dimecres, 30 de març del 2016

Aroma de alcanfor.- Naiyer Masud



Naiyer Masu
Aroma de alcanfor
Traducció al castellà de Rocío Moriones Alonso
Atalanta, 2010

(fitxa de l'editorial i primeres planes aquí)


1. Aroma de alcanfor.
Narració en arabescos:
- no és linial, encara que té un començament i un final
- tampoc no és circular, encara que va de mort en mort
- ni espiral, no tens la sensació de pujar ni baixar.
Va formant motius. Té ritme, però no és un ball.
Un nen malcriat, així s'anomena a si mateix, reconstrueix ocells morts, joguines de nen major, copia artistes morts i propers. Amb bàlsam a les mans després de fer-se mal, converteix ceràmiques en ex-vots curatius.

2. Interregno.
Comença el relat ja madur. Es desenvolupa com si ja portés una estona produint-se. Acaba, i encara queda molt per fer.

3. Lo oculto.
"He dejado de hablar, pero no de mirar." (pàgina 77)

4. Shisha Ghat.
Segons una nota de la traductora (un treball preciós, per cert), "En lugar de 'adoptivo' el autor emplea en este relato la palabra 'manhbola' que literalmente significa 'dicho verbalmente'."
Un conte trist.
Un conte que et demana de contar a tu. Llança pedres a la teva superfície i les ones et porten a la riba i et tornen al fons.
Imatges que remenen la teva tranquil·litat de llac en calma i el fons de les teves aigües regirades.
Un nen que no pot parlar però viu de les paraules: de les que vivia el seu pare, de les que li va donar el seu 'munhbola', de les que van acompanyar el naixement i la mort de la Paria...
"Di mi nombre".

5. El velatorio de la señora.
Des de l'atracció cap a la dringadissa de les joies fins a la por. Allò que la lluentor fa amb els que la duen i la desitgen.

6. Los vestigios de la familia Ray.
El títol ja avisa. Però l'autor emprén la ruta per una avinguda ampla, d'aquelles que t'expliquen tots els detalls, les voreres, les llambordes, els soportals, les mitjanes ajardinades... Quan vols adonar-te'n, has entrat en un altre carrer, més estret, amb balcons a una banda i a l'altra d'aquells en els que et pots tocar amb els veïns, coneguts i familiars, teus... I tu et submergeixes en una finestra, escoltes una conversa, hi participes... I la història era aquesta, encara que no t'ho esperaves...

7. La mina del Jardín de los Pavos Reales.
I si vols, t'enfades amb el Masud, que decideix quan, com i per on et porta, i fins quan.

Alcanfor, o la seva còpia sintètica la naftalina, és un producte per allunyar els insectes dels insectes; poderós verí; bàlsam per determinades malaties; perfum...
És medicina. Higiene. També mort.
La seva "aroma" és literatura pura, sense artificis.
Al final d'aquest recull de contes, en una entrevista, l'autor reconeix que després d'escriure la història elimina trossos. Fa neteja.
Diu que no hi ha poesia ni metàfores. Menteix. És un "bellaco". Manipula. Et fa treballar.
No sóc jo molt de contes. Trobo aquest llibre magistral.

dimecres, 23 de març del 2016

Katarina, el paó i el jesuïta | Drago Jancar



Katarina, el paó i el jesuïta
Drago Jancar
Pagès Editors
2005
381 pàg.
Traducció de Simona Skrabec


En el meu cas, i com bé saben els amics que més em coneixen, quan m'han de fer un regal si es tracta d'un llibre sempre l'encerten


Doncs així és com em va arribar a les mans aquesta novel·la: una bona amistat eslovena va aconseguir aquesta traducció de l'eslovè al català (després he vist que n'hi ha algun més), i era un detall lingüístic i cultural més que pel mateix llibre. A sobre, és una edició de Pagès, editorial de Lleida.

Ara bé, he de dir que el text se m`ha fet una mica feixuc. Després d'una extraordinària introducció per part de la traductora (Simona Skrabec), entrem en una novel·la d'època, centrada a mitjans del segle XVIII, i basada en el triangle amorós d'una jove (la Katarina) amb dos personatges totalment antagònics... i com sabeu, això dels triangles diu la tradició que no acostumen a acabar massa bé.

Com a rerefons (i aquí és on segurament l'autor més encerta) es descriuen una sèrie de tradicions i usos d'aquell període històric en aquella part d'Europa (d'Eslovènia a l'actual Alemanya), on era usual efectuar pelegrinatges periòdics per a veure relíquies com és en aquest cas el "Bagul Daurat" de Colònia, una odissea esbojarrada on s'hi apunten tota mena de personatges i on transcorre la major part de la trama.

No falta, és clar, el rerefons històric, molt marcat per les habituals guerres de l'imperi Austro-hongarès amb Prússia, així com la gran influència en tots els àmbits que tenia l’Esglèsia, que també feia les seves pròpies guerres i intrigues, com aquí en el cas dels jesuïtes

En resum, crec que ens trobem amb un text molt aconsellable pels amants de la novel·la històrica seriosa, sobretot perquè s'hi descriu amb gran luxe de detalls un determinat període, sense alguns infantilismes i anacronismes habituals en altres textos, però per al meu gust hi falta una mica de ritme (és lent) i a vegades resulta una mica confós, probablement degut a la difícil traducció.

Crec que per la xarxa encara es pot trobar aquesta novel·la, encara que l'edició que tinc és del 2005. Si més no, es tracta d'una curiositat que ens permet comprovar que, en el fons, les nostres cultures sempre solen ser més similars del què ens pensem (repeteixo, la introducció, titulada "Segons els àngels, els homes són terribles", és impagable.

  “Una guerra és una cosa molt contagiosa, un cop comença, s’escampa més ràpidament que el còlera, de fet li agrada avançar en companyia del còlera. Una guerra s’escampa amb la rapidesa amb què a la primavera els ratolins inunden els camps”. (Pàg. 206)

dilluns, 21 de març del 2016

Tota la Veritat | Núria Cadenes


Tota la veritat
Núria Cadenes
La Magrana, 2016


La Núria ens ha parit una novel·la fosca. Una narració crítica (amb els arribistes trepes, amb els periodistes/tertulians (?) conformats, amb les societats tancades...), una novel·la que traspua una bona dosi de violència quotidiana soterrada, de vides marcades pel dolor, per no poder ser u mateix, per la llei del silenci, pel conformisme del "què-hi-farem" del "així-ha-estat-tota-la-vida"...

Al poble hi ha hagut una mort, la mort del ric, poderós, important (tan important que fins i tot vindrà el president al seu soterrar). A partir d'ací començarà a aparèixer un reguitzell de personatges que aniran bastint tota la història del mort i els seus, i les dels habitants del poble.

Com que la Núria no vol posar-li-ho fàcil, al lector, més bé vol que el lector s'hi implique, que treballe, que ajude a construir la novel·la, cadascun dels personatges que no són els importants tindrà la seua pròpia veu. Només els importants (el mort, la muller, l'amic i ajudant i ara portaveu de la família, l'examic periodista, el sotsinspector) tindran la veu del narrador però sempre des de la subjectivitat del personatge (Ací la Núria s'ha arriscat a donar una veu diferent als pensaments de tots i cadascun d'ells). El lector farà ben bé d'anar fent-se la seua llista de dramatis personae, per anar anotant-hi els trets que l'autora va desgranant a poc a poc. Rosa, Joan, Antònia, Pere Gros... i Dolmeriu (la veu del poble, encarnada en els vells que seuen a la plaça i veuen la fira amb distància crítica).

I és una novel·la fosca, dura i uns quants adjectius més, tots ells igual de negatius, perquè totes les històries són descoratjadores, per plorar llàgrimes de sang. Però que les tenim entre nosaltres, són les nostres vides; una violència de la qual no podem fugir. Entre totes elles, ressaltaria les de les dones anònimes (les esclaves del puticlub; la dona maltractada, però que ho sap tothom!; la que és odiada pel seu home; la que ha marxat i fracassada ha hagut de tornar al poble; la vella que ha estat assassinada pel..., etc.

Quant a la forma, la Núria ens ofereix una novel·la fragmentada: petits fragments de les veus dels personatges, i petits fragments del narrador extern (però extremadament subjectiu), peces d'un trencaclosques que tu has d'anar construint. Tot això narrat amb una prosa clara, directa, col·loquial quasi sempre, amb frases curtes (de vegades, un pensament te'l fa llegir en vàries paraules separades per punts) i un llenguatge molt clar i, quan toca, poètic: "...sent el cos que es redreça, es descargola com una fulla nova de falguera." "De tant com se l'havia estimat, ara se sent esqueixada, incompleta, tota closca i vent."


Novel·la negra, bruta, de ca nostra...

diumenge, 20 de març del 2016

GORSKY. Vesna Goldsworthy

Gorski
Vesna Goldsworthy
Angle ed.
2016
205 pàg.
Traducció de Jordi Martín Lloret

En aquest món desigual que vivim, els diners volen d'un lloc a l'altre mitjançant transferències bancàries d'un sol clic. Llavors també la gent propietària d'aquests diners es van movent deixant una estela rera seu, entre fascinant i efímera.

A "Gorsky", que passa al Londres actual, on arriben els mil·lionaris russos d'última generació, carregats de diners que ningú sap d'on han sortit, diposats a gastar i lluir-los comprant art i clubs de futbol.
Gorsky és un oligarca d'aquests, que un dia entra a una llibreria de la zona alta i demana al jove llibreter que l'atén que li aconsegueixi els millors títols que el cregui convenient  per la seva biblioteca particular que s'està construïnt en una casa nova i deslumbrant en el barri més exclusiu de la ciutat.

Aquesta és la excusa perquè el relat es vagi desplegant, apareix un matrimoni també mil·lionari amb la dona rusa (que li agrada al llibreter) però que és l'objectiu que vol el mil·lionari Gorsky.
Hi ha alguna escena que fa pensar en el Gran Gatsby d'Scott Fitzgerald, sobretot quan Gorsky es mira la casa de la parella, de nit, des del jardí de la seva, que està al mateix barri...
(Al final del llibre, l'autora reconeix aquesta influència...)

Però la història de Gorsky funciona bé, els personatges es van construïnt amb naturalitat, escena a escena, el llibreter narra en primera persona, des d'un lateral de la història, quasi estrany en aquest món privilegiat de capricis desmesurats, ple de luxes i ambicions, envejes i perills.
Nikola, el llibreter narrador, és un supervivent insertat dins aquest món com si li hagués tocat la loteria, convertit en observador privilegiat.

"Té aquella mena de perjudici típicament anglès contra qualsevol que no sigui "dels seus", però la gent com ell odien altres anglesos encara més que a nosaltres, perquè a nosaltres no ens jutgen de la mateixa manera que als seus. Quan els anglesos obren la boca es revelen els uns als altres els primers capítols de les seves autobiografies, però quan ho fem nosaltres només ens pengem l'etiqueta d'estrangers. Ell et vol ofendre, però de quina altra manera podria ofendre't? No et pot dir rus fastigós perquè la seva dona es rusa..."

És un relat clàssic amb decorat contemporani, que enganxa des del principi de la història, en un ambient desmesurat però ple de passions, intrigues i sentiments.

dimarts, 15 de març del 2016

DEPARTAMENTO DE ESPECULACIONES. Jenny Offill

Deprtamento de especulaciones
Jenny Offill
Libros del Asteroide ed.
2016
172 pàg.
Traducció al castellà d'Eduardo Jordá



Anem per feina:
Formalment és una novel·la impactant i molt impecable.

Feta de paràgrafs curts que quasi funcionen com si fossin aforismes en alguns casos, va construïnt el relat amb to àgil i sintètic.

L'argument és una nena que va creixent. Noia i després dona. Es casa. serà mare. El temps va passant i la vida se li fa complicada.                    

Aquesta noia és molt intel·ligent i, a vegades, això pot ser perillós perquè li fa pensar massa (però pels lectors és una festa).

La vida. Així, tant fragmentada com la realitat. Inestable i líquida. En un relat fresc i meravellós.

Potser al principi és complicat pillar-li el ritme, però cap al mig, quan entenem les regles internes del text, el relat es va construïnt i tot funciona tant bé que llavors voldries que no tingués fi.

"Aquel chico era tan guapo que lo miraba mientras dormía. Si tuviera que resumir lo que hizo conmigo, diría lo siguiente: hizo que yo me pusiera a cantar todas las canciones malas que sonaban en la radio. Mientras me quiso y cuando dejó de hacerlo."

"Los budistas dicen que hay ciento veintiún estados de conciencia. Y entre estos, solo tres están relacionados con la desgracia y la tristeza. Pero la mayoría de nosotros nos pasamos la vida yendo y viniendo de uno a otro de esos tres estados."

I així, fragment a fragment, apareix la història.
(Potser perquè la vida és aquest espai que queda entre paràgraf i paràgraf?)

Departamento de especulaciones és anar de frase en frase; molt molón.
Una de les sorpreses bones d'aquesta primavera!!!!!!


PD:
"P.: ¿Por qué la budista no alcanzaba a pasar la aspiradora por los rincones?
R.: Porque no tenía apego a los accesorios."

dilluns, 14 de març del 2016

NI AQUESTA TARDA, NI CAP ALTRA. Andreu Grau

Ni aquesta tarda, ni cap altra
Andreu Gra
Angle ed.
2016
236 pàg.


El nostre passat col·lectiu recent amb les seves històries diàries i anònimes haurien de deixar empremta als nostres autors igual que el dia a dia ens va afectant i construïnt la nostra existència, als lectors que intentem llegir la realitat i sobreviure-la o, almenys, entendre-la.
Dic això perquè aquesta novel·la té la virtut de situar-nos just fa 3 o 4 anys, enmig de la crisi econòmica que va colpejar (que encara dura) i que ha fet caure la societat del benestar on estàvem totes i tots tant còmodament instal·lats.

El protagonista d'aquesta novel·la és un jove empleat de banca encarregat de gestionar les hipoteques impagades i executar-les. De llogar o vendre els pisos embargats pels bancs. És un personatge gris, segurament perquè li toca viure temps grisos, però també perquè tria una vida anònima i sensa gaires emocions ni aspiracions. És un personatge vilamatià, d'aquests que els hi agradaria ser boira, invisibles, solitaris; una de les poques coses que li agraden és córrer a gran velocitat, de nit, sol amb el seu Audi A3.
Hi ha els embussos a les carreteres i autopistes en aquesta novel·la situada a les comarques vallesanes, on també hi ha molts blocs de pisos buits o a mig costruïr.

Llavors hi ha alguns moments que li fan adonar al protagonista d'aquesta seva existència com l'arribada del seu germà separat al pis on ell viu de manera aburrida, els veïns inmigrants que té a sota, o la trobada amb una veïna nova i particular...
Però el relat sobretot és aquest tedi diari, la grisó col·lectiva; aquesta perifèria lletja i buida, abandonada i a mig construïr, metàfora i resultat d'aquest país, però també d'aquest protagonista que potser tampoc vol sortir d'això i que quan vol o necessita companyia busca a les pàgines de contactes d'internet.
Sense futur també, ell mateix paradoxalment, quan la companyia bancària on treballa és comprada per un banc més gran i després despedeixen a molts treballadors.

"Quan surt de Barcelona s'atura a la benzinera de la C-58. Vol comprar una coca-cola. Sap que el sucre i la cafeïna li aniran bé. Aparca a un cantó i es beu la coca-cola repenjat al morro del cotxe, a les fosques. No hi ha ningú en tot el local, tant sols la dependenta darrere del vidre.
Davant seu passa la interminable processó nocturna de l'autopista. Milers de llums anònims que no s'aturen mai, com les onades de la mar. Fugaces, ocultes, les ombres i els llums dels automòbils. Si pertany a algun món és a aquest..."

És una novel·la que afronta una realitat grisa i de tot el país; que hauria de quedar com a retrat d'aquests anys, almenys.

dijous, 3 de març del 2016

un altre aniversari...

18 òrfenes i orfes amb ressenyes (i un fum d'altres que no publiquen però ens acompanyen), 1.230 entrades, 6 cadàvers exquisitsun himneun gran casinollistes i paneresmolts somnis, un cànon, una poma que no és una poma, un calaix de sastre per parlar de qualsevol cosa, un amagatall de poesia, 248.551 visites...

molts llibres i moltes lectures...

i celebrem el primer sexenni amb una revista, Vida òrfena (edició digital), una altra col·laboració entranyable i feliç...