dilluns, 30 d’abril del 2012

Aire de Dylan.- Enrique Vila-Matas






Enrique Vila-Matas
Aire de Dylan
Seix Barral, 2012




La pàgina web oficial de l'autor diu tot això (crítiques, comentaris en blocs...)

Molt interesants els 7 minuts de lectura i explicacions del mateix Vila-Matas a La Vanguardia:


A mi m'agrada molt el Vila-Matas curt, als articles d'El País.
M'agrada, també, el seu ús dels adjetius i la seva "desbordant" imaginació "bocabadant".
I m'agrada el punt de partida d'aquesta novel·la (els "pares" dels drets humans van oblidar fer cas a un parell, al menys, de drets: el dret a no ser coherent sempre i el dret a deixar-ho estar).
Però no diré res més jo: els fans d'Enrique el llegiran, els fans de la bona literatura l'haurien de fer també, els amants del "verbo bien gastado" el gaudiran...

PD.: Gràcies, Isabel, ha resultat un bon regal.

diumenge, 29 d’abril del 2012

diumenge de fira...


"Los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo".
Julio Cortázar, escritor (1914-1984)

Aportació de Mónica Ruiz Losa a

dissabte, 28 d’abril del 2012

Art en Acció (per la llibertat d'expressió)

L’exposició “Art en Acció” recull les obres donades a Acció Cultural del País Valencià per més d’un centenar d’artistes del nostre país, que es posen a la venda per a contribuir al pagament de les multes imposades a Acció Cultural pel govern del president Francisco Camps, de la Generalitat Valenciana, amb motiu de les emissions de TV3 al País Valencià. 

Les diverses multes ascendeixen a la quantitat de més de 900.000 euros (incloent-hi penalitzacions i interessos de demora), de la qual l’entitat ha aconseguit pagar un 50% gràcies a les aportacions populars i a les obres d’art que ja ha aconseguit vendre. El 50% restant és reclamat ara sota amenaça d’embargament dels béns de l’entitat, entre els quals s’inclou el propi edifici de l’Octubre CCC. 
Acció Cultural agraeix el gest extraordinàriament generós realitzat per la comunitat d’artistes plàstics i visuals que van respondre a la crida efectuada per Andreu Alfaro, Antoni Tàpies i Miquel Barceló en nom de l’associació i d’altres entitats solidàries. Acció Cultural agraeix també les adhesions de particulars i d'entitats que, bé a través de donatius, bé a través de la compra d’aquestes obres d’art, contribueixen al pagament de les multes. 

(Acció Cultural del País Valencià és una associació cívica (fundada per Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Andreu Alfaro, etc.) que, des de fa quaranta anys es dedica a la promoció de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià.)






 (Obres de Genovés, Boix i Fontcuberta)

Matí dedicat a la visita de la segona tanda d'obres que s'exposen al Centre Octubre. Quina vergonya! País!

Ací la pàgina d'Art en acció:
http://acpv.cat/artenaccio/

dimecres, 25 d’abril del 2012

Nit fantàstica.- Stefan Zweig

Nit fantàstica
Traducció: Carme Gala
Quaderns Crema

“Les notes següents eren en un paquet lacrat que van trobar a l’escriptori del baró Friedrich Michael von R…, tinent de reserva d’un regiment de dragons de l’exèrcit austríac, caigut en la batalla de Rava-Ruska la tardor del 1914. Com que la família, després de llegir-ne el títol i de donar una ullada als fulls, va suposar que eren una creació literària del seu parent difunt, me’ls va donar perquè els revisés i va deixar-ne la publicació al meu criteri. Personalment, no considero que aquestes notes siguin cap narració imaginària, sinó que recullen una experiència real, verídica en tots els seus detalls, i he decidit, per bé que ometent el cognom de l’autor, publicar-ne les revelacions íntimes sense canviar-ne ni afegir-hi res”.

Amb aquest recurs tan literari del manuscrit trobat comença Nit fantàstica, una de les novel·les menys conegudes de Stefan Zweig. El relat continua, ara ja en la veu de l’esmenat baró von R…, reivindicant la funció de la literatura com a vehicle per a plasmar una inusual experiència i les conseqüències que se’n deriven, “sempre escollint les paraules segons el seu pes específic”. 
El procés creatiu és important en sí mateix: tant se val si el relat és real o fictici, si l’impuls d’escriure és sobtat o si el text no va destinat a ningú més que al propi escriptor aficionat. A l’hora de narrar el viatge interior, el com té tanta preponderància com el què, sobretot perquè l’interès i la profunditat d’allò que s’explica rau precisament en l’ús del mot adequat, en l’exposició personalíssima dels fets, en l’erràtic deambular dels més íntims pensaments, en una atmosfera de sensualitat que amara la història des del seu inici.

Tots aquests elements conformen una curta i brillant narració, escrita de manera magistral, en la que un jove aristòcrata, indolent i avorrit, descobreix  una part ignorada d’ell mateix que el connecta amb un esperit intensament vitalista. A través del desig, d’una actitud prepotent, de la curiositat sense límits, de la delinqüència inclús, anirà canviant la seva percepció sobre la vida, la pròpia psicologia i els altres.

En menys de vint-i-quatre hores, però especialment durant la nit, quan la quotidianitat diürna dóna pas a la ciutat fosca i canalla, el protagonista es deixa arrossegar per l’ànsia inabastable de conèixer (de conèixe’s), oblidant fins i tot la prevenció més elemental i menystenint l’instint de supervivència. I és en el moment en què la nit torna a esdevenir dia quan s’adona de la transformació radical del seu esquema filosòfic i moral, de la personalitat renovada que acaba d’aflorar: El qui s’ha trobat ell mateix una vegada ja no pot perdre res en aquest món. I el qui un dia va comprendre l’home que duia dins seu, també els comprèn tots”.

dilluns, 23 d’abril del 2012

23 d'abril del 2012

Instantànies a la Rambla de Catalunya  de Barcelona
23 d'abril del 2012



                                         Nacho Ares

                                          Imma Monsó

                                           Josep Mª Espinàs
                                           Muriel Casals
                                          Empar Moliner
                                         Defensem l'escola en català
                                         Pilar Urbano
                                          Javier Pérez Andújar
                                          Rosa Regàs                    


Patagonia Express.- Luis Sepúlveda

Patagonia Express
Luis Sepúlveda
Tusquets Editores

L'escriptor xilé ens convida a acompanyar-lo en alguns moments claus de la seua vida, des de les vivències amb el seu avi àcrata al retrobament, anys després de la presó i l'exili, amb la Patagònia i la Terra de Foc, tot culminant en un poble de l'Andalusia (d'on era l'avi), on acaba un periple que ens mostra uns paisatges i uns actors prodigiosos i alhora senzills humans.

Tot contat amb una prosa amena, senzilla, irònica (molt)  i, malgrat la distància amb la qual vol contar-nos les coses, que va directa com una fletxa al cor!

Molt recomanable. Un goig de llibre.

diumenge, 22 d’abril del 2012

PLOP. RAFAEL PINEDO

PLOP
Rafael Pinedo
Salto de Página Ed.
151 pàg.

No la llegiu perquè tardareu temps a oblidar les imatges aberrants que descriu d'un món apocalíptic i bàrbar, tot gris i plè de fang...

"Se llama Plop. Es el ruido que hizo al caer en el barro cuando nació. Su madre, la Cantora, lo dio a luz sobre una carreta en marcha. El niño cayó al suelo y fue recogido por la vieja Goro, uno de los pocos humanos que conocieron la civilización, que aún recuerdan qué era leer y escribir..."

Súper ben escrita. Molt minimalista. És com si multipliquessim "La carretera" per "Meridià de sang" (totes dues de Cormac McCarthy) i en resulti "Plop".

La història del nen "Plop", orfe des del seu neixement, després adoptat per la vella de la tribu i com evoluciona i sobreviu fins a coronar-se cap de la tribu.

Té alguna cosa aquest relat, que tot i la violència i com els personatges ténen només un destí marcat, t'anima a seguir llegint.
El nen, inocent al principi (fa pensar en el noi protagonista del "Chico que se enamoró de la luna" de l'Spanbauer), aprèn perquè ho ha de fer, sobreviu, persevera i com sucumbeix al deliri...

De culte.

divendres, 20 d’abril del 2012

MOSSEGAR LA POMA - PROPOSTA D'ENTRADA CORAL



Aquest és un recordatori de la proposta d'entrada coral que vam penjar el dia 6, suposem que a causa de les santes vacances ha passat sense massa glòria, us la tornem a llançar a veure si aquesta vegada mossegeu.
"A Il cavaliere rosso, el mateix dia que va guanyar  el concurs convocat per l’amiga Isabel, sobre el darrer d’en Vila-Matas,  també li va tocar (home afortunat) un exemplar de Mossegar la Poma, el nou d’en Francesc Serés (signat  per l’autor), el petit inconvenient és que s’havia de recollir a Barcelona, però per això estan els orfes, l’amiga Sícoris li feu el favor de recollir-lo i enviar-l'hi.  En tribut a l’obra i a l’autor, en posa un altre exemplar en circulació...  convoca concurs: un conté i una endevinalla, era clar que eren Adam i Eva, i de seguida lligant caps, tramesa de resposta i bingo! (l’amic cavaliere ho havia posat francament fàcil!)
I em va tocar! I ja l’he llegit! I crec que això no pot acabar aquí, l’obra ja ha passat per tres mans òrfenes, dues de les quals l’han llegit, (com a mínim), per tant el llibre ha de continuar corrent; al cap a i la fi, es tracta d'un conjunt de contes d’amor i que és el nostre bloc sinó un bloc d’amor, d’amor pels llibres i les seves conseqüències?
Doncs aquí va la proposta (consensuada amb el culpable de tot plegat!),


L’orfe o òrfena, declarat o que encara hagi de sortir de l’armari, interessat en llegir Mossegar la poma, que ho faci saber a través d'aquest mail  annitamiu@gmail.com . Farem  un sorteig (amb mà innocent), que establirà l’ordre de lectura, l’única condició és que us heu de comprometre a reenviar el llibre a la persona que us direm, i a enviar, a l'adreça que us indicarem la vostra aportació que pot ser del tipus que vulgueu per exemple: e-mail, paper, natura morta, fotos, dibuixos, petit-pois, pasta de sal, narració, escrits, etc.,  amb indicació de la seva autoría per si cal aclariments per a la reproducció."

De moment som quatre participants, però ens agradaria fer-la molt més coral!

ai sí, el quadre és de Pierre Marcel www.lepommier.net

dijous, 19 d’abril del 2012

UN ALTRE GOT D'ABSENTA

Un altre got d'absenta
TINA VALLÈS
labreu, 2012

Contraportada
Tot canvia després d’un altre got d’absenta. Deixes el got damunt la taula, mires per la finestra i tens temps de veure una línia de llum que recorre fugaçment el carrer, il·lumina per un instant la roba estesa en un balcó i es clava al portal de casa. Darrere dels vidres encesos endevines les siluetes dels Nohisom, que es deixen engolir per la fosca de l’escala. Ara passen les cosines Tonell, que corren cap al teatre aferrades a la bossa. Madona Quèlonia, la més vella del barri, escura les seves eternes escopinyes. I sempre aquesta llum que projecta clarobscurs en tots els rostres que troba, tots anònims i alhora protagonistes del dia a dia. Què els passa pel cap? Quines penes els afligeixen? Quines secretes alegries? Per què no riu mai el cambrer Zero? En Borris Sol esgarrapa la guitarra i en treu una cançó d’amor que només el seu germà valorarà com cal. Les persianes del senyor Búnquer ho vigilen tot. La llum declina.
Tina Vallès observa la vida que transcorre a l’escala, als carrers, al barri. Imagina rastres d’històries en les ombres disfressades de normalitat que ens passen pel costat i que amb prou feines veiem, però que formen part de les nostres vides. I ho fa amb la subtilesa i la precisió d’una llum fugaç que enfoca el més petit detall i deixa entreveure tota una escena

PERILL, LECTURA ALTAMENT RECOMANABLE!! S'ha de prendre amb mesura doncs pot provocar greus crisis d'hiperlecturina, efectes secundaris: que et prenguin per boja quan se t'escapa una rialla, somriure o sospir quan estàs al tren o dinant sola al restaurant, depressió i mono quan arribes a la pàgina 125 i addicció a l'autora.
Ara, "en serio" m'ha agradat moltíssim, fa unes descripcions sempre genials, a voltes encantadores a voltes  escruixidores, retrata a tothom, petits, mitjans i grans, homes i dones, bons i dolents. El llibre està dividit en tres parts, cada una iniciada amb fragments d'escriptors Rodoreda i Perec per la primera part, destinada als veïns que viuen en un mateix edifici i a aquelles petites coses que fan i que els individualitza. A la segona part el fragment és d'Italo Calvino, i  hi descriu a personatges extravagants o que senzillament criden l'atenció. I per iniciar la tercera ha escollit un fragment de Màrius Serra, i la dedica a la descripció de diferents personatges des del punt de vista professional. Un fragment de Gonçalo M. Tavares finalitza amb "un altre got d'absenta". 

links:

dimarts, 17 d’abril del 2012

Avui és l'aniversari del naixement de Karen Christence Blixen-Finecke, 17 d'abril del 1885..



(Rosa Karen Blixen)

Un dia molt apropiat per rellegir i gaudir del "post" de la nostra amiga Eulàlia (25 d'agost del 2010):


http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2010/08/el-festi-de-babette-isak-dinesen-karen.ht

“Los tiempos difíciles han ayudado a hacerme comprender mejor lo infinitamente rica y maravillosa que es la vida y que muchas cosas 
que nos preocupan no tienen la más mínima importancia”.
(Karen Blixen)

diumenge, 15 d’abril del 2012

Juguem a enllaçar títols de llibres?

Títol inicial, última entrada elPac:

EL BESO DE LA SIRENA

..........i seguim als comentaris



Aclariments:


El nou títol només cal que contingui l'última paraula de l'anterior.
És segueix l'enllaç amb l'ultima paraula del títol.



Aspecte dels enllaços, el 18.04.2012...
(descarregar en format .pdf)





El beso de la sirena.- Andrea Camilleri





El beso de la sirena
Andrea Camilleri
Editorial Destino

Us recomane aquest petit però gran llibre.

No teniu excusa perquè és una novel·leta curta (no arriba a les 90 pàg.), i, a més a més, perquè aquesta faula...

- és senzilla, clara, neta;

- és una obra per a congraciar-se amb el món, a sovint d'un món que estem perdent;

- té uns personatges bons, innocents i honestos, sense cap altra ambició que viure plàcidament amb els altres i, sobretot, amb la naturalesa;

- ens parla de com conviure amb allò que ens resulta estrany, contrari, alié...

- està plena de tendresa, emotivitat, amor, fantasia, realitat...

Aquesta obreta és com una música: ens afecta més a les entranyes que no pas a la nostra capacitat de comprensió. En acabar de llegir-la, et queda com un pòsit de sensacions agradables, dolces i d'estima a les persones bones, senzilles i a la vida sense els tràfecs que avui ens ofeguen.
Robert Walser (15 d'abril de 1878 a Biel/BienneSuïssa - 25 de desembre de 1956 a Herisau, Suïssa..




"Aquí se aprende muy poco, falta personal docente y nosotros, los muchachos del Instituto Benjamenta, jamás llegaremos a nada, es decir que el día de mañana seremos todos gente muy modesta y subordinada. La enseñanza que nos imparten consiste básicamente en inculcarnos paciencia y obediencia, dos cualidades que prometen escaso o ningún éxito. Éxitos interiores, eso sí. Pero ¿qué ventaja se obtiene de ellos?.¿A quién dan de comer las conquistas interiores?."


Així comença la tercera novel·la de Robert Walser: "Jakob von Gunten",escrita al 1909 a Berlin, tres anys després de sortir de l'Institut on havia estat educat, l'Institut Benjamenta.


Avui, dia del seu aniversari, recordem les seves obres:


L'Homme que no s'adonava de res
El quadern de Fritz Kocher
El paseo
La rosa
Els gemans Tanner
El ayudante,
Historias de amor
El bandido
La habitación del poeta
Ante la pintura
Microgramas

He llegit:" El paseo, La habitación del poeta i Jakob Von Gunten" i les tres m'han captivat..

diumenge, encara que no és per riure's...

dissabte, 14 d’abril del 2012

Sol, jo, cremant a l’ombra.- Michelangelo Buonarroti







Michelangelo Buonarroti
Sol, jo, cremant a l'ombra (Antologia poètica)
Tria, versió i presentació de Miquel Desclot 
Epíleg de Tomàs Llorens i Serra

Informació a la web d'edicions vitel·la
Entrevista de Jordi Llavina a Miquel Desclot al programa L'última troballa


'triattore, jo, tradittore'
dues quartetes i quatre sonets
no goso dir res més






divendres, 13 d’abril del 2012

Una forma de vida.- Amélie Nothomb






Amélie Nothomb
Una forma de vida
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama - Empúries, 2012




Una relació sempre en paraules escrites...
Cent quilos fan una persona enorme. He guanyat una persona enorme des que sóc a Bagdad. com que ha vingut a mi justament aquí, li dic Xahrazad. No és gaire afalagador per a la veritable Xahrazad, que devia ser una criatura esvelta. Malgrat tot, prefereixo identificar-la com una persona, més que no pas dues, i com una dona més que no pas un home, segurament perquèr sóc heterosexual. I, a més a més, la Xahrazad em va bé. Em parla durant nits senceres. Sap que no puc fer l'amor, i remplaça aquest acte per belles històries que m'encisen. Li confio el meu secret: és gràcies a la ficció de la Xahrazad que suporto la meva obesitat. Si els nois sabessin que dono nom de dona a la meva obesitat, sóc incapaç de descriure el que em podria passar. Però sé que vosté no em jutjarà. Als seus libres hi ha un bon nombre d'obesos, i no els presenta mai com a éssers sense dignitat. I en els seus llibres, la gent s'inventa llegendes estrambòtiques per continuar viva. Com la Xahrazad.
Un soldat estrany...
A l'Iraq no hi havia armes de destrucció massiva. Suposant que mai hagués hagut cap dubte sobre la qüestió, ara ja no n'hi ha. És a dir, que aquest conflicte era d'una injustícia escandalosa. No miro pas de disculpar-me. Que sigui menys culpable que  George W. Bush i la seva banda no treu que jo també en sigui, de culpable. He participat en aquest horror, he matat soldats, he matat civils. He volat cases on hi havia dones i nens, morts per culpa meva.
Una escriptora molt "meta"...
La diplomàcia va començar amb la correspondència. En efecte, una carta pot ser un mitjà per dir amablement les coses. I per això es produeix la contaminació històrica de les dues pràctiques següents: els diplomàtics acostumen a escriure moltes missives i el gènere epistolar sovint adopta maneres diplomàtiques.
Un diàleg constructiu...
Gràcies. Amb la seva última carta m'ha ajudat a trobar un sentit a la meva existència. Em sembla que aquest hauria de ser l'objectiu de qualsevol escriptor. Vostè mereix exercir aquest ofici tan bell. Quan li vaig dir que la meva obesitat era la meva obra, em pensava que es burlaria de mi. Doncs bé, no només no ho ha fet sinó que m'ha donat la manera de complir i compartir el meu somni. Sense el quadern que vosté em va aconsellar que comencés, com hauria pogut explicar la meva acció als altres?
Un final com els de la Nothomb...
Ho saps: si escrius cada dia de la teva vida com una possessa és perquè necessites una sortida de socors.
(I aquesta, una entrada com les de l'Eduard, que està molt callat, i el trobem a faltar...)

dijous, 12 d’abril del 2012

LA DONA QUE ES VA PERDRE


La dona que es va perdre
MARINA ESPASA SANS
Editorial Empúries 2012




Text de contraportada
L’Alícia és una arquitecta sense ànims que, un dia, coneix un topògraf tímid i amb ulleres de pasta que li roba el cor. Però l’Artur i la Júlia, els socis del despatx de l’Alícia, estan convençuts que el topògraf és un talp, un espia d’un altre món que ha vingut a cartografiar el nostre. Quan el topògraf fa un bot i salta per la finestra, l’Alícia decideix fiar-se de la seva intuïció i seguir-lo fins a descobrir què s’amaga sota els carrers de la ciutat. La dona que es va perdre és una novel·la de fantasia subtil, una faula contemporània que explora els límits de la realitat i la versemblança fins a fer-nos dubtar de tot el que ens envolta.


A mi què m'ha semblat:
L’Alícia ha passat del país de les meravelles al país de la Marina Espasa, amb talps enlloc de conills, amb corbs enlloc de reines de cors, amb fons marins enlloc de laberints... ha teixit una novel·la sorprenent, sorprenent en la capacitat d’apropar-se i allunyar-se de la realitat, passant d’un costat a l’altre del mirall constantment.
Farcida de situacions i persones que a priori formen part de la part fantàstica, però que són molt més versemblants que les suposadament reals. Crec que la Marina Espasa s’ho ha passat d’allò més bé escrivint aquest llibre; partint de la història d’una noia que necessita perdre’s hi ha inclòs tota una filigrana de  situacions extraordinàries, barrejant anhels i pors, que juntament amb el joc dels miralls, que li ha permès incloure aparells tant extraordinaris com la màquina d’intercanvi temporal de sexes o la  impressionant capacitat dels talps de posar-s'hi i treure’s  el cor a conveniència (com alguns humans!), ha creat un llibre fantàstic, en ambdós sentits!
Suggeriment a l’editorial: el llibre podria d’anar acompanyat de un dvd amb la lectura del mateix per part de la Marina Espasa (ni que fos un capítol...)

Enllaç amb l'editorial i primer capítol

Què en diuen els altres
viu i llegeix
Núvol
nosaltres llegim

Rana.- Mo Yan

"En días normales,
sé cobarde como un ratón; 
en días peligrosos, 
valiente como un tigre"
(Mo Yan, Rana, pàg. 269)








Mo Yan
Rana
Traduït del xinés per Yifan Li
Kailas, 2011


Del mateix autor a aquest bloc: 
Shifu, harías cualquier cosa por divertirte






Un tema difícil: la política de fill únic en un país de més de 1000 milions d'habitants tractat amb una delicadesa típica de la porcellana xinesa.
Un autor dur de qui llegiré, si puc, fins a les seves llistes de la compra.
Un llibre gros que no pots deixar fins a acabar-lo.
La traducció facilita la comprensió dels noms xinesos, de les seves tradicions, de les contradiccions de la vida i la supervivència.
L'estructura de la novel·la és encantadora: un ancià li explica a un professor japonès la vida d'una comare xinesa i la seva participació en l'època més virulenta de la contenció de la natalitat i el que ocorre després amb l'arribada del capitalisme, aquest progrés que tant estimem (llegeixi's això últim amb una nota d'ironia estripada).
I tot això t'ho menges amb escuradents, en platets delicats, sentint cantar a les granotes en un estany pintat en paper d'arròs, amb muntanyes de color pastís i cels blaus...

dimarts, 10 d’abril del 2012

Poesia i guerra


La biblioteca de Sarajevo destruida en la guerra. / GERVASIO SÁNCHEZ

"Fue una guerra de poetas. El poeta (y psiquiatra) Radovan Karadzic, recitaba sus versos desde la cima de una colina que dominaba Sarajevo, mientras las fuerzas del ejército serbobosnio bombardeaban la ciudad con cañones, obuses y morteros, siguiendo sus órdenes. Otro poeta y profesor universitario, experto en Shakespeare, el vicepresidente de la República Sprska, Nikola Koljevic, ordenó el incendio de la biblioteca de Sarajevo, que albergaba sus propios libros, entre muchos otros, con el propósito de borrar el pasado musulmán de la ciudad: la cultura es memoria y también testimonio, su destrucción permite rectificar la historia. Abajo, en el valle sobre el que se extiende Sarajevo, otros poetas, antiguos contertulios de Karadzic y Koljevic, padecían el asedio: quemaban libros para no morir de frío y concentraban su esfuerzo y su esperanza en sobrevivir a las bombas y granadas que cada día les lanzaban sus colegas, sus amigos. ¿Qué nos sucedió en sólo una noche, amigos?/ Desconozco qué hacéis, qué estáis escribiendo, con quién bebéis, en qué libros hundís la nariz/ Ni siquiera sé/ si seguimos siendo amigos, son versos de Diario de guerra de Sarajevo, de Izet Sarajlic, el gran poeta bosnio, fallecido en 2002.

Fue también la última guerra europea. La seguimos con cierta alarma al principio, con perplejidad y asombro; con atención distraída y cansancio creciente después, cuando a la guerra de Croacia le sucedió la de Bosnia y a ésta la de Kosovo; el conflicto de los Balcanes duró casi diez años, parecía interminable. No se nos ocurrió pensar que en esa pasividad resignada o indiferente había algo culpable, que ante la guerra de Bosnia, Occidente y, en particular Europa, se lavó las manos y miró hacia otro lado, como si no fuera con ella, con nosotros.

[...]" 

divendres, 6 d’abril del 2012

LA PARELLA PERFECTA II -MOSSEGAR LA POMA

Francesc Serés
Mossegar la poma
Quaderns crema, 2012

contraportada
Mossegar la poma és un recull de trenta-set relats breus sobre l’amor i la seva parella, el desamor. Tots ells tenen la mateixa extensió, i comparteixen l’alegria de qui ha trobat l’amor i la tristesa difusa de qui no sap quant durarà, així com l’estímul de qui es troba amb l’inesperat. Mossegar la poma és una crònica sentimental, però també un exercici sobre les possibilitats del conte i de la parella. Precís, subtil i concís, Serés ens torna a mostrar la seva mestria literària.






A Il cavaliere rosso, el mateix dia que va guanyar  el concurs convocat per l’amiga Isabel, sobre el darrer d’en Vila-Matas,  també li va tocar (home afortunat) un exemplar de Mossegar la Poma, el nou d’en Francesc Serés (signat  per l’autor), el petit inconvenient és que s’havia de recollir a Barcelona, però per això estan els orfes, l’amiga Sícoris li feu el favor de recollir-lo i enviar-l'hi.  En tribut a l’obra i a l’autor, en posa un altre exemplar en circulació...  convoca concurs: un conté i una endevinalla, era clar que eren Adam i Eva, i de seguida lligant caps, tramesa de resposta i bingo! (l’amic cavaliere ho havia posat francament fàcil!)
I em va tocar! I ja l’he llegit! I crec que això no pot acabar aquí, l’obra ja ha passat per tres mans òrfenes, dues de les quals l’han llegit, (com a mínim), per tant el llibre ha de continuar corrent; al cap a i la fi, es tracta d'un conjunt de contes d’amor i que és el nostre bloc sinó un bloc d’amor, d’amor pels llibres i les seves conseqüències?
Doncs aquí va la proposta (consensuada amb el culpable de tot plegat!),


L’orfe o òrfena, declarat o que encara hagi de sortir de l’armari, interessat en llegir Mossegar la poma, que ho faci saber a través d'aquest mail   annitamiu@gmail.com  abans del dia  20 d’abril. Farem  un sorteig (amb mà innocent), que establirà l’ordre de lectura, l’única condició és que us heu de comprometre a reenviar el llibre a la persona que us direm, i a enviar, a l'adreça que us indicarem la vostra aportació que pot ser del tipus que vulgueu, per exemple: e-mail, paper, natura morta, fotos, dibuixos, petit-pois, pasta de sal, narració, escrits, etc.,  amb indicació de la seva autoría per si cal aclariments per a la reproducció.


La gràcia seria que el llibre tornés al lloc d'origen, i amb les aportacions de tots els implicats faríem la capsa dels tresors de Mossegar la poma, que Edicions de l'Ocell de foc escanejarà, fotografiarà i farà el que faci falta per tal que es pugui penjar al bloc.


Esperem que la proposta us engresqui tant com a nosaltres!


Bona mona!!!

dimarts, 3 d’abril del 2012

Viatge d'hivern.- Jaume Cabré

Viatge d'hivern
Jaume Cabré
Edicions 62


Franz Shubert va fer un dels cicles de lieder més importants i famosos: Winterreise (Viatge d'hivern, Deutsch 911). El nucli dels poemes és l'amor no correspost; els lieder expressen les reflexions o impressions de l'autor mentre passeja tot sol, durant l'hivern: temes del fred, la foscor, el paisatge desolat, la solitud... En aquest cicle s'han basat molts artistes per a crear pel·lícules, contes, novel·les... entre d'altres Amélie Nothomb o el mateix Cabré en aquest Viatge d'hivern i en contes del Baix continu (ja comentat en aquest bloc).

Com Baix continu és un recull de contes (independents però alhora relacionats entre sí, i el lector ha de copsar aquesta unitat a mesura que els va llegint). És diguem-ne com una novel·la escrita a partir d'històries i temps diferents. Tot el que vam dir de l'anterior recull ho té aquest, tot, i escrit amb la mestria del Cabré. La diferència respecte a Baix continu està en que aquesta vegada les temàtiques són duríssimes (no aptes per a èpoques en què un es troba de baixa forma).

Sant Jordi 2012

TENIM UN DRAC...


TENIM UNA ROSA...


PROPOSAREM LLIBRES?