dilluns, 30 de gener del 2012

N-P.- Banana Yoshimoto







Banana Yoshimoto
N-P
Traducció del japonés de Junichi Natsuura i Lourdes Porta
Biblioteca Banana Yoshimoto en Fábula (Tusquets), 2011





Ja vam parlar de la Yoshimoto abans.
Imma C. ens la va recomanar. I em va agradar força. I vaig continuant amb aquesta noia del Japó que parla.
N-P és un llibre que pot passar perfectament per novel·la negra, però al sol naixent els colors es veuen d'una altra manera, em sembla.
També és una novel·la psicològica: s'introdueix en la psique dels quatre personatges per qui vulgui aprofundir en la cultura japonesa.
I parla de literatura i de la forma en què s'apodera d'algunes persones (això em sona d'alguna cosa i no sé de quina).

divendres, 27 de gener del 2012

Jo, jo, jo...i Shakespeare, DAVID SAFIER



Jo, jo, jo... i Shakespeare
DAVID SAFIER
Traducció de Michael Steinmetz i Carlota Vallès
Empúries Narrativa, 2011

Text de contraportadaJa és prou difícil que un home i una dona comparteixin la vida, però quan, a més, han de compartir el cos, tot plegat es complica molt. La Rosa no té sort amb l’amor, troba molt a faltar el seu antic company, en Jan, i la seva vida li sembla avorridíssima. Convençuda que en Jan és l’amor de la seva vida, la Rosa decideix posar remei a la seva infelicitat i es deixa hipnotitzar per un mag que al·lega que pot fer viatjar la gent en el temps. Aviat es trobarà reencarnada en un cavaller que s’està batent en duel. Som a l’any 1594 i aquest cavaller es diu William Shakespeare. I la Rosa no se’n podrà alliberar i tornar al present fins que no descobreixi què és l’amor de veritat, i només compta amb l’ajuda d’un Shakespeare enamoradís i inconstant. Entre discussió i discussió, compartint el mateix cos, s’adonaran que abans de poder estimar ningú han d’aprendre a estimar-se a ells mateixos.

Primer capítol

Article a l'Ara

És un "divertimento",  té alguna frase xorra, moooolt xorra, i alguna escena tòpica, moooolt tòpica, típica de pel·li còmica...(de fet té tots els ingredients per ser una bona pel·lícula còmica)  però la història té la seva gràcia i està força ben trabada, final inclòs. I us asseguro que un cop comences ja no pot parar de llegir per saber què els hi passarà a la Rosa i al Shakespeare... . Admiro la capacitat de l'autor per posar-se al cos i cap d'una dona (ja ho feia a Maleït Karma). Molt recomanable per passar una bona estona i no pensar en res més, amb garantia de riure o somriure un mínim de 2 vegades a cada pàgina.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore


The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore from Moonbot Studios on Vimeo.

Inspired, in equal measures, by Hurricane Katrina, Buster Keaton, The Wizard of Oz, and a love for books, “Morris Lessmore” is a story of people who devote their lives to books and books who return the favor. 


Inspirada, a parts iguals, per l'huracà Katrina, Buster Keaton, el Mag d'Oz, i l'amor pels llibres, "Morris Lessmore" es la història de persones que estimen els llibres i com els llibres els hi retornen aquesta devoció.

És preciós, no deixeu de mirar-lo!  compartit des del FB de Libres x llegir!

dijous, 26 de gener del 2012

Jean Echenoz.- Relámpagos

Relámpagos
Jean Echenoz
Anagrama

Anagrama acaba de publicar la tercera i última entrega d’aquestes “vides imaginàries” de les quals forma part junt a Ravel i Correr, també comentades en aquest bloc.

Com les anteriors novel·les curtes, parla d’un personatge real, però aquesta vegada canvia el nom real (el científic Nikola Tesla) pel de Gregor, tal vegada perquè té menys pretensions biogràfiques que no les altres. Per a mi, el moll de la història està en la soledat, la desaparició dels somnis...

Quasi tot el que es va dir de les dues anteriors podríem dir-ho de Relámpagos. Algunes diferències quant a l’estil: el narrador es fa més present i, de quan en quan, s’adreça al lector. El personatge, malgrat que no és simpàtic, ans al contrari, està tractat amb tendresa, encara que el narrador, aparentment, està esforçant-se a tothora per presentar-lo desagradable.

De la contraportada, un comentari que resumeix aquesta obreta (149 pàg.):
“Una pequeña obra maestra de elegancia, ironía, humor, ternura y, sobre todo, estilo”.

dimecres, 25 de gener del 2012

El Compromís, SERGUEI DOVLATOV



SERGUEI DOVLATOV
EL COMPROMÍS
La Breu, 2011 (La intrusa)
Traducció de Miquel Cabal Guarro

La contraportada
Serguei Dovlàtov va tenir una vida certament polifacètica: vigilant en un camp de treball, traficant en el mercat negre, guia en el Parc Puixkin, periodista… En El compromís Dovlàtov regurgita la seva etapa com a periodista orgànic en diversos diaris i emissores locals de Tallinn, Estònia, fins que és expulsat del Sindicat de Periodistes. Darrere de les petites cròniques, les entrevistes insulses i les breus notícies asèptiques que el periodista Dovlàtov redacta amb admirable tantsemenfotisme, es desplega la narració de les peripècies que han acompanyat la gestació de la notícia i descobrim uns personatges peculiars —els periodistes—, que topen invariablement amb l’exasperant disciplina ideològica i moral del règim soviètic, amb la mediocritat d’un temps que bé podria ser el nostre.
Si en La zona una gèlida tristesa congelava la rialla i en La maleta la rialla estava enverinada de nostàlgia, en El compromís l’aiguabarreig d’indignació i estupefacció faran que la rialla esclati sense reserves i que ressoni en el buit de la veritat oficial.

El què en diu l'editorial
Article d'Emilio Alfaro a El País

Diria que no puc afegir res més, l'he llegit a poc a poc, cada dia un compromís... no sé si per allargar el carmelet o per incapacitat d'assimilar massa humor desesperat i malencòlic en un sol dia. Si els efectes de la ingesta de vodka traspassessin al lector, ara mateix estaria amb una ressaca descomunal... més o menys com la de La Maleta... aquí però, no pots parar de riure, vas del somriure a la riallada sonora, però sempre al final acabes amb un aix....boníssims els compromisos 5è, 8è, 10è i  11è

El compromís 13è, corre  a càrrec de l'editor, amb un sentit de l'humor tant punyent com el d'en Dovlatov El bloc de l'editor, Miquel Adam, on explica amb pèls i senyals les vicisituds de l'edició del llibre.

dimarts, 24 de gener del 2012

LA MANO INVISIBLE. Isaac Rosa

La mano invisible
Isaac Rosa
Seix Barral Ed.
379 pàg.

Una faula molt actual sobre persones que treballen molt.
El que pensen, el que senten.
La rutina de cada dia.
Un carnisser, una telefonista que fa enquestes, un mecànic, un paleta, una ensambladora, un mosso de magatzem, una brodadora, un informàtic, una senyora de la neteja, un cambrer, un carnisser d'escorxador... Cadascú fent la seva feina i tots junts dins una nau de polígon treballant davant d'un públic que està a unes grades...

És una novel·la molt estranya, amb lleis pròpies (funciona segons les seves regles...), un ritme singular i que sembla que no tingui plantejament, nus i desenllaç.
Molt teatral, perquè tot passa en un únic escenari.

Crec que la crítica la va deixar bastant malament pero a mi m'ha agradat molt...
Fa adonar-te de moltes coses amb que potser no t'hi havies fixat ni pensat mai...

"...intentar calcular los ladrillos que había puesto en su vida; contaba los que podía colocar en una jornada cualquiera y los multiplicaba por seis días de la semana, cincuenta semanas por año, y luego por tantos años como llevara trabajando hasta ese momento, y le salía una cantidad tan grande que no se hacía a la idea, era mucho pero no sabía cuánto mucho, así que dividía por el número de ladrillos que trae un palé de fábrica para imaginarse todos los palés amontonados, o los agrupaba en paredes de medida fija y pensaba hasta dónde llegaría un muro de tantos kilómetros, o cuántas plantas tendría un edificio armado con tantas piezas; en pensamientos así de enladrillados se le pasaba una hora..."


El desguace de la tradición. En el taller de la narrativa del siglo XX
Javier Aparicio Maydeu
Càtedra
1022 pàg.

Gràcies a l’amiga miu, que ens va enllaçar amb Millenium, que vaig conèixer aquest llibre.

El millor, l’estructura del llibre: Es presenta com un curs universitari de Narrativa Contemporània, amb 15 temes i un examen final (En aquesta part es fa una anàlisi i un viatge per la narrativa occidental, des de Kafka a Joyce, Faulkner, Proust, Woolf, Döblin, Modiano, Nabokov, García Márquez, Barnes, etc.).
A continuació un “magatzem” de textos (500 pàg.) i una “Caja de herramientas: apuntes de narratología”, més les bibliografies oportunes. I gran gran gran quantitat de cites.
Un llibre que vol ser interactiu, que ofereix hipervincles i glossaris perquè el lector puga navegar al seu gust per la narrativa contemporània.

Un retret que li faig: De quan en quan, i sense saber el motiu, s’hi escriu un fragment d’una novel·la en castellà i a l’altra ocasió, en anglès, o en francès, o en italià (segons l’original).

I el pitjor, la mida de la lletra: Si el text està en una tipografia minúscula de lupa de dos dits de grossa per poder-la llegir, la de les cites és de microscopi electrònic. Tot plegat difícil de llegir; t’hi deixes els ulls.

Potser no és un llibre per ser llegit, tot seguit com he fet jo, però sí per consultar o llegir a estones. Molt molt interessant (si els teus ulls ho suporten, clar).

Italo Calvino.- El vizconde demediado





El vizconde demediado
Italo Calvino
Trad: Esther Benítez (edició a càrrec de María J. Calvo Montoro)
Nota preliminar de l'autor
Siruela, Biblioteca Calvino, 2008 (12ª edició, revisada)






Un premissa senzilla: una bala de canó parteix en dos un home.
Una altra divisió senzilla: la meitat bona i la meitat dolenta.
Un desenvolupament brillant.
Una prosa exquisida.
Un "divertimento" agradable.

dijous, 19 de gener del 2012

La imagen del Quijote en el mundo.- Ed. Lunwerg, 2004




Imatge de la portada: Gustave Daumier (1868)
  
És un llibre magnífic que m'han regalat fa poc, on es revisa i s'estudia la iconografia quixotesca en diferents àmbits i disciplines artístiques al llarg del temps.
       Aquest és el sumari:
  • Las mil caras de un libro ilustrado.- José Manuel Lucía Megías.
  • El Quijote en la pintura.- Alfonso E. Pérez Sánchez.
  • El Quijote en el mundo.- Henriette Partzsch.
  • Don Quijote en los primeros carteles publicitarios.- Carlos Alvar.
  • La imaginería del Quijote en lo cotidiano.- M. Vicente Sánchez Moltó.
  • Créditos fotográficos.

És dificilíssim fer una tria entre la quantitat de material que hi ha. Tot i així, us deixo una petita mostra amb algunes de les imatges del llibre:
                                      

Diari Il Don Chisciotte di Roma (1914)
  
Portada de l'edició japonesa (1919)
    
Litografies per a capses de mistos (segle XIX)   
   

Cromo francès (1890)

Ex-libris. Làzló Fest Jr. (1989)
    

Il·lustració d'Enric C. Ricart. Barcelona (1933)
Don Quijote. Marc Chagall
 
Cartell de la pel·lícula de Pabst (1933)


   

Míster Evasió.- Blai Bonet










Blai Bonet
Míster Evasió
L'Estel (3 i 4), 1987





El van recomanar en l'extinta Hora del lector.
El vaig trobar de casualitat en la llibreria del Centre Octubre de Cultura Contemporània.
M'ha semblat tan modern aquest llibre com els de l'Agustín García Mallo, encara que està escrit a la fi dels anys seixanta.
M'encanten, tant com el llibre, les cites de l'autor:

"Irlanda: truja que devora la seva pròpia ventrada."
JOYCE

"L'home, intel·ligent i rei natural."
PLATÓ

"Tinc vint anys i molts dies."
ANTONIONI

"Ecce homo."
SANT JOAN

"Ecce puer."
JOYCE

"Aquí, on, de vegades,
obrir la finestra és com obrir-se les venes."
PASTERNAK

dimecres, 18 de gener del 2012

La nit sagrada.- Tahar Ben Jelloun










Tahar Ben Jelloun
La nit sagrada
Traducció de Joan Casas
butxaca 62, 2000





"Les meves arrugues són boniques i nombroses. Les del front són els rastres i les proves de la veritat. Són l'harmonia del temps. Les de revers de les mans són les ratlles del destí. Mireu com es creuen, com designen camins de fortuna, dibuixant una estrella després de la seva caiguda dins l'aigua d'un estany.
"Prega per mi, filla meva, tu que coneixes els dos cantons de la vida, que saps llegir els llibres i el pit dels sants...
"No cal dir que de seguida vaig pensar en la història d'aquell país imaginari on tots els llibres van ser cremats i on cada ciutadà es va haver d'aprendre de memòria un llibre per tal de perpetuar la literatura i la poesia. [...] Vaig dormir sense dificultat i tota la nit vaig somiar el país màgic. Tot hi era flamejant però no vaig trobar el camí de la biblioteca.
"No permetem que el temps s'avorreixi en la nostra presència; procurem donar-li alguna satisfacció, amb un xic de fantasia, amb color, per exemple; el Cònsol adora les subtileses dels colors; no és sorprenent que sigui la passió d'un cec...

Jo llegeixo per llibres com aquest.
De tant en tant et creues amb delícies com aquesta.
I gaudeixes amb una història ben explicada. Amb un home que explica el que viu una dona a la qual han criat com un home perquè és la vuitena filla d'un musulmà que no suporta no tenir un fill home.
I ho explica molt bé, amb delicadesa i sinceritat, amb mà suau i ferma.
També m'ha semblat interessant com tracta el tema de la memòria i de l'oblit (tots dos a nivell personal, no històric ni col·lectiu).

dilluns, 16 de gener del 2012

Ordeno y mando.- Amélie Nothomb











Amélie Nothomb
Ordeno y mando
Anagrama Compactos, 2011




Una altra història rara de Nothomb. Un desenllaç anodí.
Però amb certs valors:
- imaginació per triar històries
- personatges extrems
- peripècies delirants
- certs "puntitos" de molt alt nivell (destacable el tema dels caves "axampanyats", a mi em va fer set)
No és el millor Nothomb, però acompanya una estona, és entretingut. 

dimecres, 11 de gener del 2012

ELS JUGADORS DE WHIST. Vicenç Pagès Jordà

Els jugadors de Whist
Vicenç Pagès Jordà
Labutxaca Ed.
535 pàg.

Absolutament una novel·lasa boníssima i emocionant.

La podem llegir de vàries maneres:
-La gran novel·la de Figueres (si existís un Atles literari de Catalunya...)
-Un retrat realista i pop sobre la generació de principis dels 70'
-Una novel·la d'iniciació...
-Com s'enfronta al món i el seu entorn un adult acabat d'arribar a la maduresa...
-Una gran història (la primera; o si més no, una de les primeres) escrita -i que funciona- com un relat posblogs... Amb la tècnica i les estratègies que han aportat les maneres comunicatives de les noves tecnologies: Fragmentat, canvi de punts de vista, híper enllaçat, diferentes línies narratives...

Al protagonista se li casa la filla.
La relació de tres nois -explicat des del diari d'un d'ells- que descobreixen la vida (i tot un seguit de coses que hi van implícites...)
Com et pots arribar a obsessionar amb una amiga de la teva filla.

Una "petita" obra mestra on tot va encaixant.

dilluns, 9 de gener del 2012

El pájaro y la flor. Mil quinientos años de poesía clásica japonesa











El pájaro y la flor. Mil quinientos años de poesía clásica japonesa
Edició bilingüe i il·lustrada de Carlos Rubio
Alianza Editorial, 2011



Tres cites de la introducció (un recorregut pel caràcter, la societat i la cultura de Japó tan interessant que mereix ser llegida encara que es passi de la poesia japonesa de més de 1.500 anys i no es llegeixi, fins i tot, la resta del llibre):
[...]
" Desde que el fenómeno del japonismo se instaló en Europa en la segunda mitad del siglo XIX, Japón se ha convertido en la figuración más exquisita y distante del Otro que hay en nosotros."
[...]
" La poesía ha asumido en Japón, país poco aficionado a la especulación y a los valores trascendentes de las culturas monoteístas, el papel que la filosofía y la teología han desempeñado en nuestra cultura."
[...]
" En una fecha tan cercana como 1911, el líder socialista Kootuku Shuusui (1871-1911) compuso unos versos de celebración de la nieve de Año Nuevo que fueron usados por el tribunal como prueba de un intento de alta traición. El poeta fue ejecutado fulminantemente. Queda claro, pues, que en Japón la poesía puede ser un asunto de vida y muerte."
[...] 
Una pàgina del llibre:



Un exemple de com presenta gairebé tots els 174 poemes que componen l'antologia:

La princesa Nukata (siglo VII)

8.

Fuyukomori                          El invierno atrás,
Haru sakikureba                   la primavera ya florece.
Nakazarishi                          Antes callados,
Tori mo kinaniku                   los pájaros ya trinan.
Sakasarishi                           Antes cerradas,
Hana mo sakeredo                las flores ya se abren.
Yama o shimi                        Y el monte espeso
Irite mo torazu                       y tan impenetrable
Kusabukami                          por la maleza
Torite mo mizu                      que las flores esconde.
Akiyama no                           Pero los montes de otoño...
Ko no ha o mite wa               ¿ah, sus hojas que vemos
Momiji oba                           de rojo teñidas
Torite so shinou                     y queremos tocar
Aoki oba                               pensando que antes verdes
Okite so nageku                    estaban en la rama!
Soko shi urameshi                 Por ese solo anhelo,
Akiyama so are wa                los montes de otoño yo prefiero.

(Manyooshuu)

El emperador ordenó al primer ministro que juzgara qué era más bello, si las flores en la primavera o las hojas de los árboles del monte en otoño. Para dirimir la cuestión, la princesa Nukata escribió este poema donde la estructura paralelística, probablemente debida a la influencia de la poesía china, se rompe al final con la explosión de subjetividad lírica del último verso. La preferencia del otoño sobre la primavera será, además, uno de los grandes tópicos de la posterior literatura clásica japonesa.

Un poema, amb la seva versió cal·ligràfica japonesa i la seva transcripció "romanitzada":


 Bashoo (1644-1694)

115.

Furuike ya                             El viejo estanque.
Kawazu tobikomu                 Se zambulle una rana.
Mizu no oto                           Ruido de agua.

Compuesto en 1668, probablemente sea la pieza breve más famosa de la literatura japonesa en Occidente. Se lo considera arquetipo del haiku, la "poesía de la intuición". En este poema se trascienden la causa y el efecto; y también el tiempo. Ruido y salto son atemporales, mientras que el estanque, que ya estaba allí, es eterno.

La meva valoració del llibre: és un caramelet.
Mentre el llegeixes, el llenguatge i la naturalesa despleguen tot el seu poder suggeridor i es desperten mil colors i sabors en el teu cap.

dijous, 5 de gener del 2012

Bella del Señor. Albert Cohen


Bella del Señor (Belle du Seigneur), 1968
Albert Cohen
Editorial Anagrama
10ª edició
Traducció de Javier Albiñana
Pàgines: 782
Preu: 24,50 €

L'editorial Anagrama ha tingut la deferència de reeditar aquesta obra mestra, amb una tipografia més còmoda que la d´anteriors edicions. Cal felicitar aquesta editorial per pensar, com ho ha fet sempre, en els lectors.

Ja he cobert tres-centes pàgines. Us confesso que es tracta d´una novel·la absolutament atípica i inclassificable. La genialitat d´Albert Cohen rau, en la meva modesta opinió, en dos factors complementaris: 

1.- Cohen és severament crític amb la alta societat ginebrina, i per extensió europea, mitjançant un sentit de l´humor totalment delirant. Els passatges relatius a la família política de l´Ariane, (els Deume) estan molt propers al Woodehouse més àcid.

2.- El personatges de Solal i la seva família d´oncles de Cefalonia – anomenats els “Esforçats”-  són una creació literària de primer ordre, comparable a les criatures de Proust o Cervantes. De fet, la gran influencia cervantina i oriental arrela profundament en els caràcters de l´obra d´Albert Cohen.

Us extracto un passatge significatiu d´aquesta gran obra mestra, amb la finalitat de fer-vos entenedor l´estil i la bellesa de la prosa d´aquest escriptor, mig grec, mig francès, mig suïs i sempre jueu:

“ Se acercó a la ventana. Contempló Ginebra plácidamente iluminada, las parpadeantes luces de la orilla francesa y, sobre el lago negro, los mecidos cisnes que dormían, oculta la cabeza en el plumaje. De nuevo ante ella, la contempló, sonrió a la pobrecilla prometida de la muerte.

– Se da cuenta, todos esos futuros cadáveres por las calles, por las aceras, tan apresurados, tan ocupados y sin saber que la tierra en que serán sepultados existe, los espera. Futuros cadáveres, bromean o se indignan o se jactan. Todas esas mujeres, risueñas condenadas a muerte, exhiben su ubres cuanto pueden, hacen ostentación de ellas, neciamente ufanas de sus cantimploras lecheras. Futuros cadáveres y sin embargo malvados en su corto lapso de vida y les gusta escribir en las paredes Mueran los judíos. ¿Recorrer el mundo y hablar a los hombres? ¿Convencerlos de que tengan piedad los unos de los otros, machaconearles lo de su muerte inminente? Inútil, les gusta ser malvados. La maldición de los colmillos. Desde hace dos mil años, odios, maledicencias, intrigas, guerras. ¿Qué armas habrán inventado dentro de treinta años? Los monos sabios esos acabarán matándose todos y la especie humana morirá de maldad.  Consolarse, pues, con el amor de una mujer. Pero es tan fácil enamorar, tan deshonroso. Siempre la misma vieja estrategia y las mismas miserables causas, la carne y lo social.”

L'acabadora, MICHELA MURGIA


L'acabadora
Michela Murgia
Trad: Mercè Ubach
Proa

El què en diu l'editorial.

A partir de l’exercici d’aquest ofici antic, L’acabadora esdevé una novel·la coral, en què el veritable protagonista és un poble, una època, i la seva manera d’entendre la mort i la vida.

Text de contraportada:

La Maria Listru té sis anys, tres germanes grans i una mare pobra i viuda. Viu en un poble de l’interior de Sardenya, durant els anys cinquanta. La modista del poble és una viuda sense fills que no es va arribar a casar mai. Entre la nena i la modista es teixeix un singular vincle maternofilial, només possible en una cultura com la de Sardenya que —com tantes illes— ha aconseguit preservar antigues tradicions amb naturalitat. Entre aquestes tradicions hi ha l’art secret de la modista, que és l’ofici d’acabadora, la que ajuda a ben morir.

(podeu llegir el primer capítol a l'enllaç de l'editorial)

A primer cop d'ull el llibre ens parla de dues institucions sardes, l'acabadora que ajuda a ben morir i la filla d'ànima, que seria com una adopció actual però sense necessitat de ser orfe, això sí amb el consentiment dels pares, i que permetia que famílies humils amb més canalla que la que podien alimentar "cedien" alguna criatura a algú amb recursos que es comprometia a educarla (jo crec que aquí també es feia, però els casos que conec eren entre parents). Realment el llibre ens explica moltes més coses, situat als anys 50, moment on l'obertura de l'illa envers el continent esdevé inexorable però encara mentenen els costums propis, ens explica la vida des del punt de vista d'una nena que creix amb dues mares, que es fa gran, que descobreix el veritable ofici de la seva mare d'ànima, que fuig de l'illa però que hi torna, ens explica la vida des del punt de vista de la mare d'ànima, que per circumstàncies no ha pogut ser mare biològica i la implicació emocional amb la seva filla, ens explica la vida des del seu final, des de l'acceptació de la mort. Ens descriu amb molt poc text la figura de l'acabadora... amb tant poques paraules que et quedés sense alè...

Un bon llibre!

dimarts, 3 de gener del 2012

Jo confesso.- Jaume Cabré


Jo confesso
Jaume Cabré
Proa

Per encetar aquest gran llibre, jo recomanaria començar a llegir a pèl els primers capítols sense informar-se’n en la contraportada ni utilitzar cap informació addicional; tot per tal d’amarar-se de l’estil que hi utilitza el Cabré. Després de copsar aquest estil, que en un primer moment pot semblar caòtic, pot anar a l’apartat de dramatis personae que hi ha al final del llibre per tal d’esbrinar quins personatges poden haver estat eixint, en quina època i en quines localitzacions [actualitat a Barcelona o als anys de postguerra, Girona (s. XIV i XV), Roma durant el nazisme i la Segona Guerra Mundial, etc.]. En acabant, tornar a començar de bell nou el llibre, essent conscients de la multiplicitat de personatges, èpoques i escenaris.
També haurem observat que no utilitza una narració “convencional”, ans al contrari, en qualsevol moment pot canviar de narrador, d’època i lloc, fins i tot en la mateixa oració!, sense res que ens ho indique. Fins i tot, de quan en quan hi ha diàlegs creuats entre personatges que no coincideixen en el lloc o en el temps; o conta dues històries en paral·lel canviant els noms dels protagonistes [com ara, l’inquisidor de Girona (s. XIII) i l’oficial del camp de concentració (s. XX) ]. De vegades, hi ha textos en cursiva que són des d’una altra perspectiva, de narrador en tercera persona i extern (Una cosa curiosa: dins de les paraules de qualsevol dels narradors, apareixen cites textuals de la Bíblia, de Cent anys de solitud, d’un poema de l’Estellés, de la Youcernar, etc.).
Jo m’imaginava, mentre el llegia, un narrador que des de dalt contempla la línia del temps i, en cada moment, conta allò que li sembla i, alhora, dóna veu a diferents personatges de la història.
El llibre és, com si diguérem, una llarga carta, caòtica en aparença, un relat introspectiu amb afegits externs, d’algú que se sent culpable i s’adreça a algú que estima (el primer d’aquests alguns el coneixerem enseguida però l’altre, en avançar la narració, que damunt sabem que no és lineal). (Seria convenient no llegir els crítics que conten el perquè de tot això, per tal de sentir el plaer d’averiguar-ho nosaltres mateixos.)
Interessantíssim final, que arrodoneix la història i tanca el cercle.

El violí storioni que posseeix el personatge principal (semblant a un stradivarius) serà el fil que unirà la cronologia dels set segles que abraça la novel·la (des que és una llavor fins a l’instrument del present): el tema més fondo és el Mal en majúscula, i que un personatge supervivent d’un camp de concentració de l’Alemanya nazi resumeix en poques paraules dient que vol viure mirant de no fer mal a ningú, perquè voler viure fent el bé és massa pretensiós (Cita de H. Cixous: Tot el que temem ens és concedit). El Mal: la intolerància, el fanatisme, l’enveja, la hipocresia, la cobdícia, l’odi, l’egoisme, la crueltat, els camps de concentració nazis, la Inquisició...

Confiteor: Un llibre immens, per a ser rellegit.