divendres, 29 de juliol del 2016

CÓMO SE HIZO LA GUERRA DE LOS ZOMBIS. Aleksandar Hemon.

Cómo se hizo La guerra de los zombis
Aleksandar Hemon
Libros del Asteroide ed.
2016
330 pàg.
Traducció d'Eduardo Jordà.

Aleksandar Hemon, nascut a Sarajevo el 1964, estava a Chicago quan va esclatar la guerra dels Balcans, i va decidir quedar-s'hi a viure.

El protagonista (jueu... Amb una gran càrrega simbòlica a sobre) d'aquesta divertida novel·la està rodejat de personatges també desplaçats i, en certa manera, tota la història (encara que faci servir l'humor) té aquest sentit de la diferència, de la soletat al no ser part del grup... Fins i tot en la metahistòria dels zombis hi ha el fet que si t'atrapen formaràs part del gran grup caníbal.

"Cómo se hizo La guerra de los zombis" és molt més del que sembla perquè el protagonista vol ser guionista i participa en un taller d'escriptura de guions; també hi ha en el relat el tema de la creació i l'escriptura, les idees, la tradició del cinema...

A més, el protagonista, Josh Levin, que ja està a la trentena i que s'ha de guanyar la vida fent de professor d'anglès per estrangers, mentre somia ser guionista, no para de tenir idees per nous guions alhora que s'enamora de qui no toca.
Podria ser perfectament una barreja d'aquells protagonistes atormentats amb la seva religió i la sexualitat però al mateix temps erudits de les primeres novel·les de Phillip Roth multiplicat per la cultura popular de David Foster Wallace o Junot Díaz.
És el típic personatge flac, friki, tristón, desastre però simpàtic; que no saps com però a les festes sempre s'emporta les guapes.

La novel·la és un festival perquè aquest protagonista nostre funciona com una ametralladora de paraules, intencions i bestieses; acompanyat sempre per un grup de secundaris molt inolvidables i potents. Des de la nòvia d'origen oriental, l'amic veterà de la primera guerra d'Irak, la noia inmigrant, els participants al taller de guions, el professor d'aquest taller...
Llavors als tres quarts del relat hi ha una inolvidable escena bestial que fa explotar la història i ja ens va preparant pel sorprenent desenllaç final.

"-¿Sabes lo bueno de ti? -preguntó ella.
-Por favor, dime una cosa buena, aunque solo sea una.
-Eres bueno."

Totes les novel·les haurien de ser així de bones sempre.
 Divertides però intenses. Provocadores però amb sentiments. Fresques i sorprenents.

dimecres, 27 de juliol del 2016

La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula.- Xavier Antich







Xavier Antich
La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula
Arcàdia, 2016





¿No és veritat que teníem el cor tot ardent quan ens parlava pel camí i ens explicava el sentit de les Escriptures?
Evangeli de Lluc, cap. 24, vers. 32
La Biblia, versió dels Monjos de Montserrat, 1983

Filosofia en minúscula, com a subtítol.
Recull d'articles (Idees de reüll) del Xavier a l'ARA, dels últims dos anys (aprox.).
Compilats sota cinq epígrafs ben sucosos:
- Els secrets de la memòria
- Jo, els altres: nosaltres
- La realitat i la imaginació política
- El pensament de la mirada
- La moral de les paraules

A les seves pàgines llegirem sobre cadires, sobre sabates abandonades al moll, sobre carícies revolucionàries, sobre educació, sobre la construcció del nosaltres en dir-ho, sobre portes i com aconseguir la inhumanitat en tanca-les, sobre l'alliberament de la servitud tot fent servir la llibertat, sobre les paraules i l'enteniment en comú del seu significat (d'allò que volem dir amb elles), sobre perdre la paraula i perdre-ho tot a sobre, sobre el silenci, sobre el verí de traduir el dolor en odi, sobre la búsqueda del sentit, sobre la lectura...

En acabar, haurem sentit parlar, sense aldarulls, de pensadors com Aristòtil, Hannah Arendt, Semprún, Plató, Herodot, Benjamin, Agustí Centelles, Claudio Magris, Oliver Sacks, Sèneca, Sartre, Wenders, Lévinas, Carlo Collodi, Zambrano, Riba...

I tindrem la sensació de que el món és millor quan el comprenem, quan no només ens deixem portar, quan exercim de dones i homes lliures, quan mirem, i parlem, i ens escoltem...

El llibre és com un trencadís: xicotetes peces d'un parell de pàgines amb sentit complet, un conjunt d'històries, pensaments i esguards que componen un món bo per a viure, un repàs amorós a la cultura occidental, una actitud honesta i lliure per a acarar el continuar vivint.

Una tasca interessant serà fer la llista dels "llibres esmentats, comentats i, fins i tot, recomanats" que farceixen aquesta voluntat de comprendre. Una altra capseta de cireres.

La gent de casa nostra ja sabem com parla el senyor Antich: optimista, divertit, seriós, assenyat, encomanador... Aquest home m'ha fet llegir llibres americans fins i tot (amb la tírria que els tinc).

Ho sento, no em puc estar de fer un spoiler:
"Tenia raó Steiner: "Llegir bé és contestar al text", participar en el diàleg que tot text obre, inscriure's en una reciprocitat basada en l'obertura a l'altre i en la generositat de la donació. Escriure a sobre del text llegit: el gest essencial de la lectura." (Pàg. 226)

dijous, 21 de juliol del 2016

EL ANIMAL MORIBUNDO


El animal moribundo
Philip Roth

Ed. Random House Mondadori. (edició de El País)
2001 (ed. del 2012)

Traducció:  Jordi Fibla

119 pàg.


Es tracta d'una obra curta d'un escriptor abastament premiat, on el protagonista, David Kepesh (veterà reconegut professor universitari i alhora famós crític literari televisiu) fa un llarg monòleg dirigit a una tercera persona on explica sobretot la seva particular visió de les relacions sexuals (la majoria amb alumnes més joves) i la seva filosofia promiscua favorable a no involucrar-se mai afectivament amb les seves amants. Aquesta manera de pensar es veu trencada amb l'aparició d'una jove d'origen cubà, de nom Consuelo
I és aquest indesitjat canvi el punt d'inflexió de la novel·la, el pal de paller des d'on el protagonista explora el seu interior i el reconeixement d'una passió que no pot (a desgrat seu) controlar, i des d'on reflexiona al voltant de les dues grans pulsions humanes: eros i tànatos.

No us negaré que l'obra està ben escrita (no obstant Roth és un mestre reconegut), i la traducció és prou bona, però al final em deixa un regust de "moralina"; vull dir que (i em sembla que és un mètode efectiu emprat en propaganda) a força de subratllar molt un fet o una actitud (en aquest cas la suposada "amoralitat" que comporta la promiscuïtat sense compromís que lloa el protagonista), finalment el que s'aconsegueix, per excés, és afavorir el punt de vista contrari, ni que sigui de forma indirecta. 

Desconec si aquest era l'objectiu final de l'autor. No he llegit altres obres majors com la "Pastoral americana", per exemple, però aquesta em deixa un sabor agredolç, d'una certa falsedat. 

Potser vaig errat, però l'enfocament proposat aquí per Roth em sembla encarat a una interessada i comercial controvèrsia. Ja em direu......

Per cert, el mateix autor ens en dóna una pista:
" La televisión hacía lo que mejor hace: el triunfo de la trivialización sobre la tragedia".
 (Pàg. 112)


dijous, 14 de juliol del 2016

CERO K. Don DeLillo.

Cero K
Don DeLillo.
Seix Barral ed.
2016
Traducció de Javier Calvo.



"¿Qué sentido tiene vivir si al final no nos morimos?"



No puc ser imparcial amb les novel·les de Don DeLillo perquè és un dels meus autors favorits i no puc ser imparcial, a més, amb aquesta "Cero K" perquè comença molt bé i acaba encara més bé.

Don DeLillo, que és un dels autors més personals i únics de la narrativa contemporània, aconsegueix a "Cero K" una altra de les seves grans fites!
Com si no en tingués poques: "Submundo", "Ruido de fondo", "El hombre del salto", "Cosmopolis", "El ángel esmeralda", "Americana"...
Qualsevol dia li donaran el Nobel©!!

Segueix sent un DeLillo impecable. Abstracte però precís. Minimalista i alhora contundent. I molt modern amb temes que podrien ser clàssics.

Aquí, parlant de la mort en una empresa que amb un sofisticat procés aconsegueix congelar el cos dels humans per guardar-los i fer-los viure en un futur proper... Una possible inmortalitat... O una utopia que veu el narrador, fill d'un dels màxims inversors d'aquesta empresa on participa la seva dona malalta en el procés i que després on també voldrà participar-hi davant la resistència del fill.

"Piensa en lo larga que es tu vida medida en años y luego medida en segundos. En años, ochenta años. Parece una buena cifra para los estándares actuales. Y ahora en segundos, dijo. Tu vida en segundos. ¿Cuál es el equivalente a ochenta años?
   Hizo una pausa, quizá para hacer cálculos. Segundos, minutos, horas, días, semanas, meses, años, décadas.
   Segundos, dijo. Ponte a contar. Tu vida en segundos. Piensa en la edad de la Tierra, en las eras geológicas, en océanos que aparecen y desaparecen. Piensa en la edad de la galaxia y en la edad del universo. Miles de millones de años. Y nosotros, tú y yo. Vivimos y morimos en un parpadeo."



"Te sientas a solas en una habitación en silencio de tu casa y escuchas con atención. ¿Y qué oyes? No el tráfico de la calle, ni voces, ni la lluvia, ni una radio. Oyes algo, pero ¿qué? No es el tono de la habitación ni tampoco un ruido ambiental. Es algo que quizá cambia a medida que escuchas con más atención, segundo a segundo, y empieza a subir de volumen: no es que suba de volumen, sino que de alguna forma se ensancha, se sostiene, se rodea a sí mismo. ¿Qué es? ¿La mente, la vida en sí, tu vida? ¿O es el mundo, ya no su masa de materia, la tierra y el mar, sino lo que habita el mundo, la marea de la existencia humana? El zumbido del mundo. ¿Lo oyes tú alguna vez?"

D'aquestes novel·les que voldries que no s'acabessin mai. Que vas fent a poc a poc...
És impressionant. Les dues parts de la novel·la són fantàstiques!!
Un festival ple de moments inolvidables!

(Un consell: No us la perdeu!!!)

divendres, 8 de juliol del 2016

CIUDAD EN LLAMAS. Garth Risk Hallberg

Ciudad en llamas
Garth Risk Hallberg
Literatura Random House ed.
2016
990 pàg.
Traducció al castellà de Cruz Rodríguez Juiz







Hi ha ciutats que per si mateixes són un món sencer, i també hi ha novel·les que contenen un món; com si dins hi portessin un grapat de vides.

Tot i no semblar-ho, segurament "Ciudad en llamas" és això.
Aquesta novel·la, la primera de l’escriptor nord-americà Garth Risk Hallberg, és tot un desafiament, un totxaco de 990 pàgines amb un argument que ens presenta a una jove que durant la nit de Cap d’Any de 1976 és tirotejada. El relat semblaria d’intriga però lluny d’agafar el clàssic camí per trobar el culpable, Hallberg de seguida abandona aquesta línia per centrar-se en els molts personatges que circulen per la història, obrint les seves vides.

Tots ells són meravellosos: L'ovella negra d’una família ben posicionada desapareix de sobte; un veterà periodista que ha perdut la inspiració; el pare de la noia tirotejada i el seu negoci de focs artificials i pirotècnia; un inspector de policia coix a punt de jubilar-se; l’exmarit de la germana d’un dels personatges i la relació que guarda amb la víctima que apareix la nit de Cap d’Any; el noi negre professor d'una exclusiva escola de noies; la colla de joves punks, el fill de la parella separada...
L’autor ens posa davant d'aquest gran grapat de personatges i aconsegueix dotar-los de vida. Amb somriures i moltes llàgrimes. Com la vida mateixa.

Però el relat avança i retrocedeix en el temps magistralment, i amb ell ho fan també els personatges, que podem veure’ls, fins i tot, vint anys després dels fets. I la ciutat, que emmarca els successos i envolta tots aquests personatges acaba sent-ne un més i sovint resulta inabastable i excessiva per tots ells.
Així és el Nova York de 1976, una metròpoli meravellosa però també salvatge.

No deixem que el volum de pàgines ens espanti, perquè això passa a ser una simple anècdota quan ens endinsem en la lectura de "Ciudad en llamas", que emociona i ens apallissa com només la bona literatura sap fer.

dimarts, 5 de juliol del 2016

Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra | Bruno Schulz



Les botigues de color canyella / El sanatori de la clepsidra
Bruno Schulz
Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirski
Quaderns Crema

«Tu vas matar el meu jueu, jo he matat el teu.» 
Aquesta frase terrible acompanya sempre qualsevol aproximació a la figura de l'escriptor Bruno Schulz.

Nascut a la Galitzia austríaca en 1893, dins d'una família jueva, Bruno Schulz passaria a ser polonès quan la seua ciutat natal, Drohobycz, va ser annexionada a Polònia, després de la Primera Guerra Mundial. En acabar els seus primers estudis, el jove Schulz va assistir a l'Escola d'Arquitectura del Politècnic i durant un curt període a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena. Encara que no va acabar els seus estudis de dibuix, en la seua maduresa hi feia classes i va anar elaborant una obra plàstica paral·lela a la seua activitat literària. Quan la Segona Guerra Mundial s'abat sobre Polònia, Schulz comença a patir el destí de la comunitat jueva a la qual pertany. Aconsegueix però la "protecció" de Landau, un oficial de la Gestapo amb pretensions. Passa així a convertir-se en el seu "jueu necessari", la seva possessió. Schulz li proporcionava dibuixos i va arribar a decorar-li la casa amb murals(1) a canvi de menjar (i mentrestant va anar traient del ghetto i dipositant, no se sap on, un paquet amb els seus manuscrits (concretament, un llibre anomenat El Messies, que incloïa els testimonis que havia obtingut de persones del seu poble sobre l'operació d'extermini nazi). 
I un dia, una simple disputa del seu "protector" amb un altre integrant de la S.S. fa que aquest últim s'hi venge matant Bruno Schulz amb dos trets al bescoll, en una jornada en què van morir un centenar més de jueus a Drohobycz (Dijous Negre). D'ací vindrà la frase que encapçala aquest escrit. En ella i en l'escena que la va provocar està continguda tota la bogeria, la barbàrie, la gratuïtat del mal i l'estupor malalta de la humanitat(?).
El seu cadàver va anar a parar a una fossa col·lectiva al cementiri jueu. Durant el període soviètic (després de la guerra, Drohobycz va passar a ser territori d'Ucraïna, és a dir de l'URSS), s'hi va construir un barri de barraques i després de blocs de pisos, sobre aquell cementiri, de manera que Bruno Schulz no té tomba. Tampoc no s'ha aconseguit rastrejar fins avui el manuscrit d'El Messies(2).

Aquests dos llibres que ha publicat Quaderns Crema en són gairebé un de sol.
Schulz escriu conjunts de "relats" -cadascun dels relats amb entitat pròpia, però imbricats entre ells-. En aquests la memòria de la seua infància es converteix en ficció: la laberíntica vivenda familiar (ombrívols passadissos i habitacions ignotes), el sopor i desgavell a la botiga de confecció del seu pare, la provinciana i peculiar clientela, la figura distant de la seua mare, les excentricitats del seu pare (criador d'aus exòtiques, defensor dels drets emocionals dels maniquins, fetitxista de sabates femenines, objecte de metamorfosi en escarabat, mosca o voltor dissecat ...) el qual viu el seu món interior amb tanta intensitat que voreja la bogeria, la infructuosa recerca per tota la casa dels fragments del Llibre on creu el protagonista que es revela un ordre mític, la sensualitat i determinació de la criada Adela, la cartografia canviant de la seua ciutat... Tot això crea un microcosmos estètic insòlit i circular, un somieig angoixant i malenconiós, un flux d'imatges atrotinades i crepusculars (No abunden les imatges felices en la seua obra, encara que de vegades les excentricitats del seu pare ens puguen provocar un lleu somriure, però poc més); en resum, una poètica personal i d'enorme bellesa.
L'estil propi i l'univers específic que evoca Bruno Schulz en els seus relats, encara que en ells es trasllueix un ressò de Kafka (també dota de significat raonable situacions fantàstiques, oníriques), el converteixen en un escriptor inaudit en la literatura universal. Aquestes són les dues obres que fonamenten el mèrit i el culte que se li professa: "Les botigues de color canyella" (1933) i "El sanatori de la clepsidra" (1937). Schulz esquiva el realisme social, prefereix refugiar-se en una literatura basada en la imaginació. No obstant això, en els seus textos apareix la vacuitat de la vida, la sexualitat, la religió, la infància i la vellesa, la passió... Tot inclòs en un temps mesurat subjectivament i distorsionat a l'extrem (En El sanatori de la clepsidra, el fill es troba amb el pare després de mort aquest).

L'escriptura de Schulz és densa, minuciosa, morosa en els detalls i barroca, però sense circumloquis excesius (això sí, el lèxic emprat és riquíssim, a mi m'ha costat de consultar el diccionari a sovint). La seua aparença irreal està carregada de múltiples sentits i, com s'ha dit, més que reflectir la realitat, la crea: "La realitat és l'ombra de les paraules", diu. La natura, les coses materials tenen vida i entitat pròpies en el seu discurs.
L'escriptura de Schulz no és fàcil de llegir (o sí, i molt plaent si és el que busques en un text, i no només el que està contant-s'hi): estàs en tot moment pendent de com diu les coses, necessites tornar a llegir una vegada i una altra el fragment ja llegit per adonar-te de la bellesa que conté, per copsar en tota la seua magnitud una prosa que es recrea en ella mateixa i que et subjuga.

Per Schulz, l'axioma suprem és: «Al principi va ser el verb», i aquesta tendència de la paraula cap a la seua matriu primigènia, la seua enyorança del remot origen, el verb, és pura poesia a les seues mans. 
La Literatura, per tant, per Schulz, és això: una contínua rebel·lió contra el que és ordinari, una forma privada de transformar la realitat en un mite digne de ser viscut i, sobretot, literaturitzat.

____________________________________________________________

* Pàgina oficial de Bruno Schulz on podreu gaudir dels seus dibuixos, ACÍ.

* Per arredonir la feina, si heu llegit en Schulz, ací teniu el minúscul llibre de Maxim Biller que et posa Dins del cap de Bruno Schulz (molt bo!):
Nota personal: No agraïré mai prou a dues bones amigues el regal que em van fer amb aquest llibre.
____________________________________________________________

1) El 2001, un documentalista judeu amant de l'obra de Schlz va aconseguir identificar la casa on havia viscut l'oficial Landau durant la guerra. Sorprenentment, els murals pintats per Schulz seguien allí: en van tenir prou en rascar una mica la pintura de les parets d'aquella casa que durant el període soviètic va ser subdividida perquè entressin dotze famílies i en el període post-soviètic llanguia com inquilinat. Israel es va posar en moviment a l'instant: amb nocturnitat i traïdoria va tancar un tracte amb els ocupants de la casa i el govern ucraïnès, va noliejar a Drohobycz un equip de restauradors del Museu de l'Holocaust per retirar els frescos de Schulz en una operació de pel·lícula. Quan els polonesos van reaccionar i reclamar com a seua l'obra de Schulz des de Varsòvia, els frescos ja estaven exhibint-se a Israel.


2) Mercedes Momany diu, recordant aquest "Messies": «En l'imaginari de la nostra civilització, els textos perduts o destruïts juguen un paper essencial, ja siguen les Taules de la Llei trencades per Moisès en la seva còlera contra els adoradors del Vedell d'Or, ja sigui la maleta de Walter Benjamin extraviada després del seu suïcidi en Port-Bou, ja sigui la gran pira apocalíptica d'Auto de fe de Canetti, o bé els centenars de milers de cartes, documents, biblioteques senceres o manuscrits desapareguts arran d'exterminis tant siga culturals com a humans, com el que va tenir lloc durant l'Holocaust».