divendres, 31 de gener del 2014

El romanço d'Anna Tirant - Josep Pedrals

Josep Pedrals
EL ROMANÇO D'ANNA TIRANT
La Breu, 2012


El romanço d’Anna Tirant és l’exhibició d’una obra literària i el seu propi procés creatiu. Conté, per tant, una novel·la versificada, que narra les peripècies d’Anna Tirant, i les converses, passejades per Barcelona, que l’esforç d’una autoria compartida (entre Josep Pedrals i Quim Porta) va requerir. Amb el ritme dramàtic d’una tragèdia grega, el virtuosisme barroc dels poemes de Pedrals torna a brillar, il·luminat per la gran categoria intel·lectual d’uns magnífics diàlegs.







Us podria dir que és un llibre inquietant,
una tragèdia a la grega
d’una noia que va tirant,
per aquesta vida complicada i
plena de brega,
un llibre de cavalleria
patiments i alegria.

Tot i que és molt més que això,
també és un duel
entre dos escriptors
que s'inspiren en els noms dels carrers
de Barcelona
per fer créixer la inspiració:
Els diaris de Bolló
(es veu que això ja ve del Furgatori
que deuria ser un llibre premonitori),
però encara més fuel
i diversió
hi trobarem dins de tal creació.

En podeu llegir magnífiques ressenyes aquí i aquí.
Si fins i tot l’han premiat amb el Lletra d’Or
per aquest eixerit i reeixit èxit tant aclaparador.

Tot i que el què de veritat no us podeu perdre és l’espatarrant
experiència de veure en Pedrals recitant
el Romanço d’Anna Tirant,
o qualsevol altre vers que aquest bergant* hagi abracadabrat,
perquè sí, de les paraules, n’és un mag.

Així,
us recomanaria rima i alegria
per anar-nos il·luminant,
llegir l'Anna Tirant
i si en tenim la sort,
escoltar
poesia.



*bergant, entès en l’accepció noi, és clar.

dimecres, 29 de gener del 2014

Una educación libertina (Une éducation libertine, 2008). Jean-Baptiste Del Amo

Jean-Baptiste Del Amo
Una educación libertina (Une éducation libertine, 2008)
Editorial Cabaret Voltaire. Barcelona, 2011
Traducció al castellà de Lydia Vázquez Jiménez
508 pàgines
22,95 €

De tant en tant, un es troba amb una novel·la totalment insòlita, atípica. 
Això es el que m'ha passat al llegir aquest llibre.

El jove escriptor francès, nét d'espanyols, Jean-Baptiste Del Amo (Toulouse, 1981) va tenir la gosadia d'escriure aquesta obra, “Una educación libertina” (Une éducation libertine, 2008), i presentar-la al prestigiós Premi Goncourt.
Els membres del jurat, al llegir el seu contingut, van quedar, literalment, commocionats per la seva excelsa prosa i per la seva afilada crueltat. El llibre va estar a punt d'emportar-se el gran premi fins el darrer moment, però el fet de que Del Amo fos tan jove (tenia 26 anys)  i que aquesta fos la seva primera novel·la ho va impedir. Com a consolació a “Una educación libertina” se li concedir el “Premi Goncourt a la primera novel·la”. Poc després el llibre ha guanyat el Prix François Mauriac de la Académie Française, Prix Laurent Bonelli i Prix Fénéon. No està malament per una primera novel·la.

El gran Bernard Pivot (que va ser membre del jurat) va escriure sobre Del Amo, al “Journal du Dimanche”, el següent:
“El seu domini de la narració, la seva paciència per contar, explorar i identificar els detalls, l'elegància i la crueltat de la seva escriptura clàssica mostren un escriptor de primera fila.”

Tant la crítica francesa com la internacional veuen en el llibre de Del Amo la influència dels següents escriptors: Laclos, Rousseau, Balzac, Marivaux, Crébillon, Diderot, Beaumarchais, Mercier, Proust, Genet, Süskind, Zola, Flaubert; i per sobre de tot, el Marquès de Sade i Gabrielle Wittkop (dos escriptors que Jean-Baptiste Del Amo admira i reverencia).

Argument:
París, 1760. El jove Gaspard arriba a la ciutat escapant de la misèria del camp. Comença malvivint en treballs portuaris al riu Sena. De forma lenta i constant, Gaspard anirà escalant posicions fins arribar als gran Salons de l'aristocràcia parisenca. La seva ambició desmesurada el va convertint en un home sense moral, en un llibertí sense sentiments, fins arribar a les més altes quotes de vilesa.
  
De forma breu intentaré descriure perquè aquesta novel·la m'ha sorprès tant:

1.- “Una educación libertina” és per sobre de tot una novel·la existencialista. El sofriment físic de Gaspard, al llarg de la novel·la, es també un sofriment moral.   

 2.- El París del segle XVIII que l'autor mostra en aquesta novel·la resulta infernal, brutal i a estones insuportable. Del Amo no estalvia al lector descripcions desagradables. La seva prosa no es complaent, al contrari. Estem davant d'una obra cruel. L'autor ens introdueix a les vísceres d'un París insofrible i fastigós i aconsegueix traslladar-nos la profunda alienació que un ser humà pot sentir dins una ciutat monstruosa –aquí rau la modernitat del text.

3.- “Una educación libertina” també és una novel·la de formació, però a la inversa, és a dir, és una novel·la de “deformació”.
Gaspard arriba a París sent un jove rústic i a mesura que recorrem amb ell el seu periple vital som testimonis de la seva lenta deshumanització.

4.- Estem davant d'una obra que explora tots els dimonis del cos i de l'ànima. El dolor físic (el dolor de la carn), les olors pudents, l'abrasiva calor de l'estiu i el demolidor fred de l'hivern, tot és descrit de forma excelsa, fins al mínim detall. El lector pot quasi sentir el fred, la calor i el dolor. L'autor ha reconegut en vàries entrevistes que volia pertorbar el lector, aconseguir que aquest sentís la putrefacció humana. Dono fe que ho aconsegueix.
Fent memòria lectora, només recordo haver viscut una experiència similar, en quan a la incomoditat com a lector,  quan vaig llegir “Meridiano de sangre” (Blood Meridian, 1985) de Cormac McCarthy.

5.- La novel·la “Una educación libertina” és una novel·la obertament homosexual. La prostitució masculina apareix com la caiguda moral dins d'un pou “miserabilista”.

Per acabar, expressar que a estones la lectura d'aquesta novel·la m'ha incomodat molt, però he vençut aquesta incomoditat i recança gràcies a la bellesa estilística del llibre. Del Amo es un geni, un virtuós. Cada pàgina d'aquesta novel·la sembla haver estat escrita en estat de gràcia. Aquí he de destacar el gran treball de la traductora, la qual ha aconseguit traslladar al castellà de forma excelsa aquesta petita obra mestra.

Com exemple de l'absoluta mestria de Jean-Baptiste del Amo, adjunto alguns fragments del llibre que hi donen fe:

“París, ombligo mugriento y apestoso de Francia. El sol, suspendido por el cielo como un ojo de cíclope, lanzaba sobre la ciudad un calor incorruptible, una sequedad sofocante. La fiebre fundía sobre París como cera espesa, ardiente, transformaba los cuartuchos bajo los tejados en infiernos, penetraba por la estrechez de los callejones, saturaba rezumante cada vena y cada arteria, desecaba fuentes y estancaba el vacío de las plazas en el aire tembloroso de los patios nauseabundos.

En semejante purgatorio, el calor veraniego se pegaba a los rostros como una máscara, envolvía los cuerpos con fuego, acababa con los animales que intentaban sobrevivir en algún rincón a la sombra, sofocaba a las mujeres de pechos pringosos. Las glándulas sudoríparas derramaban a chorro sus humores. Éstos brotaban de axilas velludas para recorrer los flancos hasta alcanzar glúteos y piernas. Fundido como mantequilla sobre las frentes, el sudor picaba en los ojos y repartía su sal por las bocas jadeantes. La mugre iba posándose como un sedimento y marcaba los pliegues de las articulaciones con trazo negro. La gente se daba aire con cualquier cosa, un trapo viejo, una gaceta, la mano. Al hacerlo, se levantaba un olor agrio a humedad procedente de los cuerpos transpirantes. El hedor del uno se combinaba con el hedor del otro, eso si los cuerpos no se frotaban, en cuyo caso se mezclaban los sudores respectivos. Aquella pestilencia henchía los harapos, la ropa que apenas cubría un resto de pudor, para ascender perezosamente hasta reunirse con el aire estancado, y acabar, floreciente, invadiendo la ciudad entera.”
(...)
Es un hombre sin virtud ni conciencia. Un libertino, un impío. Se burla de todo, las convenciones no le conciernen, se ríe de la moral. Sus costumbres son, según cuentan, indecentes, sus hábitos frívolos, sus inclinaciones por los placeres no tienen límites. Codicia ambos sexos. Es un epicúreo depravado, un pícaro licencioso. Son incontables los matrimonios rotos por su culpa, por simple gusto por el juego de la seducción y por la excitación de la victoria. Es impúdico e inmoderado, vagabundo y depravado. Su reputación le precede. Las madres ponen en guardia a sus hijas, por miedo a que las descarríe. Ese librepensador filosofa sobre su decadencia, destila sus ideas sibaritas, corrompe las almas. Se dice también que es un truhán, un asesino, un envenenador, aunque nunca haya podido ser acusado. Se sospecha que ha habido mujeres que se han matado por él. Tras conducirlas a los éxtasis del amor, las desprecia inmediatamente después, ya que sólo le estimula la voluptuosidad. Se rumorea que habría pervertido a monjas, y precipitado a numerosas damas a entrar en las órdenes. Es un parrandero, un granuja. Robaría hombres a sus esposas, incluidos los que se dicen insensibles a esos placeres. Os lo aseguro, hay que desconfiar de él como del vicio en persona.»
(...)
“Bajo el disfraz de la fábula y el cuento, la literatura práctica la sátira social. Las cosas cambian, las obras nuevas nos ponen sobre aviso, burlando la censura. (...) Lo que se lee en esa prensa es precisamente eso, que la raza de los nobles está acabada. Hemos dejado de ser semidioses, intocables. El pueblo pide cuentas, pronto tendremos que rendírselas. Seremos juzgados, y luego condenados en nombre de la moral. Hasta la corte. El tiempo de los señores toca a su fin. Más tarde o más temprano los ídolos han de caer, y nada gusta más a un pueblo que la debacle de los poderosos. La crítica va viento en popa, entretiene, pasa por anodina, pero seria un error subestimarla. Mire, eche una ojeada fuera. Fíjese en ese lugar, el “Café de l´Avenir”, el “café del futuro”. Todas las noches hay una tertulia, se filosofa, se reflexiona, se leen los periódicos en voz alta para que los iletrados piensen a su vez. Se excitan las conciencias.”

dimarts, 28 de gener del 2014

Relats per tancar un mil·lenari

Els Orfes del Senyor Boix hem estat d'aniversari celebrant les 1000 entrades del blog. Però hem volgut acabar la festa amb les cinc aportacions que omplen aquest apunt. Són cinc ressenyes de cinc llibres, però són alguna cosa més. Cadascú a la seva manera s'ha submergit en les emocions no només de la lectura, sinó també en el paradís que la literatura conforma en el nostre imaginari.

*

Matèria de Bretanya

Fa ja massa anys (més de 25), vaig perdre un llibre preciós: Matèria de Bretanya, de la Carmelina Sánchez-Cutillas, editat per 3 i 4. El vaig deixar a algú, i desaparegué...

Ara, un bon amic l’ha trobat i me l’ha regalat. He passat llargues estones només mirant-me'l, acaronant-lo, fullejant-lo... M’ha fet molta il·lusió rellegir les seues pàgines plenes de records (de l'autora i meus), d’estima i melangia! Tant que en aquesta entrada commemorativa vull retre-li, a l’autora, un petit homenatge per aquesta joieta.

Pere Maria Orts en diu al pròleg parlant de la mirada al passat de l’autora:
“És aquesta una fugida cap a la negror del temps esmunyit? No. És la recerca de les arrels fondes que s’enduen la saba pels troncs i el brancam de la serena dignitat d’aquest capvespre, quasi entrada la nit, en pujar el seguici pel Carrer Major. L’hivern glaça lleugerament l’aire salobrenc i humit d’un diumenge de febrer quan el sol ja és anat. Les llums dels ciris són dos rastres de minetes votives que semblen caminar soles per les voreres. Pugen i pugen, totes iguals, fins a perdre’s a la galàxia d’ombres del capdamunt, com un prec que arribés al lloc d’aturar-se i sojornar. Una gran lluminària passa per sota el Portal Vell. El silenci és atapeït, com un rocam viu, que sols es deixa trencar per un lleuger soroll de vidres minerals, com si fessen, sense saber com, camí. Un camí que tornarà a fer-se a l’any següent i de bell nou es perdrà en una nit de diumenge de febrer. Llavors és l’hora d’eixir a la fosca blanca d’una celístia d’argent antic amb reflexos moradencs.”

I ara us transcriuré els motius que tenia l’autora per escriure aquests records d’infantesa, allà al seu poble, Altea:
“He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, salvar de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remembrança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables.

Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència. I si evoque aquell temps amb melangia, ho faig en un intent de ressuscitar-ho, perquè així l’evocació pren el batec de la sang i s’omple del ressò dels noms habitats pels éssers i les coses que van existir un dia, i que ara recobren la forma i la presència sobre els fulls blancs.

Un solc de dies cendrosos marca el camí que em separa d’allò que més estime, però arrape els records com qui arrapa la terra del savis, fins que aplegue a les portes del regne agredolç de la infantesa. I amb el desig de materialitzar la llum i el soroll que fa el vent entre els salzes, he pogut nuar a mi per sempre la lleu fugacitat d’unes ombres que passen.

Ja no és un somni enfebrat el record d’aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama.”
elPac

*


La llebre amb ulls d'ambre

L’any passat ja el vaig acabar amb una magnífica lectura sobre la fi del món, Yósik, el del viejo mercado de Vilnius, de Joseph Buloff (Capitán Swing, 2011), que ja vaig comentar a Chagall, Yósik i l'extinció del món. Una novel·la que ens narra, des dels ulls d’un nen, i entre l’absurd i el realisme màgic, els canvis que es van produir a l’Europa de l’Est entre les dues guerres mundials i la destrucció material d’un món a mans de la barbàrie. Res va tornar a ser igual.

A La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta (Quaderns Crema, 2012) Edmund de Waal segueix el camí a la inversa. A partir d’unes figuretes japoneses de fusta i ivori (netsukes) heretades del seu oncle, que viu a Tòquio, l’autor ens porta de viatge per Odessa, Berlín, Viena, París i Londres al llarg de la història de la seva família, els Ephrussi, jueus originaris d'Odessa. És la història d’Europa, de l'art, de la literatura, de la decadència, de l'horror, des de mitjan segle XIX.

“És evident que a […] la regió oriental del reich, els objectes s’han de tractar amb molt de compte. […] I mentre tot això passa, als antics propietaris d’aquests objectes els trenquen les dents i les costelles. Els jueus importen menys que les coses que posseïen. És una feinada haver-se de fer càrrec de tots aquests objectes, cuidar-los i trobar-los una llar alemanya digna. És una feinada organitzar una societat sense jueus. Viena torna a ser «una estació experimental per a la fi del món».”

És la història de la fi d’un món, de la caiguda dels imperis, de la transformació de la societat, però també de la reconstrucció d’aquest món, que acaba amb el descobriment d’un mateix. Res es destrueix, sinó que tot es transforma i acaba formant part de nosaltres. És un viatge d’anada i tornada. És Literatura, allò que permet que tot pugui ser com sempre.

Com de llunyans ens poden semblar a priori els mons del centre i de l'est d'Europa. Però ho són només sobre un mapa o en la descripció històrica. Quan baixem a peu de carrer, quan ens fiquem a les alcoves, quan mirem pel forat del pany, quan tastem les emocions i les pulsions, tot es torna proper. Aquesta és l'experiència amb la literatura, que comença quan de petits el relat oral de l'àvia ens segresta dins del relat. Viure és anar embastant relats. En el conte, en el relat, tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Anar enfilant aquests relats ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte. 

Enric H. March

*




Catecisme de la doctrina cristiana

A casa dels meus pares, sempre hi ha hagut llibres. La meua mare havia llegit de tot. El meu pare llegia molt, però ell, mon pare, preferia prestar un fill abans que no un llibre (i això que el meu avi deia que sempre anava amb els seus fills al voltant com "la gallina Marcelina"). El meu pare em va regalar el meu primer llibre. Quan cobrava un treball, sempre apartava una tant per a comprar un llibre bo. Quan viatjava, sempre portava a sobre llibres. Preferia llegir a nadar en la platja. Quan venia a visitar-me en els seus viatges de treball sempre va reservar un temps per a visitar alguna llibreria.


Avui tinc una capseta de cartó, de 13 per 18 centímetres. Va ser blanca un dia però avui té els cantons una miqueta enfosquits. A dins hi ha un llibret blau marí, amb lletres daurades al llom i la portada. Té l'aspecte d'aquells llibres reenquadernats dels anys 70. Per dins, unes 40 pàgines amb un breu estudi. I, amb vellut blau, també marí, un espai que alberga, com aquells llibres destinats a amagar ampolles de vi o pistoles, l'edició facsímil, de 5,5 per 8 centímetres, enquadernada amb un trosset de pell molt suau, d'aquell catecisme que aquest senyor, Pedro de Gante, pel segle XVII va realitzar per a ensenyar oracions i resos als indis americans, traduint aquestes oracions a un llenguatge de jeroglífics i dibuixets de coloraines de parxís (segurament de la seua invenció); un llenguatge tendre, ingenu i preciós.

És la meua petita joia i la tinc amagada entre els meus llibres. No sembla important. També tinc una còpia en paper de l'edició en PDF de la BNE.

Però, per damunt de tot, tinc l'amor pels llibres que crec que va tenir mon pare. I que anem mantenint viu, i bonic, ací, a ca nostra.


Fitxa en Biblioteca Digital Hispánica

Catecismo de la doctrina cristiana
Pedro de Gante
Entre 1501 i 1600
Manuscrit, 83 p.
Edició facsímil de la Dirección General de Archivos y Biblioteques, 1970 (PDF)

il cavaliere rosso

*


La senyora Dalloway

M’he sentit tan petita llegint La senyora Dalloway que no sé pas si seré capaç de transmetre res. Ambientat als anys 20 a Londres, una veu narradora explica un dia, un sol dia de la vida d’unes quantes persones, totes elles relacionades d’alguna manera o altra.

“Sempre havia tingut la impressió que viure era molt, molt perillós, encara que fos un sol dia”

La novel·la en si no té un fil argumental més enllà del transcurs del dia, sinó que són filaments que es van entortolligant, el narrador té la capacitat d’entrar directe als pensaments de cada personatge explicant-nos no el què els hi passa sinó el què els hi passa pel cap, el torrent de pensaments i emocions que tots passegem cada dia, va saltant d’un personatge a l’altre, cada ú amb el seu propi ritme vital, amb la seva pròpia veu, amb el seu remolí de pensaments més íntim.

Retrata una societat canviant, a cavall entre la tradició i la modernitat, sobretot una generació madura, que ja pot fer balanç del viscut fins aquell moment i sobretot del què s’ha deixat perdre. Parteix de la figura de la Clarissa Dalloway, l’amfitriona perfecta, la dona perfecta, al voltant de la cinquantena, amb la salut un pèl delicada, que organitza una festa per aquella mateix nit.

“L’únic do que tenia era conèixer la gent gairebé per instint...”

A partir de la Sra. Dalloway, l’autora fa una descripció de la societat britànica de principi del segle XX, de la devoció a la monarquia però amb els ulls començant-se a posar sobre la modernitat. La grandesa de l’autora es fa palesa en la capacitat de descriure els personatges directament des dels seus pensaments, les descripcions són puzles formats per les seves pròpies reflexions i per les què es desprèn de les dels altres, i així amb un cinisme profund desgrana les misèries d’una manera de viure la vida, la infelicitat col·lectiva de tanta estretor de mires i d’emocions reprimides.

Els retrats masculins més importants són els de Peter, passional i impulsiu, primer amor de la Clarissa, i amb qui encara el lliga una relació més aviat instintiva, aventurer que torna de la Índia on no va acabar de tenir sort. En Richard, el seu marit, membre del Parlament, un home com cal, conservador, tranquil, bona persona, sense cap tipus d’imaginació, el marit perfecte per la dona perfecte, només el temps dirà si han sigut feliços. En Septimus, un jove brillant que des de la guerra ha deixat de ser ell, no pot perdonar-se haver sobreviscut a la barbàrie, el cap se li’n va, copsa coses que la resta de la gent no veu, té un ritme intern diferent, el seu propi món fruit de les trinxeres i de les bales, la vida se li fa insuportable.

“L’avantatge d’envellir...era simplement aquesta: que les passions es mantenien tan vives com sempre, però s’adquiria –per fi!– la facultat que dóna a l’existència la flaire suprema –la facultat d’agafar l’experiència i fer-la girar, lentament, cap a la llum.”

Però els retrats realment valuosos, els que permeten valorar la importància del llibre, són els femenins, a part del de la pròpia Dalloway, extremadament perfecta, però massa rígida en les formes, antiga en un món canviant, que observa per on van els canvis però en el fons pensa que no van amb ella, que renuncia a la seva potencialitat per portar una vida perfecta, això sí li falla el cor, i suposo que l’autora es refereix als dos conceptes de cor. La seva filla, que no brilla com la seva mare però que en canvi enamora també a tothom (excepte a en Peter), que sí sap que el món evoluciona, que es recolza emocionalment en una professora, l’antítesi de la seva mare, la que representa un altre dels tipus de dona intel·ligent descrits per l’autora, la que nega la seva feminitat, la dona dura i estudiosa, que prové de classes menys afavorides, que pateix la injustícia del dia a dia derivada del llit on neixes sumada a la de néixer dona, fortament acomplexada pel seu físic i per la incapacitat d’agradar als homes. Lady Bruton l’altra tipus de dona intel·ligent, aquesta nascuda en casa bona, sempre envoltada d’homes amb poder, influeix en la política i en la societat des de casa seva, a l’ombra. La Sally, amiga de joventut de la Clarissa, era una ànima lliure, desvergonyida i simpàtica a qui el temps va acabar situant al seu lloc, dona i mare. La jove Rezzia, la dona d’en Septimus que no entén el desgavell emocional del seu marit, a qui tot plegat li va massa gran, la malaltia del seu marit, la ciutat...

“Ella, que tenia el doble d’enginy que el seu marit, havia de veure les coses a través dels seus ulls – una de les tragèdies de la vida conjugal. Tenint un pensament propi com tenia...”

No és una novel·la planera, com mai ho són els pensaments, els pensament es recargolen i s’emboliquen, les emocions s’emboliquen i es recargolen i la novel·la és això, un torrent de pensaments i emocions, en una societat rígida i hipòcrita que comença a canviar, on la dona sense un home al seu costat, no és ningú, sigui qui sigui, sigui com sigui

Gran feina la de la traductora, Dolors Udina, perquè traduir-la no deu haver sigut una tasca gens senzilla

Us recomano la ressenya que en feu la Maria Nunes, a qui li tinc una gran admiració no només per els seus coneixement sinó també per la manera com els sap transmetre.

La senyora Dalloway
Virgina Woolf
RBA (La Magrana), 2013
Traducció de Dolors Udina

Anna (miu)

*


Sobre l’Alícia de Lewis Carroll i la cultura popular

Sóc incapaç de ressaltar un únic llibre que m’hagi marcat i donar-li una preeminència per damunt dels altres. Em sembla una tasca dificilíssima perquè cada etapa de la vida, cada lectura que fem, té el seu propi procés i pertany a un temps i a unes circumstàncies diferents.

“Marcar”, segons el diccionari, significa posar una marca (en algú o alguna cosa), deixar l’empremta, un senyal, una cicatriu. I com que de lectures que m’hagin deixat empremta, senyal i fins i tot cicatriu n’hi ha unes quantes, he decidit parlar de la primera narració que em va colpir. Una, que des del principi em va entusiasmar i de la que al llarg del temps n’he anat tenint diferents visions: Alícia al país de les meravelles.


Curiosament, la primera aproximació al clàssic de Lewis Carroll, com suposo que li deu haver passat a la majoria de gent, era bastant poc literària en sentit estricte: es tractava d’una adaptació infantil, en format de conte il·lustrat, de la pel·lícula de Walt Disney de l’any 1951. Presentava aquella iconografia tan típicament disenyana que va sepultar en l’oblit els gravats originals de Sir John Tenniel, que tenien uns trets excessivament decimonònics per a la canalla de la segona meitat del segle XX, acostumada a gaudir de les coloraines.

Més endavant, ja a l’adolescència, vaig començar a fullejar un llibre que voltava feia anys per casa: Libro juvenil de selecciones: una traducció de les miscel·lànies que publicava Reader’s Digest per als països de parla hispana. Un dels seus articles anava dedicat a la gènesi d’Alícia al país de les meravelles i a com Lewis Carroll s’havia inspirat per a escriure-la en un dels seus passejos amb la nena Alice Liddell, amb qui mantenia una entranyable amistat explicada de forma molt edulcorada i sense entrar en gaires profunditats.

Després, jo aniria descobrint aspectes menys convencionals de la fascinació de Carroll pel món infantil. El primer pas per a abastar l’univers carrollià des d’una altra perspectiva va ser la lectura d’una edició d’Alianza editorial a cura de Jaime de Ojeda (també n’era el traductor), que recuperava els dibuixos originals de Tenniel.

Però va ser aprofundint sobre el particular univers d’Alícia i de les complexitats que s’ocultaven darrere del personatge públic del reverend Dogson (nom real de Carroll), com vaig conèixer la gran col·lecció de retrats infantils i de correspondència amb les nenes, que ell, gran fotògraf i admirador del cos nu i de la bellesa edènica, havia atresorat al llarg dels anys. Algunes de les fotos s’han conservat, però se sap que moltes van ser destruïdes per mor del puritanisme victorià i per l’escàndol que les imatges van suposar per a les famílies d’Alice Liddell i les altres nenes retratades. En aquest sentit, podríem dir sense equivocar-nos gaire que Carroll fou un precursor, el predecessor del Nabokov de Lolita.


Evidentment, Alícia... no és un relat infantil, encara que el fet d’estar protagonitzat per una nena hagi facilitat que les versions adaptades i destinades als menors proliferessin al llarg del temps tot convertint-se en un referent, sobretot als països anglosaxons. Aquest èxit va propiciar l’aparició d’una segona part de les aventures el 1871: Alícia a través del mirall.

No incidiré gaire en l’ambient oníric que sura per tota la narració i que contrasta amb la racionalitat imperant a la societat anglesa de l’època. S’ha parlat molt de les coincidències entre Alícia... i El procés de Kafka, així com del gust que ambdós autors mostraven per les situacions inversemblants que, no obstant, amagaven tot un univers d’opressió suggerit a través d’unes imatges que podríem qualificar de proto-dadaistes. En el cas de Carroll, caldria afegir-hi l’element lúdic, la passió pels jocs de paraules, l’antropomorfisme i l’interès per les matemàtiques i la lògica.

Però agafant com a punt de partida l’obra de Carroll, el que voldria destacar és la permanent convivència entre l’alta cultura i el que s’ha anomenat, de vegades amb cert menyspreu, cultura popular. Perquè he de confessar que, el el meu cas, totes dues han conformat per igual un imaginari personal. Les dues s’han complementat, han encaixat l’una dins de l’altra com si formessin part d’un puzzle. En definitiva, totes dues han deixat en mi la seva marca indeleble, i una bona mostra n’és el meu interès creixent per Alícia al país de les meravelles des dels anys, ja llunyans, en què una primera i captivada lectura infantil m’hi va apropar.

Perquè és evident que sense l’espurna que es va encendre amb aquell conte il·lustrat de la meva infantesa, ple de dibuixets i amb uns textos curts que eren la mínima expressió, no m’hauria fascinat tant el relat de Lewis Carroll ni les diverses exègesis i interpretacions que se n’han fet. Accedir a aquella adaptació infantil de l’editorial Toray i a la pel·lícula de Walt Disney em va dur a descobrir més tard, no només la narració de Carroll, sinó també la versió en cinema mut que Cecil Hepworth y Percy Stow havien fet el 1903. Una joia.

De la mateixa manera, els tebeos i les sèries de televisió que llegia i veia amb tanta fruïció, es donen la mà amb lectures posteriors considerades (amb tota justícia) alta cultura. Com, si no, m’ho hagés manegat per rastrejar la petjada cervantina en les parelles d’amics aventurers que, a la manera de Don Quijote i Sancho, formaven personatges a priori tan allunyats en el temps i instal·lats en contextos tan diferents com Mortadelo i Filemón, Starsky i Hutch o Roberto Alcázar i Pedrín (heretats del meu pare)?

No hi havia una forma més lúdica d’aprendre sobre la guerra de Secessió nordamericana que la visió aclaparadora de l’incendi d’Atlanta a Allò que el vent s’endugué o la lectura de Mujercitas de Louisa May Alcott (una escriptora, per cert, molt més interessant del que a primera vista pugui semblar, a qui sortosament, s’està alliberant de l’etiqueta de novel·lista ensucrada gràcies a alguna revisió crítica de la seva obra).

Dubto que m’haguessin interessat tant les sinuositats de l’ànima humana i el concepte d’alteritat, si abans de saber qui eren Freud, Jung, Proust, Robbe-Grillet, Machado o el mateix Kafka, no hagués vist pel·lícules de monstres de sèrie B, que a la vegada m’havien de conduir a valorar les llums i ombres de l’expressionisme alemany i a apreciar obres mestres del cinema i la literatura com Frankenstein o King Kong, per exemple.

Com hauria estat la meva relació amb la ciència sense les lectures juvenils de Jules Verne?

Com m’hauria aproximat al franquisme sociològic si no fos, per via de la menystinguda cultura popular, amb les pel·lícules de Joselito i Marisol o les comèdies anomenades “espanyolades”, que tan bé retrataven –molts cops, sense ser-ne del tot conscients- la idiosincràsia d’aquell temps?... I què dir respecte del coneixement que sobre la censura del Règim han aportat les mutilacions matusseres de novel·les, pel·lícules i publicacions humorístiques, amb la finalitat de fer passar bou per bèstia grossa?... Es podria fer un paral·lelisme tot relacionant l’Espanya franquista amb Fahrenheit 451, la novel·la de Bradbury i la pel·lícula de Truffaut.

No oblidem que inclús s’havia arribat a modificar la lletra d’alguna copla que entonaven les folclòriques del moment, i que abans havien cantat, amb diferent intenció, artistes represaliats i exiliats com Miguel de Molina. És bo que se sàpiga que bona part d’aquell capital cultural que el franquisme es va voler apropiar interessadament, no li pertanyia. Veiem, de nou, com la cultura popular va estretament lligada a la història, als costums que marquen època i a l’art (parlem de Goya i l’Espanya negra, per exemple?...).

En fi, m’estic estenent massa i l’assumpte seria llarg: un tema em porta a l’altre, i el més segur és que això ja siguin figues d’un altre paner que ultrapassen el marc de la literatura.

En tot cas, la qüestió és que la cultura, amb tots els matisos que es vulgui, és un tot difícil de destriar. I per més que se l’intenti encotillar i explicar des de dues vessants diferenciades, al final tot són referents que ens remeten a les mateixes coses perquè, en el fons, formen part del mateix.


Sícoris

diumenge, 26 de gener del 2014

EL MARKETING EXISTENCIAL. Miguel Roig

El marketing existencial
Miguel Roig
Península ed.
2013
129 pàg.

"La cosa más importante del mundo es saber ser uno mismo"
Montaigne.

En el món que estem és important tenir personalitat, però sobretot que els altres ho sàpiguen.
Aquesta necessitat de ser un mateix i que et vegin, que és una cosa que ja existia des dels inicis dels temps o almenys des del començament de l'edat moderna, però que Facebook, Twitter, els blogs i el món digital ha accentuat fa que haguem de prendre consciència d'aquesta necessitat.

No necessariament ha de ser real el què dius o fas, però si que has de crear un relat de tu mateix, almenys coherent i que vagi definint el discurs que vols crear. Algunes professions ja ho fan i ho han hagut de fer sempre quan han d'explicar-se o defensar els seus relats als mitjans: artistes, periodistes, actors, escriptors, polítics, publicistes... Però ara per extensió li toca a tothom. Entrada a entrada, blog a blog, tuit a tuit s'ha d'anar creant el relat d'un mateix perquè anem explicant de manera pública parts de nosaltres mateixos.

Aquest llibre, que té un subtítol grandiós: "Cómo pasamos de crear una vida propia a producir múltiples relatos del yo", vindria a explicar-nos això, però molt millor. Ho fa barrejant narrativa empresarial, metàfores, mitologia i exemples d'ara mateix; en aquest món que la força de l'economia ha convertit en volàtil i completament inestable fa que la personalitat de cadascú et diferenciï, però sobretot et situi gràcies al relat que aquest cadascú anirà creant.

Miquel Roig, que llibre a llibre (tots a Península ed.), com "Belén Esteban Esteban y la fábrica de porcelana", "La dudas de Hamlet. Letizia Ortiz y la transformación de la monarquía española" o "La mujer de Edipo. Las tres transiciones de la reina Sofía" s'ha convertit en un dels pensadors més aguts de la realitat mediàtica i dels significats que se'n desprenen. Igual que Eloy Fernández-Porta o José Luís Pardo ha anat creant la seva obra a partir de la realitat més inmediata.

SIDERAL. Héctor Castells

Sideral
Héctor Castells
Contra ed.
2013
560 pàg.

No estem en un país de grans biografies, potser perquè no abunden els grans personatges que s'ho mereixin o bons relats de vides reals que arribin al paper.

Per això aquest "Sideral" d'Héctor Castells és una bona notícia per molts motius. Ens explica la trepidant vida d'Aleix Vergés, sobretot conegut per ser Sideral en el món nocturn dels djs de finals dels 90', dins la generació postolímpica i que sobretot es va donar a conèixer primer amb el seu grup Peanut Pie i després ja com a dj a la sala Nitsa, que més tard es traslladaria a la més gran Apolo del   Paral·lel barceloní.

Des d'allà va ser la llum (i el so) de tota una generació (anorèxica, li diuen al llibre) que va ballar les nits senceres i part dels matins següents abraçats a l'electrònica que s'anava imposant arreu.

500 pàgines per una vida malaguanyada que va acabar als 33 anys, són moltes pàgines?
Aleix Vergés va viure tant ràpid, tant intensament i va desprendre tant que ràpidament es va convertir en un mite excessiu pel què realment era. Un mite que es va menjar al mateix Sideral, incapaç de creure-s'ho i suportar-ho.
Un mite de tal intensitat a tots els nivells, segurament d'un lloc concret i molt local, que els qui ho van poder viure encara ho recorden, i molts encara ho expliquen com una part molt (sinó la més) important de les seves vides.

Héctor Castells, que havia sigut períodista i amic des de la infància del mateix Aleix Vergés; doncs privilegiat testimoni de totes les etapes, bones i dolentes, del jove músic, coneixedor de la familia i del seu entorn; i participant també en moltes de les coses que s'expliquen.
A estones, un relat excessivament poètic, però molt realista quan aconsegueix explicar el moment que aquella joventut es va dedicar a passar-s'ho bé en aquells soterranis envoltats d'altaveus que disparaven felicitat a tota pastilla...

El trepidant ritme d'aquella manera de viure l'oci nocturn ha fet que molts participants de llavors hagin caigut pel camí i que molts records i nits s'hagin convertit en llegenda, però relats com "Sideral" ens ajuden a recordar-ho bé amb el fulgor i el vertigen de llavors.

LIONEL ASBO. Martin Amis

Lionel Asbo
Martin Amis
Empúries ed.
2013
317 pàg.
Trad. de Marta Pera

Si hagués d'escriure una crònica per un diari potser la titularia: "La novel·la hooligan de Martin Amis!!", però si l'hagués de fer per un tabloide sensacionalista posaria: "A l'Amis se li'n va la bola!!", i si jo tingués un blog i hagués de redactar una entrada, el títol seria: "L'Amis mola i és el putu amu!!!"...

Ara en sèrio...
Deixant de banda si Martin Amis es va veure unes quantes cerveses abans d'escriure "Lionel Asbo" Cosa que no sabrem mai!!!), o si es partia la caixa mentre escrivia (perquè no podia'm sentir-lo...) que li ha quedat a estones divertídissima; el més destacable de tot (i això sí que podem llegir-ho!) és el to que ha utilitzat en els diàlegs i les situacions.

Perquè val, sí, no és una novel·la habitual de l'Amis, que sembla que tingui 20 anys menys (pel tema i pel to, sobretot) i segurament tampoc és la seva millor peça, però això sí que ens interessa: funciona bé i és molt potent!
Sobretot els dos protagonistes -molt ben dibuixats- i la història anclada en l'Anglaterra més costumbrista i dirty realist + hooligan way of life.
No us espanteu, per l'argument:
Un noi orfe, fill d'una mare precoç i adolescent que va morir d'una relliscada fatal dins un súpermercat, té unes quantes rebolcades amoroses amb la seva àvia (que és àvia als 39, amb 6 fills) !!!!!!
Per unes quantes pàgines tendra novel·la d'iniciació, però al mateix temps delirant epopeia loser quan al tiet del noi (i fill de l'àvia) que està a la pressò per delictes varis i és com l'Ignatius Rilly de "La conjura de los necios" però molt més punk, li toca un premi gegant a la loteria...

Molt divertida i amb sorpresa final!


(Martin Amis dedica aquesta novel·la al desaparegut, i també enfant terrible, Christopher Hitchens.)

diumenge, 19 de gener del 2014

Niños en el tiempo.- Ricardo Menéndez Salmón






Ricardo Menéndez Salmón
Niños en el tiempo
Seix Barral, 2014




La culpa la té Toni F.: ell ens va parlar de La luz es más antigua que el amor i va fer del Menéndez Salmón un dels nostres. No m'he pogut esperar ni al cap de setmana per anar a comprar-lo.

La fitxa de l'editorial té una frase un tant especial:
Ricardo Menéndez Salmón nos regala una de sus obras más sorprendentes, una afirmación de la vida anunciada tanto en el aliento épico y a la vez íntimo de su contenido como en una estructura que engarza inesperadamente sus partes y desvela una verdad profunda: que el arte es la única actividad humana que nos enseña que la vida es más importante que el propio arte.
El llibre, una altra joia. Breu. Rotund. Genial.
Tres relats. Una història. Infància perduda i retornada.
La mort, la vida i la paraula.
Allò que s'ha dit, allò que s'ha escrit i allò que s'ha callat.

Un trosset del regal (una infància, una amiga, una mar xicoteta...) de Menéndez Salmón al Jesuset:
La primera palabra.
¿Fue la de casi todos? ¿Articuló él las sílabas de la especie? ¿Perpetró la misma ruta que los demás niños, cumplió con el viaje infinito al linaje de los cuerpos del que los mortales proceden? Niños de niños de niños de niños.
Sentado ante la planicie abrasada de sus doce, quince, dieciocho meses, qué primera palabra brotaría de su boca.
Mamá.
Papá.
Agua.
Las palabras importantes son siempre cortas. El camino a lo resonante no necesita, no tolera rodeos. Nadie llamaría idiosincrasia al mar. Porque lo primero que nombra un hombre es aquello que lo mantiene, lo eleva, lo revela. Hijo del lenguaje, sin él, sin su esperanza de fraternidad, la devoradora oscuridad que lo cerca tragaría su cuerpo.
Agua.
Papá.
Mamá.
Luz, quizá.
Sopla un viento dulce, que trae olores a naranja, y Jesús, sentado en el regazo de su madre, dice algo. Ella parpadea. Un vínculo nuevo. Una forma prístina. Cada vez que un hombre nombra el mundo por vez primera, el tiempo tiembla en su boca. Es un centro hirviente, un volcán cíclico, el viejo sueño de todos los pueblos: la palabra como mano que arranca el velo.
Jesús repite la palabra y María se ruboriza.
- José -grita-. José. El niño.
José acude con sus herramientas en la mano. Hay miedo en sus ojos, un miedo nutrido por la voz urgente de María.
- ¿Qué sucede?
- El niño -susurra ella-. El niño ha hablado.
José respira fuerte. No siente en su pecho esa vocación poética de la primera palabra. No es algo que demande su emoción. Sus misterios son otros, se recluyen en el cuerpo de María, habitan a lo sumo en la humilde ingeniería de su taller.
- Me asustaste, mujer.
María contempla a su marido con detenimiento. También Jesús mira a su padre.
Conservemos esta imagen: de pie en el centro de su casa, cuatro ojos contemplan al carpintero con algo parecido al reproche, el desencanto, la codicia de quien sabe y no acepta que el otro no comprenda.
Sopla un viento dulce, que trae olores a naranja. Jesús ha hablado. 
(pp. 105-107)

dissabte, 18 de gener del 2014

Juan Gelman: breu ressenya de tres poemes



L’altre dia, quan vaig saber que havia mort Juan Gelman, vaig pensar en dedicar-li una entrada al blog. Quan ho anava a fer, il cavaliere rosso, sempre atent a l’actualitat i lletraferit com és, ja s'havia avançat.

Em va agradar molt la seva elecció dels tres poemes de Gelman: tres mostres representatives de l’actitud desencantada de l’escriptor argentí davant la vida i del seu posicionament compromès amb la societat. Així doncs, aprofitant que ja tenim els tres textos publicats al blog (els torno a reproduir per tal de facilitar-ne la lectura), faré una breu ressenya de cadascun d’ells. Una visió molt personal.

  
Epitafio

Un pájaro vivía en mí.
Una flor viajaba en mi sangre.
Mi corazón era un violín.


Quise o no quise. Pero a veces
me quisieron. También a mí
me alegraban: la primavera,
las manos juntas, lo feliz.

¡Digo que el hombre debe serlo!

Aquí yace un pájaro.
Una flor.
Un violín.


Un títol explícit que ja ens avança la desolació del poeta.

La primera estrofa resulta enganyosa: el lèxic lluminós, intensificat per l’ús de l’imperfet (el temps verbal de la descripció, el que allarga el passat en el temps) ens condueix al pessimisme de la segona estrofa.

La ruptura temporal, que es magnifica amb la disjuntiva ("quise o no quise"), l’aguditzen encara més l’adversatiu "pero" i els versos encavalcats, que entretallen el ritme i alteren parcialment la placidesa anterior, de la que encara en conserven algun rastre ("la primavera", "las manos juntas", "lo feliz").

A la tercera estrofa, la veu poètica ja és una exclamació en present, una afirmació desesperada i alhora redundant en termes estrictament ontològics ("¡digo que el hombre debe serlo!"). Però el sentit últim, filosòfic, d’aquest clam del poeta, commou i es fa profundament entenedor.

L’"aquí yace" de la darrera estrofa ens porta a l’epitafi del títol: la tètrica simetria amb què repeteix els mots esmentats al principi ("pájaro", "flor", "violín") clou el poema amb un pessimisme desolador, com si una fatalitat de plom estigués predestinada a abaltir les espurnes d’humanitat, de felicitat primigènia.


                 Límites

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí la sed,
hasta aquí el agua?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el aire,
hasta aquí el fuego?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el amor,
hasta aquí el odio?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el hombre,
hasta aquí no?

Sólo la esperanza tiene las rodillas nítidas.
Sangran.



El poeta utilitza el recurs de l’anàfora per qüestionar-se els límits imposats. La presència explícita de tres dels elements: aire, foc i aigua, contextualitza la natura. La terra, no mencionada, vindria representada per l’home i la delimitació de tot allò que és humà ("¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el hombre", / "hasta aquí no?").
L’angoixa, la incomprensió, el desacord, es fan palesos mitjançant les parelles d’antònims que funcionen poèticament per oposició: "aire/fuego", "amor/odio", i també per identificació: "sed/agua". 

El final del poema, sense ser una resposta a les preguntes, que d’altra banda no són més que interrogacions retòriques, conté una imatge explosiva: "sólo la esperanza tiene las rodillas / nítidas" (potser en al·lusió a l’actitud  submisa que connota el viure de genolls: una condemna). I es remata amb un esfereïdor "sangran". Una única paraula, un vers solitari prenyat de dolor en estat pur.

 
Te nombraré veces y veces...

Te nombraré veces y veces.
me acostaré con vos noche y día.
Noches y días con vos.
Me ensuciaré cogiendo con tu sombra.
Te mostraré mi rabioso corazón.
Te pisaré loco de furia.
Te mataré los pedacitos.
Te mataré una con Paco.
Otro lo mato con Rodolfo.
Con Haroldo te mato un pedacito más.
Te mataré con mi hijo en la mano.
Y con el hijo de mi hijo muertito.
Voy a venir con Diana y te mataré.
Voy a venir con José y te mataré.
Te voy a matar derrota.
Nunca me faltará un rostro amado
para matarte otra vez.
Vivo o muerto un rostro amado
hasta que mueras
dolida como estás ya lo sé.
Te voy a matar yo

te voy a matar.

Aquest és un poema amb evidents trets autobiogràfics referits al fill del poeta, víctima de la dictadura de Videla, i als amics morts: Rodolfo Walsh, Paco Urondo i Haroldo Conti. 

Un defensor de la memòria com Gelman, que el 1980 escrivia aquests versos desesperats: "deshijándote mucho / deshijándome", s’aixopluga en el record per combatre la derrota. I ho fa amb enuig, enarborant com una bandera el verb "matar", reiterat fins a l'obsessió; amb l’amenaça que impliquen mots com "ensuciaré", "rabioso", "furia", "derrota", "dolida"; amb el joc de pronoms on s’acarnissa el combat personal i també el col·lectiu: el dels represaliats, torturats, vexats i assassinats: "te nombraré", "me acostaré con vos", "te pisaré", etc. I molt especialment, amb la sèrie "te mataré", "lo mato", "te mato", "te voy a matar", "te voy a matar yo".

Un poema en què la ràbia i el record són una sola cosa inextricablement unida, on la veu incontrolada del poeta escup el diminutiu en dues direccions, totes dues plenes de càrrega emotiva: la de la violència ("te mato un pedacito más") i la de la tendresa ("y con el hijo de mi hijo muertito").

divendres, 17 de gener del 2014

Las mujeres. T.C. Boyle



Las mujeres” (2013)
Impedimenta
Traducció de  Julia Osuna Aguilar








Thomas Coraghessan Boyle és un escriptor nord-americà nascut el 1948 a Peekskill, a l’estat de Nova York, aigües del Hudson amunt. Des de 1979 ha escrit i publicat 24 llibres, relats i novel·les. Tot i  ser un dels novel·listes més aclamats pels Yankis, aquí ha tingut mala sort amb les edicions. En català, res que jo sàpiga. En espanyol, traduccions d’algunes novel·les però passant d’una editorial a una altra. Així, el vaig conèixer quan el publicava Círculo de lectores/Galaxia Gutemberg en edicions només per a socis. Després aquesta editorial va sortir de l’armari i es podia trobar a les botigues. Després Anagrama va publicar si no recordo malament tres novel·les (ara ja no surt ni al catàleg). Després, Mondadori va publicar una novel·la sobre una comuna Hippy que emigra des de la plàcida Califòrnia a l’inhòspita Alaska (Drop City, original de 2003, publicada el 2004). Ara Impedimenta ha pres el relleu i va publicar el 2012 un compte (“El pequeño Salvaje”, la història d’un nen criat a la natura, basada en fets reals succeïts a França al segle XVIII que Truffaut va portar al cinema el 1969) i ara aquesta novel·la, original de 2009. Des d’aleshores ha publicat en anglès tres novel·les més i un altre llibre de relats.



          Aquí, Boyle utilitza una tècnica que li és habitual. Agafa un personatge històric i novel·la les seves peripècies, sovint ajuntant-li un personatge de ficció. A “Música acuática”, Mungo Park, descobridor de l’alt Níger, a “El balneario de Battlecreek”, l’inventor dels Kellogs (hi ha pel·lícula d’A. Parker). El personatge és l’arquitecte Frank Lloyd Wright  (1867- 1959), considerat un dels grans del segle XX, autor de més de 500 obres, entre d’altres el Guggenheim de Nova York. Se’l considera el creador de l’arquitectura orgànica, respectuosa amb les formes de la natura i l’esser humà. Interiorista, escriptor, conferenciant, col·leccionista d’art, especialment japonès, deutor perpetu, somiador, visionari. Al Wisconsin profund (i això deu ser molt profund) va construir una mena de Palau, Taliesin, el projecte de la seva vida, on va voler exemplificar tota la seva filosofia. La propietat va cremar dues vegades i dues vegades va ser reconstruïda. El llibre, suposadament escrit per un dibuixant japonès que suposadament va treballar al seu despatx i per un seu nét, explica la vida i les relacions d’en Lloyd Wright amb les quatre dones oficials amb que va compartir la vida.



             El llibre està estructurat en tres capítols on explica les relacions amb les quatre dones amb qui va viure.  Cadascun porta una introducció, on el japonès Tadashi ens posa en situació. Però Inverteix l’ordre temporal i comença per l’última dona, Olgivanna Lazovich Milanoff i va retrocedint en el temps per explicar les relacions amb la segona, Miriam, i amb la seva amant oficial, Mama Borthwick (l’única amb qui no es va casar) amb qui va fugir com qui va a comprar tabac, abandonant a la primera, Kitty Tobin. Aquesta no té un capítol, i només va sortint de retruc, aquí i allà, sobretot per qüestions dels dos fills que van tenir. La novel·la és un tractat de psicologia femenina i de la bogeria de l’amor i les relacions de parella. La profunditat amb la que Boyle explora l’ànima humana i els sentiments, la rauxa del desig i l’ira del abandó, la necessitat d’estabilitat i l’avorriment de les relacions. I sobre tot, la dualitat del geni, capaç del millor i del pitjor, de les grans obres i les grans misèries, de la cara oculta de tot gran personatge, dels menyspreu pels dèbils i suposadament inferiors i la creació genial. Una prosa delicada i profunda, àgil i entretinguda. Si no us heu acostat mai a Boyle, aquesta pot ser una bona ocasió. I a més, psicologia femenina en grans dosis.