dimecres, 31 de desembre de 2014

per un 2015 ple de lectures compartides

fotografia de Sebastiao Salgado, Weddell Sea, l'Antàrdida (Es pot veure al CaixaForum de Barcelona)

dilluns, 29 de desembre de 2014

Un bestiari, si us plau! (proposta)

PROPOSTA DE BESTIARI |PLANTEJAMENT DEL CADÀVER EXQUISIT VII

Us proposem un nou projecte de cadàver exquisit: fer entre tots un bestiari.

Per tal de construir el nostre bestiari particular, haurem de fabular sobre animals imaginaris partint d’aquestes tres categories que, combinades, ens donarien unes quantes bestioles úniques i extravagants:

1)   Morfologia.
2)   Hàbitat i forma de vida.
3)   Simbologia (virtuts i defectes que representa i possible equivalència amb prototipus humans).


-      Sobre quines criatures parlaríem? Primerament obriríem un temps durant el qual faríem arribar al blog noms (reals, inventats, tergiversats...), prototips, monstres, bèsties, parelles, lectors, persones... En tenir un ampli ventall de nom de bèsties, ens posaríem a la feina.

-      Un cop haguem rebut les propostes de participació, per començar, proposarem unes quantes bèsties, i els participants en triaran una i una de les tres categories a desenvolupar. Després, i seguint les mateixes normes, passarem a la creació d’un nou animal. I després, un altre, i un altre...

-      Per a l’elaboració del bestiari, hem pensat que cada criatura sorgida de la nostra imaginació sigui producte de la suma de tres relats fets per tres persones diferents, que hauran de triar una de les tres categories per cada animal descrit (MORFOLOGIA, HÀBITAT/FORMA DE VIDA O SIMBOLOGIA).

-      Les col·laboracions no tenen límit: Per incrementar aquesta galeria de monstres que serà el bestiari dels orfes, podeu participar tantes vegades com vulgueu. Això sí, cada animal d’aquest bestiari constarà ÚNICAMENT de tres relats escrits per tres col·laboradors diferents, sota els tres epígrafs abans esmentats (una categoria per participant i per animal).

-      L’estil triat és cosa vostra: podeu descriure a la manera d’un científic, a través d’una narració periodística, d’un quadern de viatges, d’una faula, d’un text metafòric, de la informació proporcionada per lectures...

-      La idea és que tant els escrits com les bestioles que sorgeixin d’ells siguin absolutament dispars. Això és un cadàver exquisit, i el propòsit és construir un imaginari propi on una bestiola –posem per cas- tingui les categories combinades següents: de color groc, amb ales, de tres-cents quilos de pes, habitant de les profunditats marines, que es reprodueix per espores i que simbolitza la luxúria humana (només és un exemple).

-      Els participants no veuran fins al final les col·laboracions de la resta de companys del bestiari. Serà més divertit escriure “a cegues” i que el resultat sigui una barreja de narracions, d’estils i, naturalment, de bèsties impossibles.

-      Després, els organitzadors reorganitzarem el nom de les bestioles nascudes de la vostra imaginació. Un altre pas seria poder dibuixar-les  totes. Com sempre, publicarem el resultat d’aquesta feina col·lectiva al blog. I també com sempre, les Edicions de l’Ocell de Foc (amb seu a València), enviaran a cada col·laborador un exemplar físic de les despulles del nostre exquisit cadàver.



-      Si voleu participar en aquest projecte, de moment només heu de començar a suggerir possibles bèsties, i ja en parlem...

.........................................
De moment heu aportat els següents noms:
-Bibliòfag                   -Orfet d'argent                  -Bibloca                  -Bloggostrum
-Ocultae lectorem      -Diporfes (o Diporfe)         -Berbèride             -Irati Bibliopola
-Mare Norfum            -Fantasíade                       -Xixebú                  -Letyryx
-Boixínia                    -Orfeòpter                        -Grammaïa

dissabte, 27 de desembre de 2014

MONTAUK. Max Frisch




Montauk
Max Frisch
Debolsillo ed.
2014
148 pàg.
Traducció de Fernando Aramburu


En un dels últims números de la revista Estado Mental, hi havia un article de Marcos Giralt Torrente (Ull al seu "Tiempos de vida"!!!) que era una crònica dels dies que va estar de gira pels Estats Units promocionant el seu llibre i que explicava les seves lectures mentres va ser allà.
Parlava molt bé d'una novel·leta d'un autor europeu que relatava també la seva estada al país americà per presentar la seva obra...
Casualment, a la llibreria que sovintejo vaig trobar-me a la taula de novetats l'edició de butxaca amb aquesta portada preciosíssima, i esperonat pel record d'aquell artícle la vaig comprar.

Max Frisch, va ser un dels més importants autors suïssos i europeus dels anys 60 i 70. També destacat autor teatral durant aquells anys. Un prestigiós crític literari alemany va incloure "Montauk" entre les 20 obres que formarien un cànon de la millor literatura alemanya de tots els temps (a la llista també hi havia, per exemple "Les tribulacions del jove Werther" o "La muntanya màgica"...)

A "Montauk" que és el nom d'una petita població costera de Long Island, regió al nord de Nova York on passa el protagonista del relat, un autor europeu d'edat avançada i reconegut prestigi, uns dies acompanyat d'una jove treballadora de la seva editorial americana i que l'acompanyava durant la seva estada de promoció pel país.
La companyia d'aquesta jove l'empeny a recordar els dies de la seva infància, els anys de formació que va començar estudiant arquitectura, els primers intents de creació literària i sobretot la influència que van tenir les seves parelles en la seva vida i la seva escriptura.
Escrit com si fossin petites entrades d'un diari però sense un ordre temporal aparent fa que la lectura sembla que ens porti per un relat caòtic (alternant el passat amb les escenes del present amb la jove acompanyant) tot i que la lectura va conformant el personatge principal al que lentament ens va ensenyant i explicant la seva vida (barrejant en un mateix paràgraf, per exemple, la primera i la tercera persona del narrador)...

Aquesta lectura m'ha fet pensar en les millors novel·les de parelles de James Salter; sobretot pel to i la manera d'explicar que té el narrador, que s'explica ell mateix però com si ho fes de lluny, com si expliqués les escenes amb boira entremig, i que fa que el lector hagi de llegir lentament i assaborint cada frase amb atenció però amb plaer alhora.

Després, al final del llibre hi ha unes mínimes dades biogràfiques de Max Frisch que ajuden a situar els records i els personatges de "Montauk" en la vida real de l'autor.

dilluns, 15 de desembre de 2014

La culor dil tiempu.- Clarisse Nikoïdski

INTRODUCCIÓN
Desde que comencé a escribir me he considerado como una escritora de lingua francesa ya que este es el lenguaje que me "pertence" y a quien "pertenesco" mas que ni un otro. Constituye la materia esencial de mi penser y de mi sentir, ma no la sola...
   Mi madre era Italiana, crecida en Trieste, de origen de Sarajevo. Mi padre crecido en Sarajevo la encontró en España (Barcelona) en 1936 donde su familia vivia a aquel tiempo.
   Se fueron juntos a Francia donde se casaron, encantados por lo que descubrievan de la Frente Popular. En Lyon me naci. Muchas linguas se hablaban en casa: el italiano, el serbo croato, unas palabras en allemán, y un poquito de francés. Y se cantavanlas todas. Una lingua tenian mis padres conocida de ambos: la que llamabamos el "spaniol muestru" y que nos venia de nuestros abuelos, llegados al "Ottoman turco" como se decia, desde la Inquisicion d'España. Este idioma havia asimilo muchas palabras de los tierras extranjeras que habian atravesados. No se tenia ninguna memoria de persecución o segregación en aquel pais que no hace mucho tiempo se llamaba la Jugoslavia.
   Atravesaron la guerra como tanta gente: sufriendo, escundiendose, y al fin se salvaron con los dos niños que eramos a aquel tiempo. La mas grande parte de la familia quedada en Jugoslavia fue extremida por los Ustachis, aliados de los Nazis.
   Cuando empesé a ir a la escuelo el francés era para nosotros todos la lingua que teniamos de hacer nuestra. No mostrava yo gran interes por la otra lingua que era "de la familia", del "secreto", del susto y -quisas- de la verguenza. Habia hecho de nosotros "los escondidos". Ademas, comparandola al frances me parecia sin noblesa, sin gramatica y sin... literatura!
   A los diez i siete anos descubri los textos de Cervantes y del Lazarillo de Tormes y tambien que el "spaniol muestru" o djidio tenia raices en lo mejor de la literatura castellana y que era precioso testimonio de una epoca de la lingua.
   El castellano me era familiar, en vez de que a menudo, usaba palabras que dejaban muy perplexos los maestros mios. Cuantas veces no llamé al sabato, del ebreo "shabat" o al domingo "alhat!". La muerte de mi madre fue una grande comocion. Además comprendi que con ella, se iba definitivamente un poco de esta lingua de mi infancia, y que para nuestra generación, la muerte de nuestros señores significaba la muerte de un lenguaje.
   En esta lingua se hallaban el amor de mi madre, nuestra complicidad y nuestras risas.
   Asi me atreví a escribir estos poemas para que quede la empresa de su voz. Cada vez que terminé un libro en francés me dediqué a escribir en muestru spaniol algo como un canto.
   No se nada de religión, o cerca nada, ma quisiera que estas palabras en la lingua perdida sean para ella, mi madre, como un kadish repetido a menudo.
CLARISSE NICOÏDSKI


Clarisse Nicoïdski
La culor dil tiempu - Poezia kompleta / El color del tiempo - Poemas completos
Traducció al castellà: Ernesto Kavi
Sexto piso, 2014


Una poesia completa bilíngüe en poc més de cent pàgines.

Oferida en dues parts: una dedicada a ulls-mans-boca, amb cinc poemes afegits com a apèndix dedicat al García Lorca (no sé jo què tindrà a veure aquest senyor amb poetes expulsats, com tampoc en conec la relació de Federico amb els fets de veure, fer i ser callat); l'altra part, dedicada a (19) camins de paraules.

L'edició de Sexto piso, delicada i preciosa.

La veu de la Nicoïdski, tranquil·la, ferma, segura i acollidora.

Hi ha portes, però obertes; hi ha crits, per expulsar l'espant del silenci; hi ha mans obertes com a llibres, paraules com a pedres i parets que en miren...



de Lus ojus Las manus La boca (1978)

de A Federico García Lorca
Cóntami la cunseja insangritada
qui avrirá las puartas sarradas

de Caminus di palavras (1980)


divendres, 12 de desembre de 2014

EL MÓN RESPLENDENT. Siri Hustvedt

El món resplendent
Siri Hustvedt
Anagrama ed.
2014
380 pàg.
Traducció de Ferran Ràfols Gesa




Siri Hustvedt, també coneguda per "la dona de Paul Auster", tot i que si mirem els seus últims títols respectius potser hauríem de canviar i dir-li a ell "l'home de..." ens presenta ara aquest novel·lot compacte i sensible a la vegada; femenista i femení; delicat i potent situat en el món de l'art de Nova York.

La reflexió del paràgraf anterior, que no és nova, ens va bé per situar la novel·la i també com a metàfora de l'argument.
Una veterana artista que vol un reconeixement per la seva obra que fins llavors no havia tingut, idea una manera per presentar els seus treballs amagada rera la persona i el nom d'altres artistes (tots homes) per tal de conseguir-lo perquè creu que les dones artistes són jutjades injustament i minusvalorades per la crítica i els espectadors.

Tot el llibre té interés i força, per això, de reivindicar un gènere, el femení dins un món eminentment i per tradició masculí, el de l'art. Que es nega a canviar aquest status i que, sobretot, està ple de prejudicis i manies.

Siri Hustvedt és molt bona perquè explica la història i ens va narrant el relat de manera coral. Com si fos un reportatge televisiu, diferents personatges propers a la protagonista la van explicant (o sigui que Husvedt va creant el personatge alhora que ens va explicant aquests altres secundaris) amb diferentes veus que sempre són en primera persona però de diferents narradors... Com si fos una novel·la cubista.

Ja havia tractat el món artístic en la també molt recomenable "Allò que vaig estimar" però aquí se supera i porta la història molt més enllà. Abarca l'art, la filosofia (està molt present en tota la història perquè la artista protagonista n'és una gran coneixedora) amb moltes notes a peu de pàgina, les descripcions post11-S són molt bones i com afecten a tots els personatges, la història de l'art però també les vides dels artistes; l'art conceptual i el poder de les idees, Nova York com escenari, el misteri de la creació, la maternitat...

"Però que no eren una forma de ficció, ja, la majoria de records?"

Novelassa plena de moments brillants que tant es pot llegir des d'una visió de gènere i arty, però també com una història de sentiments i superació. Molt ben escrita i plantejada.
Bona bona.

Chagall, Yósik i l'extinció del món

El violinista celeste (1934)


Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric), té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.

Una part de la meva infantesa està indefectiblement lligada a Tossa de Mar. Ho està de forma realista, perquè com a experiència em va modificar; però ho està també de forma onírica perquè les sensacions i les emocions no acaben mai de conformar un relat sòlid, sinó que són com pinzellades en un quadre impressionista; taques de color, de llum. La distància i la implicació modifiquen el record i l’objecte.

Tossa, encara que només sigui en la memòria, és per ella mateixa una vila idíl·lica, impregnada d’ombres medievals, d’olor de mar, del verd de la muntanya. És llum, és so; és una veu que parla abans que totes les paraules comencin a tenir sentit. És, en la ment infantil, sintagma abans que relat.

Tossa és un indret petit comparat amb el món, per això allà tot era més dens perquè el món hi era concentrat. I com en els contes, tot era recorrent. El mateix mar, la mateixa sorra, la mateixa olor a sal. La nostra mirada és la que converteix el conjunt en una paleta d’on triar el color; on la mà tria el traç; i la imaginació, la perspectiva.

A Tossa hi ha una finestra entreoberta sobre les cases d’una vila, d’un shtetl, potser Vitebsk, localitat bielorussa majoritàriament jueva, on els nazis van exterminar més de 16.000 jueus durant la massacre del gueto, el 8 d’octubre de 1941. I de la finestra estant, com un ocell, sobrevola les taulades el Violinista celeste, de Marc Chagall.

Chagall, nascut i criat a Vitebsk, es va inspirar en els paisatges de la seva infantesa i en els costums de les comunitats jueves de l’est d’Europa. La Gran Guerra (1914-1918) va desplaçar gairebé un milió de jueus i es va destruir el que quedava de la cultura shtetl que havia definit la vida de la majoria d’aquests jueus durant segles, i que es pot donar per extingida després de l’Holocaust. Es va esvair una societat que va veure créixer escriptors i artistes com Chagall, gent amb uns poderosos records que ja no podien ser alimentats per una realitat tangible. En el seu lloc, la cultura es va convertir en una font emocional i intel·lectual que només existia en la memòria i la imaginació, i que han reproduït de forma excel·lent pel·lícules com El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison (amb guió de Sholem Aleichem), o autors en llengua jiddisch com el mateix Sholem Aleichem, Isaac Bashevis Singer (Premi Nobel 1978), Der Nister o Joseph Buloff, de qui resulta imprescindible la lectura de la novel·la Yósik, el del viejo mercado de Vilnius (Barcelona: Capitán Swing, 2011).


Buloff, caracteritzat com a Yoshke, el músic


Joseph Buloff, actor jueu lituà de llengua jiddisch, que va abandonar l’Europa de l’est el 1926 per fer carrera en el teatre i el cinema nord-americans, ens descriu a Yósik, de forma més o menys autobiogràfica, l’entramat urbà de la vella ciutat de Vilnius i del seu barri jueu, del shtetl en què va viure. Ens narra la història d’un nen que va créixer aprenent l'art de la metamorfosi, necessari per sobreviure durant les ocupacions successives de cosacs, alemanys, bolxevics i polonesos. La vida urbana, la supervivència en un món miserable i hostil, el terror de la Primera Guerra Mundial... Tot es combina en aquesta novel·la que resulta tan impactant tant per a qui en coneix el context com per a qui no. Una novel·la que és, alhora, un document històric d'un període durant el qual, com ja he explicat, l’Europa de l'est va canviar per sempre.


La vida en un shtetl


Dins de la tradició simbòlica, irònica i còmica de la literatura oral, escrita i dramàtica en llengua jiddisch, mare en certa manera de la literatura de l'absurd (Kafka va quedar molt impressionat quan va conèixer el teatre jiddisch procedent de l’Est, que desconeixia totalment), Yósik, el narrador, relata la delirant existència dels personatges que viuen al voltant del vell mercat de Vilnius, i l'extravagant aprenentatge d'un nen jueu dotat d’una imaginació i una retòrica fora del comú.

Tornant a Chagall, el seu món està impregnat d’aquell esperit jiddisch simbòlic però, alhora, excepcionalment vital. La seva pintura de colors vius representa el món com a través d’un vitrall, com d’un calidoscopi que deforma i interpreta la vida. Optimista i oníric: el jazz hebreu de la pintura, es va dir en el seu moment. A Tossa (en certa manera el meu  shtetl particular en el laberint de carrerons de la Vila Vella) hi va passar els estius de 1933 i 1934. Fins l'esclat de la Guerra Civil Tossa va ser el punt d'arribada i estada de bona part dels pintors i artistes europeus, sobretot d'aquells que fugien del poder nazi que s'estenia com una taca. Quan començà la guerra, el pintor Georges Kars va ajudar a repatriar els artistes estrangers. Kars (George Karpeles, jueu txec nascut el 1880 a Kralupy) havia arribat a Tossa l'any 1929 i hi va fundar el Museu d'Art Contemporani i va ser un dels artífex que Tossa fos anomenada la Babel de l'Arts. L'any 1945, davant de la incertesa d'un món en mans del nazisme, es va suïcidar; malauradament, no sabia que Hitler i el nazisme tenien els dies comptats.


Chagall i Georges Kars, a la platja de Tossa


Chagall marxava de Tossa el 1934, però hi va deixar oberta la finestra (el Violinista celeste és permanentment exposat en el Museu Municipal de Tossa) a través de la qual vaig aprendre -sense cap mena de consciència artística: només era un nen i un adolescent amb molta imaginació- a volar, com s’alça el vol quan s’és dins d’un somni, i escapar sobre els terrats de la ciutat, escapar de la realitat que, finestra endins, se m'oferia crua i nua.




451 Editores ha publicat la novel·la gràfica Chagall en Rusia, dibuixada i escrita per Joann Sfar, l’autor de l’imprescindible El gato del rabino. L'obra d'Sfar és una interpretació lliure de la vida del pintor. Però són tants els punts en comú entre Chagall i Sfar que arriba un moment que tota recreació del dibuixant resulta plausible. Evidentment, a través d’Sfar no arribarem a la pintura de Chagall, però sí al seu esperit, sí a aquell paisatge que conforma el rerefons de la seva producció artística. Sfar cuida molt els temes i els personatges de les seves històries. Tot serveix per canalitzar la seva creació i fer evident que estem davant d’un dibuixant que ja comença a ser un referent artístic. Però fer-ho a través d’un altre artista que ho és tot en el món del art l’ha obligat a deixar anar totes les seves capacitats expressives. Una d’elles, que s’evidencia especialment aquí, és la capacitat de canviar l’estil i el traç del seu dibuix amb la finalitat d’aconseguir la màxima expressió dels caràcter i de les emocions. El seu dibuix té autèntica capacitat narrativa.

D’una altra banda, Sfar comparteix amb Chagall l’alegria i el vitalisme. El gato del rabino és una mostra paradigmàtica de com explicar una història i que pugui arribar a tothom a través d’aquest vitalisme. Sfar parla de la naturalesa humana. La seva visió de la religió, de l'amor, de l'amistat, la seva afició per la música impregnen totes les seves obres. I és a partir del coneixement i el domini de les arts i la comprensió dels sentiments que Sfar aconsegueix el seu objectiu, simple i complex alhora: capturar la naturalesa contradictòria de l'home i les seves passions. Sfar ens explica el conte en què estem tots atrapats.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Amagatall (de poesia)



Comprovem, amigues i amics, que en sou molts els addictes a la poesia, i que a sovint esteu interessats a transcriure al nostre blog poemes o fragments.

És per això que hem creat aquest amagatall (de poesia), per si en voleu fer ús amb poemes o textos poètics (propis o aliens, inèdits o clàssics...).

Ànim! Esperem les vostres col·laboracions...

dimecres, 3 de desembre de 2014

L'última trobada - Sándor Márai

Sándor Márai
L'última trobada
Traducció d'Antoni García Santiago
Publicada el 1942
en català el 1999 per Empúries




“De vegades crec que les paraules, les que un pronuncia, les que calla o les que escriu en el moment precís, tenen una importància enorme, potser fins i tot decisiva"

És un clàssic, per tant molt ja l’haureu llegit, però pels que no, com jo fins fa poc, us deixo les meves impressions, pels que ja l’heu llegit us proposo, més avall, una espècie de joc.

És un autèntic tractat sobre l’amistat, sobre l’amor, sobre l’orgull, sobre la lleialtat, sobre un món que es transforma, sobre la sensibilitat, sobre el deure... El general, ha estat esperant durant 41 anys i 43 dies a en Konrád, el convidat que té a sopar. Durant la vetllada conversaran, més aviat el general farà un monòleg, sobre l’amistat que els va unir, la infància i joventut compartides, sobre els canvis soferts en la manera d’entendre el món, sobre la dona del general. Ha viscut tots aquests anys amb incògnites que només li pot resoldre el seu amic.

El final de la novel·la són les dues preguntes que el general formula a en Konrád, la primera és clara i concreta i la resposta, no explícita, s’entén perfectament, la segona, i aquí rau part de la màgia d’aquest llibre, no només va dirigida a l’amic sinó que és llençada directament al lector, l’autor aconsegueix fer-nos penetrar en la història dels dos amics, però també ho fa en la vida de cada lector i fins i tot la pot remoure, així davant d’una pregunta que engloba més preguntes i reflexions, comproves que la resposta no és concreta i que a part d’estar en totes les pàgines de la novel·la, està en totes les pàgines de la vida de cada ú.

I aquí, el joc pels que l’heu llegit, quina és per vosaltres la resposta a la segona pregunta?

He de dir-vos que l’he llegit després d’anar a veure’n la magnífica adaptació teatral de Chirstopher Hampton, dirigida per l’Abel Folk, que a més a més també feia de general, amb el Jordi Brau fent de Konrád, i amb la immensa Rosa Novell fent el paper de Nini, personatge clau, al meu parer. Que l’obra em va portar directe al llibre per acabar d’entendre-la, tot i que no sé si només amb la lectura n’hauria tret tant de suc.

M’ha fet feliç haver-ne vist l’adaptació teatral i sobretot d’haver-la llegit, us en deixo alguns tastets:

“ El castell era un món en si mateix, com aquells mausoleus de pedra, grans i sumptuosos, on reposen els ossos de generacions senceres i es dissolen els vestits funeraris de seda grisa o de teixit negres de dones i homes que van viure temps enrere. Tancava el silenci dintre seu, com un reclús que vegeta exànime sobre la palla marcida d’un soterrani, amb la barba llarga, vestit amb parracs i cobert de verdet. També tancava la memòria, la memòria dels difunts que s’amagava als racons ocults, igual que els fongs, el verdet, els ratpenats, les rates i els insectes s’amaguen als cellers humits dels edificis vells. Els poms de les portes conservaven el tremolor d’una mà, l’emoció de l’instant en què aquesta havia dubtat a completar el seu gest. Qualsevol casa on les passions hagin escomès amb violència els homes s’omple d’aquesta substància tèrbola”

“Konrád tenia por de la música, amb la qual mantenia una relació secreta, que no només implicava la seva consciència sinó també el seu cos: com si el sentit més profund de la música consistís en una mena d’imposició fatal que podia fer que es desviés del seu camí i que alguna cosa dintre seu es trenqués”

“No oblidem que l’amistat no és només un estat d’ànim ideal, sinó una llei humana inflexible... Aquesta llei, la llei de l’amistat, viu en el cor dels homes per damunt de l’egoisme i de les passions. I és més forta que la passió amorosa, que empeny irresistiblement l’home i la dona a unir-se; l’amistat no està subjecta a fracassos, perquè no espera res de l’altre”

“El fet és que sempre estimem les persones diferents a nosaltres, i les busquem en qualsevol circumstància. I aquest és un dels misteris de la nostra vida. Quan dos éssers igual es troben, això es considera una sort, un regal de la fortuna. Però, desgraciadament, les trobades d’aquesta mena, no són habituals, com si la naturalesa fes tot el que pogués, fent servir la força i l’astúcia, per impedir que es doni aquesta mena d’harmonia; potser perquè, per recrear el món i renovar la vida, necessita la tensió que es desenvolupa entre individus que es persegueixen eternament, encara que visquin segons ritmes i tendències diferents. Una espècie de corrent elèctric altern... Es miri com es miri, sempre hi ha un intercanvi continu entre el pol negatiu i el pol positiu. Quanta desesperació, quantes esperances inútils s’amaguen rere aquesta alternança!”

I us transcriuria el final, perquè el trobo fabulós... però és preferible que l’assaboriu directament, sense intermediaris.