diumenge, 22 de novembre de 2015

dissabte, 21 de novembre de 2015

La venedora de paraules.- Séchu Sende

El cavall i la boira

El cavall era gris i vetllava per mi. Quan vaig arribar al riu, darrere meu hi havia la mort amb un jersei amb els colors de l’arc de Sant Martí i un matxet a la mà. Tres libèl·lules negres van tornar-se blaves, jo vaig pujar al cavall mans com la boira i vam entrar al riu per creuar el corrent. El cavall moll tenia una brillantor metàl·lica i la mort, des de la riba estant, em mirava amb ira. Va cridar el meu nom amb l’estridència d’un esgüell. Jo avançava lentament cap a la llibertat. Vaig veure tres dones que ploraven a l’altra riba, entre elles hi havia la dona que estimo. El nostre amor és més fort que l’amor dels somnis. Bramava el meu nom i allargava les mans com quan ens estirem junts, però s’arrencava les cabells com si estigués boja. I vaig recordar-me de la llegenda del cavall de la boira i el cavall va fitar-me des d’un ull de sang; la seva pell platejada va transformar-se en boira, va esberlar-se pel mig i va dissipar-se al riu, enmig de la boira, a la vall de la mort. Van trobar el meu cos flotant als peus de l’arc de Sant Martí.


 



Séchu Sende
La venedora de paraules
Traducció del gallec de Mónica Boixader
Títol original: Made in Galizia (2007)
RBA La Magrana, 2015





He triat el conte més rar perquè sóc roí. En el llibre n'hi ha quaranta-u més, una mica més llargs però tots breus. 
Sovint molt senzills, però tots amb càrrega de fons. 
El poder i el valor de les paraules. 
La força de la política lingüística sobre la vida de les persones amb llengües no imperials (o menys).
El poder de les paraules en la construcció d'un mateix i dels pobles. O la destrucció de tots dos. 
Un llibre senzill, àgil, sovint divertit, sempre dur. 
Pot servir per fer pensar a la gent jove. Pot fer-nos conscients del que està en joc. Pot posar en blanc i negre el que pensem i vivim. 
M'agraden aquests mitjons de ratlles de la portada i el corriol de lletres sota les seves soles.
Per cert, l'autor és de Padróm. Els contes, també.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Temps de gel | Fred Vargas



Temps de gel
Fred Vargas
Traducció del francès, Anna Torcal i Salvador Company
Amsterdam, Ara llibres, 2015


Frédérique Audoin-Rouzeau (qui escriu sota el pseudònim de Fred Vargas) ens tenia molt mal acostumats. I amb aquest "ens" estic referint-me als seus seguidors incondicionals, als friquis que hem devorat tots els seus llibres i els esperem impacients. Cada un o dos anys ens oferia una entrega de la peculiar novel·la policiaca que fa. Ara n'havien passat més de quatre i, clar, això ens tenia descon
certats. Es van disparar tots els rumors possibles: Tindrà la crisi de la pàgina en blanc? Estarà malalta o deprimida? L'hauran segrestada? S'ha cansat d'escriure? És que, com molta gent pensa, la novel·la negra o policiaca no està al nivell de bona literatura i vol canviar de temes?, etc.

Però, de moment, no. Tot ha estat un mal somni, tot ha tornat a la normalitat amb aquests "Temps de gel". Si estàs familiaritzat amb la seua escriptura, no et decebrà.

Seguim amb els mateixos protagonistes: l'inspector Adammsberg i tota la colla dels seus subordinats en la comissaria (Molts pensem que aquests personatges són el millor de les novel·les).
Però ara incorpora personatges d'un illot d'Islàndia, i de... la Revolució francesa (Robespierre, Danton, el botxí de la guillotina Sanson, els jacobins... Et farà documentar-te, i molt, sobre la Revolució).

Les seues novel·les no segueixen un sol camí (hi ha per descomptat un fil conductor, però molts fronts oberts).

I és el que tenen les novel·les de la Vargas, unir història i realitat, tradicions, llegendes, mitologia... amb suspens, humor, ironia, molta fantasia, introspecció dels personatges, gran importància de l'entorn...


I tot això i més escrit amb una prosa fluïda, detallista però àgil, amb uns pensaments i diàlegs fascinants.

dilluns, 16 de novembre de 2015

ALGÚ. ALICE McDERMOTT

Algú
Alice McDermott
Minúscula ed.
2015
325 pàg.
Traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez.



Alice McDermott, que fa uns anys va publicar a Tusquets ed. la molt recomenable "Un hombre con encanto", ens presenta ara aquest "Algú", de títol minúscul però que per dins es va obrint.
I ho va fent sense explicar massa, van sortint només les escenes necessàries per relatar una vida i tampoc d'una manera lineal.
(Potser la lliçó d'aquest "Algú", el que ens ensenya, és que el millor de les bones novel·les, grans o petites, no és el què expliquen sinó el que NO expliquen...)

I quina vida que té la Marie protagonista; nena al Brooklyn dels anys 20, la infància que marca amb records que te'ls emportes per tota la vida, les primeres feines, el pes de la familia, el primer amor...

És molt bona i és tant maca, que a estones fa mal.
(Sense voler explicar massa... Les pàgines de la funerària són indispensables!!!!)

"-Qui m'estimarà? -vaig dir.
-Algú -em va dir-. Algú ho farà."

"-Qui pot saber el que hi ha al fons del cor d'un home? -va xiuxiuejar, i va estirar el llençol prim cap amunt, per sobre les meves espatlles i les seves..."




NOTA (no té res a veure amb aquesta entrada...): També és molt maca "Una pastelería en Tokio" de la  Naomi Kawase, que fan aquests dies als cinemes...

divendres, 13 de novembre de 2015

Tambor de arranque - Francisco Bitar

Francisco Bitar
TAMBOR DE ARRANQUE
Editorial Candaya, 2015




La frontera entre les paraules i la imatge és cada vegada més difosa, la imatge no ho pot explicar tot, les paraules soles a vegades es queden curtes, l’una amb les altres’altra s’entrelliguen per explicar-nos els sentiments i les emocions que els protagonistes d’aquesta novel·la senten abans i després de la seva separació, les imatges, però, no les veiem, les llegim, les sentim, ens fan mal.

L’autor busca la complicitat intuïtiva del lector, no explica pràcticament res de la parella,  ens mostra objectes, l’observació d’objectes, escenes per desentrellar el maremàgnum d’emocions contradictòries que determinen els finals... hi ha diàlegs on s’integren personatges secundaris, aparentment colaterals però determinants per entendre-ho tot, tancant un cercle que no inclou relat de sentiments, el lector els viu... cops de puny directes al plexe solar, tendresa, rebobinat de la pròpia vida...

La bellesa de la soledat, del dolor, de l’enyor... esdevé poesia visual, focalitzada en certs objectes: el girar d’una roda d’una bicicleta estesa en un riu, els lladrucs emocionats d’un gos, les paneroles d’hivern corrent per una cuina desangelada, una nevera buida, dues persones parlant per telèfon per sobreviure, una foguera a la riba d’un riu, el forat fet a terra a casa d’un veí per plantar-hi un arbre que ha de fer ombra a un cotxe inexistent, boira, fum...

L’Editorial Candaya, torna a encertar-la portant-nos fins aquí un caramelet bell i amargant d’un jove autor argentí, amb un poder visual fortíssim, com de cinema d’autor  i és que la bona literatura ja ho té això, difumina límits, i ens arriba a fer creure que llegim imatges o que podem entrar dins les planes d'un llibre per abraçar al seu protagonista i plorar amb ell.

"Leo cree que en pareja, eso, hacer planes cuando todo está mal, se puede hacer. Pero que estando solo es imposible"


L'autor va rebre el premi Ciudad de Rosario per aquesta novel·la l'any 2012, i fou publicada a Argentina el mateix any.

dimecres, 11 de novembre de 2015

La historia secreta del disco. Peter Shapiro

La historia secreta del disco
Peter Shapiro
Caja Negra ed.
2012
412 pàg.
Traducció d'Agostina Marchi

Amb el subtítol de Sexualidad e integración racial en la pista de baile el periodista musical Peter Shapiro ens presenta un brillantíssim assaig sobre los conseqüències que va suposar la música disco (com que és una editorial argentina, ho tradueixen com a gènere masculí i l'hi posen l'artícle EL...) sobretot a Nova York, però després a tota Amèrica per acabar el món sencer; a nivell musical, social i estètic.
Ens explica també sociològicament la irrupció d'aquest estil musical i la igualtat racial que va aportar a la manera de relacionar-se i sociabilitzar dins l'oci nocturn.
I tot canviaria...

Funciona bé a nivell històric, estètic, social i musical.
Sense ser fanàtic, és realista, observador i savi.
Veiem els principis de la música disco als primers locals nocturns gais negres es va barrejar amb els afroamericans i els immigrants italians i llatins, com ràpidament es va estenent; després arriba als clubs més exclusius per fer-se massiu i després ja global...

Així, la nova música és narcicisme, hedonisme i frivolitat però també un nou sentit a la idea de col·lectiu i comunitat al promoure la integració racial, sexual i de classe dins la pista de ball.

Hi ha els antecedents, la pujada, el clímax i el declivi. Ho anem veient a les diferents "catedrals" del moment: The loft, Le Jardin, Paradise Garage o Studio 54... Tot relatat amb passió i rigor.
I amb la banda sonora d'aquells dies: Sylvster, Giorgio Moroder, Chic, Bee Gees...

"En la pista de baile, la política pertenece al ámbito del cuerpo, no al de la retórica: es una política internalizada, una política del gesto que quizás conserve algo de la postura de muchos de aquellos grupos de izquierda intransigentes de principios de los setenta para los que hasta la más mundana de las actividades cotidianas estaba imbuida de significación política..."

Però després el furor passaria igual que passen els dies, arribaria Reagan i després el SIDA i ja res seria igual..

dilluns, 9 de novembre de 2015

Els meus començaments.- Panait Istrati





Panait Istrati
Els meus començaments
Traducció al català d'Anna Casassas
Minúscula, 2015



Una breu, i agosarada, reflexió sobre viure i treballar...

Què posem entre les dues paraules és important. També, per cert, l'ordre dels factors.

Tinc una amiga verd preciós que no ha deixat de treballar en la seva vida, encara que sense cotitzar en la seguretat social tot el temps. El seu historial de contractes d'una tarda o d'una setmana posa molt contents a aquells que sumen aquestes dades per parlar de l'atur.

Jo porto en la mateixa empresa ja deu anys. Cotitzant i amb les meves pagues extra correctes. I treballo dues tardes a la setmana i em semblen moltes. Se'm fa curta la vida perquè tinc poc temps lliure.

En Panait Istrati té un dia lliure a l'any. Dorm en el bar que els salva, a ell i a la seva mare, de la misèria. Tota la seva vida sembla reduir-se a guanyar-se un sou breu que lliura a sa mare. Ha deixat l'escola en acabar la “elemental obligatòria”. Són els primers anys del segle XX a Romania. Com que el seu pare és grec, encara que no el coneix, busca treball en una taverna també grega per aprendre a parlar la seva llengua en una mena de cerca-homenatge-reconciliació amb la vida.

En el seu primer contacte “laboral” coneix també l'amistat i les paraules, i una i les altres el portaran a canviar de rumb. I coneixerem la seva “migració” i la seva gana i la seva por. I la cremada de les seves naus i el seu tornar a començar...

El llibre és breu. La història, molt gran. Els personatges, enormes. La traducció, exquisida. Aquestes coses que ens porta minúscula.
»Mira’m: no sempre he fet de sacadji, jo. També era un home, abans. Donava consells als meus semblants, per no dir ordres, i em respectaven, tots, del més petit al més gran. Tot m’anava bé, en aquell temps. Però, un dia, una pobra bèstia malalta em va envestir i em va deixar així, repulsiu als ulls dels altres i als meus. Des d’aquell dia ja no vaig tenir cor de fer res, vaig perdre les ganes i es va acabar tot!... Malfia’t del desesper. Encara ets només un nen. (Pàgina 36)
Però la lluita és signe de vitalitat, en qui s’hi aficiona. Lluitar per una idea, lluitar per un sentiment, per una passió o una follia, però creure en alguna cosa i lluitar, això és la vida. Qui no sent la necessitat de lluitar no viu: vegeta. (Pàgines 48-49)
Per cert, felicitacions, i gràcies per aquests 15 primers anys de bons llibres, Valeria.

dissabte, 7 de novembre de 2015

Dones meves.- Dacia Maraini



Dacia Maraini
Dones meves
Traducció al català d'Antoni Arca
Edicions Alfons el Magnànim, 1992
(original -Donne mie- de 1974)








7N - quaranta anys després, el dinosaure encara estava allí...