dimarts, 20 d’octubre del 2015

Feliços els feliços - Yasmina Reza



Yasmina Reza
Feliços els feliços
Traducció d'Oriol Sánchez Vaqué
Llibres Anagrama, 2015





El llibre comença amb aquesta cita de Borges que també li serveix de títol “Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices”, però també ho podria haver fet amb l’inici d’Anna Karenina.

De fet es tracta de vint-i-un relats titulats amb el nom del protagonista de cada un d’ells, que en primera persona expliquen el moment que estan vivint, vindrien a ser “selfies” literàries, els protagonistes són heterogenis, joves, grans, dones, homes... tots relacionats per un petit fil que els teixeix i els lliga a la vida, l’aranya seria la felicitat. 


A partir de petites situacions, com estar al súper fent cua, en un hotel fent temps, visitant un nadó acabat de néixer, sopant en un bar lúgubre... el protagonista de cada relat analitza la seva vida, la necessitat o no d’estimar i ser estimat, la infelicitat del dia a dia... No cal que et passin gaires desgràcies per viure la vida des de la infelicitat i que poc costaria parlar i comunicar-se per fer les coses d’una altra manera.

L’amor i el desamor, la soledat i la companyia, la indigència emocional, la necessitat de sentir-se estimat, la necessitat d’abraçada, la incomprensió, la inseguretat, la por a la soledat, la por a sortir-se del camí programat... pot portar a l’humiliació davant d’un mateix, i a la incoherència vital...

M’ha fet pensar, salvant totes les distàncies, amb el recull de relats de James Salter, “L’última nit” on també s’analitza la infelicitat a partir de la quotidianitat.

Un llibre ben escrit, ben descrit, molt proper, per reflexionar-hi, surt més d’un “aiiii...” mentre el llegeixes... amb tocs amargs, cínics i punyents.


"Escolto la pluja que ha baixat d'intensitat. El vent també. Inclino la tapa de l'ordinador. Tot el que hi ha davant els nostres ulls ja és passat. No estic trist. Les coses estan fetes per desaparèixer. Me n'aniré sense història. Ningú trobaràs cap taüt, cap os. Tohom continurà com sempre. Tot se n'anirà alegrement aigües avall."

"Ja no tinc temps de posar en perspectiva l'existència... El cos que s'enfonsa a poc a poc, aspirat per la terra, l'ésser que vol perdurar amb un cor lleuger i s'alegra de les sorpreses minúscules. Ho conec. Ho admiro cada dia. Però no estic segur de voler sentir més paraules. Els poetes no tenen el sentit del temps. Són gent que t'atreu cap a melancolies inútils"

"Podria ser també que, sense aquells anys de silenci, jo m'hagués atrevit a afrontar l'abisme d'una relació que englobés el sexe i l'amor."

"És estúpid pensar que els sentiments apropen, al contrari, consagren la distància entre éssers." 


Enllaç a l'editorial amb les primeres pàgines.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

EL MIRACLE ÉS VIURE. Montserrat Abelló

El miracle és viure
Montserrat Abelló
Ara Llibres ed.
249 pàg.
2015

Montserrat Abelló, a més de ser una de les 3 o 4 poetes catalanes més importants de la segona meitat del segle XX, és també la persona que ens ha fet possible als lectors poder llegir en català a moltes de les millors poetes angleses.

Això ja hauria de ser un bon argument per emprendre la lectura d'aquestes seves vivències, humanes i literàries explicades per ella i el bon ofici de Xavier Montoliu i el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, amb Laura Borràs al capdavant; que també escriu aquí una petita i sentida introducció i que ja havia propiciat una màgica i emotiva trobada entre la Joana Raspall i la mateixa Montserrat Abelló, amb un "perquè vostè i jo hauríem estat amigues" perquè encara no s'havia conegut mai...

La mateixa Montserrat ens va relatant la seva vida. Nascuda en una familia benestant; el seu pare era enginyer naval i això va portar a la familia per diferents llocs d'Espanya amb el seu treball però amb l'esclat de la Guerra Civil, i pels càrrecs que havia tingut el pare van haver d'escapar i després de passar per França i Anglaterra, acabar exiliant-se a Xile durant més de 20 anys. I allà, lentament aniria despertant la seva poesia i descobrint el seu desig d'escriure.
Al tornar, seria durant 25 anys professora d'anglès a les escoles CIC de Barcelona i amb aquest domini de l'idioma que tenia i la seva inclinació per la poesia d'algunes autores angleses que sentia pròximes, comença a traduïr-les.

Després, amb els anys, ens deixaria una important obra com a traductora (les indispensables i impecables traduccions de Sylvia Plath, Anne Sexton, els reculls de dones poetes...) que potser fins i tot, eclipsen la seva pròpia poesia, que a poc a poc va anar publicant, també, sempre sense oblidar la seva condició de dona, poeta i catalana...

La mort de Montserrat Abelló, fa poc més d'un any va impedir acabar la redacció d'aquestes seves vivències, però això no impedeix copsar-hi la seva vida i el seu talent. La vida barrejada amb poesia i així ho veiem constantment al mateix relat amb els seus poemes o de les poetes traduïdes per ella que també es barrejen i formen part dels seus records.

"Si no escrivís
és com si no existís

Em desconec.
Oblido qui sóc.

I temo que hauré de tornar
a confegir-me."

Més enllà del parlar concís.

Senzilla i sàvia. Lliure com la poesia.
Indispensable!

dijous, 15 d’octubre del 2015

CALAIX DE SASTRE IV


El tercer calaix ja està ple a vessar. N'obrim un quart calaix per a continuar parlant...

(podeu llegir l'inici d'aquest "lloc on deixar-hi pensaments/opinions/agraïments... que no estiguin lligats amb una entrada concreta" al primer calaix...)

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Lejos de Ghana - Taiye Selasi

Taiye Selasi
LEJOS DE GHANA
Traducció de l'anglès al castellà de Rita da Costa
Narrativa Salamandra, 2014



Un jove ghanès és becat per anar als USA a estudiar medecina, allà coneix a una nigeriana, s’enamoren bojament, es casen i tenen quatre fills, un noi, una parella de bessons, noi i noia, i una noia. Ell esdevé un cirurgià brillant, ella té una floristeria. Compren una casa tan vella com el somni americà amb el que ell va créixer... són una família feliç fins el dia que  el gran hospital on ell treballa l’acusa injustament d’una negligència mèdica, el somni americà es trenca i ell té la necessitat de tornar a Ghana. Aquesta és l’ànima del llibre, ànima entesa com allò que suporta el pes de tota la història, darrera la qual s’amaguen moltes altres històries relacionades amb ella, el fet migratori,  la lluita per sobreviure, els fills nascuts al nou país i el xoc de les dues cultures amb les que creixen,  els primers contactes amb els països d’origen dels pares, el retorn, la desubicació permanent en la que poden viure.

És un tractat també sobre l’amor i el desamor, no només l’amor romàntic, també l’amor paternal i maternal, el filial i el fraternal, un clam a la necessitat d’arrels, a la comunicació, a la necessitat d’expressar les emocions, un cant a la bellesa interior...

Més enllà dels sis membres de la família, la novel·la compta amb un bon grapat de personatges secundaris, alguns mediocres i dolents, d’altres angelicals, alguns determinants, d’altres cohesionadors i fins i tot algun balsàmic. I com en qualsevol vida, hi ha moments foscos i tràgics, moments feliços, moments de llàgrimes, moments d’abraçades.

Explicat per un narrador que no ens dóna més informació que el mateix relat dels fets, i que va fent zooms als diferents membres de la família per tal d’entrellaçar les diferents històries que ens permetran construir el mosaic de  la història completa.

La crítica el qualifica d'una primera novel·la excel·lent, i sobretot de formar part de la nova novel·la africana. Que és una primera novel·la excel·lent és cert, i que en bona part està situada a Àfrica és cert, que parla dels xoc i l'adaptació entre dues cultures i dues generacions diferents també és cert, però també versa sobre emocions universals amb les que qualsevol lector s'hi pot sentir molt identificat.

M’ha agradat molt, he vist la llum de Ghana, la foscor dels USA, he ballat a la platja i he plorat en un llit humit entre dos germans, he vist com es construeix una casa amb pati i com algú hi medita cada matí, m’he emprovat unes sabatilles i he olorat unes flors acabades de collir. 

dimarts, 13 d’octubre del 2015

El día señalado - Enrique Vila-Matas


Enrique Vila-Matas
EL DÍA SEÑALADO
Il·lustracions de Anuska Allepuz
Nórdica Libros, 2015




"Isabelle Dumarchey tenía diez años cuando una gitana les prometió que moriría sedienta y de pie, tal vez bailando, en un día de invierno muy lluvioso, de un año imposible de determinar". 

Així comença l’intrigant relat de Vila-Matas, que Nórdica Libros ha editat amb unes il·lustracions de Anuska Allepuz, que són tan misterioses i delicades com el propi relat.

La protagonista es passarà tota la vida intentant defugir situacions semblants a les que li van pronosticar pel dia de la seva mort, mentre s'intenta convèncer que una frase que et diuen de petita no es pot convertir en una sentència de mort.

És un relat fantàstic (de fantasia) que et deixa sense alè fins al final, la crònica d’una mort anunciada? Potser sí, o no... existeix el destí? Neixem predeterminats? Condiciona la vida la manera com els adults ens han projectat de petits?

És un relat bonic, angoixant, amb un Vila-Matas que es posa al lloc d’una protagonista que es nega a creure que morirà de set, ballant i en un dia de pluja, amb un toc femení, (molt diferent a les altres lectures que he fet de l'autor, poquíssimes i amb ganes de continuar endinsant-me dins el seu món), on tot transcorre al ritme d’un ball o d’una dansa, en el que en Vila-Matas ens fa participar, mentre notem com una pluja glaçada en va xopant i amb la necessitat imperiosa de beure aigua mentre llegim. I les Il·lustracions d'Anuska Allepuz ho acaben de rematar (mai millor dit).

He llegit que és un relat que va escriure l'any 1982, està inclòs en el llibre "Nunca voy al cine" i que va reescriure l'any 2007 per incloure'l a "Exploradores del abismo"


Nórdica Libros fa aquestes temptacions tan difícil de resistir!

dilluns, 12 d’octubre del 2015

L'AMOR DE LA MEVA VIDA DE MOMENT. Pep Puig


L'amor de la meva vida de moment
Pep Puig
L'altra ed.
2015
226 pàg.

Pep Puig es va donar a conèixer fa uns anys amb la seva primera novel·la "L'home que torna", però després, com si fos el protagonista d'algun dels seus relats, es retirà per ser i fer de pare.
I anà passant el temps ("No sé on coi s'han ficat els anys...") fins ara, que ens arriba aquest esplèndid recull de relats.
No n'hi cap de dolent perquè tots són bons. Fins i tot, els primers amb protagonista jove, relats d'iniciació en aquell moment decisiu en què comencem a fer-nos preguntes i potser no volem saber les respostes... O potser  sí.

"De sobte em va entrar una mena de malenconia, un dolor que jo encara no sabia que era una profunda malenconia. I per uns segons em va fer l'efecte que a ella, per la manera que mirava les coses, d'alguna manera també li sabia greu..."

Tots els relats tenen força i són precisos amb les paraules exactes i sempre en primera persona. Sembla que tinguin un mateix protagonista en un poble prop de Tarragona.
Però llavors hi ha com una segona part amagada en els tres últims relats, que així, tot seguits, es fan bastant inovidables amb cada protagonista i narrador respectiu, ja adult, surfejant enmig de les turbulències de les emocions i els sentiments.
El relat que dóna nom a aquest recull funciona en diferents temps i llocs (la mili; una part molt divertida a Olot amb recerca de noia inclosa i el present del narrador) on es creua la història que va recordant el narrador amb certa melangia del seu primer amor en un petit poble de la Garrotxa.
"Secrets d'un matrimoni" és el narrador que creu que la seva dona l'està enganyant.
I "Dúgol" podria ser un thriller de misteri si tingués més pàgines (perquè es fa curt) amb un protagonista que passa a ser la punta d'un curiós triangle, també en paisatges propers a Tarragona.

Tots els relats tenen el to exacte que cadascun necessita. Encantadors, innocents i delicats en els primers. Més elèctrics i perillosos en els últims amb protagonistes que ja són grans, han crescut i han patit algun desengany.

"Els llibres, el cine, li havien ensenyat a mon oncle que la vida podia ser una altra cosa; però aquesta altra cosa era en els llibres, en el cine, no en la vida."

Aquest "Amor de la meva vida de moment" de Pep Puig, és tot un descobriment i voldríem poder seguir llegint més coses d'ell!!

divendres, 9 d’octubre del 2015

Svetlana Alexiévitx i Alberto Manguel: una crònica dels premis Nobel



Probablement, aquesta és una de les entrades més estranyes que he fet al blog. I ho és perquè estic parlant d'una autora de la que no he llegit res, però a qui el premi Nobel d'enguany ha situat al mapa literari, almenys per a mi. De fet, cal dir que fins ara, poc ha interessat la figura de Svetlana Alexiévitx als editors del país, quan només s'ha traduït al castellà un dels seus llibres: "Voces de Chernóbil", que confesso que tampoc no conec.

En qualsevol cas, la difusió dels escriptors guardonats amb algun premi literari (i molt especialment amb el que ens ocupa), possibilitarà l'accés a tota l'obra d'aquesta escriptora i periodista bielorussa.

I parlant de periodisme i literatura, us deixo aquest article d'Alberto Manguel, on reflexiona sobre el paper d'ambdues disciplines en relació amb la -molts cops controvertida- història dels Premis Nobel:

LITERATURA, POLÍTICA Y PERIODISMO.

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/10/08/actualidad/1444324948_463987.html

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Rebrot.- Jean Giono





Jean Giono
Rebrot
Traducció de Mia Tarradas
Mirmanda, Edicions de 1984, 2015



Amb una cinquena part del llibre llegit, vaig parlar amb qui me l'havia recomanat; li vaig parlar d’un poble que es buida i on queden només un home vell, una dona que fa de puta i un jovenot amb una cabra... En sentir-me jo mateix, em vaig corregir: el llibre no parla de morbo brut en absolut, sinó més bé de solitud, de tristor... Res a veure amb allò primer, com veurem, amb el Rebrot del Giono.

En acabar el llibre, de lectura ben dolça i enganxosa, he desitjat un cap de setmana per a tornar a llegir-lo, al costat del meu ordinador per poder accedir a tots els significats (el meu pobre català, ai!) i tornar a gaudir, ara ja més completament, d’un llibre senzill i tendre com una fruita madura, d’una història tal volta un xic ximpleta però plena d’esperança i de vida, d’uns personatges plens, d’unes vides dures i difícils i felices.

Del Giono jo havia llegit L’home que plantava arbres i Un rey sin diversión.

Ha parlat bé d’ell fins i tot el Pierre Michon.

Aquest llibre està escrit a l’any 1930 i en van fer una pel·lícula al 1937 amb el Fernandel.

El millor no és allò que ens conta Giono en 150 pàgines; és com ho diu, com ens fa vibrar, com ens encomana l’alegria i la por, i l’amor per la terra i per les feines ben fetes, i per l’amistat, i pel riure. És, per exemple,  com arreplega els ossos d’una dona que fa tornar la vida a un poble abandonat en un últim, intens i molt breu homenatge. És com ens fa cinc cèntims de corriols i de correus, de persones i nores, d’oficis i quefers, de moments i de vides...

Han anat a la vora del riu. Anava embigotat d’herbes brutes i rondinaire perquè les pluges li havien donat força aigua. I llavors es queixa. Es plany d’ufana. Mai està content. A l’estiu gemega que es mor i llavors... Sempre igual, aquests rius.
(p. 152)
Tot el dia, quan s’avorreix, en Gaubert ve, agafa amb totes dues mans el martell, l’aixeca i pica l’enclusa. Perquè sí, per no res, pel soroll, per sentir el soroll, perquè, en cada un dels colps, hi ha la seva vida, la d’ell. (pàg. 21)

Quan dic que el meu català és fluixet, se'm diu que exagero, però he hagut de buscar 78 paraules al diccionari de l’IEC, beneïda internet… També és de veres que són paraules del lèxic rural, la major part, d’un camp que sembla passat (bé, no és que ho sembli, fins i tot el diccionari de l’IEC diu d’esteva ‘Peça corba i posterior de l’arada per on l’agafava la persona que llaurava’, un temps verbal ben trist). El llibre ens regala un vocabulari ric i enriquidor, arrelat i de camp, ple de seny i d’història. Qui ha estiuejat al Pirineu el gaudirà ben bé. Qui haja viscut al camp de pagès el reconeixerà. Qui ve de les ciutats se sentirà un poc foraster.

La veritat és que frisen d’estar sols en el seu silenci. Estan acostumats als grans camps buits que viuen lentament al seu costat. Allà estan cimentats, carn amb carn, sabent a l’avançada en què rumia l’altre, coneixent la paraula abans no surti per la boca, coneixent la paraula quan encara s’està creant amb esforç al fons del pit. Aquí el soroll els ha separats com un ganivet i han necessitat, tot el dia, de tocar-se el braç o la mà per acontentar-se un xic el cor.
-¿Saps què hauríem de fer, per anar bé? Marxaríem de seguida a peu.
Han marxat pel camí de Sant Martín, que fa drecera.Hi ha hagut, de primer, un gran pollancre que s’ha posat a parlar-los. Després ha estat el rierol de les Sauneries que els ha acompanyats ben amablement, tot fregant-se al costat del seu camí, xiulant com una colobra domesticada; després hi ha hagut el vent del vespre que els ha vingut a trobar i que ha fet un bon tros de camí amb ells, més tard els ha deixat per l’espígol, després ha tornat, i més tard ha tornat a marxar amb tres abelles grosses. I així. I s’han divertit.En Panturle porta el sac on hi ha tota la comprada. L’Arsule, al seu costat, va al mateix pas per poder caminar al seu costat. I riu.Ha vingut llavors la nit i era al moment en què, havent sortit al bosc, eren a punt de lliscar dins la petita vall d’Aubignane; ha vingut llavors la nit, la vella nit que ells coneixen, la que els agrada, la que té els braços tot humits com una bugadera, la que és tota brillant de pols, la que porta la lluna.Se sent respirar les herbes a quilòmetres lluny. Són a casa.El  silenci els feny en una mateixa bola de carn.(pp. 134-135)

Penso que recuperar joies d’aquestes de fa quasi un segle és una feina d’agrair. Que és un plaer passejar per històries com aquesta seguint els seus corriols i dreceres. Que hi ha clàssics que ho són amb motius.