dilluns, 30 de setembre del 2013

Empresas y tribulaciones de Maqroll el gaviero. Álvaro Mutis


Álvaro Mutis: “Empresas y tribulaciones de Maqroll el gaviero"Alfaguara 2001 
El passat 22 de setembre ens va deixar Álvaro Mutis, l’altre gran escriptor colombià. Dic l’altre perquè és difícil lluir a l’ombra de García Márquez en un país del que rebem poques notícies relacionades amb la cultura com és Colòmbia. Però Álvaro Mutis era un escriptor amb majúscules, que deixa una bona col·lecció de poemes i nou novel·les d’una qualitat excepcional. Al llibre que us presento hi són recollides set d’aquestes; totes les protagonitzades per Maqroll el gaviero. Aventures injustificades però impossibles de no emprendre, tresors amagats, mines abandonades, vaixells a la deriva, negocis tèrbols. Maqroll, aquest nom de ressonàncies  mitològiques i borgesià albirava el que hi havia endavant des de la gàbia i ens ho anava anunciat. I, amb seguretat abassegadora, ens deia que el que hi ha endavant és el no res, la decadència física i la desaparició. Poques vegades he llegit sobre el destí dels humans amb més dignitat. Poques vegades algú m’ha sabut parlar del que pintem aquí i d’on acabarem amb més decència, més veritat, més honestedat. Tot això, sense desesperació, sense queixes, estimant la vida, buscant els seus secrets, admirant la bellesa, la curiositat, l’humor i sobre tot, les dones.
“Cuando le mentimos a una mujer volvemos a ser el niño desvalido que no tiene asidero en su desamparo. La mujer, como las plantas, como las tempestades de la selva, como el fragor de las aguas, se nutre de los más oscuros designios celestes.”
“Se sumó así a las mujeres a quienes debo esa solidaria y consoladora certeza de que he sido algo en la memoria de seres que me transmitieron la única razón cierta para seguir viviendo: el deslumbrado testimonio de los sentidos y su comunión con el orden del mundo.”
“Me abracé al firme cuerpo de la Regidora con la gozosa desesperación de los vencidos que saben que la única victoria es la de los sentidos en el efímero pero cierto combate del placer”

dissabte, 28 de setembre del 2013

¿Quién me defenderá de tu belleza?.- Stendhal


Henri Beyle Stendhal

¿QUIÉN ME DEFENDERÁ  

DE TU BELLEZA?

Traducció al castellà: Juan Antonio González Iglesias
Epileg: Luis Antonio de Villena
Pre-Textos, 2007


Recomanat per la meva llibreria de capçalera (leo llibreria), i compulsament adquirit pel seu títol adhesiu (se't pega a les mans en sentir-lo).
La meva llibretera sosté que Stendhal es despulla en ell: definitivament demostra, explica, confessa el perquè de la seva actitud cap a les dones. Discutible, però.
La presentació del llibre, el prefaci, triplica l'extensió de la novel·la. El nombre de pàgines exactament, prefaci 21 - faci 7. Interessant, no obstant això, l'explicació de l'època, de l'amor d'Stendhal pels jocs de paraules, l'explicació del moment creatiu que situa l'autor en circumstàncies vitals similars (realment només un poc semblants) a les del gran Buonarroti i en el mateix espai físic (un palau romà desgraciadament avui ocupat per una via romana, o alguna cosa així).
El text, una ocurrència; cridanera pels seus prominents personatges, per la morbositat de la peripècia ("cincuentón" llarg s'enamora de "veinteañero opulento", que no menysprea el compliment del pintor del papa), per l'escàndol que promet, pel guarniment de bellesa i drama amb que pot oferir-se... Promesa, no obstant això, solament promesa.
S'acompanya el text d'un pla del mateix Stendhal que avança el desenvolupament de la novel·la, fins i tot se suggereix que pot ser una oferta-petició de col·laboració a un altre insigne escriptor del moment... Promeses de nou. Parole.
Encara és curt l'opuscle. Demani's a un poeta de tradició barroca el desenvolupament del pla proposat per Stendhal. I, si de cas, un postfaci que ens ajudi a aconseguir les 75 pàgines, al menys. Amb prudència, no sobrepassa, amb l'epíleg, l'extensió del seu "-leg". Tampoc no s'atreveix amb el postfaci. I l'hi ho agraïm.
Pre-textos. Una edició preciosa. Una portada dolça, de tacte acanalat, per a un paper ivori deliciós. Un bonic llibre per un instint de "salsa rosa" que no esperava. Les rimes de Buonarroti no necessiten d'aquests llots per encimbellar-se. No precisen d'acusacions (homòfobes a la fi) de falta de virilitat de ningú. L'amor, que jo sàpiga, està per sobre de naixement i de vicis, de genètica i de morals, de capellans i de jutges.
Quan s'acaba un salm, en els cors de frares i canonges, es diu "diguen glòria i passen fulla". I a una altra cosa.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Fantasmas de la China y el Japón.- Lafcadio Hearn





Lafcadio Hearn
Fantasmas de la China y el Japón
Traducció al castellà: Álvaro Armando Vasseur
Espuela de Plata, Sevilla, MMXI




Cinc contes de fantasmes xinesos. Gairebé dues dotzenes de contes, més curts, de fantasmes japonesos.

Traducció: algunes de les pàgines traduïdes són una joia: una delícia que es recrea en totes les papil·les (les salades, les dolces, les àcides i les amargues).
-¡Oh tú, Genio del Fuego, óyeme, escúchame, ayúdame! ¿Cómo podré yo, mísero de mí, incapaz de infundir un alma viviente a la arcilla, cómo podré dar a esta materia muerta la apariencia de la carne que se estremece al murmullo de una palabra, que se conmueve bajo la tortura de un pensamiento?
Una campana canta amb la veu d'una nena, una planta acudeix en auxili d'una vigília protectora, ànima clara i petó-deliciós conjuguen el verb estimar entre plantes misterioses, una aranya del cel procura la recompensa d'un fill lliurat, un emperador ordena un sacrifici al millor ceramista de l'imperi...

Els fantasmes de Japó són més diminuts, més concrets: un salze, un reflex en una tassa de te, el cap d'un decapitat, el fantasma d'un viu, un fantasma sense cara, un nen que recorda la seva vida anterior...

Un títol que promet. Un llibre que compleix.

dilluns, 23 de setembre del 2013

14 | Jean Echenoz


14
Jean Echenoz
Traducció al català d'Anna Casassas
Raig verd editorial, 2013

Com ja vaig dir, em va eixir al pas l'Echenoz per mitjà del seu petit-gran llibre Ravel. Em va seduir i vaig retrocedir en el temps per a llegir Al piano, i a partir d'ací, he esperat amb ànsia cada nova publicació d'aquest autor, i en aquest bloc hem comentat Correr i Relámpagos, i el Toni ens l'ha trobat dins d'El juego del otro.

Ara Echenoz ens porta a la Gran Guerra (la del 14). Aquella "òpera sòrdida i pestilent", com diu, duu al front cinc jóvens coneguts de la mateixa zona. Una jove hereva espera la tornada de dos d'ells...
Per favor, no llegiu cap més ressenya que desvetlle l'argument!

Sisplau, llegiu que aquesta petita novel·la (en aquesta edició123 pàgines però amb molts trossos en blanc) és una obra mestra, que Echenoz és un magnífic i potent escriptor, que escriu amb una prosa elegant i senzilla, que no utilitza els habituals escarafalls melodramàtics ni es delecta en la morbositat, que tot hi és fluid...

De vegades, ben poques, sembla que s'abandona a les descripcions terribles: "L'Única opció és aferrar-se al fusell, al ganivet que, amb el metall rovellat, deslluït, enfosquit pels gasos, ja quasi no brilla sota l'esclat fred dels coets il·luminadors, en l'aire empudegat pels cavalls descompostos, la putrefacció dels homes caiguts i, entre els que encara s'aguanten més o menys drets al fang, la pudor de pixat i de merda i de suor, de brutícia de vomitat, per no parlar dels efluvis de ranci, de florit i de vell, tot i que en principi el front és a l'aire lliure. Però no: fa pudor de tancat fins i tot cadascú, per fora i per dins, darrere els laberints de filferro espinós que aguanten, enganxats, cadàvers en descomposició, desarticulats...". Potser uns dels fragments més durs, però de seguida, canvia el to i ens allunya de l'horror: "Tenint en compte que tot això ja ha estat descrit mil vegades, potser no val la pena entretenir-se més en aquesta òpera sòrdida i pudent."

Molt bona la traducció de L'Anna Casassas.

Resumint per a les amigues i amics: Una joieta!

dissabte, 21 de setembre del 2013

NADA ES BELLO SIN EL AZAR. Artur Ramon

Nada es bello sin el azar
Artur Ramon
Elba ed.
2012

Darrere d'aquest títol preciós hi ha alguns records del galerista barceloní Artur Ramon que a partir d'algunes vivències ens explica uns quants moments destacats, relacionats amb alguns quadres meravellosos i genials.

Històries de pintors, relats i trajectòries explicats a través del temps i pels historiadors que certifiquen un quadre o construeixen la narració per situar-lo dins el temps o part de la vida del pintor que l'ha pintat.

Aquest llibre té moltes coses bones. Per exemple, reprodueix molt bé els quadres d'on Artur Ramon explica cada detall, que li serveix d'inici de cada capítol per, al mateix temps, anar mirant a mesura que vas llegint.
I també fa descobrir al lector detalls amagats dels quadres (com si fos una lupa) i t'amplifica detalls, històries o moments dins les obres i aconsegueix portar-te quasi molt a prop de l'ànima d'aquells pintors i creadors genials. Construeix passadissos entre diferents peces, vides creuades de pintors, intuïcions, etcètera...

Goya, Caravaggio, El Greco, Rusiñol, Picasso, Bellini...
Ens ensenyen a mirar igual que Artur Ramon ens guia enmig de la bellesa i les casualitats de la història de l'art i la vida d'aquests genials creadors.

"La mirada de Níobe significa dolor, angustia y suplica. La originalidad del escultor, sea quien sea, está en el artificio de transmitir angustia sin que desaparezca la belleza."

Brutal!

BUENOS DÍAS, TRISTEZA. Françoise Sagan

Buenos días, Tristeza
Françoise Sagan
Tusquets ed.
1995
179 pàg.
Trad. de Javier Albiñana

Un petit clàssic i referència per vàries generacions des del moment de la seva publicació i que va convertir la seva jove autora, en aquell moment amb només 19 anys, en petita estrella de les lletres franceses, que va arribar a afirmar: "L'èxit des del principi es bo perquè t'evita tot el que s'ha de fer per tenir èxit..."

Una joveneta de disset primaveres, passa les vacances en una mansió de cara al mediterrani, amb el seu pare, vidu, frivol, seductor i partidari de les relacions de parella breus i sense conseqüències.
Però l'arribada d'una quarentona amiga del pare converteix els tranquils i rutinaris dies a peu de platja en un triangle emocional d'imprevisibles conseqüències pels tres protagonistes perquè els hi desperta sentiments inesperats.

"Me besó dulcemente. Miré al cielo. Luego, no vi ya más luces rojas que estallaban bajo mis párpados apretados. El calor, el aturdimiento, el sabor de los primeros besos, los suspiros duraron largos minutos."

"-Llega una edad en que ya no son seductores, ni están para muchos trotes, como suele decirse. No pueden beber y siguen pensando en las mujeres. Sólo que se ven obligados a pagarlas, a aceptar multitud de pequeños compromisos para escapar de la soledad. Se sienten burlados, infelices. Eligen ese momento para volverse sentimentales y exigentes... He visto a muchos convertirse en auténticas ruinas."

dijous, 19 de setembre del 2013

La primavera a Pequín | Francesc Parcerisas


La primavera a Pequín. Un dietari
Francesc Parcerisas
Quaderns Crema, 2013

Aquest llibre recull l'estada del poeta Francesc Parcerisas a la capital de la Xina durant el mes de maig del 2011. Parcerisas hi va anar com a professor de traducció convidat per la universitat.

Aquest plat que ens ofereix l'autor té com a ingredient principal les reflexions que hi fa durant aquesta estada: reflexions profundes, gracioses, anecdòtiques, trivials, curioses... fetes mentre passeja per la ciutat o "tan sols m'he limitat a deixar constància d'allò que he vist per la finestra".
Però l'autor afegeix a aquest guisat dos ingredients més els quals fan de contrapunt a les observacions i reflexions principals: Per una banda (i ho he trobat d'allò més interessant), un recull de poemes xinesos clàssics traduïts al català; i per acabar-ho d'adobar, una transcripció dels somnis que l'escriptor ha tingut durant tot el viatge (ell diu que són autèntics i que s'ha obligat a anar anotant-los a qualsevol hora de la nit en què li venien) (Aquests somnis han estat, per a mi, la part més fluixa del llibre, de vegades se m'han fet una mica tediosos, sobretot quan no tenien res a veure amb el vitge, quan no estaven imbricats en ell).

En resum, un llibre ben curiós i molt ben escrit (no debades és una prosa escrita per un poeta).

dimecres, 18 de setembre del 2013

La dona veloç.- Imma Monsó







Imma Monsó
La dona veloç
labutxaca, 2013


De la mateixa autora, al nostre bloc, Tot un caràcter.

Jo crec que són dues novel·les, una que parla del temps i una altra que explica els seus efectes adversos.
En la primera, s'explica la lluita d'una dona contra el temps (no és la crisi dels cinquanta ni res semblant) i s'estableixen les bases de la segona novel·la.
En la segona, res a veure amb la primera, el temps es dedica a posar les coses en el seu lloc, a ajustar comptes i a lligar caps. El temps guanya la batalla, però no hi ha perdedors.
A mi m'ha agradat més la primera.
El conjunt m'ha semblat interessant i intel·ligent.

dimarts, 17 de setembre del 2013

La peixera - Maiol de Gràcia Clotet



Maiol de Gràcia Clotet
La peixera
Edicions del Periscopi, 2013
278 pàgines.


"Josep E. es desperta immobilitzat davant d'una paret de totxanes. Qui el té presoner? Què volen d'ell? Uns torturadors sense rostre l'obligaran a dur la seva voluntat a l'extrem, destruint-lo una vegada i una altra. Mentrestant, el món pateix canvis sinistres. Quan Josep E. surti a l'exterior, el seu captiveri no haurà acabat: el vigilarà una presència constant i omnívora sempre en ombres, sempre múltiple i alhora única, la mateixa que ha convertit tot allò que coneixíem en una societat incomprensible, amenaçadora. Però ell descobreix recursos que ignorava que posseïa. I descobreix també que és una peça cobejada en uns escacs que només pot intuir. I que no està sol.
Una novel·la distòpica que ens submergeix en l'atmosfera angoixant d'una Barcelona esquinçada en zones on impera un terror anònim, i que ens força a plantejar-nos els límits de la lleialtat i l'amor, de les conviccions i de la resistència.

«Em miren sense mirar-me perquè no tenen rostre.»"


És un llibre que juga amb el factor sorpresa de principi a final per tant no puc explicar massa cosa sense trencar la màgia de no saber  per on anirà, el text de la portada explica el principi i els principis que hi planen. L’entrada de la novel·la és terrible, angoixant,  com a lector vas tant perdut com el protagonista i aquesta sensació de vinculació  es manté fins pràcticament el final i no crec que sigui només és per l'ús de la 1a persona, diria que és un dels punts forts del llibre, l’empatia amb el protagonista/víctima i la incapacitat de predir el què li passarà, per tant vas d'esglai a esglai, amb una Barcelona de fons que coneixes i reconeixes però que alhora és estranya i fa basarda, molta. 


Ben escrita, enganxa des de les primeres línees, amb una bona arquitectura i distribució en capítols curts i dinàmics d’aquells que fan que no puguis parar de llegir (una altre, només un altre...) i no donaré més pistes però sí explicaré les sensacions que m’ha produït la seva lectura (sense ordre i algunes en dosis molt superiors a les altres): Sorpresa, angoixa, por, fàstic,  decepció, alleujament, esperança, alegria, soledat.


"..l'art com a refugi i defensa, l'art i la rutina agafats de la mà per produir i respirar, per respirar i produir..."

"Mentre pujo cap a casa em fixo en la multitud que em rodeja. Tots, sense excepció, fan el mateix que feien ahir i abans d'ahir, fa dos mesos i fa dos anys. Tots van i vénen i tornen i se'n tornen a anar i mengen i defequen i juguen i fins a cert punt s'assemblen satisfets de poder-ho fer sense ser molestats ni destorbar a ningú, de manera que el trajecte fins el cementiri se'ls faci menys aterridor. A tot arreu on miro veig exactament això. A tot arreu inclosa la zona d'exclusió."

 
Una novel·la recomanable, de la que ben segur se'n parlarà perquè tracta situacions que tot i que podrien semblar inverossímils hi ha un rerefons que sempre plana damunt la humanitat com són els autoritarismes i totalitarismes i el control del pensament i  per tant el llibre també es pot interpretar com una defensa a l'esperit crític, al pensament lliure i a la necessitat d'implicació social
  
I de l'autor també en sentirem a parlar, tenint en compte que es tracta de la seva primera novel·la.

dilluns, 16 de setembre del 2013

"Canadá". Richard Ford. Comentari i fragment.

Richard Ford
Canadá (Canada, 2012)
Traducció al castellà de Jesús Zulaika.
Editorial Anagrama. Barcelona 2013.
510 pàgines
24,90 Euros.

Richard Ford no és un escriptor com els demés. Encara que es un narrador nord-americà i modern, tinc la sensació que la seva forma d´escriure pertany a una altre època. Us he de confessar que la seva nova novel·la m´ha costat llegir-la. “Canadà” és una obra de ritme lent i reflexiu, a estones molt lent, fins al punt en el que les paraules acaben constituint un gran mur de contenció. En el moment en el que aconsegueixes superar-lo, el mur, assoleixes una alçada molt elevada, cosa que et dona una perspectiva apassionant i única.
Ford ens mostra, en aquest llibre, probablement un dels retrats més tristos i precisos de la soledat americana; i dic bé, tristos. “Canadà” es una obra mestra, però de la tristesa, de la desesperança. Vaig llegir l´article que li va dedicar la setmana passada en Robert Saladrigues al Culturas de la Vanguardia. El senyor Saladrigues sosté que Ford ha escrit un llibre “sec”, d´una sequedat excessiva. Jo dic sec i trist.  

El narrador, un home ja adult, ens rememora com la seva vida va quedar abruptament trencada, fracturada, als quinze anys, quan els seus pares van atracar un banc, a finals dels anys 50.
La fugida del jove al Canadà obre la segona part de la historia. Allà, en aquell país, en el fons tan desconegut pels nord-americans, començarà un nova vida amb tan sols quinze anys.

Com ja he dit abans, per a mi estem davant d´una obra mestra. Només cal llegir-la amb el cor encongit.

Us adjunto un fragment situat al bell mig de la novel·la, totalment il·lustratiu de tot el que he dit.


“En su “Crónica de un acto criminal cometido por una persona débil”, nuestra madre escribió como si Berner y yo estuviéramos presentes y pudiéramos leer sus pensamientos en el instante mismo en que los iba registrando, y fuéramos sus confidentes y nos beneficiáramos de tales pensamientos. Su crónica representa para mí su voz más verdadera, la que nosotros sus hijos nunca oímos y sin embargo la voz con la que se hubiera expresado si alguna vez hubiera podido hacerlo cabalmente, sin los límites que le había impuesto la vida. Esto mismo sin duda es cierto con todos los padres y los hijos. Uno no conoce más que una parte del otro. Nuestra madre no viviría mucho tiempo en la cárcel de Dakota del Norte. Y cualquiera puede ver –suene o no a verdad lo que lee en ella- que cuando escribía esto estaba empezando a derrumbarse.

Queridos míos:
Los dos habréis cruzado ya una frontera nacional, lo cual no es lo mismo que recorrer una calle, ¿no es cierto? Es un comienzo nuevo, aunque por supuesto no existe tal cosa como un comienzo nuevo por completo. Se trata del mismo comienzo, pero emprendido bajo una luz nueva. Yo lo sé todo acerca de esto. Pero vosotros dispondréis de una nueva oportunidad allí en Canadá, y no se os mancillará más por culpa de vuestro padre y mía. A nadie le importará de dónde venís ni lo que habéis hecho. No llamaréis la atención en absoluto. Yo nunca he estado allí, pero es un país que se parece mucho a los Estados Unidos. Lo cual es bueno.
Recuerdo las cataratas del Niágara: cómo las contemplaba desde el otro lado cuando era una chica de viaje con sus padres. Habéis visto esa foto. Sea lo que sea lo que separa a la gente, las cataratas siguen allí (para mí, al menos). No sabemos distinguir con la suficiente claridad, ¿sabéis?, entre cosas que parecen iguales pero son distintas. Vosotros deberíais saber distinguirlas siempre. Oh, bueno. Vais a disponer de montones de mañanas para pensar en todo esto. Nadie os dirá cómo sentiros. Tú ya imaginas el mundo como su contrario, Dell. Me lo dijiste. Ésa es tu fuerza. Y tú, Berner, tú tienes un sentido de lo extraordinario, así que te las arreglarás bien. Mi padre cruzó muchas fronteras después de Polonia, antes de llegar a Tacoma, en Washington. Siempre supo extraer autoridad de su presente. Sin la menor duda.
He descubierto dentro de mí una frialdad completamente nueva. No es malo encontrarte un lugar frío en el corazón. Los artistas lo hacen. Puede que lo llamen de otra forma... ¿Fuerza? ¿Inteligencia? Antes rechazaba esa frialdad, por vuestro padre. O intentaba rechazarla. No hago sino intentar seros de ayuda desde aquí, pero no estoy en una situación muy favorable. Estoy segura de que lo comprenderéis...

He leído esta “carta” muchas veces. Y cada vez que lo hago vuelvo a caer en la cuenta de que nunca esperó volver a vernos a Berner y a mí. Sabía muy bien que aquél era, para todos nosotros, el fin de la familia. Y eso es algo más que triste.”

   

diumenge, 15 de setembre del 2013

MIEDO A VOLAR


Envejecemos sobre todo los domingos.
RAMON GÓMEZ DE LA SERNA

Todo me da que con esas gafas chinas haces oposiciones para 
     cegato
Qué se te habrá perdido a ti en un Congreso Oriental de 
     Comadronas
Pobre gente tratada como pollos a doce mil kilómetros de altura
En business class los pudientes se arrean unos lingotazos tremendos
Falso prestigio el de los traganubes, atados por el culo a un hilo
     de araña
Pajarracos de latón que cruzan paraísos tropicales sin mirar hacia
     los lados
Me han chismorreado asuntos sobre los sobrecargos como para
     no creerlos
Planean sobre los bosques de granadas como si sobrevolaran
     Albacete
Paquetes de chatarra con el pico de aluminio por el callejón sin
     salida
Dicen que a veces enchufan el piloto automático y te dejan en 
     manos del destino
Volamos solos, sin nadie en la cabina, con muñecos disfrazados
     de capitán de aeronave
Allá arriba no es lo más prudente llamarle la atención al club de
     Cómicos del Rugby para que quiten las patas de los
     reposacabezas
La linterna de las azafatas tiene rayos X para detectar las
     perturbaciones de los corazones conversos
Voy pensando qué pasaría si la Tierra cambiase de sitio como
     los bancos de sardinas
Nadie se percata pero si se acaba el agua te echan somníferos en
     la manzanilla
Despiertas viejo camaleón con tres apodos: "Pavo", "Tenazas",
     "Nuez de jengibre"
Y aunque preferiría no hacerlo hago lo mismo que haría
     Bartleby, el escribiente

(Juan Carlos Mestre, La bicicleta del panadero, Calambur, 2012)

dilluns, 9 de setembre del 2013

La música de una vida - Andreï Makine

Andreï Makine
LA MÚSICA DE UNA VIDA
Tusquets, 2002
Traducció al castellà  d'Amèlia Ros i alejandra Montoro

Contraportada


"Los primeros meses de 1941 son tiempos difíciles para los habitantes de la Unión Soviética, pues al terror estalinista se unen los rumores de una pronta invasión nazi. Una tarde de mayo, un joven pianista moscovita, Alexei Berg, recibe el aviso de que no regrese a su casa, pues, en una de sus incontables redadas, la policía del régimen ha detenido a sus padres, acusados de supuestos e intrincados delitos políticos, y le busca también a él. Alexei tiene que huir precipitadamente a una aldea ucraniana donde unos parientes campesinos le esconden en un henil. Atrás quedan para el muchacho la calidez del hogar familiar, una prometedora carrera artística y un primer amor de juventud, que ceden el paso a los horrores de la guerra. Al arrasar los alemanes la aldea, Alexei descubre, en una hondonada repleta de cadáveres de soldados rusos, que uno de éstos se parece mucho a él; decide suplantar su identidad y, con su nuevo nombre, se incorpora a las tropas soviéticas.."


A vegades sembla que els llibres es comuniquin entre ells i se t’apropin per semblances, temàtiques, estils, poètica...si fa uns dies explicava que havia llegit Karl y Anna de Leonhard Frank, on durant la 1a GM en Karl suplanta al seu amic Richard fins al punt d’enamorar a la seva dona, ara em torna a caure a les mans un llibre de guerra, Rússia i suplantacions d’identitat, en aquesta ocasió ambientat a la 2a GM, on el protagonista, un jove que espera en una angoixant estació de tren replena de gent que espera un tren que no saben ben bé si mai arribarà a passar, on la neu ha caigut amb tanta intensitat que no poden ni obrir les portes, escolta la música d’un piano i seguint-la va a parar a una cambra plena de trastos, amb un piano i un pianista que li acabarà explicant la seva vida, relat que durarà tot el viatge en tren fins a Moscú. Una vida de jove promesa del piano, que es veu estroncada quan ha de fugir perquè els seus pares han sigut detinguts per motius polítics, i fuig sense destí fins que decideix suplantar la identitat d’un soldat mort, i a partir d’aquí totes les vicissituds d’una vida que no és la seva, fins que és descobert. Un llibre ple de música, no només per la que s’explica, sinó també i sobretot per la no s’explica. I continuant amb la teoria que els llibres que parlen entre ells i se t’apropen quan volen, també té punts de contacte amb “L’alcohol i la nostàlgia” de Mathias Énard, Siberia i tren, elements fonamentals en els dos llibres, de fet la Sibèria, en els tres. Els tres d’autors d’èpoques diferents, i amb estils molt diferents, però tots seduïts (si és que es pot dir així) per la duresa de la Sibèria i de la URSS/Rússia més cruel.  

 

dimecres, 4 de setembre del 2013

La veritat sobre el cas Harry Quebert - Joël Dicker


JOËL DICKER
LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT
Traducció d'Imma Falcó
La Campana, 2013
680 pàgines




Qualsevol de les crítiques que en llegiu us diran que és un llibre que atrapa, i és cert, t’enganxa des de ben aviat, la història comença més o menys així, en Harry Quebert, un escriptor d’uns 30 anys se’n va a viure a un petit i tranquil poble de New Hampshire i allà s’enamora bojament d’una noia de 15 anys, la Nola.  30 anys després troben el cos d’aquesta noia enterrat al pati de casa seva i l’acusen del seu assassinat.  En Marcus, alumne i protegit d’en Harry decideix desembrollar la veritat i escriure’n un llibre. I a partir d’aquí és una muntanya russa de girs inesperats i personatges ambigus fins que acaben sent pràcticament tots sospitosos. 

Els punts forts de la novel·la  són, la capacitat d’atrapar-te que té, l’enginyeria en encaixar les diverses situacions i versions de les mateixes amb els personatges  i els girs i cops d’efecte, n’hi ha alguns de molt bons. L’arquitectura del llibre, també m’ha agradat, la petita introducció (consells per ser escriptor), el anar i venir en el temps, les cartes...

Però crec que té molts punts febles, la construcció dels personatges l’he trobat fluixa, poc creïbles, sobretot els femenins, que es poden resumir en mares histèriques i  joves barbies. Cada capítol comença amb un consell per ser un bon escriptor, cosa que podria dotar de seriositat el llibre i que li podria eixamplar el concepte de ser un llibre d'assassinats i policies, però llavors introdueix les comparacions entre escriure llibres i ser un bon boxejador, sumat a les descripcions de postal, la platja, el bosc, la casa, les carreteres, el cafè, tot taaaan típicament nord-americà, més uns quants ingredients que no poden faltar, persecucions de cotxes,  policia bo, advocat sense escrúpols, editor que encara en té menys... (i no diré  més per no desvetllar res, però que si el llegiu sabreu identificar a la perfecció) amb el resultat que tot plegat esdevé un “storyboard” de qualsevol sèrie americana d’intriga.

Si necessiteu un llibre que us impedeixi pensar en res més mentre el llegiu, en el que no busqueu aprofundir però sí passar una estona ben entretinguda, aquest és el vostre llibre.