dilluns, 29 de juny del 2015

LOS LIBROS REPENTINOS. Pablo Gutiérrez

Los libros repentinos
Pablo Gutiérrez
Seix Barral ed.
2015
264 pàg.

Una senyora gran i vídua un dia, inesperadament i per error, li arriba una caixa plena títols de la col·lecció de butxaca de l'editorial Austral.
Anava dirigida al veí del replà, però la dona no els torna. Se'ls queda i comença a llegir.
Ella, que no havia sigut mai lectora, aquest descobriment li obre la porta a un món nou de coneixements però també de records d'un passat més aviat gris...

Les lectures d'aquests clàssics castellans; de Baroja, sobretot; l'acompanyen en els llargs dies de vida solitària en un pis petit, en un barri de cases barates, d'una ciutat qualsevol...

Aquests títols trobats li donen una nova vida, uns coneixements i un punt de vista nou per entendre el seu present però també, el seu passat.

"Leía muy despacio, siguiendo las líneas con el dedo, repetía con frustración las páginas más difíciles y deletreaba las palabras que no sabía pronunciar, no abandonaba ningún libro ni se saltaba un párrafo, y se inventaba o recomponía a su modo cuanto no alcanzaba a entender."

Aquestes lectures li aporten la força i la visió per empendre una petita revolució de gestos mínims, que després d'ella s'anirà estenent a tot el seu barri.
A partir d'aquest fet s'articula tot el relat, van entrant altres personatges amb capítols sencers, que travessen i s'afegeixen al desenvolupament de la història.
L'autor és molt sever amb aquestes personatges igual que la vida és dura per quasi tothom...

Pablo Gutiérrez, que fa uns anys va ser escollit per la revista anglesa Granta, com un dels millors escriptors castellans joves, es confirma ara (després de la, també seva, indispensable "Democracia") com un dels millors representants, junt amb Isaac Rosa, d'una narrativa realista i social, adient per cartografiar els temps de crisi que ens ha tocat viure.

La novel·la és molt molt recomenable, funciona perfectament i m'atreviria a dir que és excel·lent si no fos perquè té un però i és a l'última pàgina, crec.
(No vull explicar gaire per no espatllar cap futura lectura) però després d'aixecar i mantenir un artefacte literari de més de 200 pàgines l'autor que ha fet que els lectors el segueixin en el seu viatge, sap greu que no els hi doni un final digne, no ja argumental perquè és lliure de fer el que vulgui (només faltaria, perquè és l'autor!) si no d'enginyeria literària, en plan fake...
Una llàstima perquè fins llavors excel·lent... I fa ràbia...
(Com si arribessis a la final del Campionat del món, vas guanyant tot el partit, fas canvis, i llavors t'empaten...)
Una sensació que he tingut llegint-lo, amb aquest "si però no" final...

"-¡Qué disparate! Y entonces, ¿para qué vivir?
-Para leer, para enterarse..."

divendres, 26 de juny del 2015

La revolta que viurem - Ivan Miró

IVAN MIRÓ
La revolta que viurem
Ed, Tigre de Paper, 2015
pròleg de David Caño
Epíleg de David Fernández


Un dia reps un missatge on et pregunten si t’agradaria presentar un llibre, no coneixes l’autor ni el títol i encara no has llegit res d’aquesta editorial,  però ets curiosa de mena i malgrat el temps no juga al teu favor decideixes demanar el llibre per fullejar-lo i prendre una decisió en funció de les primeres planes.

Et deixen el llibre, la portada és magnífica, il·lustracions i grafisme, d’un vermell revolucionari (de Joan Fernández), i t’hi llences, llegeixes vint pàgines i fas un missatge confirmant que et ve molt de gust presentar-lo.

I t’hi llences, de cap, intentant fer un puzle amb les quatre veus que l’autor ofereix per construir la història, un relat de lluites, de supervivència, de revoltes íntimes, de revoltes externes, un relat que permet veure’s reflectit a qui l’ha viscut, i que permet entendre’l una mica millor als que només el coneixem indirectament, esbiaixadament.

Una novel·la exigent literàriament, que requereix una lectura atenta, una novel·la ambiciosa de contingut, dues-centes pàgines on es desgranen múltiples temàtiques i se n’apunten moltes més.

Quatre personatges, un home en Jonàs més a la vora de la quarantena que de la trentena, que necessita buscar els propis rastres, fer zooms històrics per saber d’on ve, per entendre on és, per decidir cap on va. Que posa en valor cada rajola de la ciutat, rescatant aquella part del passat que configura el present però que s’ha obviat  en el relat transmès. En Jonàs, fill, amic, parella... que ha d’encaixar una manera de pensar amb la manera de sentir, amb la manera d’estimar. Que rep l’herència i el testimoni d’una lluita per continuar.

I tres dones que fan de la vida reivindicació, tres lluites des de tres angles diferents, i que posa novament de manifest la qualitat de l’autor, parlar en veu de dona, de tres dones i fer-ho bé. L’Amèlia, lluitadora sindical dels setanta, desencisada, mare que ha de tirar el seu fill endavant sola, que li ofereix al seu fill l’entusiasme i les eines per fer valer la seva veu, i que gràcies a ell gaudeix d’un renaixement polític i social. Una mare que es fa estimar.

La Djamila, nascuda a la Cabilia, de petita emigra a París, viu a la Banlieu, i allà s’ha defensar  i revelar d’una doble marginació, la racial i la de gènere. Acaba fondejant, instal·lant-se a Barcelona i formant part de l’òrbita sentimental d’en Jonàs. Una dona forta, valenta, admirable, molt ben retratada.

I la Judit una artista plàstica, inquieta a qui els lligams la condicionen i l’avorreixen que decideix anar a descobrir la realitat més dura dels pobles de Mèxic i altres països iberoamericans, per acabar tornant a Barcelona, renovada professionalment i madura emocionalment.

Quatre personatges, que ens són explicats utilitzant fórmules diferents, amb els que empatitzes i enyores des del mateix moment que acabes el llibre.

El llibre es divideix en tres parts, diferents estructuralment, amb un ritme molt marcat que va variant, entre la primera i la segona la diferència és força subtil i en canvi la tercera és radicalment diferent. A les  dues primeres es percep un batec molt accentuat, que va marcant el ritme, que s’accelera i es calma i que s’acaba de cop quan es trenca el cordó umbilical que lliga  a dos personatges.

L’Ivan Miró, ha de ser forçosament un gran lector de poesia, de fet tota la novel·la està impregnada d’un alè poètic, que reforça i remarca constantment i de manera més explicita al final d’alguns paràgrafs i capítols, amb picades d’ullet a grans poetes del nostre país. Fa que la lectura tingui una cadència pròpia, que et pot traslladar en pocs segons de la fredor del pamflet a la suavitat del poema.

En cert moment, en Jonàs ve a dir que ja és  prou gran per començar a fer balanç de la seva vida, com si fes una declaració d’intencions del què és el propi llibre, un balanç, descriptiu, reivindicatiu, emocional, crític dels seus darrers anys, dels darrers anys de mobilitzacions... Normalment els balanços es fan en moments de crisi,  i en la novel·la es descriuen crisi de valors, crisi econòmica, crisi d’identitat, crisi afectiva, crisi institucional... sense fer servir la paraula CRISI, fins que a la tercera part, sembla que l’autor es posi del costat del lector, i comença a fer brollar el mot.

Com també fa brollar de manera més o menys indirecta la precarietat de tota una generació, la professional, la de la vivenda, la manca de referents quan no estàs disposat a encaixar-te dins el model que se t’ofereix, la temptació de la vida “fàcil”, l’oblit conscient del passat inconvenient, la voluntat de mostrar només una realitat, quan la ciutat està configurada per realitats diverses i plurals. En definitiva la balena on en Jonàs no vol entrar.

I com que no hi ha història sense amor, perquè l’amor sempre és vida, La Revolta que viurem n’està farcida, d’amor, de passió, d’amistat... els llaços afectius són una constant al llarg de tota la història, el què s’explica i el que s’intueix. En algun moment s’exposa un rebuig i una basarda per la dependència que suposen les relacions afectives i per altra banda tot el llibre és un clam a l’abraçada permanent, al sentir-se estimat... a l’amor, entès en sentit ampli, com a cohesionador de la societat.

L’Ivan Miró defensa la literatura com a una eina més de reivindicació política i a mi m’agradaria afegir que amb la qualitat d’aquesta novel·la el què podria quedar exclusivament com anàlisi o memòria política, pot esdevenir una eina de reivindicació de la necessitat de poesia i literatura a les nostres vides. Estic segura que aconseguirà el doble objectiu, generar passió política i passió literària, perquè al cap i a la fi som un cúmul d’herències pròpies i alienes, amb el que teixim la pròpia realitat per vestir el nostre futur... i la diversitat i la capacitat de conèixer i reconèixer l’altre per ser capaç de posar-se al seu lloc,  sempre el fa molt més ric.


I com, sàviament, diu l’autor, “la literatura, quan és bona, també és revolució” 

Enllaç a l'editorial 

Tastets:

"En Jonàs intueix secretes connexions entre el passat tortuós, amb les seves angoixes irresoltes, i un present aparentment immaculat, sovint inexplicable amb les seves disfuncions.

Sospita que els ànims fracturats contemporanis comporten dificultats per comunicar-se, per hibridar-se, per crear trajectes comuns. Sospita que l'esberlament té, potser, alguna remota vinculació amb la construcció històrica d'una determinada arquitectura de la relació social"

" Crec que ens heu vacunat amb el vostre desencís cap a les grans transformacions, amb el vostre nihilisme cap a polítics i dirigents, cap a les ideologies amb majúscules. Una sana indiferència cap a les coses, que potser, han de ser raonablement menyspreades. En canvi ens heu encomanat un amor que ja havíem oblidat pels petits espais i les petites abraçades, i els petits mons, que aquests valen la pena no perdre mai."

"Alguns dies posàvem en pràctica aquella tècnica literària de citar-nos vagament en un barri a certa hora, desafiant l'atzar, assaborint el perill de no retrobar-nos.

Ens resseguíem intuïtivament.

Recordes el què ens dèiem?

Li estem fabricant una caseta a la casualitat.

Deambulàvem dibuixant els nostres personals arabescos en la nit, actituds independents, artesanies pròpies, tu i jo érem en tot cas discrets rastrejadors de les ombres de l'altre." 

dimecres, 17 de juny del 2015

MAD MEN. Varis autors

Mad Men. O la frágil belleza de los sueños en Madison Avenue
Varis autors coordinats per Raquel Crisóstomo i Enric Ros.
Errata Naturae ed.
2015
302 pàg.

"Mad Men" és la sèrie de televisió que ja porta 7 temporades causant furor arreu on s'emet.
Creada per Matthew Weiner (que abans havia sigut guionista a "Los Soprano") explica la vida (bastant esbojerrades) de diferents publicistes...
Segurament el millor de la sèrie és que inserten coses, situacions i problemàtiques actuals en el context dels anys 60, que és quan passa la sèrie, enmig dels successos reals que es barregen i que són part de l'argument de cada episodi.

En aquest llibre s'analitza la sèrie des de diferents angles.
Des de la mateixa idea i creació de la sèrie amb una entrevista llarga al mateix Matthew Weiner; un artícle de l'Enrique Vila-Matas on parla de la Peggy, la publicista femenina; el què representa el guapo i misteriós protagonista Don Drapper; el context històric de la sèrie; la representació de la llar en la sèrie i el que suposava en aquells anys; la mirada masculina i la dona moderna en un artícle de Jordi Carrión (el mateix autor del "Teleshakespeare" i "Librerías"; les dones dels anys 60; les relacions home-dona en la sèrie; l'amor i els afectes entre els personatges; el somni americà en el paisatge mediàtic dels 60 i de la sèrie... I així fins a 12 capítols diferents dels seus respectius autors.

En aquest llibre s'afronta "Mad Men" des de la filosofia, la política, la història, l'economia, els sentiments, el feminisme, la moda, l'interiosme, la psicologia, la sociologia...

"Nunca en una serie habían ocurrido tantas cosas a un ritmo tan lento y pausado. Son transformaciones interiores de largo recorrido sugeridas en ocasiones por una mirada, un gesto o un movimiento. No se puede decir más con menos..."
Al capítol de Fernando de Felipe i Iván Gómez.

Per fanàtics d'una sèrie que es tant acullonantment bona que no t'ho creuràs si no l'has vista mai!
I el llibre? Un dels millors llibres sobre sèries que s'ha escrit mai.
(I si el llegeixes sensa haver vist mai la sèrie, pitjor per tu perquè encara et farà venir més ganes de veure-la d'una vegada!!)

dimarts, 16 de juny del 2015

Patas arriba. La escuela del mundo al revés | Eduardo Galeano



Patas arriba. La escuela del mundo al revés
Eduardo Galeano
Siglo XXI editores
Primera edició, 1998
Setzena, 2010


Un llibre escrit al final del mil·lenni, impressionant (imagine que ho serà només per aquells que encara tenim la capacitat d'impressionar-nos i no estem anestesiats del tot).

Però, malgrat que el trobe imprescindible per a aquells que encara tenen somnis, no aconsellaré llegir-lo... Mai de la vida! La seua lectura no us farà passar una agradable estona: us trastocarà i trastornarà encara més.

Eduardo Galeano, amb una capacitat crítica feroç, ens deixa clar de forma ben palesa que ens hem deixat pel camí tots els valors ètics. I no només ho han fet les potències mundials, els mercats, l'economia mundial, els polítics ignorants i depredadors, els mitjans de comunicació (sobretot la tv)...; no, nosaltres també en som culpables.

Aquest llibre, que és com una guia de les barbaritats que el gènere humà és capaç de perpetrar, és totalment nociu per a les ments que encara s'atreveixen a pensar. S'ho passaran molt malament: Els recordarà tragèdies que tenien oblidades; plors, injustícies, que ja ni recordaven; pors i poders els quals ja hem assumit que ens governen... El llibre és una guia i un vademècum per a aprendre a mantenir les coses com estan (i van a pitjor des del canvi del mil·lenni), és a dir el món a l'inrevés.


"En el mundo tal cual es, mundo al revés, los países que custodian la paz universal son los que más armas fabrican y los que más armas venden a los demás países; los bancos más prestigiosos son los que más narcodólares lavan y los que más dinero robado guardan; las industrias más exitosas son las que más envenenan el planeta; y la salvación del medio ambiente es el más brillante negocio de las empresas que lo aniquilan..."


Moltes coses ja las sabem, les donem per inevitables, ens hi estem acostumant, d'altres simplement són així... Per a què incidir-hi. Així és que millor deixar-ho tot com està, si no es pot fer res. Això p'a què?

Només al final del llibre fa alguna reflexió per a aquells que no poden suportar tanta i tanta injustícia:


"El mundo al revés nos enseña a padecer la realidad en lugar de cambiarla; a olvidar el pasado en lugar de escucharlo y a aceptar el futuro en lugar de imaginarlo: así practica el crimen, y así lo recomienda. En su escuela, escuela del crimen, son obligatorias las clases de impotencia, amnesia y resignación. Pero está visto que no hay desgracia sin gracia, ni cara que no tenga su contracara, ni desaliento que no busque su aliento. Ni tampoco hay escuela que no encuentre su contraescuela."


Esteu advertits: si teniu la sort de no haver-lo llegit, per favor, no ho feu. Oblideu aquesta entrada, per la vostra salut mental.

Grafit en una paret de Bogotà: Dejemos el pesimismo para tiempos mejores.


Les autoritats adverteixen que aquest producte és perjudicial per a la salut.



diumenge, 14 de juny del 2015

Símbol 47.- Anna Gual




Anna Gual
Símbol 47
LaBreu Edicions, 2015



Un daurat llibre d'argent

El color ivori dels fulls,
enquadrat per les guardes
fetes amb or vell...

[...]

Fils daurats
per cosir els traus dels sacs de dormir.

Fils d'espart
per relligar el llibre dels vicis.

[pàg. 33, del poema Tàctil]

Moltes estones no puc evitar buscar entre els versos la dona que crec que batega en ells: crec entendre desitjos i esperances... Segurament no estan més que en el meu cap. Nens buscats, nens no nascuts, aquestes mitges taronges per fer sucs...

**               Bromera

Buscant a tota hora
allò que encara no és
o allò que ja ha estat creat i destruït.

Habitant dels dos estats invisibles.

Sentir-me la millor mare del buit,
la germana més atenta de l’espera.

Reencarnar-me
en la filla fantasma
del jo anterior
i inundar un abdomen
per obligar-me a renéixer.

[pàg. 43]

" Els títols han de tindre res a veure amb el contingut?
" són senyals per construir/trobar el significat/sentit?
" són, com en química, homenatge als descobridors/padrins/mecenes?

[...]

Al cim de la set,
omplir-se d’aigua la boca.

I escopir-la.

[pàg. 52, del poema Esclaus amb tendències amoroses]


**            PARPELLA I CRANI

Creuré en mi
i estimaré la condició estèril
del futur
encara que les llavors no s’apiadin
i em germini a dins
una llodriguera d’amor
ansiosa de cartílags.

Estranya apologia la de fer encaixar
dues gravetats.


Perquè has vingut
tot ha existit.

[pàg. 54]


**            PÍXEL A L’ESPERA

Ha aterrat un colibrí al pensament.
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d’altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.


Si existeixo
és per fer-te homenatge.

[pàg. 56]

" Ara, aquesta Anna no és la Botella, la pretesa gran dona al darrere d’un altre pretès gran home,
és “ocell” i és “cerimònia”,
és voluntat i és estil,
és matèria que marca la natura de l’homenatge...

Mira el bou com arrossega la fam.

**   Jo trobo a dins una dona enamorada i feliç

Seguirem llepant la melmelada del ganivet.
I ningú no ens ho prohibirà.

[pàg. 41, del poema RISCS]

Dies abans de llegir aquest llibre vaig anar a la presentació d’un altre on l’autor va presumir d’haver fet un llibre sense metàfores. Símbol 47 és metàfora tot ell: 
- el títol, anagrama d’Anna Gual
- els títols, a vegades ben difícils de copsar
- els poemes, quasi cada vers, semblen una col·lecció de “cromos” (Crom, número atòmic 24)


Aquest full/post ha fet que les ratlles de la meva escriptura siguin optimistes, cap a dalt, estranyament i molt verdes...

dijous, 11 de juny del 2015

SUEÑOS DE TRENES. Denis Johnson

Sueños de trenes
Denis Johnson
Random House ed.
2015
137 pàg.
Traducció de Javier Calvo


Denis Johnson és un autor de culte, que ja el coneixíem pels seus anteriors "Hijo de Jesús", "El nombre del mundo" o "Árbol de humo" (Tots molt recomenables!!)...
Té un estil molt peculiar que fa, igual que els autors amb un estil molt personal, t'agradi molt o no t'agradi gens. No té terme mig per la seva escriptura tan precisa i seca.
No hi ha mai res que sobri a la seva prosa.
(De la familia de McCarthy i Spanbauer!!)
I aquí ho torna a aconseguir (un cop més) demostrant que menys és més.

A "Sueño de trenes" hi ha Robert Grainier, protagonista omnipresent que viu a finals del XIX i principis del segle XX. Ajudant a construïr les vies dels primers ferrocarils americans i tallant boscos en benefici de la vida moderna. Vivint la vida i lluitant per viure-la, resistint els cops del destí, en un relat fragmentat que ens porta endavant i darrera; amb un to precís i delicat que es fa inolvidable.
Aquest protagonista que es va fent gran però que manté la innocència i el desig de viure per sobre de tot el que l'hi va passant.
El relat de tota una vida però també d'un país que es va construïnt, d'una natura que volen domesticar i d'un progrés que va arribant...

Un primer capítol molt impactant i llavors bastantes escenes d'antologia però sobretot que es llegeix tot com si fos mel...
"...vivió más de ochenta años, hasta bien entrada la década de 1960. Durante su vida viajó en dirección oeste hasta quedarse a siete kilómetros del Pacífico, aunque jamás llegó a ver el océano (...) Tuvo una única amante -su mujer, Gladys-, fue propietario de media hectárea de tierra, dos yeguas y un carromato. Jamás se emborrachó. Jamás adquirió un arma de fuego ni habló por teléfono. Viajó habitualmente en tren, muchas veces en automóbil y una vez en avioneta..."

Quasi 140 pàgines de lletra gran amb molt interliniat (o sigui que segurament ens han colat un relat curt a preu de novel·la) però que després d'acabar-lo podem dir que es llegeix com si fos música, i que en cert moments sembla que poguem veure àngels que baixen...
Total; que pagaríem aquest preu sempre amb gust si sabéssim que tindríem assegurades aquestes bones lectures...

dimarts, 9 de juny del 2015

Un cap de setmana llarg, tres llibres i un mes després…


Tengo un hombro más alto que el otro, la columna vertebral torcida y en cuanto bebo me pongo a largar de mí. Subo fotos por el Facebook. Frecuento gente que llora.
Desequilibrado, retorcido, transparente, sobre un suelo anegado de gotas de agua dulce-salada.
Soy… una casa holandesa.
(Una casa holandesa, p. 61)





Eva Fernández
Inmediatamente después
Caballo de Troya, 2008



Immediatamente después és la cirera parell d'un dels premiats amb el llibre d'Avelino Hernández “Mientras cenan con…”. Aquest amic ens el recomana perquè alguna cosa li l'ha recordat (ell el va llegir més o menys quan el van publicar, allà pel 2008).
És un llibre dur. Quatre amics i la seua trobada amb la mort. En general, la gent en internet parla malament del llibre. Jo li trobe valors interessants. Veig un narrador amb una perspectiva de gènere (femení) no solament políticament i lingüística molt correctes, sinó també amb la suficient dosi de molèstia per a fer al lector conscient que qui narra és una dona i reconega en això un valor afegit més plaent de pagar que el de Montoro. Trobo també que l'experiència de la mort no és postissa, ni fingida, ni sentida, sinó molt real, molt sentida i prou vertadera perquè li prengues mania a l'escriptora. Trobo, a més, que a pesar que el tema puga ser considerat una miqueta banal o repetit, l'autora sap ben bé de què va un càncer o l'ha estudiat ben a fons (voto pel primer, en els llibres no es veu el que hi ha entre aquestes línies).
L'estructura en capítols, introduïts/interromputs/culminats amb unes “codes” teòriques/interpretatives/aclaridores… sovint distrau però, sobretot, ajuda a suportar alguns passatges certament durs.
Que l'autora siga en la seua vida extra-literària una tècnica en un sindicat dels grans per a mi confereix al text altre valor afegit per estar escrit per algú que professionalment opta (també em valdria que no tinguera més remei, per haver de menjar…) per no rendir-se davant les circumstàncies socials i polítiques d'aquests temps. Un testimoni de que és digne lluitar pels treballadors encara avui dia. Puc (mal)viure en el bipartidisme, però no resistiria un món sense sindicats, només amb patrons.
Aquest és un dels meus “fantasmes”, però també és, des de lluny, un dels temes del llibre: la presa de partit enfront de la injustícia, la solidaritat, assumir el sistema malgrat tot, eixir-se d'ell gràcies als estalvis, lluitar contra la mort, explicar les lluites dels altres…
El tema és l'amistat. I la mort. El tema és la vida.
Dic que he llegit males crítiques i quasi res bo.
A mi m'ha tingut enganxat al llibre i moltes estones m'ha fet recordar-me de la progènie i la descendència de l'autora.
No és recomanable per a qui haja perdut algú recentment. Però no es menja a ningú. I crec que val la pena l'esforç.






Els déus no abandonen Antoni
Homenatge a Antoni Ferrer
Onada edicions, 2015



No coneixia Antoni Ferrer. Però arribe al retut homenatge de 80 poetes del País Valencià.
Coneixíem Saó, la revista de la qual és membre del consell de redacció.
Diuen d'ell que és cim en la poesia valenciana del s. xx.
Diuen d'ell que és entregat, honest, valent i humil.
Però de moment, res he llegit d'aquest Antoni. Només els poetes que l'homenatgen. Caldrà resoldre açò.





Jesús García Cívico
Una casa holandesa
(ego) aforismos en Word, poemas con auto-reverse
ediciones canibaal, 2014



Una casa holandesa és el tercer llibre, el de dissabte i diumenge.
Llegit amb pressa per acabar el cap de setmana llarg. Però com el de l'homenatge a l'Antoni Ferrer, amb la promesa de relectura immediata, post-its en mà.
Va ser durant una trobada furtiva. Fira i caseta de llibreria entranyable, Bartleby. Llibretera poeta de barri testimoni de grans trobades. Amb autor presentant i presentat (parlaven de Candaya i els seus llibres quan arribem). Ens ensenyen el llibre i és el triat per a augmentar la nostra col·lecció d'autògrafs (enllaç).
A l'autor se li nota que es dedica al dret i la seua filosofia. És tímid però parla molt. O a l'inrevés. Ens explica l'aventura del llibre que ens dedica i li prometem ressenya. Un premi que arrepleguem abans de lliurar-lo.
Un llibre d'aforismes escrit en ordinador, processador de textos i les seues virtualitats i defectes, avantatges i inconvenients, etc.
Els capítols del llibre s'anoten amb cançons (enllaç a llista d'enllaços en youtube). Imagino un orfe coneixedor de moltes d'elles. Jo em vaig quedar una generació (més o menys) abans en la meua història amb la música contemporània.
Es tracta de pensaments d'un senyor viscut i viatjat; sabedor de solituds i companyies benvolgudes; habitant deshabitat d'habitacions i ciutats fosques.
Sabut com Vila-Matas, observador com la nostra Anna la de les meravelles, captador d'enllaços entre fenòmens aparentment inconnexos com alumne de l'escola del Segre.
Aquest senyor també és gran. I el seu llibre.
_____

El mes del treball (maig) acaba amb promesa de més d'això: un poble per netejar, regenerar i reconstruir.
A les lectures del primer cap de setmana s'afegeixen relectures, aproximació a grans poetes valencians, resurreccions joioses i noves esperances. Conec ara un poc a l’Antoni Ferrer (Variacions Goldberg), he afegit un nou bloc (blog de cívico) a la meua llista de llocs, confio que la Mediterrània torni a ser un lloc habitable...

divendres, 5 de juny del 2015

LES LLIÇONS PERILLOSES. Alissa Nutting

Les lliçons perilloses
Alissa Nutting
Angle ed.
2015
314 pàg.
Traducció d'Eduard Castanyo


Una professora (casada) d'institut que li agraden (molt, molt) els alumnes de 14 anys.

En una versió 2.0 i millorada del "Lolita" de Nabokov.
Millorada perquè, segons com, no hi ha metàfores i tot és molt evident i, sobretot, més explícit.
I és que actualment com que ja ho hem vist quasi tot, per culpa de la tele i internet, els escriptors i creadors han d'extremar la seva imaginació i escriptura si volen sorprendre als seus lectors... Per tant si vols parlar de sexe "escandalós" has d'escandalitzar escrivint...
En aquest sentit supera per golejada al "Lolita", però perd en la comparació en què Alissa Nutting no té la subtilesa ni la màgia de Nabokov...
És necessari anomenar "Lolita" perquè temàticament ens hi remet, també en l'estructura s'assembla bastant i fins i tot hi ha una mort que per inesperada és decisiva en els esdeveniments...

Tot i això, en una lectura postmoderna, "Les lliçons perilloses" funciona en la perversitat dels protagonistes, la irracionalitat dels sentiments i la força del sexe i els cossos; i en un girl-power molt postMadonna on els personatges que marquen la pauta són femenins i tots els homes en aquest relat son "ovelletes"...
L'última part, amb tota la descripció judicial permet veure (si encara no l'havíem vist [Ull!: Acudit dolent!!]) la personalitat del personatge i el seu particular caràcter amoral.

Escandalosament provocadora...
(I la foto de la portada és boníssima!)