Gos blanc - Romain Gary

Romain Gary

Gos Blanc

Traducció de Jordi Martín Lloret

Angle Editorial, 2017

Un vespre el gos del Romain Gary i la Jean Seberg torna a casa acompanyat d'un altre quiso, tan adorable que decideixen adoptar-lo  sense adonar-se que és un gos ensinistrat per atacar a persones de pell  fosca. Tant en Gary com la Seberg, són activistes en contra del racisme i a favor dels moviment per la integració de la població negra. Reeducar-lo es convertirà pràcticament una obsessió.

En Gary utilitza els progressos de desaprenentatge del gos per fer una crònica de la lluita per la igualtat, la mort de Malcom X, la divisió entre els diferents moviments per la igualtat, el suport de la comunitat blanca, amb una escapada o fugida a París per viure el maig del 68, on continua la reflexió crítica, amb el retorn a California que arrodoneix la lectura.

Amb la seva ironia, agudesa, capacitat de crítica i autocrítica social, intel·ligència, i gràcies al seu recorregut vital, que li dona una bona perspectiva respecte el conflicte social, la identitat, la igualtat, la fraternitat, fa un retrat que et fa ballar  entre la reflexió seriosa i la rialla, la tristesa i l'esperança, la incomprensió i la contradicció, el drama, el dol, la desesperança. Retrats amb excés de zoom i retrats aeris, que porten a l'absurd d'intentar resoldre els problemes a través de la violència, reconeixent alhora la dificultat de gestionar la ira i l'impuls davant la injustícia i la brutalitat.

Us la recomano molt!!

I us en deixo uns tastets:

“Hi ha alguna cosa profundament desmoralitzadora, pertorbadora, en aquestes transformacions brusques d’una bèstia pacífica i que et penses que coneixes en una criatura ferotge i com si fos ben bé una altra. És un veritable canvi de natura, quasi de dimensió, un d’aquells moments difícils en que les teves petites classificacions reconfortants i categories familiars volen en mil bocins. Experiència descoratjadora pels amants de les certeses. De sobte tenia al davant la imatge d’una brutalitat primitiva, oculta en el si de la natura, una presència subterrània que preferim oblidar entre dues manifestacions assassines. El que abans es deia humanitarisme sempre ha estat atrapat en aquest dilema, entre l’amor pels gossos i l’horror a la bestialitat.”

“Surto d’allà enmig d’un silenci de porcellana psicològica trencada i circulo a través de camps de blat de moro, intentant recordar-me que tinc cinquanta-quatre anys i que amb totes les cicatrius que em marquen el cor i la carcassa ja hauria pogut aprendre una mica de resignació. Em pregunto si la resignació és compatible amb una vida sexual normal. Com la saviesa, t’ha d’arribar després.”

"Així,doncs, jo anomeno “societat de provocació” una societat que deixa un marge entre les riqueses de què diposa i que enalteix mitjançant l’striptease publicitari, l’exhibicionisme del tren de vida, la instigació a comprar i la psicosi de la possessió, i els recursos que atorga a les masses interiors o exteriors per satisfer no tan sols les necessitats creades artificialment, sinó també, i sobretot, les més elementals.

Aquesta provocació és un fenòmen nou per les proporcions que ha adquirit: equival a una crida a la violació.

(...)

Aquesta gent no saqueja: obeeix. Reaccionen davant del diktat de la invasió publicitària, de la instigació a adquirir i a consumir, davant d’aquell condicionament incessant al qual estan sotmesos divuit hores de vint-i-quatre.”

"- Nosaltres, els extremistes, que en dius tu, potser fracassarem. però si més no haurem treballat pels moderats. Sense nosaltres no tenen res a fer. En el cas de la revolta negra, l'extremisme treballa per la moderació..."

“No hi ha res més feliç que la felicitat dels altres.”

Per si voleu llegir-ne les primeres pàgines