dissabte, 30 de novembre de 2013

TSILI, HISTÒRIA D'UNA VIDA.- AHARON APPELFELD






AHARON APPELFELD
TSILI, HISTÒRIA D'UNA VIDA
TRADUÏT AL CATALÀ PER EULÀLIA SARIOLA
CLUB EDITOR, 2013

'TSILI' D'AHARON APPELFELD, UN LLIBRE DELICATESSEN / Cabaret elèctric (18/11/2013): La Marina Espasa ens recomana el nou llibre d'Appelfeld per a Club Editor.
La Tsili Kraus té dotze anys i viu en un poblet d'Europa central. És la més jove i la menys eixerida d'una família jueva. Quan pares i germans fugen de la invasió alemanya, l'abandonen a casa: Tsili, obligada a viure sola, descobreix la bellesa del món, i sobreviu.
Simple i fonda, d'una força incomparable un dels grans creadors de la literatura d'Israel.


Aharon Appelfeld, a L'hora del lector (08/04/2009) (amb un "Curro" Manzano molt patillut)

Quina casualitat, a l'Univers dels orfes, tres aproximacions al món dels jueus:
- l'amic Enric, amb les seves reflexions i recerques, la seva pasió semítica i el seu saber, molt...
- l'amic elPac, amb les heretgies i la pintura, tan seves ambdues...
- i l'Applefeld, amb un llibre delicat, estrany, diferent...

Els orfes, u per a tots i totes/tots per la lectura.

Aquesta tercera aportació al discurs se n'ix de mare: quan ha de fugir, una família jueva i pobra deixa en casa la filla xicoteta, que parla poc i estudia sense traça, que aprèn amb un jueu vell un poc de "doctrina" però no "progressa adequadament" a l'escola, que viu al "corral" com les gallines i li fan el mateix poc cas que a aquestes... Pobra entre els pobres: re-marginada, doncs.

I fuig. I per sobreviure diu que és filla de la Maria, la "dona que fuma" de la comarca, que bufa fum i filles pel món. I se'n surt, però treballant d'esclava, i la guerra haurà passat en acabar el llibre i no haurem vist més que els seus efectes al voltant.

Un llibre "guinda" (no confondre pas amb la dona del ministre, que segur que és com ell...) per a tot aquest rebombori jueu que hem fet a cals orfes.

divendres, 29 de novembre de 2013

Un mal nombre (Storia del nuovo cognome, 2012). Elena Ferrante. Comentari i fragment

Elena Ferrante
Un mal nombre (Storia del nuovo cognome, 2012)
Traducció al castellà de Celia Filipetto
Editorial Lumen. Barcelona. 2013

Segona part del tríptic napolità escrit per la gran escriptora italiana Elena Ferrante. Em remeto a tot el que ja us vaig comentar anteriorment de la primera part, “La amiga estupenda” (http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/08/la-amiga-estupenda-lamica-geniale-2010.html);  i afegeixo que encara m´ha agradat més aquest segon llibre. La historia d´amistat de les dues noies, Lenù i Lila, continua i experimenta noves sotragades. Malgrat tot, una necessita de l´altre i el lector sent com a cada nova situació o acció que viu una acaba per força afectant a l´altre.
Cadascuna seguirà camins diferents, en aquesta segona part. Lenù segueix estudiant i Lila comença una tortuosa vida matrimonial i familiar al seu barri napolità. La violència, la cobdícia, la misèria i pobresa confrontades a la riquesa fosca i submergida a l´Itàlia dels anys 60, esdevé el tema central de l´obra. La Ferrante coneix molt bé la vida social napolitana i el seu tríptic es també una lliçó moral i antropològica.

Sens dubte amb aquest tríptic estem davant de la Gran Novel·la Italiana del segle XXI. Al 2014 es publicarà a Espanya la darrera part de la historia. No us perdeu aquesta obra per res del món.
Llegir a Elena Ferrante resulta una de les experiències més maques del món. 


Valgui aquest fragment com exemple de la bellesa de la prosa de la Ferrante: 

“Bajé toda la pendiente oscura. La luna asomaba ahora entre las nubes ralas de bordes claros y la noche olía a gloria, se oía el hipnótico rumor de las olas. En la playa me quité los zapatos, la arena estaba fría, una luz azul grisácea se prolongaba hasta el mar y luego se extendía por todo su tembloroso manto. Pensé: Sí, Lila tiene razón, la belleza de las cosas es un truco, el cielo es el trono del miedo; estoy viva ahora, aquí a diez pasos del agua, y esto de bello no tiene nada, es aterrador; formo parte de esta playa, del mar, del hormigueo de todas las formas animales, del terror universal; en este momento soy la partícula infinitesimal a través de la cual el temor de todo toma conciencia de sí mismo; yo; yo, que escucho el ruido del mar, que siento la humedad y la arena fría.(...) Ah, es cierto, tengo demasiado miedo y por eso confío en que todo acabe pronto, que las imágenes de las pesadillas me coman el alma. Deseo que de esta oscuridad broten manadas de perros rabiosos, víboras, escorpiones, enormes serpientes marinas. Deseo que mientras estoy aquí sentada, a la orilla del mar, de la noche lleguen asesinos que desgarren mi cuerpo. Sí, sí, que se me castigue por mi inutilidad, que me ocurra lo peor, algo tan devastador que me impida enfrentarme a esta noche, a mañana, a las horas y a los días que vendrán para confirmarme con pruebas cada vez más concluyentes mi constitución inadecuada.”
  

dimecres, 27 de novembre de 2013

Herejes .- Leonardo Padura


Leonardo Padura
Tesquets editores
Barcelona, 2013


Un punt de partida apassionant:
"El 1939 el S. S. Saint Louis va estar fondejat alguns dies davant L'Havana. Hi viatjaven 900 jueus procedents d'Hamburg que tenien l'esperança de trobar a Cuba un lloc del qual escapar de la barbàrie nazi. La família del xiquet Daniel Kaminsky, que esperava al port amb el seu oncle Joseph, tenia un as a la màniga per aconseguir desembarcar: un petit llenç de Rembrandt que havia passat de generació en generació, i amb el qual tenien l'esperança de comprar les autoritats cubanes. Però res va eixir bé, els jueus van ser enviats de tornada a una mort segura a Europa (i el quadre va desaparèixer)."


La realitat:


- La tragèdia del S. S. Saint Louis 
















- La grandesa de Rembrandt.

- L'expulsió dels jueus de la Península, la vida a Holanda, la matança de jueus a Polònia entre 1648 i 1653, l'holocaust... 

La història comença al s. XVII, a l'Asterdam de Rembrant, fins a l'època actual a Cuba. Al llarg de més de 500 pàgines, l'autor ens parla del poble jueu al llarg de la Història (Padura s'hi ha documentat exhaustivament), del dolor de la pèrdua dels sers estimats, del desarrelament, d'heretges, de pintura (és recomanable llegir el "Libro de Elías" amb il·lustracions de Rembrandt i fotos d'Amsterdam), de desencant i frustració (la ironia amb que mira la política i la societat cubanes actuals és magistral), de tribus urbanes (a Cuba!), d'amor i amistat...

Tot això i més, contat amb una prosa acurada i àgil, trobareu en aquest llibre que barreja la novel·la històrica, la social i la policíaca.

Padura en aquesta novel·la està contra els fanatismes d'una o altra índole, i advoca per la tolerància i el respecte per les diferents maneres de pensar i estar en aquest món. Molt recomanable.

dilluns, 25 de novembre de 2013

ESCRIPTURA CREATIVA. Víctor Sunyol

Escriptura creativa. Recursos i estratègies
Víctor Sunyol
Eumo ed.
2013
185 pàg.



Com en qualsevol pràctica, l'escriptura té unes lleis internes (invisibles) que permeten un desenvolupament òptim i correcte d'aquesta activitat.

Víctor Sunyol (veterà poeta, escriptor i editor, amb molts anys d'ofici) presenta, ara, aquest manual que, tal com el seu títol indica, és un seguit de recursos i estratègies amb que obtindrem, si no la tenim ja, una bona escriptura.

Aquest volum està dividit en tres parts: Narrativa i Poesia   i cada apartat alhora en tres capítols. El primer hi ha activitats que ens deixaran descubrir i exercitar la imaginació, a treure idees de l'interior d'un mateix i del món que ens envolta. El segon exposa exercicis de creació i escriptura. I el tercer està dedicat a la creació i recreació a partir de textos ja donats.
Aquestes primeres dues parts, es podria dir que són més teòriques, amb fragments molt bons i ben triats que són clars exemples del què s'explica; perquè la tercera part (on apareix el Víctor Sunyol més lliure) són 48 consells pràctics i reals: 24 sobre l'escriptura i 24 de creativitat.

Indispensable i necessari!!

dimarts, 19 de novembre de 2013

Dones barbudes i gegants



Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de la natura. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actor de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.

En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).


Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay
una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.
Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?
Se dice que las mujeres no entran fácilmente
en ese lugar bienaventurado
Clementine Delait, mujer barbuda

Els integrismes religiosos tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels i mantellines, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (2), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (3) o a la pàgina web The Human Marbels (4).

Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama
(Ressenya a  En la lista negra)

A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.


Sense abandonar el món dels fenòmens de fira, s’acaba de publicar El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (4). A mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.

Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864

Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (5), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (6).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular


*


Galeria de barbudes

 Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

 Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

 Madame Delait (1910)

 Krao (principis S. XX)

 Annie Jones (1886)

 Julia Pastrana (ca. 1850)

 Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),
José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)
Castell de Blois (França)
Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590),
Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)


Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878




Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional Antropológico


*

Notes i bibliografia:

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(3) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999.

(4) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels [pàgina web].

(5) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(6) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(7) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. <https://revistas.ucm.es/index.php/REML/article/download/REML1010130010A/22910>.

diumenge, 17 de novembre de 2013

LA HABITACIÓN OSCURA. Isaac Rosa

La habitación oscura
Isaac Rosa
Seix Barral ed.
2013
248 pàg.




Isaac Rosa [per mi un dels millors escriptors espanyols...] ho torna a petar molt fort amb aquesta "La habitación oscura".

Després de la també molt indispensable "La mano invisible" (perquè formen un díptic sobre el moment social  que estem vivint en aquest país), Isaac Rosa ara ens presenta una fàbula insertada en aquest present tant gris que ens ha tocat resistir de la manera que poguem.

Aquí, són un grup de joves que es construeixen un lloc, un cub tancat, l'habitació fosca que els servirà de lloc de trobada, punt de reunió, sala d'intercanvi (sexual), però sobretot refugi d'un món i una societat que se'ls menja.

Hi ha pàgines meravelloses (però duríssimes) on Isaac Rosa ens presenta, com un compte enrera que no para de comptar, les vides precàries d'aquests personatges i els sentiments que els fan arribar dins l'habitació.
Molt intel·ligent, no cau en la gratuïtat dels moments dins la sala fosca (crec que només 1 o 2 pàgines en tot el relat) perquè realment l'acció és fora.

"El relato de nuestras vidas podía resumirse en la prosa de un currículum vítae: un par de folios apretados que enumeraban los episodios breves, la discontinuidad, las veces en que caímos, nos levantamos, empezamos de cero, cambiamos de empresa, de trabajo, de actividad, de formación, de compañeros, de casa, de ciudad, de pareja, de amigos..."

Molt molt bo!
L'únic però serien les últimes 10 pàgines on Isaac Rosa necessita un desenllaç per tancar la història i es veu obligat a posar-hi un relat com a climax final que canvia el to de tota la novel·la...
Que, potser en comptes de 10 seria un 9... Però que igualment converteix, aquest jove autor sevillà, si encara no ho era [ho era i és!!!], en un dels millors retratistes i novel·listes d'aquest país que s'està fonent socialment i a tots els nivells (perquè ha de quedar alguna cosa escrita, d'ara, real, perquè les generacions següents puguin llegir-ho...) [No tot ha de ser Guerra Civil i postguerra!! No??]...

divendres, 15 de novembre de 2013

PARA UNA AUTOPSIA DE LA VIDA COTIDIANA. J. G. Ballard

Para una autopsia de la vida cotidiana. Conversaciones.
J. G. Ballard.
Caja Negra ed.
2013
187 pàg.
Trad. de Walter Cassara.





James Graham Ballard, que va morir el 2009, va ser un dels grans escriptors de ciència-ficció del segle XX.
Per quantitat però sobretot pel seu estil personal, únic i adictiu.

En aquest llibre es recullen 4 llargues entrevistes (dels 80' i 90's) on l'escriptor va ensenyant la seva personalitat tranquila, serena i lúcida, que contrasta amb l'esperit i les històries dels personatges dels seus treballs, que són hipnòtics i desviats, obsesius; que viuen en móns hostils i de condicions impensables.

El què va fer diferent i atractiu a Ballard és que no va ser un escriptor que es basés en la tecnologia d'última generació per fer prediccions materials futures a partir del moment que escrivia, sinó que sobretot fou ser capaç de crear les seves històries des de l'interior i l'ànima dels personatges, aconseguint escapar i superar les barreres estílistiques de la ciència-ficció més habitual.

Va aconseguir una popularitat desmesurada quan Steven Spielberg va filmar l'"Imperio del sol" basat en les seves memòries (Ballard havia sigut el nen protagonista que després de l'independència de Shangai estigué tres anys en un camp de presoners)...
I també per la versió que va filmar David Cronenberg del seu gran èxit "Crash" amb un grup de personatges adictes als accidents de cotxes...

(Borges i Ballard, Ballard i Borges...)

(Es poden trobar títols de Ballard a l'editorial Minotauro i RBA els està reeditant amb una edició molt platejada.)

dissabte, 9 de novembre de 2013

La infancia de Jesús.- J.M. Coetzee






J.M. Coetzee
La infancia de Jesús
Traducción de Miguel Temprano García.
Mondadori, 2013


Segons Muñoz Molina, en El País, “La nueva novela de Coetzee provoca tedio y la confirmación cansina de una tendencia”…
(després dirà que no sap per què jo no llegisc els seus llibres)

Els llibres del Coetzee sempre són provocadors: els seus persontages no són còmodes, ni et deixen en pau, et fan pensar i qüestionen sempre la comoditat i la burgesia. Els d'ara, també ho fan.

Planteja una situació prou habitual: un xiquet perd la seua família, algú, que no és el seu pare, l'ajuda a buscar la mama, la mare trobada no és la mare típica (el nen tampoc ho és), la societat disposa alternatives...

Vaig llegir la crítica de M-M al País: Coetzee m'agrada en general. Si a qui no m'agrada li molesta aquest llibre, ja tinc un altre motiu més per llegir-lo (a M-M no el llegeixo habitualment, però com persegueixo a Coetzee, doncs m'arrisco aquesta vegada).

Les crítiques en El Cultural apunten a un exercici de provocació: amb el títol, amb l'escriptura... Sembla que un Nobel no ha d'escriure així.

Jo crec que està escrit per fer-nos pensar, per enfrontar-nos a un món, i a una forma d'entendre'l, que ens fa perdre la seguretat i el nord, que estripa els esquemes i ofereix pistes per a la confrontació més que per al debat, que destapa els arguments per descriure la desraó del nostre món i les seves alternatives
- Aquest no és un món possible -diu-. És l'únic. (p. 50)
La infància de Jesús és arribar a un lloc i aconseguir entendre'l i assumir-lo o adaptar-lo als meus esquemes?

El títol indica el protagonisme del nen. El relat situa el protagonisme en Simón, l'adult que fa de narrador, de pare i d'alter ego del lector. Coetzee, jo crec, estableix el protagonisme en la qüestió, en la reflexió sobre el sentit i la naturalesa de l'ésser humà, a enfrontar la vida com un assumpte conscient, lliure, personal, autèntic... I ho desenvolupa donant per asseguts alguns principis que no sé qui els tingui tan clars: l'autonomia de l'ésser humà, la necessitat d'una mare, la desigual importància dels models en l'educació dels nens, l'acceptació de l'amor com a base d'algunes relacions, els papers tradicionals de pare i mare i societat que ens cuidi, l'escola i com entendre-la i que ens entengui, el treball i l'oci...

Jo crec que Coetzee posa aquí totes les coses en crisis, en qüestió i en caricatura. Res ens quedarà clar, res ens consolarà... O, tal vegada, ja portava jo en crisi totes les coses i aquest sigui un mal llibre. No ho crec.

Les cites que propose són, també, qüestions de fons per a una nova societat, una nova humanitat. O això he buscat i trobat jo al llibre. A mi no m'ha provocat tedi.
- No sé qué decir. Estamos aquí por la misma razón que todo el mundo. Nos han dado la oportunidad de vivir y la hemos aceptado. Vivir es una gran cosa. Es lo más grande. (p. 26)
- Este  no es un mundo posible diu-. Es el único. Si eso lo convierte en el mejor o no, no debemos decidirlo ni usted ni yo. (p. 50)
- Me dedico a coser. Hago esto y aquello. Tengo una pequeña ayuda de la Asistencia. Con eso me basta. Hay cosas más importantes que el dinero. (p. 61)
- Nadie debería renunciar a lo que considera importante dice. (p. 62)
- Debo decirle que esa benevolencia es lo que encontramos constantemente. Todo el mundo nos desea lo mejor y está dispuesto a ayudarnos. Nos vemos transportados literalmente por una nube de buena voluntad. Pero todo es un poco abstracto. ¿Puede la buena voluntad satisfacer por sí sola todas nuestras necesidades? ¿No es parte de nuestra naturaleza anhelar algo más tangible? (p. 63)
Y, en cualquier caso, ¿qué es lo que pretende de Elena, una mujer a la que apenas conoce, la madre del nuevo amigo del niño? ¿Tiene la esperanza de seducirla, porque en unos recuerdos que no ha olvidado del todo los hombres y las mujeres se dedican a seducirse unos a otros? ¿Está insistiendo en la primacía de lo personal (el deseo, el amor) sobre lo universal (la buena voluntad, la benevolencia)? ¿Y por qué no deja de hacerse preguntas en lugar de vivir como todo el mundo? ¿Es parte de una transición demasiado tardía de lo viejo y cómodo (lo personal) a lo nuevo y desasosegante (lo universal)? ¿Es ese cuestionamiento solo una fase en el desarrollo de todos los recién llegados, una fase que la gente como Álvaro, Ana y Elena ya ha superado con éxito? Y, en ese caso, ¿cuánto falta para que emerja convertido en un hombre nuevo y perfeccionado? (p. 64)
Esa actitud tan prosaica le habría desanimado en otro tiempo, igual que le habría humillado su falta de respuesta. Pero decide no humillarse ni desanimarse. Aceptará lo que le ofrezca tan dispuesto y agradecido como pueda. (p. 68)
“A mi entender es una manera de pensar anticuada. La gente antes siempre pensaba que le faltaba algo. El nombre que has escogido darle a eso que te falta es “pasión”. Sin embargo, apostaría a que si mañana te ofreciese toda la pasión que necesitas, pasión a carretadas, no tardarías en echar en falta alguna otra cosa. (p. 69-70)
No hace falta ningún designio elevado que justifique la vida. La vida es buena en sí misma; ayudar a que la comida circule para alimentar a tus congéneres es doblemente bueno. (p. 109)
Aquí no hay sitio para la inteligencia, solo para la cosa misma. (p. 115)
Si la historia, como el clima, fuese una realidad superior, la historia tendría manifestaciones que podríamos percibir con los sentidos. Pero ¿dónde están dichas manifestaciones? Mira a su alrededor-. ¿A quién le ha volado la gorra la historia? Se produce un silencio-. A nadie. Porque la historia no tiene manifestaciones. Porque la historia no es real. Porque la historia es un relato inventado. (p. 116)
Si van a juzgarlo, que sea por los impulsos de su corazón más que por la claridad de sus ideas. O por su lógica. (p. 139)
La verdad está bien, pero a veces basta con parte de la verdad. (p. 140)
No necesitan recuerdos. Los niños viven en el presente, no en el pasado. ¿Por qué no te fijas en ellos? En lugar de esperar una transfiguración, ¿por qué no intentas volver a ser como un niño? (p. 143)
Pregúntele qué hace dando clase a niños pequeños. Dígale que no es un trabajo para un hombre. (p. 210)
Vivir como gitanos es solo una forma de hablar dice él-. Tú y yo fuimos una especie de gitanos mientras estuvimos en el campamento de Belstar. Ser gitano quiere decir que no tienes una casa de verdad, ni un sitio donde descansar. No es muy divertido. (p. 225)

Un altre tema per discutir: segons Nuria Azancot en El Cultural, “La gente no debería creer que, vaya donde vaya, se hablará en inglés”…

I una propina: Coetzee presenta a sus maestros:
http://cultura.elpais.com/cultura/2013/11/08/actualidad/1383938426_952748.html

(He fet servir la tipografia d'Anna Vives escrivint en un word, i després copiant i enganxant)

dijous, 7 de novembre de 2013

En la corte del lobo (Wolf Hall, 2009). Hilary Mantel. Comentari i fragment.

Hilary Mantel
En la corte del lobo (Wolf Hall, 2009)
Editorial Destino, Barcelona, 2011
Traductor del anglés de José Manuel Álvarez Flórez. 



Hilary Mantel es una escriptora anglesa amb una obra literària consolidada. Malgrat això, fins el 2009, era una escriptora bastant discreta i poc coneguda, tant a Anglaterra com a la resta del món.

L´any 2009 Mantel publica “En la corte del lobo” (Wolf Hall) la que, segons ella, es la primera part d´un tríptic històric dedicat a la figura de Thomas Cromwell (1485-1540) -no confondre´l  amb Oliver Cromwell-.

El llibre comença amb un jove Thomas rebent una brutal pallissa  del seu pare Walter (un cerveser que el maltracta) i finalitza amb un Thomas adult, convertit en el gran “factòtum” de la Cort anglesa dels Tudor.

El Rei Enric VIII (un monarca faldiller i cruel) vol anular el seu matrimoni catòlic amb Caterina d´Aragó i  matrimoniar-se, novament, amb Anna Bolena. El Papa s´oposa, Espanya –un potencia militar i religiosa llavors- també s´oposa,  i els bisbes catòlics anglesos també. El Rei pot ser excomunicat i arribat a aquest punt, fins i tot, deposat per la pròpia aristocràcia anglesa (els membres de la qual conspiran per aconseguir la corona). Davant aquesta conjuntura, emergeix la figura de Thomas Cromwell de forma fulgurant i absoluta. Estem davant d´un home d´Estat, gran administrador econòmic, forjat dintre l´administració eclesiàstica de la ma del Cardenal Thomas Wolsey fins arribar a ser Primer Ministre del Rei.
Mantel construeix un personatge literari impressionant. El Thomas Cromwell de Mantel es un home fet a sí mateix, un veritable animal polític, advocat temible, lector de Maquiavel, instruït com a soldat a França i Itàlia i com a banquer a Florència, poliglota i intel·ligent. Mantel s´esforça en mostrar com homes com ell van engegar la modernització d´Anglaterra, abjurant del Papisme romà i del obscurantisme catòlic i assolint la Reforma anglicana.

L´estil narratiu de Mantel es molt particular i està totalment allunyat del típic bestseller al us. Hom té la impressió de que els fets narrats per l´escriptora anglesa estan succeint actualment. Frases curtes, situacions confuses que finalitzen amb comportaments abruptes. Tota la violència del regnat dels Tudor està continguda en aquesta novel·la escrita de forma bellísima i alhora sotragant.
A vegades costa seguir a tots els personatges. Mantel ha empleat un recurs original: utilitza la paraula “él” sempre que es refereix a alguna cosa que diu o fa en Thomas Cromwell, encara que hi han moments en que no acabes de entendre realment qui parla. De totes formes això acaba sent irrellevant, ja que tot el llibre es un continu i inflexible relat del naixement d´un nou Estat, sota l´influxe d´un munt de conspiradors i assassins. No en debades, pràcticament tothom (al llarg de la sèrie narrativa de Mantel) acabarà sent decapitat.

El punt més controvertit de l´obra es com l´autora retrata la figura de Thomas Moro. L´autor d´ “Utopia” s´ens mostra com un intolerant perseguidor d´heretges, assassinats a la foguera, fanàtic i ascètic. Una mena de místic radicalitzat per un catolicisme tronat.

Per acabar una última cosa: Hilary Mantel ha guanyat el premi Booker dos cops. La primera vegada fou precisament per aquesta novel·la “En la corte del lobo” (Wolf Hall) el 2009; i la segona al 2012  per “Una reina en el estrado” (Bring up the bodies), segona part del tríptic. Sens dubte l´autora té una gran responsabilitat en la darrera entrega de la trilogia, prevista per 2014.

Us escric un fragment molt significatiu del llibre:

“Thomas Cromwell ya tiene más de cuarenta años. Es un hombre de constitución fuerte, aunque no alto. Su rostro dispone de varias expresiones, y una es legible: una expresión de alegría contenida. Tiene el pelo oscuro, tupido y ondulado, y unos ojos pequeños, de mirada muy penetrante, que se iluminan en la conversación: eso nos contará muy pronto el embajador español. Se dice de él que sabe de memoria el Nuevo Testamento en latín, y que gracias a ello tiene siempre a su disposición como sirviente del cardenal una cita oportuna cuando los abades titubean. Habla con gravedad y rapidez, sus modales indican seguridad; se siente en casa en la sala de un tribunal y en un muelle, en el palacio del obispo y en el patio de una posada. Sabe redactar un contrato, adiestrar un halcón, trazar un mapa, detener una pelea callejera, amueblar una casa y encandilar a un jurado. Sabe emplear citas alusivas de los autores de la Antigüedad, desde Platón a Plauto y viceversa. Conoce la nueva poesía y puede recitarla en italiano. Trabaja todas las horas del día, desde que se levanta hasta que se acuesta. Gana dinero y lo gasta. Acepta toda clase de apuestas. (...)
Es un hombre entregado al servicio de Inglaterra y apenas necesita dormir; cuatro horas le bastan para reponer fuerzas, y estará levantado cuando las campanas de Westminster anuncien otro día de abril de lluvia, humo y oscuridad.”

divendres, 1 de novembre de 2013

L'ART DE LA DEFENSA. Chad Harbach

L'art de la defensa
Chad Harbach
Columna ed.
2013.
681 pàg.
Trad. de Josefina Caball.

La veritat és que m'ha costat una mica aquesta novel·la...
Sobretot a les primeres 300 pàgines perquè vaig tenir la sensació que li faltava "nervi" (que tot és molt com "de manual" i molt esquemàtic; que al relat li falta alguna cosa...
Amb la sensació que als personatges els hi falta "cos" i que no s'entenen gaire les "connexions" entre els personatges... Però després si som justos també haig de dir que la cosa va millorant i a les 300 últimes pàgines hi ha més tensió; però al final m'ha quedat aquest regust de decepció...

Admiro l'ambició de l'autor d'afrontar una història d'aquestes dimensions però al mateix temps també m'adono del necessari, a vegades, "menys és més" que li hagués anat  bastant bé al relat: menys pàgines i més ben aprofitades.

És la història d'un noi superdotat per jugar al beisbol, arriba a una universitat per jugar-hi amb l'equip de la universitat, captat pel capità de l'equip, que també té un paper protagonista destacat en la novel·la. El noi nou comperteix habitació a la residència amb un noi homosexual de notes excel·lents del qui s'enamora el rector d'aquesta universitat; també hi ha la filla del rector...

És, doncs, aquesta novel·lassa, un relat al mateix temps d'iniciació, novel·la de campus, d'esports (amb bastant beisbol, que potser als europeus, acostumats a la força i la passió del futbol europeu, ens costarà una mica d'entendre aquests fragments)...

Potser és millor comentar les novel·les quan ens agraden molt!

Del 1 al 10: Un 6.