diumenge, 29 de gener de 2017

LA FEROCITAT. Nicola Lagioia

La ferocitat
Nicolia Lagioia
Bromera ed.
2016
414 pàgs.
Traducció d'Albert Pejó


No sóc un expert ni un lector habitual de novel·la negra, o sigui que no sé si aquesta història té deutes amb relats d'altres autors anteriors...
Però llegint-la m'ha semblat una versió hardcore (i molt millor) que el Harry Quebert...
Més mediterrània, que vol dir millor perquè és més propera i molt italiana, d'un autor italià amb tot el què això suposa: Molt caràcter. Fugosa i plena de rampells.

També hi ha una filla (d'un magnat immobiliari) assassinada. Anirem veient la corrupció que impera al sud de la Itàlia. I una familia que de tant bruta pels sentiments està espatllada.

Nicola Lagioia escriu com el vent. Sembla que ho faci a fuetades. Amb força. I quan arriben aquests cops és impressionant pels moments genials i antològics on la prosa de Lagioia sembla que s'elevi del fang d'aquestes vides tant brutes i lletges.
D'una història dura que l'anirem veient de manera coral, amb moltes i molts narradors que van passant per aquestes pàgines i una víctima que s'hagués merescut més pàgines pel seu caràcter misteriós i ambigu; i un personatge secundari que esdevindrà principal per tossut.

"Als divuit, es podia assemblar a determinades actrius de cine posteriors a l'època dels pits grossos. Corbes generoses però sense excessos, una Natalie Wood sense la capa de pintura final."

"Com quan, després d'una disputa en què ens hem deixat emportar, ens preguntem com és possible que ens hàgim descontrolat d'aquella manera. I ens sap greu. I valorem les conseqüències del que hem dit. Amb el cap fred ens adonem que l'error ha consistit a dir malament el que pensàvem de debò. I d'aquesta manera -un cop fora del remolí místic de l'enrabiada-, no pensem prou en el fet que potser hem deixat escapar alguna informació que hauria valgut més retenir per a nosaltres."

Novel·la fosca més que negra que envolta al lector de manera perillosa i addictiva!

diumenge, 22 de gener de 2017

També el vertigen.- Vicent Almela i Artíguez




Vicent Almela i Artíguez
També el vertigen
Viena Edicions, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona





  

També el vertigen, les darreres paraules del poemari;
altres són de l'avi avesat a oblidar des de ben prompte
i altres de la nena sense ales feta ave clara
que llegeix els arbres...
Hi són també les darreres perles de llet
d'una boca de nen crescut.
I deu o dotze frases carregades de foc
per enllestir poemes nous.
Llegir per aprendre,
per a no poder dir mai més algunes coses.
Una veu potent a tenir en compte.

dijous, 19 de gener de 2017

Vivències lectores: Novel·la policíaca/negra






         De vegades m'he sentit malament per la meua afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o justificacions per a aquest vici meu.
            La primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I nosaltres amb ella.
La novel·la policíaca/negra arriba al cim durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual, i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana. (Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la realitat supera la ficció.
            Una altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D. James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black, Pierre Lemaitre, Fred Vargas...
            I vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX, va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes declaracions on afirmava que "un dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques ...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!

            Últimament he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades d'ells, les següents:
- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)
- 1.280 almas; Jim Thomson. RBA (Un clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)
- Irène. Alex. Camille. Vestido de novia; Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials, sobretot Irène.)
- Órdenes sagradas. La rubia de ojos negros; Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit d'altres d'aquest autor, molt bones.)
- Rey de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)
- Así es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara (Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)
- Del otro lado; Michael Connelly. Alianza de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)

Veieu quin vici?

divendres, 13 de gener de 2017

set...


El tres de març de dos mil disset acomplim set anys juntets.

El mot set fa un món de conceptes, suggeriments i somnis:

- el set simbolitza la unió entre el diví (tres) i el terrenal (quatre);
- els set cossos celestes (el Sol i la Lluna, Mercuri, Venus, Marte, Júpiter i Saturn); 
- els set dies de la setmana;
- la suma de les cares oposades en un dau de sis cares, fan set;
- les set arts liberals que s'ensenyaven en l'antiguitat comprenien dos grups d'estudis: el trivium (la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i el quadrivium (l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música);
- els set pecats capitals (luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia); 
- els set colors de l'arc de Sant Martí (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat);
- les set notes musicals (do, re, mi, fa, sol, la i si);
els set braços de la Menorà;
- els set mars (golf Pèrsic, els mars Negre, Caspi, Roig, Mediterrani, Adriàtic i el d'Aràbia);
- la Marieta de set punts (Coccinella septempunctata) és una espècie de coleòpter de la família Coccinellidae;
- el setè art és el cinema;
- el Dau al Set fou un grup artístic avantguardista català;
- els set cels de la religió islàmica (d'on ve l'expressió "estar al setè cel", com a sinònim d'estar al paradís);
- les set edats de l'home segons William Shakespeare: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell;
...

El diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans ens ofereix també un grapat de significats:

set-1 
1 m. [LC] [SP] En el tennis, subdivisió d’un partit formada per una sèrie de jocs. 
2 m. [SP] En bàdminton i en voleibol, joc.

set-2 
1 1 f. [LC] [ZOA] Necessitat de beure que es manifesta amb una sensació de sequedat a la boca i a la gola. Tenir set. Apagar la set. Beure sense set. 
1 2  [LC] tenir set una planta [o tenir set la terra] Tenir necessitat d’aigua, d’ésser regada. 
2 f. [LC] Desig ardent, impacient, d’alguna cosa. Set de riqueses, d’honors, de glòria. Set de venjança.

set-3 
1 1 adj. [LC] [MT] Sis més un. Els set dies de la setmana. 
1 2 adj. [LC] [MT] Que fa set, setè. El quilòmetre 7. 
1 3 m. [LC] Parella de sets. El set d’oros. 
2 1 m. [LC] [MT] Nombre natural que segueix el sis, 7. He tret un set. 
2 2  [JE] set i mig Joc de cartes consistent a arribar a sumar set punts i mig o a acostar-s’hi com més millor sense sobrepassar aquest nombre. 
3 m. [LC] [IT] Estrip en dues direccions perpendiculars entre elles a partir d’un punt, que recorda, així, per la seva forma, un set. 
4 f. pl. [LC] les set La setena hora després del migdia o de la mitjanit.

Segons els orfes...

El set és un gran nombre, en són prou d'anys (i de llibres, i d'aventures, i de cadàvers...) compartits.

Teniu ganes (i esma i/o temps) de celebrar que encara llegim i ens llegim encara?

Us proposem una nova edició de la revista Vida òrfena, enguany amb el fil conductor del mot set.

Us emplacem a enviar les vostres aportacions (reflexions, textos, creacions de qualsevol tipus, crítica, imatges...) abans del dia 15 de febrer, dia dels enamorats del dia següent, al nostre correu elsorfesdelsenyorboix@gmail.com.

dijous, 12 de gener de 2017

Breus notes sobre literatura-Bloom






Un diccionari sobre la literatura-Bloom. Definicions que són autèntiques perles, que donen sentit no només a l'escriptura i a la lectura, sinó també a la vida mateixa, sempre que sigui Bloom, esclar.

"Bloom: nom universal aplicable a qualsevol cosa o esdeveniment. Cadira-Bloom, llibre-Bloom, mor-Bloom, festeig-Bloom"

"La realitat-Bloom és una invenció de llenguatge i no al revés"

"No em miris quan arribo, mira'm quan avanço"

"La intensitat d'una frase indica l'educació d'aquesta frase. Una frase poc intensa és una frase maleducada per al lector. Per què? Perquè no has de fer perdre el temps a ningú."

"Tot text literari ha de ser senar, és a dir: dividit per dos, no dóna un residu de zero"

"La literatura ha de ser una certesa que provoca disturbis i no un disturbi que té per efecte una certesa"

 Us el recomano, no cal llegir-lo de cop, però es fa inevitable, ideal per tenir al bany, a la cuina, a la taula del sofà i a la tauleta de nit  i fullejar de tant en tant, i recordar que "El llibre és un perill enquadernat" i  nosaltres, lectors, som persones valentes que no ens rendim mai.

Un nou encert dels del Periscopi. 

Us recomano aquest article de Sebastià Bennasar, sobre la presentació del llibre a Barcelona, l'octubre passat,



Gonçalo M. Tavares
Breus notes sobre la literatura-Bloom
traducció de Pere Comellas
Edicions del Periscopi, 2016


#microressenya
___________________________


Ja fa temps que no tinc temps... i encara ara, tinc menys temps, perquè sí que tinc temps de complicar-me, encara més, la vida... 
La falta de temps fa: 
1. que no pugui llegir tot el que voldria, de fet abans això ja em passava, ara, per tant,  s'ha agreujat.
2. que no pugui fer les ressenyes tal i com m'agradaria i per tant fins ara no les  feia.

Avui m'he llevat pensant que havia de ser creativa, que m'agrada explicar-vos les lectures que m'han agradat i  que com que fins l'octubre vinent aniré treient el fetge per la boca i no podré fer les ressenyes que m'agraden... doncs... faré micro-ressenyes, 

dimecres, 11 de gener de 2017

Vivències lectores

El nostre benvolgut amic elPac va publicar l'any passat una entrada en la qual compartia el seu costum de llegir al llit i els seus patiments en afrontar la lectura d'obres magnes i de prolixos volums.

Volem aprofitar aquesta iniciativa per demanar-vos la col·laboració per enllestir un nou prestatge temàtic al nostre blog amb les vostres experiències, costums, manies... així com qualsevol relat de la vostra vida amb, para, per, segons, sense, sota, sobre... els llibres i sa lectura.

Amigues i amics, òrfenes i orfes, us encoratgem, a totes i a tots, a publicar entrades amb les vostres


Ànim, i a jugar!

Llegir al llit
Novel·la policíaca/negra
- ...



dimarts, 10 de gener de 2017

Las riquezas verdaderas.- Jean Giono




Jean Giono
Las riquezas verdaderas
Traducció al castellà de Regina López Muñoz
Errata Naturae, 2016



1.- Llibre prologat pel propi autor al gener de 1936, a Manosque.

2.- De Giono ja hem dit moltes coses (diversos llibres llegits, alguns ressenyats aquí): la seva passió per la natura, el seu compromís amb la vida... En el pròleg d'aquest, els editors esmenten ombres: qui no les tingui, que aprofiti, encara queda vida.

3.- Des del principi està clar quines seran les veritables riqueses. De nou, el relat de les mateixes esdevé una riquesa més: paràgrafs deliciosos, frases entranyables, capítols magistrals.

4.- Del seu pròleg m'assalta la denúncia d'alguna cosa que jo atribuïa a l'OMC i la FAO, i el final del segle XX (almenys a la seva segona meitat):


“[...] La sociedad construida sobre el dinero destruye las cosechas, destruye a los animales, destruye a los hombres, destruye la alegría, destruye el mundo auténtico, destruye la paz, destruye las riquezas verdaderas.” (pàg. 30)
M'encanta la frase final del pròleg:
“Entrego lo que amo a quienes amo. Para que nuestras alforjas vayan igual de cargadas por el camino. Hacia la alegría.” (pàg. 32)

5.- Comença el llibre en un hotelet de París. I pels carrers del barri. Però de seguida surt de París de la mà d'una taula de Giovanni di Paolo, taula de salvació, que representa sant Joan retirant-se al desert.

6.- Només sortir ja parla d'estrelles: la densitat de Betelgeuse, “un millón de veces más pequeña que la del aire.” I de la necessitat d'una nova mirada:
“[...] Hasta que unos ojos nuevos germinen bajo mi frente, brutales y viscosos como las yemas de los castaños.” (pàg. 76)

7.- I es deslliga el drama (comença l'acció):
“- La señora Bertrand hace su propio pan.” (pàg. 77)

8.- La festa de tornar a moldre el blat: compartir el molí i el pa acabat de fer es converteix en una celebració que implica tota la gent i arriba a la nit i a la ressaca. Memorable.


9.- La reflexió final assenyala els sacrificis que avui exigeix ​​la pàtria com de menor gana que el de Tezcatlipoca en “aquellos tiempos en el antiguo México, cuando todos los martes se vendimiaban racimos de hombres en el altar”. (pàg. 170)

10.- Acaba d'anar-se'n Berger. I no sé per què, però la França de tots dos em pareix semblant, desitjable, veritable (no dic que l'altra no ho sigui)... Una cosa els uneix en el meu cap encara que els separin vuitanta anys: les cases disperses a la muntanya, els pastors que toquen el seu acordió perquè ballin els veïns, la gratuïtat de la trobada ...

Feu bondat, llegiu Berger i Giono.

diumenge, 8 de gener de 2017

AÑOS SALVAJES. William Finnegan

Años salvajes
William Finnegan
Libros del Asteroide ed.
2016
593 pàg.
Traducció  al castellà d'Eduardo Jordá


William Finnegan és periodista de "The New Yorker" des del 1987, però des de petit ha sigut un afamat practicant de surf.
Ara, amb més de 60 anys, explica en aquest llibre, la seva vida i els seus records, sobretot la seva obsessió en la pràctica d'aquest esport.
La recerca de llocs on poder practicar i la onada perfecta que li permeti de seguir-la.
És un llibre bell que ens deixa veure des de la seva infància a Hawai, durant uns anys on el surf encara era un esport pur i gens estès, Finnegan va ser un pioner afortunat que va poder viatjar pel món buscant ones abans que el surf es fes popular.
Mentrestant també volia ser escriptor, o sigui que també és el relat d'una recerca vital, tot i que al final acabarà sent periodista especialitzat en temes polítics perquè va viure un temps a Sudàfrica durant l'Apartheid (mentre feia de professor a una escola negra i també surfejava en les seves estones lliures...)

És un llibre ple de descripcions de surf, mars i ones amenaçadores però com que està molt ben escrit acaba sent un llibre de surf per gent que no els hi agrada el surf [com jo...].
És una espècie maquíssima de cant a la llibertat, de perseguir un somni; podria ser com "En el camino" de Kerouac, però en el mar, per aquesta recerca sempre inacabable.
En algun lloc l'han comparat amb aquell "Cap a rutes salvatges" de John Krakauer i també podria ser-ho...

Però "Años salvajes" no és només un relat de surf. Té més coses. També és una reflexió sobre el pas del temps (les últimes 50 pàgines són molt bones) i la por, quan l'autor explica com ell ha anat canviant la seva mirada als mars i les ones.

Llavors "Años salvajes" va acabar guanyant el Premi Pulitzer. Cosa normal perquè és un cant a la vida. Apassionant i molt ben escrit.

"Lo que persistía era cierta sensación de serenidad tras una sesión muy difícil. Ese estado de ánimo posterior al surf era de naturaleza física, pero también tenía un aspecto emocional. A veces era un ligero júbilo. Otras veces era una agradable melancolía."