divendres, 29 d’abril del 2011

POESÍA COMPLETA (60 poemas ci para cantar).- Li Qingzhao




(si cliqueu les imatges es fan grans per a poder llegir-les:
trobe que el poema mereix l'esforç)

Notes al poema:
Flor de ciruelo: la flor del ciruelo brota en invierno, por lo que anuncia la futura primavera,
Zao hua "Gran naturaleza": literalmente, "creador de las transformaciones".

Edició i traducció de Pilar González España
ediciones del oriente y del mediterráneo, 2010

Una de les meues adquisicions a la Fira del Llibre de València del 2011.
Me'l vaig llegir d'una tirada, incloses l' "Aproximación histórica" i les "Notas y orientación bibliográficas" en una estoneta. Ara, estic gaudint força rellegint dos o tres poemes cada nit, per aconseguir uns somnis agradables.

Li Qingzhao el va escriure, sent una dona (quelcom poc habitual aleshores), al segle XII. I parla dels seus amors i pèrdues. I de la natura i de l'altra vida. I de "la flor de la canela". I del "Palacio de jade" que és on viuen els immortals.

I ho fa aprofitant els esquemes de cançons de l'època.

La traducció és una meravella. La falta de signes de puntuació fa de les peces una delícia de música, de sensibilitat i de preciosisme. Les notes ajuden a entendre algunes imatges de la cultura xinesa d'aquells anys.

(Avui em permetreu que dedique aquesta dolça entrada a l'amiga Eva, abans que acabe el seu mes especial.)

dijous, 28 d’abril del 2011

Purga.- Sofi Oksanen




Sofi Oksanen
Purga
Traducció al castellà del finlandés: Tuula Marjatta Rissanen i Tomás gonzález Ahola
Salamandra, Barcelona, 2011

Porte una temporada llegint coses fortes de guerres, exilis, etc. No vos preocupeu, ho compagine amb dulcecitos com "Tocar els llibres", la "Poesia completa" de Li Qingzhao, una mica de filosofia de la Maillard, ...

De Purga va parlar la seua autora el LHDL el 24/03/2011 i vaig decidir anar a per ell.

Llegir Purga ha sigut una de les experiències més fortes que he tingut en els últims temps. I això que no diu res explícitament. Es tracta d'una història dura. Molt dura:
Ocupació.
Repartiment de pobles.
Màfia.
Prostitució.
Policia en el pitjor sentit.
Tot això que ens imaginem que passa quan uns bojos decideixen que cal repartir-se un país. Tot això que ocorre quan tots som enemics de tots, quan les persones valen el que uns altres volen que valguen, quan la informació és poder i aixafa, quan la mort no és el pijor dels mals...

Jo crec que està ben escrit. Juga amb els temps però dóna les pistes suficients perquè no et perdes. És àgil i fàcil de llegir. Però no és un llibre d'esbarjo, encara que no voldries tornar a classe.
Mola, però dol.

Post-escriptum: el próxim serà més suau, ho jure!

dimecres, 27 d’abril del 2011

Cartes d´Itàlia. 1954.- Josep Pla (fragment)



“A l´Edat Mitjana, Siena fou, probablement, la ciutat italiana d´una vida més apassionada, més ombrívola i més violenta. La lluita entre la llibertat i la tirania, travessada d´enemistats familiars portades al roig viu, d´implacables venjances, d´odis sense treva, hi arribà a una temperatura elevadíssima. Quins remolins de violència tingueren per fons les pedres del Palazzo Pubblico i de la Piazza!

Guerres amb les repúbliques veïnes, guerres civils, combats de carrer, exilis, deportacions en massa, proscripcions, confiscacions, cops de mà populars, violències aristocràtiques, guerres de desterrats contra l´oligarquia, submissions a forçes estrangeres, furioses revoltes, gesticulació sublim, actituds de traïció, grotesca joglaria…
Una vegada, en foren desterrats en bloc quatre mil artesans, el nombre de persones que hi foren escanyades és incomptable; les “defenestrazioni”, l´eliminació violenta, dels administradors de la ciutat per les finestres del comú, forma un contingent elevadíssim.

Quan hom pensa en la història de Siena i contempla el color general de la ciutat – un color de terra tocada d´una barreja de carmí pàl·lid i d´ivori groguenc-, us vénen ganes de creure que Siena ha estat amassada en sang – en coàguls de sang humana vermella i negrenca, que el pas dels segles ha alleugerit i esvaït delicadament."

Cartes d´Itàlia. 1954
Josep PLA

dilluns, 25 d’abril del 2011

LA BNF


La Biblioteca Nacional de Francia (francés: Bibliothèque nationale de France), también conocida como Biblioteca Nacional de París; y cuyo acrónimo es BnF, es una de las bibliotecas más importantes de Francia y del mundo. Tiene el estatuto de establecimiento público. Sus actividades son repartidas entre diferentes ubicaciones, cuya principal es la sede François Mitterrand, situada en el barrio de Tolbiac, en el XIII distrito, en la orilla sur de París. Sus colecciones físicas son estimadas en treinta millones de volúmenes pero también es ampliamente conocida por Gallica, su biblioteca digital.

Un decreto del año 1537, que sigue aún en vigor, exige que la Biblioteca Nacional de Francia guarde un ejemplar de todas las obras publicadas en Francia. Actualmente, alberga en total más de 13 millones de libros y 350.000 volúmenes encuadernados de manuscritos, además de colecciones de mapas, monedas, documentos, estampas y registros sonoros.



La Bibliothèque Nationale de France nació en 1994 con la fusión de la Biblioteca Nacional y de la Biblioteca de Francia. Esta última fue creada por iniciativa de François Mitterrand y edificada en una nueva sede en Tolbiac, al borde del Sena. Los libros, las publicaciones periódicas y las colecciones audiovisuales se conservan en el nuevo edificio de Tolbiac, mientras que las colecciones de historia, arte e historia del arte han permanecido en la antigua sede.


Sus fondos resultaron de la unión de diversas colecciones. La Bibliothèque du Roi (Biblioteca del Rey), fundada en 1368 por el rey Carlos V, biblioteca que contaba con 917 manuscritos, y la Biblioteca de los Duques de Orléans fueron reagrupadas por Francisco I en su residencia real de Fontainebleau, para después ser transferidas a París por Carlos IX. Así fusionadas, y bajo el nombre de Bibliothèque Royal (Biblioteca Real), en 1666 fueron instaladas por Luis XIV en la calle Vivienne y se convirtieron en Bibliothèque Nationale (Biblioteca Nacional) en 1795. Posteriormente se unió a la colección la Biblioteca del Arsenal, que había sido creada en 1757 por Palmy d’Argenson, además de los fondos del conde d’Artois, futuro Carlos X, y los archivos de la Bastilla después de la Revolución francesa.



El 14 de julio de 1988, François Mitterrand, aconsejado particularmente por Jacques Attali, anuncia la construcción y la organización de una de las más grande y más moderna biblioteca de mundo deberá cubrir todos los campos del conocimiento, estar en la disposición de todos ellos, utilizar las tecnologías más modernas de transmisión de datos, poder ser consultada a distancia y ponerse en relación con otras bibliotecas europeas.


La ubicación escogida está en el nuevo barrio de Tolbiac (XIII distrito de París), en el corazón del ZAC Orilla-izquierda, entonces el principal sector de renovación urbana de la ciudad. El proyecto arquitectónico de Dominique Perrault es el elegido. La nueva Biblioteca Nacional Francesa abre al público el 20 de diciembre de 1996 y, después de la mudanza de la sede mayor de las colecciones de la calle Richelieu, acoge a los investigadores en octubre de 1998.


Simboliza unos libros abiertos, sus cuatro torres de vidrio y acero de 80 metros de altura, se alzan hoy al borde del río Sena, en la rivera izquierda al sur de Paris.(XIII distrito).
En Tolbiac, la Biblioteca François-Mitterrand ocupa una ubicación de 7,5 hectáreas para una explanada de 60 000 m².


La obra de Dominique Perrault particularmente es caracterizada por cuatro grandes torres angulares de 79 m cada una que corresponden simbólicamente a cuatro libros abiertos. Cada torre lleva un nombre:


Torre de los tiempos
Torre de las leyes
Torre de los números
Torre de las cartas


El centro del edificio está ocupado por un jardín de 12.000 m² cerrado al público. Este jardín se encuentra a la altura del deambulatorio de la planta baja con jardín. Bajo este nivel se encuentran todavía dos niveles utilizados, de los que más bajo está ocupado por una calle interior destinada a la circulación de los vehículos (en particular los vehículos internos en el BNF y los que vienen para entregar el depósito legal). El conjunto de las superficies construidas representa 2.900.000 m².

* És un petit reportatge de la meva estada a Paris. No havia vist mai una biblioteca tan gran, tan espectacular. Tan "magnífique".


fotos: Isabel
Text: wikipedia

dissabte, 23 d’abril del 2011

CAMÍ DE SIRGA


Tinc la sensació de fer un post d'un llibre que tothom ha llegit, i per més inri l'estic fent sense el llibre a davant (sóc una despistada de campionat i no tinc ni flowers d'on el vaig deixar i no es tracta de despertar a tota la família per buscar-lo), per tant només us escriuré el què a mi m'ha semblat i si m'ho permeteu els propers dies hi afegiré algun fragment.

Uns dies després de la diada de Sant Jordi de l'any 2000, el meu pare em va regalar "Calaveres Atònites" de Jesús Moncada, el mateix dia, però, havia nascut el meu fill gran, coincidència que feu que el llibre quedés en un racó de la prestatgeria fins fa 1 any, moment en que remanava els meus llibres i vaig decidir llegir-lo amb 10 anys de retard, i em vaig fer un fart de riure darrera l'altre, quin sentit de l'humor mare meva, i quin llenguatge tant extraordinari... o sigui que vaig decidir continuar amb l'autor llegint la seva obra més premiada, reconeguda i traduïda, m'ha costat un altre any, però finalment l'he llegit, i què us haig de dir... un llibre fantàstic, trist i alhora amb molt sentit de l'humor, de final d'una manera de viure i de principi de la que estem vivint, on penso que tots hi podem trobar semblances amb coneguts i conegudes... L'he gaudit, l'he dosificat, l'he assaborit...

Això sí, us haig de dir que l'he trobat diferent de "Calaveres Atònites", clar que un és un recull de contes i l'altre 100 anys de la vida a Mequinensa, abans de quedar sota el pantà. M'ha semblat notar el 11 anys de diferència entre l'escriptura d'un i de l'altre, després de "Camí de Sirga" el recull de contes m'ha semblat més madur, molt més irònic, molt més definit.. (no sé com expressar-vos-ho)

Us deixo un link a una entrevista que li va fer la revista Avenç l'any 2004.

i el proper, si no em dieu altra cosa, serà "Estremida memòria"

dilluns, 18 d’abril del 2011

Tombuctú


"- Donde termina el mapa del mundo, es donde empieza Tombuctú.
Por lo visto, para llegar allí había que atravesar a pie un inmenso reino de arena y calor, un territorio de eterna nada. "Míster Bones" tenía la impresión de que sería un viaje muy penoso y difícil, pero Willy le aseguró que no era así, que no se tardaba más que un abrir y cerrar de ojos en hacer todo el trayecto. Y cuando se llegaba, decía, una vez que se cruzaban las fronteras de aquel refugio, ya no había que preocuparse de comer, ni de dormir por la noche ni de vaciar la vejiga. Se estaba en armonía con el universo, se era una partícula de antimateria alojada en el cerebro de Dios. Mister Bones no llegaba a imaginarse lo que sería la vida en un sito así, pero Willy hablaba de ello con tan vivo deseo, con tan dulce emoción resonando en su voz, que el perro acabó por abandonar sus dudas. Tom-buc-tú.".

Tombuctú: és el títol d'una novel·la de Paul Auster. 1999.

Protagonista:"Mister Bones", un gos de carrer, company inseparable de Willy, un vagabund.

Entorn: Brooklyn i Baltimore.

Tracta de: l'existència, l'atzar, la soledat, les penúries, el contrast de la noblesa canina enfront la brutalitat humana.

És una obra original, i molt tendra.


"Tombuctú"
Paul Auster
Compactos Anagrama-1999
171 pàgines
Traducció: Benito Gómez Ibáñez

diumenge, 17 d’abril del 2011

Llibres lliures?


Aprofitant que avui al diari "El País" publiquen aquest article
SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ: La lista de la biblioteca,
de lectura obligatòria i voluntària (comptarà per a nota),
què us sembla un post amb una llista de llibres que ens van prohibir, i que llegírem amb "nocturnidaz y alevosía"?

El hombre del revés.- Fred Vargas


El hombre del revés
Fred Vargas
Trad. Pilar González Rodríguez
Siruela

Sabeu de la meua afició per la bona novel·la negra. També de la meua passió per la Fred Vargas des que vaig llegir "La tercera verge" i vaig retrocedir en el temps i després seguir-la fins ara.

Aquest "Hombre del revés" no és una novetat, havia estat publicat i descatalogat, però ara s'ha tornat a editar.

Novel·la policiaca, faula rural i licantropia s'hi barregen, a aquesta entrega.
Al llibre podríem fer dues parts: la primera té lloc als Alps francesos, on una ex amant del comissari Jean-Baptiste Adamsberg es veu involucrada en la persecució d'un home llop per un assassinat i la mort de diversos ramats d'ovelles.
En la segona ja hi intervé, Adamsberg, que s'afegeix a la recerca de l'assassí (i el relat guanya altura).

Amb tots aquests ingredients podríem pensar que la Vargas faria una molt bona novel·la, però per a mi no arriba a l'alçada de les anteriors (tal vegada és per això que fins ara no havia estat reeditada): els excèntrics personatges, la seua forma de parlar i comportar-se, el desenllaç abrupte i previsible, la manera de narrar... tot està massa estereotipat.
De tota manera, com ja he dit, per l'última part de la novel·la i essent incondicional de la Fred Vargas, paga la pena de llegir-la (si no et quedes en "com serà?").

P.S. La fira del llibre de València s'ha avançat enguany, imagine per a no caure en Setmana Santa, i aquesta novel·la junt a les que segueixen han estat les adquisicions:
Les veus, John Connolly (Bromera)
La cámara oscura, Georges Perec, (Impedimenta)
La embriaguez de la metamorfosis, Stefan Zweig (Acantilado)
Visión desde el fondo del mar, Rafael Argullol (Acantilado)
Alicia en el País de las Maravillas, L. Carroll i R. Dautremer (Edelvives)
(Ja direu que cau per Sant Jordi.)

divendres, 15 d’abril del 2011

En busca del tiempo perdido.V. La prisionera.- Marcel Proust (fragment)


El jove Marcel ha confinat a, la també jove, Albertine dins la presó de la gelosia. Els dos viuen al mateix pis. Ell no es separa d´ella, i viu obsessionat envers la absoluta possessió del seu cos i de la seva ànima. En aquestes planes, Proust aboca el mateix procés psicològic que ja va patir, mil pagines abans, l´admirat Charles Swann. És ara quan descobrim que Marcel i Albertine són una transposició millorada de Swann i Odette. Després d´una jornada d´obsessió esgotadora, el narrador es desperta pel matí, i ens brinda una de les pàgines més belles i meravelloses de tota la “Recherche”.
Jo, personalment, quasi he plorat d´emoció davant tot el que segueix:


“ El día siguiente a aquella velada en la que Albertine me había dicho que tal vez iría y después no iría a casa de los Verdurin, me desperté temprano y, medio dormido aún, mi alegría me comunicó que había – interpolado en el invierno- un día de primavera. Fuera, temas populares finamente escritos para diversos instrumentos – desde la bocina del reparador de porcelana o la trompeta del sillero hasta la flauta del cabrero, que en un día hermoso parecía un pastor de Sicilia- orquestaban ligeramente el aire matinal, en una “Obertura para un día de fiesta”. El oído, sentido delicioso, nos brinda la compañía de la calle, de la que nos describe todas las líneas, traza todas las formas que por ella pasan, al tiempo que nos muestra su color. Los cierres del panadero, del mantequero, que la noche anterior estaban bajados sobre todas las posibilidades de la felicidad femenina, se alzaban ahora como las ligeras poleas de un navío que zarpa y va a navegar, cruzando el mar transparente, por un sueño de jóvenes empleadas. Ese ruido del cierre, al subir, tal vez habría sido mi único placer en un barrio diferente. En éste me alegraban otros cien, ninguno de los cuales habría querido perderme despertándome demasiado tarde. El encanto de los viejos barrios aristocráticos consiste en ser, además, populares. Como los que a veces tuvieron las catedrales no lejos de su pórtico – algunos de los cuales llegaron a conservar su nombre, como el de la catedral de Ruán, llamado de los “Libreros”, porque éstos, pegados a él, exponían al aire libre su mercancía -, diversos vendedores ambulantes pasaban por delante del noble palacete de Guermantes y recordaban a veces a la Francia eclesiástica de antaño, pues la llamada que lanzaban a las casitas vecinas nada tenía – con escasas excepciones- de una canción. Difería de ella tanto como la declamación – apenas coloreada por variaciones insensibles- de Boris Godunov y Pelléas, pero, por otra parte, recordaba la salmodia de un cura durante oficios de los que las escenas de la calle son la simple contrapartida bonachona, ferial, y, sin embargo, a medias litúrgica. Nunca me había dado tanto placer como desde que Albertine vivía conmigo; me parecían una señal gozosa de su despertar y, al interesarme en la vida de fuera, me hacían sentir mejor la sosegadota virtud de una presencia querida, tan constante como la deseaba yo. Algunos de los alimentos voceados en la calle y que yo, personalmente detestaba eran muy del gusto de Albertine, por lo que Françoise enviaba a comprarlos a su joven lacayo, tal vez un poco humillado de verse confundido con la muchedumbre plebeya.”

En busca del tiempo perdido. V. La prisionera
À la recherche du temps perdu. V. La prisonnière

Marcel Proust

Editorial Lumen

Traducció de Carlos Manzano

dimarts, 12 d’abril del 2011

Jaime Gil de Biedma. Cartas y artículos.- Juan Ferraté

Estimada Sícoris:

Ja veus el temps que he trigat a contestar la teua carta de 23.12.2010. Tot aquest llarg trimestre m'he sentit en deute feliç amb tu (i amb Ferraté i Jaime, això no cal dir-ho). Vaig voler ampliar el meu coneixement de Gil de Biedma abans de correspondre a la teua consulta. No era molt necessari, com he descobert després, que Ferraté et porta bastant de la mà i t'acompanya en gairebé tot el que et caldrà per entendre les seues paraules.

Aprofite uns dies de forçada folgança, en aquesta primavera gloriosa que ha posat València plena de flors de taronger i la seua aroma, per afrontar el teu encàrrec d'oferir-te la meua opinió sobre els textos que acompanyen la teua carta.

L'amic Ferraté ens regala en ells la correspondència, rescatada de l'oblit, que va mantenir amb Jaime entre 1957 i 1988. Hi afegeix també, com a guindes a pastís, dos articles seus en els quals, en el primer reflexiona sobre la poesia de Jaime i la de Carlos Barral, i, en el segon prologa el frustrat llibre de Jaime "Colección particular (Antología, 1952-1967)", que la censura va impedir publicar, segurament també per culpa del prologuista.

Et vull assenyalar primer que entre els fulls d'aquesta correspondència destaca una intimitat entranyable, i la seua confiança. Com diuen ells mateixos, és una conversa que mantenen en el temps, amb més silencis que paraules, però amb el mateix afecte en tot el seu transcurs.

Pel que fa al contingut de les missives vull ressaltar que, entre alguns assumptes relatius a la convivència d'escriptors i editors així com les freqüents referències als detalls de la vida de tots dos i els seus amics, les cartes (oh feliç època en que la comunicació era així de pausada!) avaluen i analitzen, però sobretot comparteixen, el saber pràctic i crític sobre la poesia que fan, llegeixen, tradueixen i ensenyen tots dos.

Et deia que Juan et porta de la mà, ja que sovint inclou els propis textos dels que parla, i els veus compartir-los en el moment que ho feien. L'anàlisi traspua respecte i companyia, però sobretot saber i ciència, coneixement i tècnica, mètrica i essència.

Vull dedicar un especial homenatge a l'últim article que inclou el llibre, que correspon al pròleg encarregat a Juan que Jaime va imposar com a condició per a la publicació de la seua selecció personal de poemes: aprofitant l'ocasió per irritar la censura, Ferraté dissecciona en una dotzena de pàgines el fracàs que va suposar ser poeta en ple franquisme, amb una destresa de cirurgià i una lucidesa de cresol en nit fosca. Molts, avui, en aquesta punta d'Europa, no ho veuen encara tan clar.

Bé, Sícoris, la teua demanada ressenya s'ha acabat. Tant de bo ens trobe Sant Jordi amb un llibre en les mans, asseguts prenent el sol, on es passeja la concòrdia.

Que em perdonen, on habiten, l'autor i el seu corresponsal, per intentar imitar tan maldestrament el to del seu llibre, i de vegades copiar-lo descaradament.

Una abraçada afectuosa,

icr


Jaime Gil de Biedma. Cartas y artículos
Juan Ferraté
Acantilado, 2009


(Premi ELS TRES DE L'ORIENT
Cortesia de Sícoris per als Orfes)

dilluns, 11 d’abril del 2011

SUNSET PARK. PAUL AUSTER

Sunset Park
Paul Auster
Edicions 62
(Traducció d'Albert Nolla)
251 pàg.

(Isabel, si encara el tens encallat, anima't a tirar-lo endavant, que està molt bé!!)

Sintetitzant molt (per no explicar més del compte): Un noi atormentat per un error del passat (en un acte molt "austerià"... Podia o no podia haver passat... Qüestió de mala sort...) desapareix de la seva vida abandonant els estudis i la família...

7 anys després torna a NY per viure en una casa d'okupes i retrobar el seu pare i la seva mare...

Anava per la pàgina 150 i pensava: "òstia com m'agrada..." i m'adonava que l'Auster no havia fet cap filigrana i que tot havia passat de manera molt subtil i sense cops d'efecte (excepte per un cop de puny a la panxa i una manera especial de fer l'amor...) Però per la 180 veig que l'Auster ja va fent de les seves i també sense aixecar la veu fa que passin coses. Va canviant de narrador i de punt de vista, desencaixant lleugerament la línia argumental; i es posa emocionant...

I quan et plantes al climax argumental del llibre (ho explica en 3a persona mitjançant uns diaris...) evita el què podria haver derivat en una cosa llacrimosa i melodramàtica; aguanta el to com tot el llibre i suposo que per coses com aquesta l'Auster és un dels grans...

Sembla que el protagonista del llibre sigui el fill (i segurament ho és) però el personatge del pare i editor està súper ben construït i és molt interessant (i m'atreviria a dir que és el puntal del llibre perquè enllaça amb els altres protagonistes):

Com va encaixant desgràcia rera desgràcia, amb sentitment de culpa... Editor que comença a veure el final... Divorciat d'un primer matrimoni... A punt de carregar-se el segon... Com viu amb els records... Els personatges i les vides i els obituaris dels jugadors de beisbol... L'incertesa de saber com encaixar el retorn del fill en una vida ja reconstruïda...

[Curiositat: Es podria escriure un miniassaig sobre els contrastos entre l'editor protagonista del "Dublinesca" de Vila-Matas i aquest de "Sunset Park"...]
Tot plegat enmig d'una Nova York plena de personatges a la deriva... Després de l'11-S i enmig de la crisi econòmica... Amb les primeres planes del fill que treballa a Florida buidant pisos embargats de gent que no ha pogut pagar l'hipotèca...

diumenge, 10 d’abril del 2011

La passió segons Renée Vivien.- Maria-Mercè Marçal


La passió segons Renée Vivien
Maria-Mercè Marçal
labutxaca, 2008

Ja coneixem a ca nostra aquesta escriptora.
La seva obra és, fonamentalment, poesia de la bona-bona de veres.
Però va gosar fer una novel·la, i va guanyar amb ella el premi Carlemany 1994.

En podeu veure alguns resums i ressenyes a les pàgines de:
- Associació d'escriptors en llengua catalana
- Lletra de dona (Universitat de Barcelona)

A mi m'ha agradat, entre altres motius, per:
- parlar d'uns anys, els 20's, molt propers a mi, no per la meua edat sinó per gustos (m'encanta el modernisme) i, en la mateixa mesura, desconeguts;
- explicar les circumstàncies vitals d'unes dones empenyades en ser diferents,
- barrejar cultura, passions, viatges i persones,
- utilitzar el llenguatje per a la prosa com a eina d'expressió de sentiments, d'actituds, de revolta i d'encontre, igual que quan escriu poesia,
- ser unes dones, l'autora i les protagonistes, valentes i rebels...

dijous, 7 d’abril del 2011

La decisió de Brandes.- Eduard Márquez


Un llibre per a fans d'Eduard Márquez.
I per a pintors.
I per als que gaudim amb històries de gent.
I per indignats, que prefereixin la resistència a la imposicions.

Al Llibreter el va decebre al principi. Jo he gaudit des del principi de cercar al diccionari paraules de pintura (i d'altres, això no cal dir-ho, la meva "xurrez" és "paradigmàtica"), de les relacions establertes entre el protagonista i el seu pare, i les seves dones, i la guerra, i els seus quadres, i els seus botxins... És un llibre curtet, però intens. El text de la contraportada, la lectura d'"El silenci dels arbres" i "L’últim dia abans de demà" i labutxaca que ens ven llibres a menys de 10 euros en edicions molt adients per anar llegint al bus, em vam fer caure. I no estic pas decebut.

No serà pas l'últim d'ell que llegiré.

dimecres, 6 d’abril del 2011

dilluns, 4 d’abril del 2011

TOTS ELS DIMONIS SÓN AQUÍ. Pere Antoni Pons



Tots els dimonis són aquí

Pere Antoni Pons
Empúries Ed.
183 pàg.

[Vaig tenir la peque malalta, vaig haver de quedar-me a casa un parell de dies, i com que m'avorria molt, vaig anar llegint...]

"...ella asseguda a l'escriptori, inclinada sobre un paper, bolígraf en mà, fullejant amb concentració un llibre de text, i somrient. Somrient: tenint en compte el bé que fan, els governs haurien de pagar un sou a les persones que sempre tenen un somriure a punt..."

És una novel·la molt bona de gènere però crec que li faltarien 15 o 20 pàgines al final per explicar-ho més. Potser l'autor sense adonar-se'n ha tingut pressa per arribar al final... Crea molt bé l'argument i el misteri (no explico més perquè sinó saps res de l'argument és millor perquè així aquest es va obrint lentament...) però a l'hora del desenllaç tot s'explica massa ràpid. (O que sembla que no s'explica...) Hi ha 3 o 4 misteris que van apareixent amb molt d'interés, ben combinats i explicats, que van agafant cos, però al final es resolen tant ràpid que deixen una mica desenganyat...

(Haviam, podria molt ben ser que jo com a lector, hagi anat agafant el vici de lectures que normalment són molt collades i que acaben tancades i explicant-se a elles mateixes... Tampoc sóc lector habitual de novel·les de misteri, o sigui que potser n'he fet una mala lectura....)

Cosa, però que no treu, que cregui que és una novel·la recomenable (els misteris es van barrejant i fa que sigui un relat d'aquests que no pots deixar-lo perquè sembla que la cosa es vagi complicant, els personatges són misteriosos, amb "perill" i que tenen alguna cosa amagada...

El tò del llibre funciona i enganxa...) i que aquest jove autor deixa la sensació que té un futur prometedor amb moltes coses encara per dir i que li donem la nostra confiança per futures lectures que esperem amb interés! Que és com quan el Barça juga molt bé i va guanyant per 1 a 0, però quan falta poc pel final es despista (a vegades per culpa de l'àrbitre o perquè li fan ràpids contra-atacs) i li marquen dos gols tontos i acaba perdent... I la sensació és amarga perquè saps que el Barça hagués guanyat però ha tingut pressa per guanyar i que a fallat només als últims 10 minuts...

En tot cas, llegiu "Tots els dimonis són aquí" i contrastem opinions...

L'HOME DEL BARRET VERMELL. Hervé Guibert

L'home del barret vermell
Hervé Guibert
La Campana Ed.
(Traduït per David Ilig)
153 pàg.


[Havia llegit fa molts anys, a mitjans dels 90' un parell de llibres d'aquest autor a Tusquets; però no hi ha hagut manera de trobar-los a les estanteries... Es devien quedar en alguna maleta perduda d'alguna mudança o els devia regalar... I el què recordava sobretot és el sentiment de que se li estava acabant el temps a l'autor... Malalt de sida... I com convivia amb la sensació i tristesa de saber-se sentenciat...]

I això mateix passa en aquest llibre.
Hi ha dues històries (suposo que autobiogràfiques...)
Una és la relació que té l'autor amb una senyora rusa que ven antigues i valuoses obres d'art de Rúsia i que té la botiga al mateix barri que Guibert. A la venedora li desapareix un germà que estava també dins el mercat de l'art i que segons sembla havia denunciat continuament les filigranes de les cases de subastes amb antics quadres rusos que suposadament serien falsos i es venien com autèntics...

L'altre és el relat de l'amistat de l'autor amb un pintor grec molt cotitzat en el mercat contemporani d'art i que es diu Iannis (A la contraportada del llibre ens avisen que aquest personatge està basat en el mallorquí Miquel Barceló; artista amb que Guibert va tenir una llarga amistat a la vida real i fins i tot li va fer de model pels seus quadres). També a la novel·la l'autor fa de model de Iannis... I també explica les contradiccions i els "estiraiarronses"que té el pintor amb el mercat (i amb la seva esposa)... La visita que fa a la illa del pintor (se suposa que realment seria Mallorca...), etcètera.

Sobrevola sempre en tot el text, aquest aire de final i melancolia perquè l'autor va anunciant i amagant fent amb la seva intenció ja decidida de suïcidar-se (cosa que va acabar fent a la vida real, posant final a una trajectoria prematura i molt prometedora...

diumenge, 3 d’abril del 2011

UNA POSTAL PELS ORFES DES DE "SUNSET PARK"!!!

"(...) i més enllà de gastar-se diners en les necessitats més bàsiques, l'únic luxe que es permet és comprar-se llibres en rústica, sobretot novel·les, novel·les americanes, novel·les angleses, novel·les estrangeres traduïdes, però en el fons els llibres no són tant un luxe com una necessitat, i llegir és una adicció de la qual no es vol curar.

"
Sunset Park. Paul Auster (Traducció d'Albert Nolla)

divendres, 1 d’abril del 2011

Una postal per elPac



"Fe en la primavera"

Las suaves brisas se despiertan,
Murmuran y soplan día y noche
Crean en todos los rincones.
!Oh ducle aroma, oh sonido nuevo!
¡Ahora, pobre y querido corazón, no temas!
Ahora todo, todo debe cambiar
El mundo se hace más hermoso con cada día,
Uno no lo sabe lo que puede acaecer
La floración no quiere terminar.
Lo más lejos, el más profundo valle de flores:
Ahora, pobre corazón, olvida el dolor!
Ahora todo, todo debe cambiar!

(traducció) Poema :"Frühlingsglaube"
Frühlingsglaube de Schubert, Ahora todo debe cambiar Franz Peter Schubert.


Basada en un poema del escritor romántico Ludwig Uhland es una de las obras más queridas y deliciosas de Schubert. No menos de cuatro diferentes versiones de esta canción existen, tres en SI bemol y datadas en 1820 y una cuarta en LA bemol datada en 1822. Es esta última versión, la de 1822, la que finalmente fue enviada a imprimir a la firma Sauer y Leidesdor en 1823 bajo la denominación de Opus 20 Número 2.

El poema de Ludwig Uhland “Fe en la primavera” celebra la primavera y el necesario e inevitable renacimiento que nos trae cada año su llegada. Schubert propone ambas estrofas con el mismo fluir de Mässig (moderato). El acompañamiento de la mano izquierda susurra con gentileza y elegancia al tiempo que la derecha marca el ritmo que eclosiona con deliciosa melancolía. La melodía cantada es al principio ágil y va siguiendo con elegancia al piano, llegada la segunda mitad la voz toma la iniciativa.