dijous, 27 de febrer del 2014

Opus nigrum (L'Œuvre au noir, 1968), Marguerite Yourcenar

Marguerite Yourcenar
Opus nigrum (L'Œuvre au noir, 1968)
Editorial Alfaguara. Madrid, 2014.
Traducció al castellà d'Emma Calatayud
384 pàgines
18,50 €

Tenia pendent, des de fa molt temps, llegir-me aquesta novel·la de la Marguerite Yourcenar. Potser d'ençà que em vaig llegir “Las memorias de Adriano” vaig aparcar la lectura d' “Opus nigrum” per millor ocasió.

L'editorial Alfaguara ha reeditat el llibre, amb un format més còmode i una tipografia molt agraïda. Ja era hora, la veritat!. Aquesta obra només es podia trobar a llibreries  de vell o en edicions antigues, de lletra microscòpica. Jo tenia un exemplar de l'any 92, on la lletra era una tortura de llegir.

Recordo l'entrevista d'Apostrophe, que Anagrama va editar en dvd, subtitulada, on la mateixa Yourcenar li confessava a en Bernard Pivot com d'important va ser per a ella crear un personatge com “Zenó”.
Zenó no va existir històricament, és una creació literària de l'autora, a diferència del emperador Adrià,  però el personatge beu d'un munt de personatges reals i històrics, entre els que es troben Leonardo Da Vinci, Paracelso, Miguel Servet, Campanella, i un llarg etcétera.

Zenó es el fill ilegitim d´un alt comissionat italià i una pàl·lida noia, hereva de l´alta burgesia belga. Sense saber que fer amb aquest bastard, el jove acabarà estudiant per a clergue. Aquest origen bastard i  antitètic (dos móns, el sud i el nord d´Europa) confereixen al noi un intel·lecte inquiet i amb el temps esdevindrà el més eminent metge, alquimista i filòsof de Flandes. Yourcenar destaca l´esperit de servei de Zenò. En paraules de l´autora, “Zenó, al igual que Adrià, només vol ser útil als demés”.

Estem a mig segle XVI,  en plena eclosió del conflicte religiós, entre el catolicisme ultra muntà del sud d'Europa (la Contrarreforma) i el Protestantisme (església reformada) del nord;  i Flandes, territori sota el domini del Rei espanyol Felip II esdevé frontera i polvorí de tot aquest magma religiós.  Zenó acabarà sent un símbol de la llibertat ideològica i religiosa; una mena de sant laic il·lustrat que posarà a la superfície tota la bogeria i hipocresia dels dos fanatismes religiosos, el catòlic i el protestant.

Opinió personal:
Aquest llibre està excelsament escrit. La prosa de la Yourcenar sempre m'ha semblat sobrenatural, com si estigués llegint a un clàssic grec o llatí.

I us semblarà estrany, però he sentit com si “Opus nigrum” fos una continuació, una derivació de “les memòries d´Adrià”, però sota un prisma més trist, més pessimista, més fosc. Si Adrià era un personatge lluminós i solar, Zenó es mou en la foscor (la nit del nord d'Europa com metàfora històrica de “la nit moral del continent”) i és un home absolutament lunar.
Entenc que la prosa de la Yourcenar no agrada a tothom. Tinc amics i coneguts que no van poder passar de les primeres vint pàgines de “Les memòries d'Adrià”. L'escriptora belga no practica la novel·la històrica a l'ús o comercial, ans al contrari. Estem dins un territori altament filosòfic i moral. I la prosa està empeltada de profunditat i bellesa, riquesa estilística i indagació artística.
A “Opus nigrum” Marguerite Yourcenar ens regala una lliçó de filosofia aplicada, un quadre moral de tota una època, del final de la Edat Mitja i el començament d'un Renaixement que es cobraria la vida de molts savis i erudits, com si fos el darrer alè d'una era de fogueres i martiris. La Yourcenar ens obliga a posar-nos dins la pell de Zenó i ens interpel·la. Hem de prendre partit. Hem de optar per la saviesa i la ciència o per l'obscurantisme i la foscor. 

De tot el que he llegit, destacaria un moment privilegiat, que em va impressionar molt. Cap a la tercera i última part de la novel·la, Zenó intenta fugir i arriba a una platja belga, símbol de l'última frontera del seu país. Allà troba a grups de perseguits i fugitius, com ell. En aquella platja, Zenó demana preu als barquers perquè el portin a Anglaterra o a Zelanda. Però en un determinat moment, després de dormir a la sorra una estona, contempla la seva vida, la vida dels seus, i medita sobre el seu destí. La platja, la sorra, i la força del esperit donen lloc a un moment màgic. Es llavors quan la Yourcenar sembla també emocionar-se al escriure, i ella retroba la platja de la seva infantesa, ella, belga i francesa, dona i home alhora, també observa el seu destí. Glòria a la literatura! Glòria a Marguerite Yourcenar!


Per acabar us deixo uns fragments com a homenatge a aquesta bella novel·la:

“Zenón creció para la Iglesia. Ser clérigo era, para un bastardo, el medio más seguro de vivir acomodadamente y de acceder a unos puestos honoríficos. Además, el ansia de saber que, desde muy pequeño, poseyó a Zenón, los gastos de tinta y velas consumidas hasta el alba, sólo le parecían tolerables a su tío en caso de tratarse de un aprendiz de sacerdote. Henri-Juste confió al principiante a su cuñado, Bartholommé Campanus, canónigo de Saint-Donatien, en Brujas. Este sabio, consumido por la oración y el estudio de las letras, era tan dulce que parecía ya viejo. Enseñó a su alumno el latín, lo poco que él sabía de griego y algo de alquimia, y entretuvo la curiosidad que el estudiante sentía por las ciencias con ayuda de la Historia natural de Plinio. El frío gabinete del canónigo era un refugio adonde el muchacho escapaba de las voces de los corredores que discutían el valor de los paños de Inglaterra, de la insípida sensatez de Henri-Juste y de las caricias de las camareras ávidas de fruta verde. Allí se liberaba de la servidumbre y de la pobreza de la infancia; aquellos libros y aquel maestro lo trataban como a un hombre. Le gustaba la habitación tapizada de volúmenes, la pluma de ganso, el tintero de asta, herramientas de un conocimiento nuevo, y el enriquecimiento que supone aprender que el rubí procede de la India, que el azufre casa con el mercurio, y que la flor que en latín se llama lilium se llama en griego krinon y en hebreo susannah. Se dio cuenta en seguida de que los libros divagan y mienten, igual que los hombres, y de que las prolijas explicaciones del canónigo se referían a menudo a unos hechos que, por no existir, no necesitaban ser explicados.”
(...)
El Zenón que caminaba con paso apresurado sobre las anchas losas de Brujas sentía pasar a través de él, como a través de un traje usado, el viento del mar, una oleada de millones de seres que habían vivido en aquel punto de la esfera o que allí vivirían hasta la catástrofe final que llamamos fin del mundo; todos aquellos fantasmas atravesaban sin verlo el cuerpo del hombre que, cuando ellos vivían no existía aún o que, cuando ellos nacieran, ya no existiría. (...)
Revivía demasiado a menudo en el presente los momentos caducos de su propio pasado, no por remordimiento o nostalgia, sino porque los tabiques del tiempo parecían haber estallado.”

dimecres, 26 de febrer del 2014

Barbablava.- Amélie Nothomb






Amélie Nothomb
Barbablava
Traducció al català de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama, 2014


En la promoció d'aquesta, diu l'autora que escriu quatre novel·les i en publica una.
Torne a llegir les entrades que he anat perpetrant sobre llibres d'aquesta xica: el cinquè que comente l'he llegit en català. Ja tocava. I he aprés moltes paraules noves.
En aquesta ocasió, es tracta d'una relectura del conte de Barbablava amb el marcat caràcter de la Nothomb.
La portada, com ens va assenyalar Toni, també és una foto de l'autora:
- La protagonista, com no podia ser menys, una dona forta i rara.
- La peripècia, entretinguda. 
- El desenvolupament, amb els puntets de genialitat d'aquesta belga-japonesa-francesa mundial.
La propaganda del llibre, encomanadora. El llibre no és dels millors d'ella. Interessant sí, però.

dijous, 20 de febrer del 2014

La llarga vida de la Marianna Ucrìa | Dacia Maraini







«A fora és fosc. El silenci embolcalla la Marianna, estèril i absolut. A les mans, un llibre d'amor. Les paraules, diu l'escriptor, són recollides pels ulls com raïm d'una vinya suspesa, són espremudes pel pensament, que gira com una roda de molí, i després, en forma líquida, s'escampen i flueixen felices per les venes. És aquesta la divina verema de la literatura?» (pàg. 179)





La llarga vida de la Marianna Ucrìa
Dacia Maraini
Traduc. de Marta Hernández Pibernat
Editorial minúscula, 2013
Col·lecció Microclimes

La biografia d’una dona, la vida de la qual ens es contada no des del seu naixement sinó des de l’encontre amb un condemnat a mort i arriba no fins a la mort de la Marianna sinó a la trobada de la llibertat.

El silenci d’una dona, ple de paraules.
"Deu ser perquè li falta la paraula i cada pensament es converteix en escrit i els escrits, ja se sap, tenen la pesantor i la polida matusseria de les coses embalsamades". (pàg. 145)
La tragèdia d’una nena que perd de ben menuda la veu, però es fa sentir a un món ple d’homes i costums que no tenen cap consideració cap a ella.

Les capses de llaminadures plenes de notes escrites pel pare, la mare, els amics...

Fruita gebrada, granissats, gelats, xocolata aromatitzada amb canyella, pastissets de mató… per explicar de la manera més dolça possible, el destí de néixer dona a la Sicília del segle XVIII. La Marianna a qui un acte de brutalitat sofert de molt petitona l’impedeix escoltar mai més el què passa al món, l’impossibilita xisclar però també cantar i xiular, però no la privarà de comunicar-se i ho farà sobre fulls voretats de blau amb una ploma i tinta xinesa, traçarà paraules i reflexions, somnis i pors. 

Aprofitarà les seves mancances per treure profit de les seves virtuts, les aprofitarà perquè els homes que l’envoltin condescendeixin en el seu afany d’aprendre, el seu afany de llegir, el seu afany d’escriure... Ens explicarà l’esdevenir d’una família noble i terratinent, però també sabrem del destí de les famílies més humils, de les dones sense oportunitats. 

Utilitzarà l’olfacte i la vista per suplir la capacitat d’escoltar, i així el llibre ens trasllada a un món d’olors: d’aigua d’enciam, de tabac, de làudan, d’orins i suor, d’aigua de bergamota, de càmfora, d’emplastres de col i de perfum de gardènies.

Un pare que la porta a l'”escorxador”, la mort del qual l'empenta a fer-se més gran.

Un amor que precisa aprendre a escriure per abastar-lo. I que troba en les paraules escrites realitat i desig, expressió i justificació, vehicle i encontre.
"El Carlo és l’únic que s’ha adonat de la seva desolació. Però està massa ocupat en la discussió per aixecar-se. Es limita a mirar-la fixament amb ulls generosos però també desconcertats, perquè els sanglots sense veu són com els llamps sense trons, una cosa incompleta i desmanegada." (pàg. 104)
Tastarem la mediterrània, a través dels seus corriols, de les atzavares i les figueres, dels seus paisatges, de la seva llum... Observarem la vida nocturna a la claror de les espelmes i, entre llençols de lli, ens vestirem amb blondes i randes, ens calçarem amb botines encara que els peus en facin mal, al cap perruques i a la cara pólvores... Sabrem de l’amor i de la passió i de la seva renúncia, sabrem de com vivien la maternitat, encara nenes, com s’avocaven als fills, sabrem de les febres i les malalties i de com morien als seus llits.

Sabrem de jardins bonics, de saüc i de gessamí, i de frescos a la paret, de passes silencioses, de mirades per les escletxes de la porta, d’insinuacions i ordres... de carruatges i de cadires, de celebracions ostentoses per naixements, per casaments, per recuperacions, per defuncions.
"És el primer cop que la Marianna entra a casa d’una viddana de les seves terres, la muller d’un dels seus colons. Per més que havia llegit sobre ells als llibres, no s’havia imaginat mai una pobresa semblant." (pàg. 266)
Una terra i un temps durs, molt durs (excepte per als rics com la Marianna, és clar) per a viure els sentiments i la llibertat, per a eixir dels esquemes de classe i les cadenes de la pobresa. Sense diferència, doncs, amb la nostra:
“Aquí hi regna la injustícia més entenimentada. Tan entenimentada i tan arrelada que a la majoria els sembla natural. I sobre la naturalesa no s’hi mana, ja ho sabeu; qui pensa a canviar un color de cabells o de pell? Es pot transformar un estat de legitimitat divina en un de voluntat diabòlica? Un rei té el poder, diu Montesquieu, de fer creure als seus súbdits que un escut és igual a dos escuts, “dóna una pensió a qui s’aparta dues llegües i un govern a qui se n’aparta quatre”. (pàg. 375-376)
Sabrem d’una dona intel·ligent, forta i delicada, que aprofita el silenci que l’envolta per reflexionar, que bressola les tradicions més estrictes amb les ganes de volar, i ho aconsegueix tancant-se a la biblioteca, llegint sense parar, i finalment ho assoleix, fent-se la vida a la seva mida.
"També vós hi sabeu veure més enllà dels domassos i les perles, la disminució us va portar a l’escriptura i l’escriptura us va portar fins a mi. Tots dos ens servim dels ulls per sobreviure i ens nodrim, com arnes golafres, de paper d’arròs, paper de til·ler, paper d’auró, sempre que tinguin ratlles de tinta." (pàg. 381)
....................................................

Mentre llegia la Marianna Ucrìa, no podia evitar anar relacionant novel·la i personatge amb altres que també em van impactar. Les referències més òbvies són Il Gattopardo de Lampedusa i el Bearn de Villalonga: Totes tres obres comparteixen un món endogàmic i fastuós, rígid i molt de la mediterrània meridional, on l’observància d’uns costums aristocratitzants i patriarcals amaga secrets de família que queden tancats i barrats en benefici de la conveniència i l’honor d’estirp. La Sicília dels Ucrìa donarà pas a la de Don Fabrizio i a la dels codis ocults de les novel·les de Giovanni Verga, les quals desembocaran en els retrats literaris de Sciascia sobre poder i corrupció. I d’aquí a la visió de les estructures de poder establides pels sicilians emigrats a Amèrica que ens oferia la trilogia de Coppola, hi ha un pas.

Centrant-nos en el personatge de Marianna, cal dir que més enllà de la figura de la dona sotmesa i mal casada que aspira a viure una gran passió similar a la d’alguns personatges de la literatura decimonònica (Ana Ozores, Emma Bovary, Anna Karènina), la condició de sordmuda de la nostra protagonista la inhabilita per a relacionar-se amb un entorn del que es troba aïllada i que, en certa manera, li resulta hostil i incomprensible. El fer de la necessitat virtut empeny la Marianna a crear un món propi i a interpretar el que l’envolta potenciant els sentits que posseeix: la vista i l’olfacte. Però és a través de la lectura i l’escriptura que Marianna construirà el seu jo. Ambdues eines seran la seva salvació i li obriran tot un món de possibilitats, com li va passar també a la Cosima de Grazia Deledda (trassumpte de la pròpia autora). Un altre Cosimo de la literatura italiana, el d’El baró rampant de Calvino, s’exiliarà aiximateix del seu entorn, com la Marianna, i ho farà vivint entre les branques dels arbres. Sense deixar mai, això sí, d’observar i descriure la realitat amb la perspicàcia clarivident que dóna el mirar-s’ho tot des de la distància. I com la Marianna, el Cosimo s’aïllarà arran de patir una experiència traumàtica.

També la Mila de Solitud (Víctor Català) viu un episodi violent que la fa emparar-se en la figura simbòlica de la muntanya per tal de mitigar el seu dolor i el sentiment que dóna títol a la novel·la. Es trobarà aïllada del món, no per manca de sentits com Marianna Ucrìa, sinó per viure enmig del no res. Igual que Marianna, Mila comença la novel·la pujant la muntanya amb tota la innocència, i acaba baixant-la després d’haver esdevingut una dona sàvia i desenganyada.

Per a Marianna Ucrìa, la percepció a través dels sentits és la font del coneixement. Allò inintel·ligible es farà entenedor a través de la percepcio sensorial, que serà l’única via per la qual esdevenir subjecte i adquirir memòria i llenguatge: una forma d’adaptar la realitat i de fer-la seva que m’ha recordat Las ruinas circulares de Borges (Quería soñar un hombre: quería soñarlo con integridad minuciosa e imponerlo a la realidad) . Sense oblidar la filosofia de Hume que impregna les pàgines de la novel·la de Maraini i que també va ser una gran influència per a l’escriptor argentí (no se’ns passi per alt la seva progressiva cegesa física).

I per acabar, vull fer-ho, no amb un personatge, sinó amb una escriptora amb qui, malgrat la distància temporal, la Marianna Ucrìa hi té bastant a veure: Mercè Rodoreda. A banda de l’univers literari rodoredià, poblat per dones solitàries emmarcades sempre dins un context eminentment masculí i víctimes d’una història amb majúscules que les condiciona, la pròpia autora, a la manera de Marianna, va ser bastant autodidacta i va conformar un imaginari personalíssim mitjançant l’escriptura i la pintura. Però és que a més, a la vida de Rodoreda, a la Barcelona del segle XX, tan allunyada de la Sicília del XVIII de la Ucrìa, també hi va existir un Senyor marit oncle. Literatura i vida sempre de costat, alimentant-se, narrant-se i interpretant-se mútuament.
........................................

"Finalment el cos es va portar a les catacumbes dels caputxins per embalsamar-lo. Ella hauria preferit que descansés sota terra, però el Mariano i el senyor germà Signoretto van ser inflexibles: el duc Pietro Ucrìa di Campo Spagnolo, baró de Scannatura, comte de la Sala di Paruta, marquès de Sollazzi, havia de ser embalsamat i conservat a les criptes dels caputxins com els seus avantpassats.
Van baixar a les catacumbes en tropell, ensopegant amb les cues dels vestits, corrent el risc de calar foc al cadafal amb les torxes, en un tràfec de mans, sabates, coixins, flors, espases, lliurees, canelobres.
Després van desaparèixer tots i es va trobar sola amb el cos nu del marit mort mentre els frares preparaven el gresol i el bany de salnitre.
Al principi s'havia negat a mirar-lo: li semblava indiscret. Els seus ulls es van posar més enllà, en els tres vells de pell enquitranada adherida als ossos que la miraven fixament des de les parets a les quals estaven enganxats pel coll, amb les mans esquelètiques lligades al pit amb un cordó.
Al damunt de les lleixes de fusta lacada hi jeien altres morts: dones elegants amb els seus vestits de festa, els braços plegats sobre el pit, les còfies de vores esgrogueïdes, els llavis tibats sobre les dents..." (pàg. 217-218)

dimecres, 19 de febrer del 2014

L'escuma dels dies - Boris Vian

Boris Vian
L'ESCUMA DELS DIES
Traducció de Jordi Martín Lloret (Premi Ciutat de Barcelona de traducció al català 2013)
El cercle de Viena, 2013
217 pàgines

Enllaç a la web de l'Editorial que alhora enllaça amb primeres planes, entrevista al traductor  i crítica de la Marina Espasa.


Vaig acabar de llegir-lo ahir al migdia, un dia rúfol d'hivern, i en el moment de tancar el llibre, no sabia si plorar de tristesa o d'admiració o tornar-me'l a llegir o demanar a algú que m'omplís la casa de flors, perquè per un moment em va semblar que tenia un pes molt gran al pit, que forçosament havia de ser un nenúfar, vaig notar que el sostre de casa s'apropava perillosament al terra i les parets s'abombaven i també ploraven, i els ocellets (perquè a casa no hi tinc cap ratolí) es preguntaven que em deuria passar. I el que em passava és que havia acabat una novel·la extraordinària, plena de paraules inventades, d'estris i màquines inexistents, on els núvols entren a les cases i t'acompanyen pel carrer, on sota la neu hi creixen floretes, i el jazz marca el ritme, és del 1946 però es podria haver-se escrit avui mateix, ple de poesia, que comença divertit i desenfadat, però es va entristint conforme les pàgines van passant. Sartre hi té un paper important, amb el nom de Partre, però no tant per les seves teories sinó pel fanatisme que generà. És un crit a la joventut, a l'amor i a l'alegria i una crítica al culte als diners i al treball alienant en la mesura que impliquen deixar de viure somniant o lliures.


Si parléssim en anglès diríem que és un "must read" i en la nostra llengua us diria l'hauríeu de llegir, per riure, per somriure, per somniar, per admirar, fins i tot per plorar.

Destacar la tasca del traductor, Jordi Martín, perquè no deu haver sigut gens fàcil traduir-lo, però estic segura que n'ha d'haver gaudit molt.

Ah, i ha d'haver inspirat a diverses generacions, llibres, pel·lícules, música... si el llegiu o l'heu llegit que creieu que pot haver inspirat?

dissabte, 15 de febrer del 2014

La utilitat de l'inútil - Nuccio Ordine

Nuccio Ordine
La utilitat de l'inútil - Manifest
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 2013

Enllaç amb l'editorial 
Enllaç amb l'Editorial Acantilado, versió en castellà,  del mateix traductor



Nuccio Ordine fa un manifest de defensa del saber com a “obstacle contra el deliri d’omnipotència dels diners i l’utilitarisme”, i no ho fa amb grans pretensions, sinó que basteix 150 pàgines de citacions i pensaments d’altres, que ha aplegat durant anys, i els ordena en tres capítols, la primera sobre la utilitat de la literatura, la segona sobre la concepció actual de la Universitat com una empresa i la darrera sobre la possessió. 

De la lectura de la introducció ja ens podem fer una idea de tot el llibre, que tot i així val la pena de llegir amb calma i llapis a la mà, pràcticament tot és subratllable. És un manifest de defensa de la necessitat dels sabers  inútils, entenent com a tals els que no aporten beneficis econòmics tangibles, saber inherent a la literatura, a la poesia, amb un clam clar sobre la necessitat de llegir, de gaudir de qualsevol manifestació artística, com a aliment imprescindible per viure. De la necessitat de què les universitats i els instituts continuïn ensenyant, davant la tendència actual a liquidar tot allò que no suposa un guany immediat,  llengües antigues, estudi dels clàssic, la nostra història vaja.. com si fos possible saber qui  som, conèixer la motxilla de passat que tots portem a l’esquena, sense aquests coneixements, però que aviat, tal i com anem,  ningú ens podrà explicar.

Les diferents parts justifiquen la introducció i són cites i frases d’altres autors cosides per Ordine per recolzat tota la seva teoria que d’altra banda ens demostra com una demanda constant al llarg dels darrers segles, i malgrat ara tornem anar  cap per avall i que els sabers “inútils” són cada vegada menys valorats i cada vegada més necessaris, del llibre s’extreu que sempre han sigut víctimes de l’utilitarisme i menysvalorats perquè al cap i a la fi, el saber,  la literatura, la filosofia, la ciència, el coneixement de la història, la història del pensament... o sigui, la cultura, ens dóna ales, i les ales són per volar i si voles has de pensar on vols anar i si es pensa massa es qüestiona un status quo que a alguns els hi funciona molt bé, perquè els hi deu donar els rèdits buscats...a la majoria no.

“La cultura, com l’amor, no té capacitat per imposar-se – observa amb encert Rob Riemen-. No ofereix cap garantia. I tanmateix, l’única possibilitat d’assolir i protegir la dignitat humana ens la brinda la cultura, l’educació liberal.”

“Quan la crisi tenalla una nació és més necessari que mai duplicar els fons destinats al sabers i a l’educació dels joves, per evitar que la societat es precipiti en l’abisme de la ignorància”

“A l’ensenyament públic li correspon la delicada tasca d’apartar l’home de les misèries i l’utilitarisme i educar-lo en l’amor pel desinterès i la bellesa”

“Per aquest camí, s’acabarà cancel·lant la memòria a força de progressives escombrades fins arribar a l’amnèsia total. La deessa Mnnemosyne, mare de totes les arts i tots els sabers en al mitologia grecoromana, es veurà obligada a deixar la Terra per sempre. I amb ella, malauradament, desapareixerà d’entre els éssers humans tot desig d’interrogar el passat per comprendre el present i imaginar el futur. Tindrem una humanitat desmemoriada que perdrà per complet el sentit de la pròpia identitat i la pròpia història”

“El dogmatisme produeix intolerància en qualsevol part del saber: en el domini de l’ètica, de la religió, de la política, de la filosofia i de la ciència, considerar que la pròpia veritat és l’ única possible significa negar tota recerca de la veritat”


Conclou el llibre amb un assaig d’Abraham Flexner de 1939 “La utilitat dels coneixements inútils"

Vaja, un clam al lliurepensament,  i a la necessitat de cultivar-nos i ser crítics per créixer com a persones i per tant com a societat.

divendres, 14 de febrer del 2014

Años luz (Light years, 1975).- James Salter

Años luz (Light years, 1975)
James Salter
Editorial Salamandra. Barcelona 2013
Traducció al castellà de Jaime Zulaika

Aquest es el segon llibre que llegeixo de James Salter.
Salter es un narrador episòdic, acostumat al relat curt, i “Años luz” es una novel·la de 381 pagines. En conseqüència, i acabada de llegir, puc afirmar que estem davant d´una obra narrada a cop de petites estampes (petits esclats de llum) de la vida d'un matrimoni i les seves filles. Cada capítol (els quals son breus) causen al lector l´efecte de relats curts, de petits afluents que van a parar a un gran riu. 

Viri i Nedra son la parella model de la comunitat lliberal i intel·lectual del Nova York de principis dels 70. El matrimoni té dues filles, Franca i Danny.

La primera part de la novel·la esdevé un retrat bucòlic i utòpic de la família i de la comunitat: entren i surten amics de la parella, sopars socials i experiències del matrimoni en plena joventut.

A mesura que avancem les pàgines tot va canviant, fins a tal punt que tenim que recapitular i reflexionar seriosament sobre la realitat del matrimoni.

Salter escriu amb un escalpel a la mà  i es molt precís alhora de pintar amb paraules, quasi com un cirurgià, cada situació. 

El matrimoni, entès aquest com un procés de secament emocional, provoca que la vida familiar burgesa i el capitalisme acabin per ser incompatibles.
La vida familiar de la classe mitja-alta s'alça com un gran mur de contenció, el qual acaba claudicant i caient a causa de la vida liquida del consum modern. Una dona, un home, encara que casats, senten que han de viure molt més del que viuen, i que la vida moderna els hi reclama més vida, més experiència, més de tot.
Nedra, esposa i mare, trenca tots els motlles de les dones de la seva família, i passats els quaranta anys, descobreix que pot començar del nou, que es encara una dona jove i que la vida no pot consistir en aquest continu secament marital. Quan el llibre es va publicar als Estats Units va fracassar estrepitosament atesa la poca comprensió que als 70 podia despertar un personatge com el de Nedra. Van haver crítics que van comparar a la Nedra amb el personatge que va interpretar Meryl Streep al film “Kramer contra Kramer”.

Per acabar he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la. I que James Salter es un escriptor magistral. No és un novel·lista ortodoxe o com es deia abans de “largo aliento”. Com ja he comentat la seva prosa es ajustada i episòdica, de petits bocins. Crec que aquesta va ser una de les poques novel·les que va escriure, sent els relats curts la seva especialitat. De fet penso que aquesta novel·la es com un llarg relat curt. Aquesta ha estat l'impressió que he tingut al llegir-la. 

Adjunto un fragment com a exemple del virtuosisme de l'autor:

“Su vida es misteriosa, es como un bosque; desde lejos parece una unidad que es posible comprender y describir, pero más cerca empieza a separarse, a disolverse en luz y sombra de una densidad que ciega. Dentro de esa vida no hay forma, sólo un detalle prodigioso que llega a todas partes: sonidos exóticos, astillas de luz solar, follaje, árboles caídos, animalillos que huyen al oír el crujido de una rama, insectos, silencio, flores. 
Y todo ello, dependiente, estrechamente entretejido, todo eso es engañoso. Hay en realidad dos clases de vida. Hay, como dice Viri, la que la gente cree que estás viviendo y hay la otra vida. Es esta otra la que causa el problema, la que anhelamos ver. (...) Estaba alcanzando, se encontraba al borde de esa edad en que el mundo se torna súbitamente más hermoso, en que se revela de un modo especial, en cada detalle, techo y pared, en las hojas de los árboles que se agitan levemente antes de una lluvia. El mundo se abría como para conceder, ahora que la vida se acortaba, una larga mirada apasionada, y todo lo que había sido denegado sería otorgado finalmente.”

dijous, 13 de febrer del 2014

Diario de un cuerpo.- Daniel Pennac





Daniel Pennac
Diario de un cuerpo
Traducció al castellà de Manuel Serrat Crespo
Mondadori, 2012



Editat també per Empúries (Diari d'un cos), amb traducció de Joan Casas Fuster, jo l'he llegit, però, en castellà (me'l van regalar, gràcies!).

Coneixem aquest senyor per llibres com Mal d'escola, Com una novel·la... Un gran tipus: bon pedagog i magnífic escriptor.

Coneixem la biologia en general per la part que ens pertoca, pel temps que portem amb els nostres cossos i per la tele... Pels esglais que ens donen les vesícules i les dents, també... Pels nostres majors i els nostres menuts...

Pennac explica la biologia d'un home, des del principi de l'adolescència fins a la vellesa, encara que no creu en diaris.
[...] ¿Cuando hice, pues, por primera vez ese gesto de cepillado que hoy se me impone bastante a menudo? El acontecimiento no se consignó en este diario. Fue, sin embargo, un día importante en mi vida. Una pérdida de inocencia.

Este tipo de laguna me confirma en mi prevención contra los diarios íntimos: nunca captan nada decisivo. (pàg. 142)
Ens parla un senyor francés "bé", alt executiu, de nivell socioeconòmic alt.
Amb problemes de ric i que aguanta fins més enllà dels vuitanta.
Amb una vivència del seu cos molt concreta, com la dels homes del segle passat (el meu avi, el meu pare...).
No veas en ello el efecto de una indiferencia o un pudor especiales; nacido en 1923, yo era ni más ni menos que un burgués de mi tiempo, de los que todavía utilizan el punto y coma y nunca van a desayunar en pijama, sino duchados, recién afeitados y debidamente encorsetados en su traje de diario. (pàg. 12)
És conscient, i ho diu, que el llibre canviaria si haguera estat escrit per una dona.

Practica un humor obert i franc; té amics i és prou honest.
Grégoire, muy ocupado leyendo Tom Sawyer mientras se hurga la nariz... ¿Sus fosas nasales? La gruta de Joe el Indio. ¿Los mocos de su nariz? El tesoro que ha ocultado allí. Como yo, asociará durante toda su vida el placer de hurgarse la nariz al de la lectura. (pàg. 230)
El diari que va començar de xiquet el prepara perquè el rebi la seva filla després de la seva mort, per si vol fer alguna cosa amb ell (publicar-lo o tirar-lo, per exemple). I la filla el publica.

Un llibre curiós, agradable. Pennac ens ha tornat a fer pensar. 

dilluns, 10 de febrer del 2014

Autopsia - Miguel Serrano Larraz

Miguel Serrano Larraz
AUTOPSIA
Ed. Candaya, 2013
398 pàgines


Hannah Arendt utilitzava l’expressió «banalitat del mal» per poder explicar que alguns individus actuin dins de les regles del sistema al que pertanyen sense reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes. Evidentment la Sra. Arendt es referia al nazisme i a l’holocaust jueu, però l’expressió ajustada a l’escala adequada també serviria per definir aquest llibre.

És un tractat sobre la violència, sobre la violència del dia a dia, la que podem patir tots la que podem provocar tots, on l’autor comet la valentia de col·locar-se de protagonista de la seva pròpia novel·la, nom i cognom, edat, aparença física, mateixa ciutat on ha nascut, crescut i viu, fins i tot li fa escriure un llibre que ha publicat a la vida real, per construir un personatge en aparença força gris, marcat per la violència, exercida però sobretot per la patida. (Us podeu imaginar que el Miguel Serrano de veritat no té res de gris, i quan se li pregunta quin percentatge d’autobiografia conté el llibre  respon amb un somriure que un 10%)

Un anar i venir en el temps des de la infància fins al moment en què escriu el llibre, als trenta-i-pocs, viatges temporals marcats pels maltractaments psicològics amb els que de petit va castigar  a una companya, marcats per una pallissa rebuda de jove per part d’uns skinheads, marcats per la relació d’inferioritat que manté durant anys amb un artista de cap a caiguda, relació que el condiciona i el reafirma en la seva mediocritat. És una novel·la generacional, que transcorre a Zaragoza, en una època de consolidació de les tribus urbanes que utilitzaven la violència per fer-se valdre (moltes encara ho fan). Teoritza el llibre sobre els zombis i els vampirs, els primers serien aquestes tribus  “No piensan: si se alimentan de ideas, las desmenuzan y no extraen ningún beneficio de ellas. No tienen prisa ni sentimientos. Se despalazan en grupo...”, els vampirs en canvi, ( representarien el seu amic artista):  “Viven solos...representan el final de una época...Solo toman la sangre de sus víctimas, es decir su fluido vital, su trabajo, que les permite acomodarse en una precaria inmortalidad...”

Ben mirat, tampoc és un personatge tan gris, és un noi de classe mitjana, amb uns pares que l’han educat bé, amb ganes de ser independent, lector àvid, que penja els estudis per treballar i viure sol en un pis de mala mort, renunciant a les comoditats que li ofereix la seva família i a la ruta suposadament traçada: estudis, feina, parella, pis, família. No, no és tan gris, ell decideix fer-se la ruta a la seva mida, i escriure. I sí, de petit va maltractar psicològicament una nena (caldrà llegir pràcticament tot el llibre per veure fins a quin punt), pel simple plaer de veure-la patir, la culpa el tortura i el condiciona.

De jove escriu  un llarg poema sobre l’experiència d’haver rebut una pallissa per part del pitjor skinhead de la ciutat, que presenta a diversos concursos fins que aconsegueix que li atorguin un segon premi. No és tan gris però obsessionat pel concepte de criteri propi va sempre darrera d’algú, però té color, tot i que ell ho ignora, escriu per no parlar, fins que la por a la crítica i al ridícul del seu entorn el fa parar d’escriure.

És una novel·la sobre el pas del temps, sobre com ens afecta, com deforma i conforma les relacions, sobre el fer-se gran, sobre com escollim les amistats o com ens trien elles a nosaltres, sobre la capacitat de maximitzar les pors i els remordiments  i com ens poden marcar la vida, sobre què han suposat les xarxes socials en el manteniment de relacions que de per si ja serien enterrades o simplement per allargar una tafaneria inherent a la condició humana. Sobre la paternitat i el canvi de prisma que suposa en la valoració del què hem fet, del què ens agradaria haver fet i del què ens agradaria que els fills fessin o no fessin o no patissin.

És una novel·la farcida de literatura i de música, de malabarismes fets amb els personatges i els seus noms, és una novel·la ben escrita, molt intel·ligent, que fa reflexionar, amb  anècdotes que molts hem viscut o hauríem pogut viure. Una novel·la com diu l’autor, plena de misèries, però també d’esperances.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Un monje azul come pasas rosas.- José García Villa






José García Villa
Un monje azul come pasas rosas
Traducció al castellà de Jannine Montauban i Eduardo Chirinos
Visor, 2013


Aquest senyor (1908-1997) escriu en anglès. Ni en tagalo ni en castellà, que els domina.

És de Manila. I escriu en anglès per a enfrontar-se al seu pare. En el seu temps i en la seua terra, parlar espanyol era reaccionari i classista. Els jesuïtes feien seminaris "per a nobles". Ell es marxarà a USA.
Quina ironia: al final només canvies d'imperi! Si ets dels xicotets, un d'ells "ha de gelar-te el cor"!

Encara que va nàixer en Singalong (Filipines) esdevingué un xic de New York, amic dels grans del modernisme nord-americà dels anys 50 (Auden, Williams, Moore, Vidal...).

Li van dir el poeta de les comes...

HOW,CLEAN,HOW,CLEAR,HOW,MANLY

How,clean,how,clear,how,manly,
How,cleancut,is,your,anger,
Like,the,tulip,athletic,flower.
(pàg. 124)
CUÁN,LIMPIA,CUÁN,CLARA,CUÁN,VARONIL

Cuán,limpia,cuán,clara,cuán,varonil,
cuán,cuidada,es,tu,cólera,
como,el,tulipán,la,flor,atlética.
(pàg. 125)

(i) (fins) (i) (tot) (va) (escriure) (alguns) (poemas) (amb) (totes) (les) (paraules) (entre) (parèntesis)

Parla molt de Déu...

NOW I WILL TELL YOU THE FUTURE

Now I will you the Future

Of God. The future of God is

Man. God aspired before and
Failed. Jesus was too much

God. Since God is moving
Towards Man, an Man is moving

Towards God -they must meet
Sometime. O but God is always

A Failure! That Time is the
End of the world. When God

And Man do meet -they will
Be so bitter they will not speak.
(pàg. 80)
HE DE DECIRTE AHORA EL FUTURO

Te diré ahora el Futuro
de Dios. El futuro de Dios es

Hombre. Dios lo intentó alguna
vez y fracasó. Jesús era demasiado

Dios. Ya que Dios se acerca
a Hombre y el Hombre se acerca

a Dios -ellos deberían encontrarse
alguna vez. ¡Oh, pero Dios es siempre

un fracaso! Ese Momento será el fin
del mundo. Cuando Dios y Hombre

se encuentren -ellos estarán muy
amargados. Se quedarán en silencio.
(pàg. 81)

És seriós...

DEATH, COROLLARY TO LIFE

Death, corollary to Life
But only by Chronology.
Death, the supreme Theorem-
Life, the Corollary.

Whose antecedence-
Paradox divine-
Mathematicus Sublime
Created in inversed line.

A progression of wine
From fruit to poem.
Grape, the Corollary,
Wine, the Theorem.
(pàg. 82)
MUERTE, COROLARIO DE LA VIDA

Corolario de Vida, la Muerte,
pero sólo en la cronología.
Muerte, el supremo Teorema-
Corolario, la Vida.

Cuyo antecedente-
paradoja divina-
el Sublime matemático
creó en inversa línea.

Una progresión del vino
de la fruta al poema:
uva, el Corolario,
vino, el Teorema.
(pàg. 83)

És graciós...

SKY WROTE ME BLACKBIRDS

sky wrote me blackbirds

that werw gold (perhaps God
laughing, strolling upside down)
I replied,
              Impossible
                                 even for
a miracle! Then God
strolling upside down (perhaps
rose skiing)
                  said,
                          Possible
We (Love and I) saw dwarfs
in Mars, and a marriage
of lemons
                in the house
of peace...
                   And forthwith
I believed and with God I
went laughing, arm in arm
strolling upside down
(pàg. 60)
EL CIELO ME ESCRIBIÓ MIRLOS

el cielo me escribió mirlos

que eran dorados (tal vez Dios
estaba riéndose, paseándose de cabeza)
yo respondí,
                   imposible
                                  ¡incluso
para un milagro! Entonces Dios
paseándose de cabeza (tal vez
esquiando sobre rosas)
                                   dijo,
                                          posible
Nosotros (el Amor y Yo) vimos enanos
en Marte y un matrimonio
de limones
                en la casa
de la paz...
                 e inmediatamente
le creí y me fui riendo
del brazo con Dios
a pasearnos de cabeza
(pàg. 61)

És definitiu...


Un títol em va demanar comprar el llibre. Un poeta em va fer llegir-lo. Menjaré més panses roses d'aquest monjo blau.

dimecres, 5 de febrer del 2014

Retrato de Baroja con abrigo.- Jesús Marchamalo - Antonio Santos






Retrato de Baroja con abrigo
Jesús Marchamalo
Il·lustracions d'Antonio Santos
Edic. Nórdica libros, 2013


Vet aquí un senyor que estima les paraules.
Suposem-li (o li sabem) un gust especial per la conversa amb gent de la seua estirp, professionals del verb i lletraferits.
Ara obsequiem-li (també ens serveix que siguen seues d'abans) amb unes quantes anècdotes d'un escriptor "añejo" i pintoresc, amb "chascarrillos" de poetes i un aniversari a celebrar entre amics seus, famosos i afamats.
Ara, un senyor que pinta molt bé li dibuixarà unes quantes escenes i ens regalarà a tots un gat de rotunds bigotis, pagat de si mateix i ufà sobre rajoles blanques i negres.
En 12x15 cm. Nòrdica ens cosirà unes quaranta pàgines en tres quaderns, escrits en tipus Bembo 13/18 (com l'acer inoxidable del bo) sobre paper de 150 grams, de tacte sedós, amb cobertes poderoses, tot i matant el blanc i negre amb el color verd, per a les guardes i algunes lletres i títols.
Una vegada més caurem entre les arpes dels "adoradors" del llibre, secta destructiva com a poques.
Don Jesús, mestre Santos, Nòrdica: gràcies!


dilluns, 3 de febrer del 2014

Males companyies - Marc Cerdó

Marc Cerdó
Males companyies
Club Editor, 2010


L’Heroi d’aquestes Males companyies sap encertar amb l’escopeta el cul dels gats salvatges perquè s’ha criat en un medi rural. També sap adaptar-se al règim disciplinari esquitxat de fantasia a què l’ha sotmès el medi familiar. Pare, mare i avis fan funcionar de meravella una nova variant d’autoritat, el despotisme histriònic: les quatre parets d’una casa esdevenen un teatre divertit i terrible, tan pautat com les festes de moros i cristians —sempre reben els mateixos— i exposat a la mirada pública.L’Heroi està a les portes d’una insurrecció. La disfressa li ve justa i l’ofega, és hora d’esquinçar-la abans d’aixecar el vol. El comiat ha de ser dels que deixen memòria llarga. Convé triar “bons” comparses… i que comenci una nova funció.


El tenia a la llista des que Marc Cerdó va presentar-lo a L’hora del lector ja fa pràcticament quatre anys, finalment fa un parell de mesos va passar de la llista a la cistella i de la cistella a les mans.

D’entrada ja intueixes que les males companyies no són les que el protagonista busca sinó que qui suposa una mala companyia és el propi protagonista, tot i que com a lectora que sempre procura empatitzar amb els personatges a l’inici em vaig resistir a acceptar-ho, però efectivament el pas de les pàgines van dotant-lo de maldat, això sí amb un cinisme i un subtil sentit de l’humor que fan que davant d’alguna barbaritat se t’escapi un somriure (mal m’està dir-ho). Aquest mala peça és un jove a qui els límits que li han posat a casa no li serveixen i se’ls busca ell sol, sense pensar en els conseqüències dels seus actes, amb una relació pèssima amb el seu pare, i amb l’ajuda directa o indirecta dels seus avis,  amb alguna escena memorable (festa rave inclosa). El jove vol marxar de la casa familiar i de l’illa on viu i no queda clar si fuig per necessitat o organitza tot el sarau per fugir.

El final m’ha deixat una mica a mitges, perquè tot i que està força ben lligat, l’embranzida que pren el  personatge a la segona part del llibre s’acaba en una frenada en sec, per tant li aniria molt bé una segona part per acabar d’amortitzar-lo.

No he pogut evitar relacionar-lo amb Wilt, fa molts anys que me’l vaig llegir, però el record que n’he guardat i sense saber ben bé  com, se m’ha barrejat amb el protagonista de males companyies, deu ser per la trapelleria i maldat encobertes amb un aire de bonhomia.

Un ocellet m’ha dit que  l’autor aquest any treu nou llibre, però diria que no és la continuació de males companyies.

DIARI D'ESCÀNIA I UNIVERS ENDINS. Enric Casasses

Diari d'Escània i Univers endins
Enric Casasses
Empúries ed.
2013
134 pàg.

Enric Casasses, és segurament un dels 4 o 5 millors poetes vius en llengua catalana, això no és poc en un país on tires una pedra i li dónes a un poeta... (Això m'han explicat i també que és una sort poder veure a l'Enric Casasses recitar en directe.
Tot és força escènica i passió...)

En aquest llibre curt, que com el seu títol indica és un diari escrit d'uns dies d'estiu del 1980 que va passar amb una amiga sueca a casa seva al sud de Suècia, a la regió d'Escània; seguit d'un llarg poema que va escriure durant l'estada.

Totes aquestes pàgines es creien perdudes fins que recentement l'autor les va trobar i d'aquí la seva publicació.

Els dies del diari respiren un to reposat i tranquil, en una regió de boscos i cases solitàries on estaven, amb pàgines que són visitades per peculiars personatges suecs...
Casasses treballa les paraules com el poeta que és. De manera senzilla però sense estridències, sembla a les seves mans que siguin música (que és una cosa que tenen els bons poetes quan no escriuen poesia...  Que se'ls hi queda aquesta virtut...)

I de tant en tant es pren algun divertimento genial:
"D'aigua n'hi ha la que vulguis. Fa molt bon temps. Però sense avisar, de cop, es tapa el sol i cau una gota, una altra gota rebota, una gota amb regota bota i rebota i dugues gotes es tornen tres gotes de gota i gota-gota que bota i rebota, degota que gota fins que s'obre el cel i aboca la bóta de totes les gotes: hem quedat xops. Però al cap d'un moment s'ha tornat a esparracar la nuvolada i ha vingut un raig de sol directe a trobar-se amb unes floretes..."
(pàg. 39)
o quan:
"...Una salutació del rodamón perdut del país tan llunyà que no existeix (jo) al senyor pagès més senyor i més arreplegat que he vist: "Ei!" i el salut torna: "Ep!" (en dono les traduccions per facilitar la lectura als lectors que no estiguin familiaritzats amb la mena de danès que es parla al sud de Suècia)."

Un conjunt de pàgines molt bones (amb un final inesperat)...