dimarts, 29 d’abril de 2014

Vila-Matas guanya el Formentor!



  • Vila-Matas, guardonat amb el Premi Formentor de les ...

    www.arabalears.cat/.../Vila-Matas-guardonat-Premi-Formentor-Lletres_0...

    Fa 1 dia - L'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas ha estat guardonat amb el Premi Formentor de les Lletres 2014 en reconeixement al conjunt de la ...
  • Vila-Matas, guardonat amb el Premi Formentor de les ...

    dbalears.cat/.../vila-matas-guardonat-amb-premi-formentor-les-lletres-20...

    Fa 1 dia - L'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas ha estat guardonat amb el Premi Formentor de les Lletres 2014, dotat amb 50.000 euros, ...
  • Enrique Vila-Matas, Premi Formentor de les Lletres 2014

    www.europapress.cat/.../noticia-enrique-vila-matas-premi-formentor-les-l...

    Fa 1 dia - L'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas ha estat guardonat amb el Premi Formentor de les Lletres 2014, dotat amb 50.000 euros, ...
  • Enrique Vila-Matas, premi Formentor de les Lletres 2014

    www.elperiodico.cat/.../enrique-vila-matas-premi-formentor-les-lletres-3...

    Fa 1 dia - L'escriptor barceloní Enrique Vila-Matas ha estat guardonat amb el premi Formentor de les Lletres 2014, dotat amb 50.000 euros, ...
  • Enrique Vila-Matas guanya el premi Formentor 2014 - Ara

    www.ara.cat/.../Enrique_Vila-Matas-Premi_Formentor_0_1128487304.h...

    Fa 1 dia - "Vila-Matas ha renovat els horitzons de la novel·la amb elegància literària. Els ha donat una força creativa que ha situat la novel·la una vegada ...
  • Vila-Matas, l'excèntric nou premi Formentor - Ara

    www.ara.cat/premium/.../Vila-Matas-lexcentric-nou-premi-Formentor_0...

    Fa 15 hores - Estic atenent els periodistes francesos per parlar de la meva última novel·la i els periodistes espanyols per comentar el premi Formentor”, ...
  • Ara.cat - Premi Formentor

    www.ara.cat/etiquetes/premi_formentor.html

    L'escriptor mexicà Carlos Fuentes va rebre ahir a la nit el nou premi Formentor de les Lletres, pel conjunt de la seva obra "magnífica, simfònica i omnímoda", ...
  • Premio Formentor

    www.epdlp.com/premios.php?premio=Formento...

    Tradueix aquesta pàgina
    El Premio Formentor es un galardón que se concedió desde el año 1961 al 1967, impulsado por la editorial española Seix Barral, con la colaboración de una ...
  • dilluns, 28 d’abril de 2014

    La vida al davant | Romain Gary (Émile Ajar)

    La vida al davant
    Romain Gary (Émile Ajar)
    Traducció de Jordi Martín Lloret
    2a. edició, febrer 2014
    Angle Editorial


    No us deixeu enganyar pel títol.
    Potser tenir tota la vida al davant (clar, segons quina vida) no és una cosa desitjable. M'explicaré: Unes bones amigues em van regalar aquest meravellós llibre pel meu aniversari (sempre una data no acceptada de bon grat). Em vaig aconformar amb aquest títol tan suggeridor: Encara tenia la vida al davant.
    I, clar, és això el que li diuen al petit protagonista d'aquesta història: "Tens tota la vida per davant". Però ell veu tots els personatges que l'envolten els quals han perdut l'alegria, la salut... la felicitat!, i es pregunta si això és una bona cosa.

    La novel·la està ambientada als anys 70 al barri parisenc de Belleville (immigració, prostitució, drogadicció..., i els protagonistes són la senyora Rosa, una exprostituta jueva, gran i malalta, que regenta una casa d'acollida de «fills de putes», prostitutes que tenen fills i no volen que els serveis socials se'ls furten, i en Momo, un xiquet àrab, molt sensible, que s'estima molt la seua cuidadora.
    A aquests protagonistes els segueixen una bona colla de personatges ben singulars: la prostituta transsexual ex campiona de boxa, drogadictes, prostitutes, una tribu d'africans amics del senyor Waloumba, el vell Hamil que educa el nostre petit Momo en l'islamisme, el doctor Katz, també jueu...

    ...i la veu del narrador, el nostre petit Momo!, per a mi, el millor de la novel·la. A banda d'anar contant-nos la seua història i la dels personatges que l'acompanyen, ens fa comentaris sobre què comprén i què no de tot el que l'envolta. Usa paraules que no entén el significat de les quals, expressions que sent utilitzar els majors, paraules incorrectes, d'inventades... de vegades amb humor, sempre amb una sensibilitat aclaparadora. I tot i voler ser un escriptor com Victor Hug i arribar a escriure "Els Miserables"...
    Tota la sordidesa de les històries és compensada per aquesta mirada tan tendra i plena d'amor.

    L'única cosa que ens pot salvar: l'estima pels altres.
    Un plaer per als sentits, encara que el cor et plore per dintre!

    dissabte, 26 d’abril de 2014

    Cataratas.- John Berger-Selçuk Demirel





    John Berger-Selçuk Demirel
    Cataratas
    Traducció al castellà de Pilar Vázquez
    Gustavo Gili, 2014



    Primer llibre llegit dels "pillats" a la Fira 49.

    La fitxa de l'editorial aquí, la recomanació del Jordi Llavina aquí...

    Dues alegries: GGili segueix treballant i un nou llibre del Berger.

    Dos valors: una reflexió gràfica sobre la vista (uns dibuixos preciosos d'ulls que il·luminen, que volen, que es tanquen, parpelles com a cremalleres...) i una explicació poètica i científica sobre la recuperació de determinats aspectes de la visió després d'una operació de "catarates".

    Quan estudiava, els psicòlegs de la percepció aprofitaven aquestes operacions però amb pacients de "catarates congènites" (que mai no hi havien vist i, en ser operats, començaven a veure amb el llenguatge ja consolidat) per explicar com es consolida la visió com a sentit d'aprehensió del món. Aquest breu apunt ens il·lumina ara eixes xicotetes diferències entre hi veure malament o poc i veure-hi de nou, entre percebre els colors i estimar-los, entre descriure ciència i parlar del dolor d'aproximació a les coses...

    Com que a cals orfes n'hi ha molts d'artistes, una recomanació-quasi obligació. Per als amics del Berger, una altra ocasió de gaudir la seva prosa i el seu gaudi del món. Per als amants dels llibres "bonics", un altre caramelet.


    dimarts, 22 d’abril de 2014

    Un hombre al margen.- Alexandre Postel


    Alexandre Postel
    Un hombre al margen
    Títol original: Un homme effacé
    Traducció: Mª Teresa Gallego Urrutia
    Nórdica, 2014




     
    No hace tanto bien la verdad en el mundo
    cuanto daño hacen sus apariencias.
    La Rochefoucauld
    (cita de l'inici)





    La veritat pot tenir múltiples cares. Si apostem només per una d’elles és perquè la comoditat ens hi empeny i som incapaços de dubtar de la compacta evidència de les aparences. Donem per bones les versions coherents perquè apel·len al nostre sentit de la versemblança, i si tot lliga no cal buscar més raons: si ho sembla, és que ho és. E se non è vero, è ben trovato...


    A ver, imagínese que le piden que meta un palo en el agua. Por mucho que elija un palo muy recto, ese palo tan rectilíneo, cuando lo sumerja en el agua ya sabe que parecerá que está torcido... Eso es lo que pasa si se declara no culpable. En cambio, si  anticipa ese fenómeno de... refracción, si toma la delantera y escoge un palo que está torcido ya, ese palo suyo, cuando lo meta en el agua, será tan recto como una I. ¿Me va siguiendo? Dará mejor impresión si se declara culpable, la pena será mejor (...)  [Pàgs. 81-2]


    Un home al marge és un home marginal. Però... què pot tenir de marginal un respectable professor de filosofia, estudiós de Descartes, fill de bona família i nét d’una glòria nacional americana? Podríem dir que la vulnerabilitat, una mena de vulnerabilitat gens excloent de la que tots som susceptibles de formar part. Des dels rumors maliciosos capaços d’ensorrar reputacions fins a l’enorme ull orwellià, vigilant i escrutador, l’aparença sospitosa sempre ha esperonat els defensors de posar caps a la picota.

    Cada època ha tingut les seves bèsties negres i els seus sistemes d’acusació. Les caceres de bruixes de l’Edat Mitjana, incrementades durant els segles XVI i XVII, duien implícita la misogínia i el temor a perdre la preeminència del Cristianisme. A la França de finals del XIX es va acusar d’alta traïció -injustament-  el capità Dreyfuss, nom amb què des d’aleshores es va designar el seu cas. L’arbitrarietat del procés va provocar la publicació al diari L’Aurore del famós article J’accuse de Zola per tal de defensar la innocència del capità i denunciar les dubtoses pràctiques judicials.  El cas posava l’accent en l’honor patriòtic i en un suposat delicte de traïció, però en realitat s’hi amagava un fort antisemitisme.

    A la novel·la de Postel ens trobem amb un assumpte que presenta concomitàncies esfereïdores amb la realitat actual: l’acusació de  pederàstia al professor Damien North arran d’unes imatges pornogràfiques trobades al disc dur del seu ordinador. Ell defensarà la seva innocència i esgrimirà l’única veritat que té a l’abast, la que només ell coneix. Però la maquinària del sistema ja s’ha posat a funcionar i el que menys importa són les febles al·legacions del professor. Tot s’analitzarà en retrospectiva: les paraules que un dia va pronunciar, els fets que temps abans havia protagonitzat. Ara tothom fixarà els ulls en la trista persona de North a través de la lupa d’augment deformadora que anirà construint una altra veritat inqüestionable, perquè les proves són determinants i l’error no hi té cabuda. A l’època de les comunicacions, la difusió de la notícia serà imparable  i cadascú s’atorgarà el dret a dir-hi la seva.

    És innegable la importància d’Internet a la nostra societat:  ha canviat substancialment la percepció de la informació i també les relacions que establim amb altres individus. Però malgrat tot,  és precís que incidim en la doble vessant que proporciona la immediatesa del mitjà: tenir-ho tot al nostre abast en menys d’un sospir també juga en contra quan el subjecte de la informació és un mateix, com li succeeix al professor North, suposat botxí, víctima potencial. 

    Si en segles anteriors (i fins no fa gaire) el gran tòtem de la societat era la religió, ara ho és l’esperit científic amb tot el seu arsenal incontestable de proves irrefutables. Aquest fet ens du al següent plantejament: encara que les dades descontextualitzades siguin absolutament rigoroses, la interpretació que se'n pugui fer ja no depèn tant de la ciència com de la ment humana. I el cert és que el pensament  humà, en essència, no ha canviat gaire pel que fa als temors,  a l’ús del tòpic com a refugi simplificador d'una realitat complexa i a la tendència general al pensament únic. Només caldrà afegir-hi el mantra de la correcció política, i ja tenim la quadratura del cercle.

    Els atavismes col·lisionen sovint amb la ingenuïtat del precepte rousseaunià de la bondat intrínseca de l’ésser humà, i també amb el dret elemental a la presumpció d’innocència. Tot i que a la civilitzada Europa actual ja no es tallen caps ni es condemna ningú a mort, l’ostracisme social, familiar i laboral actua amb una contundència igualment ferotge. Els prejudicis a l’era de la ciència i del poder aclaparador de la xarxa propicien que, paradoxalment, l’excés de llum acabi per enlluernar-nos.

    A través d’un inici d’allò més kafkià, Postel desenvolupa una trama hitchcockiana que és una picada d’ullet al tema del fals culpable (almenys, així es reivindica el protagonista de la novel·la). La radiografia dels ambients judicials, burgesos i universitaris del París actual es podria haver centrat en qualsevol altre indret d’aquesta amalgama amorfa que és l’Europa on ens trobem immersos.

    Els símbols de què es serveix l’autor per mostrar-nos la devastació personal que suposa veure's imputat en un delicte tan tèrbol com la pederàstia no són gratuïts; en ells s’hi barregen i s’hi alternen la ironia, la fatalitat i la crítica. El policia que interroga North, per exemple, es diu Delenda, nom que ens retrotrau a la frase de Cató: Carthago delenda est (Cartago ha de ser destruïda). És a dir, ja no es tracta únicament de vèncer, sinó d’anihilar, d’esborrar completament, com si l’enemic a qui es pretén destruir no hagués existit mai. Tampoc no importen gens ni mica les conseqüències de prémer la tecla delete i fer fonedís qui hagi gosat subvertir el tabú. Es tracta de la versió renovada i civilitzada de l’antiga llei del Talió.

    L’altre símbol important de la novel·la: la referència constant a Descartes i els fonaments de l'òptica moderna, té una gran eficàcia narrativa perquè contraposa la cruel realitat d'un professor envoltat de coneguts que li giren l'esquena, amb les íntimes divagacions del personatge sobre el punt de vista i la mirada: l’aliena, naturalment, però la pròpia també. Que Damien North sigui un especialista en la teoria de l’òptica cartesiana ens dóna una pista de la fragilitat dels nostres ulls i de la nostra ment, tan necessitada de bastir relats que semblin coherents i, alhora, tan renuent a parar esment a les possibilitats ocultes darrere de la gruixuda paret de l’aparença on tan segurs ens hi trobem: talment com si no ens haguéssim mogut de l’interior de la caverna platònica.


     [...] la ley de persistencia retiniana. Se trata de un fenómeno conocido: por razones que tienen que ver con la química de la retina, la percepción de una imagen dura siempre  algo más que el estímulo visual que la causa. Durante unas fracciones de segundo, nuestros ojos no ven lo que ocurre en el “mundo real”. Es la persistencia retiniana lo que le da a una sucesión de gotas de agua la apariencia de una raya continua, de un hilo.  [Pàg. 128]

                                                                [...]

    El cine, en sus formas más rudimentarias –estoy pensando en el praxinoscopio y demás teatros ópticos del siglo XIX-, se basaba en un aprovechamiento de la persistencia retiniana, que le proporcionaba al espectador de una sucesión de instantáneas una impresión de continuidad: si el cine es posible es por la imposibilidad de nuestros ojos para ver lo que existe en realidad. La persistencia retiniana es, pues, una máquina de continuidad ilusoria: en otras palabras, una máquina de tejer relatos. Veo en ella la encarnación, la prueba fisiológica de esa necesidad de los hombres, ancestral y que los hace diferentes, de contarse historias en la medida en que lo propio de una historia es, precisamente, la nitidez de sus perfiles y la continuidad de su trama. Nitidez, continuidad, ilusión, tales son los caminos que tomamos, que nunca hemos dejado de tomar desde la noche de los tiempos para sustraernos al movimiento desordenado de las formas desenfocadas, para fijar en el mundo una mirada que no sea la mirada medrosa del animal sumido en un caos que se reproduce sin cesar. La persistencia retiniana es el emblema y el instrumento de nuestra libertad, y también de nuestra servidumbre.

    (notas naranja 24/03)  [Pàg. 129]



    La nostra vida vertical - Yannick Garcia

    YANNICK GARCIA
    LA NOSTRA VIDA VERTICAL
    L'altra editorial, 2014


    Aquests dies de festes santes no he parat de viatjar, he estat al Nepal, testimoni de l’acompliment d’una missió divina, a la Selva Negra observant dues animetes que algú ha decidit, per no se sap quin tipus de “justícia” que han d’encendre’s plegades, a Escòcia amb un repartidor de cafè desmesuradament empàtic. També he estat de càmping a Alcanar acompanyant les derives mentals d’un vell supervivent dels camps d’extermini nazi que quan tanca els ulls és feliç. Amb  en Heiko per Sofia, observant el seu procés d’interiorització de la teoria que li ha ensenyat la Teresa, una falduda, de les societats que creixen cap amunt. Amb un indi pell-roja que es fa moltes preguntes. Al Brasil, observant la senyora que tenia cura de la casa dels Zweig....,  a l’Illa de Russki  ajudant a la Nika, fotògrafa,  a muntar una exposició mentre a casa seva la vida fa un gir de 180º; corrent per Groenlàndia amb en Vanni i una senyora que fa una mica de por, i finalment al Japó amb la Momoko fent de guia turística mentre intenta controlar la seva vida. Tot plegat sense sortir pràcticament de casa i gràcies al Yannick Garcia, i a la seva/nostra vida vertical.

    En llegir el títol per primera vegada, em va venir al cap un bloc de pisos, i quan penso en un bloc de pisos penso en la divisió de la propietat horitzontal (seqüeles acadèmiques), i el fet de no haver acabat mai d’entendre per què en diuen horitzontal quan parlem de verticalitat (deu ser cosa dels romans), però llegint aquest recull de contes que parcel·la horitzontalment, tant territorial com emocionalment  la condició humana amb els seus ets i uts i que construeix cap amunt o cap avall (depèn des d’on es miri)  una castell de personalitats múltiples i disperses pel món, totes elles amb un mínim comú divisor ben de la ceba, que demostren que amb indiferència d’on siguem o on estiguem: patim, estimem, deixem d’estimar, plorem, riem, mengem, rumiem i ens morim amb la mateixa intensitat. Tot plegat embolcallat d’un ritme propi amb la informació justa i no sempre clara per anar-te fent tirar fins al final, quasi sempre sorprenent.


    Admirable la capacitat de l’autor de transmetre tanta complexitat emocional en tant poques planes,  personatges molt ben construïts, alguns magnífics tenint en compte el poc espai per desenvolupar-se. En definitiva, un recull molt recomanable, premi Documenta ben merescut. 

    El cuento del cortador de bambú






    El cuento del cortador de bambú

    Edició i traducció al castellà de Kayoko Takagi
    Trotta / Unesco - Pliegos de Oriente, 2008 (4a edició)



    un conte: el primer escrit en japonés
    (kana: lletres sil·làbiques nacionals de dones
    els homes continuen escrivint en xinés, segles IX al X)
    Murasaki Shikibu, la autora de 'La novel·la de Genji' (Genji monogatari) diu d'aquest conte que és el punt de partida de la literatura japonesa 
    (ella, al 1004, un parell de segles després més o menys, en serà la cimera)

    un conte, una nena de la lluna és trobada a dins d'un bambú i porta la fortuna al llauro que la troba
    (al final sabrem com ha passat això i per què)

    mentrestant, la seua bellesa acaba amb la vida dels seus pretendents
    (l'últim d'ells oferirà la seua immortalitat en un bellíssim ritual de neu i foc, amor i fum) 

    davant el presumpte poder de mercats, homes i occidents, sovint tan poc discutit, la possibilitat d'altres esquemes d'equilibri front als poderosos, de dones que neguen els "drets" del mascle, de llunes que governen les seves vides en països de sols naixents, ens retornen, des d'un somni alternatiu l'esperança d'un altre món

    mono-katari, històries contades, coses narrades, literatura, la vida 
    (una il·lusió)

    dijous, 17 d’abril de 2014

    LA CANCIÓN DE AMOR DE JONNY VALENTINE. Teddy Wayne

    La canción de amor de Jonny Valentine
    Teddy Wayne
    Blackie Books ed.
    2013
    404 pàg.
    Trad. de Ismael Attrache

    D'addictiva i enganxosa com una cançó d'èxit només es pot catalogar aquesta novel·la de l'autor americà Teddy Wayne on ens explica la història d'una jove estrella del pop que està de gira pels Estats Units.

    Aquest cantant que només té 12 anys i és un fenòmen global; que viu aïllat del seu entorn, gobernat per una estricta mare que li fa manager i li imposa un sever ritme de treball. L'únic amic que té és el seu guarda-espatlles i una sèria adicció als vídeojocs.

    És una espècie de novel·la d'iniciació del noi que està descubrint sensacions bàsiques; relat insertat dins el showbussines, amb totes les llums i ombres implicites que té una infància finiquitada abans d'hora en benefici d'una popularitat que tot ho arrassa.

    "...pero ninguno de ellos era ni de lejos tan famoso como yo, lo cual a veces te da un subidón aunque otras veces te entran ganas de que otra persona se convierta en centro de atención, porque todos me miraron o fingieron no hacerlo..."

    Hi ha personatges (tots impecablement dibuixats) com la tormentada mare, el guardaespatlles, la professora que té a l'autobús de la gira, el cantant del grup teloner, els executius...

    També es pot llegir com una espècie de "noi del pijama de ratlles" pop perquè aconsegueix explicar les sensacions del noi, a vegades ingènues altres sinceres, i en alguns moments fins i tot observacions cíniques, narrades d'una manera molt real de tot el què li va passant durant la gira: Els desitjos, els seus somnis, la pressió de ser el centre d'una gran maquinària... Perquè no es pot oblidar que només té 12 anys i està coneixent coses que la majoria de persones ni tant sols es poden imaginar que existeixen...
    Veiem des del seu punt de vista i en primera persona la soletat diària d'una celebritat que cada nit passa en pocs minuts d'estar cantant davant de 20.000 fans entregades a quedar-se sol al camerino... Veiem el pes de la fama, els hotels, les groupies, els periodistes, el marketing, els grans espectacles musicals des del darrera, la gran pressió per tenir un aspecte físic inmaculat, la soletat, el desig de descubrir la sexualitat, la pressió de l'èxit i la por del fracàs...

    Està ple de grans moments i pàgines inolvidables...
    Potser l'únic inconvenient que li hem trobat és que em sembla que li faltaria un final amb més xitxa (per no explicar gaire, si no l'heu llegit...) perquè tota l'estona funciona a un alt nivell i llavors el desenllaç -l'escena culminant- et sap a poc...

    "La canción de amor de Jonny Valentine" és un hit deliciós!!!

    dimarts, 15 d’abril de 2014

    Anatomía de la memoria - Eduardo Ruiz Sosa

    Eduardo Ruiz Sosa
    ANATOMÍA DE LA MEMORIA
    Editorial Candaya, 2014



    Quan parlem d’anatomia el primer que ens acostuma a venir al cap és la dissecció de les parts d’un ésser per tal de descobrir-ne el seu entrellat: situació, estructura... i per memòria la primera accepció en la que pensem és la facultat psíquica per mitjà de la qual retenim i recordem el passat, però ambdues paraules tenen multitud d’accepcions, i anatomia també pot ser l’anàlisi subtil, en el sentit d’agudesa mental, de qualsevol matèria, i memòria pot considerar-se una obra literària, fictícia o no, on es relata la vida d’ algú inserint esdeveniments històrics en els que hagi participat o n’hagi sigut testimoni, i això us ho explico per tal que us feu una idea de per on pot anar aquest llibre, on tot no només és el que sembla sinó que també és el que no sembla, tinc la impressió que cada frase, cada mot, cada idea, té més d’un sentit i tot, tot, està interrelacionat d’una manera diferent a la que es desprèn de la simple lectura.

    També és cert que el títol s’inspira en el llibre de Robert Burton “Anatomia de la melancolia” editada l’any 1621 (assaig mèdic, filosòfic i històric, sense precedents a la literatura, en el que es recull de manera enciclopèdica tot el coneixement que hi havia fins llavors sobre el que ara anomenem depressió)

    És una novel·la on no hi ha res a l’atzar, tot té un motiu, o més d’un, tot encaixa a la perfecció, des de la seva estructura, el seu sangrat, els noms escollits, els personatges, les diferents trames i els diferents objectius que es van lligant i deslligant com les arrels aèries d’una ceiba (arbre centreamericà).

    Ja sabem que la memòria va i ve, i el fil que la reconstrueix quasi mai és lineal, al contrari fa tombs i sovint s’equivoca: només cal rememorar alguna anècdota de fa anys amb un grup d’amics o parlar amb algun avi dels seus records per ser conscients que la memòria ens la fem a mida, doncs precisament aquesta sembla l’excusa del llibre, la dissecció d’aquesta facultat psíquica que tots tenim i que molts anirem perdent amb els anys.

    Dissecció que l’autor estructura com un tractat mèdic gràcies a l’arquitectura interna del llibre: Cuerpo, Cirugía (divisió), Appendix, Hígado, linfa, bilis, médula (entranyes), Remembranza (reconstrucció). En el primer capítol ja hi és tot, a les primeres pàgines ens anuncia què hi trobarem, però no som conscients de l’abast de tot plegat, de com defineix, divideix, separa, profunditza i acaba lligant amb un llacet.

    “Yo lucho por una memoria sin nostalgia; algunos llaman a eso olvido.”

    L’absència, la pèrdua, la mort, és un altre dels fils conductors de la novel·la,

    “Lo que perdemos nunca deja de dolernos”

    Però, aquest no és l’únic objectiu del llibre, també hi trobem l’altra accepció d’anatomia que és la de l’anàlisi subtil, en aquest cas, d’un moviment revolucionari que va tenir lloc al Mèxic/El País dels anys 70, Los Enfermos, que pretenien canviar el món utilitzant la violència si feia falta, i aquí entra en joc l’altra accepció de memòria, en el sentit de relat d’uns fets a través d’uns personatges.

    El fil conductor de la novel·la és l’encàrrec que té Estiarte Salomón, d’escriure la biografia de Juan Pablo Orígenes, poeta, que de jove fou membre de Los Enfermos. Una vegada comencen els contactes entre ells, Salomón s’adona per una banda que Orígenes ha perdut part de la memòria però per l’altra se li brinda l’oportunitat d’explicar què va passar amb els protagonistes dels diferents moviments polítics de l’època, desaparicions, tortures, vides estroncades...sempre convenientment tapats, tal i com va passar a d’altres països de centre i sud d’Amèrica, amb desaparicions encara per resoldre. Episodi de la història de Mèxic que ningú explica i que només recorden els qui ho van viure directament o indirecta. La novel·la des d’aquesta vessant explicita que la violència mai és gratuïta i la dificultat de continuar vivint amb la memòria tacada de sang o amb els buits dels desapareguts, dels que sacrificaren la vida per unes idees.

    Orígenes, el protagonista de la biografia que ha d’escriure Salomón, comença a escriure de jove quan fuig del sistema que el vol liquidar, escrivint a l’únic lloc que pot, els marges del llibre “Anatomia de la Melancolia”, llibre que s’acaba convertint en la seva memòria perduda. D’altra banda la novel·la estableix des de ben al principi un joc entre aquest llibre concret i el llibre en general, el llibre com a sinònim de vida, l’escriure com a element fixador de la memòria, com a continuïtat de la humanitat.

    A més a més la novel·la està farcida de cites literàries: Paul Valery, Guillermo Sucre, Silvio Rodríguez, Gonzalo Rojas, Granados, Edmon Jabés i moltíssimes més... totes elles relacionades amb la memòria, l’oblit, la literatura...que indiquen que malgrat es tracta d’un llibre escrit en el termini d’un any és evident el grau d’interiorització prèvia que n’havia fet l’autor.

    Però és que els llibres també tenen un paper important en la novel·la atès que un dels fronts d’actuació de Los Enfermos, era La Biblioteca ambulante de libros izquierdistas, biblioteca itinerant que anaven enterrant a diferents llocs de la ciutat per tal que els llibres i les idees arribessin a tothom, que dóna escenes tan meravelloses com l’explicació de la fugida de la policia d’un dels personatges “lleno de biblioteca”

    Els companys d’Orígenes li atribuïen la virtut de saber concentrar en una frase el missatge ideològic que volien transmetre, i les utilitzaven per fer-ne grafitis amb els que decoraven tota la ciutat. De fet la novel·la està plagada d’aquest tipus de sentències la majoria referides a la memòria, que amb poques paraules transmet una gran idea, llavors eren grafitis, ara podrien ser tuits, que sembla que en l’actualitat han substituït les parets pintades, com per exemple:

    La memoria puede ser una enfermedad
    Hacer historia es escribir en el cuerpo de los otros
    La memoria es una fosa común y nadie tiene nombre
    Hay que acercarse corriendo al destino, para que el pasado no nos alcance
    El libro es el cuerpo que falta a mi memoria

    I tantes d’altres.

    Cap a la meitat de la novel·la més o menys, apareixen els “enfermos” en minúscula, si bé la malaltia ja fa forat des del principi: càncer, alzheimer, pàrkinson...veiem que s’acaba convertint en un altre fil conductor, així si els “Enfermos” en majúscula suposen el passat, els “enfermos” suposen el present, i no només la malaltia com a tal, sinó també els tractaments mèdics, que tracten la simptomatologia però no les causes de la malalatia.

    “A veces el remedio es peor que la enfermedad.”

    Així la “enfermedad” en minúscula constitueix un recurs para explicar la “Enfermedad”, explica com aquest moviment igual que d’altres, diferenciava els activistes estudiants i ideòlegs que eren tractats com a presos o com a desapareguts polítics de la resta d’activistes, peons, que eren considerats presos normals i les seves desaparicions passaven desapercebuda.

    La malaltia com a metàfora de la societat en la que vivim, la medicació com a metàfora de tot allò que ens permet seguir vivint o entesa com a substància addictiva que modifica la nostra manera de pensar, funcionar, relacionar-nos i enfrontar-nos als desafiaments de la realitat i a ser per tant menys protagonistes de les nostres vides.

    I l’ingredient que no manca mai a cap novel·la, l’amor, també hi és, aparentment a pinzellades però conforme vas assimilant la novel·la vas entenent que té molta més importància del que sembla, l’amor platònic, l’amor juvenil, l’amor secret, l’amor filial, l’amor envellit...l’amor absent que l’autor explica de manera extraordinària amb la figura de l’androgin, que comença amb la innocència del vestir-se de dona per fugir de la policia per acabar esdevenint una figura complexa i cabdal en el llibre.

    A la pàgina 47 l’autor ja ens anuncia que “cada nombre tiene su historia”, “cada nombre lleva a un lugar específico”, de fet l’abast d’aquest parell de frases em va passar desapercebut a la primera lectura del llibre, fou després quan intentant analitzar-lo vaig veure que determinades paraules s’anaven repetint com un mantra i amb les que totes fa un joc: memòria (obviament), libro, pozo, espejo, ceiba, márgenes, desierto, cáncer...

    Però a més a més els noms propis ja indiquen que tenen un sentit, per exemple: un dels protagonistes és Orígenes, personatge d’on ha de sortir tota la història, però qui ha d’escriure la història és Estiarte Salomón, i a tots ens sona qui fou i que feu el Rey Salomó...per tant ha de discernir entre quina part de la memòria de l’Orígenes és certa i quina és imaginació, els noms escollits pels topònims...És un llibre que permet lectures successives i crec que en cada una d’elles aniríem trobant claus i trampes que l’autor ens ha anat col·locant.

    Em consta que l’autor és un gran lector de poesia, i també poeta i aquesta vessant queda perfectament transmesa al llibre, malgrat se’ns diu que és com un tractat mèdic i per tant científic, està carregat de poesia: i no només em refereixo a alguns finals de paràgraf que acaben en format i cadència poètica, sinó també a la utilització del sangrat francès que li atorga un ritme característic i marcat, i sobretot als petits fragments que va intercalant al llarg de la novel·la que mentre els llegeixes t’arriben a emocionar i els visualitzes perfectament, abans ja he esmentat a un dels personatges corrent ple de biblioteca, però també podem parlar de l’escena en la que escriuen paraules a les cigarretes i després se les fumen, o a la que fa una infusió de pàgines de llibres per poder-se beure’n el contingut...

    En definitiva un llibre immens, que m’ha deixat impressionada, i del que si no sabés qui n’és l’autor diria que està escrita per un escriptor consolidat, expert i madur està clar que ja ho és. És la seva primera novel·la, i l’any 2012 va guanyar la primera Beca de Creació Literària concedida per la Fundació Han Nefkens en col·laboració amb el Màster de Creació Literària de l’Institut d’Educació Continua (IDEC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), fruit de la qual va poder cursar el Màster esmentat i se’l va dotar econòmicament per escriure la novel·la en el termini d’un any i que fos publicada enguany.


    (Vaig tenir l'immens plaer de presentar la novel·la i dialogar amb l'autor a Vilafranca, amb uns acompanyants terriblement orfes, mil gràcies!!!)

    dilluns, 14 d’abril de 2014

    BUTCHER'S CROSSING. John Williams

    Butcher's Crossing
    John Williams
    Ed. 62
    2013
    379 pàg.
    Trad. d'Albert Torrescasana

    John Williams, aquell autor tant impecable (tot i això, massa desconegut en el seu moment, allà pels 60 i 70...) perquè va escriure l'obra mestra "Stoner", i l'"August" que li va donar el National Book Award el 1975 però que el temps i la posteritat oblidaren injustament; va començar la seva carrera amb aquest "Butcher's Crossing".

    Ambientada en un llegendari Oest que es va acabant, empengut pel progrés i per la força de les grans ciutats; el protagonitza un jove amb ganes d'entrar a la vida per la porta gran, que gràcies a una herència decideix muntar una expedició per caçar bisons amb tres experimentats caçadors però alhora amb peculiars caràcters i maneres de fer.

    Butcher's Crossing és el nom del petit poble ple de caçadors on arriba el protagonista disposat a canviar de vida i on coneix als veterans caçadors, però que abans està a punt de despistar-se per culpa d'una jove i dolça prostituta.

    "-Tornaràs, sí; però no seràs el mateix. No seràs tan jove; et tornaràs com els altres..."

    Gran part de la novel·la és el viatge de l'expedició cap a la vall on hi ha els bisons, i, per tant en gran part és una novel·la molt horitzontal on el paisatge i la força dels elements també son protagonistes.
    John Williams aconsegueix explicar i transmetre aquesta mística de la natura i els elements, i com va afectant als protagonistes. Molt impressionant és el personatge d'en Miller, el veterà caçador que dirigeix la expedició i que conforme va passant es va convertint en un obsessiu capità entossudit en aniquilar-ho tot (Una espècie del Kurtz d'"Apocalipsy Now, avantlalettre...)

    Que maques i que dures són les pàgines dels protagonistes enfront dels bisons i sobretot el final (absurd i sense pietat) inolvidable, que prepara Williams als caçadors.

    Molt bona!!!
    (La llegenda diu, que "Butcher's Crossing" va inspirar a Cormac McCarthy la seva aclamada "Trilogia de la frontera"...)

    divendres, 4 d’abril de 2014

    Infinito. La Historia de un momento. Autor: Gabriel Josipovici. (Argument, opinió i fragments)

    Gabriel Josipovici
    Infinito. La Historia de un momento.
    (Infinity. The Story of a moment, 2012)
    Cómplices editorial. Barcelona 2014
    Traducció del anglès de Juan de Sola
    120 pàgines
    14,80 € 



    Argument:

    Assistim al relat de la particularíssima vida de Tancredo Pavone tal com la recorda, i ens l´explica, el que va ser el seu criat, Massimo, que en l´entrevista que configura el llibre ens serveix d´ intermediari per a conèixer el Pavone viatger, el noble sicilià faldiller, l´opinador excèntric, i per sobre de tot, el músic i l´artista.

    Opinió personal:

    Estem davant d´un llibre preciós, un diamant tallat i polit, que s´ens ofereix com un regal dels Deus.
    Les reflexions artístiques del protagonista, Tancredo Pavone (inspirat i basat en la vida del gran compositor italià Giacinto Scelsi) assoleixen una profunditat i una bellesa enlluernadora i fascinant. 
    En dues sessions d´hora i mitja me’l he llegit (dues sessions de lectura sublims) i he sentit una exultació i un goig per la seva prosa propi dels primers descobriments d´un infant. La seva lectura et purifica, et deixa nou.
    Una lliçó magistral de literatura, música i vida.

    Fragments:

    “Massimo, dijo, sin asombro la vida no es nada. Sin asombro somos hormigas. Todo lo que nos rodea es motivo de asombro, Massimo, dijo. Una mujer. Su codo. Su muñeca. Un árbol. Su olor. Un sonido. Un recuerdo.
    (...)
    “El pensamiento, decía, es el mayor enemigo del artista, pero en Viena quieren que pienses la manera de resolver cada dificultad. Uno no puede pensar la manera de resolver los problemas artísticos, decía, lo que uno tiene que hacer es abordarlos de una manera distinta. Bach no pensaba, decía, Bach bailaba. Mozart no pensaba, decía, Mozart cantaba. Stravinski no pensaba, decía, Stravinski oraba. Pero en Viena ya no sabían bailar, ya no sabían cantar, eran todos judíos secularizados y ya no sabían orar. (...) En Europa, hace mucho que las campanas de las iglesias dejaron de hacer música, decía, suenan como una caja de música pero no hacen música.”