dilluns, 28 de gener de 2013

LA LUZ ES MÁS ANTIGUA QUE EL AMOR. Ricardo Menéndez Salmón

La luz es más antigua que el amor
Ricardo Menéndez Salmón
Booket Ed.
2012 (publicat a Seix Barral Ed. el 2010)
171 pàg.

Magnifíca novel·la curta de Menéndez Salmón al voltant de tres vides de pintors i escriptors.
Com el millor Borges o Bolaño quan inventen vides senceres i biografies, que aquí es creuen amb personatges reals.

Una interessant i preciosa reflexió fragmentada sobre la creació i la bellesa mitjançant dos artistes i un escriptor (que en el futur guanyarà el Nobel© i és d'antologia el discurs que hi llegeix...) en diferents moments i llocs de la història -i transversalment en contacte amb el poder...-, tot narrat amb un estil on abunden els adjectius i les metàfores.

L'autor crea un joc metaliterari quan fa parlar a  l'escriptor protagonista sobre la seva novel·la també titulada: "La luz es más antigua que el amor" i que es pot llegir com la reflexió del mateix Menéndez Salmón sobre aquesta novel·la seva...

Molt bona i plena de moments brillants!!
Es fa curta.

divendres, 25 de gener de 2013


Francisca Aguirre
Los trescientos escalones
(1973-1976)
con Lectura de Marta Agudo
Bartleby Editores, 2012

(aquest llibre va guanyar
el Premi Ciudad de Irún
de l'any 1976)

Francisca Aguirre és una noia alacantina, nascuda segons ella mateixa "demasiado pronto, para haber llegado tan tarde" (més o menys) el 1930, que, a més d'haver merescut el Premio Nacional de Poesía 2011, ha compartit la vida amb el meu poeta preferit, el gran Félix Grande.
A ca nostra hem parlat d'ella abans (Libro de familia i Nanas para dormir desperdicios).
Avui, recomanem uns versos de quaranta anys, d'una venerable maduresa.


NO OS CONFUNDÁIS

A Justo Joge Padrón

Y cuando ya no quede nada
tendré siempre el recuerdo
de lo que no se cumplió nunca.
Cuando me miren con áspera piedad
yo siempre tendré
lo que la vida no pudo ofrecerme.
Creedme:
todo lo que pensáis que fue destrozo y pérdida
no ha sido más que conjetura.
Y cuando ya no quede nada
siempre tendré lo que me fue negado.
No os confundáis: con lo que nunca tuve
puedo llenar el mundo palmo a palmo.
Tanto miedo tenéis que no habéis advertido
la riqueza que se oculta en la pérdida.
Desdichados,
poca ganancia es la vuestra
si nunca habéis perdido nada.
Yo sí he perdido:
yo tengo, como el náufrago,
toda la tierra esperándome.


TRAVESÍA PELIGROSA

Iré más allá:
más allá de América
y más allá de la acera de enfrente.
Más allá del mar
y más allá de los libros.
Más allá de mi propio corazón
y más allá de la música.
Iré más allá de las estrellas
y más allá de las lágrimas.
Más allá de la sabiduría
y más allá de la inocencia.
Más allá de la fe
y más allá del amor.
Y cuando el más allá se convierta en el acá cercano,
regresaré,
y como en los buenos tiempos
haré la peligrosa travesía
de tomar una taza de café.


EL ÚLTIMO MOHICANO
(Veure en video a la Biblioteca Virtual Cervantes llegit per l'autora)

dimecres, 23 de gener de 2013

Anna Frank, il·lustrada


Sid Jacobson i Ernie Colón donen en aquesta història gràfica un altre punt de vista sobre una de les històries més commovedores de la Segona Guerra Mundial. Treballant amb cartes, fotos i altres documents cedits pel museu d'Anne Frank a Amsterdam, ens ofereixen una versió que va més enllà de la que surt del diari d'aquesta noia que va viure en primera persona el terrible drama de l'Holocaust nazi. Ana Frank: la biografia gràfica desenvolupa i explica tota la vida de la família Frank, des del naixement del seu pare Otto el 1889, fins a la tràgica mort de la protagonista el 1945 en el camp de concentració de Bergen-Belsen, a l'edat de 15 anys.


Parramón Ediciones, dins la col·lecció "Em dic...", té una altra versió il·lustrada del diari d'Anne Frank dirigida a nens i nenes a partir de 9 anys: "A la casa del darrere vaig escriure un diari que s'ha fet famós al món sencer... i que s'ha convertit en el símbol de l'Holocaust. La meva veu parla ara en nom dels sis milions d'innocents assassinats en la Segona Guerra Mundial. Espero que les meves paraules serveixin, sobretot, per fer reflexionar sobre la bogeria i la barbàrie de la guerra". El text i l'adaptació d'Em dic... Anna Frank és de Carmen Gil i les il·lustracions, de Mercè Galí.


dimarts, 22 de gener de 2013

Canvis.- Mo yan






Mo Yan
Canvis
Traducció del xinès de Carles Prado-Fonts
Edicions 62, 2012



Edicions 62 diu això del llibre.

I el llibre comença així:
Tot i que voldria escriure sobre coses que van passar després del 1979, els records em porten més enrere, fins a aquella tarda de la tardor del 1969 en què el sol brillava resplendent, els crisantems havien florit i les oques salvatges emigraven cap al sud. Quan arribo a aquella tarda, em fonc en els records. La memòria conforma el meu jo d’aquell temps, un noi solitari a qui havien expulsat del col·legi, però que, atret per l’enrenou del pati, s’havia esmunyit, nerviós, per l’entrada que no estava vigilada. Havia travessat aquell passadís ample i fosc i havia entrat al bell mig de l’escola: un pati quadrat envoltat d’edificis. A l’esquerra hi havia un pal de fusta de roure travessat per una barra aguantada per un filferro, de la qual en penjava un timbre de ferro rovellat. A la dreta hi havia una taula de ping-pong de formigó i maons. (Primer capítol en pdf, per a tastar).
L'editorial diu que és el llibre més accessible de Mo Yan. I és cert que és un llibre fàcil. Però precisament per això, és poc recomanable per a començar amb aquest xic dolent xinès.
A estones sona massa a explicació-expiació. Sembla que ha de donar raons de no haver-se oposat al règim d'una manera més suïcida (amb aquesta expressió jo ja he pres partit clarament).
S'ha dit d'aquest senyor que no és crític amb l'aparell polític oficial de Xina. I segurament és cert. Però abans de llegir aquest llibre jo tenia la percepció, després d'haver llegit els anteriors, que aquest senyor havia decidit sobreviure en un món difícil. I dic sobreviure perquè Mo Yan parla d'haver menjat carbó. Parla de ser família de qui s'encarrega de fer efectiva la política de fill-únic com a matrona del partit. Parla la vida de la gent de poble que ha de conrear alls encara que es podrisquen perquè ho diu el partit.
No tira les culpes a ningú, però. I tampoc no deixa de parlar d'açò. No lluita políticament. Sobreviu. Decideix deixar de passar fam. Em pense.
Jo no li pot demanar a ningú que siga coherent amb les seues idees. Jo se el que em costa a mi, i com vaig 'trampeando' amb això.
En aquest llibre queda clara la línia que ha adoptat Mo Yan en la seua vida a Xina. Amb el partit i avui.
Est és un llibre fàcil. Ràpid i còmode de llegir. Amb la dosi justa de duresa i entranyes. Amb l'extensió d'un viatge amb tren a Barcelona. I amb el puntet del Mo Yan: el món no canvia, res no canvia. Cal pagar.

icr recomana, de tot cor, qualsevol dels altres llibres de Mo Yan, però.

LAS LEYES DE LA FRONTERA. Javier Cercas.

Las leyes de la frontera
Javier Cercas.
Mondadori Ed.
2012.
382 pàg.


Té aquestes constants que el caracteritzen: el joc de la realitat i la ficció,   l'enfrontar-se amb el passat col·lectiu, el passat que es barreja amb el present, l'escriptura...

Un fragment del llibre (pag. 214) que potser podria ser una declaració de principis del mateix Cercas:
"...Pero como le decía, yo no soy periodista, ni escribo en un periódico, y ni siquiera estoy seguro de que vaya a escribir sobre el Zarco.
   -¿No?
   -No. Al principio la idea era esa, sí: escribir un libro sobre el Zarco donde se denunciasen todas las mentiras que se han contado sobre él y se contase la verdad o un trozo de la verdad. Pero uno escribe los libros que quiere, sino los que puede o los que encuentra, y el libro que yo he encontrado es ese y no es ese...
   -¿Qué quiere decir?
   -Aún no lo sé. Lo sabré cuando termine de escribirlo..."

La novel·la explica la relació a través del temps dels joves Cañas, el Zarco i la Tere que tanca el triangle i manté l'enigma durant tota la història...
Les 200 primeres pàgines és una novel·la d'iniciació on el jove Cañas entra a la banda del Zarco (prototip i pioner delinqüent quinqui -potser un alterego del Vaquilla- que després es generalitzaria social i mediàticament...) enamorat de la jove Tere.
La banda va evolucionant en la dimensió dels seus petits delictes fins que començen els atracaments a mà armada.
Després la novel·la s'explica des del present, on els personatges ja adults es veuen influïts de la joventut del passat que no els abandona.
És molt interessant com Cercas va canviant de narrador per poder explicar tots els personatges des de fora i no haver-ho de fer en primera persona i poder-ho fer des de diferentes veus i punts de vista...
La segona meitat de la novel·la funciona com el relat de Cañas, ja adult i convertit en un advocat prominent, que converteix la defensa del Zarco, delinqüent mediàticament famós, en una qüestió personal i que li afecta a tots els nivells.

[Intento no explicar gaire per no espatllar futures lectures... Les pàgines dels primers dies de l'amor adult entre Cañas i la Tere les he trobat molt maques.
M'ha fet pensar en la necessitat d'una antologia de moments de com grans autors (Cercas, Vila-Matas, Marías, Monzó, Muñoz Molina, Pàmies, Cabré... afronten l'amor en els seus relats...]


M'adono que és molt injust jutjar grans autors que sempre volen molt alt, perquè els hi demanem l'excel·lència a tothora. Però em sembla que aquest no és el millor Cercas. D'un altre autor diríem que aquesta novel·la és excel·lent, però d'un master com Cercas potser seria només un notable... És una sensació que he tingut llegint "Las leyes de la frontera". Al mateix temps veig que un Cercas sempre és un Cercas i sempre val la pena confiar-hi i seguir-li les seves propostes i el recomanaria i recomano com una novel·la que funciona bé i enganxa molt!

diumenge, 20 de gener de 2013

El alcohol y la nostalgia.- Mathias Énard

El alcohol y la nostalgia
Mathias Énard
Traducció al castellà de Robert Juan-Cantavella
Editorial Mondadori, 2012

Després del preciós "Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants", en M. Énard ens torna a enlluernar (encara que l'escriptura no arribe al mateix grau d'excel·lència, almenys per a mi) amb aquest guió radiofònic convertit en  una magnífica novel·la curta.

El títol: Potser és un dels temes principals del llibre: alcohol (drogues) i nostàlgia (a dolls).

El pretext: Mathias rep una trucada en plena matinada del seu amor a Moscú, Jeanne, que li comunica la mort de l'amic Vladímir.

El nus: El viatge de Mathias (el viatge només és el suport) a Moscú i el recorregut en el transsiberià cap a la ciutat de naixença de l'amic. Aquest viatge li servirà per a rememorar un altre viatge, i la crua realitat, i els amors i odis del triangle que formaven tots tres. Tot sota un paisatge siberià aclaparador, molt adient per a la tristesa i la nostàlgia. Però res ja és igual: ni la Rússia que va conéixer ni els seus companys (un mort i l'altra que pensa que ja no el vol).

La forma:  Mathias, amant de la literatura, vol ser escriptor, des de xiquet, (somnis d'infant, diu), i ens fa un soliloqui (de vegades interpel·lant-nos, a nosaltres hipotètics lectors); tot i intercalant-hi alguna carta i un monòleg final de Jeanne. Però ha llegit això en un llibre: "Las pàginas de los libros son pétalos que roe el escarabajo verde del olvido". La prosa és senzilla però depurada, amb un tractament molt sui generis de la puntuació.

La meua conclusió: Un altre caramelet amb el qual ens obsequia Mathias Énard; això sí, molt trist, malgrat les últimes paraules del llibre:
"Tu corazón late en mi mano, nuestros corazones laten en nuestras manos, todos los corazones laten en todas las manos. 
El sol acabará por salir".

divendres, 18 de gener de 2013

La noche - Guy de Maupassant


GUY DE MAUPASSANT 
LA NOCHE
Traducció d' Íñigo Jáuregui
Il·lustracions de Toño Benavides
Edició bilingüe castellà/francès
Nórdica Libros, 2011

Text de la contraportada 
«Amo la noche con pasión. La amo como uno ama a su país o a su amante, con un amor instintivo, profundo, invencible...» 
Así comienza Maupassant su agitado paseo nocturno por los bulevares de París, que Toño Benavides iluminará para seguir al protagonista sin nombre de este fantástico relato

És un conte, un conte curtet il·lustrat magníficament per Toño Benavides, que comença com una volta turística per París La Nuit, narrada en primera persona per algú de qui no en sabem res, que ens transmet la seva mirada romàntica i agradable de la ciutat banyada per la foscor. Però sense saber ben bé per què la foscor esdevé freda i perillosa i s'acaba convertint en un temerós viatge que acabarà empassant-se al mateix protagonista.

dilluns, 14 de gener de 2013

Els jardins botànics.- Joan Perucho

(Edicions Proa, 1996)

Un llibre i un dissabte,
una excursió al Jardí Botànic
de la Universitat de València,
paradís de gats i fulleters
(arreplegadors de fulletes),
"remanso" encara no perdut
front els del totxo i les bambolles
(manque li fota a Larri),
una càmera de fotos
i una estoneta "curiosa"
(la poesia del Perucho, en llatí a vegades, 
culta, trobe que massa, sempre,
divertida també:
és curiosa,
jutja icr)
i molt agradable.















diumenge, 13 de gener de 2013

ARABIAN STONE. Dana Spiotta

Arabian Stone
Dana Spiotta.
Blackie Books Ed.
2012
268 pàg.
Trad. de Carles Andreu


Tot i que l'editorial l'anuncia i ven com "la millor novel·la de rock" aquesta novel·la, crec, que és molt més que això i es converteix en una història sobre la família, la nostàlgia de la joventut perduda, els somnis trencats, l'amistat, internet a altes hores de la nit...

Denise té un germà musicalment súperdotat però incapaç de conectar comercialment amb el públic.
En Nik, el germà, s'ha construït una vida de rockstar inventada (o potser la que li hagués agradat viure...), que ha deixat relatada en uns àlbums escrits i profusament il·lustrats...
Aquest és un dels punts forts d'aquesta novel·la, com l'autora construeix i explica la vida real i la inventada pel germà, però al mateix temps, la cosa no s'acaba aquí i per això aquesta és una novel·la important i grandiosa (superant ampliament l'equivocat clitxé inicial de "novel·la rock"), també 
hi ha la vida de Denise, que veu com se li està acabant la joventut i desbordada per la realitat del present, els deutes econòmics, l'energia del germà que es va esfumant, la malaltia de la mare, la filla estudiant de cinema que vol filmar un documental del tiet rocker...
Per tant hi ha la Denise (personatge de culte des de ja!!) representada com a mare, filla i germana; tot alhora...


"...es extraño y a la vez encantador cómo el sexo lo cambia todo, cómo no hay forma de predecir qué pasará hasta que estás al otro lado, con los labios hinchados y rebuscando la ropa interior por entre las sábanas enredadas..."

Plena de moments antològics, aquesta novel·la és molt més gran del què sembla!!!!
Brutalment bona!!!!

A mi em va pillar molt fort! No volia que s'acabés, però al mateix temps l'anava llegint perquè volia saber què anava passant!
I per més inri té un final preciós!!!
Les 268 pàgines es fan curtes, cosa que suposo que vol dir que mola molt!


"...De hecho, creo (sé) que las fotos han acabado con nuestros recuerdos. Cada vez que hacemos una foto, nos olvidamos de grabar ese momento en la memoria, en nuestras neuronas. Cuando hacemos una foto nos libramos en cierto modo de tener que recordar. "Voy a sacar una foto para recordar ese momento." Pero lo que haces en realidad es dejar ese momento fuera de la jurisdicción del cerebro y relegarlo a una Polaroid, o a un papel Kodak, pequeños recuadros medio desintegrados, pegados en álbumes. Tan fáciles de perder, olvidados en cajas amontonadas en un garaje húmedo. O sepultarlo en alguna carpeta de un dispositivo digital enorme, a la espera de que alguien la abra. Lo que has hecho es posponer el acto de mirar y, con ello, la conexión real con el momento; lo único que te queda es un recuerdo de segunda generación, el recuerdo de un hecho que en realidad no es más que el recuerdo de una fotografía de ese hecho..."

Siempre hemos vivido en el castillo.- Shirley Jackson




Shirley Jackson
Siempre hemos vivido en el castillo
Posfaci de Joyce Carol Oates
Traducció de l'anglès al castellà de Paula Kuffer
ed. minúscula, col·lecció  Tour de force, 3, 2012




Hi ha recomanacions que vénen soles: Valeria Bergalli (ed. minúscula) + Tour de force = quasi segur que m'agradarà.

La tercera aposta de minúscula per a aquesta col·lecció és una novel·la de por: de la por al diferent, de la por a la por, de la por a les cases en ruïnes tapades per les parres i que amaguen unes fades o bruixes que estan endins perquè tenen por i ens en fan, perquè s'han cercat la ruïna i les hem ajudat a aconseguir-la, perquè les portem ofrenes perquè no isquen, perquè els arriba la desgràcia i la contemplem...

Aquesta edició ha sigut traduïda 50 anys després de la primera edició. Personalment, m'ha agradat pel clima opressiu que crea, per l'extrema llibertat de les protagonistes tancades, per la lucidesa dels desvaris familiars, per la tensió amb que sotmet el lector durant tota la novel·la, per l'afecte que provoca cap a aquestes odioses persones maleducades, per la solidaritat que he sentit cap a les víctimes de la història. 

Gràcies, minúscula, has tornat a confirmar els meus prejudicis cap a tu.

dimarts, 8 de gener de 2013

El petit príncep.- Antoine de Saint-Exupéry

El petit príncep  (amb il·lustracions desplegables)
Autor: Antoine de Saint-Exupéry
Títol original: Le petit prince. Le grand livre pop-up
Traducció: Anna i Enric Casassas
Direcció editorial i artística: Gérard Lo Monaco
Disseny gràfic i maquetació: Emma Giuliani
Realització gràfica: Ariane Grénet, Jeanne Mutrel i Marion Tigréat
Enginyeria del paper: Yves Zirah i Bernard Duisit
Editorial Salamandra


Què es pot dir, que ja no s'hagi explicat una i mil vegades, sobre aquesta deliciosa narració dividida en vint-i-set breus capítols?... La història del nen que prové d'un asteroide (...) vist  amb telescopi una vegada, el 1909, per un astrònom turc,  l'únic desig del qual quan es troba amb el narrador és que li dibuixi un be, va ser publicada el 1943, incorporant a la narració una sèrie d'aquarel·les de l'autor i una inoblidable dedicatòria a Léon Werth, autèntic cant a l'amistat, a l'esperit infantil i a la poesia:

Demano perdó als nens per haver dedicat  aquest llibre a una persona gran. TInc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, necessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n'hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat sent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin). Doncs, corregeixo la dedicatòria:

A Léon Werth
quan era petit


- Això és la caixa. El be que vols és a dins.

Per si això era poc, a l'octubre del 2012 ha arribat la quarta edició especial d'aquest clàssic que ens ofereix Salamandra en una delicada i acurada feina que afegeix encara més màgia a les il·lustracions originals, convertint-les en desplegables i, en molts casos, també en objectes mòbils. Una petita obra d'art que m'han portat els Reis de la mà d'algú molt estimat amb qui vaig compartir els temps llunyans de la infantesa. I de la mateixa manera que els va passar a Antoine i Léon, tampoc nosaltres deixem -ni deixarem mai- de recordar-la...

- Criatures! Pareu esment als baobabs!

- Estic sol... estic sol... estic sol...- va respondre l'eco.

Efectivament, al planeta del petit príncep hi havia, com a tots els planetes, bones i males herbes.

Aquest és el millor retrat que, més endavant, vaig arribar a fer-ne.


Mireu el cel. Pregunteu-vos: ¿el be s'ha menjat la flor o no? I veureu com tot canvia...
I cap persona gran no entendrà mai que això sigui tan important!
(Capítol XXVII. Final, pàgina 61)

dissabte, 5 de gener de 2013

Venecia es un pez.- Tiziano Scarpa


Tiziano Scarpa
Venecia es un pez. Una guía
Traducció al castellà de Celia Filipetto
Ed. minúscula, col·lecció Paisajes narrados, núm. 19
Primera edició: 2007
Primera reimpressió: 2012
Pàgines: 112
Preu amb IVA: 12 €


Text de la contraportada:
«Venecia es un pez. Compruébalo en un mapa. Parece un lenguado colosal tendido en el fondo. ¿Cómo es posible que este animal prodigioso haya remontado el Adriático para venir a guarecerse justo aquí?» Así presenta Tiziano Scarpa a la más extraordinaria de las ciudades. Su libro propone un paseo insólito por la intimidad de ese ser maravilloso. En etapas ordenadas de acuerdo con los órganos del caminante –de los pies a los ojos-, nuestros sentidos recorren Venecia con una intensidad tan única como la ciudad misma. La prosa dúctil y socarrona de Scarpa sortea los lugares comunes acerca de la ciudad de los canales y nos hace revelaciones de singular importancia. Una de ellas explica por qué Venecia no es el sitio adecuado para una declaración de amor. Y sin embargo, precisamente de amor por Venecia trata este libro. Según el propio Scarpa, este sentimiento no está falto de violencia, tal como sucede cuando intentamos retener a quien amamos: «Hemos hecho cosas peores que atarla a tierra firme: literalmente, la hemos clavado al fondo del mar.»

Un senyor nascut a Venècia l'any 1963 ha vingut a parlar-me de viatges després d'una estada meravellosa (culpables n'hi ha, i molts, per suggeriments i companyia, d'aquesta meravella) a la capital dels Països.
I ha fet això seguint un esquema per a la seua guia un tant original. Llegiu la taula i ja em direu:

Venecia es un pez, 7
Pies, 11
Piernas, 17
Corazón, 27
Manos, 39
Rostro, 45
Orejas, 51
Boca, 55
Nariz, 61
Ojos, 73
Libros, 87
Coda: Las piedras asesinas, 97

No us acosteu a aquesta petita edició de minúscula si no voleu enganxar-vos. Es tracta d'un llibre guapo-guapo, que devores: cada pàgina és com una catània de Vilafranca, com un berenar a dalt dels llibres, com la lluna a dalt del tall britànic, com una conversa amb amigues i amics feliçment retrobats...
Un llibre per sentir-se bé. Per gaudir de l'amor al teu poble (encara que no hi hages estat mai, com jo). Un llibre que cap a la mà i aixampla neurones i cor. Estic segur que el recomanareu als vostres. 

divendres, 4 de gener de 2013

Dora Bruder. Patrick Modiano. Argument i fragments.



Dora Bruder (Dora Bruder, 1997)
Patrick Modiano
Editorial Seix-Barral. 2009
Traducció al castellà de María Pino


El 31 de desembre de 1941, el diari “Paris-Soir” aparegué un anunci dramàtic: uns pares tractaven de trobar a la seva filla, de 15 anys. Nou mesos més tard, el nom de la noia apareix en un llista de deportats al camp d'extermini d'Auschwitz. Arran d'aquestes dues desaparicions successives coneixem el destí de tot un poble, de tota França i de tota Europa. Però el tema del llibre no és només la vida de Dora Bruder, sinó la recerca del propi autor que tracta de reconstruir aquella biografia borrada.

Llibre breu, concís, profundament trist i emotiu, en 120 pàgines, Modiano realitza una obra d'art. Del millor que he llegit en molt temps. Molt recomanable.

Fragments: 

“Son seres que dejan pocas huellas tras de sí. Personas casi anónimas. Nunca se alejan de ciertas calles de París, de ciertos paisajes de suburbio donde descubrí, por casualidad, que habían vivido. Lo que se sabe de ellas se resume en una simple dirección. Y esta precisión topográfica contrasta con todo lo que se ignorará para siempre de su vida... ese vacío, ese bloque de desconocimiento y silencio.
(...)
Dicen que los lugares conservan por lo menos cierta huella de las personas que los han habitado. Huella: marca de hueco o en relieve. Para Ernest, Cécile y Dora, yo diría: en hueco. Me embargaba una sensación de ausencia y de vacío cada vez que me encontraba en un lugar donde habían morado. 
(...) 
Hubo otros días de verano en el barrio de Clignancourt. Sus padres llevaban a Dora al cine Ornano 43. Bastaba cruzar la calle. ¿O tal vez iba sola? Desde muy joven, según su prima, había sido rebelde, independiente, inquieta. La habitación del hotel era demasiado exigua para que pudieran convivir tres personas. 
(...)
Recuerdo que la primera vez que lo vi experimenté el vacío que se siente ante lo que ha sido destruido, arrasado. No sabía aún de la existencia de Dora Bruder. Tal vez –estoy seguro- ella se había paseado por allí, en esa zona que me hace rememorar citas de amor secretas, grises felicidades perdidas. Aún flotaban en el lugar recuerdos campestres: las calles se llamaban alameda del Pozo, alameda del Metro, alameda de los Chopos, callejón de los Perros.
(...)
La ciudad estaba desierta como para subrayar la ausencia de Dora.
Más tarde, el París en el que he intentado encontrar su pista se ha quedado tan desierto y silencioso como aquel día. Transito a través de calles vacías. Para mí lo están, incluso al terminar la tarde, a la hora de los embotellamientos, cuando la gente se apresura para llegar a las bocas de metro. No puedo dejar de pensar en la jov
en y sentir un eco de su presencia en ciertos barrios. La otra noche, en la estación del Norte.
Nunca sabré cómo pasaba los días, dónde se escondía, en compañía de quien estuvo durante los primeros meses de su primera fuga y durante las semanas de primavera en que se escapó de nuevo. Es su secreto. Un modesto y precioso secreto que los verdugos, las ordenanzas, las autoridades llamadas de ocupación, la prisión preventiva, la Historia, el tiempo -todo lo que nos ensucia y destruye- no pudieron robarle."

El cuaderno de Bento.- John Berger

El cuaderno de Bento
John Berger
Traducció al castellà de Pilar Vázquez
Alfaguara, 2012

Recordeu el magnífic D'A a X? Aquella història d'amor escrita en cartes i reflexions entre un pres i una dona que volen ser lliures malgrat tot? D'aquella constatació de l'ocàs de les utopies?:

"Gairebé totes les promeses es trenquen. Que els pobres acceptin l'adversitat no té a veure ni amb la passivitat ni amb la resignació. Es tracta d'una acceptació que mira i cerca darrere l'adversitat i hi descobreix una cosa que no es pot descriure amb paraules. no és una promesa, ja que (gairebé) totes les promeses es trenquen; és una mena de parèntesi, de pausa en el pas del temps, que, si no, és inexorable. I la suma total de tots aquests parèntesis potser és l'eternitat."
D'A a X. John Berger. Traducció de Laura Baena i Garcia. (Edicions de 1984-Mirmanda, p. 100)

El Berger ens sorprén ara amb aquest "Cuaderno de Bento":

Hom diu que el filòsof Spinoza (1632-1677) va portar un quadern que es va perdre després de mort. Berger s'imagina com seria aquest quadern i en fa un, des del que parla amb el vell filòsof:

  • amb reflexions, històries, cites, crítiques, records...
  • amb un grapat de dibuixos propis (Alguns molt bons: Berger havia estudiat primerament Belles Arts) i un de la seua néta
  • trufat de cites de l'Spinoza
  • i molt d'art
Tot escrit (i dibuixat) amb una exquisida mestria, i, com diu Susan Sontag, Berguer és un "escriptor capaç d'oferir al món tal atenció sobre els problemes humans més disímils, amb una sensualitat que no renuncia als imperatius de consciència i responsabilitat".

"La capacidad humana para la crueldad es ilimitada. Puede que capacidad no sea la mejor palabra, pues sugiere una energía activa, y, en este caso, dicha energía no es ilimitada. La indiferencia humana a la crueldad es ilimitada. Al igual que lo son todas las luchas contra esa indiferencia."
"Lo que distingue a la tiranía global actual es que no tiene rostro. No hay Führer ni Stalin ni Cortés. Su manera de funcionar varía de un continente a otro, y la historia local modifica sus modos, pero sus pautas generales son las mismas, una pauta de comportamiento circular.
La división entre los pobres y los relativamente ricos se transforma en un abismo.
Se echan por tierra las limitaciones y recomendaciones tradicionales. El consumismo consume toda capacidad de cuestionamiento. El pasado se hace obsoleto. En consecuencia, la gente pierde su personalidad, su identidad, y, entonces han de buscar y encontrar un enemigo a fin de definirse. El enemigo -al margen de cuál sea su etnia o su religión- siempre se encuentra entre los más pobres. Ahí es donde esa pauta circular se transforma en un círculo vicioso (...) Este nuevo círculo político-económico es el que fomenta esa constante capacidad humana para la  crueldad que termina borrando la imaginación."

dimecres, 2 de gener de 2013

Arthur Schnitzler (Relato soñado) i Stanley Kubrick (Eyes wide shut)



Arthur Schnitzler
Relato soñado 
Títol original: Traumnovelle
Traducció: Miguel Sáenz
El Acantilado

La irrupció de la Jungwien (la jove Viena) dins el panorama cultural europeu, tot i l'etiqueta despectiva de "literatura de cafè" encunyada pels seus detractors, va suposar a finals del segle XIX i principis del XX un trencament amb certs referents estètics del passat i un apropament d'aquesta colla d'escriptors austríacs (jueus, la major part d'ells) als postulats literaris d'autors com Maupassant, Zola, D'Annunzio, Ibsen i Maeterlinck.

Arthur Schnitzler n'era un dels seus integrants i, com a metge psiquiatre, va ser un seguidor de les teories de Freud i un dels primers a introduir la tècnica del monòleg interior a la literatura de llengua alemanya, tot plantejant situacions en què el jo queda desvirtuat, perdut i fragmentat. El caràcter oníric d'aquesta novel·la curta, de la qual el títol ja dóna algunes pistes, es reforça amb el tractament psicologista del personatge principal, un metge, alter ego del propi Schnitzler, a través del punt de vista del qual assistim als fets narrats en tercera persona dins una nebulosa confusa entre el somni i la vigília, la vida i la ficció, la desinhibició absoluta i la relació de parella convencional.

Partint d'un diàleg, en aparença ingenu, entre un matrimoni burgès després d'una festa de carnaval, el protagonista inicia un pelegrinatge interior i exterior a la recerca d'una experiència que li donarà una visió diferent de l'erotisme, la realitat i la mort, i on la presència de la màscara, element típic del carnaval, esdevindrà símbol i metàfora de l'anonimat, la personalitat oculta i la representació de fantasies individuals i compartides, tant sexuals com identitàries. Sense oblidar la sensació de malson barrejada amb els desitjos obscurs, abstractes i tot just apuntats.


Cartell d'Eyes wide shut

El 1999, Stanley Kubrick duia al cinema la seva pròpia versió de la novel·la de Schnitzler, un projecte madurat durant trenta anys i testament cinematogràfic del director, que moria poc temps després sense haver pogut donar-li a l'obra els últims retocs (ja sabem com n'era, el Kubrick, de perfeccionista).

Tot i el risc d'adaptar literatura al cinema, el director nord-americà ja havia donat mostres anteriorment de la seva perícia a l'hora de traslladar a llenguatge cinematogràfic obres com Lolita i Barry Lyndon. L'obsessiva voluntat de reflectir tot allò que volia transmetre, fins i tot els detalls més nimis, fa que la seva visió de la història tingui un toc personalíssim, sense trair en cap  moment l'esperit del relat original. 

La mirada de Kubrick és fidel a l'essència del que més de setanta anys abans havia concebut Schnitzler, de manera que l'ambient oníric que sura pertot arreu a la novel·la, continua present a la pel·lícula. Malgrat tot, la versió cinematogràfica crea un univers diferent on no hi ha una equivalència exacta de l'època i el lloc on s'esdevenien els fets, i tampoc dels noms dels personatges originals. La unidireccionalitat del punt de vista masculí que ens oferia l'escriptor dóna pas, en el cas de Kubrick, a la inclusió del punt de vista femení. A més d'a Schnitzler, el director ha decidit ser fidel també als temps finiseculars pre segle XXI -els seus-, posant de relleu, per una part, la pèrdua de referents de l'home heterosexual occidental, enfrontat a una creixent llibertat femenina cada cop més allunyada dels preceptes tradicionals i patriarcals que encara regien el 1925 (l'any en què aparegué la novel·la). I per una altra part, Kubrick inclou la ciutat de Nova York (en substitució de la Viena de Relato soñado) en ple frenesí nadalenc, farcida de llums i arbres de Nadal, així com diversos plans de l'interior d'uns grans magatzems, signe per excel·lència de les aparences d'un consumisme cada més cop vinculat a la vacuïtat.

Quan es va estrenar Eyes wide shut, un sector de la crítica va rebutjar la pel·lícula, i molta gent, en un primer visionat i sense tenir la referència del llibre, no la va acabar d'entendre. També hi va haver qui va veure en el protagonisme de la parella de moda a Hollywood en aquell momen: Tom Cruise i Nicole Kidman, un oportunisme comercial que no s'adeia gaire amb la manera de fer habitual del director. A aquesta opinió s'hi va afegir el problema del miscasting que, segons pensàvem alguns, va suposar l'elecció de Cruise per a representar el personatge del metge (malgrat tot, finalment, la seva interpretació va ser prou digna; tant, que aquest es considera el seu millor paper). 

La tenacitat de Kubrick a l'hora de dirigir i de treure el suc a tots els elements que tenia a l'abast va dur els dos actors al límit de les seves forces i -segons s'ha comentat- els va enfrontar amb els dimonis respectius fins a tal punt que, poc després, van acabar divorciant-se. Sigui exactament així o no (que aquestes coses només les saben els implicats), el cert és que se non è vero è ben trovato, i als conflictes conjugals de Fridolin i Albertine (Relato soñado) i de Bill i Alice (Eyes wide shut), en una volta de cargol on realitat i ficció semblen no distingir-se, hi hauríem d'afegir els problemes de la parella d'actors mediàtics arran de la seva participació a la producció de Kubrick.

Us recomano absolutament la lectura de la novel·la. Un cop acabada,  sense solució de continuïtat, proposo que us endinseu en l'univers personal de la pel·lícula. L'exercici comparatiu entre una obra i l'altra, amb els seus matisos, els punts de contacte i les divergències, és altament enriquidor. Ja veureu com totes dues visions sobre la mateixa qüestió espinosa es complementen d'allò més.