divendres, 29 de juny del 2012

Presencias reales.- George Steiner



Presencias reales
George Steiner
Ediciones Destino


El savi Steiner planteja «que cualquier comprensión coherente de lo que es el lenguaje y de como actúa, que cualquier explicación coherente de la capacidad del habla humana para comunicar significado y sentimiento está, en última instancia, garantizada por el supuesto de la presencia de Dios. Mi hipótesis es que la experiencia del significado estético -en particular el de la literatura, las artes y la forma musical- infiere la posibilidad necesaria de esta "presencia real"». Però, per damunt d'aquest punt de partida, l'assaig és una reflexió original (en contra de molts dels corrents filosòfics del segle XX), lúcida i sàvia sobre l'art i el seu anhel de transcendència.


No puc resistir-me de transcriure algunes cites:


«En caso de gozar de libertad de voto, el grueso de la humanidad elegiría el fútbol, la serie televisiva y el bingo por encima de Esquilo. Es una hipocresía fingir otra cosa, construir programas de alta civilización humana como si surgieran de mejoras en la educació de masas.» 


«El aura de ciertos escenarios de la naturaleza, de ciertas intimidades de deseo o dolor, se resiste a ser transferida comunicativamente al habla.» 


«Ni el poema ni el sistema metafísico están hechos de "ideas" de datos externos verbalizados, sino de palabras. Las pinturas están, insistía Degas, de pigmentos y espacios con relaciones internas. La música está hecha de sonidos organizados convencionalmente. Se significa sólo a sí misma.»

«Tenemos que preguntarnos a nosotros mismos y a nuestra cultura si, a la luz, o si se quiere, a la oscuridad de la alternativa nihilista, es sostenible un modelo profano y, en esencia positivista, de la comprensión y de la experiencia de la forma significativa (la estética).»

«En la música y por medio de ella, nos hallamos de la forma más inmediata en presencia de la energía en el ser, manifiesta aunque inexpresable lógica y verbalmente, que comunica a nuestros sentidos y a nuestra reflexión lo poco que podemos atrapar de la desnuda maravilla de la vida.»

«...sólo la basura, sólo el kitsch y los artefactos, los textos o la música producidos exclusivamente con fines monetarios o propagandísticos, trascienden (transgreden) la moral. Suya es la pornografía de la insignificancia.»

Un llibre per a pensar i replantejar-se l'art, l'estètica, "l'altredat", déu...

dijous, 28 de juny del 2012

El imaginario de LEONARDO. Códices Madrid de la BNE

El imaginario de LEONARDO. Códices Madrid de la BNE
Varis autors
(Catàleg amb motiu de l'exposició sobre la restauració dels dos còdexs  Madrid de Leonardo), 2012

(No sé si aquest és un llibre per comentar al bloc, però com que la figura de Leonardo m'obsesiona des de fa molts anys, i el catàleg és tan interessant, m'he decidit a fer-ho.)


Els dos  volums de Leonardo da Vinci que conserva la BNE estan en procés de restauració. Han estat desenquadernats i restaurats: en l'exposició ja n'hi ha un d'acabat i, per tant, només es pot veure obert per una pàgina. L'altre està encara sense enquadernar i permet mostrar de manera simultània molts dels folis del manuscrit.

El catàleg té tres parts: 1)  Sobre Leonardo (biografia, pensament, ideari...), 2) Sobre la història dels còdexs i el seu redescobriment, i 3) Sobre els treballs d'especialització que s'han realitzat al Laboratori de Restauració de la BNE (Totes tres molt interessants).


Un llibre molt ben editat, escrit per bons especialistes i coneixedors de Leonardo, etc. (Només té, per a mi, un defecte: les il·lustracions i fotografies són massa xicotetes).


Per a aquells amants de Leonardo que no puguen desplaçar-se a Madrid, és un molt bon substitutiu.



dilluns, 25 de juny del 2012

EL VENEDOR DE DOLÇOS, R.K. NARAYAN

R.K. NARAYAN
El venedor de dolços
Editorial Bambú, 2011
Traducció  de Jordi Martín Lloret

La vida d'en Jagan, el venedor de dolços més popular de la ciutat índia de Malgudi, transcorre plàcida entre les safates de dolços i les converses amb «el cosí», l'amic fidel. El món d'en Jagan s'ensorrarà quan el seu fill Mali deixi els estudis i marxi als Estats Units per fer-se escriptor. El viatge no farà sinó eixamplar la distància immensa que els separa.


La història que ens explica transcorre en una imaginària ciutat de la Índia, on l'autor hi situa les seves novel.les, Malgudi, durant els 60 i tracta sobre el xoc entre la cultura índia amb la nordamericana, entre la calma i la pressa, entre les tradicions i la modernitat, entre pare i fill. És un llibre que tracta amb una sensibilitat exquisida al pare, les reflexions que fa sobre les modernitats que introdueix el seu fill, l'orgull que sent per ell malgrat no estar d'acord amb les seves decisions, el greu que li sap no saber comunicar-s'hi, la por al desconegut i a que li prengui el pèl, i l'admiració i respecte cap el seu "cosí" i amic que l'aconsellarà i guiarà. Jagan seguidor i activista de Ghandi, productor i venedor de dolços que ha criat el seu fill sol desde que la dona se li morí, sense ser capaç d'entendre el dolor del seu fill ni el seu fill el seu, que ha fet diners venent dolços, tot i que el seu ànim no és el de lucrar-se,  i veu com el fill se li fa gran i necessita els diners per endegar un negoci que ell veu de dubtosa viabilitat, patirà una lluita interna entre les seves pròpies conviccions i tradicions i les exigències del seu fill.

És un llibre bonic i interessant que podria ser extrapolable a qualsevol relació que impliqui un xoc intergeneracional i cultural, que curiosament està editat  i destinat per al  públic juvenil, suposo que pel missatge subliminal que transmet, tot i que des del meu punt de vista es tracta d'una obra per adults.

diumenge, 24 de juny del 2012

Tres maneres de veure París:

- anar a París (qui puga)
- per internet (fer click aquí: Paris 26 gigapixels) (molt bonic)
- llegir a Gertrude Stein (encara que només es parla del París dels primers quaranta anys del segle XX) 
(amb perdó, aquesta tercera manera és, al meu parer, millor que el futbol):





Gertrude Stein 
París Francia 
editorial minúscula, 2009 
Traducció de Daniel Najmías
120 pàgines, 12 €



Ja vam oferir un tastet (aquí)
Els amics de minúscula diuen això del llibre:
En las páginas de París Francia, Gertrude Stein traza un insólito retrato de la ciudad que escogió como hogar durante más de cuarenta años. En sugestivo desorden se suceden los recuerdos de infancia, las singulares opiniones sobre Francia y los franceses, la gastronomía, la moda, el arte, los perros y la guerra, así como las anécdotas acerca de la vida en París y en el campo, muchas de las cuales están teñidas de humor. La obra de Stein ha sido definida como una inmensa reflexión sobre el lenguaje; publicado en 1940, el día en que París cayó en manos de los alemanes, este libro raro, fruto de una sensibilidad poética fuera de lo común, que invita a ser leído en voz alta a causa de su peculiar estilo y sorprendente puntuación, da buena prueba de ello.
Costa començar a llegir: parla molt molt ràpid sense comes diu moltes coses... 
Però arriba un moment en què el que t'està explicant t'absorbeix, i ja et sembla que gastar les comes espatllaria el relat.
Et parla Gertrude de França i dels francesos, de viure a París i de viure en el que no és París (tota la resta), de la guerra i la pau, de la família, de la "terre", de la civilització i la modernitat, de la moda i la propaganda...

I tot t'ho compta amb una senzillesa molt complicada, amb moltes paraules que callen molt, amb una antiguitat que resulta molt d'avui dia, amb una gràcia molt seriosa. 


Un altre tastet: 
     "Cuando se llega por primera vez a conocer de verdad a los franceses una de las primeras cosas que intrigan es la insistencia en su latinidad. No consideran latinos a los italianos y a los españoles, sino que los latinbos son ellos los franceses, insisten en que son galos pero que así y todo son latinos. Al final comprendí que lo que querían decir era que el espíritu de la latinidad ellos los galorromanos lo conservaban más puro que en Italia que perdió su latinidad cuando la invadieron los bárbaros y nunca volvió a crearla, los italianos quizá adoptaron las formas y los símbolos de Roma, pero en lo esencial la cultura latina desapareció de Italia y nunca existió en España por lo cual su verdadera casa ha sido Francia. Y tienen buena parte de razón. Al principio yo no sabía de qué hablaban pero poco a poco empecé a comprender a qué se referían cuando hablaban de su latinidad.     Se referían por supuesto a la lógica, el único pueblo que se interesó por la lógica fueron los romanos, la lógica porque la gente lógica nunca es brutal, nunca es sentimental, nunca es descuidada, nunca intima, en una palabra la gente lógica es tranquila y emocionante, es decir es francesa. Los franceses entienden la guerra porque son lógicos, no les importa ir a la guerra porque son lógicos, y ser lógicos es ser latino. Eso es lo que poco a poco empecé a entender. tardé mucho tiempo en entenderlo de verdad.     Ser latino era ser civilizado ser lógico y ser moderno y los franceses lo eran y lo sabían. Lo explicaban de tantas maneras que se tardaba mucho en comprenderlo, y fue quizá en la descripción de su educación donde lo entendí mejor.     La relación de los franceses con Napoleón es quizá lo más curioso de los franceses, porque Napoleón solo era latino en la medida en que era soldado, no era civilizado no era lógico y no era moderno. ese es realmente el único momento de su historia en que no han sido plenamente franceses, pero eso era bastante natural, la revolución los había vuelto sentimentales y aunque parezca mentira hasta el movimiento romántico no volvieron a ser franceses. Napoleón como no era francés para ellos tenía glamour y además entonces por primera vez en la historia tuvieron una idea de la propaganda de intentar que otros pensaran como ellos. La propaganda no es francesa, no es civilizado querer que otros crean lo que uno cree porque la esencia de ser civilizado es poseerse a sí mismo tal como es por supuesto no puede poseer a nadie más, no es asunto suyo. Es por este elemento de civilización por lo que París siempre ha sido la casa de todos los artistas extranjeros, son cordiales, los franceses, rodean al extranjero de una atmósfera civilizada y lo dejan en su interior completamente en paz. Y su lógica también les hace imposible ser propagandistas. Si hay una cosa en el mundo que no es lógica es la propaganda, y también es lo único en el mundo que no tiene nada que ver con la moda. La diferencia entre propaganda y moda es muy interesante." (pàgines 61-63)

divendres, 22 de juny del 2012

Els versos de la prostituta.- Albert Guiu

Els versos de la prostituta
Albert Guiu
(Premi de poesia Marià Manent 2003)
Pròleg d'Andreu Carranza
Viena, 2004


Uns poemes tan curts com impactants i sentits. Versos plens de metàfores colpidores per la cruesa i, al mateix temps, per la bellesa de les imatges.

La veu narrativa d'aquests poemes és la d’una prostituta africana que amb el seu "contorn de xocolata" s’enfronta cada nit als "compradors de nuesa", que ella percep com a "ombres viatgeres, nues i quietes" i amb qui jeu en "tombes descobertes com si fóssim un parell de cadàvers".

Una dona immigrant, desarrelada i envoltada de buit, que usa la imatge del rellotge com a recurs per a expressar el tedi que suposa el simulacre constant d'unes nits sempre idèntiques i, alhora, potser també per a contemplar la possibilitat, el bri d'esperança d'un futur d'alliberament, de retrobament amb la gent estimada, malgrat el sentiment de fatalitat que impregna els seus pensaments transcrits.    

Darrere del to intimista hi trobem la tristor de qui acata amb resignació que tot, inclosa ella mateixa, és susceptible de ser comprat a canvi d'aconseguir "el miracle dels pans i els peixos" de la supervivència; la desesperança i solitud de qui constantment enyora la terra llunyana ("tot és infantesa i Àfrica"), en especial, quan la lletra evocadora d’un tango esperona la seva necessitat de sentir-se part d’algun lloc, de tornar a ser algú, encara que sigui invocant la llunyania de la seva cabana africana, el seu signe d'identitat.

Però també hi trobem un llenguatge descarnadament descriptiu, brutalment realista: una denúncia social que sura per damunt del lirisme de versos com "la meva aura, confosa en el nebulós dels poetes" i que ens dóna la mesura de la sordidesa i de l’esclavatge a què està sotmesa qui, com a tarjeta de presentació, diu:

        "Sóc puta i ploro
        el silenci brut de la professió"   

M’ha semblat interessat la teoria que exposa Andreu Carranza al pròleg, segons la qual les armes de seducció que utilitza la prostituta són les mateixes que fa servir el llenguatge, i aquesta assimilació els converteix ambdós en pura mercaderia:

La paraula mateixa és un reflex de la prostitució. La paraula projectada pels potents mitjans de comunicació dels nostres dies que es ven i es compra fins a arribar a l’absoluta perversió del llenguatge. El discurs, revestit amb la pura elegància, amb falsos abillaments de diamants, sedes i maquillatges, gestos vehements, tot per seduir l’espectador, que a canvi d’unes monedes obtindrà el favor del no-res, l’engany i la perdició. La funció de la publicitat, el màrqueting, les campanyes de promoció de productes o persones, la venda de la intimitat per un instant de glòria televisiva, tot són ressons de la paraula, que ha estat sempre la dona més pública de totes.

[Aquí  podeu veure l'entrevista d'Emili Manzano a Andreu Carranza a L'Hora del Lector l'any 2009].

Alguna cosa semblant deu pensar l’autor, quan la cita que obre el recull poètic és aquesta de José Agustín Goytisolo:

 Así pues son los poetas,
las viejas prostitutas de la historia”.

I potser no va errat, ja que el poeta és qui juga amb la paraula per proveir-la de sentits diversos, per connotar, suggerir, alterar i distorsionar a través d'ella; per reflectir una realitat o crear-ne altres d'alternatives, paral·leles i impossibles. 

Hi ha una manera millor de seduir?... Deixeu-vos, doncs, seduir per aquests tres poemes que incloc a manera de tastet:

Amb un cabdell de tacte agre
teixeixo les restes d’un rellotge
brodat de color tènue.
Apareix el temps que se’n va anar
al teler negre de la mirada
que plora el gust del vòmit
a cada bes que torna.
Els rostres morenos de la meva terra
ressonen sota els llençols
que acullen cada albada els meus malsons.
Si ells sabessin que la meva vida s’enderroca
en revuire els meus inventats actes de sexe.

                      ***

S’està acabant l’aigua en aquest desert
i l’arena recita la taula de multiplicar-se
amb els peus veloços dels segons
d’un rellotge on s’ha detingut l’esperança.
Amb la mà suïcida dels poetes tristos
escric amb traçades que esgarrapo
versos que callin aquest ofici tan antic
que em mata i em ressuscita
amb l’eterna condemna a aquest manteniment
de mil i un rostres besats,
de mil i un rostres oblidats.

                     ***

La calma s’esbiaixa als meus braços
estesos en flor oberta
a l’asfalt dels silencis àvids.

Un altre cop tot s’ha acabat
i el fum d’una cigarreta negra
voleia per l’escenari
que comparteixo amb un desconegut.
El veïnatge de l’alè que emana
és la ressaca d’una passió inexistent.
Amb les mans, esperances adormides,
jo també encenc un cigarret.  

                    ***

Memorias de ultratumba (Mémoires d'outre-tombe, 1846). François-René de CHATEAUBRIAND (Fragment)


“ Plinio dice de Bretaña: “Península espectadora del Océano”.
Entre el mar y la tierra se extienden los campos pelágicos, fronteras imprecisas de ambos elementos: la alondra de tierra vuela allí con la alondra de mar; el arado y la barca, separados a un tiro de piedra el uno de la otra, surcan la tierra y el agua. El navegante y el pastor se prestan mutuamente su lengua: el marinero dice que “las olas se aborregan”, el pastor habla de “oleadas de carneros”. Arenas de distintos colores, bancos variados de conchas, ovas y encajes de una espuma argentada dibujan la linde rubia o verde de los trigales.
Pero lo más admirable en Bretaña es la luna alzándose de la tierra y poniéndose en el mar.
Destinada por Dios a regir los abismos, la luna tiene, como el sol, sus nubes, sus vapores, sus rayos, sus sombras que la acompañan; pero, al igual que él, no se retira solitaria; un cortejo de estrellas la acompaña. A medida que desciende sobre mi playa natal en el extremo del cielo, aumenta su silencio, que comunica al mar; no tarda en ponerse en el horizonte, intersecándose, no muestra más que la mitad de su frente que se adormece, se inclina y desaparece en la muelle intumescencia de las olas. Los astros cercanos a su reina, antes de precipitarse en pos de ella, parecen detenerse, suspendidos en la cresta de las olas. Apenas se ha puesto la luna, cuando un soplo procedente de mar adentro rompe la imagen de las constelaciones, igual que se apagan los candelabros después de una solemnidad.”

François-René de CHATEAUBRIAND.
Memorias de ultratumba (Mémoires d'outre-tombe, 1846)
Editorial Acantilado
Traducció de José Ramón Monreal

dijous, 21 de juny del 2012

Nosaltres tots, castellers

BON ESTIU I BONES LECTURES!!!



                      Aquest vespre, en horari nord-americà, els Castellers de Vilafranca han fet una actuació històrica a la ciutat de Nova York. La terrassa de l’emblemàtic edifici Rooftop 230 Fifth de Manhattan ha estat l’escenari de la primera actuació dels Verd a la ciutat dels gratacels.(21 de juny del 2012).El singular digital.cat.



NOSALTRES TOTS, CASTELLERS
S'aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.

Truquen a portes
d'oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l'ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.



Salvador Espriu (1913)

Lecturas no obligatorias. Prosas.- Wislawa Szymborska

Lecturas no obligatorias. Prosas
Wislawa Szymborska
Trad. de Manel Bellmunt Serrano
Ediciones Alfabia, 2009

(M'agradaria (i molt) que aquesta entrada us encomanara un desig irrefrenable de córrer cap a la vostra llibreria i adquirir aquesta joia. Però sé que això és difícil, només és un desig per als amics que sé que estimen els llibres, que gaudeixen de la lectura intel·ligent (sense ser difícil de llegir, ans al contrari són unes proses senzilles però plenes d'humor, calidesa, emotives, properes...), uns companys que no es deixen influir per qualsevol opinió, però que saben que aquest humil i apassionat lector no els recomanaria res que no fos un gaudi total per a ells.)

El llibre és d'una senzillesa total: Una poetessa polonesa (premi Nobel de 1996) publica periòdicament ressenyes de llibres (uns llibres marginals, que tria ella per desitjos arcans, gens importants -cap best seller, per descomptat-, al marge de modes i interessos del moment). Aquests llibres, a sovint, només són un pretext per a les reflexions d'aquesta dona. Ací rau l'interés d'aquest llibre: en aquestes reflexions pròximes però sàvies que ens proposa, en la mirada humil però intel·ligent, en la paraula càlida i alhora escèptica i bromista, accessible però transcendent, quotidianes però lluny de l'antropocentrisme...

No puc estar-me de proposar-vos unes quantes píndoles:
  • Parlant d'un llibre sobre l'alfabet xinès: «También se ha conservado la antipatía por las mujeres. "Disputa" representa de una manera gráfica y simplificada a dos mujeres; "infidelidad", a tres mujeres juntas... "Esposa" es una mujer y una escoba; "amante", una mujer y una flauta".
  • De la interpretació marxista d'un quadre de Vermeer:  "Nos parecerá sensata siempre y cuando no miremos el cuadro».
  • De un llibre que no li agrada: «Tengo la ilusoria, aunque agradable, impresión de que en Polonia no hay escasez de papel».
  • D'animals gegants i nans en la natura": «Yo misma, por ejemplo he estado hasta hoy convencida de que el carácter fantástico de los liliputenses de Swift radica principalmente en que no hay, y no hay porque no existen. Sin embargo, ahora debo resignarme a la idea de que no existen porque su existencia resulta absolutamente imposible».
  • De les Memòries de Saint-Simon:  «Personalmente, no creo que haya ningún infierno más allá de esta vida. En cambio sí creo que hay una gran variedad de infiernos que las personas crean para sí mismos o para otros. Y es necesario que todos esos infiernos estén clasificados según el modelo científico. El descrito por Saint-Simon pertenece a la familia de los infiernos voluntarios y a la subfamilia de los infiernos self-service. Está lleno de voluntarios y cada uno se encarga de echar más leña a su propio fuego».
  • D'un llibre sobre consells per a la relaxació: «Información como que "el perro es un compañero fiel", "la luz natural ilumina tu habitación"..."deshazte de productos caducados". Bien, pero qué necesidad había de traducir todo esto del inglés? ¿Acaso nuestro producto nacional era incapaz de llegar a comunicados como "al respirar entra aire en los pulmones"?  ¿Acaso hacía falta importar de la patria de Newton la noticia de que el cerebro se divide en dos hemisferios...?... Caprichos como visitar una galería de arte, asistir a una conferencia, ir al teatro o charlar con alguien, y que la conversación no verse únicamente alrededor de las calorías, han sido completamente omitidos y silenciados... y la lectura... Para finalizar, una confesión personal. Me encanta descansar. Incluso es posible que demasiado. Sin embargo, nunca he practicado la relajación. No tenía ni idea de lo que me estaba perdiendo. Al menos ahora ya lo sé.»
Un llibre que és una defensa de la lectura i del plaer de llegir.

(Ah, l'amic icr, qui em va deixar aquestes lectures que haurien de ser obligatòries, m'ha dit que ell té la continuació: Más lecturas no obligatorias!)

dimarts, 19 de juny del 2012

Homenatge a Emili Teixidor

Emili Teixidor (1934-2012)
Em pregunto per què hi ha coses que m'han quedat gravades a la memòria i altres que he oblidat completament. ¿I com sé que les he oblidat, si no les recordo? Potser perquè hi ha uns buits entre record i record, uns espais en blanc entre escena i escena, uns interrogants que floten deslligats de tot, una quietud entre emocions diferents. Com el sot, el buit, que deixa al llit un cos que ja no hi reposa.

I per què hi ha moments a la vida que ens aturem per mirar enrere i convocar aquestes imatges mig perdudes, enterrades pels anys. ¿Quina mena de nostàlgia és aquesta que ens fa recordar temps terribles, escenes odioses, personatges abominables...? ¿Per què malgrat la tristesa i les dificultats d'aquell temps, la memòria no els esborra definitivament i els evoca amb més força a mesura que ens n'allunyem, tot tenyit amb una llum de recança? ¿Hi ha alguna llei de selecció dels records que actuï com un sedàs, que deixi caure allò que no ens convé retenir i guardi allò que és significatiu, vertebrador, essencial a la nostra vida? ¿Hi ha una mena de medul·la central que serveixi de dipòsit i permeti la circulació secreta, limfàtica, dels records, per poder impregnar el nostre viure i obligar-nos a ser qui som i no uns altres, com seríem si oblidéssim el que no volem reviure ni a la memòria?

_____________________________________________

Emili Teixidor
Pa negre (Pàgina 143)
Columna

La montaña mágica (Der Zauberberg, 1924). Thomas Mann (fragment)


“- La fiesta del solsticio...-dijo Hans Castorp-. El solsticio de verano... Las hogueras de San Juan, los corros, los bailes en torno al fuego... Nunca lo he visto, pero parece que es así como los hombres primitivos celebran esa primera noche del verano con la que ya comienza el otoño, ese mediodía y ese clímax del ciclo anual que inmediatamente empieza a descender. Bailan y giran y están alegres. ¿De qué se alegran en su primitiva sencillez? ¿Tú te lo explicas? ¿Por qué están tan contentos? ¿Por qué a partir de ahí se emprende el descenso hacia la oscuridad, o tal vez porque ahí culmina el ascenso de todos los días anteriores, porque es el punto de inflexión inevitable, el solsticio de verano, el clímax del año, el momento de máximo orgullo a pesar del dolor que implica? Los hombres primitivos festejaban y danzaban alrededor de las hogueras movidos por un orgullo lleno de melancolía y una melancolía llena de orgullo; por una especie de desesperación positiva, si quieres darle ese nombre; lo hacen en honor de la paradoja del círculo y de esa eternidad sin duración y sin direccionalidad en la que todo vuelve y se repite una y otra vez.”


Thomas Mann
La montaña mágica (Der Zauberberg, 1924)
Editorial Edhasa.
Traducció Isabel García Adánez

Ver a una mujer.- Annemarie Schwarzenbach





Annemarie Schwarzenbach
Ver a una mujer
Edició i "posfacio" d'Alexis Schwarzenbach
Traducció de María Esperanza Romero
editorial minúscula, Paisajes narrados, 38 - 2010
Pàgines: 76


A la contraportada:
En el lujoso hall de un hotel de Saint Moritz, en pleno invierno, mientras las sombras alargadas del atardecer caen sobre los campos nevados, entre el gentío del bar y las notas de jazz se cruzan las miradas de dos mujeres. De ese instante surge una pasión fascinadora, un anhelo que parece irrealizable, y que la protagonista relata, con una sensibilidad extrema para abordar el deseo que le provoca la desconocida, en estas páginas tempranas que Annemarie Schwarzenbach escribió cuando tan solo contaba con veintiún años. Ver a una mujer, descubierto recientemente en el Archivo Suizo de Literatura, presenta, con la fuerza propia de las imágenes de esta viajera incansable, el único texto ubicado en su país natal, un paisaje donde la autora dice sentirse «más liviana que en cualquier otra parte» y al que dice querer «como se quiere a una mujer hermosa».




Un article a l'ABC d'INÉS MARTÍN RODRIGO del 23/06/2010

Jo volia fer una entrada amb un al·legat de l'amor a primera vista: m'ha passat sovint amb un llibre (l'edició geganta en un únic volum de Leonardo da Vinci de Taschen), amb un poble (Assís, per exemple), amb la gateta-secretària  negra d'Eva Huarte...
Jo volia parlar d'aqueix encreuament de mirades que marca la resta d'una vida (o açò que així entenem en aquesta adolescència de la qual no vull eixir mai)...
I volia parlar també de la meravella que és deixar-se atrapar per l'amor i dedicar-li l'alè, el somni i la vigília.
Però ja està dit.
Una xicoteta delícia escrita l'any que va nàixer la meua mare (1929) i rescatada, 79 anys després, d'un d'aqueixos santuaris que són les biblioteques i els seus arxius.

dilluns, 18 de juny del 2012

TE ELIGE. Miranda July

Te elige
Miranda July
Seix Barral
219 pàg.
Traducció de Mercedes Cebrián

La Miranda July és una jove artista, directora de cinema (amb dues pel·lícules, crec, estrenades: "Tú, yo i todos los demás" bastant divertida i "El futuro" més rareta...), performer, escriptora, amb "Nadie es más de aquí que tú" també publicat per Seix Barral...) i protagonista dels seus films...

De la contraportada:
"Mientras escribía el guión de su segunda película, El futuro, Miranda July empezó a leer de forma obsesiva PennySaver, un periódico de anuncios clasificados. ¿Quién es esa persona que vende "Cazadora grande de piel, 10 dólares"? ¿Y el chico que ofrece "Renacuajos, 2'50 dólares"? Comenzó a preguntarse quién se escondía detrás de estas ofertas, qué esperaban estas personas de la vida , cuáles eran sus temores. Acompañada de la fotógrafa Brigitte Sire, July recorrió Los Angeles para conocer a una selección aleatoria de enunciantes en el PennySaver"


A mig camí entre George Perec i algunes obres de Sophie Calle, Miranda July truca al telèfon de diferents anuncis d'aquesta publicació d'anuncis gratuïts per posar-se en contacte amb els venedors, però no per comprar sinó per visitar-los...
Molt friqui, perquè molts dels personatges son una mica homerilangleys i es com una petita invasió no agresiva dels seus espais..., bastant antropològic, però curiós i narratiu perquè no cau en la burla i sobretot diferent perquè s'acompanya de fotografies (molt delicades) dels llocs, els objectes i les persones tirades per Brigitte Sire que mostren aquest costumbrisme quotidià d'aquest venedors anònims dins del seus móns que son les seves cases...
                       
                                    

Macu, artístic.
(Potser recomanable també veure les dues pel·lícules, abans o després del llibre, perquè tot té un aire molt mirandajuly...)
Preciós i diferent!!

EL NOMBRE DE LAS COSAS. Fernando Beltrán

El nombre de las cosas
Fernando Beltrán
Conecta Ed.
254 pàg.


Fernando Beltrán, va adonar-se, fa més de 20 anys, quan treballava de redactor a Contrapunto (que llavors era una de les agències de publicitat punteres d'aquest país) que hi havia un buit quan un client anava a l'agència i demanava al dissenyador gràfic que li fes una marca per un nom que encara no existia o tenia...
Va independitzar-se d'allà i havent volgut sempre ser poeta des de jove acabaria creant la primera agència o empresa de noms d'aquest país...
"El nombre de las cosas" seria el nom.
Quasi es pot dir que Fernando Beltrán va inventar aquesta professió, encara sense nom, a Espanya.
Va haver de descobrir quan s'havia de cobrar per inventar un nom quan els clients ja començaven a entendre el què valia i el valor de tenir una bona imatge gràfica treballant amb bons dissenyadors però no s'havien adonat que abans havien de tindre un nom.
D'aquesta professió que en podríem dir: "Anomenador" (en castellà "nombrador") i que els anglosaxons ja en diuen "naming"...

El mateix Beltrán, acaba de publicar la història dels seus noms, la seva empresa, una mica de la seva vida...
De com un aspirant a poeta acaba reunint-se als despatxos de directors generals de grans corporacions que li demanen un nom per productes nous, li expliquen idees perquè els hi trobi una manera atractiva d'anomenar-los...
Divertit quan explica que no sabia quin preu posar a les primeres feines que va fer i que no sabia amb qui comparar-se i el què li deia la gent quan els hi explicava que tenia "una empresa de noms"...

Ensenya que ha de tenir un nom perquè funcioni: Ser expressiu; ha de marcar una identitat; ser i explicar la empresa que representa; la marca és síntesis; és posicionament; ha de ser com música per les orelles...
No és fàcil.
Una sola paraula que sigui breu, pronunciable, eufònica, fàcil de memoritzar, que perduri en el temps, sense connotacions negatives, que serveixi en totes les geografies d'un mercat quasi sempre global, descriptiu, evocador, sugerent, que es pugui declinar en submarques, original i amb personalitat...
"...hablamos de igual a igual, admitiendo indiscutiblemente que una imagen vale más que mil palabras, es cierto, pero al mismo tiempo que una imagen nunca vale más que una sola palabra. Una palabra que ha de ser capaz, claro está de contener mil imágenes; expresarlas, asentarlas, elevarlas."

Poesia barrejada amb narrativa publicitària...


Són molt maques les pàgines on explica el seu amor per les paraules i per com estan fetes. Per l'arquitectura i el so de les paraules. I quan diu que té més de 100 diccionaris diferents...
O quan inventa paraules noves...
Aquesta recerca màgica i creativa (sense una fòrmula) de la paraula exacte, que llavors ha de ser validada pel client i per estudis de mercat, per l'oficina de patents i, finalment, pel públic...



Marques, o millor dit: paraules noves, son seves, com: Amena, Opencor, Punto de Lectura, La casa encendida, Solaz, FreeDamm...

O quan explica que col·lecciona diferentes paraules de pluja:
"...recordaría siempre con emoción al niño que fue y que veía caer la lluvia un día tras otro, sin pausa, sin consuelo, sin saber todavía, sin poder sospecharlo siquiera, que aquella cita o acontecimiento cotidiano, mejor dicho, su palabra, lluvia, iba a acompañarme el resto de mi existencia, convertida en grifo mal cerrado al fondo del pasillo de la memoria, la metáfora en la que me apoyé siempre cuando quise, necesité o simplemente rogué a gritos sentirme acompañado.

Lluvia, orbayo, chaparrón, tormenta...

(...) Lluvia, llovizna, muga, chubasco, aguaviento, lambro, chiriso, bernizo, garrapada, chispeo...

(...) Colecciono nombres de lluvia. Tengo muchos.
Orpín, jarrea, chubasco, cernidillo, barruzo, calabobos, molliza, aguacero, dálmata..."



Un llibre que barreja, i ple de moments íntims, filologia, poesia, empresa, diccionaris de sinònims, biografia, amor pels noms, les paraules i els llibres...
Que et fa adonar de la importància de la paraula exacta. Del nom i dels títols ben esc
ollits. De l'amor d'aquest poeta pioner per les paraules exactes més enllà de la frase perfecta...

dijous, 14 de juny del 2012

Tabacaria.- Fernando Pessoa (Álvaro de Campos)


Almada Negreiros.- Retrat de Fernando Pessoa (1954)
 
M'agrada molt aquest poema llarg, trist i angoixant de Fernando Pessoa (1888-1935), signat pel seu heterònim Álvaro de Campos (altres dels heterònims creats per Pessoa van ser Ricardo Reis -homenatjat per Saramago a la seva novel·la L'any de la mort de Ricardo Reis-, Alberto Caeiro i Bernardo Soares, cadascun d'ells amb la seva pròpia personalitat poètica, a partir de la qual es van establir relacions literàries entre tots ells i també amb l'ortònim, és a dir, la persona real: el propi Pessoa).

Potser aquesta voluntat de ser tothom i, alhora, de no ser ningú, dóna alguna clau sobre el món interior d'aquest poeta que no va dubtar a afirmar que "viure no és necessari; el que és necessari és crear".

Només llegint el vers inicial de Tabacaria: no soy nada (Não sou nada) ja se'ns revela la idea de buit existencial, de rebuig vital, d'incomprensió de la realitat. En definitiva, d'absència de subjecte que, paradoxalment, no renuncia a l'ús de la primera persona, sempre a la recerca de la pròpia essència. Si continuem la lectura, comprovem que l'auto-negació va in crescendo a través de l'ús dels temps verbals i del joc amb els verbs poder, voler i ser ("no puedo querer ser nada"). No obstant, aquest reduir-se al no-res no el fa renunciar a uns somnis que tampoc aconseguiran alliberar-lo del desassossec de sentir-se un ningú exclòs de tot.

I això, únicament analitzant pel damunt la primera estrofa i el sentit general del poema, que espero que us agradi tant com a mi.

Hauria preferit transcriure'l en català, però com que no he trobat cap traducció fiable, he optat per aquesta versió d'Octavio Paz en castellà, amb una qualitat més que garantida (això m'ha quedat una mica d'anunci d'electrodomèstics...)  


**************************************


Tabaquería ( Tabacaria, 1928)
- Traducció d'Octavio Paz -

No soy nada.
Nunca seré nada.
No puedo querer ser nada.
Aparte de esto, tengo en mí todos los sueños del mundo.


Ventanas de mi cuarto,
Cuarto de uno de los millones en el mundo que nadie sabe quién son
(Y si lo supiesen, ¿qué sabrían?)
Ventanas que dan al misterio de una calle cruzada constantemente

por la gente,
Calle inaccesible a todos los pensamientos,
Real, imposiblemente real, cierta, desconocidamente cierta,
Con el misterio de las cosas bajo las piedras y los seres,
Con el de la muerte que traza manchas húmedas en las paredes,
Con el del destino que conduce al carro de todo por la calle de nada


Hoy estoy convencido como si supiese la verdad,
Lúcido como su estuviese por morir
Y no tuviese más hermandad con las cosas que la de una despedida,
Y la hilera de trenes de un convoy desfila frente a mí
Y hay un largo silbido
Dentro de mi cráneo
Y hay una sacudida en mis nervios y crujen mis huesos en la

arrancada.

Hoy estoy perplejo, como quien pensó y encontró y olvidó,
Hoy estoy dividido entre la lealtad que debo
A la Tabaquería del otro lado de la calle, como cosa real por fuera,
Y la sensación de que todo es sueño, como cosa real por dentro.


Fallé en todo.
Como no tuve propósito alguno tal vez todo fue nada.
Lo que me enseñaron
Lo eché por la ventana del traspatio.
Ayer fui al campo con grandes propósitos.
Encontré sólo hierbas y árboles
Y la gente que había era igual a la otra.
Dejo la ventana y me siento en una silla. ¿En qué he de pensar?


¿Qué puedo saber de lo que seré, yo que no sé lo que soy?
¿Ser lo que pienso? ¡Pienso ser tantas cosas!
¡Y hay tantos que piensan ser esas mismas cosas que no podemos ser

tantos!

¿Genio? En este momento
Cien mil cerebros se creen en sueños genios como yo
Y la historia no recordará, ¿quién sabe?, ni uno,
Y sólo habrá un muladar para tantas futuras conquistas.
No, no creo en mí.
¡En tantos manicomios hay tantos locos con tantas certezas!
Yo, que no tengo ninguna ¿puedo estar en lo cierto?
No, en mí no creo.
¿En cuántas buhardillas y no-buhardillas del mundo
Genios-para-sí-mismos a esta hora están soñando?
¿Cuántas aspiraciones altas y nobles y lúcidas
-Sí, de veras altas y nobles y lúcidas-
Quizá realizables,
No verán nunca la luz del sol real ni llegarán a oídos de la gente?


El mundo es para los que nacieron para conquistarlo
No para los que sueñan que pueden conquistarlo, aunque tengan

razón.
He soñado más que todas las hazañas de Napoleón.
He abrazado en mi pecho hipotético más humanidades que Cristo,
He pensado en secreto más filosofías que las escritas por ningún Kant.
Soy y seré siempre el de la buhardilla,
Aunque no viva en ella.
Seré simpre el que no nació para eso.
Seré siempre sólo el que tenía algunas cualidades,
Seré siempre el que aguardó que le abrieran la puerta frente a un

muro que no tenía puerta,
El que cantó el cántico del Infinito en un gallinero,
El que oyó la voz de Dios en un pozo cegado.
¿Creer en mí? Ni en mí ni en nada.
Derrame la naturaleza su sol y su lluvia
Sobre mi ardiente cabeza y que su viento me despeine
Y después que venga lo que viniere o tiene que venir o no ha de venir.
Esclavos cardíacos de las estrellas,
Conquistamos al mundo antes de levantarnos de la cama;
Nos despertamos y se vuelve opaco;
Salimos a la calle y se vuelve ajeno,
Es la tierra y el sistema solar y la Vía Láctea y lo Indefinido.


Come chocolates, muchacha,
¡Come chocolates!
Mira que no hay metafísica en el mundo como los chocolates,
Mira que todas las religiones enseñan menos que la confitería.
¡Come, sucia muchacha, come!
¡Si yo pudiese comer chocolates con la misma verdad con que tú los

comes!
Pero yo pienso y al arrancar el papel de plata, que es de estaño,
Echo por tierra todo, mi vida misma.)


Queda al menos la amargura de lo que nunca seré,
La caligrafía rápida de estos versos,
Pórtico que mira hacia lo imposible.
Al menos me otorgo a mí mismo un desprecio sin lágrimas,
Noble al menos por el gesto amplio con que arrojo,
Sin prenda, la ropa sucia que soy al tumulto del mundo
Y me quedo en casa sin camisa.


(Tú que consuelas y no existes, y por eso consuelas,
Diosa griega, estatua engendrada viva,
Patricia romana, imposible y nefasta,
Princesa de los trovadores, escotada marquesa del dieciocho,
Cocotte célebre del tiempo de nuestros abuelos,
O no sé cual moderna -no acierto bien la cual-
Sea lo que seas y la que seas, ¡si puedes inspirar, inspírame!
Mi corazón es un balde vacío.
Como invocan espíritus los que invocan espíritus me invoco,
Me invoco a mí mismo y nada aparece.
Me acerco a la ventana y veo la calle con una nitidez absoluta.
Veo las tiendas, la acera, veo los coches que pasan,
Veo los entes vivos vestidos que pasan,
Veo los perros que también existen,
Y todo esto me parece una condena a la degradación
Y todo esto, como todo, me es ajeno.)


Viví, estudié, amé y hasta tuve fe.
Hoy no hay mendigo al que no envidie sólo por ser él y no yo.


En cada uno veo el andrajo, la llaga y la mentira.
Y pienso: tal vez nunca viviste, ni estudiaste, ni amaste, ni creíste
(Porque es posible dar realidad a todo esto sin hacer nada de todo

esto.)
Tal vez has existido apenas como la lagartija a la que cortan el rabo

y el rabo salta, separado del cuerpo.

Hice conmigo lo que no sabía hacer.
Y no hice lo que podía.
El disfraz que me puse no era el mío.
Creyeron que yo era el que no era, no los desmentí y me perdí.
Cuando quise arrancarme la máscara,
La tenía pegada a la cara.
Cuando la arranqué y me vi en el espejo,
Estaba desfigurado.
Estaba borracho, no podía entrar en mi disfraz.
Lo acosté y me quedé afuera,
Dormí en el guardarropa
Como un perro tolerado por la gerencia
Por ser inofensivo.
Voy a escribir este cuento para probar que soy sublime.


Esencia musical de mis versos inútiles,
Quién pudiera encontrarte como cosa que yo hice
Y no encontrarme siempre enfrente de la Tabaquería de enfrente:
Pisan los pies la conciencia de estar existiendo
Como un tapete en el que tropieza un borracho
O la esterilla que se roban los gitanos y que no vale nada.


El Dueño de la Tabaquería aparece en la puerta y se instala contra la
puerta.
Con la incomodidad del que tiene el cuello torcido,
Con la incomodidad de un alma torcida, lo veo.
El morirá y yo moriré.


El dejará su rótulo y yo dejaré mis versos.
En un momento dado morirá el rótulo y morirán mis versos.
Después, en otro momento, morirán la calle donde estaba pintado el

rótulo
Y el idioma en que fueron escritos los versos.
Después morirá el planeta gigante donde pasó todo esto.
En otros planetas de otros sistemas algo parecido a la gente
Continuará haciendo cosas parecidas a versos,
Parecidas a vivir bajo un rótulo de tienda,
Siempre una cosa frente a otra cosa,
Siempre una cosa tan inútil como la otra,
Siempre lo imposible tan estúpido como lo real,
Siempre el misterio del fondo tan cierto como el misterio de la

superficie,
Siempre ésta o aquella cosa o ni una cosa ni la otra.


Un hombre entra a la Tabaquería (¿para comprar tabaco?),
Y la realidad plausible cae de repente sobre mí.
Me enderezo a medias, enérgico, convencido, humano,
Y se me ocurren estos versos en que diré lo contrario.


Enciendo un cigarro al pensar en escribirlos
Y saboreo en el cigarro la libertad de todos los pensamientos.
Fumo y sigo al humo con mi estela,
Y gozo, en un momento sensible y alerta,
La liberación de todas las especulaciones
Y la conciencia de que la metafísica es el resultado de una

indisposición.
Y después de esto me reclino en mi silla
Y continúo fumando.
Seguiré fumando hasta que el destino lo quiera.


(Si me casase con la hija de la lavandera
Quizá sería feliz).
Visto esto, me levanto. Me acerco a la ventana.
El hombre sale de la Tabaquería (¿guarda el cambio el la bolsa del

pantalón?),
Ah, lo conozco, es Estevez, que ignora la metafísica.
(El Dueño de la Tabaquería aparece en la puerta).
Movido por un instinto adivinatorio, Estevez se vuelve y me reconoce;
Me saluda con la mano y yo le grito ¡Adiós, Estevez! y el universo
Se reconstruye en mí sin ideal ni esperanza y el Dueño de la

Tabaquería sonríe.

Lectures d'un segle.- Xulio Ricardo Trigo




XulioRicardo Trigo
Lectures d'un segle
Columna, 1993

Nit (i temporadeta) lletja.
Castellet i Llocnou (i els nostres cors) en flames.
Retallades i rescats.
Porte tot el dia volent fer/pensar/dir alguna cosa bonica.
Poesia de fa quasi 20 anys, rellegida, per a intentar-ho. Que parle Xulio, que ho fa molt bé. 
Aquest llibre, de preu encara en pessetes (1.680) va guanyar el premi Salvador Espriu 1993.
Un cigne mut i la seva cançó.



dimecres, 13 de juny del 2012

París Francia. Gertrude Stein. (Fragment) (pel pomer)






Gertrude Stein 
París Francia 
editorial minúscula, 2009 
Traducció de Daniel Najmías



     "Las cultivaban con mucho cuidado para que tuvieran buen aspecto y lucieran bien en relación con aquello junto a lo que iban a colocarlas, fuese una persona o una cosa, no tenían nada que ver con el aire libre, solo tenían que ver con interiores, y el arreglo de las frutas y las flores era tradicionalmente elegante y moderno.
     Las flores y las frutas eran mucho más raras a principios del siglo XX que ahora. En esos días las flores y las frutas eran raras y por ser raras eran muy elegantes.
     Recuerdo e espanto de nuestra criada bretona en Palma cuando llegábamos cargadas de flores y las poníamos por toda la casa. Ahora cualquier francés o francesa puede tolerar las flores en cualquier parte y en cualquier cantidad con ecuanimidad pero entonces no. Lo mismo puede decirse de las frutas. Las frutas eran de un tamaño extraordinario, casi siempre tenían un dibujo hecho con una plantilla mientras crecían y eran muy caras. A nadie se le permitía jamás tocarlas. Solo había esas frutas extraordinarias y manzanas comunes y corrientes prácticamente nada más y esas manzanas comunes y corrientes siempre tenían gusanos. desde entonces las frutas aun en la ciudad de provincias más pequeña se encuentran en abundancia, todo el mundo come fruta y la fruta ya no es una cosa para admirar o tener como accesorio de una mesa elegante. Lo mismo puede decirse de las flores. Ahora las flores se tren en grandes ramos y cualquiera dentro de lo razonable puede tener todas las que le plazca. Así pues ahora en muchas casas las flores se disponen casi a la inglesa montones de flores por todas partes y ese nuevo interés por las flores reside en disponerlas para crear un efecto de violencia, de actividad, de extrañeza. Poco a poco eso está generando una elegancia propia."

dimarts, 12 de juny del 2012

De llibres i lectura


El silencio de los libros
George Steiner
____________
Ese vicio todavía impune
Michel Crépu

Biblioteca de ensayo. Siruela



Escribir y callar
Nuria Amat

Biblioteca de ensayo. Siruela



Dos llibrets d'assaig, quatre conferències, estudis... sobre llibres, lectura, creació literària, passió per les paraules... idees clarificadores.

  • Dues conferències de la Nuria Amat: Entre guerras: escribir en tiempos cofusos i Escribir y callar.
  • Un article del Michel Crépu: Ese vicio todavía impune.
  • I un text interessantíssim, El silencio de los libros, del savi Steiner, que és una passada. Unes línies sobre els enemics dels llibres:
Los disidentes y los enemigos de los libros han estado siempre entre nosotros. Los hombres y mujeres del libro, si se me permite ampliar esta refinada rúbrica victoriana, raras veces se detienen  a considerar la fragilidad de su pasión.
En 1821, en Alemania, Heine, requerido a pronunciarse sobre un periodo de exaltación nacionalista en el que se quemaron libros, observaba: "Donde hoy se queman libros, mañana se quemará seres humanos". A lo largo de toda la historia se han arrojado libros a la hoguera. Muchos se han consumido sin remedio. En fecha todavía muy reciente, unos dieciséis mil incunables y manuscritos iluminados, no reproducidos, perecieron en el devastador incendio de la biblioteca de Sarajevo. Los findamentalistas de todos los bandos queman los libros por instinto. Los conquistadores musulmanes de Alejandría, al condenar a las llamas a la legendaria biblioteca, habrían dicho: "Si contenía el Corán, ya tenemos copias; si no lo contenía no merecía la pena conservarla". No se ha conservado ni una copia de la Biblia de los albigenses; ni un solo ejemplar del gran tratado antitrinitario de Sevet, condenado a la hoguera pública por Calvino. Los manuscritos, incluyendo los mecanografiados de los grandes escritores modernos, son aún más vulnerables...

Us els recomane, els dos.

EN LLOC SEGUR, Wallace Stegner


Wallace Stegner
En lloc segur
Pròleg de Ricardo Menéndez Salmón
Traducció de Dolors Udina
Libros del Asteroide, 2008

Contraportada
Quan dues joves parelles es coneixen durant la Gran Depressió sorgeix entre elles una amistat que durarà tota la vida. Encara que són moltes les coses que comparteixen a l’inici -Charity Lang i Sally Morgan esperen el seu primer fill, els seus marits Sid i Larry són professors de Literatura a la Universitat de Wisconsin-, la seva relació es va fent més complexa a mesura que comparteixen dècades de lleialtat, amor, fragilitat i desacords.
Trenta-quatre anys més tard de l’inici de l’amistat, els Morgan visiten la colònia d’estiueig dels seus amics a Vermont bo i sabent que serà el seu darrer cap de setmana al costat de Charity. Durant la visita, Larry rememora els anys d’amistat: les alegries, les penes, les il·lusions i també els somnis que no es van realitzar; alhora, en el decurs del relat dels fets hi és latent una profunda reflexió sobre l’amor i l’amistat, sobre els intents de quatre persones de plantar cara a les adversitats de la vida.
Wallace Stegner, fins ara totalment inèdit en català, és un dels màxims exponents del realisme nord-americà de la segona meitat del segle XX. En lloc segur, publicada originalment el 1987, va ser la darrera novel·la que Stegner va escriure


La contraportada en fa una bona síntesis, i a la web de Libros del Asteroide en podeu llegir  bones critiques… és una novel·la de maduresa, d’amistat, d’amor, de bellesa, d’il·lusions, de renúncies, d’acceptació de les dificultat de la vida, marinat amb un rerefons constant de literatura.
El lloc segur que inicialment sembla ser la colònia d’estiueig d’una de les dues parelles, la Charity i en Sid, és en realitat l’amistat, l’amistat construïda al llarg dels anys, en els moments bons, però també en els dolents, acceptant-se mútuament i reconeixent les millors parts de cada ú. Narrat en primera persona pel Larry, personatge que representa un escriptor reconegut i marit de l’encantadora Sally,  en forma de records de més de trenta anys i ple de reflexions  personals... els records sorgeixen en la que sembla que serà la darrera trobada entre els quatre, ja que la Charity es troba en la fase final d’una malaltia.
És un llibre en el que t’has de deixar portar pel seu propi ritme que va variant en funció del moment vital explicat i sobretot en funció del personatge que el protagonitza. Es divideix en tres parts, la primera és com la joventut, alegre i desenfadat on el lloc segur comença a construïr-se i a fer-se imprescindible, la segona és més seriosa, plena de responsabilitat i mals moments, però amb guspires de gran bellesa, i la tercera és fosca i ennuvolada però amb un final que és com un raig de llum a través dels núvols, aquest raig de llum és el lloc segur.


Antichrista.- Amélie Nothomb






Amélie Nothomb
Antichrista
Traducció de Sergi Pàmies
Anagrama, 2005 (segona edició)


" Hasta conocer a Christa, uno de los placeres de mi vida de adolescente había consistido en leer: me tumbaba en mi cama con un libro y me convertía en el texto. Si la novela era buena, el libro hacía que yo me convirtiera en él. si era mediocre, no por ello dejaba de compartir horas maravillosas, deleitándome en lo que no me gustaba, sonriendo por las ocasiones fallidas.
La lectura no es un placer sustitutivo. Vista desde fuera, mi existencia era esquelética; vista desde dentro, inspiraba lo mismo que inspiran los apartamentos cuyo único mobiliario consiste en una biblioteca suntuosamente llena: la envidia admirativa por quien no carga con lo superfluo y rebosa de lo necesario.
Nadie me conocía desde dentro: nadie sabía que no tenía por qué quejarme, sólo yo, y eso me bastaba. Me aprovechaba de mi invisibilidad para leer durante días sin que nadie se diera cuenta. (pàg. 54-55)

" (La cita de la pàgina 125 no la puc posar: encara que torna a ser un al·legat increïble sobre la lectura, us espatllaria el final)

Anteriorment, en aquest bloc, de la mateixa autora:

Més de Nothomb. Històries més aviat fortes, doloroses, de vegades divertides, amb unes notes d'ironia refrescants.
Adolescència. Tot es viu amb un aire d'eternitat, de pretesa maduresa, d'ingenuïtat orgullosa. Tot a vida o mort. Jugant-se la vida.
Desgraciadament es passa (l'adolescència). I els problemes es converteixen en una altra cosa. I se solucionen o se sobreviu amb ells.
Tracta el llibre eficaçment temes com l'amistat, la solitud, la lectura, l'utilitzar als altres, les aparences, l'engany, la mentida, l'orgull..., en poc més d'un parell d'hores de lectura.

diumenge, 10 de juny del 2012

Una caperucita roja.- Marjolaine Leray

Marjolaine Leray
Una caperucita roja
Tradujo Kunas de la edición original en francés de Actes Sud, Arles (sic)
Editorial Océano, 2011 (segona reimpressió)



un llapis vermell
un llapis negre
vint-i-dues il·lustracions poderoses
seixanta-cinc paraules

cinc euros de revolució per als vermells empetetits...