dimecres, 28 de gener del 2015

MIGUEL ÁNGEL. Una vida épica


MIGUEL ÁNGEL. Una vida épica
Martin Gayford
Traducció al castellà: Federico Corriente
Barcelona, 2013
Taurus


Després de la fabulosa Miguel Ángel. Una vida inquieta de Antonio Forcellino, m'ha arribat aquesta esplèndida biografia del genial artista.

Com en l'anterior, també ací ix guanyant el geni ( com a escultor, pintor, arquitecte, poeta) i perdent la persona (colèric, mentider, avar, esquerp, deshonest, interessat...); però Gayford intenta comprendre i explicar aquesta "personalitat malsana" (com el mateix Miquel Àngel diu en una carta). Ens aporta aspectes que ens fan més comprensible aquesta personalitat:
- Dels altres primeríssims rivals del seu temps (Leonardo i Rafael), va ser l'únic que va sobreviure a totes les profundes crisis històriques i guerres del moment, i això va agreujar la seua ansietat i malenconia.
- Va tractar amb set pontífexs, cardenals i d'altres mandataris que el van intentar sotmetre i influir en com havia de fer les coses.
- Es va veure involucrat en innombrables batalles (reals, personals, psicològiques, de poder, familiars...).
- Li seria ben difícil compaginar la seua encoberta homosexualitat (en l'època de Savonarola, a qui ell admirava!) amb les profundes conviccions religioses (L'amor de la seua vida, l'aristòcrata romà Tommaso de Cavalieri era 40 anys més jove que ell.).
- Estats d'ansietat i depressió que patia contínuament. Sempre sotmès a un estrés continu.
- Malgrat que tenia un altíssim concepte sobre si mateix, a sovint sofria d'inseguretat i insatisfacció.
La terribilità i molts aspectes més, que Gayford intenta d'analitzar per a poder comprendre la grandesa i misèries d'aquest artista.

Malgrat tot l'anterior, els seus contemporanis el consideraven il Divino. Papes, ducs, prínceps... es disputaven la seua "possessió".
Li ho perdonaven quasibé tot: Va pintar més carn nua en la capella on oficiaven els papes i cardenals que "en una carnisseria"; moltes de les seues obres estan inacabades...
Després del seu soterrament a Roma, el seu cos va ser tret de la ciutat per mercaders de contraban, amagat en una bala de farratge i el van portar fins a Florència, on el van tornar a soterrar.
Ja en vida se'n van fer biografies.
I és que la seua faceta d'artista va ser immensa. Va ser el primer que va reivindicar el dret sobre les seues creacions, i va cuidar molt de controlar la seua imatge.

Gayford (basant-se en l'enorme correspondència, en els seus poemes, en els últims descobriments sobre el geni, en l'estudi de les contradiccions que hi ha en les seues biografies, en una ingent documentació i en una mirada nova a les seues obres, especialment a les inconcluses) ens dóna una visió última de les dues vessants d'aquest home genial.

Un llibre que amb una prosa àgil, actual i didàctica ens transporta a la intimitat del personatge i als avatars de la seua època tan convulsa, del Renaixement italià.

dilluns, 19 de gener del 2015

TAMBÉ AIXO PASSARÀ. Milena Busquets

També això passarà
Milena Busquets
Amsterdam ed.
2014
168 pàg.
Traducció de Lurdes Serramià



"Tots veiem coses diferents, tots veiem sempre el mateix, i el que veiem ens defineix absolutament. I estimem instintivament els que veuen el mateix que nosaltres, i els reconeixem a l'instant. Col·loca un home enmig d'un carrer i pregunta-li "Què veus?". I en la seva resposta hi serà tot, com en un conte de fades. El que pensem no és tant important, és el que veiem el que compta..."

La indústria musical té una paraula anglesa: hype, per definir l'excitació mediàtica que es produeix davant la sortida d'un nou àlbum, grup, cantant, etcètera...
Pot ser per qualsevol cosa. Perquè l'artista és guapo, perquè és molt prometedor, perquè està ben apadrinat o, fins i tot, perquè és o un bon producte, que té qualitats i hauria de ser, després, un gran èxit...
És el que passa quan la sortida o publicació d'un nou producte es converteix en notícia...
Dic això perquè sembla que aquest títol de la Milena Busquets podria ser el hype literari d'aquests  últims mesos.
Tothom en parla meravelles i mediàticament ha tingut molt ressò la seva publicació a partir de l'èxit que va tenir a la última Fira del llibre de Frankfurt i del "pedigrí" familiar de l'autora.

Oblidem-nos de tota la publicitat i centrem-nos en la novel·la, que és el que ens interessa quan estàs sol i cara a cara amb el llibre a les mans.
Tenim a la protagonista, separada i mare de dos fills de pares diferents; que recentment ha perdut la seva mare.
És la història, la seva, de l'autora, que l'escriu en primera persona com si li expliqués a la mare, que ja no hi és.

Doncs bé, el què podria haver sigut una novel·leta plorenera i pastelosa, sorteja bé aquest perill amb un to fresc que va alternant els remordiments de la narradora cap a la mare que a estones li retreu comportaments o actituds però també li reconeix coses bones.
Escapa bé de la "literatura del dol" (que moltes vegades seria excessivament íntima) i ho fa barrejant-ho segurament amb la altra cara de la moneda: La protagonista es refugia en els desitjos de sexe (i amor) que té per oblidar la tristor i soledat que l'embarga a estones. Però també aconsegueix no acabar sent una "novel·la dolenta i aburrida de polvos ràpids"...
Que és com si l'ofici i la trajectòria de Milena Busquets (fa anys ja va publicar una primera novel·la amb l'editorial Bruguera) li hagués permés sortejar tots aquests perills literaris i portar la història cap a Cadaqués, on la protagonista i té la casa de la seva mare i que es converteix en el refugi estival i font de moments que va explicant.
Allà hi va amb els dos fills, la criada-cangur i la filla d'aquesta, amigues, maletes, els dos ex-marits, un amant casat, el gos de la mare... Però sobretot carregada de records i amb la resignació de la pèrdua.

Per moments aquesta barreja d'estils, acaba sent el millor de "També això ens passarà", que té moments bastant divertits però alhora és tristona i amb el morbo de poder veure la particular relació que tenien mare i filla, que queda mot ben explicada en aquest fragment: "Recordo la teva estupefacció el dia que em vas dir que, potser, si no em venia la regla, aviat hauríem d'anar al metge, i que et vaig contestar, tan tranquil·la, que feia dos anys que tenia la regla i que no t'ho havia dit perquè no era el teu problema. Anàvem amb cotxe, vas frenar de cop, em vas mirar amb la boca oberta uns segons, vas accelerar a l'escoltar les botzines frenètiques dels altres cotxes, i ja no vam tornar a parlar del tema mai més."
Perquè la història també té una segona dimensió (i que potser seria una possible part d'explicació del hype), que és la relació que van tenir aquests joves, fills de casa bona, de l'assentada burgesia barcelonina que va viure el final del franquisme amb alegria; van desenvolupar les seves carreres al mateix temps que creixien i tenien fills però ara són aquests fills els que estan escrivint els relats d'aquells anys...
Aquest passar comptes emocional i material amb la seva generació familiar anterior...

I tot el què ens explica funciona perquè l'autora ho punteja amb frases que literàriament són com cops de puny. Tota la novel·la està banyada de bones frases i sentències, que quasi funcionen com slogans emocionals.
"Ara crec que ja sabies que l'època dels punts suspensius, que tant detestaves, havia arribat a la fi. Començaven els punts finals, com punyals, com bombones d'oxigen."


El què diré segurament és contradictori, però crec que si t'oblides del hype mediàtic i de tot el què ens han explicat, "També això ens passarà", encara és més bona (i s'acaba fent curta) abans d'hora i en voldries més...
(Com l'amor...)

dimarts, 13 de gener del 2015

COR MENTIDER. Marc Cerdó

Cor mentider
Marc Cerdó
Club Editor ed.
2014
188 pàg.


El títol és maquíssim i la portada preciosa.
Però amb això no n'hi ha prou.

Haviam si ho sé explicar bé...
Llegint-lo he tingut la sensació que no hi passava gaire res, que és bastant plana.
O sigui: Que un professor d'institut s'ho faci amb una alumna a casa d'ella quan la seva mare ha anat a un enterrament, després aquest professor es divorcia i se'n va a Mallorca tot un estiu per oblidar... Tot i que ens ho han explicat moltes vegades, no seria un problema però a la novel·la sembla que hi falti alguna cosa...
El protagonista se'n va a Mallorca. Sí, val. Però allà a la casa no acaba de passar res i llavors, plaf, ja s'ha acabat l'estiu. Arriba la ex i la filla i no passa res. Una nit coneix una noia i no passa res...
Llegint-lo m'ha semblat que fins hi tot és més interessant el personatge de la noia veïna, la Catalineta; que té més rollo que el personatge principal.
Però fins i tot així, aquest "argument" secundari al relat, no porta a enlloc ni acaba de servir a la història principal i sembla que els dos arguments no estiguin ben trenats.
Ni cap personatge (la dona, la filla, la familia de Catalina...) aporten gaire cosa al relat.

Potser senzillament només és que li falten més pàgines, per poder lligar-ho tot i anar explicant, escena a escena, els personatges i la història i que tot es llegeixi amb naturalitat...

Té coses bones?
Home clar. Els diàlegs, que són molt bons i amb bastants fragments divertídissims.
La barreja de català i mallorquí també és molt interessant.
(Però hi ha tant diàleg que fa que sembli una novel·la de diàlegs però amb el que dèiem abans, que de fons no avança...)

No sé...

dissabte, 10 de gener del 2015

DIEZ DE DICIEMBRE. George Saunders

Diez de diciembre
George Saunders
Alfabia ed.
2013
274 pàg.
Traducció de Ben Clark


George Saunders és com una bomba atòmica quan parla del seu país o millor dit, quan parla de la gent del seu país.
Del què hi ha sota les estrelles brillants de la bandera de seda.
I el que aconsegueix quan rasca i rasca i llavors treu el premi gros.
Té sempre protagonistes desquiciats enmig d'històries devastadores explicades amb un llenguatge precís i perillós com un ganivet japonès.
Perdedors, sense adonar-se'n, en realitats distòpiques; esbojerrades. Amb elements irreals o surreals que pretesament no s'acaben de definir ni explicar.

En aquest llibre de relats curts cada història és com un cop de puny a la mandíbula de qui els llegeix, perquè en Saunders escriu de tal manera; explica les coses amb tanta força que fa que les seves històries siguin inoblidables.
Ni tant sols es mata a explicar els arguments fins que, passades unes pàgines, amb una sola frase aconsegueix donar-li una nova dimensió al relat i deixa al lector astorat i desubicat.
Sembla que no pugui ser, però acaba sent més del què semblava que potser seria al principi. Cada relat és això.
Com si volgués ser abstracte; no explicar que s'entengui fins que PUM i llavors sí, ho captem en tota la dimensió i ho podem entendre.
El segon relat, per exemple, el de la mare que es vol vendre el cadell de gos és d'antologia però això no ho saps fins la penúltima pàgina quan hi ha l'element que et fa obrir els ulls. És demolidor!
El del jove veterà de guerra és melancòlicament violent...
Tots 10 relats tenen coses de les que podríem estar parlant molta estona...
Però també sobretot la manera com escriu i ho aconsegueix (també fabulós el relat del pare de familia escrit com si fos un diari)...

Doncs George Saunders és això (i molt més alhora)...

dilluns, 5 de gener del 2015

LA BONA SORT D'ARA MATEIX. Matthew Quick

La bona sort d'ara mateix
Matthew Quick
Edicions del periscopi ed.
2014
281 pàg.
Traducció d'Ernest Riera




Matthew Quick, que també és l'autor de "El lado bueno de las cosas" i la seva celebrada adaptació al cinema, es caracteritza, de moment, pel que coneixem dels seus treballs, per tenir uns protagonistes disfuncionals o bastant inestables emocionalment. Per exemple, a "La bona sort d'ara mateix" hi ha un noi, en Bartholomew, de 38 anys, que sempre ha viscut amb la seva mare, com si ella i la casa on viuen fos el seu únic món; però que de cop i volta la mort d'aquesta mare fa que ell es quedi sol.
Descobreix una carta d'en Richard Gere a la seva mare, i així comença la novel·la amb una missiva que el protagonista li escriu al famós actor (i de fet, cada capítol és una carta al protagonista de "Pretty Woman".)

Molt encertadament a la portada (curiós i molt atrevit el disseny gràfic de Periscopi ed., que posa les notes i l'argument a la portada...) hi ha una cita que diu "Bartholomew Neil és una barreja entre Forrest Gump i Ignatius J. Reilly" (tot i que qui això escriu opinaria que està més a prop de Forrest Gump, amb tot el què això significa...); però si que és veritat que aquest protagonista és un descendent més de la llarga saga d'adolescents o personatges inadaptats, distòpics... Col·locats contra la seva voluntat enmig d'un món incòmode i antipàtic; que poblen i protagonitzen molta de la última literatura contemporània...

I aquí tenim al personatge principal acompanyat per una galeria de personatges gens standards ni més normals que ell: un capellà que beu massa, un home exageradament necessitat del contacte amb el seu gat i la seva germana, guapíssima, bibliotecària atormentada...

"-Mira, si no hi hagués gent rara, estranya i diferent que fes coses rares o que no fes res de res, no hi podria haver gent normal que fes coses normals (...)
La paraula normal perdria tot el seu significat si no tingués un contrari. I si no hi hagués gent normal, el món segurament cauria a trossos... Perquè és la gent normal la que s'encarrega de les coses normals com ara assegurar-se que hi ha menjar a la botiga de comestibles i repartir el correu i instal·lar semàfors i fer que els vàters funcionin com cal i cultivar menjar a les granjes i pilotar avions  i assegurar-se que el president dels Estats Units té roba neta per posar-se..."

Passen coses i llavors el relat es desplaça cap a un viatge que ha de ser decisiu i de descobriment (Perquè, què és la vida, i de rebot, també la literatura, que un llarg viatge d'iniciació?)

Un, té la sensació que el relat és ideal, i potser pensat originàriament per funcionar com a futur guió cinematogràfic millor que en la novel·la que n'ha resultat perquè a estones sembla que li falti força per la ingenuïtat de la narració en primera persona del protagonista que ho va relatant a en Richard Gere...
Però, al mateix temps, per la frescura que té la narració (que també aporta aquest diàleg imaginari amb el famós actor) i la innocència despreocupada del protagonista orfe fa que es llegeixi bé i faci passar al lector una bona estona.