dilluns, 30 de maig del 2011

Emmaús.- Alessandro Baricco










Alessandro Baricco
Emmaús
Traducció de Laia font i Mateu
La Magrana, 2011





Vaig llegir Seda fa un munt de temps (13 anys). I em va agradar molt. Emmaús també.
Vaig començar ahir a la tarda a llegir-lo i no em vaig poder dormir fins acabar (són només 123 pàgines).
Em sembla interessant com tracta el tema de l'integrisme.
I com reflecteix que vivim sense entendre els senyals, sense entendre els altres, des dels nostres esquemes previs.
I com ens adonem després, sempre tard, després.

diumenge, 29 de maig del 2011

dijous, 26 de maig del 2011

RENACIDA. Diarios Tempranos, 1947-1964. SUSAN SONTAG

Renacida. Diarios Tempranos, 1947-1964
Susan Sontag
Mondadori Ed.
312 pàg.
(Traducció d'Aurelio Major)

Tenim a les mans el primer volum dels diaris de la Susan Sontag.
Que com sabeu va ser una de les pensadores més grans (filosofia, art, imatge, política...) de la segona meitat del segle XX. Ens arriba però editat pel seu fill, David Rieff, que és com si hagués fet de dj, perquè suprimeix molts fragments, els comenta, etc... Tot sota el seu propi criteri.

Al pròleg, ell mateix avisa que segurament a Susan Sontag si estigués viva no li hauria hauria agradat que s'haguessin publicat encara que ella era una gran aficionada als diaris i memòries d'altres escriptors i pensadors.

És aquella pregunta que sempre va ímplicita en publicacions pòstumes de grans figures: És necessari publicar-ho? Feia falta si el mateix autor no ho havia fet en vida?

Home, pels fans de Sontag (m'hi compto...) segurament és una aproximació molt real i de primera mà, però tant tant íntima que pot posar els pels de punta, i, al mateix temps permet copsar la gran ambició del pensament de SS (al llibre, així és com l'anomena el seu fill tota l'estona...) i ja la necessitat que tenia des de ben jove (les primeres entrades són de l'any 1948, quan tenia 15 anys...) d'assolir coneixements, obsesionada per cultivar-se i llegir molts filòsofs, religió, política, història del judaïsme, exposicions... Volia abarcar-ho tot.

Crear-se per sobre de tot una manera de pensar i al mateix temps enténdre's a ella mateixa...

És molt sintomàtic quan fa llargues llistes amb lectures que vol llegir: Aquest, aquest, aquest, rellegir aquell... Ple de projectes a curt plaç...

El que potser no era necessari és ensenyar tanta intimitat d'SS...: Aquella primera sexualitat lèsbica, els dubtes (sense adonar-se'n bastant pionera... "23/5/49 ¡Nunca había entendido realmente que después de todo era posible vivir a través del cuerpo y evitar todas esas horribles dicotomías!"), el seu precoç casament (si no faig malament els comptes...: als 17 anys), la separació, mare divorciada (una espècie de Madonna avant la lettre, ja a principis dels 50')... Els desenganys amb les amants...

Cine, teatre, impressions de viatges, dubtes, sexualitat, sexe explícit, desitjos, ambients acadèmics, relació-passió-desenganys amb les diferents amants...

Tot molt fragmentari, en part perquè segurament són uns diaris que no pretenien ser uns diaris en mans de SS quan els estava escrivint (ni segurament pensava publicar-los...), i en part perquè el seu fill els va retallar bastant.

"31/12/57

Es superficial entender el diario como mero receptor de pensamientos secretos propios -como un confidente sordo, mudo y analfabeto. En el diario no solo me expreso de un modo más palmario que con cualquier otra persona; me creo a mi misma.

El diario es un vehículo de mi sentido de identidad. Me representa a mí con independencia emocional y espiritual. Por lo tanto (ay) no solo registra mi vida real, diaria, sino que -en muchos casos- ofrece una alternativa."
span>


El llibre abarca entrades fins a finals de 1963, dos anys abans de la publicació de "Contra la interpretació" que situaria directament a Susan Sontag dins la primera divisió del pensament mundial...

(SS a la wiki, i fotos...)



"6/1/58

Ninguna máscara es del todo una máscara. Escritores y psicólogos han explorado el rostro como máscara, No es tan bien apreciado: la máscara como rostro. Algunas personas, sin duda, usan en efecto su máscara como un revestimiento de las ágiles pero insoportables emociones que hay debajo. Pero sin duda la mayoría de la gente lleva una máscara para borrar lo que está debajo y se convierten solo en lo que la máscara representa."

"[Sin fecha, febrero 1960]

No sé cuáles son mis verdaderos sentimientos. Por eso tengo tanto interés en la filosofía moral, lo cual me indica (o al menos me dirige hacia) cuáles deberían ser mis sentimientos. ¿Por qué preocuparse en analizar el mineral en bruto, me pregunto, si ya se sabe cómo producir directamente el mineral refinado?"

dimarts, 24 de maig del 2011

Los oasis de Egipto.- Jordi Esteva













Jordi Esteva
Los Oasis de Egipto
Lunwerg Editores, 1995



El meu somni daurat sempre ha estat anar al desert. Ho vaig somiar als setze anys i durant més de trenta ho he seguit anhelant.
Però quan dius oasi, sembla que sense voler rebutges el desert. Té tants matisos positius aquesta paraula que en algun lloc del cervell algú clava un punyal enmig del cor d'alguna cosa que no és bona, que és seca, que mata. I et ve a la memòria que és cert, que fins i tot l'aigua fuig del desert.

A mi no.
Quan dic oasi també dic desert.
Potser siga perquè no l'he visitat mai. I només l'he vist des de la comoditat de la meua casa, amb aigua fresqueta i la temperatura ambient justa.

Aquesta setmana passada Espanya ha sigut (penso) un desert: la temperatura ha pujat fins a molts graus en les places dels nostres pobles (les places del 15M) i ha baixat fins als freds dels judicis que fem a la gent dels tratges-gürtel, els viatges a Europa en primera i les ciutats per a rics de Fórmules 1 i edificis faraònics. Aquells canvis de temperatura que esquerden les pedres fins a convertir-les en la pols que ens encega en la tempesta. Però a aquesta terra també hi són la meua casa i els meus amics, els meus llibres i els orfes, la meua familia i el lloc on plantar alguns arbres...


El dissabte vaig anar "al monte", a reflexionar. I em vaig portar aquest llibre de fotos i vida entre les dunes. Un regal que el senyor Esteva ens va portar de la seua estada a Egipte.
I també vaig trobar l'oasi. Encara que no sé si quedarà d'ell molt (la tele ha tingut molt temps des del seu viatge per a difuminar el que de peculiar va tenir aquell món que va compartir el Jordi).

De nou des de la comoditat de la vida domesticada, entre un grapat de fotos en blanc i negre, que t'allunyen de la primavera exaltada i els seus colors, i un altre grapat (xicotet) de textos amb els quals et porta de la mà a assaborir una vida que no sabem si segueix existint, aquest passeig pels oasis d'Egipte em va ajudar a recordar el que vull del país que habite:
que no oblidem els més xicotets, que no renunciem a parlar per a solucionar els nostres problemes, que es recórrega a l'amistat i el respecte per a comerciar amb els nostres esforços (els de tots), que recordem l'hospitalitat i la festa, que no ens hem de vendre a la tele...
Per exemple.

UN MATRIMONIO FELIZ



M'he emocionat, he plorat, he rigut, m'he enfurismat, he gaudit, he patit...no sé si mai havia sentit tantes emocions diferents en 400 pàgines.

El llibre va combinant la mort de la dona del narrador després d'un llarg càncer i la vida que han compartit durant més de 30 anys.

La part del final de la malaltia està descrita amb tot tipus de detall però és precisament la part amb menys càrrega emocional, el narrador ho fa i ho viu tot com un autòmata, només té una preocupació, tenir el suficient temps per transmetre a la seva dona com se l'estima.

En canvi, els capítols referents a la seva vida en comú són els que tenen el gruix de la càrrega emocional de la novel.la, i són en definitiva una oda a la vida en parella, amb tot allò que té de bo i de dolent, sense exageracions ni mitificacions i amb grans dosis de realisme.

Us deixo aquí l'enllaç de l'editorial

I malgrat el drama intrínsec a l'argument, considero que és un novel·la amb final feliç!

diumenge, 22 de maig del 2011

ADÉU A L'HORA DEL LECTOR






Adéu a “ L’Hora del lector”

Amb la vostra companyia hem passat estones inoblidables: Hem rigut, somiat, gaudit, enriquit i fins i tot us hem maleït, quan ens hem sentit orfes.

Moltes gràcies Emili i a totes i tots de l’ equip i col·laboradors del programa.

Aquí és a casa vostra.......això no cal dir-ho.

Fins aviat!!


dilluns, 16 de maig del 2011

VIDA DE PABLO. CARLOS PARDO

Vida de Pablo
Carlos Pardo
Periférica Ed.
308 pàg.

La història d'un noi poeta i dj (el narrador), que viu al mateix pis que el Pablo del títol, i com va explicant la seva relació (una espècie d'enveja/amor amagat...) tot i que llavors deriva a la relació-amor que el narrador estableix amb una noia que ja té parella...

Quan falten 100 pàgines pel final, l'autor talla de cop i ens fa un salt cap a set anys endavant i com el narrador ja és parella de la noia i passen unes vacances a Lanzarote amb uns amics...

De tot això, abans hauria d'haver dit que "Em sembla que és..." perquè no s'explica gaire i el lector ha de treballar i imaginar molt... És com si ho veiéssim des de molt amunt a vista d'ocell i ens perdem molts detalls... No sé... Suposo que també és la gràcia de la novel·la, a la contraportada parlen de Beckett i segurament és per aquest "minimalisme narratiu"...


Copio tota la contra: "Vida de Pablo es, por una parte, una «novela de formación» que recupera la vivacidad y el ritmo de la literatura del siglo XVIII (Sterne, Diderot, Jean Paul), pero llevada a una temática y modos narrativos completamente actuales, pasados por Beckett y las vanguardias. Por otra parte, esta novela, que mezcla varios registros que van de la picaresca a la divagación filosófica, es una exploración de los borrosos límites que separan la biografía y ficción, y de las anomalías sociales que esconde nuestra cultura del bienestar.
Vida de Pablo puede leerse como la crónica generacional de una juventud condenada a la marginalidad en la industria del ocio. También como un libro que asiste con curiosidad al fenómeno del enfriamiento de la amistad.
Pablo es un joven artista de una pequeña ciudad del sur de España que ha sustituido los pinceles por la barra de su bar, en la que intenta hacer su propio «arte» de la caducidad. El narrador (un jovencito poeta prepotente que malvive de pinchadiscos) decide convertirse en su biógrafo y emprende un retrato picaresco de Pablo y de los personajes que lo rodean, todos a un paso de la marginación social. Pero varias digresiones le impiden llevar a cabo su biografía, empezando por la digresión más importante: el amor. Y lo que prometía ser una novela de «drogas, sexo y rock and roll» se transforma en la narración desmitificada de un primer amor con altibajos, imperfecto.
Un relato de despedida y de reconciliaciones cuyo cumplimiento se disemina en un polvillo de desconfianza y nostalgia (como un soplo de cocaína)."



Hi ha molt diàleg i fragments bons, però encara no sabria dir-vos si m'ha agradat o no...

Per altra banda, Periférica, l'editorial d'aquesta novel·la, és molt bona i se l'ha de seguir amb atenció!


EL HACEDOR (DE BORGES), REMAKE. AGUSTÍN FERNÁNDEZ MALLO

El hacedor (de Borges), Remake
Agustín Fernández Mallo
Alfaguara Ed.
170 pàg.

[És un dels meus escriptors favorits, o sigui que suposo que no seré gaire, ni gens, imparcial...
Si no coneixeu aquest escriptor recomano començar per la seva genial trilogia Nocilla: "Nocilla Dream" i seguir per "Nocilla Experience" i el "Nocilla Lab"...]

Un pensa que si algú creu que la literatura està morta, aquest és un dels llibres que demostra el contari.
L'autor reescriu un llibre de Borges, "L'hacedor", a la seva manera i per sobre de tot, des del temps que estem vivint.
Perquè em sembla que aquesta és la clau d'aquesta "novel·la": la contemporaneïtat.

Molta imaginació i un grapat d'idees genials: el mateix Borges de personatge en una història on fa de guionista de la Marvel, un relat partint de google que és un recorregut per NY, poesia, unes càmeres de seguretat que filmen un lector solitari i nocturn llegint en una biblioteca...
"Borgiana" i "Fernandezmallesca" al mateix temps...

Diferent i molt molt bo!!

(Blog de l'autor... Que també és físic, poeta, té un grup de vídeopoesia...)

ELS CASTELLANS. Jordi Puntí.

Els castellans
Jordi Puntí
L'Avenç Ed.
133 pàg.

Llibre de relats que s'havien publicat anteriorment a la revista Avenç i on Jordi Puntí explica de manera retrospectiva i literàriament la seva infància a Manlleu (segona ciutat d'Osona en nombre d'habitants...) i sobretot la seva relació amb altres nens catalans i castellans que ja eren a la ciutat producte de la immigració que havia arribat i arribava del sud d'Espanya...

Hi ha capítols divertídissims, però al mateix temps és una mostra sincera i humil de la barreja dels nens i la seva inocència i ingenuïtat...
Tot i que també una metàfora del què passava (i ara passa en una altra dimensió) a molts llocs del nostra país...
I cada relat va ensenyant moments que porten el propi lector al seu passat particular: els descampats, les guerres de pedres, els bars, el segrest d'en Quini, els estius a la piscina municipal...

I la "moraleja" maca del llibre és que els nens que estaven barallats acaben poc després junts a l'institut, barrejats i fent treballs en equip i tal... Es van fer grans i no va passar res...

De la contraportada: "... Avui dia, als pisos on s'estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabòlica, i molt roba estesa. Està previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: 'els moros', 'els negres', 'els xinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present"

Hauria de ser obligatori llegir-lo a les escoles!!

L'HOME INTRANQUIL. KIKO AMAT


L'home intranquil
Kiko Amat
Columna Ed.
137 pàgines.

Divertídissim llibre d'una trentena de relats curts on l'autor explica moments amb els seus dos fills petits i la seva companya.

És l'autor mateix, Kiko Amat, intentant mantenir la seva personalitat i defensar els seus gustos (i neuròsis) enmig de la marabunta i l'energia de la familia i l'exterior.

Hi ha un personatge genial, que va sortint a diferents capítols, que és el contrapunt al narrador: la Taronja. Que és la companya d'Amat i qui li va donant rèplica i algun "clatellot" conceptual...

(Segons explica el mateix autor al llibre, els contes són un encàrrec de peces curtes que li va fer una ràdio per explicar la seva condició de pare i llavors els va convertir en el llibre)

Segurament, aquest llibre, seria la peça estranya (o diferent), en la trajectòria de l'autor, escriptor ja consolidat amb 3 o 4 novel·les a l'editorial Anagrama, i prolífic assajista i crític musical...

"Aquesta deu ser la millor metàfora de la felicitat, el so perfecte de la calma feliç: el glo-gle-gli del teu pròpi fill a les nou del matí a l'habitació del costat."
(pàg. 60)

dimecres, 11 de maig del 2011

Espacio verde. Todo nada, todo mirada.- Sohrab Sepehrí




Sohrab Sepehrí
Espacio verde. Todo nada, todo mirada
Prólogo de Darush Shayegan
Traducción de Clara janés, Sahán y Mojgan Salami
ediciones del oriente y del mediterráneo, 2010



Orient Mitjà. Ni Índia/Xina ni Turquia. Tampoc Mesopotàmia.
Una terra que mai s'ha deixat ser governada per ningú de fora. Encara que tots ho han pretès.
Una terra de la qual tots han volgut, i assolit, arrabassar tresors.
La terra de les llegendes del Gènesi, del paradís terrenal, dels perses, dels "ayatolás" i d'Ahmadinejad...
Un desert amenaçador, àrid i nuclear. I amb petroli.
Muntanyes ocres molt seques i molta costa en el Golf Pèrsic.
Parlen en persa i escriuen en caràcters àrabs modificats.
La terra de Zoroastro. I d'Omar Jayyam. I de Sohrab Sepehrí.

Aquest llibre el van editar al novembre passat. Traduït per Clara Janés i uns amics seus. Edicions de l'orient i del mediterrani sempre amb els altres. Em tenen enganxat amb les seues edicions bilingües.

Reuneix dos dels poemaris més rellevants d'aquest escriptor i pintor que ara tindria l'edat de la meua mare si no s'haguera mort (ell) en 1980. 52 anys de viatges per tot el món i de retirs en les muntanyes del seu país; de conèixer fins a traduir Amèrica i Japó; de cantar les branques d'aqueixos arbres aïllats que coneixem d'algunes fotos del desert...

El primer dels dos poemaris és el que em té boig: Espai verd.
El va escriure el 1967 i més de 50 anys després segueix colant-se entre els meus dies, els meus somnis, les meues penes i alegries, els meus amors...
Espai verd remou els sentits: el fluir de l'aigua en el desert, la calor de les roselles després d'un dia de pluja, el refugi d'una pedra per a la trobada amb l'Amic, la solitud i les cabres, el temps i el silenci...
El segon és una mica més sec. Però parla més de les paraules. I el verd que presideix el primer, encara que els seus quadres pinten més els ocres del desert i del somni de l'aigua que no té, es converteix ara en més fosc, igual que les reproduccions que esguiten tot el llibre. Costa més de llegir i que t'arribe més endins.

Si poguera, vos el regalaria a totes i a tots.


(si cliqueu aquesta imatge es fa més gran fins a poder llegir-la)

dijous, 5 de maig del 2011

Les Veus.- John Connolly


Les Veus
John Connolly
Editorial Bromera

En l'entrada dos autors de novel·la negra, innovadors: Fred Vargas i John Connolly (1) parlava del Connolly, junt a la Fred Vargas, com a un potent renovador de la novel·la negra. Ara, torna a demostrar-m'ho.

Amb aquesta última entrega "Les veus", l'autor torna al relat fosc, sobrenatural, fantàstic, inquietant... Connolly potencia ací el vessant sobrenatural que caracteritza les seues novel·les. Aquesta faceta i la seua obsessió per materialitzar la maldat com un ens autònom (i, per descomptat, la prosa àgil, neta, "poètica"...) són les coses que més m'agraden d'aquest autor.

M'ho he passat molt bé llegint-la. De quan en quan, neguitós, però a gust.

dilluns, 2 de maig del 2011

El rey se inclina y mata.- Herta Müller





Herta Müller
El rey se inclina y mata
Traducción de Isabel García Adánez
El Ojo del Tiempo Siruela, 2011




Com que jo estic una mica pesimista a les darreries, només vull dir-vos un parell de cosetes:

- a mi m'ha agradat força perquè m'ha aclarit moltes de les coses de la Müller que no comprenia gens de les seves novel·les i poesia,
- em segueix il·luminant la manera de construir paraules que tenen els alemanys i el seu "joc" (per dir-ho així) per a aconseguir significats nous i demolidors.

No diré res del contingut, per tal de no espantar-vos novament.
Es tracta d'un recull de lectures poètiques universitàries al seu estil narratiu tan encisador i sincer. Pura vida.

Per a saber més d'aquest llibre, vos recomane encaridament llegir l'article de l'amiga Cecilia Dreymüller al Babelia del 23/04/2011 Dictadura y lenguaje.

I ara, altres dues cosetes:
- El capítol "La isla está en el interior... la frontera, en el exterior" és ideal per a la llista de llibres d'illes de l'amiga Eulàlia,
- No em puc resistir a oferir-vos tres trossets en el seu (quasi) context:


(si cliqueu les imatges es fan grans per a poder llegir-les)

diumenge, 1 de maig del 2011




No la vaig poder anar a veure al cinema, o sigui que ahir la vaig agafar en un vídeoclub, i m'ha semblat maquíssima! El que pot fer la lectura i una mica de "carinyo" (no sé perquè no existeix aquesta paraula en català)