divendres, 29 de març del 2013

CUENTOS COMPLETOS. Jorge Luis Borges

Cuentos Completos
Jorge Luis Borges.
Lumen Ed.
2011.
545 pàg.

Em volia comprar tots els llibres de contes d'en Borges que Debolsillo ha publicat amb unes portades molt xules i molt borgesianes que son uns estampats molt op-art... Però com que llegint soc molt desordenat pensava que mai acabaria de llegir-los tots per separat i em vaig comprar aquest recull de Lumen amb tapa dura i cuidadosament editat.

Borges és Borges.
Un clàssic.

Aquí hi ha tots els seus conjunts de relats: "Historia universal de la infamia", "Ficciones", "El aleph", "El informe de Brodie", "El libro de arena" i "La memoria de Shakespeare" que sumen 76 contes; tots ordenats cronològicament.
Inclosos relats canònics com "L'aleph", "Pierre Menard, autor del Quijote", "El sur", "Jardín de senderos que se bifurcan", etcètera...

Borges és un altre d'aquests escriptors que dins la història de la literatura van sols, perquè es van crear un camí personal...
Un autor, però més més racional i cientific que emocional.

És molt característic d'ell l'interés per la mitologia antiga, les cultures i religions musulmanes, biblioteques, els laberints, la tradició oral (Molts contes son "Me contó la historia de..." i així comença), les biografies inventades de personatges que moltes vegades és el relat mateix...
Amb Borges s'entén allò que deia Vila-Matas de la literatura que explota en mil direccions diferents i t'adones que aquests contes son més del que semblen, perquè a mida que els vas llegint es van obrint...

dimecres, 27 de març del 2013

Vint anys sense...

II

Hi ha encàrrecs, hi ha consignes, hi ha flames a trametre.
Ens cal dubtar també, i tenir fam i fred
i aguardar, sense son, tota la nit així,
fins que el dubte s'acabe, fins que la nit s'acabe.
Hi ha pecats, hi ha desgràcies, hi ha el dubte, la bandera.
De tot açò, gemecs, les mans apegaloses,
el crit sense resposta, el silenci, la fúria.


L'Hotel París
Vicent Andrés Estellés
Burjassot, 4 de setembre de 1924 - València, 27 de març de 1993
(Els llibres de l'Escorpí, Edicions 62)

La primera edició de L'Hotel París és de 1973;
la meua, del 81.
Avui, el trobem a faltar...


dilluns, 25 de març del 2013

Els papers pòstums del Club Pickwick - Charles Dickens (II)

Charles DICKENS
Els paper pòstums del Club Pickwick
Acontravent, març 2012
Traducció de Miquel Casacuberta


Contraportada

Considerat per molts com un dels millors llibres de la literatura universal, el Pickwick de Dickens és una d'aquelles obres que cada generació fa seves, sovint amb punts de vista i interpretacions noves. Embolcallat amb històries extraordinàries d'amistat, d'integritat personal i de lleialtat. Som davant d'un Dickens vitalista i lluminós. I el més divertit.
Acontravent i Traduccions Inèdites es complauen a presentar una nova traducció íntegra, feta per Miquel Casacuberta, que combina el gust per un llenguatge elegant i ric amb la voluntat de fer arribar aquesta obra extraordinària a un públic ampli i divers.

Feia temps que tenia ganes de llegir-lo i sobretot després de la flamant edició de Acontravent i la traducció de Miquel Casacuberta, però sincerament els clàssics em pesen, no els hi trobo mai el moment, sempre se n’interposen d'altres davant... una llàstima, per això quan vaig veure que a Llibres per llegir en feien una lectura col·lectiva i virtual no m’ho vaig pensar gaire, vaig anar directe  a la llibreria i el vaig demanar, “en tenim un” em van dir i em van posar  a les mans 1200 pàgines de Dickens, els ulls em van sortir del seu lloc, però la determinació va poder davant del volum i el pes.

La lectura proposada era de 3 capítols dos cops per setmana, de manera que cada setmana llegies 6 capítols que venien a ser 120 pàgines i 20 sessions en total, d’aquestes, 19 eren virtuals amb una excel·lent introducció de la Maria Nunes, catedràtica de llengua i literatura catalana i uns comentaris també a l’alçada d’alguns dels lectors col·lectius, podeu seguir tota la lectura a aquest enllaç i us ho recomano molt.

De Dickens coneixia l’Oliver Twist, el senyor Scrooge i el David Cooperfield, per tant “Els papers pòstums del Club Pickwick” em va sorprendre de seguida, “hi ha molts Dickens en Dickens” ha repetit diverses vegades la Maria Nunes i això es posa en evidència de seguida, les 1200 pàgines tenen de tot:  drama, ironia, crítica social, sarcasme, humor, crònica rosa, fantasmes, espavilats, busca bregues ...però sobretot molt sentit de l'humor.

Dickens, que comença a escriure “Els papers...” de molt jove aprofita el seu bagatge vital per omplir diferents capítols i així podem llegir  capítols memorables que deriven directament de la seva experiència professional com el d’unes eleccions en una petita ciutat, la competència entre dos mitjans de comunicació, les complicacions d’una demanda judicial amb detallada descripció d’advocats malèvols, passants, procuradors,  agents judicials, jutges o per experiències que va patir de nen com  la vida a una presó per impagament, on el seu pare hi va haver de passar una bona època. 

Dins del llibre a més hi ha 9 relats que no tenen res a veure amb la trama general i que tots ells són diferents en temàtica i estil que permeten valorar encara més aquesta pluralitat de Dickens en Dickens.

Diuen  que es considera la primera novel·la moderna, i en concret que ho és a partir del capítol 10  quan  entra en joc el criat del sr. Pickwick, en Sam Weller, personatge del que t’enamores des de la primera vegada que s’esmenta, a diferència del Sr. Pickwick el sentiment pel qual va creixent conforme vas llegint, per acabar tenint-li  un gran respecte i admiració. Ambdós es complementen a la perfecció i s'ajuden a créixer, convertint-se en una altra de les parelles inseparables de la literatura universal.

La darrera sessió va ser presencial, amb la participació de la Maria Nunes que va arrodonir tota l’explicació que ens havia anat avançant a cada sessió, el traductor Miquel Casacuberta que ens va explicar el curiós i oportú procés de traducció de l’obra,  en Quim Torra l’editor que va tenir l’encert de publicar-la Acontravent ens explicà el perquè de la publicació i l’Esther F. Matalí l’ànima de Llibres per llegir que va fer de mestra de cerimònies. A més a més ens va permetre conèixer personalment a la comunitat lectora que fins aquells moment havíem interactuat a través de Llibres per llegir i sobretot del twitter.

Com a conclusió, llegiu, si no ho heu fet ja, aquest llibre, no us decebrà, el sentit de l’humor i l’art de Dickens i l’excel·lent traducció de Miquel Casacuberta fan que la lectura sigui una autèntica delícia.

Ah, i si voleu fer una lectura col·lectiva i virtual a cals Llibres per llegir us tractaran la mar de bé. 

Enllaç amb l'entrada que en va fer Il cavaliere rosso l'agost del 2010. (I)

diumenge, 24 de març del 2013

Un nu.- Josep Palàcios





Josep Palàcios
UN NU
¿Hi ha interrrogants de dretes i interrogants d'esquerres?
Publicacions de la Universitat de València, 2009




No m'agraden, per definició, els poemes llargs. Sobretot si no van fent paradetes. O si has de llegir-te un llibre d'una tirada o forçar les parades amb navalla d'Albacete.
Aquest és un llibre que m'ha fet la contra, però.
El disseny del llibre és preciós. La tipografia i les tintes emprades estan molt aconseguides. Juga amb grandàries, negretes, colors, orientació de lletres i paraules i frases, frases (i també paraules) en mirall... L'edició és una joia. I com és de la Universitat no és cara.
Parla de tot. Vida, Déu, literatura, escriptors, amics, relacions...
Parla malament de molts.
Parla molt bé dels mots.
Té frases inesborrables.
Estones, poques, per llegir en diagonal.
Pàgines per rellegir tres (o més) vegades.
El final és apoteòsic  (us copiaria les quatre últimes planes, però millor llegiu el llibre).

(pp. 31-32)
I com que en algun lloc s'ha de dir, ho dic ací, amb les potes alçades de cavall:
¿un interrogant exigeix resposta
o ha de quedar sempre en interrogant insoluble, sense contesta?
¡Ompliu el món de signes que encara no sabeu què signifiquen,
de jeroglífics de fum verd, i que el futur aclarirà!

divendres, 22 de març del 2013

Algún día este dolor te será útil. Peter Cameron. Contraportada i fragments.


Peter Cameron
Algún día este dolor te será útil
(Someday this pain will be useful to you, 2007)
Traducció al castellà de Jordi Fibla.
Editorial Libros del Asteroide
Barcelona, 2012

Contraportada:

James Sveck, el narrador de esta novela, es un adolescente inteligente y precoz, ha terminado el colegio y durante el verano trabaja en la galería de arte que su madre tiene en Manhattan y en la que casi nunca entra nadie. Pese a haber sido admitido en la prestigiosa Universidad de Brown no está seguro de querer ir; lo que de verdad le gustaría es comprarse una casa en el campo y pasarse el día leyendo, sin ser molestado; detesta relacionarse con gente de su edad, a la que evita y con la que piensa que no tiene nada en común.
La narración de James nos ofrece una sarcástica y divertida mirada sobre su confusa vida, sobre cómo su desestructurada familia y su psiquiatra tratan en vano de ayudarle, o sobre cómo intenta, torpemente, aclararse y salir del aislamiento.
Considerada por la crítica estadounidense como una de las mejores novelas que se han publicado en los últimos años sobre Nueva York, Algún día este dolor te será útil es una aguda y emotiva novela sobre un joven capaz de cuestionarse a sí mismo, a su familia y al tiempo que le ha tocado vivir.

Fragments:

“Estar solo es una necesidad básica para mí, tan básica como la de alimentarme y beber agua, pero observo que a los demás no les sucede lo mismo. 
Únicamente me siento a mis anchas cuando estoy solo. Relacionarme con los demás no es algo natural para mí sino que me tensa y me exige un esfuerzo y, como no lo vivo de una manera natural, cuando hago ese esfuerzo no tengo la sensación de ser yo mismo.

(...)

Hay personas que se sienten incómodas en silencio y se apresuran a soltar cualquier cosa, creyendo que algo es mejor que nada, pero ese no es mi caso. El silencio no me inquieta en absoluto.(...)
Creo que hay en mi mente una especie de cedazo que prohíbe la transferencia rápida (y no digamos simultanea) de mis pensamientos al lenguaje.(...)
Es que los pensamientos me pertenecen. La gente no va por ahí compartiendo su sangre o lo que sea. No veo por qué siempre se espera de nosotros que compartamos una parte íntima de nuestro ser.”

(...)

Solo habían transcurrido tres días, pero parecía mucho más tiempo. Es increíble la lentitud con que pasa el tiempo cuando estás abatido.”

(...)

Creo que eso es lo que me asusta: el carácter azaroso de todo. Que las personas que podrían ser importantes para ti pasen por tu lado y desaparezcan. O que pases por su lado y las dejes atrás. ¿Cómo podrías saberlo? ¿Debería volver sobre mis pasos y hablar con el chico mexicano? Tal vez estuviera solo como yo, quizá leyera a Denton Welch. Tenía la sensación de que al pasar de largo lo había abandonado, que me pasaba la vida, un día tras otro, abandonando a la gente.”

(...)

Tener malas experiencias a veces es una ayuda, te aclara más lo que deberías hacer. Sé que esto parece demasiado optimista, pero es cierto. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes. Puede que estén contentos y sean felices de alguna manera, pero son superficiales. Ahora te parecerá un contratiempo, algo que te complica la vida, pero... es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. No es que la felicidad sea necesariamente simple, pero no creo que tú vayas a tener una vida fácil y será mejor para ti. Lo difícil es no dejarte abrumar por las malas rachas. No debes permitir que te derroten. Tienes que verlas como un regalo... un regalo cruel, pero regalo a fin de cuentas.” 

dijous, 21 de març del 2013

21 de març - Dia mundial de la poesia



Recomanació d'elPac: 2013.

Dia mundial de la poesia 2017


Poemas del río Wang.- Wang Wei




Wang Wei
Poemas del río Wang
Traducció al castellà i edició de Pilar González España
Cal·ligrafies del mestre Zeng Roujing
Editorial Trotta 2004




Cal ficar junts vint caràcters xinesos en quatre versos de cinc d'ells.
I tornar a fer aquesta operació vint meravelloses vegades.
A aquest joc van jugar dos amics, allà pels anys 700 i escaig, en plena era Tang, en la província de Shaanxi, a la vora del riu Wang.
En aquest llibre veiem el resultat que va obtenir un d'ells (diuen d'ell que també va inventar açò de pintar en rotllos de seda, a voltes molt llargs, robant-li al quadre aqueist vici de la perspectiva única; diuen, també, que va inventar la pràctica de la ''monocromia'' en la pintura... Qui sap! Llegendes, tal vegada!).
Aquest xic, Wang Wei, pintor, cal·lígraf i funcionari, es compra la caseta i la finca d'un altre poeta, ja mort, i es retira allí sovint, que la Cort és un mal rotllo que no t'explique.
(Veure, més avant, el poema del ''Parque de los ailantos'').
Ell està ficat en açò que criden el Tao, filosofia-religió-estile de vida molt del gust asiàtic: el yin i el yan, la naturalesa, la unicitat, la dualitat, el tot, el no-res, la il·luminació, el silenci...
El joc serà per a Wei escriure 20 "juejus": un poema de vint caràcters (quatre vers pentasilàbics) que afavoreix, per la seua mètrica, la seua sonoritat i la seua rigidesa formal una multiplicitat de significats, de reverberacions, de records provocats i centelleigs en el lector-espectador-oïdor, tals que les traduccions que es coneixen d'aquests vint poemes semblen obres diferents completament.
L'edició que comente, a càrrec de Pilar González Espanya, és honrada: ens presenta un resum de la filosofia que subjau, de la cultura que va albergar la seua creació, un esquema de la història on va ser concebuda aquesta obra, la transcripció pinyin (xinès modern) i la seua traducció literal, més una recreació poètica dels poemes, explicant i justificant, com pot, i amb un aparell crític extraordinari, les eleccions semàntiques de la traducció.
Una edició honrada, dic. I deliciosa. Jo ho he llegit a poc a poc. Cada vegada un poema, fins al 12 o 13, que ja em vaig dir: A mort, cavaliere, acabe's ja aquest aquest llibre, d'una santa vegada! Després he jugat amb els poemes. He escanejat, copiat les traduccions, intentat imatges a partir d'ells, buscat lletres-dibuixos-imatges xineses, he trencat un llibre de jardins de gramínees per a fer collages (koyages), he projectat una seqüela en tercets de vint síl·labes (6-9-5)... Gens definitiu. De moment, queden ''vuesas mercedes'' amb la meua recomanació fervorosa: quin gust de llibre!

Bon dia de la poesia, orfes!

Per a la gent curiosa (que sé que visita la casa dels orfes): hi ha un bloc trilíngüe (almenys: anglès, xinès, hongarés, castellà) amb el nom d'aquest llibre, amb entrades molt curioses, perfil en Facebook, etc.


PARQUE DE LOS AILANTOS

aquel hombre no fue
un funcionario arrogante

se consideraba un inútil
para los asuntos del mundo

por suerte
le dieron un puesto sin importancia

así
pudo caminar tranquilo
y libre
bajo los árboles


dimecres, 20 de març del 2013

La mujer-precipicio / Crujido.- Princesa Inca

  

Princesa Inca (Cristina Martín)
La mujer-precipicio i Crujido
Libros del Silencio
2011 i 2013


LA VIDA NO ERA MENTIRA

No era mentira, no,
la vida no era mentira.

Trozos heridos somos,
trozos que se mutilan.

(Me muerdo los labios y sangran.
Me muerdo las muñecas y duelen.
Me duermo y tengo pesadillas.
Me despierto y tengo más miedo.)

Duérmete, niña.
Duérmete ya, mi niña,
que la vida no era mentira.

(Crujido, p. 209)

Juraria haver recomanat ja el primer d'aquests llibres de la Princesa Inca. Però no he trobat la ressenya en aquest bloc de ca nostra. Fa un parell d'anys el vaig llegir i em va encantar. Almenys el principi. Fins i tot vaig visitar a vegades el bloc de l'autora.

Aquest mes de febrer (2013) vaig veure el segon llibre (Crujido) i el vaig comprar sense pensar-m'ho, convençut que m'agradaria. El vaig llegir d'una tirada i després he anat "paladeando" els poemes de nou, a poc a poc. I després vaig recuperar el primer (La mujer-precipicio) i va venir el drama: el vaig recomanar en el seu moment? (no em consta); el vaig acabar de llegir? (el punt de lectura emprat seguix a dins).

Oh, memòria, no recorde on et vaig guardar, on et vas quedar!

De què parlem? De poesia. De coratge. De ser persona. De sofriment. De relacions i desencontres.
D'una dona que és jardinera i estudia psicologia, que ajuda la Nierga en la ràdio i a les plantes (i a alguns "vegetals" com jo) a créixer.
Crit, murmuri, esperança, seny, vida embogida, Barcelona (alguns carrers i les seves "balconades fúnebres" de Montjuïc, per exemple)...

El primer llibre és molt fort, potent, explosiu: La mujer-precipicio no ha passat pel filtre de la literatura, és immediat, directe, salvatge (sense domesticar). El llenguatge és la veu de la Princesa Inca, el seu cor i els seus budells.

Crujido té més llibres llegits a dins, més "literatura". La Princesa "escriu" millor, encara que segueix sentint el que diu (es nota, i molt!), segueix escrivint allò que viu. Però ha guanyat la llengua. Potser també el llibre. Corregeixo, hem guanyat tots: Cristina, els seus poemes, els que els llegim, i la poesia.

Si no ho vaig fer en el seu moment, ho faig ara: recomane els dos llibres.
A tots. Us digui alguna cosa la poesia o no us dirigeixi la paraula (el meu llibreter de Leo explica, al costat d'un dels prestatges de tenda més complets de poesia de València, que a ell no li diu gens la poesia).
Cregueu en la salut mental o en la salut vegetal. Sigueu de ciències o de lletres. A tots.

Una ulladeta a qualsevol d'aquests dos llibres no us defraudarà. Us farà més lliures, creixereu, sereu millors.

dilluns, 18 de març del 2013

Tocats pel foc - Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
TOCATS PEL FOC
Col·lecció Cangur
Edicions 62, 1976


La novel·la està escrita l’any 1956, transcorre íntegrament dins d’una barraca de les que envoltaven Barcelona, on la misèria, l’afany de superació, la lluita, la resignació, l’atracció, els silencis, les mirades,  la confiança,  són els ingredients d’aquest  llibre curt que es llegeix ràpid. Colpidor, molt ideològic, de poques paraules i de gestos bruscs,  amb frases punyents que et martellegen la consciència i et remouen alguna cosa més. Un petit tractat sobre la propietat i la possessió, sobre la llibertat i la dignitat.

“L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes...Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és.”

“Tot allò que els concedeixo, és encara alguna cosa que em concedeixo. Si els faig confiança, és perquè en tinc en mi mateix i vull que me’n tinguin; si els estimo, és perquè sóc digne d’amor i vull que m’estimin. En canvi, si desconfio d’ells, és perquè la meva confiança en mi mateix és poc ferma i no goso demanar-los que confiïn en mi; si no els estimo, és perquè sóc incapaç d’estimar-me i, per tant, de demanar el seu amor...si els nego allò que tenen dret, és perquè reconec el seu dret a negar-me allò a què jo tinc dret...”

Molt recomanable.

Yates i Boyd: una connexió


Richard Yates
Jóvenes corazones desolados
RBA

“Jóvenes corazones desolados” és una novel·la immensa de Richard Yates, un tros d’escriptor que va morir d’un emfisema, alcohòlic i maleït el 1992 a Alabama, amb tots els seu llibres descatalogats. Havia nascut a Yonkers, quilòmetres amunt de Nova York pel  Hudson. Fill d’una família de pares separats va tenir una infantesa difícil, amb canvis de residència constants que el van portar a estudiar a Avon, Connecticut. Es va allistar a l’exèrcit americà i va combatre a França i Alemanya. Aquesta experiència el va marcar per tota la vida i diria que tots els seus protagonistes són també antics combatents. Tornat d’Europa va començar a treballar com a periodista, negre literari (va escriure alguns discursos per en Robert Kennedy) i escriptor de publicitat. Va ensenyar literatura ( si tal cosa és possible) a Columbia, a la New York School for Social Research, a Boston (on estan arxivats els seus papers) a Iowa i d’altres universitats americanes. Va escriure set novel·les, un parell de llibres de relats i diversos guions per al cinema.
Comentaris elogiosos i reivindicacions d’altres escriptors famosos –Vonnegut, Carver, Ford, inclús Tennessee Williams- van permetre que es recuperessin les seves obres. La pel·lícula de Sam Mendes sobre la seva novel·la “Revolutionary Road” el va treure del calaix de la història i el va posar, ara sí, de moda.
Com gairebé tots els grans escriptors, sembla que sempre escrigui la mateixa novel·la; matrimonis innocents que acaben en desastre, classe mitjana americana resident a New York, New Jersey, ciutats de l’estat de Nova York, de la costa est, a prop de Boston, a Maine o Connecticut. Retrata la inconsistència de la vida, l’angoixa dels somnis trencats, les fantasies de la gent sobre el seu futur triomfal que no arriba mai. Tot ple d’alcohol i psicoterapeutes, de festes, de bars, d’artistes, de pintors, de poetes. El permanent record de la guerra a Europa, la desmobilització de milers d’antics combatents amb la seva foto particular de l’infern.
Per fer-se una idea, un anècdota de la història. Michael Davenport, tot just divorciat, ha tornat a la ciutat de Nova York, ha llogat un petit apartament i continua treballant com a redactor de catàlegs comercials. Mentre intenta oblidar la dona, refer la vida, escriure el segon llibre de poemes i, sobre tot, lligar, es sorprès a casa seva per una dona jove, que es casa en vuit dies amb el seu promès, un altre escriptor, tots dos amics del protagonista. La noia es planta allà mentre fa els últims tràmits abans del casament i el promès acaba la novel·la de la seva vida retirat al camp i li ofereix el seu cos jove i bell sense cap limitació. Però Michael no pot. Ella és bellíssima, la descriu amb encant, plena de vida, tendre i ufanosa amb els seus pits petits que es branden mentre es dutxen plegats. Però el tipus no pot complir. No pot i desespera, no pot i s’hi esmerça i ho intenta i es demora amb els preàmbuls. I passen un parell de dies convivint i intentant-ho. Ell demanant aquest incòmode perdó i ella sentint la culpa, dient que potser no ho fa bé, que pot ser no sigui el seu tipus, que pot ser la jutja com immoral i que per això no pot. I ell busca al fons del seu cervell totes les coses que podrien justificar aquesta errada i totes les solucions que pot trobar. I es lamenta per no poder sentir aquell plaer, per no poder marcar aquest tanto, de no consumar l’enveja que aixeca en els homes que els veuen entrant als bars i restaurants i que miren a la noia amb ulls com plats, radiografiant les seves corbes, les seves cames, la seva elegància, els braços llargs, les mans fines i àgils.


Willian Boyd
Esperando el alba
Duomo

A l’última novel·la de William Boyd –“Esperando el alba” (Duomo)- un aristòcrata anglès va a Viena abans de la segona guerra mundial per a tractar-se els problemes d’impotència amb un deixeble distingit de Freud. El problema li ha sobrevingut quan el compromís amb la seva promesa s’ha convertit en un pla precís de casament, amb preparatius, decisions importants, convidats, palaus, castells. Aquí hi és, una altra vegada, la connexió màgica. Llegeixes un llibre i aquest et transporta a un altre perquè hi ha un tema comú, o una casualitat agafada al vol.
William Boyd va ser un dels membres destacats de la nova generació d’escriptors britànics que van començar a publicar als anys 70: Ian McEwan, Julian Barnes, Martin Amis, saludats amb entusiasme per la revista Granta. Desgraciadament, la seva projecció no ha arribat tant lluny com els companys de generació. Però continua escrivint novel·les estimulants, entretingudes, que enganxen encara que no et matin. 

Rafa M.

diumenge, 17 de març del 2013

M'AGRADA LA FAMILIA QUE M'HA TOCAT. Carme Thió

M'agrada la família que m'ha tocat
Carme Thió de Pol
Eumo Ed.
2013
228 pàg.

Carme Thió és una psicòloga amb una llarga trajectòria i especialitzada en educació infantil.

En aquest llibre que es presenta com la culminació de més de 30 anys de treball, experiència i contacte amb grups de pares i fills, proposa l'educació positiva a partir de la comunicació entre els pares i els fills i la capàcitat d'anàlisi i intervenció dels adults.
En definitiva, per aconseguir una millor convivència i unes relacions familiars més satisfactòries.

L'autora divideix el llibre en diferents capítols, que són alhora grans temes (i que poden arribar a ser problemes i preocupacions  pels pares -i els fills- segons els casos)...:
L'educació, l'estima, l'autoritat, la comunicació, les conductes agressives, la gelosia, la por, les emocions, el dia a dia, temes incòmodes  o controvertits com la mort, i les diferències de criteri dins la parella progenitora...

El que ens pot interessar d'aquest llibre, narrativament parlant, és que Carme Thió escriu i s'explica molt bé; és fresca i no pontifica. Cada capítol va acompanyat de varis testimonis de nens que ens ajuden a situar-nos segons el punt de vista dels infants.

Necessari!

dissabte, 16 de març del 2013

de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013)

Els qui teniu el costum de llegir els apunts de Bereshit haureu notat l’aroma que desprenen alguns dels textos que se submergeixen en el passat, en aquell passat on començava a créixer la consciència d’aquells que van néixer a finals de la dècada de 1950 i ens va tocar ser la darrera generació capaç de descriure el record remot d’un món fet d’experiència aliena i pròpia, de relat oral i viscut. La generació que ha vist dissoldre’s entre els dits el passat crepuscular que va ser dels nostres pares i avis i que nosaltres vam bandejar per vell fins que en l’edat en què memòria i present ens recorden que la pols de què estem fets és plena dels escenaris estel·lars a la llum dels quals la nostra infantesa va ser, precisament, infantesa.

El tempo de la postguerra va ser prou lent com per arribar als nostres ulls, als carrers, als descampats on jugàvem, a les cases mal il·luminades, als llocs d’oci o a les pàgines dels tebeos, fins que en plena transició enderrocs urbanístics i ideològics van fer tabula rasa.


Calia que passes el temps suficient perquè la memòria tornés a emergir no per nostàlgia del passat sinó, potser, per cansament d’un present que perd consistència. Ahir, precisament, en Jaume Subirana, em passava l’article en què El Punt-Avui recuperava el Price, un dels temples de la boxa a Barcelona i el local per excel·lència de la lluita lliure. Segurament molta gent pensarà que és un record ranci i que no treu cap a res reviure ambients tan decadents com ho són també els canòdroms, les atraccions Apolo, aquell Paral·lel de revista que ja era una ombra del d’abans de la guerra, però també l’avinguda de la Llum o la Barcelona del monumental arbre de Nadal de can Jorba, que exhibia un simi a la darrera planta en un improvisats zoo i que l’any 1968 va exposar la càpsula espacial Gemini X; sense oblidar els cinemes de barri, llocs d’entreteniment i de vida social que també han deixat d’existir; els banys i els xiringuitos de la Barceloneta; o aquell Barri Xino miserable que encara exercia la fascinació de les coses prohibides, del vici i del pecat que dúiem programat de sèrie gràcies a la religió.

Dels cinemes se n’han publicat diversos llibres, com Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó o Viaje sentimental por los cines de Barcelona de Jordi Torras, i a Barcelofília en podem trobar una bona col·lecció. Sobre els parcs d’atraccions hi ha el llibre Parcs d’atraccions de Barcelona (Albertí, 2011) de Ròmul Brotons. Del Paral·lel hem vist la gran exposició del CCCB. I als escenaris hi cal afegir la veu sempiterna de la ràdio: Maria Matilde Almendros, Guillermo Sautier Casaseca, Juana Ginzo, Manuel Dicenta, Joaquín Soler Serrano, Joan Viñas, Matilde Conesa... I programes com Matilde, Perico y Periquín, Taxi Key, Tambor, els consultoris d’Elena Francis i Montserrat Fortuny, el teatre radiat, les radionovel·les... I com no podia ser d’una altra manera, la televisió que naixia amb nosaltres i que arribava a Barcelona per primer cop l’any 1959.


Però tot gran escenari de la memòria necessita una novel·la. No és possible consolidar la memòria col·lectiva sense un relat que enfili els records a través de la ficció. Sembla un contrasentit que la realitat necessiti ser manipulada per assolir l’estatus de veritat; però, no és això el que fem tots quan rememorem el nostre passat? Els records són sempre una idealització. O un trauma.

El juliol del 2012 Juan Álvarez publicava 1968: un año de dos rombos, una novel·la gràfica que ens situava en la influència que la televisió va tenir per a la primera generació audiovisual d’aquest país. Un mitjà que va transformar el blanc i negre de la pantalla, però també de la realitat, en el color d’un futur que imaginàvem.

I ara ens arriba Un jardín abandonado por los pájaros, de Marcos Ordóñez (Aleph, 2013), que recrea la Barcelona dels 60. Ell mateix ens parla a “La vida bajo el agua” (El País, 14/11/2012), en abstracte, del procés que ens du des d’abans del nostre naixement al moment que comencem a omplir de contingut els records. Més enllà del nostre naixement perquè no només es pren consciència de l’existència veient-nos en una fotografia amb pantalons curts (sempre massa curts) o ensenyant les calcetes sota una faldilla curta (sempre massa curta), sinó que també ens percebem en l’absència: les fotos on no hi som, els relats familiars en què no es parla de nosaltres o la història anterior a la nostra existència. És semblant a l’experiència que es viu amb el cinema: en diferit, som fills de les pel·lícules i el glamour dels anys 40 i espectadors immortals del cinema còmic mut. És l’exercici de buscar-nos on no vam ser mai que ens permet recuperar els espais de la infantesa amb una intensitat equiparable i probablement superior a l’instant en què van ser viscuts.

Algú dirà que això no té res d’extraordinari; que en un moment o un altre tota generació acabarà evocant el seu passat i que serà tan extraordinari i exclusiu com qualsevol altre. Potser sí. No seré jo qui negui la il·lusió i l’alegria de l’evocació. Però estic segur que si alguna cosa diferencia la nostra generació de les que ens segueixen és, precisament, que la capacitat d’evocació no es perd en la nostra memòria, sinó que enllaça amb la dels pares, la dels avis... Això ja és suficient perquè els records transcendeixin l’anècdota. Si a més hi afegim la capacitat narradora de Marcos Ordóñez, la realitat i l’experiència personal i familiar es converteixen en ficció i les persones en personatges. L’estructura de la novel·la juga el joc dels miralls i no hi ha experiència que no tingui correlat històric entre la postguerra i el present. Ordóñez ens ho explica sense nostàlgia. I sense nostàlgia us ho explico jo des d’aquí. Només amb la necessitat de compartir tot allò de què estem fets. I quant més m’explico més tinc per descobrir.

La portada de la novel·la és l'arbre de Nadal de Can Jorba (1965-1988), al Portal de l'Àngel, que Francesc Català-Roca va fotografiar l'any 1979. El títol Un jardín abandonado por los pájaros, està agafat d’uns versos d’Odysseas Elýtis que Marcos Ordóñez va veure en la citació inicial de Un día volveré, de Juan Marsé:

Yace ahora sobre su destrozado capote,
con un viento firme entre sus tranquilos cabellos...
Parece un jardín abandonado por los pájaros,
parece un canto en la tiniebla...

Tots acabem tornant a les tenebres... amb l’esperança de veure-hi la llum.


[+] A Barcelona després de la Guerra Civil, The daily avalanche

dijous, 14 de març del 2013

El plaer de la lectura - Roser Amills

Que llegir és un plaer diria que ho tenim tots clar, en aquest video amb el que la productora Pickwick Films s'afegeix al projecte de l'artista nord-americà Clayton Cubitt, "Hysterical Literature", veureu com la literatura pot esdevenir un plaer màxim!!





Pickwick Films, explica que per aquesta primera sessió han comptat amb la col·laboració de l'escriptora i periodista mallorquina Roser Amills, pionera a Europa i que llegeix un fragment de "El carrer de les Camèlies", de Mercè Rodoreda.

NOTA de la productora: no hi ha actuació, tot el que veieu en aquest vídeo és ben real, la única ficció és el text de la Mercè Rodoreda! Més info i comentaris a http://www.roseramills.com/2013/02/vi...

divendres, 8 de març del 2013

Dos llibres sobre art


Las cárceles de Piranesi
Varis autors
Casimiro libros, 2012



 L'editorial Casimiro ha decidit reunir en aquest
llibret minúscul quatre assajos sobre la figura de Piranesi (1720-1778), arquitecte i gravador italià que amb les seves creacions  ombrívoles i ornamentals va influir en moviments posteriors com el Romanticisme i el Surrealisme.

Sobre Piranesi hi ha molts estudis i llibres profusament il·lustrats. Recentment, la Taschen ha presentat un volum doble molt acurat, tant pel que fa als textos de l'historiador de l'art Luigi Ficacci com a les esplèndides reproduccions (si no m'equivoco, hi surt plasmada tota l'obra de Piranesi; i si no tota completa, sí una grandíssima part).

En tot cas però, la recopilació de textos que ha fet Casimiro Libros és també una bona manera d'aproximar-se a l'art de Piranesi. A través de quatre visions diferents, algunes molt sintètiques, altres més profundes, entrarem en el món de l'artista i gaudirem de la seva concepció de l'espai i dels elements arquitectònics, que ens deixen com a resultat una iconografia tètrica i magnificent de la que les presons en són un exemple característic i, segurament, el seu principal tret distintiu.


  • Marguerite Yourcenar: El negro cerebro de Piranesi. Amb aquesta cita de Victor Hugo en forma de títol, la Yourcenar ens parla de la influència de Tiépolo i de l'ambient artístic familiar que envoltava Piranesi, tot remarcant la seva importància com a recreador de Roma i Venècia, ciutats a les que transfereix una visió irracional i fantàstica que prefigura els Caprichos de Goya.  

  • Henri Focillon: Piranesi el visionario. Focillon ressalta la condició  d'avançat a la seva època de Piranexi, així com la seva obsessió per tot allò col·lossal, el contrast entre vida i mort i la seva preferència pels llocs lúgubres, nocturns i prohibits. Amb l'ús d'una perspectiva molt particular que li dóna un caire poètic, així com d'una profunditat d'espai que produeix vertigen, Piranesi fa una anàlisi dels monuments antics tan particular que s'ha convertit en un referent, tot i que algun cop s'ha posat en dubte la interpretació que fa de la història en termes estrictament realistes.

  • Aldous Huxley: Cárceles. Aquest és, sens dubte, l'assaig que m'ha semblat més complet i amb un estil més literari de tots. Huxley contraposa la idea d'ordre i eficiència de les presons amb la de caos anàrquic. Posa de manifest que, contràriament al que pugui semblar, moltes vegades l'ordre propicia l'aïllament i la deshumanització més cruel, i posa com a exemple els camps de concentració nazis i el seu esperit científic i controlador. Parlant del caos també fa una distinció molt interessant, referint-se, per una part, a les presons metafísiques de la ment que representarien autors com Kafka i De Quincey i, naturalment, Piranesi i els seus aiguaforts. Aquestes presons de l'ansietat i de la culpa, segons Huxley, tenen a veure amb la psicologia com a branca del coneixement tal com s'ha entès al segle XX (amb la qual cosa, queda patent que Piranesi és un precursor avançadíssim). Però per altra part, hi ha un tipus de desordre mental, també reflectit per l'art i la literatura, que es relaciona amb la teologia, disciplina que contempla els símptomes d'imperfecció moral en què es basen els conceptes de pecat i virtut. I de nou, Huxley ens torna a oferir una nova tesi a partir d'una altra contradicció: la rigidesa que imposa la moda a totes les èpoques, seguida per la majoria, i els pocs artistes que gosen trencar-la i, per aquesta causa, són incompresos i queden al marge. Les presons de Piranesi entrarien en aquesta segona categoria perquè reflecteixen la seva part més personal i privada i ens diuen molt més de la seva realitat que tota la tradició del moment. Els edificis enormes que s'estenen infinitament, de vegades mig derruits i altres amb finestres angoixosament estretes, mostren en ocasions figures humanes sense rostre, soles i reduïdes de tamany en comparació amb la immensitat de les presons. La seva presència davant de la magnitut brutal de les construccions fa més evident la tragèdia i la desesperança entre la confusió d'unes formes arquitectòniques que, com en els cubistes, combinen la geometria pura i un contingut ombrívol.    

  • Serguei Eisestein: Piranesi o la fluidez de las formas. Aquest assaig incideix en el realisme de Piranesi, que no transgredeix la perspectiva ni la representació a l'hora de mostrar l'abisme interior que signifiquen les seves presons. La forma de reflectir l'onirisme i l'estat caòtic és mitjançant l'acumulació i la confrontació d'elements. Segons diu l'autor, el pas següent ja seria Picasso i els seus objectes fragmentats. Einsestein remarca les variants  que el propi Piranesi va fer de les seves presons, amb les quals inicia el seu camí creador. Les primeres són del 1743 i les segones, del 1745. A cada nova revisió, l'artista hi afegia primers plans i repeticions que reduïen els elements arquitectònics i alhora els multiplicaven, de manera que la profunditat cada vegada era més gran i la perspectiva enganyava l'ull d'una manera similar a la del moviment cinematogràfic. Insisteix en la verticalitat de les composicions de Piranesi i les assimila als paisatges de la pintura xinesa i japonesa (els kakemonos), tot i que diferencia el ritme frenètic i enfocat cap a l'interior del primer, de la visió sosegada que apunta cap als cims dels segons.







Nueva guía del Museo del Prado. Poemario
José Ovejero
Demipage, 2012



Aquest és un llibre al que tinc un carinyo especial, i no només per l'originalitat indiscutible de la seva proposta, que cohesiona amb bastant d'enginy art (fonamentalment pintura, però també alguna escultura) i poesia.

L'autor, un entusiasta del Museo del Prado, ens presenta aquest poemari a tall de guia i d'explicació o interpretació d'uns quants quadres clàssics que es poden veure al museu, de pintors com Caravaggio, Goya, Velázquez, Mantegna, etc.

Tot i la innovació que suposa aquesta manera d'unir les dues manifestacions artístiques, trobo que el resultat és una mica desigual perquè en alguna ocasió la necessitat descriptiva fa que el llenguatge poètic se'n ressenti (i és una llàstima!).

En tot cas, vull destacar uns quants poemes que m'han semblat autèntiques joies, com el que il·lustra amb paraules El jardín de las delicias d'El Bosco (que cada vegada que vaig al Prado és el primer que veig) o el que es refereix a Susana y los viejos de Guercino, amb un vertigen rítmic que tradueix amb encert la plasticitat barroca amb els seus contrastos de llums i ombres, així com el voyeurisme desficiós dels vells representats. I naturalment, la mirada aliena dels observadors "innocents" que contemplen/contemplem el quadre.

El llibre no conté il·lustracions, però es pot accedir a la pàgina web de Demipage per gaudir amb detall de les pintures (la persona que em va regalar el llibre va tenir la gentilesa d'entretenir-se a imprimir i retallar totes les làmines perquè les pugués tenir a mà mentre llegia. Això és un amic!). 

No em resisteixo a oferir un exemple de la delicada fusió que l'autor ha aconseguit: els quatre deliciosos tankes amb què José Ovejero interpreta el quadre de Marià Fortuny Los hijos del pintor, María Luísa y Mariano, en el salón japonés:




Al calor del sol
quietas las mariposas
de seda y oro.
La niñez es un sueño,
atardece el recuerdo.

*
Sus cuerpos blancos
aprenderán un día
la lengua de la carne.
Pero la niña 
ya se mira al espejo.

*
Pinta la infancia
la mirada del padre.
La luz y el silencio
en sus pinceles,
que soslayan las sombras.

*
La muerte deja
inacabado elcuadro.
Los retoques que faltan
los dan los niños
mientras van creciendo.

Nueva guía del Museo del Prado.- José Ovejero


José Ovejero
Nueva guía del Museo del Prado
Demipage, 2012



(Demipage ofereix un lloc web amb els enllaços als quadres del Parado seleccionats per Ovejero per a escriure el seu poemari)



Una tria de quadres del Prado molt personal. Segur que cadascú de nosaltres en faria una altra.
Una poesia també molt personal: mètrica, ritme, vocabulari... molt variadets.
El problema de contar coses personals és que no tenen per què agradar a tothom, ni fer vibrar les fibres que vibren a cadascú.
No és el tipus de poesia que m'agrada. Però té certs valors:
- m'agrada el concepte (triar quadres i parlar-escriure'n),
- m'agrada el Prado (durant alguns anys no podia anar a Madrid sense anar-hi),
- Demipage ha fet una edició molt agradable (tocar el llibre és una experiència tàctil interessant),
- jo he imprès les imatges i he llegit-mirat els poemes-quadres (ho recomane).


SUSANA Y LOS VIEJOS
(Barbieri, Giovanni Francesco - Guercino)

Ellos miran
en las sombras
ocultos
a Susana
desnuda
inconsciente
que se cree sola
en el baño
acariciando
confiada
su piel blanca
joven
que se cree sola
y por eso
sus pechos
pequeños
descubiertos
sin pose
olvidada
de sí
y el vientre
al aire
a los ojos
de los viejos
que espían
y desean
en las sombras
mirando
a Susana
su carne
inerme
los viejos
ocultos
en las sombras
tras los árboles
en el museo
ocultos
nosotros
mirando a Susana
impunes

nosotros
somos
los viejos.

dijous, 7 de març del 2013

Un passeig sota els arbres...


Cançó de la rosa de paper


Homenatge a José Martí.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Vicent Andrés Estellés
Taula parada. Obra completa, vol. 4. 
Ed. 3i4, València, 1978, p. 153.

________________________________

Ja em coneixeu, 
vaig anar a aquesta fira 
i sóc un capritxós...


Aquest va caure per les quatre làmines de colors...





El segon per estar a l'abast dels joves 
que espenten la civilització...



El tecer perquè treballe en el carrer d'aquest senyor 
(i jo no sabia que va començar el segle vint escrivint) 
i el títol és bonic i graciós...


I aquest últim per la coberta roja i or, 
el segell i la censura...


Quatre capritxos i una fira plena de fang 
que prometen una primavera 
plena de llibres i relliscades...

dimecres, 6 de març del 2013

Derrumbe.- Ricardo Menéndez Salmón

Derrumbe (segona novel·la de la Trilogía del mal)
Ricardo Menéndez Salmón
Seix Barral, 2008

He de començar donant un consell: No la llegiu si esteu en hores baixes, si us fa fàstic la societat que estem creant entre tots, si penseu que no hi ha esperança, cap esperança, que l'existència no té sentit... perquè us enfonsarà més encara. 

Una novel·la molt ben escrita, però que t'arrossega pel fang i et porta directament a la maldat d'aquesta societat. Crua i violenta.

Per a fans d'Hannibal Lecter, del comte de Lautrémont i els seus Cants de Maldoror... i companyia.