dilluns, 26 d’agost del 2013

I ÉS AIXÍ COM LA PERDS. Junot Díaz

I és així com la perds
Junot Díaz
Ed. 62, 2013.
186 pàg.
Trad. d'Albert Torrescasana.


Junot Díaz, que abans ja havia publicat "Los boys" i "La maravillosa vida breve de Oscar Wao.

Aquest escriptor de la República Dominicana, però des de petit resident als USA, on és relativament reconegut i distingit amb molts premis importants (i que als seus llibres sempre hi ha hagut aquesta doble via: els inmigrants, el somni americà, la cultura popular, les arrels...), presenta ara un recull de relats on hi predomina tot això un altre cop, però aquí aplicat a les relacions amoroses enmig de barris plens de dominicans, porturiquenys, cubans...

Relats amb personatges que es creuen i repeteixen d'una història a l'altre; el mateix des de punts de vista diferents, etc...
Té un tò sorprenent que enganxa des de la primera història perquè tot i ser bastant neutre, com si l'autor amb una prosa molt lírica així ho hagués volgut premeditadament, doncs no té gaires cops d'efecte i no deixa que les històries caiguin en el melodrama pastelós ni en un costumbrisme tropical ni en històries d'inmigrants dels guetos i suburbis (Tot i que, realment, si t'ho pares a pensar a "I és així com la perds" hi ha una mica de tot això però crec que és positiu perquè no molesta a les històries...). Junot Díaz porta els relats cap a un lloc real on el personatges viuen en mans dels sentiments i enmig de records i desitjos que no poden controlar...

És especial. Has de començar i deixar-te portar...

dissabte, 24 d’agost del 2013

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes - Llucia Ramis


Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes
Llucia Ramis
Columna, gener 2013
222 pàgines


"Aquesta és una fugida per ajornar el moment de començar de zero. Esbrinar qui van ser els meus rererebesavis no em desvelarà què serà de mi. El que necessit ara és un principi"

És una novel·la bonica, la protagonista/autora buscant un punt i seguit a la seva vida descriu tot el paràgraf de la seva infància i adolescència, així com la vida dels seus pares, la dels seus avis i dels revesavis, entenent que tot aquest conglomerat la porta a ser qui és, des de Bèlgica, passant per París, a Asturias, de Madrid a Mallorca. Jo l'he entès com un homenatge a les generacions precedents, va fent pinzellades que il·lustren vides curioses i plenes de personalitat, que omplen tot el segle XX (algunes fins i tot abans) des de diferents angles i punts de fuga, tot plegat amb veu mallorquina, i amb paisatges que pots olorar.

Un bon llibre.

Libros del Asteroide, l'ha editat en castellà.

divendres, 23 d’agost del 2013

estiuejant amb el Vila-Matas ...

5 Vila-Matas 5, un regalet del diari "El País"...

SEMI-FICCIONES / 1
(ENRIQUE VILA-MATAS, 19 AGO 2013 - 00:27 CET)
Mejor que Jerry sea real
(Tenía informes de todas las maledicencias sobre su persona y de cómo se permitían hablar de él)

SEMI-FICCIONES / 2
(ENRIQUE VILA-MATAS 20 AGO 2013 - 00:36 CET)
Salir como la marquesa
(Vi con cierto asombro que se dirigía hacia mí directo, con la mano extendida, un ciudadano de rasgos faciales cuadrados)

SEMI-FICCIONES / 3
(ENRIQUE VILA-MATAS 21 AGO 2013 - 01:14 CET)
La oración de Cavarozzi
(Siempre supe que precisaría de su fabuloso instinto para ver más allá de lo que ven los otros)

SEMI-FICCIONES / 4
(ENRIQUE VILA-MATAS 22 AGO 2013 - 00:56 CET)
Leyes que se nos escapan
(Había allí un desajuste injusto, como siempre sucede en las cosas del amor)

SEMI-FICCIONES / 5
(ENRIQUE VILA-MATAS 22 AGO 2013 - 01:11 CET)
No leeré más ‘e-mails’
(Eric Satie no abría nunca las cartas que recibía, pero las contestaba todas. Miraba quién era el remitente y le escribía una respuesta)

(font de la foto)


La solterona.- Edith Wharton

Edith Wharton
La solterona (The Old Maid)
Traducció i prefaci de Lale González-Cotta
Impedimenta, 2013


Gràcies a la tasca d'Impedimenta i a la seva decisió de reeditar obres d’autores anglosaxones (en alguns casos una mica oblidades), tenim l’oportunitat de recuperar novel·les com aquest clàssic de la literatura nordamericana.
  
La solterona té un to narratiu que t'absorbeix i et transporta al cor de Nova York al 1850: una societat tan pròspera com encotillada, formada per europeus que han heretat nom i fortuna dels avantpassats i tenen certes pretensions aristocràtiques. La novel·la presenta un perspectivisme curiós: tot i ser Charlotte Lovell la principal protagonista de la història, el punt de vista està focalitzat en el personatge de la seva cosina, Delia Ralston, que és qui, mitjançant un narrador que s’expressa en tercera persona, ens fa partícips dels pensaments propis i de les reaccions alienes. De tal manera, que el personatge de Charlotte, fora del que diu de viva veu (la tensió del joc dialèctic entre totes dues és un dels encerts de la novel·la), l’hem d’interpretar, o bé d’acord amb la visió que d’ella en té l’altra protagonista, o bé a través dels gestos, mirades i silencis de la mateixa Charlotte que, amb l’habilitat narrativa de l’autora i en veu del narrador, poden resultar d’allò més eloqüents o tot el contrari: ser un enigma per al lector.

El 1939, el director Edmund Goulding en va fer una pel·lícula, amb guió de Casey Robinson i Zoë Akins i protagonitzada per la gran Bette Davis. La pel·lícula, tot i estar molt ben interpretada i reflectir amb bastanta cura l’ambient opressiu d'aquella societat benestant del segle XIX, no té la profunditat psicològica amb què Wharton caracteritza els seus dos personatges femenins a la novel·la. Com acostuma a passar amb les adaptacions cinematogràfiques, molts dels matisos que conformen l’obra literària passen desapercebuts. En aquest cas, per exemple, destacaré la subtil construcció dels personatges que fa Wharton a partir de la descripció minuciosa de cases, mobiliaris, robes i costums inalterables d’una societat tancada, endogàmica i hipòcritament cofoia.
 
Cartell de la pel·lícula del 1939
Realment, la manera d'explicar, contextualitzant el temps i l'espai de la narració i caracteritzant els personatges amb mestria, té la seva importància, especialment en una història com aquesta en què l'argument, despullat de qualsevol complexitat estilística i psicològica és un pur melodrama que no se sostendria si no estigués sustentat, a parts iguals, pel vigor narratiu dels diàlegs i per la força expressiva dels silencis. La solterona no passaria de ser una història lacrimògena i antiquada si no fos pels petits detalls simbòlics que ens revelen la veritat oculta dels personatges i d’unes vides estèrils que passen com un sospir entre renúncies, secrets inconfessables i matrimonis de conveniència. Tot davant la presència recurrent d’un rellotge parisenc de bronze, adornat amb una escena pastoril al·lusiva en certa manera al quid de la trama. Així, el tic-tac del rellotge esdevindrà el marcador real i simbòlic del tempo de la novel·la i del de les protagonistes, molt especialment de la principal: una Charlotte que a la primera part del llibre llueix un juvenil cabell vermellós (senyal de comportament pecaminós) on hi destaca, però, un ble de color blanc que finalment acabarà escampant-se i predominant per la cabellera de la dama, no únicament com a signe d’envelliment i respectabilitat, sinó sobretot  com a imatge òbvia del patiment a causa de les rígides normes socials que les dones havien d’acatar mentre es convertien en comparses immòbils que veien passar la vida plàcidament a canvi de ser acceptades i mantenir el bon nom. 

Respecte de la inacció dels personatges i de la seva actitud passiva i conformista, sí que m’agradaria deixar clar el que jo crec que és un error que sovint es comet: el de jutjar amb ulls actuals unes maneres de procedir tan allunyades en el temps i tan oposades a la percepció que avui tenim de segons quines coses. I ho dic perquè he llegit alguna crítica en clau més o menys feminista, on es culpa els personatges de no haver fet millor ús de la seva llibertat personal. Em fa l'efecte que qui així ho considera no ha tingut gaire en compte ni el marc socio-temporal en què es desenvolupa la història ni les condicions de sotmetiment mental i l'estigmatització de què eren objecte les dones d'aquella època, i inclús d'èpoques molt més properes.

dimecres, 21 d’agost del 2013

El club de lectura del final de la teva vida -Will Schwalbe





Will Schwalbe
El club de lectura del final de la teva vida
Traducció de Maria Gené Gil
Ara Llibres, maig 2013
307 pàgines

Quan em ve més d'una recomanació del mateix llibre de persones amb les que connecto literàriament, acostumo a córrer a la llibreria a buscar el títol que ja balla pel meu cap, aquest va ser un d'aquests, ja feia uns quants dies que el tenia  però vaig decidir esperar les  vacances per poder-lo fruir al màxim, i no em vaig equivocar, és un dels llibres més bonics que he llegit darrerament, ja des de la primera pàgina i fins a la darrera, d'aquells que acabes i tornaries a començar sense pensar-ho dues vegades. (L'he acabat avui mateix per tant, l'entrada està feta sense deixar reposar, però és que no me n'he pogut estar)

L'autor explica els darrers dos anys de la vida de la seva mare malalata d'un càncer de pàncrees, la mare resulta ser una dona extraordinària, nascuda per escoltar i ajudar a la gent (i que fa coses molt grans), que juntament amb el seu marit ha inculcat als seus tres fills la passió pels llibres i per la lectura. Mare i fill decideixen convertir les sessions de quimio en un club de lectura particular, que ens permet conèixer la vida de la Mary Anne, la seva capacitat lluitadora, la seva empatia, la seva ideologia, la seva consciència social i també l'espiritual. Cada capítol té un llibre de referència però camuflats per dintre n'hi ha més de manera que és un catàleg de llibres que els ajuda a entendre el món i sobretot a acceptar la malaltia, sense deixar de lluitar-hi fins al final, i servei d'excusa a l'autor/fill per desgranar el final de trajecte de la seva mare, l'estreta relació familiar, la passió pels amics i per la gent més castigada. Amb una filosofia vital d'allò més optimista, i un concepte de l'home "rousseaunià" (l'home és bo per naturalesa).

Comencen el club de lectura amb "En lloc segur" de Wallace Stegner, esmenten "Los detectives salvajes" de Bolaño, Kaled Hosseini, fan un repàs a les lectures infantils d'ambdós, "El Hòbbit", Roald Dhal, "Una lectora poc corrent" d'Alan Bennett, TS Eliot, Somerset Maugham, Patricia Highsmith, "Olive Kitteridge" d'Eliszabeth Strout, "Suite francesa" d'Irène Némirovsky, "L'elegància de l'eriçó" de Muriel Barbery , "Brooklyn" de Colm Toibin, "Els homes que no estimaven les dones" de Stieg Larsson, "Massa felicitat" d'Alice Munro...

Aquests són els que tenen traducció, però hi ha un catàleg sencer de llibres que encara no s'han traduït, la traductora ha fet una feina excel·lent indicant (amb un tipus de lletra diferent) quins llibres no han estat traduïts, (jo si fos editora ho tindria claríssim, agafaria tots els títols i els publicaria).

Vaja, un llibre que us recomano molt!!! de molt alta sensibilitat i farcit de lectures!!!

dilluns, 19 d’agost del 2013

El matrimonio de los peces rojos.- Guadalupe Nettel




Guadalupe Nettel
El matrimonio de los peces rojos
Páginas de espuma, 2013
Premi Internacional de Narrativa Breu Ribera del Duero
(jurat presidit per Vila-Matas)
Molta informació, videos, fragments del llibre i de la Nettel aquí.



Coneixíem a aquesta dona per la introducció del llibre "Lo infraordinario" de l'amic Perec (ho sé ara, que he escrit el seu nom en el cercador del bloc per si ja estava feta l'entrada i m'ha aparegut l'enllaç). El llibre me'l va recomanar El País i vaig comprar-lo a la Fira del Llibre a Madriz. 
Ens presenta cinc històries de persones en paral·lel a cinc metàfores amb animals (més o menys).
Cinc vides molt reals, descrites impecablement i escrites millor.
El joc narratiu és intens, les vides es despleguen entorn de la tensió provocada per aquestes "conductes animals" i els finals et deixen els ulls molt oberts i les espatlles cap amunt.

diumenge, 18 d’agost del 2013

MECANO 82. Grace Morales

Mecano 82. La construcción del mayor fenómeno del pop español.
Grace Morales.
Lengua de Trapo ed.
2013.
254 pàg.

Grace Morales, periodista de La Vanguardia, ha publicat aquesta aproximació al grup Mecano, de Madrid, a principis dels 80 i des de la perifèria conceptual i estílistica de la movida va inundar el país amb les seves cançons convertint-se amb un èxit massiu a tot els nivells.

Però lluny de ser una simple biografia parcial i aburrida del grup, "Mecano 82" s'acosta més a l'assaig perquè de fet és sobretot un estudi d'aquella època (just després del 21-F, el final de la transició, la movida madrilenya, el triomf del PSOE, el mundial de futbol...), el desert cultural i social acabada la llarga dictadura per desembocar en un dels fenòmens comercials més grans que han existit (duraria més d'un dècada...) i també és molt estricte jutjant al grup (cosa que potser un/a fan del grup no li tolerarà a l'autora), tot i que passat el temps i vist el desenvolupament de les coses i l'evolució dels tres components del grup tampoc és una postura equivocada...

Per tant el què fa Grace Morales, a la vegada que ens explica la situació politíca, social i cultural de l'Espanya (i sobretot Madrid) de llavors, paral·lel als inicis del grup (José Maria Cano era el cantant en plan cantautor de l'època, Nacho Cano l'acompanyava amb una guitarra i Ana Torroja feia els cors), com els va fabricar la discogràfica (va remodelar el grup posant Ana Torroja al front i cantant. I fins i tot, per exemple, els hi van buscar el nom Mecano, que no va agradar a la cantant perquè no se l'esmentava...) doncs buscaven i necessitaven un grup que fos súpervendes; els primers singles "Hoy no me puedo levantar", "Maquillaje", "Me colé en una fiesta"... van aconseguir inmediatament ser èxits massius, van arribar els primers fans (fins llavors el grup més famós era Téquila, però ni de bon tros havien aconseguit ser tant populars) i vendes desproporcionades...
Al mateix temps es van convertir en la ira de les crítiques dels altres grups madrilenys i dels períodistes especialitzats per pijos, facilons i prefabricats.

Després ja arribaria el primer disc, el del rellotge, que confirmaria l'èxit, els faria famosos arreu del país,  que els duraria fins a mitjans dels 90' quan els deliris de grandesa dels tres components i les seves lluites d'ego els provocarien la ruptura (però tot això ja donaria per un altre llibre)...

dimecres, 14 d’agost del 2013

La amiga estupenda (L´amica geniale, 2011). Elena Ferrante.

La amiga estupenda (L´amica geniale, 2011)
Elena Ferrante
Editorial Lumen
Barcelona, 2012
Traducció al castellà de Celia Filipette
390 pàgines.
24,90 euros.


Un cop acabada la lectura d´aquesta novel·la, aquesta segueix amb mi durant molt temps. Feia anys que no sentia com una veu narrativa em colpia d´una forma tan absorbent, copsant, de forma continua, una veritat literària sàvia i profunda.
Ja sabeu allò de que un bon llibre més que llegir-lo, és ell el que et llegeix a tu.
I el cas es que la historia que s´ens explica està molt allunyada de la meva persona, però així i tot m´atrapa amb la seva potencia literària.

L´argument és el següent: Al Nàpols de postguerra, finals dels anys 50 del segle passat, dues noies jovenetes, Nanú i Lila, inicien una amistat que, ja a les primeres pàgines, sospitem que serà llarga i accidentada.
La narradora es la Nanú, la qual des del primer moment es mostra captivada i disminuïda davant la potent i incendiaria personalitat de la Lila. La Nanú troba amb la Lila no només una amiga sinó un complement, una versió de sí mateixa però més radical i imprevisible. 
Elena Ferrante, com a escenari d´aquesta  relació d´amistat entre les dues noies, exposa tot un gran “Tableau Vivant” social i moral d´una Itàlia del sud, terriblement ferida, molt pobra i absolutament violenta.

Cada plana de la novel·la es un tros de vida, una lliçó de literatura i la seva lectura resulta un plaer indescriptible. Prosa directa, diàfana i clara, però que conté pous insondables de sentiments, sensacions i pertorbacions. Penso que es una obra que explora l´amistat d´una forma crua, a flor de pell,  i alhora bella i emocionant.

El tram final d´aquest llibre, es com un gran riu que desemboca al mar, i el mar no es altre cosa que la boda d´una de les noies. Ferrante en aquestes darreres vint pàgines del llibre demostra un virtuosisme com poques vegades he trobat en un narrador(a). La boda final que tanca la historia es una de les peces literàries més importants que jo recordi haver llegit. Sens dubte: UNA OBRA MESTRA DE LA LITERATURA ITALIANA DEL SEGLE XXI.

(Dos precisions finals: 1) Aquest llibre enceta un tríptic napolità. Al setembre sortirà la segona part. 2) No he volgut adjuntar cap fragment del llibre per respecte a qui no l´hagi llegit, atès que els passatges més importants desvetllen moltes coses de la historia.)   

dimarts, 13 d’agost del 2013

INTENTO DE ESCAPADA. Miguel Ángel Hernández.

Intento de escapada
Miguel Ángel Hernández
Anagrama ed.
2013
237 pàg.

"-Al final se trata de saber mirar.
-¿Cómo? -pregunté."

En aquesta novel·la, l'autor murcià Miquel Ángel Hernández, crític d'art i professor universitari, explica la història de Marcos, un aplicat estudiant d'història de l'art però bastant asocial durant els seus últims mesos de carrera i que coincideixen amb l'arribada a la ciutat de provincies on estudia, d'un famós artista d'obra controvertida i discutible que coincideix amb un principi d'enamorament d'una professora seva que és la que el posa en contacte amb aquest artista.

La història és una novel·la d'iniciació a la vida i al mateix temps d'iniciació a l'art més extrem per part del noi, cosa que l'obliga a fer-se preguntes sobre ell mateix i sobre aquest art bassat en les relacions socials i de poder.

Tot i que segurament el relat derrapa una mica en el cantó emocional (crec que li faltarien algunes pàgines en la relació alumne-professora i també en l'alumne-amiga...) però l'autor molt intel·ligentment converteix aquesta mancança en una anècdota en el final meta que li dóna a la història...
Al mateix temps és molt compacte en les pàgines on es comenta i es parla d'art. (Els artistes i l'art contemporani com a tema quasi sempre funciona bé a les novel·les perquè té aquest caracter misteriós, indefinible, sorprenent i enigmàtic que els fa abordables des de molts punts de vista).

Té un to especial, enganxa bastant i si et descuides es llegeix d'una tirada.

dissabte, 10 d’agost del 2013

ALBERT SERRA (LA NOVEL.LA, NO EL CINEASTA). Albert Forns.

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)
Albert Forns.
Empúries ed.
2013
334 pàg.


"...deixar un llibre a mitges no sempre és sinònim de mala literatura. Els que militem en la causa de les lectures a mitges abandonem llibres bons i llibres dolents, indiferentment, sense remordiments. De vegades per tornar-hi més endavant, perquè en aquell moment aquell llibre no era per nosaltres, de vegades per no tornar-hi mai més i per malparlar-ne sempre als coneguts..."
(pàg. 20)


És divertida aquesta portada on hi ha dos noms pròpis i te l'has de mirar un parell de vegades per copsar-la sencera...

Molt influït per la "literatura del jo" del gran Vila-Matas, però potser millor dir-ne "literatura de l'altre" (aquesta fascinació per convertir-se en un personatge admirat mitjançant la seva biografia, la imatge, els seus actes...). Albert Forns presenta la seva particular assimiliació del divertit, per enigmàtic i simpàtic, director de cinema banyolí Albert Serra.


Com va explicant aquest enmirallament psicològic en l'altre, en la persona admirada i volguda. Semblant a "La transformació" de Kafka però portada als nostres dies mitjançant internet, la wikipèdia, les hemeroteques i com aquesta admiració pels ídols (també Enrique Vila-Matas, Miquel Barceló, Sophie Calle, Dalí, Andy Warhol...) és al mateix temps un ensenyament constant i a tots els nivells per convertir-se en el Serra mateix.

Postmoderna de principi a fi; investida de totes les constants de la narrativa més hipercontemporània: la fragmentació (aquest relat perfectament podria ser un blogspot), capítols curts, salts argumentals i enllaços conceptuals, la autobiografia com argument, molta ironia, reflexió sobre ella mateixa i l'argument mateix, desdoblaments de personalitat, l'estètica dels ídols, les notes a peu de pàgina...


Però molt divertida i fresca és també un retrat sobre la fama i la personalitat pública dels artistes (perquè la íntima és sempre un secret si no és explicada per ells mateixos...), el cinema i el seu procés de creació, la fauna antropològica de Banyoles (molt divertides aquestes pàgines!), la imatge dels dictadors que li agraden a Serra, les peluques i els bigotis, reflexions sobre la creació artística mateixa, la poesia i la literatura, Twitter, Google, algunes interioritats de cert món cultural barceloní...

"Per què em vull convertir en l'Albert Serra, doncs? Potser perquè és conegut? (...) Per què em vull convertir en l'Albert Serra, doncs? Per la seva mala folla? Pel desacomplexament? Per la radicalitat? Potser només vull convertir-me en l'Albert Serra per esdevenir algú, per ser simplement algú. Potser l'Albert Serra són només unes coordenades..."


(pàg.  107)

dimarts, 6 d’agost del 2013

LA CONQUISTA DE LO COOL. Thomas Frank

La conquista de lo cool. El negocio de la cultura y la contracultura y el nacimiento del consumismo moderno.
Thomas Frank.
Alpha Decay ed.
2011
376 pàg.
Trad. de Mònica Sumoy i Juan Carlos Castillón.

Interessant assaig de Thomas Frank (especialista en la retòrica i l'impacte de les "guerres culturals" de la vida política americana i la relació entre política i cultura...) on estudia i observa la publicitat dels anys 60 a nordamèrica i els canvis que es van produir en la societat, els habitants, els anuncis, el consum i la cultura dels USA.

Com la contracultura que va anar sorgint arran dels canvis socials durant aquesta "dècada prodigiosa" que transformaria el país i de rebot el món sencer; es van anar introduïnt en la publicitat de masses i del gran consum, per modificar des de les seves arrels més profundes i el seu plantejament, tot i que l'objectiu sempre seria el mateix: vendre, vendre i vendre...

La paradoxa va ser: que els "mad mens" de Madison Avenue van aprofitar-se del nou llenguatge, filosofia i intencions de la contracultura que anava sorgint i estenent-se en aquells temps per tot el país (i que en essència era una nova manera d'entendre el món i la societat) per assimilar-la, absorbir els conceptes i objectius d'aquests per un cop assimilat, crear una publicitat que havia de servir per vendre productes a tota aquesta contracultura -que de fet estaven en contra del consum desmesurat i hipòcrita de les dècades anteriors i proposaven una nova relació entre l'individu, la societat i el consum i el progrés-, les noves generacions i a tot el país sencer. Com les grans corporacions de la mà de les agències de publicitat feien servir nous llenguatges publicitaris per aconseguir influïr en la població de l'època.

"La historia de la sociedad de consumo es en buena parte la historia del automóvil, de la prosperidad que brindó a la clase obrera, de la movilidad y la libertad sexual que permitió..."

"...en manos de hombres grises recién iluminados, la publicidad se convertiría en el elemento dinámico de los años sesenta, en una máquina cultural en continuo movimiento que supo convertir la indignación frente al consumismo en el combustible de una sociedad cada vez más consumista..."

"La contracultura parecía tenerlo todo: el rechazo a las responsabilidades externas, que permitía a los consumidores consentirse caprichos; la irreverencia, que les permitía desafiar el puritanismo; y el desprecio hacia las reglas sociales establecidas, que los liberaría del rígido conformismo con sus mayores. Los publicistas creían haber encontrado en la contracultura no sólo un modelo perfecto para dirigirse al consumidor, inteligente, con ideas propias y en guerra con el pasado conformista, sino también una máquina cultural para transformar el rechazo hacia el consumismo en el mismo combustible con que acelerar el consumismo..."


Molt molt bò i revelador!!!

dilluns, 5 d’agost del 2013

El lector de Julio Verne - Almudena Grandes


Almudena Grandes
EL LECTOR DE JULIO VERNE
Tusquets, 2012
401 pàgines






Llibre que forma part dels "Episodios de una guerra interminable" d'Almudena Grandes, que posa en la veu d'un nen les dificultats de la postguerra en un petit poble de la serra de Jaén. El Nino, un nen de 9 anys, intel·ligent i sensible, fa un camí iniciàtic a través dels llibres i de les persones que l'envolten, que el porta de tenir un futur clar i segur dins la guàrdia civil cap a un altre molt més incert però que ell mateix escollirà. El pas de la infància a l'adolescència, descobrint que no tot és blanc o negre, bons o dolents, descobrint tota la paleta de colors, intentant comprendre les actituds i maneres de fer dels adults i comprovant que no tot és el que sembla.

He quedat meravellada amb la capacitat de l'autora de transmetre els personatges, els pots palpar, la seva veu, la seva força, pots imaginar-te el seu caminar, el seu correr i el seu patir. La història està basada en fets reals, que l'autora ha anat lligant i fabulant per obtenir aquest testimoni del què podria haver passat a la serra de Jaén i segur que també a molts altres llocs.

dissabte, 3 d’agost del 2013

El fracassat | Martí Domínguez

El fracassat
Martí Domínguez
Editorial Proa, 2013


El fracassat és la biografia novel·lada del pintor francés Paul Cézanne, només centrada en l’època en què el pintor malviu a Auvers (a partir de 1872), amb la seua companya sentimental i el fill dels dos (distanciat de la seua família, sobretot de les riqueses i pretensions de son pare). Allí, a Auvers es troba sota la protecció del també pintor Camille Pissarro, qui és el mentor per a que el grup dels impressionistes (Degas, Monet, Sisley, Morisot, Renoir) acaben acceptant-lo (no molt gustosament, és clar). La novel·la arriba fins a 1874, quan el grup de pintors vetats pel Saló Oficial aconsegueixen de fer la primera exposició impressionista.

Cézanne, fill d’un adinerat banquer, hauria pogut tenir una bona i còmoda vida. En canvi s’entesta en dedicar-se a la pintura i malviure, amagant fins i tot la relació amb la seua dona i ocultant el seu fill a la família. Martí Domínguez ens novel·la aquest període de pobresa, incomprensió, amb la tensa relació familiar, el menyspreu dels acadèmics,  l’amistat amb Pissarro i les burles de Degas i d’altres, amb el seu ideari estètic, etc.


Una novel·la on no passa res, però que amb unes quantes pinzellades ens fa manifest el geni que nada a contracorrent de tots i de tot. Els incondicionals de Cézanne gaudiran del llibre.

dijous, 1 d’agost del 2013

En tránsito - i VII


[...]


Él regresó a Ámsterdam esa misma noche y allí se acabó todo; al mirar su reloj, ve que ya es la hora de montarse en el siguiente avión. Antes de que lo dejaran, recuerda, él le hizo una fotografía: fue la única fotografía que se hicieron juntos, y sucedió de manera involuntaria. Estaban peinándola antes de un desfile y ella lo miró entre todas la personas que trabajaban a su alrededor y él disparó la cámara y sólo después, al revelar la fotografía, descubrió que él también aparecía en ella, reflejado en el espejo, con el rostro cubierto por el aparato. Él mira aún la fotografía a veces, y una vez pensó que ella era como una polaroid y que se había desdibujado con el tiempo y se había vuelto pálida y había acabado perdiendo los contornos como sucede con las polaroids, y que eso mismo le había sucedido a su relación. A sus pies hay un montón de colillas apagadas, suyas y de todos los que han fumado antes allí, a las puertas del aeropuerto, en tránsito de ninguna parte a otra que es igual pero es diferente. A veces él aún sueña con ella: ella ya no toma pastillas y vuelve a ser morena y nadie le dice que tiene algo ni le dice que ese algo es como el borrador de una obra maestra. Él piensa en esos sueños y después los anota y los guarda en un cuaderno y se quedan allí, como fotografías de cumpleaños de cuando uno tenía siete años y se reía con una risa en la que faltaban dos o tres dientes y esa ausencia era la constatación de una falta pero también la promesa de un futuro mejor para todos.


A veces él todavía piensa en ella y se dice que quisiera saber cómo está pero que no va a llamarla y que le gustaría que las colillas, que están apagadas y frías y sucias en el suelo, se encendieran todas de repente como las luces a los costados de una pista de aterrizaje desquiciada al comienzo de un vuelo nocturno para que de esa forma él encontrara otra vez su camino hacia ella y ella su camino de regreso al mundo y ambos lo hicieran iluminados por las antorchas banales de todos esos cigarrillos.

Patricio Pron: En tránsito (La vida interior de las plantas de interior, Literatura Mondadori, 2013) amb il·lustracions per al bloc dels orfes d'elPac.