dimarts, 25 d’octubre de 2016

Lila | Marilynne Robinson


Lila
Marilynne Robinson
Traducció de l'anglès d'Esther Tallada
Edicions de 1984

"Escriure és com somiar."

El començament d'aquesta novel·la és alarmant: una xiqueta d'uns 5 anys és raptada o, potser, salvada per una dona. Aquesta la segresta perquè està cansada de veure que la gent amb la que viu, la nena, la maltracta o simplement la ignora, ningú no se n'ocupa, d'ella. A partir d'ací, serà un etern deambular, una fugida cap al no-res (amb rodamons, amb temporers que recorren el país a la recerca de treball). Fins que acaba a la porta d'una església en un dia de pluja... I ara començarà una altra vida. L'autora no usa un temps cronològic, ja que la narració es desplaça cap endavant o cap enrere en el temps, i va dosificant la informació i t'ho conta com si estiguera parlant d'un temps present.
Et sembla increïble tot el que passa, però hem de pensar que això succeeix en un enfilall de camps de blat i de poblets de carretera, que alguns anomenen Estats Units d'Amèrica, però que per a ella no té nom, i als anys 20 del segle passat.

Després del segrest, la Lila només tindrà l'educació que li donarà aquesta dona, mentre volten pel món. Haurà d'aprendre a sobreviure en un món hostil i amb una gent que va a la seua; d'educació acadèmica sols tindrà una mica de lecto-escriptura. Ella només coneix el vocabulari i les coses que li poden ser útils, no està alienada pel llenguatge:

«Ja no era temps de pelícans, però l'hivern anava tard i potser encara en veuria alguns. (...) D'ocells d'aquells n'havia vist tota la vida, però no en va saber mai el nom perquè no tenien res a veure amb la supervivència.»

A partir de conéixer el reverend de l'església en la qual s'havia arrecerat, l'educació de la Lila es farà més fonda, es preguntarà més coses, tot, però per damunt de tot s'interrogarà sobre déu i com és que aquest permet tant de patiment en la gent (sobretot, de gent com ella). Comentant un passatge de la Bíblia:

«-Però sí que et volia fer una pregunta -va continuar ella-. Hi ha un infant allà enmig d'un camp, que algú l'ha deixat allà tirat. (...) ¡com és que Déu ha permès que algú el deixés allà tirat d'aquella manera?»

El reverend intentarà explicar-ho, però també té els seus dubtes i una fe i un amor poderosos, i "De moment hi ha geranis als ampits de les finestres..."

divendres, 14 d’octubre de 2016

El ruido eterno | Alex Ross



El ruido eterno (“The rest is noise”)   
Alex Ross
Traducció de l'anglès: Luis Gago
Seix Barral
799 pàg.
Setembre, 2009- 13ª edició 2012


Tenim aquí una obra monumental, amb una certa voluntat enciclopèdica i apta especialment (però no només) per als amants de l'anomenada "música culta" i la seva evolució a través del segle XX, amb les interaccions polítiques i sociològiques que va tenir (o més ben dit, que van tenir els seus compositors i les reaccions que van provocar les seves obres).
Malgrat que en alguna crítica elogiosa s'ha arribat a afirmar que és "un llibre que es llegeix de forma compulsiva", en el meu cas això és fals: m'ha costat força temps acabar-lo, en part per la seva gran extensió i, sobretot, pels extraordinaris coneixements musicals de l'autor, que fan, per als que no dominem a fons el llenguatge musical, que alguns fragments ens resultin especialment aspres i fins i tot incomprensibles:

" La música raspa como una cuchilla: un abrasivo acorde de cinco notas de la cuerda se desliza descendentemente hacia otro, que contiene doce notas en total. Pero las tres notas más agudas del primer acorde anuncian Re menor, el segundo acorde contiene las notas de La bemol menor; las cuatro notas restantes del grupo inicial forman una séptima dismiunida. (Piénsese en  esos cuadros de Turner y Monet en los que  formas famliares se hallan enterradas bajo gruesas capas de pintura." Pàg. 98

Però aquesta gran erudició no treu gens de valor a l'obra, destacable tant en el seu ritme com en la tria de les temàtiques, temes i autors, cosa sempre difícil quan es pretén acaparar un material tan extens. També s'ha de lloar la ingent quantitat de fonts consultades (totes ressenyades convenientment, en els annexos i a la web), fonts tant literàries com musicals, saltejades d'anècdotes que fan més amable la lectura.

En resum, si us apassiona la música i en teniu nocions és un llibre gairebé perfecte, i si només teniu curiositat musical,  pot ser una gran font de coneixements sobre la història de la gran música del Segle XX, tot i que sempre hi haurà qui trobarà noms a faltar i noms sobrers.... com sempre passa en aquesta mena d'obres amb voluntat enciclopèdica.

"En 1984, el gran compositor vanguardista estadounidense Morton Feldman dio una conferencia en los Cursos de Verano para la Nueva Música de Darmstadt (Alemania), que incorporaban de manera inflexible las tendencias más novedosas del momento. "Las personas que pensáis que son radicales podrían ser en realidad consevadoras", dijo Feldman en aquella ocasión. "Las personas que pensáis que son conservadoras podrían ser en realidad radicales". Y empezó a tararear la Quinta de Sibelius."  Pàg. 228

**  Com a curiositat, deixo l'enllaç d'una entrevista a l'autor de l'any de la publicació del llibre:

http://www.lavanguardia.com/cultura/20090914/53783682359/alex-ross-la-musica-clasica-es-el-nuevo-underground.html

http://www.therestisnoise.com/

dijous, 13 d’octubre de 2016

El camí que porta a ciutat | Natalia Ginzburg


El camí que porta a ciutat
Natalia Ginzburg
Traducció de l'italià: Alba Dedeu
Edicions de la ela geminada
Setembre, 2016


Un altre de la Ginzburg! Ja vaig dir que en tenia uns quants a la cua de llibres per llegir. I, ara, seguirem per la primera novel·la (curta, de a penes un centenar de pàgines) que va escriure i publicar, on ja estan tots els trets característics de l'autora: la solitud, el xoc entre realitat i desig, la societat carregada de prejudicis, les relacions familiars, l'ànsia de revolta, l'amor i el desamor...
I l'escriptura que, malgrat la seua aparença de simple i senzilla, està molt treballada, acurada, neta i destil·lada. Un goig de llegir.

Aquesta novel·la breu, contada per una dona (adolescent sempre), no és un caramelet, encara que ho semble; ans al contrari, és una càrrega de profunditat sòrdida, crua, fins i tot cruel... i trista, molt trista. La seua història, la de la protagonista, la seua família i tots els coneguts, està farcida d'amor, desamor i odi, de pobresa i penúries, on quasibé no hi ha estima, i la poca que n'hi ha té un final ben tràgic. La vida li passa per damunt a la protagonista, que ho suporta tot com una imposició del destí, amb ganes de rebel·lar-se però sense aconseguir-ho mai.

" Però cada vegada es feia més difícil pensar en ell, en la seva cara i en les coses que deia sempre, i ja em semblava tan llunyà que em feia por pensar-hi, perque els morts fan por."

Pertorbadora!

L'amor et farà immortal | Ramon Gener


L'amor et farà immortal. Música, memòria i vida
Ramon Gener
Traducció del castellà de Pere Fernàndez
Ara llibres, octubre, 2016



Ja m'ha passat altres vegades, això que veus un títol sense fixar-t'hi massa i la ment l'interpreta a la seua manera, i apartir d'ací sempre llegeixes el mateix. Com la volta que vaig anar a veure aquella pel·lícula de títol tan suggerent que tots ja havien vist. En acabar la projecció i eixir al carrer, anava jo en cabòries i dient als que m'acompanyaven: No sé que té a veure el sexe amb aquesta història de fantasmes. Resposta: ? No és "El sexo sentido", sinó "El sexto sentido"!, que sempre estàs pensant en el mateix!
I quan era jove, estaven de moda els llibres d'autoajuda: "No digas sí cuando quieras decir no", "La programación neurolingüística", etc. Fugia d'ells com del diable. Però al costat d'aquestos sempre n'hi havia un el títol del qual m'agradava, "Tus zonas erógenas", i vaig anar a per ell, En quant el vaig obrir, em vaig adonar de que havia ficat la pota: era "Tus zonas erróneas". No cal dir que no el vaig llegir, no tinc jo poques zones errònies per a que me'n diguen més!

Tot això ve pel llibre del Ramon Gener. En llegir la contraportada i les primes pàgines penses immediatament en un llibre d'autoajuda, per a poder superar el dol per la mort d'un ésser estimat, amb els estadis que els psicòlegs assenyalen: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Jo coneixia el Gener per la seua faceta de divulgació musical (sobretot pels programes televisius, Òpera en texans i This is opera), on el Ramon t'encomanava la seua passió per la música, i això no complia les meues espectatives sobre temes musicals. Vaig pensar que ja tenia al davant un altre llibre d'autoajuda, que m'havia tornat a equivocar. Però no és ben bé això, no sols.

El pare d'en Gener ha mort per segona vegada (la primera va ser el dia que per l'Alzeimer son pare va deixar de conéixer la seua família i el seu món) i les tres moires de la mitologia grega van a buscar-lo i el conviden a viatjar amb elles per veure "les vides d'altres homes i dones aclaparats pels mateixos sentiments" que l'aclaparaven a ell. A partir d'ací, amb una barreja de mitologia clàsssica i música el protagonista es trobarà físicament davant en els moments més durs de determinats personatges (quasi tots músics), que l'ajudaran a superar el dol. Cadascun d'ells, a la seua manera, li mostrarà el camí de superació: Odisseu, Maria Callas, Farinelli, Verdi, Clara Schuman, Berlioz, Rodrigo, etc.
És un viatge per històries de la música farcit de petites anècdotes (de totes trau una ensenyança), que, als amants, de la música els faran gaudir. Amb aquestes històries i entre tots li ensenyaran que l'Amor pot fer-nos immortals (Un plantejament tal volta una mica excessiu per a la resta dels mortals).

dilluns, 10 d’octubre de 2016

LIMBO. Agustín Fernández Mallo

Limbo
Agustín Fernández Mallo
Alfaguara ed.
2013
214 pàgs.






Agustín Fernández Mallo és aquell escriptor que el 2006  amb "Nocilla Dream" va revolucionar la narrativa castellana d'aquell moment, amb un estil fragmentat i actual que fugia dels convencionalismes.

Passat el temps, Fernández Mallo segueix tenint el millor d'aquella trilogia (després publicaria "Nocilla Experience" i "Nocilla Lab") a "Limbo", que és un relat on hi ha dues històries: la d'una noia que va ser víctima d'un segrest a Mèxic i la de dos nois (que un podria ser el mateix Fernández Mallo perquè a la vida real també té un grup de música) que van al sud de França a gravar un disc.
Les dues històries es van alternant de manera freda i misteriosa.

Com Borges, fa que entrin a les seves històries enigmàtics elements de la ciència i el coneixement i com Vila-Matas aconsegueix barrejar vida pròpia i literatura, però sobretot jugar amb totes les possibilitats que ofereix la narrativa contemporània i disparar el relat cap a moltes direccions.

"Constatas que lo retro nunca es 100% retro, hay sutiles cambios que le otorgan al supuesto retro el valor añadido de moda de mercado. No sirve desempolvar la ropa de hace quince años; haces el ridículo."

"Suelo decirme a mí misma que aquellos recuerdos son como esos viejos archivos que hibernan en el disco duro de mi computadora, presentes pero sin programa informático que pueda ya abrirlos; un nombre y una extensión, sólo eso"

Funciona a un ritme molt particular i té moments molt misteriosos però és molt bo i especial.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Allò que va passar a Cardós | Ramon Solsona


Allò que va passar a Cardós
Ramon Solsona
Proa, setembre, 2016

Com Dos taüts negres i dos de blancs, aquesta novel·la també transcorre a les comarques lleidatanes del Pirineu, però en un temps més tardà, a l'any 1965, quan el franquisme més cru senyorejava per tot l'estat, a la Vall de Cardós, que aleshores bullia amb les grans obres hidroelèctriques que allí s'estaven fent. També hi ha un crim i unes morts per explicar. Però fins ací les semblances.

Serà imprescindible llegir-la per a la gent d'allí i per a tots aquells que vulguen enterar-se ben bé d'aquella època i de totes les obres que s'hi van fer. La trama del crim no és el més important de la història que s'hi conta: Sabrem de les barbaritats que s'hi van cometre, la transformació del paisatge, de les condicions infrahumanes d'aquells treballadors (on molts es jugaven la vida), del poder de la guàrdia civil i de l'església, de les grans companyies hidroelèctriques (fins i tot amb noms i cognoms de gent com Juan March), de la munió d'obrers d'Andalusia i Extremadura que s'hi van aplegar per treballar-hi, del desarrelament, de la repressió, dels rumors i xafarderies i l'ambient tancat d'uns pobles adormits per la dictadura, de la divisió entre els "de tota la vida" i els nouvinguts (carrilanos, en deien, despectivament, que no pensen només que en bufar-se, en cantar, en barallar-se...), del masclisme imperant, etc.

M'havien dit que era un gran llibre que es llegia com a un thriller, i no és això (només): allò important no és l'assassinat, l'autor ni les conseqüències: és important el paisatge, la gent i tot allò que els envolta. La novel·la està contada amb breus capítols, els quals estàn englobats per dates (des de tal a tal): són trossos de declaracions fetes (més bé, monòlegs) a una suposada reportera que hi investiga; també hi ha articles d'una revista local; altres vegades, hi ha un narrador extern, i uns escrits d'un dels principals protagonistes de la història. El Ramon Solsona podria haver carregat molt més les tintes, però és igual: Tot es barreja i encaixa com en un trencaclosques, i el gust que deixa és de tristor i amargura.

Amb una prosa neta, amb els parlars dels castellans o els girs i expressions dels natius, no és el gran llibre que m'esperava, però paga la pena de llegir-lo. De veritat.

LAS CHICAS. Emma Cline

Las chicas
Emma Cline
Anagrama ed. (També en català "Les noies")
2016
337 pàg.
Traducció de Inga Pellisa

La jove Emma Cline debuta amb aquesta brillant reconstrucció del grup de gent (sobretot de les noies) que van formar part de "la secta" del diabòlic Charles Manson i de la carnisseria que van provocar amb els famosos assassinats de l'actriu Sharon Tate i el seu fill...

Tot i que no s'explica amb els seus noms, és fàcil reconèixe'ls i situar aquests personatges dins la narració, tot i que l'autora s'inspira lliurement en els famosos succesos que van passar.

Fa servir les noies, que potser són la part més desconeguda de la història perquè Charles Manson es va emportar la fama mediàtica amb la seva personalitat psicòpata i egocèntrica...
Però van ser les noies, tot i ser les autores materials, les que van anar quedant tapades per la història.

Emma Cline situa una altra noia dins aquest grup. L'Evie, que té 14 anys quan comença a freqüentar aquesta colla, que vivien en una granja propera a casa seva.
L'Evie està al final de l'adolescència, aburrida i perduda, però sobretot sola perquè els seus pares s'acaben de separar.
Tot aquest desencís és el que l'acaba empenyent a freqüentar la companyia d'aquest grup.
La seva inexperiència l'hi impedeix adonar-se de la perillositat dels sentiments d'aquestes persones tot i els caràcters especials i personalitats anormals que tenen.
Aquesta soletat que es converteix en fascinació quan coneix a les noies d'aquest grup que li faran, sobretot, de germanes grans i amigues.

"Quería que todo en la vida fuera así de desesperado y henchido de augurios, de modo que hasta los colores y el tiempo y los sabores estuviesen más saturados. Eso era lo que prometían las canciones, lo que sacaban de mí."

I és que "Las chicas" funciona molt bé perquè capta sobretot aquest moment de la vida en què s'acaba l'adolescència i s'accedeix a la vida adulta. Tot aquest desencís alhora que s'està construïnt una personalitat que es farà adulta. Ho capta i ho explica molt bé, enmig d'un moment únic i fascinant de la història americana, els 60, de quan la gent jove es va separar dels costums i tradicions i va començar a viure de manera diferent.
I per allà hi passa l'Evie, innocent, però alhora motor i narradora de la història des del present actual, amb l'experiència que dónen els anys, però en certa manera, ja culpable per sempre més, amb la càrrega que suposa.

"Las chicas" també és magnífica perquè l'Emma Cline construeix aquest relat amb una prosa poderosa plena de bones metàfores i comparacions que semblen picades de mosquit i, sobretot, no cau en el morbo gratuït que moltes escenes podrien tenir i que li farien perdre el to, i segurament l'interès, d'un relat, que sempre és deliciosament contingut però que va obrint la personalitat de la jove Evie, fins arribar al gran final, que faria despertar a tot un país d'un somni de color i llibertat per convertir-ho en un malson.

"...como esas flores que se abren como un estallido fulgurante una vez cada cinco años, con esa provocación escandalosa y turbadora que era casi lo mismo que la belleza..."

"Aquellas chicas de pelo largo parecían deslizarse por encima de todo lo que sucedía a su alrededor, trágicas y distantes. Como realeza en el exilio."