EL CEL ÉS BLAU, LA TERRA BLANCA. Hiromi Kawakami

El cel és blau, la terra blanca
Hiromi Kawakami
Quaderns Crema ed.
2009
213 pàg.
Traducció de Marina Bornas

A la pel·lícula "Lo imposible" hi ha una escena en què els protagonistes encenen una petita espelma, la posen dins un globus de paper i aquest s'enlaira volant i fent llum, creant alhora una escena delicadament preciosa i visualment màgica.
Dic això perquè aquesta novel·la és tant delicadament senzilla que sembla una escultura de paper japonès.
O t'agradarà molt o no t'agradarà gens. No hi ha terme mig.
Sembla que passi enmig de la boira o que si bufa el vent se la pugui emportar sencera.

Com va creixent l'espurna entre la Tsukiko i un seu professor que havia tingut a l'escola.
Ara, aquest professor ja està jubilat i beu molt, però això no impedeix la relació que ens va explicant aquesta novel·la sempre amb molta gastronomia i beguda japonesa.

I tot és tant normal, els protagonistes tímids amb els seus sentiments i el relat lineal i sense focs d'artifici; que tot va passant sense sorpreses i lentament.

Té moments molt macus i divertits i si fos més rara s'acostaria a un Murakami light, però la seva normalitat li dóna una curiosa entitat i la personalitat dels dos protagonistes la fa, almenys, inolvidable i especial.

"-Estic somiant, mestre? -li vaig preguntar.
-Sí, és probable. Podria ser un somni- em va respondre, amb un posat divertit.
-Quan em despertaré?
-No ho sé.
-No em vull despertar.
-Si és un somni, et despertaràs tard o d'hora."