dilluns, 27 de juny del 2011

Todo lo que se llevó el diablo.- Javier Pérez Andújar



Javier Pérez Andújar
Todo lo que se llevó el diablo
Tusquets. Colección Andanzas, 2010











Si vau llegir Los príncipes valientes i us va agradar, penso que també gaudireu amb la lectura d’aquesta última novel·la de Pérez Andújar. Tot i que els escenaris i els temps són diferents, el món particularíssim de l’escriptor, els seus trets estilístics i les seves obsessions continuen sent-hi presents. Per començar, trobem el reconeixement, la reivindicació de les pròpies arrels, inclús abans d’iniciar-se la trama, amb aquesta dedicatòria:

A mi padre,
tu universo ahora callado,
el 127 tres puertas, el tomavistas Super-8, el partido de fútbol,
la bandera roja en el armario de la ropa.
I quan ja hem deixat enrere les peripècies dels personatges de la novel·la, el capítol de bibliografia i d’agraïments –la nota autobibliográfica- es clou amb les següents paraules:
Hay otra fuente de documentación e inspiración que queda por encima de toda bibliografía. Son los recuerdos de su pueblo andaluz que, durante largos paseos por la orilla del río Besós, me ha ido confiando mi madre, Isabel Andújar.
Todo lo que se llevó el diablo és molt més que una road movie amb personatges reals i ficticis que es mouen en cercles concèntrics espaciotemporals al voltant d'aquelles heroiques Missions Pedagògiques endegades per la segona República per tal que la cultura arribés als punts més recòndits i salvatges de la geografia espanyola.
La novel·la és també tot un compendi d’allò que interessa a l’escriptor: la literatura en tota l’extensió de la paraula, no exclusivament en la faceta més acadèmica o canònica del terme, sinó també en el seu aspecte més pulp. La tradició oral, el teatre (des de les actuacions més pedestres fins a les representacions d’El caballero de Olmedo per part de la companyia La Barraca de García Lorca). La llengua, el cinema, la música (les grans orquestres dels anys 30), l’art, el còmic, la història, els desheretats rurals i urbans, la pedagogia i la ironia -la sàtira, inclús-. En resum: la vida passada pel sedàs del coneixement, de la comunicació, de la paraula.
És molt difícil de sintetitzar en unes ratlles tot el que engloba l’univers Pérez Andújar, però cal ressaltar en primer lloc la perenne influència cervantina, que es fa molt visible en la manera que tenen els personatges d’anar pels camins i d'ensopegar amb tot tipus de gent que aporta vivències pròpies i alienes i que, malgrat no tenir incidència en la trama principal, fan brollar, a la manera de Don Quijote, històries que s’enreden en altres històries.
Trobem també rastres d’aquells pícaros de la literatura espanyola del Segle d’Or, dels exemples del Conde Lucanor, de manifestacions de la literatura popular amb romanços com el de La loba parda (autèntic leit-motiv de la novel·la). S'hi manifesta la cultura del poble en forma de cançons infantils, d’anècdotes quotidianes, de contes i llegendes de caire fantàstic, tribal, de terror… Tots ells basats en la transmissió oral des de temps ancestrals i, no obstant, íntimament enllaçats amb el realisme màgic, amb Lewis Carroll, amb les llegendes de Bécquer, amb el cinema de Buñuel (es parla del viatge a Las Hurdes i hi ha un episodi amb un ruc en descomposició, com a Un perro andaluz). Hi trobem influències de pel·lícules contemporànies com La mitad del cielo de Gutiérrez Aragón (almenys, així m’ho ha semblat a mi…), de Perry Mason, del Surrealisme, de Tintin, del cinema més avantguardista, del cinema negre, del western.

Sense oblidar l’empremta de Machado, que pertany a la religión de los hombres buenos (pàg. 233), i la d’Unamuno i el seu me duele España. Deambulen per la novel·la lingüistes com Zamora Vicente i Tomás Navarro Tomás, que es passeja pel món amb les inicials T.N.T. incrustades al seu maletí (una nova mostra de la visió irònica de l'autor), impulsors de les Missions com Luis Bello, Bartolomé Cossío, Menéndez Pidal (pare i fill), Domingo Barnés i el mateix Azaña, que és qui, convertit en personatge, obre la novel·la.

Pérez Andújar no s’està tampoc de citar ministres del tardo-franquisme, actors de cinema i televisió dels anys 70 (els de la seva infantesa… i la meva), esdeveniments històrics que emmarquen la ficció i descripcions literàriament pictòriques de Barcelona i de Madrid als anys 30, així com de diferents barris de la Brusel·les actual, passant per la desolació paisatgística i humana de la Sierra de la Culebra de Zamora en el moment en què hi arriben els mestres de les Missions.

Les al·lusions no acaben aquí. L'autor és un erudit, un home de lletres que es complau en les referències, els jocs de paraules, les digressions, la personificació dels objectes i la cosificació de les persones. Empra l’enumeració, el detallisme, la caracterització expressionista i valle-inclanesca d’alguns dels seus personatges. Però és també un home d’imatge (de cinema, de còmic) amant dels acudits visuals, capaç de presentar algú a través d’un primeríssim primer pla que va obrint-se poc a poc. Busca, aiximateix, per tal de donar un punt de vista narratiu poc convencional, fixar l’atenció en les reproduccions de quadres quan ens descriu un interior, ja sigui d’escola, de redacció de diari o de llibreria. I en lloc de fer-nos-en una descripció a l’ús, ens  defineix l'estança i qui l'habita, simplement explicant-nos quines làmines pengen de les seves parets (com si fes un travelling amb una càmera imaginària que ens donaria fe d’allò que vol remarcar.)

Es tracta d’una novel·la plena d’humanitat, d’amor per la llengua, per l’educació i per la cultura, que en cap moment cau en el maniqueisme ni en el reduccionisme simplista i previsible. Al contrari. Està plena de trets humorístics molt a l’estil Pérez Andújar, sense desmerèixer en absolut el to poètic (a voltes, crepuscular), el desenvolupament de la trama, l’acuradíssima prosa, l’estructura quasi arquitectònica dels vint-i-un capítols i la impecable caracterització d’uns personatges concebuts alhora amb tendresa no exempta de determinisme i  grans dosis d’ironia fina.

LA BOFETADA. CHRISTOS TSIOLKAS.

La bofetada.
Christos Tsiolkas.
RBA Ed.
535 pàg.
(Traducció d'Ana Herrera)



Llibre de l'any!!!!!!
(Opinió personal del qui això escriu...)
Dues paraules:
Im-Pressionant!!!!



Novel·la al·lucinant amb un argument bastant fort: En una barbacoa amb bastants convidats, un dels assistents dóna una plantufada a un nen de quatre anys que no és el seu fill...
De fet, aquesta és l'excusa perquè a partir d'aquesta acció en derivin 2 o 3 arguments més que es van explicant en capítols on el protagonista de cada un és un personatge que també era a la barbacoa (Com al "Padrino" ja presenta tots els personatges al principi amb la celebració: és una mica liat conèixe'ls tots de cop però després ja et situes...)
Tots estan super ben explicats, els personatges molt ben construïts... Fins i tot els capítols dels 2 adolescents funcionen sense caure en els clitxés... L'autor fa que quan et penses que un personatge el conèixes, actua d'una manera contrària, contradictòria [Suposo que els éssers humans som així, i no com els súper herois]... Però al mateix temps els hi agafes "carinyu"... (Fins i tot amb els "dolents" de la novel·la... Tot i que al final perden el control i [no us ho explico!]... M'agradaria explicar moltes coses i detalls perquè tot és molt bò però s'ha d'anar llegint pàgina a pàgina sense saber gaire a priori...)
La novel·la està plena d'escenes memorables (Hi ha per exemple un moment que són 2 frases quan el noi li explica a la mare que és gai que val per mitja història de la literatura universal de maca que és la resposta de la mare... O el capítol de l'Aisha a Tailandia (que tampoc puc explicar...) i que és al·lucinant de bona!!!)
També hi ha molt sexe (bastant explícit), però és un "sexe" molt narratiu que ajuda a construïr i entendre els personatges...

I el final de la novel·la és molt molt bò (sense ser una "moraleja"...)!!!!!!!!!!!!!

a reveure, amics!


us trobarem a faltar!

diumenge, 26 de juny del 2011

Shifu, harías cualquier cosa por divertirte.- Mo Yan











Mo Yan
Shifu, harías cualquier cosa por divertirte
Traducció de Cora Trieda
Kailas, 2011


Un llenguatge preciós, exuberant ...
Tots els colors del món ...
I víctimes ...
... d'un ERE
... de matrimonis concertats
... de la fam
... de lleis de limitació de la natalitat
...

L'autor, Mo Yan (que significa "no parlis" en xinès, i en la introducció t'explica per què va triar aquest pseudònim) desplega amb tot l'encant de les seves paraules tragèdies grans i petites, descriu els ullals d'una guineu clavats en el coll d'un home (en una increïble "vendetta" d'una parella de guineus a les quals els ha matat quatre cadells) i els ullals de la fam clavats a l'estómac d'un nen de ferro, ajuda a escapar una jove forçada a casar-se, volant d'arbre en arbre, i li busca les plomes al final ...

Anteriorment ho vam veure a "La balada del ajo" i en "Grandes pechos amplias caderas", amb la mateixa brutal bellesa desesperada. Allà et podies protegir per l'aspecte antic de la història.

En aquests vuit relats (en la introducció l'autor fa una apologia interessant del relat curt enfront de les grans novel·les), el segle és el 21, i no hi ha defensa.

Brutal.

dijous, 23 de juny del 2011

PARLA'LS de BATALLES, de REIS i d'ELEFANTS













PARLA'LS de BATALLES, de REIS i d'ELEFANTS
Mathias ENARD
Columna, 2001
Traducció: Mercè Ubach


Contraportada
El 13 de maig de 1506 Michelangelo Buonarroti, el gran artista del Renaixement, desembarca a Constantinoble. El soldà Baiazet II li ha encarregat el disseny d’un pont sobre el Corn d’Or, un projecte que ni el genial Leonardo da Vinci, el seu gran competidor, ha estat capaç d’enllestir. A Roma, Miquel Àngel ha deixat inacabada la construcció de la tomba de Juli II, el papa guerrer i mal pagador que li és hostil.
A la màgica Constantinoble, Miquel Àngel descobrirà els plaers d’Orient: els perfums, les espècies, les arts, la llum, la música..., i s’endinsarà en aquest món desconegut i embriagador de la mà de Mesihi, el poeta de la cort, que li farà de guia i li explicarà els secrets d’una ciutat tan seductora com perillosa.
Com en un viatge sobre una catifa voladora, Mathias Enard condueix el lector cap a l’esplendor de mesquites, basars i danses hipnòtiques i descriu amb una precisió d’orfebre la trobada de l’home del Renaixement amb la bellesa del món otomà.

Sí el títol ja enamora (és tant evocador...), la novel.la no decepciona, converteix al gran Michelangelo en un "simple" humà ple de decepcions, pors, desitjos, debilitats, inseguretats... Contraposant el bast món d'occident amb el refinament oriental (arquitectura, decoració, indumentària, higiene, multiculturalitat, respecte...) que l'estiren cada pel seu costat.


El llibre de 161 pàgines comptant l'epíleg i les notes, està farcit de curts capítols, que amb poques paraules, les justes i necessàries, i amb un ritme molt adequat que fins i tot sembla un cant, evoquen una imaginada vida d'en Michelangelo a l'antiga Constantinoble. Els capítols es van intercal.lant amb cartes que escriu als seus germans i al seu mestre (ignoro si són reals).


En podeu llegir les primeres pàgines a l'illa dels llibres

(no cal dir que la seva lectura ha sigut conseqüència directa d'haver vist LHDL!)

dimarts, 21 de juny del 2011

Els gossos i els llops.- Irène Némirovsky









Els gossos i els llops
Irène Némirovsky
Trad. d'Anna Casassas
La Magrana, 2011





Una noia jueva ucraïnesa.
Un pogrom.
El barri alt, vist des del barri baix.
El fill d'un banquer trobat per ella.
Un joc:
"Havien començat jugant a illes, com totes les criatures del món; s'havien repartit països imaginaris, però no n'hi havia prou. Més tard, ningú no sabia qui havia estat el primer a descobrir allò que ara anomenaven "el joc", excloent-ne tots els altres. Es tractava que totes les criatures, guiades per l'Ada i en Ben, s'havien de reunir un matí i anar-se'n cap a un país desconegut (que ells trobarien) i viure-hi ben sols, sense que s'hi admetés mai cap persona gran. Tindrien les seves lleis, el seu exèrcit, els seus ministres. Els fills dels paletes havien de construir les ciutats; els fills dels pintors segur que sabrien empastifar les parets de colors. El país havia de ser inaccesible, havia d'estar protegit per roques molt altes i, d'altra banda, ningú no es preocuparia d'anar-los a buscar allà, perquè tothom estaria massa content, pensaven ells, d'haver-se desfet dels nanos! Que no sentien els pares lamentar-se tot el dia? Tot era tan car!... La roba, el menjar, l'educació... I, més endavant, caldria dotar les noies, col·locar els nois!... Quants maldecaps!... Segur que tots s'alegrarien de saber que eren lluny, vius i feliços. "
Una tia.
"Amb ella les escenes no s'acabaven mai i, com que gaudia d'una memòria implacable, no abandonava els greuges vells pels nous, cosa que li feia recuperar i enriquir incansablement els mateixos temes, tot i que variava les expressions amb una veritable consciència artística. Així una vespa brunzeix una bona estona al voltant d'una persona, després d'haver-li clavat el fibló a la carn."
Paris.
Una altra vegada el fill del banquer.
La pintura de la llum d'hivern a l'Est.

No és la "Suite Francesa" encara que parle malament dels francesos. No és "El niño prodigio" ni "El baile". Sí és la Némirovsky, però. Molt bona.

BON ESTIU!!!



Edward Hopper," Summertime", 1943, Delaware Art Museum

diumenge, 19 de juny del 2011

Bélgica.- Chantal Maillard (Pre-Textos, 2011)

La petita memòria. Que em perdoni Chantal.

En aquests temps, sembla que parlar de memòria és fer-ho sobre les grans injustícies, les desgràcies planetàries, els salvatges genocidis. És clar que així (també) és.

"Los que sufren no ocupan nuestra vida, aunque hablemos de ellos. Los campos de exterminio se han convertido en espectáculo. Se aplaude a quienes hablan de ello y lo que importa es el aplauso. El tema es lo de menos. Una energía va y viene, se reabsorve, nada más. Los que sufren, siguen sufriendo, al otro lado."
(Filosofía en los días críticos, nº 304, página 202, Pre-Textos, 2001 - reedición 2010)


La poesia i la filosofia de Maillard (i viceversa) mata a Plató. S'enfronta als conceptes i a les idees, les "consideracions abstractes". Més o menys. (Qui això escriu va estudiar un parell d'anys de filosofia, però sempre se li van quedar les idees dels altres molt grans. Enormes.)

L'escriptura de Chantal és trista. T'enfronta al dolor, a la mort, a la(s) pèrdua(s)...

"Las razones para vivir no vienen dadas. Han de elegirse y, luego, construirse en uno mismo. La pregunta es: ¿hay acaso alguna razón que nos invite a buscar la razón de vivir, a querer hallarla? ¿Hay acaso alguna razón que incline la voluntad a buscar un motivo que convierta la neutralidad de la vida en placer de vivir -o en deber? Ninguna razón construida es suficiente por sí misma. Pero la tierra... la tierra existe con más fuerza que yo. Sin razón alguna, existe sin razón y sin duda, con firmeza, sin pretenderlo. Confío en la tierra. Aspiro a callar lo suficente como para ser digna de ella."
(Filosofía en los días críticos, nº 100, página 73, Pre-Textos, 2001 - reedición 2010)


L'escriptura de Chantal és rara. Aquesta noia de nom europeu del nord parla amb accent d'europea del sud. Aquesta professora occidental parla de pensaments extremo-orientals. Aquesta dona d'aspecte de "rive gauche" parla de pantans, "podedumbre" i carronya. Aquesta dona que viu de la paraula (és professora i escriptora) diu coses així:

"Hay una libertad primera:
la de estar callado.
Y otra tal vez más alta:
la de permanecer muy quieto
escuchando el murmullo de todo lo que vive.
Pero cuando compruebo esta verdad tan simple
vienen gentes y en coro
gritan que les ofendo,
que no hay mayor insulto que negarse
a compartir el gesto y la palabra.
Yo les contemplo, muero un poco,
y por respeto a ti, Señor, sigo callando."
(Hainuwele y otros poemas, página 49, Tusquets, 2009)


A mi em sembla que no és tan trist ni tan rara: viu la contradicció com ho fem els altres. Com podem.

Bèlgica, el seu treball més recent, ens porta de retorn a casa. Recollint el cabdell dels seus records, s'endinsa en la memòria d'un "charquito" d'aigua en un carretó. I ens explica els seus viatges per recuperar el que mai ha perdut: la llum d'una infància sense conceptes, els grans ulls d'una nena "menudita" vigilada-guardada per un gos encantador.

I ens explica com de vegades la vida entreteix les casualitats.
I ens fa partíceps de les seves excursions d'exploradora dels seus records.
I ens regala el seu retrobament amb el barri on va néixer. I les cases que va habitar. I els carrers. I la platja. I totes les classes d'aigua caient. I com reflecteix aquesta els sentiments.

És propaganda de l'editorial, però val la pena aquest vídeo:

dissabte, 18 de juny del 2011

José Saramago in memoriam


Acabo de comprar-me un documental rodat per Miguel Gonçalves Mendes: José y Pilar. Los días de José Saramago y Pilar del Río. Quina casualitat! Tenia pensat fer una entrada-homenatge per commemorar l’aniversari de la mort de Dom José, i mentre pensava com enfocar allò que volia dir, vet aquí que em trobo amb aquest material, l’existència del qual desconeixia absolutament.
Saramago és, no només un dels meus escriptors de capçalera (i això, més enllà de l’expressió manida, és absolutament literal), sinó -i sempre al meu modest entendre- un dels personatges més lúcids, valents i sensibles que ha donat el segle XX.
Aquesta pel·lícula, que la casualitat ha volgut que caigui a les meves mans just un any després de la seva mort, és un itinerari pel seu ideari, per la seva obra, pel procés creatiu de l’escriptor i pel seu món més personal.
Però com que cada cop dubto més de l’existència d’allò que anomenem casualitats, penso que aquests temps que ens han tocat viure (temps convulsos, desiguals, plens d’indignació i de reivindicacions de democràcies reals) són conseqüència d’una forma d’entendre la societat que queda absolutament plasmada en aquest article que José Saramago va escriure al seu bloc el 19 d’octubre de 2008 i que, com veureu, no pot estar més d’actualitat.

Crimen (financiero) contra la humanidad
Por José Saramago


Estaba pensando escribir en el blog sobre la crisis económica que nos han echado encima cuando me tuve que poner a cumplir un compromiso con otros medios. Dejo aquí lo que pienso, que ya ha aparecido en España, en el periódico Público, y en Portugal, en el semanario Expresso.

La historia es conocida, y, en aquellos tiempos antiguos en que la escuela se proclamaba educadora perfecta, se le enseñaba a los niños como ejemplo de la modestia y la discreción que siempre deberían acompañarnos cuando el demonio nos tentara para opinar sobre lo que no conocemos o conocemos poco y mal. Apeles podía consentir que el zapatero le apuntase un error en el calzado de la figura que había pintado, por aquello de que los zapatos eran su oficio, pero que nunca se atreviera a dar su parecer sobre, por ejemplo, la anatomía de la rodilla. En suma, un lugar para cada cosa y cada cosa en su lugar. A primera vista, Apeles tenía razón, el maestre era él, el pintor era él, la autoridad era él, mientras que el zapatero sería llamado cuando de ponerle medias suelas a un par de botas se tratase. Realmente ¿hasta dónde vamos a llegar si cualquier persona, incluso la más ignorante de todas, se permite opinar sobre lo que no sabe? Si no tiene los estudios necesarios es preferible que se calle y deje a los sabedores la responsabilidad de tomar las decisiones más convenientes (¿para quién?).

Sí, a primera vista Apeles tenía razón, pero solo a primera vista. El pintor de Felipe y de Alejandro da Macedonia, considerado un genio en su época, ignoró un aspecto importante de la cuestión: el zapatero tenía rodillas, luego, por definición, era competente en estas articulaciones, aunque fuera solo para quejarse, si ese era el caso, de los dolores que sentía. A estas alturas, el lector atento ya habrá entendido que no es de Apeles ni del zapatero de lo que se trata en estas líneas. Se trata, sí, de la gravísima crisis económica y financiera que está convulsionando el mundo, hasta el punto de que no podemos escapar a la angustiosa sensación de que llegamos al final de una época sin que se consiga vislumbrar qué y cómo será lo que venga a continuación, tras un tiempo intermedio, imposible de predecir antes de que se levanten las ruinas y se abran nuevos caminos. ¿Cómo lo hacemos? ¿Una leyenda antigua para explicar los desastres de hoy? ¿Por qué no? El zapatero somos nosotros, todos nosotros, que presenciamos, impotentes, al avance aplastante de los grandes potentados económicos y financieros, locos por conquistar más y más dinero, más y más poder, con todos los medios legales o ilegales a su alcance, limpios o sucios, normalizados o criminales. ¿Y Apeles? Apeles son, precisamente, los banqueros, los políticos, las aseguradoras, los grandes especuladores que, con la complicidad de los medios de comunicación social, respondieron en los últimos treinta años, cuando tímidamente protestábamos, con la soberbia de quien se considera poseedor de la última sabiduría, es decir, aunque la rodilla nos doliera, no se nos permitía hablar de ella, se nos ridiculizaba, nos señalaban como reos de condena pública. Era el tiempo del imperio absoluto del Mercado, esa entidad presuntamente auto reformable y auto regulable encargada por el inmutable destino de preparar y defender para siempre jamás nuestra felicidad personal y colectiva, aunque la realidad se encargase de desmentirlo cada hora que pasaba.

¿Y ahora? ¿Se van a acabar por fin los paraísos fiscales y las cuentas numeradas? ¿Será implacablemente investigado el origen de gigantescos depósitos bancarios, de ingenierías financieras claramente delictivas, de inversiones opacas que, en muchos casos, no son nada más que masivos lavados de dinero negro, de dinero del narcotráfico? Y ya que hablamos de delitos: ¿tendrán los ciudadanos comunes la satisfacción de ver juzgar y condenar a los responsables directos del terremoto que está sacudiendo nuestras casas, la vida de nuestras familias, o nuestro trabajo? ¿Quién resuelve el problema de los desempleados (no los he contado, pero no dudo de que ya son millones) víctimas del crash y que desempleados seguirán durante meses o años, malviviendo de míseros subsidios del Estado mientras los grandes ejecutivos y administradores de empresas deliberadamente conducidas a la quiebra gozan de millones y millones de dólares cubiertos por contratos blindados que las autoridades fiscales, pagadas con el dinero de los contribuyentes, fingen ignorar? Y la complicidad activa de los gobiernos ¿quién la demanda? Bush, ese producto maligno de la naturaleza en una de sus peores horas, dirá que su plan ha salvado (¿salvará?) la economía norteamericana, pero las preguntas a las que tendría que responder están en la mente de todos: ¿no sabía lo que pasaba en las lujosas salas de reunión en las que hasta el cine nos ha hecho entrar, y no solo entrar, hemos asistido a la toma de decisiones criminales sancionadas por todos los códigos penales del mundo? ¿Para que le sirven la CIA y el FBI, además de las decenas de otros organismos de seguridad nacional que proliferan en la mal llamada democracia norteamericana, ésa donde un viajero, a su entrada en el país, tendrá que entregar a la policía de turno su ordenador para que éste copie el respectivo disco duro? ¿No se ha dado cuenta el señor Bush que tenía al enemigo en casa, o, por el contrario, lo sabía y no le importó?

Lo que está pasando es, en todos los aspectos, un crimen contra la humanidad y desde esta perspectiva debe ser objeto de análisis, ya sea en los foros públicos o en las conciencias. No exagero. Crímenes contra la humanidad no son solo los genocidios, los etnocidios, los campos de muerte, las torturas, los asesinatos selectivos, las hambres deliberadamente provocadas, las contaminaciones masivas, las humillaciones como método represivo de la identidad de las víctimas. Crimen contra la humanidad es el que los poderes financieros y económicos de Estados Unidos, con la complicidad efectiva o tácita do su gobierno, fríamente han perpetrado contra millones de personas en todo el mundo, amenazadas de perder el dinero que les queda después de, en muchísimos casos (no dudo de que sean millones), haber perdido su única y cuántas veces escasa fuente de rendimiento, es decir, su trabajo.

Los criminales son conocidos, tienen nombre y apellidos, se trasladan en limusinas cuando van a jugar al golf, y tan seguros están de sí mismos que ni siquiera piensan en esconderse. San fáciles de sorprender. ¿Quién se atreve a llevar a este gang ante los tribunales? Todos le quedaríamos agradecidos. Sería la señal de que no todo está perdido para las personas honestas.

dimarts, 14 de juny del 2011

SOLAR.- IAN McEWAN

Solar
Ian McEwan
Anagrama Ed.
352 pàg.
(Trad. de Jaime Zulaika)


És la història d'un científic guanyador del premi Nobel i que ha tingut 5 dones i 4 divorcis. La 5a dona l'enganya i això li desencadena una crisi personal perquè a les altres 4 les ha enganyat ell...

L'argument es barreja amb intriga científica, burocràcia, patents, inversors... Tot molt creïble i barrejat amb una opció que planteja l'energia solar com a sol·lució dels problemes originats pel calentament global, la contaminació, etcètera...

McEwan aconsegueix que el lector tingui una relació d'amor-odi amb el protagonista (m'ha fet pensar amb l'Ignatius Rilly de "La conjura de los necios"... "Solar" comença així: "Pertenecía a esa clase de hombres vagamente anodinos, a menudo calvos, bajos, gordos, inteligentes, que inexplicablemente atraían a determinadas mujeres hermosas. O él pensaba que las atraía, y al pensarlo parecía que así era. Y le convenía que algunas mujeres creyeran que era un genio al que había que salvar.") perquè a estones t'hi rendiries i et deixaries enganyar per la seva ingenuïtat de geni seductora (una espècie d'Enstein del segle XXI) i en altres pàgines es mostra llefiscós que li donaries de "pinyus" i llavors li cridaries que com pot ser tant desastre amb ell mateix i amb les noies...

[Tinc dos amics: Un troba que McEwan és massa fred... I l'altre sempre ha dit que McEwan és dels millors i m'ha animat sempre a llegir-lo i fins ara no l'hi havia fet cas. No havia llegit res d'ell i m'ha enganxat bastant...

Després vaig conèixer una noia, casualment bastant coneixedora de l'obra de McEwan i em va dir que la que és bona bona d'ell i que sobretot s'ha de llegir és "Expiació"...]

La part científica de l'argument té cos, és compacta i creïble i els fragments més esbojarrats del protagonista funcionen bé... I també el què de veritat m'ha agradat molt de "Solar" és com McEwan aconsegueix explicar i descriure bé els pensaments petits, tot el ventall d'emocions del protagonista... Com que és un home molt contradictori, amb moltes cares... És fascinant com està construït però sobretot com escriu aquests microsentiments... Sobretot quan està amb les dones i el que pensa interiorment...

Com algú tant intel·ligent pot arribar a ser tant desastrós emocionalment...
Segurament aquest és el màxim valor d'aquesta novel·la.

divendres, 10 de juny del 2011

TODOS LOS CAMINOS ESTAN ABIERTOS



Annemarie Schwarzenbach
Trad. Maria Esperanza Romero
Mínúscula, 2008 (Paisajes narrados, 29)

El llibre és una selecció dels textos escrits per l'Annemarie en el viatge que va fer el 1939, amb Ella Maillart, des de Suïssa fins a la Índia, passant pels Balcans, Turquía, Iran i Afganistan en un Ford conduït per ella mateixa.

M'he llegit el llibre amb absolut desconeixement de l'autora, més enllà del què en diu la contraportada i algun comentari fet a LHDL (ara no recordo si la per Cecilia Dreymüller o per la Valeria Bergalli), per tant la meva lectura ha sigut molt verge, sense intencionalitat ni idees preconcebudes, i tot i així crec haver interioritzat l'estat anímic i emocional de l'autora quan descriu certs moments del viatge (després confirmat en el postfaci de Roger Perret, on explica fil per randa com es trobava l'Annemarie quan va fer aquest viatge i la relació amb l'Ella Maillart, molt poc esmentada en els textos).

Molt sorprenent la descripció d'Afganistan i de la seva gent, tant homes com dones, i la tranquil.litat amb la que van viure aquest fantàstic viatge, dues dones soles, en moments tant complicats.

Vaja, un llibre curiós, ambientat a l'inici de la II GM, protagonitzat per dues dones molt avançades a la seva època i amb grans inquietuds, en països on es guardava un estricte purdah, amb paisatges indòmits i persones sorprenentment acollidores.

dimecres, 8 de juny del 2011

Per què has deixat el cavall sol?.- Mahmud Darwix











Mahmud Darwix
Per què has deixat el cavall sol?
Traduït de l'àrab per Margarita Castells Criballés
Editorial Límits i Editorial Andorra, 2004




La nit del mussol (pàgines 21 i 22)

Vet aquí un present que no s'adiu amb el passat.
Quan vam arribar
al final de l'arbreda ens vam adonar
que ja no seríem capaços de parar atenció. Ens vam girar
vers els camions i vam guaitar com l'absència
amuntegava les seves pertinences més escollides
i dreçava la seva tenda eterna al nostre voltant.

Vet aquí un present
que no s'adiu amb el passat.
La morera s'esfilagarsa en lletres de seda
sobre el quadern de la nit. No res,
només les papallones il·luminen la nostra gosadia
de baixar al clot de les paraules estranyes:
segur que aquell desgraciat era el meu pare?
Tal vegada em replantegi les coses.
Tal vegada reneixi de mi mateix
i esculli per nom un acròstic.

Vet aquí un present
que es fica al buit dels atuells, escodrinya
el rastre dels qui passen entre els joncs del riu
i afina les flautes amb la brisa. Tant de bo que les paraules,
finalment transparents, ens deixin entreveure finestres obertes.
Tant de bo que el temps cuiti el pas al mateix que nosaltres,
bo i duent el nostre demà a l'equipatge.

Vet aquí un present
fora del temps.
Ningú, aquí ningú recorda
com vam sortir per la porta, com el vent,
en quin moment vam caure del passat
i el passat es va esmicolar sobre les llambordes,
bocins que d'altres recomponen
per fer-se miralls de la seva imatge després de nosaltres.

Vet aquí un present
fora de l'espai.
Tal vegada m'ho repensi, cridaré
en la nit del mussol: segur que el meu pare era aquell desgraciat
que em feia carregar amb el pes de la seva història?
Tal vegada em transformi a l'interior del meu nom, escolliré
la manera de dir de la mare, les manies més seves:
agombolar-me cada vegada que la sal em coïa la sang,
guarir-me cada vegada que el rossinyol m'espicossava la boca.

Vet aquí un present
que està de pas:
els forasters van penjar els fusells
a les branques d'una olivera, van preparar un sopar
ràpid amb llaunes de conserva, i a cuita-corrents
se'n van anar cap a les furgonetes.

divendres, 3 de juny del 2011

LAS DIEZ MIL COSAS, Maria Dermoût


LAS DIEZ MIL COSAS
Maria Dermoût
Libros del Asteroide, 2006
Traducció: Rafael Vázquez Zamora
Pròleg: Hans Koning
El què en diu l'editorial

"La dama del Petit Jardí" és última descendent d'una família holandesa propietària de plantacions d'espècies en una petita illa de l'arxipèlag de les Moluques (Indonèsia), a on hi passa la seva infantesa, marcada per l'exhuberància de la flora i fauna del jardí i del mar, de les històries explicades pels adults que la criaven, l'àvia, la mainadera, veïns de l'illa... barreges de fàbules i llegendes locals amb desgràcies pretèrites. Situada cronològicament durant la primera meitat del S. XX, quan l'illa era colònia holandesa.

L'estructura del llibre és ben curiosa, la primera meitat és la vida de la dama del Petit Jardí, després quatre relats d'assassinats transcorreguts a l'illa durant l'any en que també mor assassinat o en combat, el fill de la protagonista. La novel.la acaba amb un capítol final que també té per protagonista a la mateixa dama celebrant, com cada any, la nit dels assassinats transcorreguts a l'illa.

El llibre és un lament que traspúa misteri, tristesa, exhuberància, final d'un tipus de vida, exotisme, intimitat, pors...

"...Y alguna que otra vez, muy pocas, el antiguo lamento pagano...por alguien que acababa de morir. Este lamento se titulaba "Las cien cosas", ya que son un centenar las cosas que debemos recordar al muerto, que debemos preguntarle."

"Se inclino la joven demasiado, cayó al agua cabeza abajo y jamás volvió a la superfície. Mucho después, los pescadores de coral encontraron un gran bloque con la forma perfecta de una mujer. ¡ Era ella, la javanesa! No había duda posible. Tenía la cabeza engarzada en coral. Y según dijeron los pescadores, cuando arrancaron la estatua, ésta se quejo debilmente.
Después de aquello, la estatua de coral estuvo durante muchos años en el jardín del señor Rumphius, que la había comprado por cinco daalders. Introdujo en los pequeños agujeros de coral semillas de plantas trepadoras, y a su debido tiempo la mujer de coral cubría su desnudez con un hermoso vestido de flores"

"Y entonces todas esas velas pasan junto a mí, por debajo de mí, por encima, por los lados...No me hace daño, pero siento como un indefinible sonido de arpa, como si pulsaran una cuerda demasiado tensa, aunque es un sonido mil veces mas fuerte. Creo entonces que me van a estallar los tímpanos."

LAS COSAS. Una historia de los años sesenta



"Las cosas es una aguda e irónica radiografia de la sociedad de consumo y, en particular, de la mistificación del confort y de los goces ofrecidos por un mundo cuya reconfortante banalidad propone múltiples espejismos de quimeras inasequibles.
Narrada con magistral sencillez y distanciamiento, Las cosas desmenuza los perversos mecanismos con que las cosas subyugan a los hombres y es, sin duda, una novela anticipatoria cuya riqueza de significados se ha acrecentado con el paso de los años......"

GEORGES PEREC
"Las Cosas"
Editorial: Anagrama. 158 pag.
Traducción de: JOSEP ESCUÉ
2008

Títol de l'edició original:
Les choses. Une histoire de années soixante.
Editorial:René Julliard. 1965

dimecres, 1 de juny del 2011

El mar y veneno.- Shusaku Endo













Shusaku endo
El mar y veneno
Ático de los libros, 2011


Com es fa un un criminal?
Com s'arriba a convertir en objecte a l'altre?
Quina por donem!