diumenge, 29 de març del 2015

El ball - Irene Némirovsky

El ball 
IRENE NÉMIROVSKY
Ed. Columna 1987
Traducció de Lluís Comes i Arderiu




París 1928,  una adolescent a qui tot li bull per dintre, una parella a l’adolescència de la seva riquesa, una institutriu anglesa enamorada i una professora de piano ressentida, aquests són els integrants d’aquest ball, carregat de pretensions i falses il·lusions, de gelosia i de voluntat de cridar l’atenció i sobretot de frustracions.

Un conte llarg, que amb  molta delicadesa desgrana la necessitat de fer-se un lloc a la societat, ja sigui per una adolescent o per els seus pares,  el trontoll del canvi,  sentir-se noia i que et considerin nena, sentir-te important i que no t’hi considerin.

El tema principal és la complicada relació entre mare i filla, les dues volen ser objecte de desig, una per primera vegada, l’altra per rescabalar-se de la dura vida que li ha tocat fins ara. Paral·lelament hi ha intrínseca una gran crítica a la hipocresia social de la societat benestant parisenca.

Els llops disfressats d’ovella i les ovelles disfressades de llop o com podem acabar atrapats a  les nostres pròpies xarxes

Un caramelet per passar un vespre. 

dissabte, 28 de març del 2015

LA TELEVISIÓN. Jean-Philippe Toussaint

La televisión
Jean-Philippe Toussaint
Anagrama ed.
1999
191 pàg.
Traducció de Josep Escué

De Toussaint, tenia el record de l'esplèndid "La verdad sobre Marie", una novel·leta plena de força i energia, que em va deixar tant bon sabor de boca que fins i tot ara el segueixo recordant i que per això el vaig acabar incloent al gran Cànon Orfe d'aquest blog, llavors empès pel record dels bons moments d'aquella lectura vaig buscar més títols d'aquest autor françès...

Si llavors eren tres històries lligades, ara a "La televisión" és un professor que passa tot sol l'estiu a Berlin amb una beca per poder fer un estudi dedicat al pintor Tiziano i al rei Carles V.

Sense la seva dona i fill, durant aquells dies, es dedica en llibertat a la seva investigació, fins que s'adona de les molèsties que li provoca la televisió quan la mira i el temps que hi perd. Al final es nega a posar-la i mirar-la.

Els dies passen i el relat va avançant amb un to costumbrista però banyat amb punts d'humor, entre viatges a la piscina, al pis dels seus veïns, que estan de vacances, per anar regant les plantes; visites al museu, viatges en avió, amics estranys que té; decidit a no mirar la televisió, però, també amb remordiments per la decisió presa.
És un llibre sobre l'escriptura i l'acte creatiu. Entre la passivitat de l'espectador televisiu i el repte de la creació en una ciutat estrangera; passejant i sentint l'entorn com un personatge beckettià...

"Sentado en el sofá del salón delante del televisor apagado, miraba la pantalla frente a mí y me preguntaba qué estarían dando en ese momento..."

Curiós i divertit en les seves observacions de la ciutat i dels personatges que l'habiten...

divendres, 27 de març del 2015

Una puerta que nunca encontré - Thomas Wolfe

THOMAS WOLFE
Una puerta que nunca encontré
Ed. Periférica, 2012
Traducció al castellà de Juan Sebastián Cárdenas



William Faulkner va dir que malgrat es va escriure abans que “El nen perdut”, en vindria a ser la continuació,  i jo afegeixo qe que segurament l’escriptura d’aquest li va obrir la porta (i mai més ben dit) emocional que li deuria permetre escriure l’oda al seu germà mort a la infantesa.

Dividit en quatre capítols que representen quatre moments desordenats cronològicament, el primer des de 1923 fins a 1931, el narrador ens explica les portes a altres vides que mai va trobar, les portes a la pertinença a algú, a algun lloc.

La primera porta que ens explica, i que en realitat és la darrera, és la porta del luxe i de la riquesa i de la “família feliç”, el protagonista relata una conversa amb una parella rica que viu a Manhattan en un luxós àtic amb els seu dos fills,  mentre que ell viu sol en una habitació de mala mort en un edifici lúgubre de Brooklyn, a través de la conversa realitza tota una reflexió sobre les condicions de vida,  sobre com aquestes modifiquen la manera com observem el món, sobre la solitud, sobre la bellesa intrínseca a qualsevol cosa, fins i tot la misèria, sobre la frustració que suposa fer-se gran i no assolir aquells somnis o petites fites que havies imaginat.

A la segona part, situada cronològicament l’any 1923, i en la que s’esmenta la mort del seu germà Grover, el protagonista ens explica com no va trobar la porta que l’hauria d’haver dut a  la felicitat adulta, com amb quinze anys la solitud el va dur a l’obsessió de voler llegir-ho tot i com en un moment donat feu que s’adonés que només a través dels llibres no es pot viure, moment en el qual comença a passejar, també obsessivament, per tota la ciutat, amb l’esperança d’absorbir tot allò que es va perdre tancat en una biblioteca, però tampoc això li obra cap porta, decideix tornar a casa seva després de 3 anys, una casa orfe de pare i en la mateixa que va morir el seu germà de petit. El relat que fa de l’absència del pare, detallat i poètic, és potser el tros que més recorda a “El nen perdut”.

La tercera porta és la del sentiment de pertinença a un territori de fortes tradicions arrelades, el protagonista és a Londres i  analitzar, no sense crítica indirecta, el sentiment de pertinença a determinada manera de fer, on les formes i la cortesia és tant o més important que el fons, on tenen un marc relacional clar i del que no surten, que els hi atorga seguretat i alhora manca de llibertat, ell és conscient que aquesta porta la no travessaria mai, tot i que se sent atret i se sent proper a l’amabilitat pròpia dels britànics, que li recorda als veïns de la seva infantesa a Carolina del Nord, enfront a la fredor dels de les grans ciutats. En el mateix capítol desenvolupa una magnífica teoria sobre la capacitat poètica dels britànics, que és aplicable a qualsevol àmbit de la vida, ve a dir, fent-ne una síntesi extrema, que la bona poesia surt de la mancança.

Al darrer capítol no hi ha porta, però sí troba una finestra, de fet dues, dues finestres amb dues figures masculines a través de les quals el narrador i protagonista fa una deliciosa reflexió sobre el sentit de la vida, la connexió de la terra amb l’home, del dolor i el plaer,  de l’abans i de l’ara. Una meravella.

El títol original és NO DOORS, sense portes, i em sorprèn que hagin traduït el títol com ho han fet, perquè crec que no s'ajusta a l'esperit final del llibre. 

Us el recomano molt, però sobretot no feu el què jo vaig fer, llegir-lo a continuació de “El nen perdut”, si és que l’heu llegit en català. Les traduccions són tan diferents que fins i tot en algun moment m’he hagut d’aturar. La traducció al català de “El nen perdut”, és excel·lent, el ritme poètic de l’obra de Wolfe queda perfectament traslladat a la nostra llengua (al meu humil entendre), crec que en la traducció al castellà d’aquesta novel·la, de la que no dubto de la seva qualitat, no trasllada tan el ritme ni la cadència. He hagut de llegir alguns fragments dues vegades per deixar-me bressolar pel text i tot i així m’ha costat. No obstant, val la pena la seva lectura i seria magnífic que en Marcel Riera també el traduís al català. 

Ese príncipe que fui. Jordi Soler

Jordi Soler. “Ese príncipe que fui”. Alfaguara. 2015



Jordi Soler és un escriptor catalano-mexicà autor de nombroses novel·les. Una vegada, el van
convidar a la universitat Complutense per presentar una de les seves obres. Quan va acabar, una estudiant li va demanar que com era que tenint un nom català parlava amb accent mexicà. Ell, entre sorprès i al·lucinat, va contestar que era fill d’un exiliat republicà a Mèxic. L’estudiant, va acabar demanant, que què era un exiliat republicà. Aleshores va decidir que havia d’explicar la vida de la seva família, de la guerra civil, de l’exili desesperat dels republicans a França i de l’ajut de l’ambaixador mexicà a França i del president Cárdenas a tots els republicans que van acabar trobant un refugi a l’altra banda de l’oceà. Aquella novel·la, “los rojos de ultramar”, tot i ser una altra “puta novel·la de la guerra civil”, és un gran text, on explica amb detall aquell final, a l’hivern de 1939, aquella fugida massiva de més de mig milió de persones, a les que els amics francesos van rebre amb estima, en macos camps de concentració.
Ara, en Soler explica la vida dels descendents d’una jove princesa asteca, suposada filla del mateix Moctezuma,  que es va casar –no se sap si per voluntat o per un acord mercantil- amb un noble català, que la va portar a Can Vima, una casa de pagès a Toloriu, un poble de la Cerdanya. Cinc-cents anys després, un llest, s’assabenta, en ple franquisme, que és descendent de tan il·lustre llinatge i decideix explotar comercialment el passat, venent títols nobiliaris a bon preu a tots els adoradors del règim triomfal gràcies a les seves connexions. Kiko Grau, l’estrafolari personatge, viu una vida d’aristòcrata ric amb l’excusa d’un origen regi. L’humor i la mala baba amb què Soler explica el franquisme a Catalunya, no té preu.

dimecres, 25 de març del 2015

El sopar de cendra.- Giordano Bruno



Giordano Bruno
El sopar de cendra
Traducció d'Anna Casassas
Edicions de 1984


...us dic: inspireu-me, parleu-me, escalfeu-me, enceneu-me, espremeu-me i reduïu-me a licor, convertir-me en suc, i feu-me comparèixer no pas amb un petit, delicat, raquític, curt i succint epigrama, sinó amb copiosa i àmplia vena de prosa llarga, corrent, gran i forta, amb la qual no com d’un estret càlam, sinó com d’un ample canal faci rajar els meus rius. [...] (pàg. 28)
Un nom de ressonància màgica. El fa servir un amic com a pseudònim (vaig conèixer primer els seus textos, després el pseudònim, vaig investigar la ressonància i el personatge va ser proper, vaig conèixer qui fa servir el nom i després part de la seva obra i la seva prole, la seva família de casa i la seva gent de país...).

Va aparèixer aquest llibre amb el seu títol, també màgic. Després sabria que es refereix al sopar del dimecres de cendra, el qual inicia els quaranta dies que preparen la passió, la mort de l'enviat (el blat que s'enterra i donarà fruit, poc a la vora del camí, molt en terra bona, sofrent entre els cards ...). I calladet va caminar, el llibre, per prestatges fins a, precisament, l'inici d'aquesta quaresma, la del 2015. Casualitat o senyal. Poc importa, però.

La traducció d'Anna Casassas, que va resultar dura per a l'autobús, s'ha mostrat joiosa i solta al costat de les brases de llenya de taronger que no fa molt de foc ni escalfa massa, però manté una temperatura que facilita la vigília i la lectura desperta.

És filosofia, que ningú no ho dubti. Es tracta d'intentar entendre el món, i les voltes que dóna, durant la segona part del segle XVI, acabada de descobrir Amèrica i la Inquisició.

Aquest intent d'explicació, en concret, ve de la mà d'un mestre que podria ser també molt bo com a novel·lista, fins i tot com a dramaturg. Parlant de Giordano com del "Nolano" (Bruno va nàixer a Nola en 1548) sempre en tercera persona, es reuneixen un senyor llest i amb ganes d'aprendre, un altre molt perepunyetes però amb molta gràcia i molt llatí, un tal Frulla que sembla que parla poc i un tal "Teòfil filòsof". Els quatre estableixen un "tetràleg" a estones molt docte, de vegades molt divertit i, gairebé tot el temps, molt instructiu pel que fa a qüestions del respecte i de la convivència.

El tema és prometedor, ja que es tracta de la presentació del pensament que portarà a la foguera al cervell que l'embasta: la defensa d'allò oposat a que la Terra sigui el centre, plana i avorrida.

Amb la "defensa" de Copèrnic, i portant més lluny encara les teories "d'aquest roig", Giordano es fa, en el transcurs del llibre i els anys, primerament mereixedor d'una trampa perversa i una pallissa; després s'involucra en un simulacre de debat com els de la nació d'aquest segle XXI, i al final, com sabem, conquistarà la glòria de la foguera, broma macabra d'alguns "adoradors de la llum", segons s'autoproclamen.

Comença el llibre amb un sucós proemi, que demana atenció a cinc diàlegs entre quatre, donant raó dels noms emprats, glossant els temes i anunciant-los, explicant que no pretén donar lliçons sinó resumir-les, ordenar-les i presentar-les a qui ja se les sap.

I sembla un joc però allò que s'arrisca és la vida, i la perd. Sembla un divertiment però tanca la sustentació al cel dels astres, les perxes de les quals pengen les estrelles i el sentit dels dies i les nits, entre les distàncies i correries de la terra i les seves criatures. De què sigui el centre i què el sustenti, de per què girem i els ases bramen, depèn el nostre present. Molts senyals per a navegants sense nord, moltes paraules per assumir el silenci celestial, una agradable conversa explicada a un amic (d'aquells que creuen que parlar és possible, i de negociar és el mètode, i que l'objecte és viure i no guanyar, entre tots...).

El sopar de cendra és una aventura tranquil·la, una parada i fonda davant les "batalles" electorals que sens dubte patirem enguany, una aposta per compartir el que se sap i confiar que en apagar-se el sol cada nit, demà tornarem a trobar-lo en el nostre girar i el seu.

El sopar de cendra és reconèixer-nos en el diàleg i esperar que a poc a poc els corrons i el pensament únic cedeixin el pas al diàleg, entre molts més que dos, entre tots. Tant de bo.

Per això Alchazele*, filòsof, summe pontífex i teòleg mahometà, va dir que la finalitat de les lleis no és tant cercar la veritat de les coses i les especulacions com la bondat dels costums, el benefici de la societat i la convivència dels pobles, així com la norma per a la comoditat del tracte humà, el manteniment de la pau i el creixement de les comunitats. (pàg. 110)
* Al-Gahazalí

dijous, 19 de març del 2015

GLOW. Ned Beauman

Glow
Ned Beauman
Alba ed.
2014
305 pàg.
Traducció al castellà de Pablo Sauras

Tot un descobriment aquest autor i, sobretot, "Glow", que s'hauria de convertir ja en novel·la de culte!!!

Ned Beauman, jove autor anglès nascut el 1985, que amb aquesta seva segona novel·la sorprèn amb l'argument d'un  jove però veterà i habitual del Londres nocturn i rave però que després desplaça l'argument cap a un thriller de misteri amb corporacions transnacionals i llops que van per la ciutat amb autobús...

Raf, és l'inoblidable protagonista d'aquesta història, amb un trastorn del son que li trastoca tots els sentits i la percepció; que coneix una noia guapíssima i misteriosa, prenen drogues junts, però comencen a passar coses estranyes al seu voltant...

"Es mitad blanca mitad otra cosa, quizá tailandesa; y tiene uno de esos rostros en los que toda estructura ósea parece ramificarse a partir de los pómulos, creando algo semejante a un gráfico 3D de los años ochenta, con una extraordinaria economía de planos, todos muy nítidos; pero las aristas, en este caso, se ven desdibujadas por los largos cabellos oscuros que escapan del moño."

Acompanyat per Isaac, un altre protagonista d'antologia, i expert en química narcòtica, comprador de drogues impossibles per internet l'acompanya en aquest relat sorprenent i modern pel fons i extraradi d'una metròpoli multiètnica que consumeix drogues de disseny per tot arreu.

"Qué extraño es pensar en los miles de ligues que no se consumarán, de amaneceres que no se contemplarán y de bajones que no se podrán soportar simplemente porque un tío en Laem Chabang no pagó un soborno o porque otro tío no lo aceptó. Ningún político de los que se reúnen en las cumbres de la Organización Mundial del Comercio ha tenido jamás tanto poder. Con el tráfico de drogas, le dijo Isaac, se ha globalizado por primera vez la vida emocional."

Aquesta novel·la és un subidón!

ENS VEUREM ALLÀ DALT. Pierre Lemaitre

Ens veurem allà dalt
Pierre Lemaitre
Bromera ed.
2014
474 pàg.
Traducció d'Albert Pejó

Tot i que es va vendre com una novel·la sobre la Primera Guerra Mundial, ara, un cop llegida, crec que seria millor dir que és una novel·la post-Primera Guerra Mundial, perquè a la pràctica, de guerra, només n'hi ha al primer capítol.
Llavors tot el relat és conseqüència del fet que s'hi narra, que a més és bastant esfereïdor i un relat de la postguerra a França.

Dos joves soldats, en un dels últims combats de la gran guerra, resulten greument ferits, de diferent manera però amb gravetat.
Acabat el conflicte bèlic, i en certa manera recuperats, ideen un pla que els permetrà enganyar als dirigents d'un país que encara està conmocionat pels resultats de la guerra però sobretot pel gran nombre de baixes que els hi va ocasionar.

Alguna cosa té aquesta novel·la, i suposo que per això van donar-li el Premi Gouncort, que cada dia tenia ganes d'arribar a casa per posar-me a llegir. Llavors segurament és un argument que no és molt sorprenent, però que es va lligant i encaixant i aconsegueix amb els recursos que té mantenir al lector enganxat al llibre, atent a la història i patint pels dos protagonistes (antològics tots), innocents enfront el món, però també inconscients i, alhora, valents.

Bo, bo!!

Degut al èxit i repercusió de "Ens veurem allà dalt", recentment s'ha editat un altre títol de Pierre Lemaitre.

dimecres, 18 de març del 2015

EN CUERPO Y EN LO OTRO. David Foster Wallace

En cuerpo y en lo otro
David Foster Wallace
Mondadori ed.
2013
299 pag.
Traducció de Javier Calvo

Pocs anys després de la seva mort, va arribar un recull pòstum d'artícles per revistes, que Foster Wallace havia anat publicant en diferents moments de la seva vida.

Hi ha artícles molt diversos. De tennis (una comparativa entre Roger Federer i Rafa Nadal, al Open USA), un de final dels 80' dedicat als escriptors joves americans; Terminator 2 o un altre sobre els poemes en prosa; Borges, l'ambient al Open USA, paraules angleses...

Aquest volum demostra, un cop més, la diversitat d'interessos que ocupava la intel·ligència i la narrativa d'aquest autor; l'erudició i agudesa en tots els temes però sobretot la manera com ho explicava: sempre aquest barroquisme pop banyat amb humor. I com sensa por afrontava qualsevol tema.

David Foster Wallace és un autor indispensable però segurament aquest no és el seu millor recull d'artícles (no perdre's "Hablemos de langostas" o "Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer"...) tot i que també et permet veure aquests rampells de genialitat que el fa únic i diferent tots els altres escriptors.

"¿Hipérbole? es importante recordar que la mayor parte de lo que dan por televisión no es solo entretenimiento: también son relatos. Y es tan cierto que ya resulta trillado decir que los seres humanos somos animales narrativos: toda cultura se acepta a ella misma en tanto que cultura por medio de una historia, ya sea mitopoética o político-económica; toda persona completa entiende la época en que le ha tocado vivir como una serie organizada y narrable de acontecimientos y cambios que, por lo menos, tienen un inicio y una parte intermedia. Necesitamos relatos de la misma forma en que necesitamos el espacio-tiempo; es algo que nos viene de fábrica."

dilluns, 16 de març del 2015

Blitz - David Trueba

        

Blitz
David Trueba
Ed. Anagrama, febrer 2015
166 pàgines

Blitz en alemany vol dir llamp! 
Blitz és un títol que se m'ha escolat sense voler, he evitat escoltar-ne les crítiques perquè no me'l volia comprar, perquè en tinc una pila per llegir i alguns per ressenyar, perquè volia tenir suficient força de voluntat per no caure-hi, però avui he entrat a la llibreria a buscar una altra cosa (no per mi) i l'he vist a l'aparador i com un llamp l'he agafat, l'he pagat i he marxat. I me l'he llegit entre la tarda i el vespre... com un llamp, com un blitz, i l'he acabat amb una sensació de benestar i malgrat el compromís que tinc  amb mi mateixa de no fer ressenyes fins que estigui la lectura païda, he tingut la necessitat de fer-la com un llamp.

És la novel·la que necessitava avui, aquesta setmana, aquests dies, una novel·la sobre la soledat, sobre l'afrontar situacions noves, sobre el tirar endavant. Escrita en una primera persona masculina, amb un protagonista de 30 anys i per tant amb el que no hauria de sentir-me a priori identificada, malgrat això m'hi he sentit, quan diu que no li agrada trucar els timbres, ni que soni el seu mòbil, que imagina que vibra quan no ho fa, m'hi he sentit identificada en el moment vital d'incertesa professional i personal. També he de confessar que no sé si acaba de quadrar l'edat del protagonista amb la seva manera d'actuar i no em refereixo al que explicaré després, sinó a la maduresa que transmet.

Beto, un arquitecte de 30 anys que es dedica al paisatgisme, va a Munich a presentar la seva proposta a un concurs, hi va amb la seva companya Marta, que allà mateix li dirà que el deixa pel seu ex-nòvio, ell queda desmuntat i decideix passar uns dies més a Munich on es relacionarà íntimament amb una dona molt més gran que ell. 

Blitz, tracta sobre el pas del temps, dels estralls que té en nosaltres i les nostres vides i de com un instant pot canviar i condicionar-nos-la, com cauen els models i els paradigmes en els que vivim instal·lats. Una novel·la on els rellotges de sorra hi juguen un paper essencial, cada granet que cau pot suposar un canvi o un anar fent. A vegades aquests granets de sorra poden ser aquelles persones que arriben a les nostres vides sense que les esperem i que ens ajuden a veure-la millor de com la veiem, aquestes persones que semblen fer màgia perquè ens miren amb un ulls diferents i ens fan sentir especials (en podria anomenar alguns d'aquest mateix blog) i que sense ser-ne del tot conscients acaben fent un forat immens dins de la nostra vida.

És una novel·la agredolça, que et deixa molt bon regust de boca, sense buscar-li filigranes, senzilla, directa i propera, que procura trencar l'estretor de mires en les relacions íntimes entre dones grans i homes joves i  en les limitacions que nosaltres mateixos ens imposem. 

A més l'edició té algunes il·lustracions i fotografies que sempre resulta agradable. 

Enllaç a l'editorial on hi podreu llegir les primeres planes.

i dos petits tastets:

"El paso del tiempo es la expresión perfecta de la fugacidad y es precisamente ese discurrir el que dota a cada etapa vital de significado. El sentido de la vida es vivir siguiendo el sentido de la vida."

"La ceremonia de cocinar para otro es siempre un rito erótico y de seducción"

diumenge, 15 de març del 2015

El Cuarteto de alejandria. (The Alexandria Quartet). Lawrence Durrell


El Cuarteto de alejandria (The Alexandria Quartet)
Autor: Lawrence Durrell

Justine (1957)
Balthazar (1958)
Mountolive (1958)
Clea (1960)
Editorial 
Edhasa
Traductors al castellà:
Justine i Balthazar: traduït per Aurora Bernárdez
Mountolive: traduït per Santiago Ferrari.
Clea: traduït per Matilde Horne

1.- Feia molts anys que havia sentit parlar del Quartet d'Alexandria. Recordo que confonia l'autoria de l'obra, atribuint-la a Gerald Durrell, i sempre m´havia intrigat com l'autor de “La meva família i d'altres animals” havia pogut construir una peça com aquella, de la que es deia que contenia potents passatges d'una sordidesa i sexualitat remarcables. Finalment quan vaig aprofundir més vaig descobrir que l'autor era Lawrence Durrell (germà d'en Gerald).

2.- El fet de que “El Quartet...” hagi estat sempre comparat amb “La recherche...” de Marcel Proust ja em provocava moltes ganes de llegir-lo. Un cop vaig començar hi vaig trobar importants diferències i algunes similituds. En tot cas Lawrence Durrell fou un narrador incomparable amb qualsevol altre; malgrat que la influencia proustiana persisteixi, encara avui, a la seva obra.

3.- El Quartet el formen, lògicament, quatre llibres, i cadascun d´ells porta per títol un personatge diferent de l'obra: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea.
El narrador o figura central del quartet es Darley, mestre d´anglès a Alexandria i escriptor amateur que serà el dipositari de tota la historia.

4.- El Quartet adopta en cada llibre una mirada diferent, creant un conjunt “Rashomonià” on la mateixa acció i els mateixos esdeveniments seran expressats de formes diferents segons el personatge que els expressi. Només el darrer llibre –Clea- farà avançar la historia fins al final.

Valgui aquest fragment del darrer llibre (Clea), com exemple, i on Durrell posa en boca del metge jueu Balthazar la gènesis de tot el quartet i una absoluta declaració de principis de l'obra:

“-¿Y la literatura? –preguntó al cabo.

- Detenida. No creo que pueda hacer nada más por el momento. Por alguna razón, no puedo conciliar la verdad con las ilusiones del arte sin que se vea la brecha, ¿sabe?, como un costurón deshilachado. Precisamente en eso pensé en Karm, cuando volví a ver a Justine. Pensaba que, a pesar de la falsificación de los hechos, el manuscrito que le envié era en cierto modo poéticamente verdadero, o psicográficamente, si prefiere. Pero un artista que no es capaz de amalgamar los elementos, falla. Voy por mal camino.

- No veo por qué. En realidad, ese mismo descubrimiento tendría que alentarlo en lugar de turbarlo. Me refiero a la mutabilidad de toda verdad. Un mismo hecho puede tener mil motivos, todos igualmente válidos, y además mil rostros. ¡Hay tantas verdades que no tienen nada que ver con los hechos! Su deber es perseguirlos hasta conseguir atraparlos. En cada instante la multiplicidad acecha a sus espaldas. Pero Darley, eso debería conmoverlo y dar a su literatura la plenitud de curvas de una mujer encinta.”


Lawrence Durrell
Clea. El cuarteto de Alejandría IV


5.- Durrell, al igual que va fer Proust, utilitza el flux del temps com a caudal continu de personatges, converses, revelacions. La trama té lloc a Alexandria (ciutat-mite, cresol de civilitzacions i entramat moral i social on el temps sembla haver-se detingut eternament, i alhora fluir cap endavant i cap endarrere, de tal forma que el lector només ha de deixar que la prosa l'invaeixi i el commogui lentament, poèticament). Paral·lelament, Durrell introdueix trames secundaries molt suggerents: la vida diplomàtica del declinant Imperi Britànic, la literatura dins la literatura (en un passatge fascinant, el narrador utilitza una novel·la auto referencial escrita per un fictici escriptor francés per poder reflexar el caràcter del personatge de Justine, creant un joc de miralls impressionant). Tot plegat estem davant d'una Catedral de la literatura de la segona meitat del segle XX.

La lectura d'aquests quatre llibres m'ha impressionat molt, ha estat per a mi una experiència emocionant i profundament artística. Estem davant d´una literatura totalitzadora i multiconceptual: sensitiva, poètica, antropològica, històrica, social, metafòrica, elegíaca, mestissa, memorialista, realista i alhora màgica, i sempre, sempre portadora d´una bellesa narrativa excepcional. UNA OBRA MESTRA ABSOLUTA.

Deixo finalment alguns dels passatges més bells, profunds i poètics del quartet com a colofó final:


“Retrocedo paso a paso en el camino del recuerdo para llegar a la ciudad donde todos vivimos un lapso tan breve, la ciudad que se sirvió de nosotros como si fuéramos su flora, que nos envolvió en conflictos que eran suyos y creíamos equivocadamente nuestros, la amada Alejandría.
¡He tenido que venir tan lejos para comprenderlo todo! En este desolado promontorio que Arcturo arranca noche a noche de las tinieblas, lejos del polvo calcinado de aquellas tardes de verano, veo al fin que ninguno de nosotros puede ser juzgado por lo que ocurrió entonces. La ciudad es la que debe ser juzgada, aunque seamos sus hijos quienes paguemos el precio.”
(...)
“Entre muchos fracasos, cada cual escoge aquel que menos compromete su orgullo. Los más tenían que ver con el arte, la religión y las gentes. Había fracasado en el arte (se me ocurrió en ese mismo momento) porque no creía en la discontinuidad de la personalidad humana (Pursewarden anota: “Una persona ¿es continuamente ella misma, o lo es una y otra vez de una manera consecutiva, a una velocidad tal que produce la ilusión de una estructura continua, como el parpadeo de las viejas películas mudas?”.) No creía lo bastante en la autenticidad de la gente, y por lo tanto no podía retratarla con éxito. ¿Y la religión? No me interesaba ninguna religión en la que hubiera la más mínima huella propiciatoria ¿y en cuál no la había? Mal que le pesara a Balthazar, me parecía que en el mejor de los casos las iglesias y las sectas eran escuelas donde se aprendía a luchar contra el miedo. Pero el último, el peor fracaso (hundí la boca en el negro y viviente cabello de Justine) era el fracaso con la gente, nacido de un desasimiento espiritual cada vez mayor que, si bien me dejaba en libertad de simpatizar, me vedaba la posesión. De una manera tan progresiva como inexplicable, mi capacidad de amar disminuía mientras aumentaba en proporción contraria mi abnegación, mi capacidad de entrega, que es la mejor parte del amor.”

Lawrence Durrell
Justine. El Cuarteto de Alejandría I


“La ciudad, a medias imaginada (y sin embargo absolutamente real) empieza y termina en nosotros, tiene sus raíces plantadas en nuestra memoria. ¿Por qué debo volver a ella noche tras noche, escribiendo junto al fuego de algarrobo mientras el viento del Egeo se aferra a esta casa isleña, la aprieta y luego la suelta, doblando los cipreses como arcos? ¿No he dicho ya bastante de Alejandría? ¿Me dejaré contaminar otra vez por los sueños de la ciudad y el recuerdo de sus habitantes? ¡Esos sueños que creí cerrados bajo llave en el papel, confinados en las cámaras blindadas de la memoria! Se diría que me complazco en mi desdicha. Pero no es así. Un solo factor casual ha cambiado todo, me ha obligado a volver sobre mis pasos. La memoria, echándose un vistazo en el espejo.”


Lawrence Durrell
Balthazar. El Cuarteto de Alejandría II.


“- Nosotros no somos musulmanes sino cristianos como usted (...) Eso expresa exactamente el punto de vista británico, punto de vista con el que siempre hemos tenido que luchar los coptos. Antes de que ellos vinieran no había disensiones entre nosotros y los musulmanes de Egipto. Los británicos enseñaron a los musulmanes a aborrecer a los coptos y a discriminarlos. Sí Mountolive, los británicos. Fíjese en lo que le digo. Los británicos han hecho que los musulmanes nos opriman. Estudie la Comisión. Hable con sus compatriotas allí sobre los coptos, y verá el desprecio y la repugnancia que nos tienen. Se los han inoculado a los musulmanes. (...) Pero, además, ¿qué sabe usted o qué sabe cualquier inglés, ni le importa, de los coptos? Una oscura herejía religiosa, piensan, un lenguaje rebajado con una liturgia irremediablemente confundida por árabes y griegos. Siempre ha sido así. Cuando la primera cruzada conquistó Jerusalén, se ordenó expresamente que ningún copto entrara en la ciudad... “nuestra santa ciudad”. Tan poco era lo que distinguían aquellos cristianos occidentales entre los musulmanes que derrotaron en Escalón y los coptos, única rama de la Iglesia cristiana completamente incorporada a Oriente. Pero después, vuestro buen obispo de Salisbury declaró abiertamente que consideraba a estos cristianos orientales peores que los infieles y vuestros cruzados los masacraron alegremente. 
(...)
¿Sabe usted cómo nos llaman a nosotros los musulmanes? –Nuevamente meneó la cabeza.- Yo se lo voy a decir: “Gins Pharaoony”. Sí, somos el “genus Pharaonicus”, los verdaderos descendientes de los antiguos, el verdadero meollo de Egipto. Nosotros nos llamamos “Gypt”, egipcios antiguos. Pero somos cristianos como ustedes, aunque de la vena más pura y antigua. Durante todo ese tiempo hemos sido el cerebro de Egipto, aun en la época del Kedive. A pesar de las persecuciones, hemos conservado un lugar honroso aquí; siempre han respetado nuestro cristianismo. Aquí, en Egipto, no allá en Europa. Sí; los musulmanes, que han odiado a los griegos y judíos, reconocieron en los coptos a los verdaderos herederos de la antigua sangre egipcia.”


Lawrence Durrell
Mountolive. El Cuarteto de Alejandria III


“Una ciudad se convierte en un mundo cuando se ama a uno de sus habitantes. Toda una nueva geografía de Alejandría había nacido a través de Clea, recreando sus antiguos significados, renovando atmósferas semiolvidadas, arrastrando el aluvión multicolor de una nueva historia, una nueva biografía. Recuerdos de viejos cafés a lo largo de la costa en los bronceados plenilunios, los toldos rayados flotando en la brisa marina de la medianoche. Cenas tardías, la luna rielando nuestras copas (...) Pero si Clea tiritaba, no era todavía con la premonición de la muerte, sino tan sólo a causa del peso de la tierra grávida amontonada sobre nosotros metro a metro. Cualquier criatura solar hubiese temblado allí. El claro vestido de verano tragado por las tinieblas. “Tengo frío. Vamos.”
Sí, hacía frío allí. Pero que agradable era salir de aquella oscuridad a la ruidosa, anárquica vida de la calle abierta. Así ha de haberse levantado el dios-sol, liberándose de la húmeda prisión de la tierra, sonriendo al decorado cielo azul que inspiraba el viaje, a la liberación de la muerte, a la renovación de la vida de criaturas comunes.
Sí, los muertos están en todas partes. No se los puede eludir tan fácilmente. En cada uno de los rincones de nuestras vidas secretas sentimos la triste y ciega presión de sus dedos despojados pidiendo que se les conceda un recuerdo, que se los haga renacer a la vida, invadir nuestros abrazos. Llevamos dentro de nosotros, como trofeos biológicos, la herencia de sus fracasos vitales; la forma de unos ojos, la curva de una nariz; o en líneas más fugitivas aún como la muerta risa de alguien, o un hoyuelo que despierta una sonrisa tiempo ha enterrada. El más simple de aquellos besos nuestros poseía un linaje de muerte. En ellos se amparaban amores olvidados, ansiosos por renacer. Las raíces de todos los suspiros están enterradas en el suelo.”


Lawrence Durrell
Clea. El Cuarteto de Alejandría IV

diumenge, 8 de març del 2015

CÀNON ORFE

Per celebrar els cinc anys d'existència d'aquest blog, se'ns va acudir, als autors del blog, realitzar un petit cànon (a la manera del gran Harold Bloom) amb els cinc títols que cadascú creia millors de les seves lectures d'aquests 60 mesos que hem anat fent aquesta bitàcola literària.

Escollir 5 títols era una petita metàfora d'aquests anys de lectures, clar.
Com que som uns flipats dels llibres, quasi ens ha estat impossible triar-ne només cinc; o sigui que al final, això més que un cànon ha acabat sent una festa literària.
Esperem que la disfruteu igual que nosaltres l'hem gaudit mentre la fèiem, però sobretot quan llegíem aquests títols.

Els autors d'aquest blog volem agrair, sobretot, l'atenció que ens heu confiat durant tot aquest temps (estem contents també si us hem pogut contagiar les ganes de llegir algun dels títols que hem anat explicant...); també volem donar les gràcies a les editorials d'aquests títols (que fent la seva feina han fet que els puguem llegir; a les biblioteques i llibreries; i sobretot, també a les autores i autors que hi ha en aquest Cànon, però també als que no (nosaltres n'haguéssim posat molts molts més...), perquè sense vosaltres no hi hauria els llibres ni nosaltres els hauríem pogut gaudir.


 totes i tots vosaltres, moltes gràcies i no pareu mai d'escriure i de llegir.



Sícoris

1. Paseos con mi madre. Javier Pérez Andújar:



«Muy cerca, donde ahora se encuentra el centro comercial Gran Vía 2, estaban las trescientas barracas de la Bomba. Allí vivían más de dos mil personas, la mayor parte llegada de Andalucía y de Extremadura. Los vecinos de la Bomba reclamaron y ocuparon los pisos de la Gornal y se enfrentaron también a los otros vecinos del barrio, que no los querían; pero al final se quedaron. Qué aluvión de carne defendiendo ahora su barrio, que han comprado; escribiendo la historia a zarpazos. Qué mogollón de gente queriendo llegar a la orilla de la vida a fuerza de hipotecas y alquileres. En el polígono Gornal viven más de siete mil personas. Va a salir de la Gornal uno de los más grandes guitarristas del nuevo flamenco barcelonés. El Puchero, músico zurdo, que con treinta y dos años ya lo ha asimilado todo, o lo lleva todo dentro, mucha música negra americana de los años setenta, de cuando se hicieron los bloques» [Pàg. 154]

«La mirada de vegades es pot fer carn, unir dues persones millor que una abraçada. Així la Marianna i el Saro, dins d'aquell vehicle petit i estret que penja entre dues mules i es balanceja en el buit, es deixen bressolar pel moviment, ben enganxats als seus seients, mentre les mirades corren de l'un a l'altra emocionades i entendrides. No hi ha perill que ni les mosques ni la calor ni les sacsejades els distreguin d'aquell dens intercanvi d'aspres delícies.» [Pàg. 264]

3. Poesía completa (2000-2010). Leopoldo María Panero. Ed. de Túa Blesa. 
Colección Visor de Poesía, 2012:



Teoría del plagio, poema XXXXVIII del llibre Sombra, 2008. Pàg. 371:

«Cuatro es la cifra oscura de la vida
La oscura cifra del diente
Que al dolor no consiente
Porque el poema es una frente sin dolor
"La luz que nunca sufre"
Salinas lo dijo
Mientras sobre su vida caían los dientes.»

4. Sueños olvidados y otros relatos. Stefan Zweig. Selecció i traducció: Genoveva Dietrich. Alba Minus, 2011:


Un recull de set relats de Zweig, d'entre els que destaco aquest fragment de Mendel, el de los libros:

«Aparte de los libros, este personaje original no sabía nada del mundo; pues todos los misterios de la existencia adquirían realidad para él únicamente cuando quedaban plasmados en letras, cuando se reunían en un libro y quedaban, por así decir, esterilizados. Pero tampoco esos libros los leía por su contenido: sólo su título, su precio, su aspecto externo, su portada atraían su pasión.» [Pàg. 300]

5. Homer i Langley. E.L. Doctorow:


«Nosaltres som sui generis, Homer, va dir ell. Si no és que arriba algú tan increïblement profètic com nosaltres, em veig obligat a ignorar la nostra existència.» [Pág. 174]

6. Cold Turkey. Encarna Castillo:



«Los tres boxeadores eran gente curiosa. Uno de ellos, Antonio, le había explicado la historia de cómo se había salvado de que lo devolvieran a su pueblo, El Parralejo, gracias a sus habilidades con el boxeo. A Tim le había impactado su relato porque no sabía que emigrar para trabajar dentro del mismo país pudiera ser ilegal. Nada más llegar a la Estación de Francia, la policía lo había parado y enviado al Pabellón de las Misiones de Montjuic -también llamado Centro de Clasificación de Indigentes del Ayuntamiento de Barcelona por las instituciones franquistas- para llevarlo de vuelta a su pueblo porque no llevaba documentación que acreditase que tenía un trabajo o un domicilio fijo.» [Pàg.  120]


il cavaliere rosso

1.- El libro de los susurros. Varujian Vosganian:



«Nosotros no nos diferenciamos por lo que somos, sino por los muertos a los que cada uno llora", dijo mi abuelo Gabaret.» [Cita d'inici]

2.- Dins d'una campana de vidre. Anaïs Nin:


«Treballava en teles petites amb una pinzellada suau com una teranyina i un color fet de miratges. Vivia aquí, al fons del mar, però en un fons del mar atapeït d'objectes de naufragis. Els peixos nedaven entre torres d'un sol ull, àncores i les algues que creixien als cascs. Allà hi havia tot el que pogués caure de la bossa d'un drapaire i tot sospirava amb inquietud, enterrat per en Hans en un naufragi d'humors trencats, de fragments perduts de móns irrecuperables...» [inici del conte El viatge de l'Ull]

«A Luar-do-Chão no hi ha ni paraula per dir «pobre». Es diu «orfe». La veritable misèria és aquesta: no tenir parents. Miserinha exclama:
-Estem tots tan malats!
Era ella que veia ombres? O eren els altres que ja no veien res, malalts de la ceguesa que representa el fet de deixar de patir pels altres?» [Pàg. 144]

4.- Bélgica. Chantal Maillard:


«Malos tiempos, estos en que los hijos del Libro gobiernan a los pueblos. La tradición escrita: la más inflexible. Detenida u obstaculizada, la natural adaptación a los cambios. Mientras los pueblos de tradición oral se renuevan con los tiempos, los del Libro, habiendo fijado en la letra sus valores, utilizan para la conquista la fuerza que debieran usar para transformarse.» [Pàg. 81]

5.- Una luna. Martín Caparrós:


«¿Cuándo fue que decidimos que mirar las nubes desde arriba, los mares desde arriba, montañas desde arriba ya no era privilegio de algún dios? ¿Cuándo fue, sobre todo, que creímos que mirar la tierra desde arriba había dejado de volvernos dioses? ¿Cuándo fue que aprendimos a hojear una revista o diario viejo mientras viajamos entre nubes?
Se cae la tarde, vuelo. Se supone que viajar es lo que me gusta, que es una suerte hacerlo, que qué más quiero pero ahora, desatento, me dejo arrinconar por el quobono. Si quobono fuera latín significaría más o menos "con qué objeto" -y, de pronto, no le veo ninguno a todo esto: una luna de vuelos y corridas, zozobras varias, encuentros improbables. ¿Pero cuándo fue que decidimos que había que hacer las cosas con un objeto u objetivo, meta, bono? ¿Cuándo nos dio por confundirnos con los dioses?» [Pàg. 9]


...i de poesia:

1.  Els versos de la prostituta. Albert Guiu:



«S’està acabant l’aigua en aquest desert
i l’arena recita la taula de multiplicar-seamb els peus veloços dels segonsd’un rellotge on s’ha detingut l’esperança.Amb la mà suïcida dels poetes tristosescric amb traçades que esgarrapoversos que callin aquest ofici tan anticque em mata i em ressucitaamb l’eterna condemna a aquest mantenimentde mil i un rostres besats,
de mil i un rostres oblidats [Pàg. 41]

2.  Pagèsiques.  Perejaume:


«Miro l'arbre si sap què és el fer,
però els arbres no s'ho demanen.
Qui sabés fer una obra
com fer una vida!
L'arbre, en això, és exemplar,
del tot indestriable l'obra que fa
d'allò que és.
Com el dia que, en signar,
s'enrojola
i s'aponenta.» [Pàg. 169]

3.  Descortesía del suicida. Carlos Vitale:



«MOEBIUS 
A los once años comprendí que nunca sería un gran pintor. A los catorce, que nunca sería un gran futbolista. A partir de entonces he estado abierto a toda clase de decepciones.» [Pàg. 59]

4.  Borrar el paisaje. Cristina Falcón:



«       LV
Me siento a tu lado
como cuando en la infancia
necesitaba constatar
que mi última trasgresión

no había quebrantado nada entre nosotras.» [Pàg. 84]




«Lo más tonto es que hace horas la hierba
corre por doquier en mi vestido nuevo y yo
estoy sentada en el banco de hormigón una de cinco ante
la peluquería la primera está loca la segunda
de grandes ojos la tercera pérfida la cuarta y la
quinta ésa soy yo pues debajo de mi hay
un charco me veo dentro y tengo que
hacer una mueca si no una de las dos
que yo soy no puede distinguir el gorro de piel
de la cabeza de la otra del pájaro
muerto en el charco» [Pàg. 42]


elPac

1.   La llarga vida de la Marianna Ucrìa | Dacia Maraini:



«A fora és fosc. El silenci embolcalla la Marianna, estèril i absolut. A les mans, un llibre d’amor. Les paraules, diu l’escriptor, són recollides pels ulls com raïm d’una vinya suspesa, són espremudes pel pensament, que gira com una roda de molí, i després, en forma líquida, s’escampen i flueixen felices per les venes. És aquesta la divina verema de la literatura?»
2.  El Danubi | Claudio Magris:


«La reverberació del no-res encén les coses, les llaunes abandonades a la platja i els catadiòptrics dels cotxes, igual com la posta incendia les finestres. El riu no té cap totalitat i viatjar és immoral, deia Weininger quan viatjava. Però el riu és un vell mestre taoista, que al llarg de les ribes fa lliçons sobre la gran roda i sobre els intersticis que té entre els radis. A cada viatge hi ha, almenys, un fragment de sud, hores disteses, abandó, fluir de l’aigua. Indiferent als orfes que té a les ribes, el Danubi llisca cap al mar, cap a la gran persuasió.»

3.  Jo confesso | Jaume Cabré:



«Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes.»
4.  Vidas minúsculas | Pierre Michon:



«La vela se apaga, un ruiseñor escapa del saúco; hacia Saint-Goussaud quizás se oye crujir la puerta carcomida de la iglesia, pero igual puede ser la de un establo, o dos ramas enemigas en un matorral. Hay estrellas que huyen, o salamandras de oro cuando salta una chispa detrás de los vitrales inmersos en la hierba. ¿De qué otra cosa se queja la noche, dónde se extenúan los perros, ciegos y estruendosos? ¿Qué antiguo drama de familia se perpetúa en la garganta de los gallos? La sombra mitrada de los helechos se adensa en la subida. Espadas de luz cortan los caminos, a menos que sea la luna que ha salido por fin, sobre unos abedules. Dejemos esta hojarasca; el saúco se secó, creo, hacia 1930.»
5. Mientras cenan con nosotros los amigos | Avelino Hernández:



«No recuerdo haber tenido nunca 6 años, pero me aseguraron que por aquel tiempo la naturaleza se había vuelto loca.En abril llovió tanto que no se recordaba igual; a los perros les tomó el mal del agua y uno, loco, desesperado, estuvo tres días y tres noches dando vueltas sobre sí mismo tratando arrebatadamente de morderse la cola en la plaza del lugar. 
Aquel año no vinieron las golondrinas, las grullas se desorientaron al cruzar el cielo del pueblo y regresaron al sur, los cerezos tardíos murieron a causa de las moscas eternas y hubo ya setas en agosto, pero crecieron locas y se envenenaron con ellas los jabalís machos. 
Doscientos rayos se anotaron en las tormentas de septiembre; una mujer aseguraba que había visto volar la pájara loca entre las crines negras de los caballos en las nubes encabritadas. Algunas noches después una gaviota coja llegó del mar lejano y estuvo graznando lastimeramente hasta la hora del alba desde la veleta de Santa María la Mayor. Se dijo que huía de los puertos del Norte donde se había visto bogar en la niebla la temible barca de los locos que surca perpetuamente el piélago.»
6.  Austerlitz | W. G. Sebald:

«A primera hora de la mañana del día fijado, las dos, todavía en la oscuridad, nos fuimos, con el equipaje atado al trineo y, sin cambiar palabra, a través de la nieve que giraba a nuestro alrededor, recorrimos el largo camino bajando por la orilla izquierda del Moldava y pasando junto al Baumgarten, hasta llegar al Palacio de la Feria en Holesovice. Cuanto más nos acercábamos a ese lugar, con tanta mayor frecuencia aparecían, saliendo de la oscuridad, pequeños grupos de personas muy cargadas que, a través de la tormenta de nieve, que se había hecho más espesa, se movían con esfuerzo hacia el mismo lugar, de forma que, poco a poco, se iba formando una larga caravana muy extendida, con la que, hacia las siete de la mañana llegamos a la entrada, iluminada por una sola bombilla eléctrica. Allí aguardamos en la multitud de convocados, sólo agitada de vez en cuando por un temeroso murmullo, entre los que había ancianos y niños, gente distinguida y sencilla, y todos, como se les había ordenado, llevaban al cuello su número de transporte, colgado de un bramante. Agáta me pidió pronto quela dejase. Al despedirnos me abrazó y dijo: Ahí al otro lado está el parque Stromovka. ¿Darás de cuando en cuando un paseo por mí? (...) Se recogían datos personales, se distribuían cuestionarios y se entregaban las llamadas legitimaciones de ciudadanía con el sello EVACUADO o GUETIZADO. Los funcionarios alemanes y sus ayudantes checos y judíos se ajetreaban de un lado a otro, y había muchos gritos, maldiciones y también golpes. Los que iban a viajar tenían que quedarse en los lugares que se les habían asignado. La mayoría permanecían mudos, algunos lloraban silenciosamente, pero tampoco eran raros los arrebatos de desesperación, gritos y ataques de ira.»

7. Artemisia | Anna Banti:


«No llores. En el silencio que espera cada uno de mis sollozos esta voz conjura la imagen de una joven mujer que ha estado corriendo cuesta arriba y que desea entregar un mensaje urgente tan rápido como sea posible. Yo no alzo mi cabeza. No llores: lo repentino de estas dos sílabas rebota ahora como una piedra de granizo, un presagio, en el calor del estío, del alto y gélido cielo. Yo no alzo mi cabeza; no hay nadie a mi lado.
Pocas cosas tienen sentido para mí en este blanco y atribulado amanecer de este día de agosto, mientras permanezco sentada sobre la grava del camino de los jardines del Boboli, llevando, como en un sueño, únicamente un vestido de noche. De cintura para arriba soy atormentada por sollozos. No puedo evitarlo, honestamente, y mantengo mi cabeza inclinada contra mis rodillas. Debajo de mí, en medio de las piedras, siento mis desnudos pies grises; sobre mí, como las olas sobre alguien que se está ahogando, se abaten sonidos amortiguados de gente que sube y baja la cuesta que yo acabo de descender, gente que no tiene tiempo para una mujer presa de las lágrimas. Personas que a las cuatro de la mañana están empujando hacia adelante como ovejas temerosas de contemplar la ciudad en ruinas, de contemplar la terrorífica realidad de esta noche durante la cual las minas alemanas sacuden una después de otra la corteza terrestre. Sin ser conscientes de ello, lloro por lo que cada uno de ellos va a ver desde el Fuerte de Belvedere y mis sollozos no cesan, se desbordan, sin sentido, revelándose como flashes, como irracionales motas en mis ojos, el puente de la Santa Trinidad, las torres doradas, una pequeña taza de flores que usaba para beber cuando era una niña. Y una vez más, me detengo por un instante en mi desordenado balance de los acontecimientos que sin embargo tendré que afrontar. Brevemente me conmociona el sonido de las palabras, no llores, como una ola que retrocede. Finalmente alzo mi cabeza, pero sólo alcanzo el recuerdo cuando presto atención. Dejo de llorar, sorprendida al darme cuenta de la pérdida más grave.»



Eduard F.

1.  La amiga estupendaElena Ferrante:

«En aquella época sus padres, los míos, los de todos, me parecían unos viejos. Para mí no había grandes diferencias entre ellos y los abuelos maternos, los paternos, criaturas que ante mis ojos llevaban una especie de vida fría, una existencia sin nada en común con la mía, con la de Lila, Stefano, Antonio, Pasquale. Las personas realmente devoradas por el calor de los sentimientos, por el ardor de las ideas, éramos nosotros. (…)
En ese momento supe lo que era la plebe con mayor claridad que años antes cuando la Oliviero me lo había preguntado. La plebe éramos nosotros. La plebe era ese disputarse la comida y el vino, ese pelearse para que te sirvieran el primero y mejor, ese suelo mugriento por el que los camareros iban y venían, esos brindis cada vez más vulgares. La plebe era mi madre, que había bebido y ahora se aflojaba apoyando la espalda contra el hombro de mi padre, serio, y se reía con la boca abierta de par en par de las alusiones sexuales del comerciante de metales. Reían todos, también Lila, con el aire de quien tiene un papel y lo interpreta hasta el final.»

«La tía Nellie no debía de tener mucho dinero. Dos veces por semana reunía a todos los niños del barrio que podía amontonar en la única habitación de su casa y hacía sopa de cebolla o sopa de patatas y todos los niños traían su propia taza y ella las llenaba con un cucharón.
Les enseñaba canciones y les contaba historias de la Biblia, y treinta o cuarenta niños raquíticos y hambrientos hacían cola en la calle y a veces llevaban cosas que les daban sus madres –bollos o caramelos- y los compartían con los demás. Todos tenían piojos. Todos la querían, y ella los quería. Llamaba a su casita oscura, húmeda y fría, con una sola ventana y paredes negras, el “Rincón del sol”.
Fue mi primera lección sobre el amor.
Necesitaba lecciones de amor. Todavía las necesito porque nada puede ser más sencillo y nada puede ser más complicado que el amor.»

3. Libertad. Autor: Jonathan Franzen:


«Carol Monaghan era la única otra madre de Barrier Street que llevaba allí tanto tiempo como Patty. Había llegado a Ramsey Hill como resultado de lo que podría llamarse un programa de intercambio de enchufes, ya que había sido secretaria de un alto cargo del condado de Hennepin que la trasladó de distrito después de dejarla embarazada. Mantener a la madre de tu hijo ilegítimo en la nómina de tu departamento: a finales de los años setenta, esas cosas ya no se consideraban en consonancia con el buen gobierno en la mayoría de jurisdicciones de las Ciudades Gemelas, el área metropolitana de Minneapolis-Saint Paul. Carol se convirtió en una funcionaria medio ausente, una de esas que se toman un descanso tras otro, adscrita al registro municipal de permisos y licencias, mientras que, a cambio, una persona tan bien relacionada como ella en Saint Paul fue contratada al otro lado del río. (...)
A finales de los años ochenta, Carol era la única persona de otro nivel que quedaba en la manzana. Fumaba Parliament, se teñía de rubio, exhibía unas espeluznantes uñas como garras, daba a su hija alimentos excesivamente procesados, y los jueves por la noche llegaba a casa muy tarde (“Es la noche libre de mamá”, explicaba, como si todas las mamás tuvieran una).»

4. ¡Melisande! ¿Qué son los sueños? Autor: Hillel Halkin:




«Junto a la tienda de antigüedades había una librería. Había algunos libros en oferta en una mesa, en la acera. Uno era un volumen con reproducciones de Van Gogh. La primera idea que se me pasó por la cabeza fue cruel: pensé que por cuatro dólares cincuenta había encontrado el regalo perfecto para ti, pero empecé a hojearlo y de repente se me llenaron los ojos de lágrimas. Lo compré y esa noche te escribí una carta en la portadilla. Escribí:
Mellie:
Quería escribirte una carta de amor y este es el papel más bonito que he podido encontrar, pero cuando compré este libro en una librería de Rantoul, no fue esa la razón. Lo compré porque me emocioné al encontrarme por sorpresa con Van Gogh en Rantoul, igual que a uno le emociona ver en mitad de la ciudad una flor silvestre que florece en la acera o escuchar la llamada de un pájaro de los bosques. ¡Van Gogh en Rantoul! ¿Y por qué no? Pero a mí me ha emocionado. Ningún otro artista ha significado para mí lo que significó él. Lo que aún significa, porque mirando este libro, especialmente los cuadros de aquellos dos increíbles años en la Provenza, me sentí tan aliviado como aquel día en el Museo de Arte Moderno. Me hizo feliz saber que el artista que ambos amamos ha sobrevivido en mí incólume, que por mucho que a veces crea que se han atenuado en mí el sentimiento o la percepción, o que por mucho que mi experiencia y mi conocimiento hayan aumentado, lo he llevado en mí indemne en mi camino, de tal manera que al contemplarlo hoy, seguía intacta en mí toda la doliente exaltación de su trabajo, dolorosísima, dichosa, borracha de vida y de Dios. ¿Recuerdas lo que dijiste acerca del ciprés? Si alguien pudiera volver a enseñarme a rezar, sería Van Gogh.
¿Una carta de amor? Ya sabes, hay épocas, momentos en los que mi amor por ti me abruma de nuevo justo como a Van Gogh en Rantoul. Puede pasar inesperadamente, con solo pensarte, mirarte, escuchar el sonido de tus pasos. De repente está ahí, tan maravilloso y milagroso como era en aquellos primeros años. Creo que amarte es la única razón por la que temo envejecer. No soporto pensar que algún día pudiera mirarte y no encontrarte hermosa. ¿Cómo viviría nuestro amor en cuerpos viejos? ¿Cómo nos reconocerá, cómo lo reconoceremos?
»

5. La liebre con ojos de ámbar. Edmund de Waal (Acantilado):



«Iggie murió en 1994, poco después de que yo regresara a Inglaterra. Jiro me telefoneó: sólo habían sido tres días en el hospital, lo que significó un alivio. Volví a Tokio para el funeral. Éramos dos docenas: los viejos amigos, la familia de Jiro, la señora Nakano y su hija, bañados en lágrimas.(...) Luego hablamos de él. Yo intento decir en japonés cuánto significa mi tío abuelo para mí y no lo consigo porque estoy llorando y porque, pese a mi onerosa beca de dos años, cuando lo necesito, mi japonés no alcanza. Así que en vez de eso, en esta sala de un templo budista, en un suburbio de Tokio, recito el Kaddish por Ignace von Ephrussi, que está tan lejos de Viena, por su padre y su madre, y por su hermano y sus hermanas que están en la diáspora.»

6. Canadá. Richard Ford:


«Éramos una familia que no viajaba más que cuando se mudaba a una ciudad nueva. Quedarse en un sitio sin necesidad de moverse era un lujo, decía siempre mi padre. Su más caro deseo era vivir en un lugar fijo, como cualquier mortal. Y creía que una persona era libre para establecerse en cualquier parte del país. Dónde había nacido uno significaba poco. Era la belleza de Norteamérica, y no se daba en esos países que habíamos liberado en la guerra, donde se llevaba una vida confinada y provinciana.»

7. Infinito. La historia de un momento. Gabriel Josipovici:


«El pensamiento, decía, es el mayor enemigo del artista, pero en Viena quieren que pienses la manera de resolver cada dificultad. Uno no puede pensar la manera de resolver los problemas artísticos, decía, lo que uno tiene que hacer es abordarlos de una manera distinta. Bach no pensaba, decía, Bach bailaba. Mozart no pensaba, decía, Mozart cantaba. Stravinski no pensaba, decía, Stravinski oraba. Pero en Viena ya no sabían bailar, ya no sabían cantar, eran todos judíos secularizados y ya no sabían orar. (...) En Europa, hace mucho que las campanas de las iglesias dejaron de hacer música, decía, suenan como una caja de música pero no hacen música.»

8. Peste & Cólera. Patrick Deville:


«Alemania, al igual que Francia e Inglaterra, se esculpe un imperio a golpe de sable y ametralladora. Coloniza Camerún, la actual Namibia y la actual Tanzania hasta Zanzíbar. En ese año del Congreso de Berlín, Arthur Rimbaud, el autor de "El sueño de Bismarck", transporta a lomos de camello dos mil fusiles y sesenta mil cartuchos para el rey Menelik de Abisinia. El que fuera poeta francés promueve ahora la influencia francesa y se opone a las pretensiones territoriales de ingleses y egipcios dirigidas por Gordon: “Su Gordon es un idiota, su Wolseley un asno, y sus empresas una serie insensata de disparates y saqueos". Relata los estragos de la guerra: “Los abisinios han devorado en pocos meses las provisiones de sorgo dejadas por los egipcios, que hubieran alcanzado para varios años. La hambruna y la peste son inminentes".
El que propaga la peste es un insecto: la pulga. Pero aún no se sabe.»

9. Ánima. Wajdi Mouawad:


«Los humanos están solos. A pesar de la lluvia, a pesar de los animales, y de los ríos y de los árboles y del cielo, a pesar del fuego. Los humanos se quedan en el umbral. Han recibido el don de la verticalidad y, sin embargo, se pasan la vida encorvados por un peso invisible. Algo los aplasta. Llueve; y se ponen a correr. Esperan la llegada de los dioses, pero no ven los ojos de las bestias que los miran. No oyen cómo los escucha nuestro silencio. Encerrados en su razón, la mayoría no conseguirá franquear la sinrazón, o lo hará al precio de una iluminación que los dejará locos y exangües. Lo que tienen entre manos los absorbe y, cuando las manos están vacías, se las llevan a la cara y lloran. Los humanos son así.»

10. La salJean-Baptiste Del Amo:


«El mercado retumbaba con el ruido del hielo extendido en los mostradores del pescado y con el coro de voces. Ella se ocupaba de las compras, la saludaban con la mano, se preocupaban por su salud, por la de sus hijos. La presencia de Louis en la plaza resultaba familiar, había trabajado para varios mayoristas y había adquirido la legitimidad de mujer de Sète, de esposa de marinero. Las miradas se fijaban en ella, amistosas, condescendientes, y los montones de fruta y verduras, la apetencia de las tiellas, el destello virginal de los salmonetes y las rodajas de salmón le daban confianza. Todavía dudaba sobre el plato que iba a cocinar esa noche; tenía que ser algo que les gustara a los chicos. La ensoñación que la había constreñido en el salón iba disipándose, pero Louise arrastraba con ella los vapores sensuales de esa tarde de playa, hacía treinta y dos años.(...)
Hay una dinámica, una vida propia en el pasado. Los recuerdos engendran otros y de esas uniones incestuosas nacen fábulas.(..)
Su familia es ese río de curvas imperceptibles cuya verdad sólo puede capturarse en el lugar donde afluye la memoria de todos para desembocar, unificada, en el mar.»


Anna (miu)

1. Anatomía de la memoria, Eduardo Ruiz Sosa:


«A veces lo que pasa es que uno recuerda puras mentiras, y eso es lo único que uno sabe después, porque lo otro se le ha olvidado; pero esos murmullos de la memoria son lo que hace que uno siga presente en algún lado de esta vida, cuando viniste al libro, Salomón, no sabías que de aquí ya nadie sale, como si fuera una tumba o un pozo lleno de gente que le jala a uno las patas o un pueblo lleno de muertos; creíste en la esperanza, y ahora ¿en qué puedes creer?;»


2. Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals:

    
«El Jaume era de la quinta de ma germana i del Bernat de cal Trau, fins al moment els tres únics representants de la seua edat al poble. Un altre mort dels que tornen diferents les cases. Vint-i-un anys, tenia. Es fa estrany, quan et creus tan omnipotent i eterna, de veure inscrita en una làpida una data de naixement tan pròxima a la teua. Et recordarem sempre, hi diu davall. No crec que a l’església gran hi hagués hagut mai tant de jovent com el dia del seu enterro. Van pujar de tots els pobles del voltant, els que havien estudiat amb ell a l’institut i els que no, i molts, també, de la carrera. Jó- vens a dintre, mirant a terra, i jóvens a fora, fumant, amb els ulls enrogits: Jo no puc entrar, és que no ho puc veure. El Bernat del Trau i ma germana, acabada d’arribar de Londres i sense dormir, devien ser dels que eren a dintre. En el banc del davant de tot, la Clara Petita em descansava a l’espatlla, deixant-se sostenir el front com en les excursions del col·legi en autocar, que al primer tomb ja estava com una sopa. Al sermó em va dir que se li havien tapat les orelles: No sento res, Èlia, res de res.»

3. Stoner, John Williams:


«Pero William Stoner conocía el mundo de una manera que pocos de sus colegas más jóvenes podrían comprender. Por dentro, bajo su memoria, yacía la experiencia de la dureza, el hambre, la resistencia y el dolor. Llevaba siempre cerca de su consciencia el conocimiento sanguíneo de su herencia, transmitida por ancestros cuyas vidas fueron oscuras, duras y estoicas y cuya ética común era la de mostrar a un mundo opresivo rostros inexpresivos, duros y fríos.»

4. A Grand Central Stationem vaig seure i vaig plorar, Elisabeth Smart:


«Quan jec al sol a la vora de la bassa, ell s’acosta travessant els bambús com terra que emergeix del caos. Però la terra sóc jo, i ell és el rostre sobre les aigües. Ell és la lluna sobre les marees, la rosada, la pluja, totes les llavors i tota la mel de l’amor. Tinc els ossos aixafats com els bambús. Sóc la terra que les plantes esberlen per créixer. Però quan brostin també seré un déu. I hi ha tant, per a mi! Sóc tan rica, tot d’un plegat, i sense haver fet res per merèixer aquesta abundància. Després de tant de desert. Després d’haver après a dir: No sóc res, i no em mereixo res.»


5. L'escuma dels dies, Boris Vian:

«El passadís de la cuina era clar, envidrat a banda i banda, i a cada costat brillava un sol perquè a en Colin li agradava la llum. Una mica pertot hi havia aixetes de llautó enllustrades amb cura. Els reflexos juganers dels sols a les aixetes produïen uns efectes fantàstics. Als ratolins de la cuina els agradava ballar al compàs dels xocs dels raigs de sol contra les aixetes, i empaitaven les bombolletes que formaven els raigs quan es polvoritzaven a terra com si fossin dolls de mercuri groc. En Colin va acariciar un ratolí que passava pel seu costat. Era gris i menut, tenia uns bigotis llargs i negres i estava increïblement llustrós. El cuiner els alimentava molt bé, sense deixar que s’engreixessin massa. Durant el dia els rosegadors no feien soroll i només jugaven al passat.»


6. Un cel de plom, Neus Català-Carme Martí:

                                 

«Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola a la vegada que em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.
“L’àvia va morir amb cent anys. La mare va morir amb cent anys. Jo vinc d’aquesta sang i de la mateixa terra, i no voldria trencar la tradició. Esclar que elles no van passar per la deportació, però la vida m’ha ensenyat a creure en els miracles.
Quan em veig comptant anys endavant, en comptes d’enrere, sento que encara em queda alegria per viure i l’única mort que em preocupa és la de la memòria.»


7. Els papers pòstums del Club Pickwick, Charles Dickens:

                                     

«Després de concloure aquesta interessant actuació enmig dels forts aplaudiments de tots els convidats, un noi procedí immediatament a embolicar-se amb els barrots d’una cadira, saltar per damunt, arrossegar-se per sota, caure amb ella, i fer de tot menys seure-hi, a formar una corbata amb les potes, lligar-se al coll i finalment il·lustrar la facilitat amb què un ésser humà pot arribar a semblar un gripau magnificat –proeses que donaren gran plaer i satisfacció als espectadors reunits. Després d’allò, se sentí la veu de la senyora Pott refilar
tènuement alguna cosa que la cortesia interpretà com una cançó »

8. Quanta, quanta guerra, Mercè Rodoreda:

                                 

«La meva mare havia explicat a no sé qui que si les criatures ploren massa estona seguida acaben trencant-se. Quieta, maca. Pensava que se’m trencaria com una tassa quan et cau de la mà. La nena estava coberta de sang. La meva mare va esllomar-me. Jo em volia morir. Vaig pujar a la teulada del cobert de les eines i em vaig tirar daltabaix. Vaig caure de quatre grapes. I tota aquella nit, que era de lluna, la vaig passar tirant-me de dalt del cobert a terra. Al cap de poc va néixer la meva primera germaneta. I a la nit, em vaig plantar. Després de fer un sot molt fondo al peu de l’avellaner, m’hi vaig ficar i em vaig cobrir de terra fins als genolls. Havia dut la regadora plena d’aigua i em vaig regar. Volia que em sortissin arrels: ser tot branques i fulles.»

9. La vida al davant, Romain Gary:

                         


«A Belleville hi havia molts altres jueus, àrabs i negres, però la senyora Rosa havia de pujar els sis pisos tota sola. Deia que un dia es moriria a l’escala, i tots els nanos es posaven a plorar perquè això és el que es fa sempre quan algú es mor. Érem sis o set allà, a vegades més i tot.
Al principi jo no sabia que la senyora Rosa em cuidava només per poder cobrar un gir a final de mes. Quan me’n vaig assabentar ja tenia sis o set anys i per mi va ser un cop dur descobrir que era de pagament. Em pensava que la senyora Rosa m’estimava de franc i que tots dos érem algú l’un per a l’altre. Em vaig passar una nit sencera plorant i aquell va ser el meu primer gran desengany.»

10. Allò que vaig estimar, Siri Hustvedt:

                      


«Vaig encendre el llum de la tauleta de nit i em vaig mirar l’avantbraç. Hi vaig veure una taca vermellosa. El color, que recordava les restes d’un llapis pastel, m’havia endurit uns quants pèls del braç. Em vaig acostar el braç a la cara i vaig veure un cercle format per unes clivelles petites i irregulars gravades a la pell com marques de verola. La paraula que em va venir al cap em va accelerar la respiració: dents. Vaig mirar el rellotge. Eren les cinc de la matinada. Em vaig tornar a posar el dit a la marca vermella i vaig veure que no era llapis pastel, sinó una substància més tova i menys cerosa: pintallavis. Em vaig aixecar del llit, vaig anar cap a la porta i la vaig tancar amb clau. Després de tornar al llit vaig sentir com en Mark caminava amunt i avall a la seva habitació, a l’altra banda del passadís. Em vaig mirar el braç i en vaig examinar les marques. Fins i tot em vaig mossegar amb suavitat per comparar un cavalló amb l’altre. Sí, em vaig dir, m’ha mossegat. El cercle inflamat s’esvaïa molt a poc a poc, tot i que la pressió no havia obert la pell ni m’havia fet sagnar el braç. ¿Què podia significar allò? Em vaig adonar que no m’havia passat pel cap anar a veure en Mark per demanar-li una explicació. Durant dues setmanes els meus sentiments cap a en Mark havien oscil·lat entre la confiança i la por, però els meus neguits mai no s’havien desviat cap a les sospites de demència. Aquell acte sobtat, inexplicable i absolutament irracional em va desconcertar d’allò més. ¿Què coi em diria quan el veiés aquell matí?»


...i de poesia:

1. Obra completa de Joan Vinyoli:


«Ploren les coses, plora el temps,
plora la vida no viscuda,
plora també la vida que hem viscut.
Sunt lacrimae rerum.»

2. Demà no és mai, Francesc Garriga Barata:

                                 

«pensar-te és retrobar-te
segueixo mil camins
que em dicta l'enyorança
i em perdo cor endins»

3. L´ésser solar, Anna Gual:

                                 

«Deixa de repetir en veu baixa
que no em vols al costat del llit
si escric així, que et sento.
Les coses no són el que semblen ser,

sinó tota la resta.»

4. Antologia, Blai Bonet:

                                

«Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill,
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatgei abans de dir salvatge a un salvatge.»

5. Vetlla, Jordi Llavina:

                                  

«Un llibre sobreviu a l'home,
que ahir l'obria i avui és mort.
L'ull reflexiu que s'admirava
llegint un text, que s'embevia
de la claror d'una metàfora,
dels símbols, d'una imatge (foc,
dia, crepúscle), ara el segella
la pell d'una palpebra eixuta
que ja n s'obrirà mai més.
S'escampa la biblioteca
d'un home quan traspassa, i tan-
mateix un llibre és un bé immoble»




Toni F.

1. La carretera, Cormac McCarthy:

                               

«Querías saber qué pinta tenían los malos. Pues ya lo sabes. Podría ocurrir otra vez. Mi deber es cuidar de ti. Dios me asignó esa tarea. Mataré a cualquiera que te ponga la mano encima. ¿Lo entiendes?
Sí.
Se quedó allí sentado con la manta por capucha. Al cabo de un rato levantó la vista. ¿Todavía somos los buenos?, dijo.
Sí. Todavía somos los buenos.
Y lo seremos siempre.
Sí. Siempre.
Vale.»

2. 2666, Roberto Bolaño:

                                

«Yo no sé si podría abrirte caminos, pero indudablemente puertas sí que te abría. Ahora una sonrisa inspira desconfianza. Antes, si eras vendedor y entrabas en algún sitio, lo mejor era hacerlo con una gran sonrisa. Lo mismo si eras camarero que ejecutivo, secretaria, médico, guionista o jardinero. Los únicos que no sonreían nunca eran los policías y los funcionarios de prisiones. Ésos siguen igual. Pero los demás, todos procuraban sonreír. Fue la edad de oro de los dentistas de los Estados Unidos de América. Los negros, por supuesto, siempre sonreían. Los blancos sonreían. Los asiáticos. Los hispanos. Ahora sabemos que detrás de una sonrisa puede ocultarse tu peor enemigo. O, dicho dicho de otro modo, ya no confiamos en nadie, empezando por los que sonríen, pues sabemos que éstos intentan conseguir algo de ti.» 

2'5. Los detectives salvajes, Roberto Bolaño:

                              

«Ernesto San Epifanio dijo que existía literatura heterosexual, homosexual y bisexual. Las novelas, generalmente, eran heterosexuales, la poesía, en cambio, era absolutamente homosexual, los cuentos, deduzco, eran bisexuales, aunque esto no lo dijo.
Dentro del inmenso océano de la poesía distinguía varias corrientes: maricones, maricas, locas, bujarrones, mariposas, ninfos y filenos. Las dos corrientes mayores, sin embargo, eran la de los maricones y la de los maricas. Walt Whitman, por ejemplo, era un poeta maricón. Pablo Neruda, un poeta marica. William Blake era maricón, sin asomo de duda, y Octavio Paz marica. Borges era fileno, es decir de improviso podía ser maricón y de improviso simplemente asexual. Ruben Darío era una loca, de hecho la reina y el paradigma de las locas...»

3. David Foster Wallace: Todas las historias de amor son historias de fantasmas.
D. T. Max
:

                               

«Y ahora veía mucho más claras las razones por las que todo el mundo estaba tan enganchado. No se trataba de que la televisión como medio nos hubiera hecho adictos, por muy poderosa que esta fuera. Se trataba de algo mucho más peligroso, de una actitud ante la vida que la televisión había aprendido de la literatura, en especial de la narrativa posmoderna, y que había reafirmado después entre sus espectadores. Esa actitud era la ironía. La ironía, tal como la entendía Wallace, no era algo malo en sí mismo. De hecho, la ironía era el posicionamiento tradicional del débil ante el fuerte; insinuar aquello que resulta demasiado peligroso decir es un recurso cargado de potencia. Wallace consideraba que los ironistas originarios de la literatura posmoderna -escritores como Pynchon y en ocasiones Barth- habían pronunciado verdades importantes que solo era posible mencionar de soslayo. Pero cuando se hacía de ella un hábito, la ironía se tornaba peligrosa...»

4. Aire de Dylan. Enrique Vila-Matas:

                                 

«Bueno, es posible que sí, que en el fondo sólo busque que esa frase, que tanto me gusta, pueda acabar considerándola mía. O igual estoy buscando que la investigación sirva para demostrar que las frases son de todos, que no existe la autoría, que el origen real de cualquier frase se pierde en la noche de los tiempos... En realidad, busco una cosa, pero también la otra, bien distintas las dos. De poder escoger, creo que preferiría que la frase fuera mía. Que fuera una frase auténtica y mía.»

5. Els castellans. Jordi Puntí:

                               


«Podríem dir una cosa: podríem dir que el temps, quan perd fondària i gruix, es torna espai. Aquells castellans van trobar el seu espai i aquells moros van trobar el seu espai. És qüestió de temps. N'hi ha senyals: a l'escola, l'últim premi de redacció en català se l'ha endut una nena d'origen magrebí, nascuda fa uns quants anys a la vila, filla de la primera fornada d'immigrants del Marroc. Tenen moltes coses per explicar.»


6. La verdad sobre Marie. Jean-Phillipe Toussaint:

                               

«Pensaba que íbamos a besarnos, pero no nos besamos, nuestras lenguas no entraron en contacto, únicamente nos rozamos en la oscuridad, nos rozamos las mejillas y nos acariciamos el cuello, cual caballos temblando, amedrentados y emocionados. Sin osar tocarnos, la punta de los dedos llena de miramientos, de reserva, de dulzura y delicadeza, como si fuésemos demasiado frágiles, o nos ardiera la superficie del cuerpo, o el contacto con el otro estuviese vedado, fuese peligroso, inoportuno, impensable o tabú, nos limitábamos a acariciarnos con el extremo de los dedos y el borde de los hombros, los ojos extraviados y los sentidos al acecho, me acerqué a ella para aspirar suavemente la piel de su nuca. Luego, como el agua demasiado tiempo contenida en una presa que por fin se libera, de pronto nos abrazamos violentamente, entregándonos al reencuentro de los cuerpos, enlazándolos en un abandono total de los pechos y las almas, estrechando mutuamente nuestros cuerpos apagados para extraer de entre ambos el calor, el aliento y el consuelo, los brazos de súbito multiplicados, ansiosos, imprecisos, las manos suaves, febriles, tanteantes, le acariciaba los hombros, le tocaba las mejillas, la frente, las sienes. Le pasaba las manos por el rostro y la miraba. La mano y la mirada, dos cosas cruciales en la via, en el amor, en el arte.»

7. Librerías. Jorge Carrión:

                                

«Un librero es un hombre que cuando descansa lee; cuando lee, lee catálogos de libros; cuando pasea, se detiene frente a las vidrieras de otras de otras librerías; cuando va a otra ciudad, otro país, visita libreros y editores.
(...)
El librero es el ser más consciente de la futilidad del libro, de su importancia. Por eso es un hombre escindido; el libro es una mercancía para comprar y vender y él integra esa mercancía. Se compra y se vende a sí mismo.
(...)
Porque algo tiene todo buen librero de médico, farmacéutico o psicólogo. O de barman.»




Til·la

1. Jo confesso. Jaume Cabré:

                                

«La daga va lluir a la claror de la poca llum abans d'enfonsar-se-li a l'ànima. La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no hi era enlloc.»

2. El libro de los susurros. Varujan Vosganian:

                                

«En mi infancia, viví en un mundo de susurros. Se emitían con cuidado. Hasta más tarde no me enteré de que el susurro tenía otros sentidos, como la ternura o la oración.
Y se sentaban a charlar en los bancos de madera con la espalda recta y la frente alta. Cuando bajaban la voz, no se inclinaban unos sobre otros. Oían sus susurros con una agudeza increíble…»

3. Noche fantástica. Stefan Zweig:

                                   

«Aquella mágica ebriedad de entonces, que hizo que de pronto desapareciera el suelo bajo mis pies, me precipitara en lo desconocido y en esta caída en el propio abismo percibiera el vértigo de la velocidad mezclado a la vez en éxtasis con la profundidad de la vida, aquel calor fugaz, naturalmente, ha pasado, pero desde aquella hora sigo sintiendo el calor de mi sangre cada vez que respiro y siento renovado cada día el placer de vivir.»

4. Jóvenes talentos. Nikolai Grozni (libros del asteroide):

                                 


«Cuando [yo] interpretaba Chopin, yo no estaba; solo había música, la ilusión de la música, la ilusión de la ilusión de la música… Sin duda, había una razón para vivir, para soportar el torrente diurno de estupidez, pesar, insultos e indignidades, y consistía en entregarse a ese estado de éxtasis, en el que mi respiración estaba sincronizada con la de Chopin…Todo lo que tenía que hacer era mover los dedos por el teclado y ya estaba dentro, las puertas se abrían de par en par.»

5. Errantes. Eva Monzón:

                                   


«Los días pasan y ya puedo correr sin caerme a cada paso, hacer frases cortas con un mínimo de sentido y agotar a todos con preguntas…Una de las preguntas que siempre he querido hacer (…) les señalé con la mano (…) son esas hileras humanas que distingo a veces por los caminos: cientos de personas de todas las edades que marchan juntas (…) transportando maletas, bultos, carretas llenas, bebés, niños cogidos de las manos o agarrados al vestido o pantalón del adulto más cercano… Gente que mira fijamente hacia adelante, con rostros como máscaras, ojos inexpresivos que no ven el camino (…)
Todos con sus historias a cuestas, arrancados, errantes. Esperanzados.»




Rafa M.


1. La noche de los tiempos. Antonio Muñoz Molina:

                                  

Vaig tenir la sort de passar el nadal de 2009-2010 a Nova York. Un amic hi treballava de cuiner i va muntar un restaurant de cuina catalana a la capital del món. Em va convidar a passar uns dies a casa seva, a Williamsburg, el barri de moda aleshores entre els bohemis de Brooklyn. Com que ell treballava moltes hores i pensava que passaria sol moltes estones vaig mirar de comprar un llibre gros, un d’aquells que demanen temps. Efectivament, quasi 1000 pàgines poden ser la millor companyia per un viatge com aquest. Vaig passejar per la gran ciutat, amb la sort de poder-ho fer sempre en bicicleta. Si Nova York per si sola ja és un espectacle, poder-la fer de dalt a baix en bicicleta no té preu. Feia un fred tan bèstia que vaig haver de comprar uns calçotets llargs, com els que feien servir els avis. Vaig visitar tots els llocs on s’ha d’anar i alguns més. La sort va ser que quan arribava a casa del meu amic, Ignacio Abel, un arquitecte d’origen humil que s’havia entusiasmat amb la segona república espanyola i que participava en la construcció de la ciutat universitària de Madrid, m’esperava per acompanyar-me. Ell també va arribar a Nova York un dia d’octubre de 1936, fugint de la bogeria de la violència i la mort d’un Madrid que es dessagnava en una guerra civil que tot just començava. Anava a Rhinesberg, una ciutat del mateix estat, convidat per participar en un nou projecte. Des de l’estació de Pennsylvania mira de recordar la seva dona i els seus fills que han quedat enrere. Ell ha fugit per França i ha acceptat una feina llunyana per no veure el que està passant i com acabarà l’intent d’instaurar una república democràtica en un país endarrerit, inculte, miserable i injust, sacsejat pels deliris comunistes i feixistes, amenaçat per les classes terratinents i l’església per tal de mantenir el poder i els privilegis. Però Ignacio Abel sap també que fuig de l’amor. De l’amor diferent que ha descobert i que l’ha enlluernat, que l’ha obert els ulls i l’enteniment, que li ha ensenyat que hi ha altres coses que són aquí. Judith Biely, una jove nord-americana, valenta, combativa, curiosa, lliure, li ha trasbalsat d’una manera en la que ja no pot tornar enrere. Ningú no et torna la ignorància de no saber.»

2. Así empieza lo malo. Javier Marías:

                                    

L’hivern a la meva ciutat és molt fred i cal estar preparat per als dies que es fan curts, quan a les cinc de la tarda ja és fosc i no hi ha quasi ningú pel carrer. Aquests són dies fantàstics si tens un bon pla: has quedat amb un amic per fer unes cerveses, vas a veure una bona pel·lícula, has de fer coses manuals, com cuinar o arreglar un aparell o cosir un botó. Has quedat amb una dona que t’interessa i vols tenir una conversa interessant. Si no tens un bon pla i el teu cap està ple de cabòries i no et trobes bé dins teu i ho sents, només la literatura et salva. Ja sé que Javier Marías pot ser un personatge odiós, un pedant, un nen pijo madrileny que va tenir un pare filòsof, que va anar a un col·legi progre i que va tenir la sort de viure a Estats Units quan era petit i d’estudiar a Oxford quan no ho era tant. Però, ho sento, escriu com els deus. I, a mi, m’agrada, m’interessa i m’arrossega. Sé que no és un escriptor que es pugui recomanar, sé que llegir-lo no és per a tothom, sé que a molta gent l’irrita. Fins i tot ho entenc. Però no puc evitar que de tant en tant, les seves novetats m’atrapin. M’atrapen i alhora em fan passar estones absort en les seves peripècies psicològiques, en les seves digressions interminables, en els seus detalls quotidians senzills. Aquí, es tracta de saber per què un home digne, culte i divertit que atén al “joven Marías” estirat al terra mentre parlen no vol saber res de la seva dona guapa i atractiva. No vol que entri a la seva habitació a la nit, no vol tocar-la ni ser tocat. Ha renunciat al desig, al plaer sexual. Està emprenyat, se sent traït. No vol saber gaire cosa, però alhora vol tenir controlat el que fa i deixa de fer la seva dona. O al menys això sembla, encara que després ja no ho sembla. I tot això, el plantejament que diríem, en Marías t’ho explica en més de cent pàgines, en una conversa a través d’una porta tancada, mentre el protagonista està ajupit al costat d’una tauleta i no es pot moure per por a ser descobert.

3. De vidas ajenas. Emmanuelle Carreré:

                               

L’amor és una cosa estranya, rara, una cosa indòmita, una cosa profunda, una cosa que a vegades passa i et deixa sense alè i que a vegades s’acaba i et deixa ferit i que a vegades et mossega i no saps on. I no vull parlar de l’amor que passa pel baix ventre. D’aquest, la vida humana està plena de retrats; potser tota la història de la cultura és un intent de fer una història de l’amor. Vull parlar d’altres formes d’amor, de les que no surten a les pelis de Hollywood ni a les revistes del cor entre “tonadilleras” i “toreros”, de les que no es poden fer programes de telemerda. Penso més en l’amor per un fill, per una iaia, per un amic, per una companya de feina, per algú desconegut a qui et trobes en un moment inesperat, en un moment on no toca. Penso en aquestes formes absurdes de l’amor, en els amors que apareixen en llocs on no se’ls espera. Penso més en la relació que pots establir amb un nen, que s’hi confia, que t’explica, que et fa partícip del seu joc i et deixa veure, de resquitllada, la seva ànima sensible i fonda. De l’amor que se sap impossible amb forma de sexe i que n’és tant conscient que no necessita ni experimentar, ni acostar-se a aquesta sensació. De l’amor que no es pot mantenir ni provocar ni fer durar ni recuperar. De l’amor que és una espurna momentània. De l’amor que genera la pèrdua, la impossibilitat de tornar, la mort, l’allunyament definitiu. Carrère rep l’encàrrec d’escriure sobre la desaparició tràgica de dues persones. Una nena que mor al Tsunami que va assolar la costa de Tailandia deixant els seus pares desolats i perduts. I sobre tot, de dos jutges, un home i una dona, tots dos amputats i coixos, tots dos patint càncers que els portaran a la mort. La relació entre aquestes dues persones és el retrat més impressionat que he llegit mai sobre l'amor del que us volia parlar. I trobar les paraules per descriure aquest amor, sense caure en els precipicis que t’envolten, no té preu. Com deia Bolaño, no són escriptors fent jocs d’esgrima: saben que hi ha vísceres i sang, que te la jugues de veritat.

4. Todo lo que hay. James Salter:

                             

Salter escriu amb frases curtes on només planteja un escenari i unes pinzellades subtils i suaus. El lector ha d’imaginar la resta, hi ha de posar l’acció, el decorat, la posada en escena. Com molt bé va dir una òrfena, és com veure una pel·lícula que ja ha començat i has de fer l’esforç d’entendre-la i això fa que encara t’hi fixis més, que vagis amb la por de no acabar-ho d’entendre. Però després de llegir els seus contes i novel·les t’adones que no cal que entenguis res, que tot està explicat, que “això és tot”. Que és només aquesta suavitat, aquesta senzillesa tan bella, aquesta capacitat d’atrapar els instants i convertir-los en moments de vida plena, de joia i de plaer. En aquesta novel·la, amb la que torna a editar després d’anys de silenci, explica la vida d’un ex-combatent de la segona guerra mundial que treballa al món editorial. Però el que de debò vol explicar és una altra cosa: per mi, les relacions amb les dones, el volum inassequible de les variacions possibles, la immensitat de maneres de relacionar-se que tenen homes i dones, la bogeria del desig i l’esgotament d’aquest, l’interès imparable i el silenci absolut, el fred i la calor, el principi i la fi. Com el temps fa evolucionar les relacions i les percepcions que les persones en tenim. Les ganes de mantenir vives algunes coses, les forces i energies que això implica i necessita i la percepció profunda de què això és inútil. I tot això, amb un to positiu i optimista, sense els escarafalls del fracàs o de la tristesa. Amb la percepció, la saviesa i la tranquil·litat d’esperit de què això és el que hi ha, de que potser només buscant pots passar cada minut i trobarte.

5. Un hombre enamorado. Karl Ove Knausgård:

                           

Knausgård ha publicat una obra immensa amb el títol provocador “la meva lluita”, com un joc sobre la coneguda obra de Hitler. Són més de 3.500 pàgines que expliquen la seva vida amb una profunditat, amb una sinceritat, amb un to íntim i absolutament personal que li deuen haver costat fins i tot algunes amistats i relacions. En castellà s’han publicat per ara els dos primers volums, “la muerte del padre” i aquest que comentem. La primera explica la infantesa i adolescència de l’autor, acompanyat pel seu germà gran, atemorit pel caràcter d’un pare despòtic i arbitrari que acabarà morint quasi per voluntat pròpia a mans de l’alcohol. La infantesa i l’adolescència semblen un paisatge polar, fred, sense gaires alegries ni emocions. Aquí s’explica l’època en què Knausgård va anar a viure a Estocolm des del seu Bergen noruec on va estudiar. Ha conegut una dona amb la que s’ha casat per segona vegada i comencen a tenir fills. Aquí no ho sabem però per als suecs, els noruecs són una mena de pagerols feréstecs que parlen amb un accent estrany i que no se saben totes les paraules. Es veu que els escandinaus s’entenen entre ells en les seves llengües originals però que hi ha algunes variacions gramaticals i semàntiques. A més, Estocolm és la gran ciutat escandinava, amb tota la vida cultural i social que no té una ciutat universitària perduda a la costa oest de Noruega. Knausgård explica amb tota mena de detalls la seva vida personal, amb noms i cognoms, la seva desesperació per no poder escriure més, per estar enfeinat amb les tasques de pare, colgat per les seves obligacions envers la família, les seves emprenyades fora de lloc enmig de festes i reunions on l’alcohol corre que vola. Una investigació sobre la vida interior, amb una profunditat punyent que sembla que retrata el mateix pas del temps.



Daniel

Malgrat ser nomé
s un convidat —sobretot si tenim en compte la meva pobra participació durant aquest temps, m’heu fet sentir un més de la família dels orfes d’ençà del primer dia i per això celebro aquest aniversari tan especial amb un somriure de banda ampla. Per a l’ocasió, em vesteixo de gala, em retallo la barba i m’engomo la clenxa, però sobretot accepto el repte de la tria. He escollit cinc llibres com aquests cinc anys de blog, cinc anys durant els quals aquestes cinc novel·les han estat editades i jo, és clar, les he gaudides. Es tracta de cinc autors que trobo extraordinaris, així que no hi busqueu ordre ni concert perquè no n’hi ha. Com en tota llista, la confecció depèn només del criteri del qui la fa i per això cadascú hi trobarà les seves semblances o bé el seu profund desacord. En qualsevol cas, és la meva, naturalment. Hi ha un petit detall que em neguiteja. Veureu, ara m’adono que tots cinc són homes i em demano amb una certa insistència si potser formo part d’aquella mena de lectors que perpetua llastimosament la discriminació de la dona. No ho voldria pas. No penso excusar-me fent trampes, afirmant que fet i fotut es tracta tan sols de persones, independentment del gènere, ni amb la indiscutible qüestió dels gustos propis. Aquests darrers cinc anys he fruït llegint Bel Olid, Marta Rojals, Doris Lessing, Elisabeth Smart, Milena Busquets, Jessica Mitford, Yasmina Reza, Isabel-Clara Simó, Delphine de Vigan, Llúcia Ramis, Núria Coll, Zadie Smith, Sílvia Soler, Alba Dedéu, Siri Hustvedt, Michela Murgia, Milena Agus, però també Paul Auster, Italo Calvino, JM Coetzee, Borges, Joseph Brodsky, Ian McEwan, Teju Cole, Emmanuel Carrere, Jean Echenoz, Milan Kundera, Roberto Bolaño, Hanif Kureishi. Però així i tot, no he triat cap d’ells quan he hagut d’escollir, he preferit aquests cinc: 

1. L'última nit. James Salter:

                               

Aquest va ser el meu primer contacte amb l’escriptor de qui, hores d’ara, ja he corregut a devorar tot allò que se n’ha publicat. De fet, vaig córrer més que no pas les traduccions al català que ara aniran arribant (espero) gràcies a la meravellosa editorial l’Altra.
Es tracta d’un llibre de relats on diríeu que mai no passa res mentre tot acaba passant. Amb un llenguatge ric però gens carregat, despullat potser, ens presenta la vida quotidiana que passa dintre les cases, com si de sobte les parets s’haguessin tornat de vidre només per a nosaltres, per a mostrar-nos el desencant que les habita. En té prou de tres o quatre paraules per definir un personatge i convertir-lo en real. Diàlegs on no hi afegiríeu ni en trauríeu una sola coma.

Un tresor fet de paper.

«...s’havien casat quan ella passava dels quaranta i estava resignada a quedar-se soltera, i no perquè no hagués pogut ser una bona esposa en tots els sentits, però aleshores només li quedaven la seva personalitat i un bon caràcter; la resta, com ella mateixa deia sovint, s’havia convertit en una talla catorze...»

2. El sopar. Herman Koch:

                                

Si et fa l’efecte, en llegir-ne la trama, que aquest llibre no fa per a tu, t’equivoques. De mig a mig. Koch és d’aquella mena d’autors que escriu tan bé que, al capdavall, tant se val de què escriguin. I tanmateix, tampoc això no és veritat perquè és impossible no voler arribar fins al final per tal de saber-ho tot, de no deixar-se perdre ni un adjectiu. Sec, dur, cruel fins i tot. Resulta impossible no seure a sopar amb ells a taula a mesura que el relat avança. Enginyós, correcte, transcendent sense petulància. I tot allò que hi vulgueu afegir.

Jo ja no he parat de recomanar-lo.

«...com a màxim, hi afegiria que les famílies infelices, i dins d’aquestes famílies en primer lloc els matrimonis infeliços, mai no se’n poden sortir sols. Com més testimonis, millor. La infelicitat sempre busca companyia. La infelicitat no suporta el silenci; sobretot no pot sofrir els silencis incòmodes que es produeixen quan està sola...»

3. Llibertat. Jonathan Franzen:

                                 

Sabeu aquella vella història de “la gran novel·la americana”? Diria que, finalment, Franzen presenta un (altre) candidat ferm a endur-se el guardó. Una història riu amb trames i subtrames que —en canvi— mai no permet que et perdis. Tot al contrari, et pren de la mà i t’acompanya sense maniqueismes a conèixer cada personatge. Personatges que, de tan treballats i perfilats, resulten no tan sols versemblants sinó possibles, inspirats per força en algú ben de debò. Jo, que no sóc especialment de llibres llargs i gruixuts, hauria volgut que no s’acabés mai i, al mateix temps, avançava afamat cap al final. Passatges inoblidables, de la mena d’escenes que al cap del temps ja diries que per força et va explicar un conegut, algú de la família, l’amic d’un amic però que no les pots haver llegit a la ficció.

Literatura, no em fa por posar-me grandiloqüent.

«...s’estimava més l’ansietat que sentia quan anava d’acompanyant que la ràbia sentenciosa que el consumia quan anava al volant; la sensació, segons semblava, inevitable que, de tots els conductors, només ell circulava a la velocitat correcta, només ell trobava l’equilibri encertat entre obeir al peu de la lletra les normes de trànsit i cometre la imprudència de saltar-se-les...»

4. La trama matrimonial. Jeffrey Eugenides:

                              


La universitat, el pas a l’edat adulta, el triangle amorós, la passió per la lletra escrita, tot allò que val la pena de veritat hi és. I hi és amb una prosa potent que pren el punt de vista dels tres protagonistes sense permetre que uns i altres es confonguin. Encantat de les referències, del campus, de l’aire dels vuitanta exempt de qualsevol clixé pel clixé. Un llibre on només arrencar un dels personatges respon a una declaració d’amor fent llegir al declarant un fragment de Barthes. L’intel·lectualisme absorbent de tres joves cultes i la seva època d’aprenentatge.

Magnífica.

«...va passar molt a prop del vidre una noia d’uns vint-i-pocs anys, amb cabells Joana d’Arc. Quan en Mitchell la va mirar, la noia va fer una cosa sorprenent: li va tornar la mirada. Va acollir la mirada d’en Mitchell d’una manera franca i sexual. No és que volgués tenir-hi sexe necessàriament. Només que se sentia feliç en reconèixer, en aquella nit de finals d’estiu, que ell era un home i ella era una dona. I que si ell la trobava atractiva, a ella li semblava perfecte...»

5. El crim del soldat. Erri De Luca:

                                

Ja vaig parlar de De Luca i ja se’m van escapar tots els adjectius possibles. Per a mi representa la forma més precisa de fer servir les paraules. Llibres prims amb una història que podríem dir que es repeteix d’una novel·la a una altra però que t’obliga a esperar la següent només d’acabar la que tens entre mans. Precisió de rellotger i el punt just entre el lirisme i la bellesa narrativa. Els llibres de De Luca són d’aquells dels quals podries extreure un gavadal de cites, cosir-lo a subratllats (i no, jo no guixo els llibres). El crim del soldat potser no és ni el millor ni el pitjor de la seva obra, és un més, tan genial com tots els altres.

«...jo no vaig a les tombes dels escriptors estimats, però clavo un cop de puny a la taula del meu segle...»



Enric H. March

1. Yósik, el del viejo mercado de Vilnius.- Joseph Buloff:


«Un helado día de invierno, mi madre Sara recibió a una campesina que estaba en la miseria; calzaba unas rotosas botas de fieltro y venía a ofrecerle su leche. le dijo que había sido seducida por un hermoso sinvergüenza y que su hijo natural había muerto apenas a las dos semanas de nacer. Presentó sus pechos para que Sara los inspeccionara. Mi madre le tocó los pezones, probó la leche y entonces me apartó de su propio exiguo pecho – al que yo, desde hacía semanas, estaba prendido con los labios hinchados de tanto chupar inútilmente por una pizca de sustento – y me pegó a los carnosos montículos de la campesina que venía de la Rusia Blanca.

Años más tarde, Pelga me contaría que desde el mismísimo primer día en que me tuvo junto a su pecho, comencé a portarme como un charlatán: que desde la primera chupada le hice un guiño como diciendo: ¡Esto sí!, y la acaricié bajo el mentón.

Cuando Sara, que siempre fue delicada, salió de un segundo embarazo muy debilitada, Pelga se hizo cargo de los quehaceres domésticos. Al mismo tiempo, mi madre le traspasó la mayor parte del trabajo de vigilarme, cosa que me convirtió en un niño con dos madres.

Entre esas dos madres estaba el padre, orgulloso de que su hijo fuese “el tunante más grande del mundo, capaz de llevar temprano a la tumba no a dos sino a seis madres juntas”. Pero ahora, después de lo ocurrido en el sótano de Jan el zapatero, por primera vez sentí la necesidad del consuelo de una madre y decidí acudir a Pelga.

Mi elección se debió a que una vez vi a Pelga ordenando el baúl que guardaba bajo la cama. Advertí que tenía una estampa en colores de una mujer que sostenía en su regazo a un bebé desnudo y con un aro de oro sobre la cabeza. Esto ocurrió cuando yo salí corriendo para afrontar a las tropas japonesas y no dispuse de tiempo para prestarle atención; pero ahora el parecido entre la estampa de Pelga y las del libro de Mátzek me impresionaron con particular claridad.
»


2. La liebre con ojos de ámbar. Edmund de Waal:


«Gràcies a l’Iggie, conec la part essencial d’aquest viatge. Sé que aquests netsukes els va comprar a París als anys setanta del segle xix un cosí del meu besavi que es deia Charles Ephrussi. Sé que els va donar com a regal de casament al meu besavi Viktor von Ephrussi a Viena al tombant de segle. Conec molt bé la història de l’Anna, la criada de la meva besàvia. I, naturalment, sé que van arribar a Tòquio amb l’Iggie i que van formar part de la seva vida amb en Jiro. París, Viena, Tòquio, Londres.

La història del netsuke de la nespra comença al lloc on el van fer. A Edo, l’antic Tòquio, abans que els Vaixells Negres del comodor nord-americà Perry obrissin el Japó al comerç amb la resta del món l’any 1859. Però el primer lloc on va residir va ser l’estudi d’en Charles, a París. Era en una sala que donava al carrer de Monceau, a l’Hôtel Ephrussi.

Començo bé. Estic content perquè tinc un lligam directe i oral amb en Charles. Quan tenia cinc anys, la meva àvia Elisabeth va conèixer en Charles al xalet Ephrussi de Meggen, a la vora del llac dels Quatre Cantons. El «xalet» constava de sis plantes de pedra d’aspecte rústic rematades per unes torretes senyorials, una casa d’una lletjor extraordinària. Va ser construïda a principis dels anys vuitanta del segle xix per en Jules, el germà gran d’en Charles, i la Fanny, la seva dona, com un lloc per fugir de l’«horrible opressió de París». Era una casa immensa, prou gran per allotjar tot el «clan Ephrussi» de París i Viena, i tots els diversos cosins de Berlín.

El xalet tenia una infinitat de caminals que cruixien sota els peus, amb una tanca de boixos a l’estil anglès, petits parterres de flors plens de plantes i un jardiner malcarat per dir als nens que anessin a jugar a un altre lloc; la grava no es perdia en aquell sever jardí suís. El jardí baixava cap al llac, on hi havia un embarcador petit i una caseta per a les barques, i més ocasions per ser renyats. En Jules, en Charles i el seu germà petit Ignace eren ciutadans russos, i la bandera imperial russa onejava sobre el cobert de les barques. Hi va haver una infinitat d’estius al xalet. La meva àvia era l’esperada hereva de la fabulosa fortuna d’en Jules i la Fanny, que no tenien fills. Es recordava d’un gran quadre que hi havia al menjador, representava uns salzes a la vora d’un rierol. També recordava que només hi havia homes en el servei de la casa, i que fins i tot el cuiner era un home, i que tot això era molt més emocionant que el servei de la seva família a Viena, amb el vell Josef, el majordom, el porter que li picava l’ullet quan li obria el portal del Ring i els mossos de quadra enmig de totes les minyones i cuineres. Es veu que els criats era més improbable que trenquessin la porcellana que les criades. I, pel que ella recordava, hi havia porcellana damunt de totes les superfícies en aquell xalet sense criatures.
»

3. Un jardín abandonado por los pájaros.- Marcos Ordóñez:

                                      

«Al mes de nacer me llevaron a casa de una adivina, la señora Inés. Mi abuela la había conocido cuando era muy joven y trabajaba de aprendiza de peinadora, en Sants. Fue a su casa para peinarla y se hicieron muy amigas. La señora Inés no tenía entonces más de treinta pero ya se ganaba muy bien la vida, había cola en la calle para visitarla. No cobraba por sus pronósticos, solo la voluntad.

No sé si en esa época mi abuela solicitó sus servicios alguna vez, ni qué cosas pudo haberle preguntado. Cosas prácticas, tangibles, inmediatas, supongo: salud y trabajo. No la imagino preguntando por el amor. El amor debía ser, para mis abuelos, cosa de películas en color y novelerías. Una palabra ajena, un adorno, un complemento innecesario, como un bolsito rosa, y la o central una boca ridícula y pintarrajeada, un sumidero. El verdadero amor se tenía y se daba: no necesitaba ser proclamado, remascado, relamido. El amor servía para apoyarse y pasar las cosas juntos, y tener los pies calientes en la cama, y estar cuando se tenía que estar, aunque verles darse algún beso o algún abrazo tampoco hubiera sobrado.

Esa era, imagino, su noción del amor matrimonial. Del otro, del constante y generosísimo amor por su hija y por sus nietos, puedo dar fe.

Mi abuela fue a ver a la señora Inés con mi madre en brazos, recién nacida, porque dos años antes había dado a luz a otra niña, una niña muy hermosa, decían, que murió al poco tiempo. Ella la bendijo y le auguró que todo iría bien. Cuando mi madre era pequeña fue muchas veces a al casa de Sants de la mano de mi abuela. La señora Inés invocaba al arcángel San Miguel. Luego entraba en trance y contestaba las preguntas. Cuando me llevaron a mí, la señora Inés ya era muy mayor y vivía en una casita baja con patio, en la Torrassa. Vivía con su marido. Me sorprendió saberlo, años después. Las adivinas, en mi cabeza, eran mujeres solitarias, como las trapecistas o las lanzadoras de cuchillos. No era ese tipo de adivina, dijo mi madre. Mi abuela tenía una expresión más precisa: “una mujer con poder”. Me llevaron en el cochecito. Me santiguó para darme protección y dijo que tendría mucha suerte.
»

4. La familia Moskat.- Isaac Bashevis Singer:


                                     

“Algo dentro de mí –un espíritu, algún otro ente- quiere arrastrarme a mi perdición. Recuerdo ese otro yo desde mi niñez”. «La família Moskat és una magnífica crònica dels jueus de Varsòvia des de principis del segle XX fins al moment en què els nazis es disposen a ocupar la ciutat el 1939: l'evocació d'una societat i una cultura que serien arrasades. Hi apareix totes les capes d'unasocietat complexa poblada per fortes personalitats: filòsofs místics, home de negocis, sionistes acèrrims, rabins tradicionals, pintors marginals... El retrat d'aquesta civilització, a cavall entre els costums ancestrals i la modernitat, és d'una gra riquesa, tant perla diversitat de personatges de diverses generacions com per la intensitat amb què són descrits.»


El tiet Truman

1. Una vida ejemplar-   (Straight life)  Art i Laurie Pepper
 (Global Rhythm. 2011)


             
Si hi ha una cosa que m'agradi més que la literatura, és sens dubte la música. Encara que normalment les memòries dels músics, encara que per a mi tenen interès, solen ser literàriament pobres. En aquest cas, però, potser l'estil no és polit, però el personatge és, a banda d'un músic excepcional, literatura pura. És d'aquelles excepcions que confirmen la regla.
«Esta pájara era de la clase de persona a la que ni su propia madre podría querer. Estaba hecha un palillo, era fea como un pecado, no tenía personalidad de ninguna clase, y a nadie en su sano juicio se le ocurriría pagarle cinco centavos para que le hiciera una mamada. Yo no sé como vienen al mundo las personas de este tipo, no sé de dónde vienen ni adónde van. He conocido muchas así, pero ésta era de lo peorcito que he visto en mi vida.»

                                                                                                                        [Pàg. 192]

2. El viento de la luna.  Antonio Muñoz Molina
(Seix Barral. 2012)

                   

De tant en tant he de llegir llibres "lleugers" per a no embafar-me amb massa transcendència. Aquesta no és, al meu entendre, de les obres majors del Muñoz Molina, però és un relat autobiogràfic que reflecteix una època i una localització molt ben descrites, que ens recorden coses que molts ja han oblidat i altres ni tan sols poden imaginar.

«El vicio solitario. Debilita el cerebro, reblandece la médula espinal, diluye la fuerza de los músculos hasta confinar al enfermo en una languidez que en los casos extremos acaba en parálisis, en descontrol de la orina y la evacuación de las heces: imagino a un sujeto miserable, confinado en las salas de un manicomio, un despojo humano con la boca babeante, la mirada húmeda y perdida, la cara desfigurada por granos purulentos -no muy distintos de los que me salen a mí-, la bragueta manchada de orines y de otros flujos ya sin control, un crudo pañal de plástico atado a su cintura debajo de los pantalones del pijama de enfermo.  --¿Y vale la pena sacrificarlo todo por un espasmo de placer pasajero? -dice el Padre Director en la penumbra siniestra de la capilla, alumbrada por cirios, durante los ejercicios espirituales- ¿Tanto valor concede el desdichado pecador a ese instante que está dispuesto a pagar por él con la ruina de su cuerpo mortal y la condenación eterna de su alma.»
                                                                                                                               [Pàg. 117]

3. Analectas. Confucio
(Ed. El País. "Grandes Obras del Pensamiento", 2010)

                         

No sóc especialment aficionat a les cultures orientals, però en aquest cas es tracta d'un clàssic que s'ha de llegir intermitentment, a petites dosis, i que en aquesta edició té una superba introducció i notes a càrrec de Jesús Ferrero, realment magnífica. És clar que una obra com aquesta, amb tants anys d'antiguitat i en llengua tant difícil de transcriure, pot tenir múltiples interpretacions (no cal agafar les analectes de manera literal i fer-ne frases lapidàries, com les que es troben per la xarxa com si fossin paraula de Déu). L'inimitable Borges ja deia això:

«Hacia 1916 decidí dedicarme al estudio de las literaturas orientales. Cuando estaba leyendo con un crédulo entusiasmo la traducción inglesa de cierto filósofo chino, caí sobre el siguiente y memorable pasaje:  "Poco le importa al condenado a muerte caminar al borde de un precipicio; ya ha renunciado a vivir" A esa frase, el traductor le había añadido un asterisco, indicando que su interpretación era preferible a la de un sinólogo rival que había traducido "los sirvientes destruyen las obras de arte para no tener que atribuirles méritos y defectos". En este punto, lo mismo que Paolo y Francesca, ya no seguí leyendo. Un misterioso escepticismo se había deslizado en mi alma".»

                                                                                                 [Pàg. 173. –Notas-]
 «Analecta 19.20  Zigong dijo Zhouxin no fue tan malo como su reputación. Por esta razón es por lo que un caballero detesta seguir la corriente de la opinión pública: toda la suciedad del mundo flota en ella.»
                                                                                                 [Pàg. 158]

4. X. Percival Everett
(Blackie books. 2011)

         

Un llibre curiós, literatura dintre literatura, i amb un punt de ràbia. En certa manera em recorda l'estil de John Kennedy Toole, però des d'un punt de vista afro-americà. I per a mi, el millor són les reflexions de fons. Una càrrega de profunditat no apreciable al primer cop d'ull.

«Me detuve ante un Rothko de la última época:el trazo ligero del pincel, los colores oscuros, los bordes blancos, y pensé en la muerte, en mi propia muerte, en cómo prepararía mi propia muerte. No compartía la idea de Saint-Exupéry de que la muerte tenía una dimensión grandiosa. La muerte era tan pavorosamente simple como la vida: en lugar de levantarte cada mañana y dedicarte a lo tuyo, no te levantabas y no te dedicabas a lo tuyo.»

[Pàg. 185]

5. Conversaciones. E. M. Cioran
(Tusquets, 2010)

          

He de reconéixer que és una de les meves debilitats. Segurament m'equivoco, però crec que aquest nihilisme brutal que té Cioran té en el fons una gran càrrega d'ironia o sarcasme. Llàstima que em falti temps per analitzar-lo amb més deteniment. Aquestes entrevistes només són una ínfima mostra del pensament de Cioran, però em sento molt proper al seu angle de visió.

«En mi opinión, la filosofía no es en absoluto un objeto de estudio. La filosofía debería ser algo personalmente vivido, una experiencia personal. Debería hacerse filosofía en la calle, imbricarse la filosofía y la vida. En muchos sentidos me considero efectivamente un filósofo de la calle- ¿Una filosofía oficial? ¿Una carrera de filósofo? ¡Eso sí que no! Toda mi vida me he rebelado y aún me rebelo contra eso.»


                                                                                                                 [Pàg. 199]



Àngels Villanueva

1. Verd aigua. Marisa Madieri:

                  
«La mama va morir als seixanta anys amb l’aspecte d’una centenària.
Durant l’agonia la vam vetllar per torns a l’hospital. En aquelles arrugues semblants a les marques que deixa la mar a la sorra, en aquells trets antics i irreconeixibles, en aquells cabells obstinadament espessos i vigorosos, hi veia, com a Siddharta, els solcs de la terra, la il·lusió del temps, els Rius, els arbres i les ciutats de la meva vida, els camins que la seva Caritat havia traçat, els pètals blancs de les violetes de la meva infància, l’amor tenaç i dolorós que m’havien ensenyat els seus petons.»


2. Vida y destino. Vasili Grossman:

                     
«¿Cómo poner punto final a esta carta? ¿De dónde sacar fuerzas, hijo mío?¿Existen palabras capaces de expresar el amor que te tengo? Te beso, beso tus ojos, tu frente, tu pelo.
Recuerda que el amor de tu madre siempre estará contigo, en los días felices y en los días tristes, nadie tendrá nunca el poder de matarlo.
Vitenka… Ésta es la última línea de la última carta de tu madre. Vive, vive, vive siempre…

MAMÁ.
»


3. Intramuros. La novela de Ferrara. Libro primero. Giorgio Bassani:

                                       
«Es verdad que el campanario de la iglesia de San Cristóforo, cortado a media altura por una granada inglesa en abril de 1945 y que a modo de tocón sangriento, ha permanecido tal cual, está allí para recordar que cualquier garantía de eternidad es ilusoria y que, por eso, incluso el mensaje de esperanza que parece expresarse en el cálido flamear de los intactos soportales contra el sol no es más que un engaño, un truco, una mentira sin más. Sin duda, tarde o temprano también dejará de existir, de tranquilizar, de engañar el ánimo de cuantos lo contemplan (del mismo modo que dejó de existir, cerca de allí, el campanario de la iglesia de san Cristóforo), la elegante hilera de arcos que, como dos brazos abiertos, se extienden hacia la luz. También esto terminará un día u otro. Como todo. Pero mientras tanto, a un paso de los miles de ciudadanos muertos alineados en el cementerio de atrás y mientras perdura impertérrito sobre la vasta llanura de hierba, salpicada aquí y allá de estelas y cipos funerarios, el pacífico e indiferente forcejeo de la vida, completamente decidida, por su parte, a no cejar, a no rendirse, ¿Qué profecía sino la que asegura la inevitable nada final, parece condenada a ser desoída y a perderse en el aire inquietante de la noche que se aproxima?»


4. El dia del judici. Salvatore Satta:


                   
«I de sobte, com en una aurora boreal aquestes espelmes es varen encendre i es féu la llum a tots els carrers, veritablement des de San Pietro fins a Sèuna, un riu de llum entre les cases que quedaven immerses en la foscor. Un crit immens s’aixecà per tot el poble, el qual sentia misteriosament que havia entrat a la història. Després amb els ulls cansats de mirar, la gent enfredorida va entrar a poc a poc a casa o als seus tuguris. Els llums varen estar encesos inútilment. S’havia aixecat tramuntana i els llums penjats en el Corso amb els seus plats es posaren a oscil·lar tristament, llum i ombra, ombra i llum, fent angoixosa la nit. Això amb els fanals de petroli no passava.»


5. 
La llarga vida de la Marianna Ucrìa | Dacia Maraini:

                                               Resultat d'imatges de Dacia Maraini:
«A la conca de l’orella, ara silenciosa, hi conserva algunes engrunes de veus familiars: la borbollejant, ronca, de la senyora mare, la aguda de la cuinera Innocenza, la sonora bondadosa del senyor pare, que tanmateix de tant en tant s’embarbussava i s’esberlava d’una manera desagradable.

Potser fins i tot havia après a parlar. Però quants anys tenia? Quatre o cinc? Una nena retardada, silenciosa i abstreta que tots tenien tendència a oblidar en qualsevol racó per després recordar-se’n de copi volta i anar-li a retreure que s’hagués amagat.

Un dia, sense cap raó, va emmudir. El silenci es va apoderar d’ella com una malaltia o potser com una vocació. No tornar a sentir la veu jovial del pare li havia semblat molt trist. Però després s’havia acostumat.
(…)
Tu vas néixer sordmuda”, li va escriure una vegada el pare en un quadern, i ella es va convèncer que s’havia inventat aquelles veus llunyanes.
»


6. 
 ¡Melisande! ¿Qué son los sueños? Autor: Hillel Halkin:

                                       
«Nunca llegamos a conocer bien a nuestros vecinos. Eran amables, con esa amabilidad tan característica de una ciudad pequeña que solo parece falsa si le das demasiada importancia. Sonrieron cuando vinieron a darnos la bienvenida con sus galletas de jengibre y sus brownies el día que nos mudamos y nos brindaron la misma sonrisa cuando nos marchamos cinco años después. ¿Para qué cambiar una sonrisa que, al igual que el césped de su jardín trasmitía exactamente lo que ellos querían que dijera?

Es único el césped ajardinado americano. La necesidad de privacidad debe ser prácticamente algo universal, pero en una ciudad como Champaign- Urbana, cualquiera que hubiera construido un muro al rededor de su césped habría resultado sospechoso de albergar intenciones criminales. Aquel verde tapete de bienvenida proclamaba la inocencia de su propietario.
(...)
Pero el césped que nada ocultaba, nada revelaba. Nunca pasaba nada. Nadie se sentaba a leer el periódico. Nadie sacaba una mesa plegable. Nadie se tomaba nada con un amigo, ni hablaba con su marido o su mujer, ni tomaba el sol tumbado sobre una manta.
»


7. Mi Carso. Scipio Slataper:

                                      
«Yo contaba bonitos cuentos a los primos pequeños que escuchaban acurrucados alrededor de mí en la veranda umbría que daba al mar. Abajo, el mar guardaba silencio, escuchando. La casa próxima a él, donde habitó Giussepe Tratini, tenía todos los postigos cerrados y dormía, blanca al sol, con los tíos y los otros veraneantes. Reinaba el silencio en los grandes dormitorios matrimoniales sostenidos por enormes vigas cuadradas.

Era la hora del calor y del descanso. La tierra se ampliaba en la extensión del sol. El cielo estaba cubierto y grave. Ni una vela en el mar. Callaban las avispas y los zumbidos. Caía con estrépito una fruta de la rama. Era el gran silencio tórrido, cuando los ojos de las palomas están cerrados bajos las alas y el buey rumia, corpulento y arrimado a la paja fresca.
»


8. L’illa. Gianni Stuparich:

               
«Se sentia lligat aquell fil, que havia descobert pràcticament per casualitat: i havia estat com si hagués descobert alguna cosa d’ell mateix que ignorava.

Des d’aleshores havien passat molts anys; el seu fill era un nen, quan, en un d’aquells fugaços retorns a la família, s’havia trobat sol amb ell. En una cuina gran, sota una llum de petroli tot fumat, aquell nen d’ulls porucs i suplicants l’havia sorprès.

Fins aleshores estava convençut que no se sentia lligat a ningú. Les seves relacions amb la família havien estat regulades per una indiferència recíproca. Com un mariner, per costum, tornava de tant en tant, desprès de llargs viatges, a casa, on tenia la sensació d’haver deixat algun objecte personal, records, però res viu, d’inseparable. I un dia s’havia adonat que entre els ulls porucs i suplicants d’aquell nen i la seva ànima hi havia un corrent que no podia ignorar i encara menys tallar, sense rebaixar la seva existència. I aleshores en primer lloc havia acollit aquell fins dins seu i després l’havia agafat de la mà i li havia ensenyat a caminar per la vida.
»

9. 
 La amiga estupendaElena Ferrante:

                                                      
«No siento nostalgia de nuestra niñez, está llena de violencia. Nos pasaba de todo, en casa y fuera, a diario, pero no recuerdo haber pensado nunca que la vida que nos había tocado en suerte fuese especialmente fea. La vida era así y punto; crecíamos con la obligación de complicársela a los demás antes de que nos la complicaran a nosotras. Sin duda, a mi me hubieran gustado los modales amables que predicaban la maestra y el párroco, pero sentía que esos modales no eran los adecuados para nuestro barrio, aunque fueras niña.»

10. 
Stoner, John Williams:

 «El seu estudi era a la planta baixa, al costat de la sala d’estar, i tenia una finestra alta que donava al nord; durant el dia, la cambra estava una mica il·luminada i la fusta brillava sota la pàtina del temps. Al soterrani va trobar uns quants taulons que, malgrat els estralls de la brutícia i del florit, feien joc amb l’enfustat de l’estudi. Els va restaurar i es va construir uns prestatges per estar envoltat dels seus llibres.
(...)
A mesura que treballava a l’estudi, que de mica en mica anava agafant forma, es va adonar que durant molts anys, sense ser-ne conscient, havia conservat una imatge en algun lloc del seu interior, com un secret que l’avergonyia, una imatge que, per més que fos clarament un lloc, en realitat era ell mateix. Per tant, quan treballava a l’estudi, s’estava intentant definir a ell mateix. Quan polia els vells taulons per fer-se les lleixes i veia com desapareixia la superfície rugosa, com s’escrostonaven els residus grisencs i apareixia la fusta original, i, a la fi, la rica puresa de les fibres i textures; a mesura que restaurava els mobles i els disposava a la cambra, era ell qui prenia forma a poc a poc, el que estava inserint en una mena d’ordre, qui es feia possible a si mateix.
»

.........................

(Nota: Els llibres que han estat objecte d'entrada al nostre blog estan enllaçats mitjançant el títol a la seua ressenya. Si el llibre en concret no ha estat ressenyat està enllaçat l'autor.)