divendres, 21 de desembre del 2018

Secundaris | Núria Cadenes


Núria Cadenes
Secundaris
Comanegra, 2018

A la Barcelona de 1992 hi van passar coses molt importants, molt internacionals, molt transformadores, moltes persones es varen sentir especials, el centre del món. De tot això no va la novel·la, al contrari, ambientada al Turó de la Peira, de la transformació que parla és de la d’un barri que es feia miques per culpa de l’aluminosi, per culpa de l’heroïna, per culpa de la falta de recursos.

Parla de sacrificis personals, de trampejar la vida, d’insatisfaccions, de lluites personals, de traumes, de malalties, de lectures. I ho fa a través de personatges que ens permeten veure fotografia d’una realitat gens olímpica, amb una trama misteriosa que ens anirà fent pujar i baixar del Turó, i entrant i sortint de Wad-Ras, perquè d’això també va la novel·la, d’estades a la presó, de veritats, de mentides i de misteris.

El llibre forma part de la col·lecció “Matar al monstre”, set novel·les independents amb 3 condicionants comuns, el lloc, Barcelona, un any concret, entre 1818 i 2018, aquest s’ambienta l’any 1992, i l’aparició d’un mateix personatge secundari.  Elements aquests que ben segur han suposat un repte afegit a l’autora.

És el meu primer tast literari de la Núria Cadenes, i he de dir que m’ha agradat molt com escriu, l’ús de la llengua, el ritme, la proximitat que sap crear entre el lector i l’escriptura, pessics d’amargor, de desencís, de poesia, una certa nostàlgia de barri i alhora l’ofec per falta d’oxigen. Ben segur que  repetiré l’experiència.

“(...) ho va aprendre de petit, mirant-se la mare, i troba que és una tasca relaxant, treure l’ou de fusta de la capsa de fils, encertar un to de gris, o de marró, que no hi cridi gaire l’atenció, respirar a poc a poc i anar reconstruint la trama que s’ha aprimat tant, teixir fins que el forat quedi tapat, dens, més espès fins i tot que el que hi havia.”


dimarts, 18 de desembre del 2018

Cicatriz | Sara Mesa

Sara Mesa
Cicatriz
Anagrama, 2015


Sara Mesa narra una relació virtual, entre un home, Knut, i una dona, Sonia.  Una relació obsessiva que comença en un xat literari, una dona curiosa i avorrida del seu dia a dia, un home estrany i misteriós amb ganes d'interactuar, i molts llibres pel mig.

La novel·la retrata una relació de domini i manipulació a distància, veiem com creix la teranyina i com la víctima s'hi va instal·lant per voluntat pròpia, amb intents d'escapada, aixó sí. L'afalac i la crítica, l'exigència i la condescendència, el control i la manipulació.
La víctima, però, tampoc és innocent del tot, i aquí rau, al meu entendre, un dels punts forts de la novel·la. Dos personatges complexes, fent-se difícil no prendre partit, sentir basarda, antipatia o hostilitat cap al protagonista masculí.

L'autora desgrana la virtualitat, la distància física, la soledat, la màscara, la insatisfacció, el buit, la vanitat, la mentida, per tant, molts dels elements que configuren  les relacions a través de les  xarxes socials. Per tal de transmetre al lector, aquesta atmosfera virtual, l'autora utilitza la lletra cursiva per separar el relat del narrador, del text que escrit pels propis protagonistes, la tècnica s'escau i facilita la lectura i entrar en aquest clima obsessiu que atrapa des de la primera pàgina.

La novel·la m'ha agradat, sense arribar-me a entusiasmar, reconec que està ben escrita, que els personatges estan ben construïts, que aconsegueix transmetre l'obsessió, i no et deixa gens indiferent, inclús dies després, però diria que li falta un punt de profunditat. Primera lectura d'una obra de la Sara Mesa, i estic convençuda que no serà la darrera.

"Eres la única persona que conozco a la que considero mi igual en el terreno del intelecto, le dice. La única con la que me apetece compartir mis lecturas. Él asume el papel de guía literario y ella se deja conducir con complacencia"

"Reconoce que se siente halagada. Hay algo seductor en esa conquista paulatina - que gana cada vez más y más terreno- a través del regalo. Pero está confusa. En realidad no tienen un interés especial por esos libros; tampoco siente una verdadera curiosidad por Knut. Lo que la atrae es sentirse destinataria de su atención. Su modo de acercarse es radicalmente diferente a todo lo que había conocido hasta ahora."

diumenge, 16 de desembre del 2018

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión | Paula Bonet


Paula Bonet
Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión
Penguin Random House, 2018

Més de Paula Bonet a ca nostra.
El llibre al lloc web de l'autora.

Un llibre objecte, preciós.
Un conte escrit per a una nena no nascuda i el relat d'una experiència brutal.
Parlar de coses difícils de parlar, pel dolor, per no saber què dir.
No callar, però. Fer costat a qui pateix. Llegir.
Gràcies, Paula, de nou.

dimarts, 11 de desembre del 2018

El ferrocarril subterrani | Colson Whitehead



El ferrocarril subterrani
Colson Whitehead
Traducció d'Albert Torrescasana
Edicions del Periscopi







Abans de res cal aclarir què és el ferrocarril subterrani: És el nom amb que es coneixia una xarxa de rutes secretes, de refugis i de persones (abolicionistes i lliberts) que, entre finals del segle XVIII fins a mitjans del XIX, va ajudar milers d'esclaus negres a escapar dels estats del sud i a arribar als estats del nord o a Canadà. En la novel·la, Whitehead reconstrueix aquella xarxa antiesclavista per relatar les peripècies de l'esclava Cora en la seua fugida de la plantació, però ho fa convertint en real l'imaginari ferrocarril subterrani, amb les seues vies i les seues estacions.
La Cora, en la seua fugid, recorrerà diferents estats, i en cada parada es trobarà un món i uns personatges completament diferents, mentre va acumulant decepcions i atrocitats inimaginables per a nosaltres avui en dia. Amb tot i això també trobarà algunes espurnes d'humanitat que la faran mantenir l'esperança.

D'entrada, per la temàtica, pot semblar-nos que ens queda històricament una mica lluny, aquesta història d'esclavatge i horrors, però puc assegurar-vos que la seua lectura no deixarà ningú indiferent. Whitehead ens brinda una història universal, brutalment realista, sobre l'ànsia de llibertat i il·lusions; ens parla de la força sobrehumana que emergeix de la determinació de canviar el propi destí, i ho fa commovent i removent la consciència del lector.

diumenge, 9 de desembre del 2018

La casa de 1908 | Giulia Alberico




Giulia Alberico
La casa de 1908
Traducció de l'italià al castellà de César Palma
editorial minúscula (Colección Micra), 2018
Fragments



Un llibre petit d'una casa gran (quan parla, té uns 90 anys, i els aparenta amb dignitat, ens diu).

Ella. la casa, feta construir al davant de dos mars semblants, ens contarà la història d'una família que torna a viure a Itàlia des d'Argentina. I el segle XX italià passarà davant nostre, amb algunes reflexions vitals importants, amb molta sensibilitat i la serenor pròpia d'un casalot per buidar i vendre.

Tres raons per compartir aquest llibre:
- em sembla interessant el fet de donar veu, com a narradora, a "la casa de 1908";
- m'agrada la tendresa del relat, la dolçor de la memòria (fins i tot imprecisa) i l'estima pels detalls;
- trobo que és, de nou, una gran experiència petita de bona literatura.

Un tastet (pàgines 24 i 25), al voltant "dels llibres i sa lectura":
   Aquella muchacha no tenía nada que ver con su mundo hecho de comercio, de almacenes, de sacos de semillas de cereales y de bidones de cobre para los viñedos.
   Sus manos eran pequeñísimas y pálidas, manos de niña. A lo mejor le gustó el hecho de que siempre tuviese las uñas cortas y de que no se las pintara.
   Leía constantemente, quizá demasiado, y ella, sin dejar que la viera, observaba las expresiones del rostro de Marcella cuando leía y captaba una intensidad que en ciertos momentos la preocupaba.
   Creía que en los libros esa muchacha encontraba un alimento que le era indispensable, que de todas aquellas palabras escritas extraía un montón de emociones, no todas fáciles, pero que, pese a ello, Marcella buscaba.
   Aurelia estaba convencida, sin embargo, de que los libros le causaban a Marcella también una especie de sufrimiento.
   Le habría gustado defenderla de esa que le parecía una costumbre insensata, pero al mismo tiempo esa insensatez le inspiraba un misterioso respeto.
   Había una complejidad de cosas en el alma de su nuera y decía que la vida, para alguien que leía tanto, con ese rostro y esa mirada que rezumaban físicamente las emociones que suscitaban las palabras, la vida, para alguien así, acabaría siendo un problema.
   Cuando Marcella leía, y lo hacía en la cocina, ella se movía con pasos más leves.
   Evitaba, al cocinar, hacer ruidos molestos. Si se le caía la tapa de una cacerola desproticaba en voz baja contra sí misma.
   Le gustaba la proximidad muda y abstraída de aquella muchacha que había entrado en su familia y ahora formaba parte de ella.

dilluns, 3 de desembre del 2018