan impenetrable que gairebé no es podia veure el camí. Poc després, un cop la lluna quedava en llibertat, tornava la claror i l’argent lliscava fred per sobre del paisatge. Era misteriós aquest joc de llums i ombres, i tan excitant com el joc d’una dona que tan aviat es cobreix com es destapa. Justament llavors el paisatge va tornar a descobrir el seu cos lluent: el camí. (Pàg. 74).

Un dia en la vida (cal tenir hora i mitja)

2011-11-13T10:42:00.005+01:00

Documental d'un dia a la Terra, el 24 de juliol de 2010, creat amb els vídeos rebuts des de 192 països els quals van sumar al voltant de 4.500 hores de pel·lícula.

Produït per Ridley Scott i dirigit per Kevin Macdonald per a Youtube.

(Jo el vaig pillar al bloc d'un amic dels orfes, el Nice)

La habitación del poeta

2011-11-12T22:42:00.007+01:00

A decir verdad, actualmente vivo en un cuarto de baño. El aire es húmedo, pero no importa, porque me gustan los ambientes húmedos y frescos. La habitación es relativamente baja, pero he vivido en habitaciones aún más bajas. El polvo se acumula a porrillo sobre los muebles. Pero con el polvo me pasa lo siguiente: me gusta respirar el aire polvoriento. El aire sucio contiene una cierta magia romántica.

Mi amiga, la separada, divorciada y desgraciada Frau von Ligerz vive aún con más estrecheces que yo. lo hace con muchísimas menos comodidades, aunque antiguamente llegó a nadar en la abundancia. Vivió como una princesa en su trono, y ahora, igual que una esclava sin esperanza, se dedica a traducir. ¡Traduce novelas! Su propia vida es una novela. Aunque ella es demasiado exquisita para escribirla.

La vida de una persona cualquiera es una hermosa y extensa novela; la mía, por ejemplo. Por las noches, sentado en mi habitación junto a la lámpara, me siento como un auténtico personaje de novela: "Y entonces apagó la luz y se acostó". Mi cama es un somier plegable, viejo, húmedo y duro, que me costó trabajo conseguir. Pero en él duermo con una suerte de alegría. Me lo prestó una jornalera. Yo le di para su hijo un par de botas que no puedo ponerme porque me van grandes. Así es como uno da al otro lo que le sobra y recibe un trato recíproco.

Oh, qué dulce, qué increíblemente hermosa es la miseria de los pobres que trabajan todos los días por un mendrugo de pan. Me alegra de todo corazón figurar entre el pueblo llano. Los arrabales de la ciudad son mi lugar de residencia preferido, y la gente pobre que sustrae de vez en cuando cualquier nimiedad con sus hábiles dedos son mis compañeros. Esta Emma, por ejemplo, que cada ocho días pone orden en mis aposentos de escritor.

Mi estufa es una estufa de baño, calienta que es una maravilla. Menuda habitación tuve hasta hace poco, qué elegante y señorial; tenía el techo alto y las ventanas estrechas. Un conde no podría vivir con más distinción. Sin embargo, al final terminaron por echarme, aunque no importa. Es tan bonito poder soñar con la suntuosidad de antaño. Un par de paños, alfombras y mantas hacen que una habitación sea cálida. Vamos que con eso tengo de sobra. ¿ Acaso no brilla el amable sol lisonjera y pródigamente? Y por la noche, ¿Quién es esa muchacha curiosa y agradable que me contempla a la antigua a través de la ventana? ¿Es la luna? Sí, es la buena y noble luna. ¿No debería estar contento? Sí, debería estar contento. Tengo la cabeza clara y el alma rodeada de esperanzas amables y de ojos azules. Nunca jamás querría una vida distinta de la que tengo. Ésta y no otra distinta. Ni un ápice.

"La habitación del poeta"

ROBERT WALSER

Editorial Siruela- 2005

Traducción : JUAN DE SOLA LLOVET

Pintura:" La habitación de Erik Satie"-Santiago Rusiñol.

El meu germà Pol.- Isabel-Clara Simó

2011-11-12T22:03:00.005+01:00

Isabel-Clara Simó
El meu germà Pol
Portàtil (Bromera), 2011

Un llibre senzillet, molt agradable, fàcil de llegir, entranyable, divertit, sorprenent...
I colpidor.
Un xiqueta de dotze anys (al voltant) ens conta com es fa major...
Un llibre preciós, que com aquell de L'elegància de l'eriçó, t'atrapa fins a l'última pàgina, i "te parte el alma".

L'editorial ofereix un tastet i algunes propostes didàctiques (enllaç).

Merendero

2011-11-12T15:53:00.002+01:00

" Imagínate un merendero atestado de gente. El jardín está como metido a presión entre la casa y el terraplén. Uno puede imaginarse un jardín más grande que éste, pero no más concurrido.
Yo me hallo justo en medio, soy una figura entre muchas otras y me dirijo con cuidado al -manantial de cerveza-. ¿Con cuidado? Sí, he dicho bien, pues el sendero que cruza por entre la multitud es estrecho, rostro con rostro, pecho con pecho, y menuda cantidad de sombreros, una verdadera sombrerería, hojas de castaño por encima y en las ramas farolillos que de noche deberían encenderse. De momento es de día, el azur brilla por entre el follaje, las manchas del sol palpitan sobre los objetos, la gente se mira a los ojos, a ti tambíen te mirarán, no tendrás nada que objetar. Toda la gente que está sentada en el jardín tiene en la mesa algo que comer o beber: cerveza, jarabe, vino, limonada y salchichas que se sirven y abren el apetito....

.....Lo más hermoso es que todo se confunde vivamente, que en todas las figuras hay un destello de alegría. Una ruleta de la fortuna cuelga de un poste. ¿Quién no ha tratado de conquistar la suerte un par de veces en su vida?. Sentirse afortunado es bonito. Un niñito que me llega a la altura de las rodillas trepa a paso lento la escalera.- Dame la manita- le digo; lo ayudo a subir y pienso mientras tanto que no sería un mal padre. Luego tomo un sendero conocido y regreso a casa dando un agradable paseo.

ROBERT WALSER
" La habitación del Poeta"
Ediciones Siruela-2005

Pintura de: Jan Havicksz Steen

LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA, Aimee Bender

2011-11-10T09:39:00.009+01:00

LA PECULIAR TRISTESA DEL PASTÍS DE LLIMONA
Aimee Bender
Empúries, 2011
Traductora: Imma Estany

Text de contraportada
La nit abans de fer nou anys, la Rose tasta un tros del pastís de llimona que ha preparat la seva mare. Sorpresa, no aconsegueix trobar-hi el gust del seu pastís preferit i, en canvi, hi descobreix els sentiments de la mare: frustració i solitud, una tristesa fonda. A partir d’aquí, menjar esdevé una tortura per a la Rose, que a cada mossegada descobreix les intimitats de la gent que l’envolta i s’adona que la seva família no és tan feliç com semblava. Disposada a resoldre la seva vida, després de cuinar per primera vegada i sentir el buit de la seva pròpia existència, la Rose decideix fer de la seva peculiaritat un instrument de plaer. Delicada, tendra i molt original, La peculiar tristesa del pastís de llimona és una novel·la emotiva, deliciosa, extravagant i molt enginyosa

Primer capítol

És una novel·la especial, plena d'ingredients molt diferents que li confereixen un gust molt particular, on el menjar hi juga un paper fonamental. El text de la contraportada només insinua una part del llibre, perquè al llarg de la novel·la veurem com la Rose no és l'únic membre de la família que té habilitats especials, i que les altres poden ser molt més complicades. És un llibre sorprenent que descol·loca més d'una vegada, difícil d'etiquetar, comença amb el que sembla el típic retrat de la família perfecta, per poc a poc anar obrint un ventall de contradiccions, complicacions i falta de comunicació. L'autora ha sabut barrejar i remenar moments de gran tendresa amb escenes típiques de serials d'adolescents nord-americans, incursions de ciència-ficció, pinzellades d'algun síndrome tipus Asperger (o similar), els difícils equilibris de les relacions familiars, l'amistat... obtenint un plat ben curiós i amb molts matisos.

Demipage publica CIEN MIL MILLONES DE POEMAS

2011-11-09T12:44:00.005+01:00

Un homenatge a Queneau, pareix...

Anar a la web de Demipage

(El meu gabinet de premsa adverteix que encara no ho tinc, malgrat que aquest estiu vaig intentar elaborar, sense èxit, alguna cosa semblant amb la traducció dels sonets de Queneau. Aquest post només és informació i no pas publicitat.)

Libertad (Freedom). 2010. Autor: Jonathan Franzen.

2011-11-08T11:51:00.010+01:00

Porto unes 300 pàgines llegides i de moment em sembla una novel·la molt interessant.
No sé si mereix tots els elogis que ha rebut (als EEUU es compara Franzen amb Tolstoi, Balzac i Dickens), però no se li pot negar que “Llibertat” enganxa des de la primera pàgina.

Franzen té un estil directe, concís i alhora molt elaborat. És de destacar com en una pàgina pot explicar l´origen i la vida sencera d´un personatge. A poc a poc, mentre la lectura esdevé addictiva, l´autor ens mostra tot l´engranatge de la societat nord-americana actual.

Personalment, estic llegint la magnífica traducció castellana, realitzada per la traductora Isabel Ferrer, a l'editorial Salamandra.

Per mostrar com en una pàgina d´aquesta novel·la, Franzen pot contenir tota una forma de vida, amb una gran càrrega sociològica, us adjunto un fragment ben eloqüent:
“ Carol Monaghan era la única otra madre de Barrier Street que llevaba allí tanto tiempo como Patty. Había llegado a Ramsey Hill como resultado de lo que podría llamarse un programa de intercambio de enchufes, ya que había sido secretaria de un alto cargo del condado de Hennepin que la trasladó de distrito después de dejarla embarazada. Mantener a la madre de tu hijo ilegítimo en la nómina de tu departamento: a finales de los años setenta, esas cosas ya no se consideraban en consonancia con el buen gobierno en la mayoría de jurisdicciones de las Ciudades Gemelas, el área metropolitana de Minneapolis-Saint Paul. Carol se convirtió en una funcionaria medio ausente, una de esas que se toman un descanso tras otro, adscrita al registro municipal de permisos y licencias, mientras que, a cambio, una persona tan bien relacionada como ella en Saint Paul fue contratada al otro lado del río. (...)
A finales de los años ochenta, Carol era la única persona de otro nivel que quedaba en la manzana. Fumaba Parliament, se teñía de rubio, exhibía unas espeluznantes uñas como garras, daba a su hija alimentos excesivamente procesados, y los jueves por la noche llegaba a casa muy tarde (“Es la noche libre de mamá”, explicaba, como si todas las mamás tuvieran una).”

Jonathan FRANZEN
Libertad (Freedom). 2010
Traducció d'Isabel Ferrer
Editorial Salamandra

DONDE SE GUARDAN LOS LIBROS. Jesús Marchamalo

2011-11-07T14:14:00.001+01:00

Dónde se guardan los libros
Jesús Marchamalo.
Siruela Ed.
222 pàg.

"Se cuenta de un poeta laureado -nunca se ha llegado a saberse quién, con seguridad, y es una historia que se atribuye a varios- que un día tuvo que escapar de sus propios libros. Repletos los estantes y vitrinas, amontonados por el suelo, ocupadas las mesas y las sillas, a punto de ser aplastado o engullido, consiguió huir, casi en el último minuto, abriendo una ventana y saltando por ella hasta la calle..."
(pag 102.)

Si sou dels que us agrada llegir, teniu un problema.
Si sou dels que us agrada llegir llibres de la biblioteca, teniu 2 problemes: us agrada llegir i heu de tornar els llibres.
Si sou dels que us agrada (molt) llegir i us compreu (molts) llibres, teniu (almenys) 3 problemes: Que us agrada llegir, que tindreu molts llibres i que els haureu de guardar d'alguna manera...

Aquest llibre (molt frikie) però deliciós ensenya com tenen i com guarden els llibres alguns escriptors castellans...
L'autor, que ja tenia un altre llibre molt bo, un carmelet, també sobre el tema, ha entrat ara a les cases d'alguns autors de primera categoria: en Javier Marías, en Vila-Matas, en Pérez-Reverte, l'Antonio Gamoneda, la Clara Janés, la Soledad Puértolas, en Vargas Llosa... I ens explica d'una manera molt poètica i curiosa (aquí la clau i l'èxit del llibre: com fer un llibre que parla d'estanteries de llibres i de noms d'escriptors i que no sigui avorrit...) les manies i els costums d'aquests escriptors amb les seves prestatgeries...
I cada escriptor està acompanyat de fotografies de les seves prestatgeries i "parets"....
"...me cuenta la historia de aquel obrero que llegó un día a su casa a hacer una reforma y que viendo todo aquel escenario le preguntó a que se dedicaba. Cuando dijo que era escritor, le preguntó: ¿Los ha escrito usted todos? (...) Y le dijo que sí, claro, que todos. Cómo desilusionarle..."
(pag 158. Andrés Trapiello)

No té res a veure amb el llibre: Però, us heu fixat que als diaris sempre acostumen a fotografiar els escriptors davant de prestatgeries de llibres?

Tampoc té res a veure amb aquest llibre, però la seva lectura m'hi va fer pensar:
El final de "2666" de Bolaño:
"...Después tocó con la punta de los dedos sus libros. Los había de todas las clases: de tapa dura, edición rústica, ediciones de bolsillo...."

EL FESTÍ DE L'AMOR. CHARLES BAXTER. (Pel·lícula)

2011-11-07T13:40:00.004+01:00

Poc em pensava que mai acabaria mirant, encara que fos per casualitat com ahir, el canal 3XL (que és el quan el canal Súper3 es transforma en plataforma visual per adolescents/es passats d'adrenalina...) i per això no entenc gaire per què van passar ahir aquesta pel·lícula que si li treus les escenes de nus, és molt fineta, amb diàlegs boníssims i de sentiments...

(Hi surt en Morgan Freeman "el negre de Million Dolar Baby" que canten els Antònia Font al seu últim disc...)

La cosa no tindria sentit en aquest blog si no fos perquè la pel·lícula que feien, "El joc de l'amor", està basada en "El festí de l'amor" de Charles Baxter" que és una de les millors novel·les de tots els temps (en la meva modesta opinió...)

Tot aquest rotllo és perquè la pel·lícula d'ahir (en veritat molt maca) em va fer pensar en aquest llibre (molt molt millor que la pel·lícula) i em van venir ganes de llegir-lo una altre vegada (i de recomenar-lo)...

El festí de l'amor (en castellà "El festín del amor")

Charles Baxter
La Magrana Ed.

Socotra, la isla de los genios.- Jordi Esteva

2011-11-06T21:40:00.001+01:00

Jordi Esteva
Socotra, la isla de los genios
Atalanta, 2011

La prosa i la fotografia de Jordi Esteva no són només això, són poesia: no els sobra ni una coma ni un píxel.

En Socotra, la isla de los genios, tornem a contemplar l'espectacle d'un enamorat que es troba amb el seu amor, i es fan un.

Si heu llegit Els àrabs del mar (si no, feu-ho), si heu vist El país de les ànimes i Tornada al país de les ànimes (si no, també), segur que reconeixeu a aquest viatger diferent: no és un turista, no et facilita contactes per repetir el viatge... La màgia de Jordi és ensenyar-te coses que segur que no vas a poder veure en directe, és el testimoni de mons que s'acaben i que només des de la seva actitud pots recuperar. Hauria de fer-se a aquest home "conservador" de cultures, ambaixador de la Unesco... "o algo".
Llegir a Esteva és presenciar el respecte, la curiositat, la sorpresa, la companyonia, la trobada entre mons, l'amistat, la convivència, ... "Vamos", un veritable curs d'Educació per a la Ciutadania" complet.

Un altre gran llibre de viatge (un, aquesta vegada, però caram, quin viatge!"), una altra gran joia, un bombonet. Si de cas, al meu parer, un poc curt.

Imprescindible.

Fotos de Socotra
Primer capítol
El bloc de Jordi Esteva y su web.

Tot un caràcter, Imma Monsó

2011-11-06T00:07:00.000+01:00

TOT UN CARÀCTER
Imma Monsó
La Magrana, 2001

Sinopsi

La Júlia Ares, una dona enèrgica, extremista i experta en la provocació verbal, té dues filles, una de les quals, la més petita, encara viu amb ella. Entre totes dues hi ha establert un joc d'amor i hostilitat a causa de l'aparent contraposició de dues personalitats ben diferents: casolana, tranquil"la i sempre a la defensiva, la filla; impetuosa, hiperactiva, segura de si mateixa, la mare. I tot i que la filla sempre ha considerat que no ha heretat en absolut ni l'exuberància, ni el carisma, ni la simpatia atroç de la mare, gairebé d'improvís comença a assemblar-s'hi de manera alarmant. Amb una gran agudesa i ironia, la mà mestra d'Imma Monsó assoleix el ritme del pensament i ens mostra les ambigüitats psicològiques de les relacions entre mares i filles. Tot un caràcter és un apropament viu i àgil, extremadament perspicaç, als amagatalls del nostre temperament.

Vaig començar a llegir a l'Imma Monsó amb "Una Tempesta", gràcies a LHDL, i em va agradar la seva manera d'escriure, la seva força, la descripció dels personatges... vaig continuar amb "L'Escola Estrambota", llibre infantil que em va semblar genial (recomanat també al blog del Sr. Boix), i ara a tocat "Tot un caràcter". I no m'ha decepcionat gens, quina manera de descriure personatges que té aquesta dona, tota la novel.la està dotada d'un fantàstic sentit de l'humor, que li permet descriure l'insuportable caràcter de la mare/protagonista de manera que aconsegueix que l'odïis i alhora li agafis "carinyo, i amb la filla passa proporcionalment a l'inrevés, conforme es va assemblant més a sa mare, li vas perdent la tendresa que inicialment genera, i poc a poc et van venint ganes de sacsejar-la perquè reaccioni.

J. F. Mira ens parla de Jo confesso del J. Cabré

2011-11-01T12:10:00.010+01:00

En aquest article, Joan Francesc Mira parla de "Jo confesso" del Jaume Cabré, ens recomana la seua lectura i aprofita per parlar del tema central de la novel·la: el Mal.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 566 | 29/09/2011

Sembla força interessant, no? Res més que afegir-hi.

La memòria de les formigues.- Iolanda Batallé Prats

2011-10-31T13:16:00.008+01:00

Iolanda Batallé Prats
La memòria de les formigues

Amsterdam

Un llibre interessant.
Una dona d'aquest segle (del 21) que neteja la platja amb un tractor heretat de l'anterior netejador, que s'ha marxat amb una dona deixant platja i família. Mentre, recull objectes perduts i els col·lecciona amb la seva filla.
Aquesta és la història, però el llibre no té res a veure.
Joana recupera la memòria dels seus amors, la memòria de la seva família, la memòria de la seva maternitat, la seva vida.
El llibre és un mosaic d'escenes i records, de persones i experiències, de com es pot acarar la vida quan s'ha viscut tant.

A la contraportada es diu:

“Una veu narrativa tan extraordinària que un no recorda haver-la llegit: recorda haver-la sentit, haver-hi parlat.”
Ricard Ruíz Garzón

I és veritat, penso.

Stoner (1965). Autor: John Williams (Fragments).

2011-10-28T11:47:00.005+02:00

“Edith Elaine Bostwick era la típica chica de su época y circunstancias. Había sido educada bajo la premisa de ser protegida de los graves incidentes que la vida pudiera poner en su camino y bajo la de que no tenía otra tarea que la de ser elegante y cómplice consumada de esa protección, dado que pertenecía a una clase social y económica para la que la protección era una obligación sagrada. Fue a colegios privados para chicas en los que aprendió a leer, escribir y aritmética simple. En su tiempo libre se le animaba a bordar, a tocar el piano, a pintar con acuarelas y a debatir sobre algunas de las obras más tiernas de la literatura. Había sido también instruida en asuntos de ropa, carruajes, dicción para damas y moralidad.

Su instrucción moral, tanto en los colegios a los que fue como en casa, eran de naturaleza negativa, de propósito prohibitivo y casi únicamente sexual. De todas formas, la sexualidad era indirecta y no reconocida, por lo tanto cubría cualquier parte de su formación, que recibía la mayor parte de su energía de la fuerza moral regresiva y tácita. Aprendió que tendría tareas para con su marido y familia y que debería cumplirlas.”

(...)

La enterró junto a su marido. Después de que el funeral hubiera terminado, se quedó solo en el frío viento de noviembre y miró las dos tumbas, una abierta a sus pies y la otra cubierta y poblada por una fina capa de hierba. Se giró hacia el pequeño lugar yermo y sin árboles que acogía a otros como sus padres y miró a través de la tierra plana en dirección a la granja en la que había nacido, en la que sus padres habían pasado los años. Pensó en los costes que precisaba, año tras año, el suelo, que permanecía como había sido – un poco más yermo, tal vez, algo mejorado-. Nada había cambiado. Sus vidas se habían consumido en un trabajo triste, rotas sus voluntades, sus inteligencias aturdidas. Ahora yacían en la tierra a la que habían entregado sus vidas y, lentamente, año tras año, la tierra les acogería. Lentamente la humedad y la descomposición infestarían las cajas de pino que contenían sus cuerpos y, lentamente, tocaría sus carnes y, finalmente, consumiría los últimos vestigios de sus sustancias. Y se convertirían en partes sin importancia de aquella obcecada tierra a la que largo tiempo atrás habían entregado sus vidas.”

(...)

Ambos eran muy tímidos y se fueron conociendo despacio, a tientas, se acercaban y se separaban, se tocaban y se retiraban, sin que ninguno quisiera imponer al otro más que lo que fuera grato.
Día a día las capas de reserva que los protegían cayeron, por lo que al fin eran como muchos que son extraordinariamente tímidos, cada uno abierto al otro, sin protección, perfectamente cómodos y sin conciencia de uno mismo.

(...)

En su tierna juventud, Stoner había pensado en el amor como una manera de estar absoluta a la que, si se era afortunado, podía acceder; en su madurez había decidido que era el cielo de una religión falsa hacia el que se debía mirar con un descreimiento apacible, un desprecio bondadoso y familiar y una nostalgia vergonzante. Ahora, en su mediana edad, empezaba a saber que ni era un estado de gracia ni una ilusión, lo veía como un acto humano de conversión, una condición inventada y modificada momento a momento y día a día, por la voluntad y la inteligencia del corazón.”

(...)

Pero William Stoner conocía el mundo de una manera que pocos de sus colegas más jóvenes podrían comprender. Por dentro, bajo su memoria, yacía la experiencia de la dureza, el hambre, la resistencia y el dolor. Llevaba siempre cerca de su consciencia el conocimiento sanguíneo de su herencia, transmitida por ancestros cuyas vidas fueron oscuras, duras y estoicas y cuya ética común era la de mostrar a un mundo opresivo rostros inexpresivos, duros y fríos.
Era consciente de la época en la que vivía. Durante aquella década, cuando los rostros de muchos hombres se tornaron permanentemente duros y fríos, como si miraran hacia un abismo, William Stoner, para quien esa expresión le era tan familiar como el aire que respiraba, vio los signos de la desesperanza generalizada que conocía desde niño. Vio hombres buenos caer en una lenta decadencia de desesperanza, destruidos al ver destruido su concepto de vida decente, les veía mendigar desanimados por las calles, con la mirada vacía como añicos de cristal roto; les veía encaminarse hacia las puertas de atrás, con el amargo orgullo de los hombres que avanzan hacia su propia ejecución, a mendigar el pan que les permitiera volver a mendigar, y vio hombres que una vez caminaron erguidos por su propia identidad mirarle con envidia y odio por la débil seguridad que disfrutaba como empleado de una institución que, no se sabe por qué, no podía caer. No expresó esta consciencia pero conocer la miseria común le afectó y le cambió profundamente y sin que nadie lo apreciara, la tristeza por los apuros ajenos le acompañó en todos los momentos de su vida.”

John Williams
Stoner (1965).
Ediciones de Baile del Sol.
Traducció d'Antonio Díez Fernández

Los Vagabundos de la Cosecha

2011-10-27T13:09:00.009+02:00

LOS VAGABUNDOS DE LA COSECHA
John Steinbeck
Fotografies: Dorothea Lange
Pròleg: Eduardo Jordá
Traducció: Marta Alcaraz
Libros del Asteroide, 2007
86 pàgines

La contraportada

“A comienzos de los años treinta, cuando el país atravesaba la Gran Depresión, una persistente sequía asoló el medio oeste de los Estados Unidos, expulsando de sus granjas a decenas de miles de campesinos que se vieron obligados a emigrar en busca de trabajo. Se calcula que cerca de ciento cincuenta mil norteamericanos vagaban por las carreteras del estado de California ofreciéndose como temporeros para la cosecha. A pesar de ser imprescindibles para llevar a cabo la recolección, eran recibidos con odio y menosprecio por los habitantes de las localidades por donde pasaban, tachados de ignorantes, sucios y portadores de enfermedades. John Steinbeck, entonces un prometedor escritor, los retrató en una serie de reportajes aparecidos en 1936 en The San Francisco News. El trabajo realizado para preparar estos artículos le permitiría publicar, poco más tarde, su novela más lograda: Las uvas de la ira.
En la misma época, otra artista, la fotógrafa Dorothea Lange, fue contratada por el Gobierno federal para documentar la situación de esos inmigrantes. Algunas de aquellas imágenes se han convertido en clásicos de la fotografía, del mismo modo que los reportajes contenidos en este libro se han convertido en clásicos de la literatura”

“… Un hombre a quien llevan de un lado para otro como si fuera una bestia, rodeado de guardias armados, hambriento y obligado a vivir entre la suciedad, pierde su dignidad, esto es, pierde el lugar que legítimamente le corresponde en la sociedad y, por consiguiente, su ética social…”

vuit articles i una vintena de fotos, plens de misèria, situacions límit, drama, brutícia, falta de salubritat i higiene....hauria de ser de lectura obligatòria.

LA MEVA GERMANA VIU SOBRE LA LLAR DE FOC. Annabel Pitcher

2011-10-24T13:03:00.002+02:00

La meva germana viu sobre la llar de foc

Annabel Pitcher

Bridge Ed.

239 pàg.

Traducció de Víctor Obiols

Novel·la de la mateixa espècie que "El nen del pijama de ratlles" o el "Curiós incident del gos a mitjanit" que té de protagonista un nen que intenta entendre el món que està vivint.

Aquí el nen, de 10 anys, té una germana que ha mort en un dels atemptats islamistes de Londres del 2004.

Això fa que els seus pares es separin i ell es quedi amb el pare (que es torna alcohòlic, després de la tragèdia) i una germana (bessona de la nena morta) i se'n van a viure a un poblet anglès i cadascú ho porta com pot...

Explicat així d'una tirada sembla un dramón molt bèstia...

I podria ser-ho (de fet ho és si ho penses...) però explicat pel nen és fresc i en alguns moments, fins i tot divertit...

La germana que es fa gòtica i es pinta els cabells roses, l'escola nova, el pare que no hi és mai perquè sempre està borratxo i dormint, la camiseta d'Spiderman, la noia musulmana que coneix a l'escola...

Té molts temes...

Ideal pels instituts...

(Segons com sembla una novel·la juvenil, però també pot ser per adults... Depèn on la posin a la llibreria...)

LLIBERTAT. Jonathan Franzen

2011-10-24T12:46:00.003+02:00

Llibertat

Jonathan Franzen

Columna Ed.

812 pàg.

Traducció de Josefina Caball

Un totxaco dels bons que explica les desventures emocionals d'una família americana de l'última dècada del segle XX i principi del XXI...

Casa unifamiliar, tot-terreny, classe mitja...

El fill es desvia del camí marcat, això esquerda la relació del pare i la mare, hi ha un amic de la parella, dels anys universitaris que es cola entre les esquerdes i ho acaba reventant tot.

Una novel·la que es converteix en una gran metàfora dels temps que estem vivint...

Un cop més Jonathan Franzen (igual que ja va fer a "Les correccions" però sense ser tant còmic) destrossa els seus personatges tot i que aquí serveix per veure la familia americana pre i pos 11-S...

El fill desviat es fa republicà i veiem les misèries i motivacions dels falcons americans (Cheeney, Rumsfeld...) que van sablejar en benefici propi el poble americà via Afganistan i Irak...

L'amic de la parella, Richard Katz, rocker i que acaba convertint-se en estrella mundial...

El pare treballant en un fundació ecològica que lluita per salvar ocells, d'una mil·lionari dretà...

La mare que torna a ser el nucli de l'història i de tots els personatges enamorada tota la vida des de la universitat del millor amic del seu marit...

Franzen necessita tantes pàgines perquè realment són 4 o 5 històries dins la novel·la. Cada personatge porta el seu torment a sobre. Tots els relats es creuen genialment, vas endavant i enrera (amb flashbacks) seguint els personatges; està ple d'escenes genials (hi ha la del fill buscant dins el vàter l'anell que s'havia empassat mentre la noia nua va picant a la porta... Que és d'antologia...).

Tot el capítol dels anys universitaris boníssim igual que els fragments del rocker...

Vaig tenir la sensació de llegir una novel·la molt béstia però ben escrita, que potser "flaquejava" (és un dir: amb 800 pàgines ha de costar mantenir la genialitat tota l'estona) les 200 pàgines del mig però que després es torna a embalar i té les últimes 50 que són tristíssimes i precioses...

Esperem que l'autor no necessiti una altre vegada, 10 anys per escriure una altre novel·la així de brillant!

LA BENDICIÓN, Nancy Mitford

2011-10-22T00:04:00.011+02:00

LA BENDICIÓN

Nancy Mitford

Traducció de Milena Busquets

Libros del Asteroide 2008

“Cuando Grace y su hijo Sigi consiguen por fin, tras la separación provocada por la guerra,reunirse con su ilustre marido, Charles-Edouard, e instalarse en Francia, no sólo Nanny tiene dificultades para adaptarse a las costumbres del nuevo país. Grace pierde pie ante las elegantísimas mujeres francesas, y se ve sorprendida por un mundo decotilleos, amantes y complicados affairs. Pero las sorpresas no acabarán ahí, más tarde descubrirá que su marido tiene tendencia a perseguir a cuanta mujer atractiva se cruza en su camino. Todo le hace pensar que su matrimonio está apunto de terminar y que seguramente sea el momento de volver a Inglaterra; será entonces cuando la «bendición», el pequeño Sigi, uno de los personajes más logrados de la autora, tome cartas en el asunto.

Con su característica capacidad para la sátira Nancy Mitford reconstruye admirablemente el ambiente, la vida y las personas de los círculos aristocráticos de París y Londres. Más allá de sofisticados personajes, divertidas intrigas y el ritmo trepidante de unos diálogos mordaces. La bendición es también, como otras obras de su autora, la evocación de un mundo ya desaparecido.”

Feia dies que tenia ganes de llegir a la Nancy Mitford, i aquesta és la primera novel·la que vaig trobar d’ella a la biblioteca. És un llibre d’aquells que t’enganxa des de la primera plana, que entres directament dins dels personatges, que et fa somriure i enrabiar-te... ple de sàtira, frivolitat, cinisme... Els personatges, la Grace estereotip de jove anglesa de classe alta, guapíssima, poc cultivada però amb una intel·ligència innata, a qui li agrada la vida tranquil·la i que la mimin, s’enamora d’un jove francès, Charles-Edouard, marquès, també guapíssim i divertidíssim, molt cultivat, col·leccionista d’art, a qui li agrada molt la vida social de París, no parar mai per casa, i sobretot sobretot les dones. Crec que a la 4a plana ja es casen i abans de la 30 tenen la seva benedicció, en Sigismont... un tresoret que combina el “elmillor” de les dues cultures.

No tenen pèrdua els personatges secundaris, les dues amants del Charles-Edouard, els dos pretendents de la Grace, les nannies, el pare de la Grace, la família Valhubert...

Tota la novel·la és una dialèctica entre la manera de fer britànica i la francesa, amb petites injeccions nord-americanes... cap país es queda sense una bona dosi de sàtira i cinisme Mitfordià... això sí, des del punt de vista de les classes benestants. Les relacions humanes dels francesos, sempre sota l’ombra de “Les amistats perilloses”, i segur que la dels britànics, també deu tenir algun referent, (a part de Shakespeare), però que no he copsat (l’altre és molt evident).

Vaja, que m’ha agradat i repetiré!

Enllaç amb l'editorial

En la pàgina de l'editorial hi ha l'enllaç amb dos articles, estic força d'acord amb el primer de Luís Matías López, excepte en la interpretació que li dóna al final del llibre, crec que la Mitford pretenia dir moltes més coses que les insinuades pel crític. El segon no m'ha convençut.

HISTORIAS DE ROMA

2011-10-17T22:31:00.003+02:00

Historias de Roma
Enric González
RBA 2010

L'Enric González fou corresponsal del diari El País a Roma, i en aquest llibret relata anècdotes, tant de la ciutat com pròpies, episodis històrics i actuals, llocs on anar a menjar, prendre un cafè, passejar, respirar l'atmosfera romana. És un llibre ple d'arquitectura, una mica de pintura, força pasta, molts racons, moltes persones, tant properes a l'escriptor de les que parla amb molt de "carinyo", com personatges històrics i no tant històrics de la vida romana, i fins i tot de gats.

Quan l'acabes, l'última pàgina no té pèrdua, fugiries corrent cap a Roma, per recórrer tots els racons, cafès, trattories... esmentades.

Us deixo l'enllaç amb l'editorial.

I crec que ara buscaré les històries de Londres i Nova York.

RAVENNA, DANTE, CICLISTES

2011-10-16T22:56:00.000+02:00

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/463360-ravenna-dante-ciclistes.html#comentaris

Joan F.Mira

En el límit de l'ombra, pols de cinabri.- Mònica Miró i Abraham Mohino

2011-10-15T09:48:00.000+02:00

Mònica Miró i Abraham Mohino
En el límit de l'ombra, pols de cinabri
Versions al japonès i cal·ligrafies de Yoshihira Hioki
Editorial Moll

Poemes en català de 5-7-5 síl·labes, traduïts després al japonès, amb algunes cal·ligrafies japoneses.
Dos autors, una més complicat, una altra més explícita, els dos potents.
Una aventura meravellosa d'acostament a la poesia japonesa dels haikus. El viatge fet a l'inrevés: la poesia és d'ací, la mètrica de fora, la concisió japonesa en l'expressió mediterrània.

Hi ha un blog sobre el tema: Pols de cinabri amb alguns recursos per a qui vulga bussejar en el tema.

TOKIO BLUES Norwegian Wood.- HARUKI MURAKAMI

2011-10-15T09:23:00.000+02:00

HARUKI MURAKAMI
TOKIO BLUES
Norwegian Wood
Trad. Lourdes Porta
Tusquets Maxi, 2009 (11ª edición)

Tenia la sensació de ser l'últim que ho anava a llegir...

- És bastant trist.
- Convenient per a interessades/vos en salut mental, Japó, relacions humanes, suïcidi, menjar japonés...
- M'ha recordat la meua època d'institut i facultat: guitarres, amors jugant-se la vida, treballs a temps parcial, primers llibres...

[...]Reiko se fijó en el libro que estaba leyendo y me preguntó cuál era.
-La montaña mágica de Thomas Mann -le dije.
-¿Por qué has traído un libro a un lugar como éste? -me dijo Reiko atónita.
Tenía razón. (p.144)

El rey del bosque. Abades.- Pierre Michon

2011-10-12T20:29:00.006+02:00

El rey del bosque. Abades
Pierre Michon
Nicolás Valencia (traductor)
Alfabia

Després d'Anagrama amb "Vidas minúsculas", s'havia tardat massa en continuar publicant l'obra del Michon. Va arribar Alfabia amb Mitologías de invierno. El emperador de Occidente (2009) i El rey del bosque. Abades (2010); i Club editor/1984 amb "Els onze" (2010).

Aquest volum compta amb dos relats ambientats entre paisatges i ambients de senyors nobles, les seues caceres, cavalls, amors... Però, potser, això no té importància, per a Michon és una excusa per a desplegar la seua capacitat d'escriptura: tècnica narrativa, lèxic extensíssim, sintàxi barroca i enrevessada, però preciosa...

Per a mi, no tan bo com els anteriors, però també un gran plaer de llegir-lo i un gust per l'Escriptura.

Tinta.- Fernando Trías de Bes

2011-10-12T19:42:00.003+02:00

Tinta
Fernando Trías de Bes
Seix Barral

Havia llegit d'aquest autor:

La historia que me escribe. Un escriptor de novel·les de detectius, rep un encàrrec diabòlic: Ha d'escriure un llibre que devorarà el seu creador.

El coleccionista de sonidos. Des de xiquet, Ludwig Schmitt té la capacitat de diseccionar els sons i guardar-los al seu interior, i es dedica a col·leccionar sonoritats. Quan creu que la seua col·lecció està completada, descobreix que li falta un so, «una freqüència única, la més desitjada, un so perfecte, celestial, màgic i etern».

Palabras bajo el mar. Tres personatges d'una nissaga familiar lluiten per alliberar-se de la sombra d'un passat que es projecta de generació en generació. Un secret de família tan trotegit que pot no ser desvetlat mai.

Com veureu, els arguments són sempre força interessants. El d'aquest "Tinta" també:
Els capítols de la novel·la estan dedicats als personatges: Una dona que no pot deslliurar-se del seu amant al que no vol; un llibreter que busca entre els volums de la seua llibreria el motiu de la seua dissort; un matemàtic, que bussejant entre tots els llibres composa un text únic; un impressor que imprimirà el text en una tinta que desapareixerà en llegir-lo; un corrector que ja no pot crear, i un editor que no ha llegit sencer un sol llibre.

El tema de "Tinta": l'immens poder de l'escriptura i els llibres.

No es pot dir que aquest "Tinta" siga un llibre imprescindible per a la supervivència per la seua prosa, però és molt agradable de llegir i l'argument t'atrapa des del principi.

Publicitat amb respecte

2011-10-12T19:17:00.010+02:00

Una botiga per a gaudir a Florència, Venècia, Roma.
Fent neteja de calaixos, m'apareix el fullet que em van donar a "Il papiro", i pense en com estem de lluny a l'Estat en aquestes coses. Un fullet escrit en un perfecte català, ben difícil de trobar en el territori espanyol fora de Catalunya.

"La vida és somni"

2011-10-11T18:34:00.002+02:00

Cau la nit i desplega la lluna el seu poder...

Criatures perverses i dolcíssimes s'entreteixeixen en els somnis dels orfes...

Volem els teus somnis per a teixir un cadàver il·lustrat.

No importa la grandària. Gran. Llarg. Xicotet. Menut. Curt. Dues ratlles. Cinc fulls...
Ni el tema. De por. De riure. Repetitiu. Encara sort que només va ser una vegada.
Ni el quan. El vas tenir en la infància. Ja eres gran aquella nit. Del passat, del present o fins al 15 d'octubre (volem publicar-ho la nit de Difunts).
Ni quants. Fins a set-cents, o més, si els tens.
Només importa que siguen teus, o escrits per tu.
Si voleu, podeu enviar fotos vostres relatives al somni, o acceptar les que el comitè de redacció estime oportunes.

Disponible ja en format pdf al bloc d'edicions de l'ocell de foc.

Don Quijote, el rei de la publicitat.

2011-10-10T14:12:00.001+02:00

... Aquesta és la nova gràcia de la publicitat:

Don Quijote i Sancho Panza ficats a models publicitaris per a vendre... telèfons mòbils!!!

L'anunci, que no té cap mena de desperdici, conté perles com les següents:

1.- En un lugar... en el que puedes escoger.

Si eliges un nuevo móvil... ¡hazte ya con él!

2.- Tan conectados como Don Quijote y Sancho.

3.- Como Cervantes, revoluciona la forma de escribir (!)

4.- El Sancho de los Smartphones: sencillo e inteligente.

5.- Más rápido que Rocinante.

6.- Entretenimiento en cualquier lugar de la Mancha.

7.- Un móvil con ingenio para los Quijotes más intrépidos.

8.- Brillante y con tacto... todo un hidalgo. El ingenioso hidalgo de los táctiles.

9.- Tan gigante en prestaciones como uno de los molinos.

10.- Te volverá loco ¡como el Quijote!

11.- Tan simple como Sancho.

12.- Una joya para las Dulcineas de hoy.

13.- Con 3 G...igantes

14.- Con tanto estilo como Dulcinea.

15.- Después de Dulcinea, llega un nuevo flechazo.

16.- No te separarás de él, como Don Quijote de Rocinante.

17.- Tan clásico como Don Quijote, tan revolucionario como un táctil.

No sé vosaltres, però jo em vaig quedar sense paraules amb aquest festival de l'humor...

porque los coches no se leen

2011-10-10T12:44:00.005+02:00

Divendres vaig rebre aquesta propaganda, acompanyada d'un punt de llibre d'aquells amb imant, que tinc pendent de "tunejar"!

Potser ser lector/lectora està més ben considerat del què ens pensem o ens fan creure... o potser el publicista pateix un trastorn d'hiperlecturina... o simplement estan desesperats per vendre cotxes... en qualsevol cas, benvingudes les propagandes que envien punts de llibre i conviden la gent a llegir!

JANE EYRE AL CINEMA

2011-10-09T13:00:00.004+02:00

A CONTRACORRIENTE FILMS estrenará el próximo 2 de diciembre la nueva versión de una de las historias más románticas e intensas de la literatura inglesa, "Jane Eyre". La nueva adaptación a la gran pantalla de la novela de Charlotte Brontë tendrá su premiere española en la Sección Oficial Fantàstic Panorama de la próxima edición del Festival de Sitges, donde, además, se espera contar con la presencia de su director Cary Fukunaga.

La película cuenta con uno de los repartos de actores jóvenes con más potencial del momento. El papel de Jane Eyre lo interpreta la joven actriz Mia Wasikowska, protagonista de “Alicia en el País de las Maravillas”, “Los Chicos están bien” y “Albert Nobbs”. Y en el papel de Edward Rochester encontramos a uno de los actores de moda: Michael Fassbender (“Malditos Bastardos”, “Hunger”, “X-Men: Primera Generación” y “Un Método Peligroso”).
Completan el reparto: Jamie Bell, el popular Billy Elliott, a quien Steven Spielberg ha escogido como el nuevo Tintín, Judi Dench (“Shakespeare in Love”, “Casino Royale”) y Sally Hawkins (“Happy, una historia sobre la felicidad”).

David Solé.

Vaig tenir el plaer de veure-la ahir a la nit al Festival de Cinema de Sitges.
Molt ben interpretada. Ben ambientada. Manté la tensió tota l'estona. No us la perdeu.

UN CREUER FORA DE SÈRIE

2011-10-07T13:55:00.003+02:00

Un creuer fora de sèrie
Sílvia Soler
Columna, 2011

La família XXL de l’Oriol i la Maria s’embarca al Perla del Mediterráneo, tal com van decidir un cop van cobrar l’herència de la tia Antigua. El vaixell els portarà a Roma, Mònaco, Venècia, Nàpols... i, per a alguns, serà el vaixell de l'amor. La Txari s’embolica amb el metge del vaixell, les adolescents s’enamoren del Sandro, el cantant que amenitza les nits del creuer i la Mar, la filla de l’Oriol, troba l’amor de la seva vida, el Gaël, un pijo molt educat i, en paraules de la Maria, ric del cagar. Tot es complica, o no, quan la Mar i el Gaël decideixen casar-se...

Primeres pàgines

Es tracta de la continuació del seu llibre "Una família fora de sèrie". És un llibre que es llegeix en un sospir, divertit i simpàtic. Crec que d'aquesta autora me'ls he llegit tots, i tots m'han caigut a les mans provinents de dones que estimo molt i de les que mai en rebutjo res i molt menys un llibre.

Amb els primers 39+1 i 39+1+1, em vaig fer un fart de riure, guardant certes distàncies en ells hi veia, des de la comicitat, aspectes de la meva vida que a mi em semblaven ben rutinaris o mes aviat tristos o cansats... (molt recomanables per parelles amb infants, retrata a la perfecció situacions viscudes, i poc temps per llegir).

Amb "Petons de diumenge", em vaig enamorar d'aquesta autora, quin llibre tant bonic i dolç... em va semblar un petit homenatge a les mares, àvies...

I amb la nissaga fora de sèrie... el primer i després de petons de diumenge em va semblar massa frívol...i ara després de llegir el darrer, crec que he situat l'autora al seu lloc. És una dona capaç de passar del llibre fàcil, divertit, irònic... al llibre seriós, capaç de transmetre sentiments i emocions. Però tots plegats, tenen una cosa en comú: la dona. La dona d'avui, la dona d'ahir, la dona de demà, la dona mare, la dona dona, la dona filla, la dona sola, la dona treballadora, la dona que treballa a casa, ... vaja la bona dona.

Conclusió: espero que la vessant còmica no li impedeixi que l'altra també creixi!

REINA LUCÍA

2011-10-04T14:15:00.005+02:00

REINA LUCÍA
E.F. Benson
Traducció: José C. Vales
Impedimenta 2011

Divertida, molt divertida, amb una protagonista absolutament histriònica, que es considera a ella mateixa l'ànima, el motor, l'estímul... del seu petit poblet, el protagonista masculí i amic íntim de la reina, executor de totes les seves ordres i insinuacions... tampoc té pèrdua.

La pobra Lucía veurà com el seu regnat es veu esquerdat per l'aparició d'una famosa, guapa i jove cantant d'opera que li farà més ombra que llum, per un gurú hindú que els farà entrar en el món del ioga i per una princesa russa que fa sessions d'espiritisme. Tot això regat amb detalls que provoquen somriures durant tota la seva lectura.

Molt recomanable per llegir després d'un del David Vann (per exemple!)

us deixo l'enllaç amb l'editorial

El pes de la papallona.- Erri De Luca

2011-10-03T20:16:00.001+02:00

Erri De Luca
El pes de la papallona

Traducció d'Anna Casassas
L'eclèctica - Bromera, 2011

Diu l'editor del llibre:

"El rei dels isards sap que el seu temps s’esgota després d’anys de supremacia indiscutible per la seva força i grandesa. Ara, les seves banyes hauran de rendir-se a les d’un fill decidit. Sap com encarar el seu ocàs amb dignitat. És novembre. Des de la vall se sent l’olor de l’home, de l’assassí de la seva mare. El vell caçador furtiu sap que també voreja el final. Ha passat la vida acaçant molts fills del rei, però era ell a qui realment buscava. Aquesta serà l’última temporada, no queda més temps si el vol vèncer.
Dos éssers únics, extraordinaris, solitaris en la seva supremacia, han posposat durant anys un duel en el qual no hi ha en joc el seu destí, sinó la veritat de dues vides oposades. Una papallona que durant generacions s’ha posat a la banya del rei esbategant al vent serà l’únic testimoni de la sort final d’ambdós oponents."

Diu l'editor, de l'autor (i trobo que és ben cert):

"És poeta".

És un relat breu (li acompanya un altre titulat "Visita a un arbre", tot en menys de 60 pàgines de text), però intens. El coneixement de la muntanya, de la caça i de l'ésser humà (fins i tot l'"isard" humanitzat) és profund.
El llenguatge és poderós. La descripció dels sentiments dels dos protagonista crec que és perfecta. La història és impressionantment bella.
Un (petitó) gust de llibre.

UNA TERRA SOLITÀRIA. Bel Olid.

2011-09-29T23:42:00.000+02:00

Una terra solitària.
Bel Olid.
Empúries Ed.
118 pag.

"...Però d'alguna manera jo ja veia que llegir era fer alguna cosa, alguna cosa important, alguna cosa millor que les poques coses que se'm permetia fer en un pis de cinquanta-cinc metres quadrats i milions de coses entaforades. Jo no sortia a jugar al carrer, 'hay mucha gente rara', deia la meva mare..."

Novel·la curta, que de fet són 3 històries lligades i que van en paral·lel, de diferentes generacions d'una familia.
Explicades d'una manera delicadament femenina, es van creuant de mica en mica fins al final on tot enllaça.

Es llegeix amb alegria i un somriure tot i el to dramàtic que hi ha entre línies... I potser aquest és un dels valors de la novel·la...

"La felicitat, segurament, és un vespre d'estiu amb brisa suau, remor de mar, tu ballant per la cuina abans que et pesqui per besar-te i t'embruti els cabells de farina."

Molt recomenable!

L'autora també ha escrit un assaig molt canya, que també estic per llegir-lo!!!

"I READ A LOT" by NICK LOWE

2011-09-29T10:03:00.005+02:00

"I READ A LOT" by NICK LOWE

I read a lot, nowadays
Much more than before you left me high and dry
in a loveless land
with nothing but time on my hands.

I read a lot, not just magazines
But other more serious things, to get me through the day
Nighttime too
Whilst wondering how in the world to go on without you.

“Lonely” isn’t the word for me now
“Blue” doesn’t describe it somehow.

I read a lot, I can’t put it down
While others are painting the town, you’ll find me in a world
Of fantasy.
Population: one. That’s me

So if you ask me how I stop
Contemplating what I now have not
I’ll reply
I read a lot

(manllevat del mur del FB de LHDL)

Poesía ante la incertidumbreAntología(Nuevos poetas en español)

2011-09-27T12:29:00.000+02:00

Jorge Galán. San Salvador (El Salvador), 1973
Raquel Lanseros. Jerez de la Frontera, Cádiz (España), 1973
Federico Díaz Granados. Bogotá (Colombia), 1974
Carlos J. Aldazábal. Salta, Argentina, 1974
Ana Wajszczuk. Quilmes, Buenos Aires (Argentina), 1975
Damsi Figueroa. Talcahuano, Chile, (1976)
Daniel Rodríguez Moya. Granada (España), 1976
Francisco Ruiz Udiel. Estelí (Nicaragua), 1977 - Managua (Nicaragua), 2010
Fernando Valverde. Granada (España), 1980
Andrea Cote. Barrancabermeja (Colombia), 1981
Alí Calderón. Ciudad de México (México), 1982

Poesía ante la incertidumbre. Antología
(Nuevos poetas en español)
Colección Visor de Poesía, Madrid, 2011

Interessant antologia de joves poetes en llengua castellana.
Existeix una pàgina web que afegeix informació al llibre (sobre les edicions realitzades, amb ressenyes i crítiques publicades...):

http://www.poesiaantelaincertidumbre.com/

Molt interessant, també, la introducció "Defensa de la poesía".

Un tastet (us voldria copiar alguns poemes de Ana Wajszczuk i Andrea Cote, però a més de bons són molt llargs i el llibre només costa 10 euros):

REGLAS DEL JUEGO

Take it as it come

(The Doors)

De las cosas que nunca
tendrán un tacto estéril de ceniza,
un desaparecer inevitable,
prefiero quedar lejos.

Me quedo con los días que no niegan
su frágil levedad de calendario,
la luz tenue y antigua de una vela
que sabe que camina hacia lo oscuro
y con todo lo acepta.
El temblor de una torre reflejada en el agua,
las promesas que tienen al tiempo por testigo.

Daniel Rodríguez Moya

Records d'un carreró sense sortida.- Banana Yoshimoto

2011-09-25T20:04:00.000+02:00

Banana Yoshimoto
Records d'un carreró sense sortida
Traducció del japonès d'Albert Nolla
L'ull de vidre (Tusquets Editors, 2011

Va ser una recomanació de l'amiga Imma C. (gràcies).

Diu l'editor:

"A Records d'un carreró sense sortida l'autora tracta, amb la traça i l'esperit genuí que la caracteritza, temes com el desencís, l'amistat o l'amor, encarnats en personatges que busquen, en la quotidianitat plàcida dels llaços afectius, la força per continuar vivint."

Diuen els orfes:

"No ens rendim"

Són cinc contes japonesos.
En els cinc retrata una societat ben diferent a la nostra.
En els cinc s'endevina una forma de ser peculiar.

Són una mica tristos, malgrat el que diu l'editor. Però tots parlen de superació i d'amistat.

I de cuina. Al final del llibre hi ha un petit i deliciós glossari que ajuda a identificar el menjar japonès per a japonesos, més enllà del típic sushi.

Bon profit, orfes!

El libro de los susurros.- Varujan Vosganian

2011-09-19T21:16:00.002+02:00

Varujan Vosganian
El libro de los susurros
Trad. Joaquín Garrigós
Pre-Textos, 2010

Un llibre salvatgement civilitzat.
Una prosa cruament cuinada.
Un segle pel qual hem caminat de molt diferents maneres.

"Nosotros no nos diferenciamos por lo que somos, sino por los muertos a los que cada uno llora", dijo mi abuelo Gabaret. (Cita d'inici)

He assenyalat més de quaranta llocs per a rellegir (amb etiquetes grogues): a vegades frases genials, a voltes paràgrafs sencers, algun inici de capítol les primeres pàgines les quals es tornen imprescindibles, una frase final escruixidora...

Dels armenis havia sentit el nom. Poc més.
De Romania conec els èxodes, que encara succeeixen. Poc més.

Amb "El libro de los susurros" he recuperat el vertigen de la història, les anècdotes que t'exigeixen saber més i la por a descobrir l'abisme del segle XX.

El llibre està escrit amb la lògica discursiva de l'Est: la història no és una línia recta, sinó una espiral que vas recorrent cap a dins, voltes i voltes que et porten al moll, un centre que tu construeixes perquè ningú no t'ho dóna fet.

Hi ha pàgines que et colpegen fort. Moltes. Algunes per la seua bellesa (la del que t'expliquen o la de la manera com t'ho expliquen). Unes altres per la seua violència, per la sang que tenyeix el llibre.
"El libro de los susurros" és un llibre dins d'un altre. És la història d'un poble viscuda des de dins, comentada en veu baixa precisament perquè se senta bé, amagada als xiquets perquè la troben, ocultada als opressors per a sobreviure.
És el llibre dels morts, el llibre dels vius que porten el seu propi testament entre la pell i un esmòquing desgastat, el llibre dels xiquets que juguen amb les fotos i el seu avi per a no oblidar i exigir memòria als altres.

El text de la sobrecoberta no t'ajuda abans del llibre. Llegit després, et fa reconèixer el que has vist entre les seues línies: la història d'un segle que hem viscut incomplet, un segle que

"Así, en lo que respecta a sus cuentas con la muerte, de todos los siglos cristianos, el vigésimo resultó ser el más pródigo".

Diu l'editor:

"El lector se halla ante una novela que al mismo tiempo es documento histórico, poema en prosa, fantasía y realidad conmovedora. Quizás algun día se considere incompleta una historia del siglo XX si no incluye en su contenido páginas de El libro de los susurros."

Crec que té raó.

Microcosmos.- Claudio Magris

2011-09-19T20:04:00.000+02:00

Microcosmos
Claudio Magris
Anagrama

Una companya i amiga, amant de la vida, una dona com cal, apassionada de la bona literatura (i seguidora d'aquest bloc)... Una lluitadora de causes nobles i perdudes com era ella no va poder véncer la cruel malaltia que se la va endur aquest estiu. Aquesta amiga em va regalar "El Danubi", i em va fer entrar en el món del Magris. Em faltava aquest "microcosmos" per llegir (llevat d' "Alfabets" que el tinc pendent encara).

Aquest llibre (inclassificable: relats, quadern de viatge, dietari?...) és la cara oposta d' El Danubi: són llocs molt concrets, reduïts; existències mínimes; vides i passions locals... Café San Marcos, Lagunas, El Nevoso, Jardín Público (de Trieste)... Tot escrit amb una prosa bella i poètica.
Els protagonistes absoluts del llibre: la història, el paisatge i els seus habitants. Les descripcions són precioses i, damunt, et fan pensar.
Què més es pot demanar a un llibre?

(Gràcies, Trini.)

Cuaderno de noche.- Inka Martí

2011-09-14T09:53:00.004+02:00

Inka Martí
Cuaderno de noche
Atalanta, 2011

Un llibre curtet i dens.
Un pròleg excel·lent de Jacobo Siruela sobre el món dels somnis i la literatura.
65 'escenes significatives de l'univers oníric' de Inka Martí.
Un encantador passeig pels somnis sense explicacions ni dogmes.
El pròleg i una publicació on-line de fotografies de l'autora ací.

A vegades em cal recordar això...

2011-09-14T00:53:00.001+02:00

LAS CORRECCIONES. Jonathan Franzen

2011-09-13T00:06:00.001+02:00

Las Correcciones

Jonathan Franzen.

Seix Barral Ed.

734 pàgines.

Trad. de Ramón Buenaventura.

És un totxaco de primera divisió i boníssim!!!

Feia molt temps que el volia llegir però l'anava deixant, suposo que per la seva magnitud... Una mica de mandra també... I ara després d'haver-lo acabat disfrutant-lo tant, m'he arrepentit de no haver-ho fet abans. (L'edició és de l'any 2002...)

[La vaig comprar per dos eurillos de res a una parada de vell fa uns mesos... Que de fet el llibre era d'una biblioteca i encara porta els tampons i llavors n'hi ha un a la primera pàgina que diu "Donat de baixa"... Una mica estrany que una biblioteca es vengui els llibres, no?]

L'autor és un bèstia que fa patir i maltracta a tots els personatges protagonistes de la familia d'aquesta novel·la...
La mare, que és una mica el nexe amb tots els altres personatges... Els seus tres fills que vol reunir a casa seva per nadal, uns dies que seran els últims segurament tots junts amb el marit (molt malalt de Parkinson, amb pèrdues de memòria, demència...) i pare de tots tres per fer una despedida.
Els fills són com tres novel·les (suposo que per això les 700 pàgines) i cadascú amb els seus torments..:
El fill gran és el triomfador: ric, casat amb una dona perfecte, però aquesta no vol anar a casa la seva sogra...(Hi ha un moment boníssim quan ell li diu a ella: "Me rindo... Ya no puedo más..."
El germà mitjà és un desastre... Havia sigut professor en una universitat de tercera i el van expulsar per liar-se amb una alumna i després acaba de programador informàtic per un oligarca de Lituània...
(Té una escena brutal, que és d'antologia, en un sopar quan era petit amb el seu pare; amb molta molta tensió... Suposo que per això la novel·la té aquest portada...)
La germana, que es una cuinera d'èxit en un restaurant tipus "bulli"... Es lia primer amb el seu soci capitalista i després amb l'esposa d'aquest...
(També té una escena molt béstia, però molt sutil, amb un comentari que li diu el seu pare sobre un fet de molts anys abans...)
Però el personatge que s'eleva per sobre de tots, la unió de tots, és la mare... Que té tans matisos de desesperació, i tant atormentada i desquiciada que quasi és còmica...
L'autor la fa patir tant tant tant que això quasi hauria de ser delicte...

És com un conte dels bons d'en Cheever, però en el present...
I un retrat, quasi, del dia abans de l'11-S... Com vivia la classe mitjana acomodada dels USA als barris suburbials durant l'època del boom econòmic... I la seva infelicitat...

Molt ben escrita, i plena d'escenes i grans moments on no saps si riure o plorar...