dijous, 22 de desembre de 2016

Vivències lectores: Llegir al llit


 En una altra època, quan els papirs, els rotllos, el pergamí..., no hauria pogut fer-ho, però avui en dia, pensava que sí: M'agrada llegir al llit, en gitar-me, o fins i tot gitar-me per a llegir. I això és un inconvenient amb els llibres gruixuts, altrament dit totxos. Se't cauen de les mans per no poder suportar còmodament el seu pes, i has de tenir les mans alçades cosa que és difícil durant una bona estona, i tant cansat... (I tot això no em passa sols per llegir gitat, eh!). He optat pel llibre electrònic per a aquesta mena de llibres que en la posició horitzontal són més còmodes. Però, ai, l'electrònica!


Si és una obra que "t'han passat" (eufemisme entre cometes) està plena d'errors que has d'anar corregint en la teua ment o, fins i tot, esbrinant què vol dir això que estàs mirant, mentre estàs intentant llegir. I, clar, això no és gaudir de la lectura, no (Ja em passa quan és en paper, que m'adone d'una errata i he d'anar immediatament a buscar un llapis per tal de corregir-la...).

Si, pel contrari, és una obra digital que has comprat a l'editorial, serà el suport electrònic el que fallarà: es bloquejarà tot sol; començarà, orat, a passar pàgines a una velocitat de vertigen; un mosquit o una mosca tocarà la pantalla tàctil i provocarà una sèrie d'ordres que el tornarà boig (al llibre, clar); esternudaràs sobre el llibre i provocaràs un cataclisme, etc. (Els imprevists són innombrables!). I hauràs, irremeiablement, de fer resset i esperar una bona estona per tornar a continuar amb la lectura; tot això si trobes un estri adequat, dur i primet, que càpiga pel minúscul foradet que els benpensants han amagat en un lloc gairebé inaccesible!

Proposaria a les editorials de fer-ne més d'un volum quan l'obra siga un totxo ben gruixut. Així, el llibre seria molt més amanoset; potser un mica més car, sí, però guanyaríem en manejabilitat i comoditat. Però, aleshores algú em dirà, amb molta raó: Tu perdries algun volum, no sabries on has deixat el que et permet de continuar, i no podries seguir amb la lectura del llibre fins que no el trobares!

Després diuen que la lectura relaxa! I només que porta maldecaps. Ai, què dificultós és això de llegir ben repantigat o en el llit!

dilluns, 12 de desembre de 2016

MÍSTICA CONILLA. Jordi Lara

Mística conilla
Jordi Lara
1984 ed.
2016
203 pàgs.

En Jordi Lara és l'autor d'aquella novel·la mítica de fa 7 o 8 anys "La màquina d'espavilar ocells de nit".
Ara presenta aquest "Mística conilla" que és un recull de relats (i que també és molt indispensable)!

"...poses uns grams de nostàlgia infantil i d'impotència d'adult al fons d'un cubata i tindràs alguna cosa semblant a la mala literatura..."

Hi ha un nen (podria ser el mateix Jordi Lara) que jugant amb la bici pels camins de carro propers a Vic i Calldetenes es troba el fantasma del nen Jacint Verdaguer...
El relat preciós d'un viatge acompanyant al pare al poble on va néixer buscant els orígens del pare (i també les seves).
Hi ha una directora de cinema que com a gest màxim es suicida després de projectar la seva pel·lícula en un festival o la història d'un parent gran que ho deixa tot després d'enamorar-se d'una fada o un altre on el projeccionista d'un cinema en declivi té la visita d'un cec erudit que li demana que li relati la pel·lícula, o el que dóna títol al recull que és la trobada esbojarrada d'exalumnes de l'escola que es troben passat 30 anys disposats a desentrellar la llegenda de la biblioteca de l'escola i a la vegada és un catàleg de personalitats i vides viscudes.

En alguna entrevista de promoció d'aquest llibre, Jordi Lara ha explicat que als seus relats sempre es mouen entre l'íntím i l'universal. Segurament és això perquè sempre tens la sensació de tenir-lo a ell allà (potser per la utilització de la primera persona) però també pots veure-hi un món sencer i unes intencions posades dins de cada relat.
Llavors també destaca molt la seva prosa basta, rica i poderosa, plena d'adjectius i de metàfores, que va carregant als relats de vida amb detalls i cops d'efecte que van enriquint les històries fent-nos gaudir de molts moments sublims.

"Ens hi vam amorrar de bocaterrosa com godalls xumant la truja..."

És un llibre especial, que a estones no és fàcil però sempre és poderós i sorprenent; ple de vida.

"-Ara les fades porten rastes..."


dijous, 8 de desembre de 2016

El tallador de canyes.- Junichirô Tanizaki




Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
Traducció del japonès: Albert Nolla
El cercle de Viena, 2015


Un senyor, inopinadament (no diu res a la seva família), se'n va un vespre a veure la lluna, l'última de la tardor, a l'illa que parteix i uneix dos corrents d'aigua, fent d'aquest indret un lloc màgic que fa temps va ser utilitzat per a encontres de tota mena entres dames i cavallers...
El seu passeig comença en tren i continua en vaixell i a peu, entre paisatges delicats i sensuals, regat amb sake i llum de lluna, i per sobre de tot de poesia japonesa de segles passats que parla de la lluna, de la tardor, del riu, de la bellesa, de l'amor...
No consta que la família d'aquest senyor es preocupi per ell. Ell tampoc no ho fa per la seva família.
Entre les canyes, apareix una altre senyor, atret pel so de l'ampolla, buidada de sake, en caure, i pels versos que recita el nostre passejant cavaller mentre gaudeix de les vistes. A canvi de més sake, li ofereix contar el seu perquè anual d'anar a veure, ell també, aquesta meravellosa lluna. 
La nit ens farà caure entre les urpes del relat dels amors del seu pare amb dues germanes, farcit de privilegis i renúncies i els seus encontres: una història d'entrega i abandó, de generositat i inconsciència, de riquesa i de misèria i de desig, en un món no sempre fàcilment comprensible per a nosaltres els occidentals.
En la portada, un pardalet alimenta un altre.
Subtilesa japonesa amb el sabor del wasabi. Flor de cirerer i potetes de batraci fregides. Una delicatessen cruixent. 
Una traducció fluïda i respectuosa.
Jo no he entés el títol (ningú no talla canyes). Ningú me l'ha explicat.

dilluns, 5 de desembre de 2016

L'ILLA DE LA INFANTESA. Karl Ove Knausgård


L'illa de la infantesa
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2015
499 pàg.
Traducció d'Alexandra Pujol




La Jenn Díaz, en un artícle molt bo al Jot Down, diu: "Sé por qué Karl Ove Knausgård ha tenido tanto éxito en este país. Se ha atrevido a llevar lo doméstico a la zona masculina, cómoda, universal, que todos podemos entender."
Potser sí, que és això; però la meva teoria, més esencial és:
TRAUMA + OFICI
O sigui, és dur, sobretot quan ho llegim nosaltres (i més ho devia ser per ell que ho va viure) però és això: El pare, amb tot el què li va suposar i llavors hi ha l'ofici per explicar-ho.
Això (i també el trauma, que ja es començava a llegir en l'inoblidable primer volum) l'ofici, no és nou per nosaltres els lectors, perquè ja l'havíem anat trobant en el primer i el segon volum; com aixeca tot un món, que és la seva vida i com ens la va explicant, i aquí és on hi ha l'ofici, que deia abans. L'experiència per narrar, l'estil.
No aguantes un projecte de 6 volums, a 500 pàgines cada un, sense ofici. I com ho fa!
(Acabes aquest tercer i ja tens ganes del quart, que ja està publicat... I del cinquè i del sisè!!)

[Ahir a la tele sortia en James Rhodes, i fa por pensar que sigui necessari tant dolor real, abans, perquè hi ha hagi obres tant imprensionats literàriament i contundents...]

A "L'illa de la infantesa" Knausgård ens explica la seva infància a la illa de Tromoya, al nord de Noruega. Com va créixer a l'ombra d'un pare massa recta i autoritari. La inseguretat i el terror que li provocava aquest progenitor, professor d'institut, però que a casa podia ser salvatge.

Personalment, per ser imparcial, diré que aquest tercer volum, majoritàriament, potser és el que, de moment, he trobat més fluix dels tres, però perquè està basat en molt fragments de jocs i dies passats al bosc amb l'amic veí...
És com a les biografies de personatges importants on es remarca molt la infància d'aquest personatge, però que la majoria de vegades, sembla que siguin pàgines de més...

Tot i que, enmig de les llargues pàgines de descripcions (sempre impecables, per l'ofici i estil que té) dels dies al bosc i de les tornades a casa, per exemple, veus com, de cop, s'aixeca el Knausgård escriptor, el gegant, el que tots volem i et deixa anar un fragment així:
"...però com que tot passa una primera vegada per a cada generació, i com que aquesta generació havia trencat amb l'anterior, tot això quedava al fons de les nostres consciències, si és que era enlloc, perquè en els nostres caps érem no tant sols persones modernes dels anys setanta, sinó que el nostre entorn també era un entorn modern dels anys setanta. I els nostres sentiments, que ens travessaven a cadascun dels que vivíem allà en aquelles nits de primavera, eren sentiments moderns, sense més història que la nostra."

O quan a la pàgina 292, trenca el relat i es pregunta per la mare, que sempre va ser el contrapès del pare, a nivell emocional:
"No recordo res del que em llegia, no puc recordar que em posés una tireta als genolls ni que vingués 
a cap festival de final de curs.
 ¿Com pot ser?
 Em va salvar, perquè si no hi hagués estat, hauria crescut sol amb el pare i tard o d'hora m'hauria tret la vida, d'una manera o altra. Però ella era allà, la foscor del pare s'equilibrava, estic viu, i el fet que no sigui plenament feliç no té res a veure amb l'equilibri durant la infantesa. Estic viu, tinc els meus propis fills i amb ells només he intentat aconseguir una cosa: que no tinguin por del seu pare.
 No en tenen. Això ho sé segur.
(...)"

Knausgård és el rei sempre. Quan ens vol fer tremolar ho fa. Quan ens vol fer sentir l'aire de quan està baixant la pendent amb la bici, ho fa. Quan ens vol fer riure, ho fa. Quan vol que ens enamorem amb ell de la noia que li agrada, també ho fa.
Tot ho fa.

divendres, 2 de desembre de 2016

Poesia última d'amor i malaltia (1992-1995).- Lois Pereiro





(El nostre llaç vermell d'enguany ha estat verd, 
i l'hem llegit en gallec i en català, 
amb traducció de F. Escandell, 
en un dels llibres perfectes de les Edicions del Buc)

Poesia última d’amor i malaltia (1992-1995)
Poesía última de amor e enfermidade (1992-1995)
Lois Pereiro · Traducció: F. Escandell
Primera edició: febrer de 2016
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 6
Rústica. 166 p. 15 €