dijous, 29 de maig del 2014

Una dona meravellosa - Joan Jordi Miralles

Joan Jordi Miralles
Una dona meravellosa
LaBreu, 2014 


Em diuen que he d’anar a la presentació perquè és una novel·la boníssima i l’autor està cridat a ser un dels millors d’aquest segle, clar que la persona que m’ho diu és una d’aquestes que tendeixen a l’entusiasme i a més presenta el llibre, per tant decideixo deixar la valoració per després de llegir-lo. La novel·la a més a més la publica LaBreu,  tot el què m’he llegit de LaBreu m’ha encantat.

Vaig a la presentació amb unes quantes dones meravelloses, de les de veritat, presenten el llibre a més del poeta/traductor/recomanador, l’editor, una actriu que en llegeix fragments molt ben escollits i l’autor.

Fem prometre a l’autor/encantador i insatisfet (ens ho va dir ell mateix, quan fa cinema vol escriure i quan escriu vol fer cinema) que tornarà una vegada haguem llegit l’obra, jo m’havia empassat l’especial que va sortir a Núvol, i ja em temia que més aviat patiria.

I efectivament, donant la raó al recomanador, és un llibre que t’atrapa, des de la primera lletra, t’abdueix, t’obliga a fer el sopar amb el llibre a la mà, a explicar un conte mentre llegeixes aquest, a preparar motxilles mentre tens un ull a un altre lloc...
Sort que les tres-centes i escaig pàgines són de format petitot i així en fas via aviat, que sinó...no sé qui hagués petat abans, la família o el cor. A l’acabar-lo vaig fer una cosa que mai abans havia fet, vaig llençar-lo a terra mentre llençava un improperi a l’aire.

No desvetllaré gaire cosa, és allò de què les desgràcies no venen mai soles.

És un llibre magnífic des del punt de vista del ritme, de la capacitat que té de fer-te “voyeur” de tot plegat, narrat amb una tercera persona distant que hi és però no empatitza amb la protagonista, un narrador  cinematogràfic, una capacitat descriptiva/fotografia  magnífica  (es nota que satisfà la insatisfacció fent pelis).I no, no m'ha fet patir massa, malgrat algunes "escenes" que objectivament farien patir a qualsevol i al túnel que construeix l'autor del que no es veu el final, el narrador fa de membrana entre la història i l'empatia del lector.

Però....hi ha un parell de coses que m'han grinyolat,  de fet una em sorprèn, l’altre menys. La primera, la que em sorprèn és que l’he trobat una novel·la d’un realisme absolut, descripcions d’espais i llocs, així com de  comportaments humans propis d’algú amb una alta capacitat d’observació, i més considerant que l’autor és un home i els personatges són majoritàriament femenins,  i en canvi té petits detalls (i no em refereixo al què explicaré després, o sigui al sexe) que el fan inversemblant, és cert que la literatura com qualsevol art,  admet tot tipus de fantasies i exageracions, però en aquesta novel·la m’ha sobtat, suposo que pel contrast, però també és possible i provable que es tracti d'un efecte volgut.

L’altra, és l’alt component sexual de la novel·la, no és que no ho entengui, crec que darrerament moltes de les novetats inclouen altes dosis, és que malgrat ser la protagonista una dona, tot el què s’hi explica m’ha semblat pura fantasia masculina, fins i tot ho he arribat a contrastar amb altres dones i algun home, no fos cas que tot sigui el meu filtre (tots hem estat d’acord), en aquest cas, al meu parer, tampoc acaba d'encaixar bé amb la resta del dibuix fet de les protagonista, hi ha intencionalitat en que sigui així? 

Una vegada paït, el què en queda és la capacitat de saber explicar la vida d’una dona en un moment vital horrorós on la mala sort hi juga un paper fonamental,  despertant i mantenint la voracitat del lector fins al final, repeteixo, fins al final.

Hi ha llibres que quan els acabes necessitaries parlar amb l’autor perquè t’expliqués perquè això i perquè allò, o què volia dir amb la idea que ha transmès o simplement saber si ho has interpretat bé, aquest és un d’aquests, per tant espero que en Joan Jordi Miralles, realment torni i resolgui misteris.


(Toni F., no va de la GC, ni és naïf, ni de parelles que s'enamoren...)

dimarts, 27 de maig del 2014

CUENTOS. Ernest Hemingway

Cuentos
Ernest Hemingway
Debolsillo ed.
2007 (Originàriament el 1939)
594 pàg.
Traducció de Damián Alou
Pròleg de Gabriel García Márquez

En aquest recull de contes del llegendari escriptor americà Ernest Hemingway, guanyador del Premi Nobel de literatura el 1954, seleccionats pel mateix autor, hi ha 49 relats que permeten veure la mesura, el to i l'abast de la seva obra de curta distància.

Al haver-n'hi tants, alguns segurament no aguanten la mitjana de la resta (perquè semblen petites idees o esbossos per relats llargs...) però tots tenen l'estil i la força característica de Hemingway. O per exemple com pot construir un conte només amb diàlegs: Hemingway és un dels millors escriptors de diàlegs!!
I fa adonar-te al segon o tercer conte, ja, que és un dels grans; Un monstre que de lluny pots sentir-li el ressò de les seves petjades perquè va fent, pas a pas de manera implacable i tremola tot amb la seva força.

El primer relat "La breve vida feliz de Francis Macomber", per exemple, ja d'entrada,  és una obra mestra de les relacions humanes situada enmig d'un safari africà, o a "Los asesinos", com molt bé ens havia avisat en Rafa M. en una entrada anterior...
Llavors hi ha històries de boxejadors que es venen, soldats de la primera guerra mundial a reraguarda, caçadors, pescadors, toreros que no es rendeixen... I sempre fa pensar en el mateix Hemingway com si fos el narrador o protagonista d'aquests relats (no sabem si és una cosa pretesa per ell o no) i a la majoria de contes el protagonista es diu Nick...  O els tràgics finals de molts d'aquests contes o dels protagonistes, que potser anticipava també, el final de l'autor...

Aprofitant que hi ha un magnífic pròleg de Gabriel García Márquez parlant de Hemingway i la seva obra, em prenc la llibertat d'agafar-ne alguns fragments, que al mateix temps volen ser un petit homenatge a aquest gran escriptor colombià recentment desaparegut i també va ser Premi Nobel, que amb la magnífica prosa i ús de les paraules que el caracteritzen, crec que defineixen molt bé a l'autor nord-americà:
(De l'única vegada que García Márquez va veure en persona a Hemingway. El 1957 a París):
"...llevaba unos pantalones de vaquero muy usados, una camisa de cuadros escoceses y una gorra de pelotero. Lo único que no parecía suyo eran los lentes de armadura metálica, redondos y minúsculos, que le daban un aire de abuelo prematuro. Había cumplido cincuenta y nueve años, y era enorme y demasiado visible, pero no daba la impresión de fortaleza brutal que sin duda él hubiera deseado, porque tenía las caderas estrechas y las piernas un poco escuálidas sobre sus bustos (...) me puse las manos en bocina, como Tarzán en la selva, y grité de una acera a la otra: "Maeeeestro". Ernest Hemingway comprendió que no podía haber otro maestro entre la muchedumbre de estudiantes, y se volvió con la mano en alto, y me gritó en castellano con una voz un tanto pueril: "Adioooós, amigo". Fué la única vez que lo vi."

El compara genialment amb Faulkner: "... Hemingway en cambio, con menos inspiración, con menos pasión y menos locura, pero con un rigor lúcido, deja sus tornillos a la vista por el lado de fuera, como en los vagones de ferrocarril. Tal vez por eso Faulkner es un escritor que tuvo mucho que ver con mi alma, pero Hemingway es el que más ha tenido que ver con mi oficio."

O parlant d'una llegendària entrevista de Hemingway al Paris Review: "..."Una vez que escribir se ha convertido en el vicio principal y el mayor placer -dijo-, solo la muerte puede ponerle fin". Con todo, su lección fue el descubrimiento de que el trabajo de cada día solo debe interrumpirse cuando ya se sabe cómo se va a empezar al día siguiente..."

Millor curt que llarg: "...Toda la obra de Hemingway demuestra que su aliento era genial, pero de corta duración. Y eso es comprensible. Una tensión interna como la suya, sometida a un domino técnico tan severo, es insostenible dentro del ámbito vasto y azaroso de una novela. Era una condición personal, y el error suyo fue haber intentado rebasar sus límites espléndidos. Es por eso que todo lo superfluo se nota más en él que en otros escritores. Sus novelas parecen cuentos desmedidos a los que les sobran demasiadas cosas. En cambio, lo mejor que tienen sus cuentos es la impresión que causan de que algo les quedó faltando, y es eso precisamente lo que les confiere su misterio y su belleza..."

Absolutament necessari!

dilluns, 26 de maig del 2014

Baroni: un viaje - Sergio Chejfec

Sergio Chejfec
BARONI: UN VIAJE
Editorial Candaya, 2010 
(1a edició argentina de 2007)


Fa un any vaig dir que continuaria caminant per l’univers Chejfec i ho continuo fent. En aquesta ocasió per Venezuela, país on va viure  l’autor durant quinze anys, escrit des de Nova York, es podria entendre, com una lloança al país que l’acollí.

Chejfec no té un escriure d’estructura tradicional, el seu va al ritme del pensament, el narrador divaga entre les seves reflexions i les seves passejades per Venezula, relaciona la búsqueda física i la mental.  Escull una persona real, Rafaela Baroni, per explicar tot un poble, tria les figures que aquesta artista talla per explicar tot un país. També esmenta al poeta Sánchez Pélaez i a l’artista plàstic Reverón, però  quasi accidentalment, a forma d’homenatge.

Rafaela Baroni, és tot un personatge, una artista popular de talles religioses, entenent aquest concepte d’una manera molt més amplia de com ho faríem des d’aquí. De fet el llibre relata com el narrador coneix l’obra de la senyora Baroni i li compra dues peces.

Una és d’un metge que visqué a la zona on viu Baroni, un metge que la població a santificat i que Baroni representa sovint, l’altra és la d’una dona enganxada a una creu o tronc en forma de creu, aquesta en principi no té cap component religiós. Baroni, a més de talladora, és teixidora, sanadora, vident i moltíssimes coses més. Entre d’altres excentricitats manifesta tenir la capacitat de veure les coses des del costat dels morts, de manera que com a mínim un cop a l’any representa la seva pròpia mort i celebren el seu funeral.

“...ella había hecho de su vida, en sus distintas profundidades y líneas de continuidad, una obra de arte, obviamente bastante dispersa, como también uniforme y polifacética a un tiempo....”

“Acostada en el féretro, Baroni encuentra paz y se sumerge en pensamientos trascendentales”

L’adquisició de les dues obres seria el fil conductor de la novel·la, però al seu voltant hi trobem una gran reflexió sobre l’art,  la seva creació, producció i comercialització.  Sobre l’orografia, utilitza una metàfora magnífica comparant-la amb el resultat de fer una bola a un full de paper d’estrassa i després allisar-lo. Sobre el paisatge, els patis oberts confonent els seus límits amb els de les muntanyes. Sobre les creences, les religioses i les paganes, com s’alimenten i es complementen les unes amb les altres, la necessitat d’una superioritat moral a qui encomanar-se, la necessitat d’una representació física a qui abocar pensaments i precs. Una reflexió sobre la mort, sobre la vida, sobre els ritus.

Tot a l’estil Chejfec, anant i venint, recargolant els pensaments fins a la part més intima, sempre des d’un punt de vista d’un narrador observador que malgrat formar part de la trama només en pren part d’una manera sinuosa. Focalitzant l’interès en objectes o fets molt concrets per desplegar a partir d’ells el ventall reflexiu de l’autor.

“Eso me produjo... un sentimiento de decepción: otra vez comprobaba que en general es muy difícil darse cuenta de todo”

dimarts, 20 de maig del 2014

La nieve estaba sucia | George Simenon

La nieve estaba sucia
George Simenon
Traducció al castellà de Núria Petit
Acantilado, 2014


L'autor, G. Simenon, va escriure 190 novel·les amb el seu nom i d'altres amb pseudònim. D'aquesta immensitat, n'hi ha les 72 amb el comissari Magrite com a protagonista. Jo només n'havia llegit les policiaques del Magrit. Aquesta no és el cas; res a veure.

Un títol suggeridor.

Una portada, amb una foto d'un carrer nevat de Barcelona, preciosa.

L'acció passa en plena Segona Guerra Mundial, en una ciutat ocupada per les tropes nazis.

El protagonista és un jove, fill de la madama d'un prostibul. Un jove cràpula, desenfeinat, fastiguejat de tot, malcriat i consentit per la mare (a la qual odia)... A mi em recorda algun personatge de les novel·les del J. Genet: Assassí sense motiu, lladre, maltractador, atret per l'abisme i l'abjecció, etc.

Els altres personatges: la mare, vella prostituta que ha d'estar a bé amb les forces d'ocupació; les prostitutes per necessitat, maltractades per tots; la veïna que té la desgràcia d'enamorar-se del jove; les males companyies del protagonista, els col·laboracionistes, els que aprofiten la degradació per a benefici personal...

L'ambient és sòrdid, fosc, brut, degenerat, amb una degradació moral que planeja per a sobre de tot.

Però la història, en un moment decisiu fa un gir sobtat i brutal, de 180 graus, i assistim a un canvi que no sabrem si es tracta d'un heroi en busca de la redenció o la simple deixadesa d'un ésser que aspira a la puresa o...

Amb aquestes premisses i una prosa crua i al mateix temps meditativa, Simenon construeix una novel·la amb un to existencialista; introspectiva, psicològica, sense moralismes ni traços grossos per a descriure la sordidesa i la maldat immotivada. Una amarga novel·la que inquieta, desassossega, que no et deixa indiferent, que et fa fer preguntes i més preguntes...

(Ara n'he trobat una traducció d'Anna Casassas al català, La neu era bruta, publicada per Quaderns Crema, que n'ofereix unes pàgines.)

diumenge, 18 de maig del 2014

Hablar con desconocidos.- Carlos Skliar







Carlos Skliar
Hablar con desconocidos
Candaya, 2014


...enllaç a la fitxa de l'editorial...

...quatre minuts de veu i música amb l'autor...

...el bloc de Carlos Skliar...

...la ressenya de Violeta Serrano en Revista de letras...

...trobar el llibre de Skliar em va resultar complicat: un cognom impossible, saps que és de Candaya però no saps si estarà en novel·la, assaig o poesia (de les tres arts utilitza), les reproduccions de la portada en internet solen canviar els magnífics colors de les ombres solcades per aus, és un grandíssim llibre xicotet...

...parlar amb desconeguts és obrir-se a la comunicació. És oblidar-se dels dogmes. És preferir la convivència a l'obediència. És cercar, i trobar, l'encontre...

...Skliar no dóna receptes. No exposa teories ni les justifica. No sembla escriure poesia encara que canta...

...aquest llibre pot semblar un dietari, un llibre d'aforismes, fins i tot Skliar pot semblar un poeta d'aquests moderns que usen el vers únic i molt llarg similar al paràgraf d'antany; però no ho és, em pense...

...aquest és un plat per a degustar. A voltes has de parar per a paladejar algunes pàgines, encara que vols tornar de seguida a llegir. O vols compartir-les amb algú...

...la pega del llibre és que et demana cercar més coses del mateix autor...

...tres paràgrafs, tres instants capturats...
Cada historia pequeña que se mira a distancia puede parecer grotesca: un hombre arrastrado por un paraguas invertido, una niña que rasga con un lápiz una página y gruñe, un perro que atraviesa una avenida en vértigo, una anciana muda de ropa completamente negra. Sin embargo, si mirar fuese acompañarse, rebelarse contra la insana de lo normal, entonces: este hombre lleva el paraguas que era de su padre, esta niña quisiera reinventar su nombre, este perro busca denodadamente el aire, esta anciana no desea más que la paz de su silencio.
(p. 79)
En el aeropuerto, frente al control de equipajes, se le pregunta a un hombre anciano recién llegado: “¿Algo que declarar?”. El anciano, que tal vez acaba de realizar su primera y última travesía, responde con ojos de niño perplejo y voz conmocionada: “Sí, joven. Que este viaje ha sido inolvidable”.
(p. 107)
En la antesala de un consultorio médico un niño dibujaba círculos y más círculos sobre una hoja estrictamente blanca. Su padre hojeaba una revista de negocios y lo miraba de tanto en tanto, como si un rey controlase a su plebeyo. “¿Estás escribiendo tu nombre, verdad?”, pregunta. “No”, responde el niño y sigue concentrado en su diseño. “¿Estás dibujando tu casa?”. “No”, insiste el niño. “¿Un sol?”. “No”, vuelve a contestar el niño. El padre, ya fastidiado: “¿Entonces qué estás haciendo?”. El niño levanta los ojos, suspira a la manera en que los incomprendidos y dice: “Estoy diciéndote que no todo el tiempo”.
(p. 133)
...un final gran...
Quería decirte que nada es en vano y que ahora mismo –sobre la lluvia dentro y bajo la lluvia fuera- todo vale la pena: hasta el dolor con que parto, el hueso que sobresale, la mueca que es impostora. Que el amor es una encrucijada: estamos a la deriva y toda señal resulta incomprensible. Decirte, entonces, que no es tu nombre sino tu voz lo que perdura. Que lo imposible ocurre, aunque a veces nunca. Y que el amor no comienza: estaba allí desde siempre.
(p. 137)

dijous, 15 de maig del 2014

EL DIA DE LA CREACIÓN. J. G. Ballard

El dia de la creación
J. G. Ballard.
Minotauro ed.
2003 (Publicat originàriament el 1987)
333 pàg.
Trad. de Carlos Peralta



No és de les grans novel·les de Ballard, però un cop més té el millor d'aquest autor considerat sempre de ciència-ficció però que realment sempre presenta unes històries atípiques que realment no semblen d'aquest gènere...

Aquí, ens presenta la història d'un metge que accidentalment crea un riu al nord d'Àfrica, que va creixent mica en mica i va banyant grans territoris fins arribar al desert del Sahara.

Una història utòpica (escrita a mitjans dels 80', just quan els Live Aid i les campanyes de solidaritat amb el continent africà) amb alguns elements ballardians típics com l'equip de televisió que vol filmar un reportatge del creador del riu, el protagonista obsessionat, la noia adolescent -espècie de Lolita africana- que crea el desig en el protagonista, la natura desbocada: per una banda el riu però per altra el desert, l'excés de residus tecnològics...

Ple de pàgines memorables però potser un pelin llarga quan sembla que Ballard té dificultats per arribar al desenllaç. Novel·la molt horitzontal que en alguns moments s'acosta al "Cor de les tenebres" de Conrad, perquè també converteix el riu en protagonista i sembla que sigui un personatge més...
En algunes pàgines, el to còmic recorda al Heller de "Trampa 22" amb el caricaturesc coronel de l'exèrcit africà que persegueix el personatge principal des del seu helicòpter.

Per moments molt bona però per moments fluixeta.

diumenge, 11 de maig del 2014

Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra | Mia Couto


Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra
Mia Couto
Traducció de Núria Prats Espar
edicions 62
Barcelona, 2009

"Van omplir la terra de fronteres,
i van carregar el cel de banderes.
Però només hi ha dues nacions -la dels vius iu la dels morts."
Juca Sabão 


"La mort és com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d'una existència anterior. A bord del vaixell que em porta a l'illa de Luar-do-Chão no és sinó la mort que em va dictant les seves ordres. Per motius de defunció, abandono la ciutat i faig el viatge: vaig a l'enterrament del meu avi Dito Mariano."

Amb aquesta cita i aquest incípit comença aquesta "meravellosa" novel·la. Aquest és el punt de partida: el jove universitari que torna a la seua població rural, a Moçambic, per assistir a l'enterrament del seu avi, que encara no és mort, però tampoc no és viu. Aquest jove no ho sap però és l'elegit per salvar la casa, la família, etc. La casa és per a ells una representació de la societat, aquesta societat que està abandonant allò que és essencial, tot buscant el progrés.

A partir d'ací i mentre se certifica la mort, el protagonista va conduint-nos per un món màgic, governat pels elements naturals: la terra, el riu, el cel... (l'autor se serveix d'aquests elements de la natura per a reflexionar sobre el sentit de la vida, el comportament humà...), i ens presenta uns personatges que estan arrelats a un temps i a un paisatge ancestrals. Uns personatges que anirem descobrint a poc a poc i que aniran enlluernant-nos a mesura que els coneixem.
Però, també n'hi ha de l'èlit ambiciosa i distanciada culturalment de la societat rural (personificada en l'oncle Ultimio): "Aquesta terra va començar a morir en el moment en què vam voler ser uns altres", se'ns diu en la novel·la.

Tota la narració està escrita amb una prosa senzilla, amb els mots justos, i profundament poètica.
Un detall que m'ha agradat molt són les cites que hi posa l'autor al començament de cadascun del capítols: la majoria són dels mateixos personatges de la novel·la.

"El riu és una serp que té la boca a la pluja i la cua al mar."

"I doncs? Hi ha cap lloc millor per escampar bellesa?"

"L'avantatge d'un pobre és que sap esperar. Esperar sense dolor. Perquè espera sense esperança."

"Al bassal on la nit s'emmiralla, la granota creu que vola entre les estrelles."

"Es va morir al riu i aquesta és una manera de no morir."

"Admirança no va tornar fins al cap d'uns anys, quan jo començava a tenir ulls per embrutar la vida."

Un llibre, màgic en tots els sentits: per les històries que conta, per la cadència amb que ens guia a través de la màgia de l'Àfrica i els seus habitants, per la poesia i bellesa que ens inspira i proposa, per l'amor a la terra i l'essència de la veritable cultura, etc., etc.

No us decebrà, de segur.

Mia Couto, escriptor moçambiquès, blanc, fill de la colònia i la història.

"Un home bo té el cor als peus, a mercè de ser aixafat."

Totes les pedres.- Bàssem an-Nabrís


Catalunya, comunitat refugi (24.05.2001, Parlament)
PEN Català. Programa Escriptor Acollit.
Bàssem an-Nadrís, palestí acollit.

Una troballa altra.

Per l'aspecte: cartró marró de tota la vida per a la portada. 
Amb faixa d'ivori amb fons d'escriptura àrab.
Edició integrament bilíngüe àrab-català.
13 x 18, el tamany d'un foto grandeta.
Paper ivori, queixalades d'elefant...



Traducció de Valèria Macías
ADIA Edicions, 2014
Col. Osso de Sol #3




25 poemes, 25 expulsions en calent, 25 països somniats, 25 solituds.




La carícia d'unes ales remuntant el vol, aprenent l'aire, descobrint el cel...

dilluns, 5 de maig del 2014

ELS NOIS. Toni Sala

Els nois
Toni Sala
L'altra ed.
2014
179 pàg.

Prejudici: L'escriptor es diu igual que tu i és d'aquí. El cognom és com d'un teu veí i fins i tot algun amic teu es diu així.
Creus que no t'agraden els autors d'aquí perquè els trobes massa propers. La realitat ja la visc cada dia, penses.
Aquests escriptors que no t'agraden sempre parlen del mateix, de la guerra civil, de parelles que s'enamoren i mandangues similars, sempre coses massa naif...
I escriuen com per un concurs de redaccions de centre cívic... Els trobes tous i pesats amb els mateixos temes sempre...
Ho has provat masses vegades. Confies en ells perquè n'has sentit bons comentaris, ho proves no t'agraden i penses: Me l'has tornat a fotre!
Llavors t'acabes atrinxerant en els autors que t'agraden, estrangers, que semblen súperherois, amb noms compostos, perquè quasi sempre et sorprenen i et porten o t'ensenyen llocs on no has estat... Que a vegades et donen lliçons, però a vegades t'atonyinen...

Realitat: De rebot, diguem-ne "regals col·laterals de Sant Jordi", m'acaba caient a les mans "Els nois" (d'una editorial xula, que et cau bé, amb un disseny guai...) de Toni Sala, amb una història que passa a Vidreres, per carreteres on a vegades utilitzes per anar a la platja... La sents propera...
I la comences, vas llegint, la prosa que és atapaïda amb frases molt llargues plenes d'adjectius, adverbis i preposicions que et va atrapant i tot i que l'inici del llibre es transforma en un mcguffin que després només és una excusa per anar obrint el relat cap a uns personatges que són part i fons d'una història que també és un paisatge i un lloc potser massa gris.
I ja no pots parar i tens ganes de seguir i seguir llegint...
(O sigui: Segurament no me l'hagués comprat mai, perquè de la mateixa editorial m'hagués comprat segur abans -i ho faré- la d'algun autor estranger... Així d'atontat afronto jo la literatura... Ho reconenc...)

Quatre capítols que són quatre protagonistes en tercera persona amb una història que es va obrint com si fos un quadre cubista, pero que cada personatge s'emporta cap al seu cantó desplaçant i allargant el punt de vista. Toni Sala (que fa uns anys crec que va tenir un gran èxit amb una crònica d'un professor de secundària) fa com els escriptors bons que ens agraden i no explica la història del tot. Deixa, fa, que sigui el lector qui acabi d'encaixar les peces, que el lector tregui les conclusions i faci els judici morals a aquests personatges massa lligats a la seva terra i a les families que hi habiten...

Molt bo!
(Faria algun petit retret, però la veritat és que vaig començar tant carregat de prejudicis cap aquests "nois" que penso que com que me'ls ha fet empassar, ja m'està bé així...)

dijous, 1 de maig del 2014

MARS DEL CARIB. Sergi Pons Codina

Mars del Carib
Sergi Pons Codina
Edicions de 1984 ed.
2014
285 pàg.

Al barri de Sant Andreu (Barcelona ciutat), hi ha un bar anomenat Mars del Carib. Allà s'hi reuneixen diàriament una colla de personatges amb personalitats peculiars.

Adictes politoxicòmens, alcohòlics, lladres compulsius, fumadors extremats, lladres habituals...
Tots tenen com a local social aquest bar regit per un veterà personatge.

Enmig d'aquesta fauna lumpen sobresurt, i exerceix de narrador, el jove Blai Roca, que és una espècie de Holden Caulfield nihilista i viciós, amb molt poques ganes de treballar i moltes de beure, esnifar i anar a dormir tard.

La majoria de pàgines són descripcions d'algunes aventures i desventures etíliques d'aquesta colla d'esbojarrats; hi ha capítols que t'arrequen somriures i rialles... L'esbatussada al camp del Sant Andreu C. F., l'accident al bar del Raval, o el desplaçament a Montserrat són bastant antològiques.

Sergi Pons (nascut el 1979) s'estrena amb un estil literàriament bastant planer que va avançant mitjançant capítols; l'argument es mou lentament acompanyant al protagonista en el seu dia a dia narcòtic i alcohòlic... Sembla que la novel·la no tingui desenllaç potser perquè els personatges no tenen futur més enllà d'aquest rutina diària als Mars del Carib.

Com si fos cervesa: No mata, però a estones funciona bé.