dijous, 28 de juliol del 2011

Mor l'escriptora hongaresa Agota Kristóf als 75 anys



(la notícia a l'ara.cat)
(a El País)

Crec que aquest llibre va ser un dels que més em vam tasbalsar dels que he llegit. Et fa tenir el cor encongit a xicotetes dosis d'una pàgina o dues...
Brutal, com diu el T.
No acabes de creure't el que acabes de llegir quan passes full.

(a la wiki)

dimecres, 27 de juliol del 2011

Ialo.- Elias Khoury



(Traduccions de l'àrab al català i al castellà de Jaume Ferrer Carmona per a Club Editor i per a Alfaguara, respectivament).

Tortura i escriptura.

L'autor:
Elias Khoury, a la wikipedia

Els fets:
Un jove és arrestat, interrogat brutalment i obligat a confessar la seva participació en uns quants delictes (robatori, segrestos, violacions, actes terroristes).

Els antecedents:
La societat del Líban, amb les lluites entre els diversos grups ètnics i religiosos implicats. Exilis, pobresa, supervivència.

La lògica narrativa:
L'autor no segueix, en aparença, l'esquema premisses-desenvolupament deductiu-conclusions. El discurs oriental és més aviat en espiral: el relat sembla repetit, però a cada volta alguna cosa canvia el rumb, la història es fa més complexa, el que semblava un simple fet es converteix en la confluència de moltes altres circumstàncies.

L'escriptura:
Escriure esdevé el principal protagonista del llibre. Escriure com a recuperació de la memòria. Escriure com a creació de la història. Escriure com a veritable gènesi, desenvolupament i exègesi de la vida. Escriure com a càstig i redempció. Escriure com llavor i com a fruit. Escriure com a teràpia i amarga medicina.

Una sorpresa:
Un refresc.

Un regalet:
l'entrevista a L'hora del lector (27.11.2009), amb Lloveras i Almela i Tornassol.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Francesc Català-Roca



CATALÀ-ROCA
Sala d'exposicions de La Pedrera, Bcn.

Del 19 de juliol al 25 de setembre 2011














Si podeu, no us la perdeu! De veritat, val moltíssim la pena.
Es tracta d'una selecció de fotografies en blanc i negre d'aquest artista sintètic i intuïtiu, que van des de les imatges costumistes copsades els anys 50 i 60 a ciutats com Barcelona i Madrid, a escenes de pobles de molts llocs d'Espanya (en especial, de la província de Cuenca), passant per la mirada personalíssima i avantguardista d'alguns edificis i la plasmació d'oficis diversos, uns quants d'ells ja gairebé en extinció.
Algunes de les fotos ja les coneixia, però és impactant veure-les en gran format i amb una il·luminació adient.

Us deixo amb unes frases de Català-Roca sobre la seva tasca com a fotògraf, recollides del fullet de l'exposició:

"Quan fem una fotografia tenim tantes possibilitats, punts de vista i situacions, que el simple fet de triar ja és una creació."


"Em vaig adonar que era testimoni de coses que desapareixerien ràpidament, ho pressentia; al cap de cinc anys ja no hauria pogut fer aquestes fotografies."

"Cal visitar el lloc, després pensar-s'hi i, finalment, buscar-lo de nou i trobar-hi l'angle o la visió que el resumeixi i l'expressi de la manera més eloqüent possible."

diumenge, 24 de juliol del 2011

Vidas minúsculas.- Pierre Michon


Pierre Michon
Vidas Minúsculas
Traducció: Flora Botton-Burlá
Edit. Anagrama
Barcelona, 2002

No li ho perdonaré mai, a aquell conegut amb el qual haja parlat de llibres i no me’l va recomanar. Mai.
Per la importància del llibre, m’imagine que molts de vosaltres ja el coneixereu, però a mi m’ha arribat arran de llegir “Els onze”, que, com vaig dir en la ressenya que vaig fer en aquest bloc, em va entusiasmar tant que em va fer buscar llibres anteriors d’aquest escriptor.

Publicat en francès el 1984, i ací jo l’he trobat en una traducció al castellà en l’editorial Anagrama (2002). I va ser el seu primer llibre, als quaranta anys!
No puc dir més que meravelles de l’escriptura utilitzada per Michon en aquestes “Vidas minúsculas”: m’ha encisat literalment. Una prosa barroca (molt adjectivada i d’oracions, de vegades llarguíssimes), precisa, bella, rítmica, sensorial que t’obliga a parar-te en cada frase per a poder degustar-la plenament; algunes pàgines, les has de llegir més d’una vegada perquè penses “Collons, com n’està de ben escrit això! Quina cosa tan bonica!”

L’argument és ben senzill: Una autobiografia contada a través de les vides minúscules d’algunes persones que el van envoltar en el decurs de la seua.

Una dedicatòria als protagonistes del llibre:

“Creo que los suaves tilos blancos de nieve se inclinaron en la última mirada del viejo Foucoult más que mudo, lo creo y quizás es lo que él quiere. Que en Marsac siempre nazca una niña. Que la muerte de Dufourneau sea menos definitiva porque Élise lo recordó o lo inventó; y que la de Élise sea aliviada por estas líneas. Que en mis veranos ficticios, su invierno vacile. Que en el cónclave alado que tiene lugar en Cards sobre las ruinas de lo que hubiera podido ser, ellos sean.”

Un record (inventat, per descomptat com la majoria del text; Michon conta que no tenia més que unes línies escrites a partir de les quals va escriure aquestes vides) d’una germaneta de bolquers seua, morta abans de nàixer ell:

“La llevaron a Marsac a unos jardincitos donde los chícharos de olor distraían a los manzanos, el penacho en movimiento de las locomotoras la llamó, sus manos se estiraban hacia la lejanía y no sabían coger lo que estaba cerca; la llevaron a Cards, la densa negrura la cubrió bajo el castaño, la depositaron un instante en el viejo umbral y sobre su cabeza un verbo dialectal oscuro mezclado con la claridad de cielo de las glicinas ofreció a su asombro una lengua angelical que a lo lejos repetían en eco las sombras de un cuadro de Cézanne, lúcidas, pobladas de llamados, de los bosques claros a las cinco de la tarde; las escenas llamadas primitivas que la tocaron apenas no tuvieron tiempo de atacar esa soberbia armonía.”

Si no l'heu llegit o ja fa temps que ho vau fer, no perdeu més temps...
I jo, a buscar els altres llibres que ha publicat el Michon.

Como las cosas claman.- María Victoria Atencia










María Victoria Atencia
Como las cosas claman
(Antología poética)
Editorial Renacimiento, 2011



Amor i odi per les Antologies.

- Gràcies a elles, he conegut a poetes increïbles.
- Gràcies a elles, se m'han ennuegat alguns famosos.
- Gràcies a elles, he volgut llegir tot de plomes o teclats insignes.
- Gràcies a elles, he detestat a antologistas.
- Gràcies a elles, m'he anat fent una idea del que es fa i es va fer en poesia.
- Gràcies a elles, he començat a odiar a algunes editorials.

Gràcies a aquesta, vull llegir tres o quatre llibres de Maria Victoria Atencia.

Dos tastets:

LAVADERO VIEJO

CÓNCAVAS piedras vienen a recibir mi hato
con un frescor que acepta mi mano en su recinto.
Guardo turno en el húmedo corredor subterráneo:
doy paso a las rameras y al ajuar de los muertos.
Públicamente expongo al agua mis razones.
Su corriente no sabe más pasión que el olvido.

-----

PAPEL

Para Rafael

UN estado anterior a la página en blanco
son las fibras del hilo
que antes vistieron, desnudaron cuerpos,
y luego, laceradas, el agua puso a flote.
Sobre la blanca superficie contiendo mi batalla,
mi agesión a los signos de los que alzo un recado
que en el papel silencia su confidencia apenas; el papel,
mi enemigo y mi cómplice, mi socio deseado, mi delator
herido sin piedad a lo largo del alma.

dimecres, 20 de juliol del 2011

EL MÁRMOL, César Aira








El Mármol
César Aira
Páginas: 152


Editorial La Bestia Equilátera




A falta de cambio, el cajero de un supermercado chino le ofrece al protagonista de esta novela que elija entre un montón de naderías. Resignado, el hombre manotea al azar unas pilas chinas, un ojo de goma con luz, una tabla de proteínas, una hebilla dorada, una cucharita lupa, un anillo de plástico y una cámara fotográfica del tamaño de un dado. Ignora que al salir lo espera una aventura, y que a esos objetos que cree inútiles podrá darles una función insólita en cada capítulo de sus andanzas.

Las novelas de César Aira convocan a un lector dispuesto a jugar con él el juego de la improvisación. Con la irreverencia de un niño y la inocencia de un artista genial, Aira consigue lo imposible: crear la sensación de que lo que cuenta va naciendo, frase a frase, en el puro presente del lector.

Heredero de las vanguardias del siglo XX, César Aira encontró en sus procedimientos un atajo hacia la fuente primordial de la narración y, con más de sesenta novelas publicadas, ha creado una obra entregada al riesgo y tocada por la gracia de una rara libertad.

Sentado sobre un mármol, un día el narrador de esta novela observó su cuerpo desnudo y sintió una “íntima satisfacción”. Pero ¿en qué circunstancia lo hizo? ¿Lo habrá soñado? ¿Lo estará inventando? El mármol es un largo rodeo por las tierras de la memoria y la fantasía en busca de una explicación. En el camino aparecerán una extraña amistad, supermercados chinos, mundos extraterrestres iguales al nuestro y un sapo de piedra (que late) en el que acaso se cifren los destinos de la humanidad o al menos de un par de paladines de ocasión.

El yo que narra es la aventura secreta dentro de esta aventura, y como en un juego de develamientos, César Aira va dibujando el perfil de un hombre melancólico, culposo, xenófobo, mantenido por su mujer, al que la realidad –insospechada como en todas sus novelas– le tiene reservada una nueva alianza con la vida.


El text que us he transcrit, copiat del blog de l'editorial, ja diu molt del què es pot esperar del llibre, no coneixia a l'autor i vaig agafar el llibre del taulell, en primer lloc per la tapa...(es veu que la primera edició ha tingut 3 tapes diferents), després pel text de la contraportada i poc més, estava envasat o sigui que no vaig poder fullejar-lo. En el moment de pagar, el caixer/llibreter, em va dir que a ell li havia agradat molt, que de fet l'autor l'entusiasmava...per tant tot indicava que l'havia encertat, només calia que m'agradés... i efectivament tapa, text i venedor tenien raó....m'ha agradat molt, és un llibre curiós, divertit (hi ha algun moment molt divertit), imaginatiu, amb algun toc d'absurditat, d'intriga, d'aventures...

El llibreter, em va recomanar continuar amb "Cómo me hice monja" (algú l'ha llegit?)

dilluns, 18 de juliol del 2011

NACÍ. GEORGE PEREC

Nací.
George Perec.
Abada Ed.
(Traducció de Diego Guerrero.)
116 pàg.

Petit recull de textos de George Perec sobre ell mateix o de comentaris, inventaris o reflexions d'alguns dels seus treballs.
Hi ha textos dels 60' fins algun dels 80'...

Aquesta antologia permet veure clarament l'estil de Perec. Llistes, records, memòria, la seva pròpia història personal...
Hi ha per exemple un dels textos (potser un dels millors del recull perquè és com un "Perec dins d'un Perec"): "Carta a Maurice Nadeau" (que devia ser segurament un editor...) on Perec li explica alguns dels projectes que té en marxa, com aquest:
"He elegido doce lugares de París, calles, plazas, cruces, ligados a recuerdos, acontecimientos o momentos importantes de mi existencia. Cada mes, describo dos de esos lugares; la primera vez, describo sobre el terreno (en un café o incluso en la calle) "lo que veo" de la manera más neutral posible, enumero los comercios, ciertos detalles arquitectónicos, algunos micro-sucesos (un coche de bomberos que pasa, una señora que ata su perro antes de entrar en la charcutería, una mudanza, carteles, gente, etc.); la segunda vez, sin importar dónde (en mi casa, en el café, en la oficina) describo el lugar de memoria, evoco los recuerdos ligados a él, la gente que he conocido, allí, etc. Una vez terminado meto cada texto (que puede caber en unas pocas líneas o extenderse a lo largo de cinco o seis páginas o incluso más) en un sobre y lo sello con lacre. Al cabo de un año habré descrito dos veces cada uno de mis lugares, una vez en forma de ruerdo, otra como una descripción real sobre el terreno. Pienso hacer lo mismo durante doce años, permutando mis parejas de lugares (...) ¡Comencé en enero de 1969; habré terminado en diciembre de 1980! Abriré entonces los 288 sobres lacrados, los volveré a leer cuidadosamente, los copiaré de nuevo, elaboraré los índices necesarios. No tengo una idea muy clara del resultado final, pero pienso que se verá en él tanto el envejecimiento de los lugares, el envejecimiento de mi trabajo, el envejecimiento de recuerdos; el tiempo de recuperado se confunde así con el tiempo perdido; el tiempo se pega a este proyecto, constituye su estructura y su restricción..."
Y aquesta segurament podria ser la clau de la seva obra: indexar i classificar la memòria. I presentar-la escrita, en llistes i records. I potser per això l'obra de Perec és tan rabiosament contemporània i enllaça amb el treball d'artistes i escriptors presents que treballen amb aquests mateixos temes...

En tot cas, el valor d'aquest llibret, és que hi ha Perec "parlant" d'ell mateix... Amb textos no pensats per ser publicats, però que reunits d'aquesta manera creen un "tot" i funciona bé com un possible "autorretrat cubista" de Perec que permet als lectors acostar-nos-hi des de la "cuina" dels seus treballs...
O el seu desconcert davant l'escriptura:
"Escribir siempre es difícil (siempre tan difícil como las veces anteriores) y contar una historia, una aventura, episodios y peripecias, es más difícil: el único problema real es evidentemente el comienzo..."

Hi ha un text que es diu "El ñoqui del otoño" que és com un autorretrat, on ell mateix es fa preguntes i es respon amb respostes que en certa manera son més preguntes...:
"Escribo para vivir y vivo para escribir, y no he estado lejos de creer que la escritura y la vida podrían confundirse por completo: viviría en compañía de diccionarios, en lo más recóndito de algún lugar de provincias, pasearía por el bosque por la mañana, por la tarde emborronaría algunos folios..."

Un dels textos és una entrevista que li fan; li pregunten pel proçés creatiu i com fa servir els records per convertir-los en matèria de treball i Perec contesta: "...además en el momento de sacar ese recuerdo tiene uno la impresión de arrancarlo del lugar donde siempre estuvo."

Un altre dels textos, on Perec parla d'"Ellis Island" (hi ha traducció al català), illa per on havien de passar el emigrants que arribàven als USA a principi de segle, i treball que acabaria sent un dels més importants de l'autor; ell mateix acaba interrogant-se per la seva sang jueva i el que això pot haver comportat: "No sé exactamente qué es ser judío, lo que significa para mí ser judio. Es una evidencia, si se quiere, pero una evidencia mediocre, una marca, pero una marca que no me liga a nada preciso, a nada concreto: no es un signo de pertenencia, no está ligado a una creencia, a una religión, a una práctica a una cultura, a un folklore, a una historia, a un destino, a una lengua. Sería más bien una ausencia, una pregunta, un estar en entredicho, una vacilación, una inquietud: una cierta inquietud tras la que se perfila otra certeza, pesada, insoportable: la de haber sido designado como judío y, en cuanto que judío, víctima, y deberle la vida sólo al azar y al exilio..."

Un llibre que té masses poques pàgines (n'hauria de tenir moltes més) però fascinant perquè confon i barreja l'obra de Perec i la vida, ell mateix, els seus records i els seus treballs; ple de moments i fragments que són com llampegades de genialitat (igual que en tots els seus llibres!).
Tot i així, segurament aquest no és el millor llibre per descobrir Perec, si no s'han llegit altres coses d'aquest autor...

Costures.- Mireia Calafell










Mireia Calafell
Costures
Viena Edicions, 2010




Una dona jove (del 80) amb un llenguatge potent:

SENSE

No tinc carnet de sòcia
ni eslògans al balcó,
camino despistada
buscant identitats,
aquell abric que em digui
qui sóc i cap a on vaig.

Però el fet és que no sóc
ni sé ni faig ni escric
ni dic ni vaig ni puc
ni vull cap dignitat
que no siguila meva,
que no parli de mi
per a refer-me sempre,
que em sobren els desitjos
i em dol la veritat.

Les quatre parts del llibre (Escola de nenes, Acció de cosir, Sèrie de punts que uneix dues peces i Marca deixada per una nafra mal curada) ens monstren una dona lúcida, coherent i amb les idees molt clares:

CONDICIONAL

Saps? T'escriuria un poema
però el soroll de les grues no em deixa concentrar.
Et diria t'estimo sense el verb estimar
i tu em somriuries amb ulls enamorats.

Faries créixer els arbres que estan desarrelant.

Quasi cinquanta poemes per a re-llegir, una poeta per a seguir:

SI TOT VA BÉ

Refà el camí que arriba a casa els pares.
Només són vint minuts amb l'autobús
i un quart de segle o més a l'ascensor
on tornarà a llegir tantes vegades
no dejen que los niños viajen solos sense el no
i pensarà en els anys que han anat transformant-la
fins convertir-la en receptora del consell.
Llavors allargarà la llista amb altres recomanacions,
com les que hagués volgut trobar fa temps.
"Si tot va bé", pensa, "els qui ara són nens
esborraran les negacions". Les nenes,
com la petita del setè que li recorda a ella,
faran present la seva absència amb el traç persistent
d'una clau sobre les "o". Obriran portes. Si tot va bé,
viatjaran soles.

diumenge, 17 de juliol del 2011

LA COSCIENZA DI ZENO

ITALO SVEVO
"LA COSCIENZA DI ZENO"





PROF: GUIDO DAVICO BONINO
UNIVERSITÀ DI TORINO.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Bar Calders

Se quejaba Quim Monzó en un artículo de la Vanguardia de que hubieran dedicado un callejón que no lleva a ningún lado a un escritor de la talla de Pere Calders.


En Barcelona, el Bar Calders, abierto a mediados de marzo de 2011 y situado en la esquina de la calle Parlament con el Passatge de Pere Calders , han querido rendirle homenaje a su manera.

En un principio no iban a cambiarle el nombre al anterior bar de toda la vida, el Bar Paloma, pero después de tanta reforma decidieron ponerle también su nombre.Todos los cuadros de las paredes son de Ramón Lamarca, que junto a su hijo Marc, regentan el local. En la parte de la entrada, la que da al pasaje, quieren hacer una especie de patio andaluz y es verdad que han hecho que el gris callejón se convierta en un lugar más agradable.

Tienen estanterías con libros de Pere Calders, pondrán una parada de libros por Sant Jordi y han incluido en la carta algunos platos mejicanos, los nachos del presidente, las quesadillas y el guacamole, como recuerdo de su exilio de más de veinte años en Méjico.

seriebcn.net



Hazard y Fissile.- Raymond Queneau










Raymond Queneau
Hazzard y Fissile
Trad. Adolfo García Ortega
Seix Barral, 2011



Un Queneau petitó. Però gran.
Un Queneau sense acabar. Però inacabable.
Un Queneau complet. Però amb capítols només esbossats, amb indicacions de per on hauria de completar-lo.

Una edició deliciosa del centenari de Seix Barral.
Jo el guardaré en la secció Joies.

dimecres, 13 de juliol del 2011

El umbral.- María Victoria Atencia




María Victoria Atencia
El umbral
Pre-Textos, 2011

(info de l'editorial)
(la web de M. V. Atencia)

Un llibre especial per a voler-ne més...

Vint (només) poemes curtets, amb un llenguatge precís i preciós, d'una xica de Málaga molt jove del segle XX (diuen que pertany a la generació dels "novísimos"), que diu coses com aquestes:

ESTE HILO DE VIDA
AHORA que tantas horas van quedándose atrás
y olvido ya su hechura y pertenencia,
vuelvo a sentirme en un aletear tras de los vidrios
que empieza a deshacer la oscuridad del cielo
como si, con sus plumas de poetas mayores,
viniesen el petrel o el martín pescador a avisarme
de que aún no ha cambiado más de lo que es preciso
este hilo de vida en el que me sucedo.


Trigareu, com ho he fet jo, a tancar la boca...

dilluns, 11 de juliol del 2011

Tempesta d'estiu 2011



Feiners i feineres, enfeinats i enfeinades, mares i pares, oncles i tietes, de bòlit, treballadors i treballadores, els/les qui no heu valgut més que per treballar, atrafegats i atrafegades...

Malfaeners i malfaeneres, faenafuigs, senyorets i senyoretes, marquesets i marquesetes, gossos i gosses, mantes, ganduls i gandules, bonvivants...

Us proposem una pluja d'idees per compartir també aquest any les nostres cistelles, els nostres bons propòsits, la nostra dèria lectora estiuenca:

- volem llibres per a l'estiu als comentaris,

- només autor-títol-traducció-editorial-any.

dimarts, 5 de juliol del 2011

SUKKWAN ISLAND



SUKKWAN ISLAND
David Vann
Traducció de Francesc Rovira
Empúries, 2010




Text de contraportada
Considerat arreu un dels debuts literaris més impactants de la dècada, Sukkwan Island ha estat un fenomen als Estats Units i a França. Recolzada per la crítica, que s’ha rendit al talent narratiu de David Vann, la novel·la curta que teniu a les mans ens trasllada a una illa salvatge al sud d’Alaska, accessible només en vaixell o hidroavió, plena de muntanyes escarpades i boscos espessos i humits. El clima a l’hivern és duríssim. Aquest és l’escenari que tria en Jim per reconstruir la relació amb el seu fill Roy, de tretze anys, a qui pràcticament ja no coneix. Després d’un seguit de fracassos personals, l’oportunitat de passar dotze mesos en una cabana aïllada, enfrontats a unes condicions complicades, li sembla la millor manera de recuperar el temps perdut. Però la duresa d’aquesta vida i el defalliment d’en Jim, fràgil i depressiu, no triguen a transformar aquest viatge en un malson. Amb una mestria inusual i una tensió dramàtica inigualable, David Vann explora, a Sukkwan Island, el cor de les tenebres de l’ànima humana i construeix una història de suspens i angoixa gairebé insostenibles.


Article a El País

Recentment li han concedit el Premi LLibreter 2011, d'altres literatures.

Duríssim, tristíssim, angoixant, però per altra banda molt ben escrit amb unes descripcions de l'illa brutals que et fan agafar por i fred, de fet descriptivament té molta més importància l'entorn, la cabana on viuen, la vegetació, el terra... que no pas els propis personatges que es van perfilant a través dels seus pensaments i diàlegs.

És el primer llibre de l'autor, i té una part autobiogràfica molt important, i no us dic res més per no aixafar-vos la guitarra. (si us va agradar La Carretera d'en McCarthy, aquest també us agradarà)


Al Rodamots d'avui...


LA FRASE DEL DIA:
Per a mirar-te sense més ni més,
trie els silencis i m'agraden grans,
i els faç estelles amb el bes, després.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot 1924-València 1993)