Inès Cagnati | Génie la loca

Inès Cagnati
Génie la loca
Traducció al castellà de Vanesa García Cazorla
errata naturae, 2019

Fitxa de l'editorial


Més enllà de Pèl de panotxa i Claus i Lucas.

Il treno dell'ultima notte | Dacia Maraini

Dacia Maraini
Il treno dell'ultima notte
BUR Contemporanea, 2012

(en castellà hi ha una traducció de Galaxia Gutenberg)


1956.
Al mig del segle en què més morts ha causat l'ésser humà.
Abans, dues guerres mundials.
Després, dos mons en guerra.
Els morts comptats per milions.

Dacia comença amb una bonica història d'amor: un nen ric i una nena pobra menjant cireres sobre l'arbre que hi ha a mig camí entre les seves cases. Dues vides que semblen sobreposar-se a les diferències que els diners i les classes socials estableixen entre les persones.

Tots dos sobreviuen en el dur "entreguerres" europeu.

Després, una mare es nega a reconèixer en els éssers humans la maldat que provocarà la segona barbàrie mundial i condueix a la boca del llop la seva família.

Passats els anys i la guerra, la nena busca el nen. I es troba els embolics d'Hongria i la Unió Soviètica. I es submergeix en ells.

En aquesta supervivència també apareix una cirera, encara que ara a un preu desorbitat.

En aquesta ocasió, la Maraini ens torna a colpejar de nou. Durament.
El seu discurs sobre la supervivència, que li sabem viscut en primera persona, ens torna a prémer la gola.

La novel·la, esquitxada de les cartes que el nen envia a la nena, es desplaça en trens lents, incòmodes fins a la nàusea alguns i de boniques miniatures d'altres, travessa l'Europa de les guerres calentes i fredes, l'Europa cruel i la que comparteix l'esperança, la que mor i la que comparteix un pa sense llevat, la que justifica  l'horror i la que ha de deixar de banda el patiment per sobreviure.

Cuento antes de ir a la cama (Solange Rodríguez Pappe)

     -Ten cuidado, está cargada -dice él, mientras se seca el rostro, y la luz que baila en el espejo choca contra sus ojos. Logra ver en el vidrio turbio la silueta desnuda del adolescente que juega con el arma en la cama, venciendo la oscuridad en un eclipse furioso.
     Concentrado en proyectar el brillo de la pistola contra el cristal, el chico pregunta:
     -¿Me dijiste que es para tu esposa?
     -Sí, pero voy a contratar a un profesional.
     El pasatiempo del resplandor en el espejo empezó a molestarlo y cerró los ojos. Casi nunca recogía muchachos en la calle, pero esta vez...
     -¿Por qué no me usas a mí?
     -Interesante propuesta. Pero, ¿quién sería tan ingenuo como para contratar a un chiquillo?
     Escuchó una risa. Levantó los párpados.
     La pistola siguió brillando mientras lo apuntaba.
     -Tu esposa.

Solange Rodríguez Pappe

La primera vez que vi un fantasma

Editorial Candaya, 2018

pàgina 118

(fitxa del llibre al web de l'editorial)

La passió | Jeanette Winterson

Jeanette Winterson

La passió

Traducció de Dolors Udina

Edici

Molts han parlat ja d'aquest llibre (vegeu la fitxa del llibre al web de l'editorial)

Aquest llibre parla d'éssers humans.
Aquest llibre parla d'alguns dels diferents motors que mouen la conducta dels éssers humans.
Aquest llibre parla de pollastres rostits, de plantes, de jocs d'atzar, de marits que ens abandonen per trobar tresors ocults (entre les cames de jovenets o entre les pedres de les muntanyes plenes de tresors), de soldats amb dret a satisfacció sexual pel fet de ser homes, d'emperadors que exigeixen tenir sempre preparats, llustrosos i calents els pollastres i els banys i els cavalls... Aquest llibre ens parla d'una Venècia que dota als seus gondolers de peus adequats per al seu ofici, i de la llum i la boira necessàries per satisfer les ànsies dels seus habitants.
També ens parla del refugi de qui havent viscut apassionadament prefereix el recer de murs sòlids abans que els braços de qui no sent la mateixa urgència.
'La passió' m'ha fet vibrar. M'ha enganxat un diumenge sencer entre les seves pàgines. M'ha fet caminar per sobre de les aigües d'aquesta primavera estranya.
L'afegeixo a la meva llista de joies.

Las lágrimas | Pascal Quignard

Pascal Quignard
Las lágrimas
Traducció al castellà de Silvio Mattoni
Sexto piso, 2019
Fitxa del llibre i primeres planes


Tampoc parlaré d'aquest llibre.


pàgines 51-52

SOBRE LAS MEJILLAS, LAS OREJAS Y LAS SEDAS DEL AMOR

El gobernador de Barcelona, que se llamaba Sulayman ben Al-Arabí, decidió abandonar el Bilad al-Ifrang (el país de los francos).
Sar cantó enseguida este canto sobre el amor:
- Comienza con miradas más frecuentes.
Un día unos dedos se atreven, de manera circunspecta, lenta, tímida, furtiva, muda, por un segundo, a posarse en el antebrazo del otro cuerpo que se encuentra frente a los ojos.
Otro día, la palma de la mano forma como una funda que se cierra sobre el dorso de la mano que mira
y la mano, debajo de la mano, no se retira.
Los cuerpos de repente están más cerca de manera misteriosa, de golpe, sin que se acercaran de ninguna manera.
Un día, parecen cercanos para siempre, sin que hayan necesitado moverse.
Después la boca llega más cerca de la oreja a la que se le quiere decir todo.
La boca se introduce entre los cabellos negros y rojos en donde va a susurrar.
Los labios se mezclan con una especie de seda pero evitan tocar ese extraño caracol.
Un día, al fin, la mirada se demora en una parte del cuerpo que vale por todas las partes del cuerpo.
Ese día es el único día en el que hay amor.
Ese día las ropas pesan.
Ese día el cuerpo tiene tanto calor que parece abrasado. Un agua anima el fondo de los ojos. Un rubor sube de abajo de las piernas y bordea el vientre, atraviesa el ombligo, llega al torso, alcanza los senos que tensa y sube hasta la mirada a la que agranda. La voz se torna baja. Las muñecas se quitan las mangas, los dedos avanzan en el aire que se desliza entre los cuerpos, desatan los nudos, sacan broches, desprenden botones, abren, acarician. Toman lo que es dulce.


pàgines 83-84

Fue entonces, el viernes 14 de febrero de 842, al final de la mañana, en medio del frío, cuando una extraña bruma se alza de sus labios.
Llaman a eso el francés.
Nithard fue el primero que escribió el francés.

Los hoy conocidos como "juramentos de Estrasburgo" eran llamados `por los obispos y los abades, en lengua latina, los "sacramentos de Argentaria".
El mismo Nithard aclara, en su Historia, que la ciudad de Argentaria, asentada sobre el río Ill, "ahora es llamada por la mayoría de sus habitantes Estrasburgo" (nunc Strazburg vulgo dicitur).

Raras son las sociedades que conocen el instante de vuelco de lo simbólico: la fecha de nacimiento de su lengua, las circunstancias, el lugar, el clima que había.
El azar de un origen.
Hay algo milagroso en poder observar el cifrado. Es poder contemplar el momento loco de la transferencia literal. Asistimos al desarreglo, que engendra el nuevo reino simbólico al que entroniza de golpe. No hay una media lengua: un aliento humano en el aire frío cambia de lengua. Tocamos el vacío: la pura contingencia. Tan contingente como la sustitución de la denominación "Argentaria" por la palabra "Strazburg" resulta imprevisible la mutación del "latín" al "francés".


pàgina 108

Es una especie de negrura.
El primer libro en que se escribió nuestra lengua es el primer libro quemado de nuestra lengua.
Porque Nithard siempre tuvo miedo del Wolfzeit y, por tal motivo, los cuatro bellísimos libros que redactó, con la ansiedad de la descomposición del tiempo, fueron concebidos a partir de los eclipses de sol.


pàgina 120

No se sabe cuál fue el final de Frater Lucius. Desapareció. En el libro de los registros de la abadía de Sant-Riquier está escrito que el Hermano Lucius se perdió en el bosque. ¿Fue devorado por un animal? ¿Destripado por una osa? ¿Asesinado por un lobo? ¿Se fugó por haber sentido aversión contra el duque de la Francia marítima que se llamaba Angilberto, o bien acosado por su fantasma? Una de las últimas cosas que se recuerdan de él es una frase referida por un viejo pajarero a quien le enseñaba las letras, en su celda, al final de sus días:
-Al término de su vida, Frater Lucius había constatado que los humanos que no amaban a los gatos sentía todos, sin excepción, aversión por la libertad.


pàgines 132-133

Esos hombres no eran sombras: procedían de la sombra.
El silencio que a veces los rodeaba como una especie de aura que circula alrededor de nubes de tormenta,
o como una especie de nimbo alrededor de los rostros de los santos,
o como una especie de círculo de oro alrededor de los cabellos de los dioses,
o como una especie de nube de luz alrededor de las cumbres de las montañas,
tenía su fuente en ese otro mundo sin luz, sin vacío, fluido, continuo. Por tal motivo, ese silencio anterior no podía transportarse a este mundo de luz sin perecer.
Porque la luz no alberga la sombra, dado que la ilumina.
Más aún, al emitir su claridad, la luz extermina la sombra.
De igual manera, los que hablan no albergan nunca el silencio, puesto que lo rompen.

Si yo fuera un hombre | Charlotte Perkins Gilman

Charlotte Perkins Gilman
Si yo fuera un hombre
Traducció al castellà de Marino Costa González
Il·lustracions de Coles Phillips
UVE BOOKS, 2018

La fitxa del llibre al web de l'editorial.

Nou contes de l'anterior canvi de segle (del XIX al XX) que encara són actuals i necessaris. Charlotte Perkins Gilman encara ens mostra camins. No tenim vergonya, els homes. Ni perdó.
No parlaré jo de feminisme, però.

Un jardín en Venecia | Frederic Eden

Frederic Eden
Un jardín en Venecia
Traducció al castellà de David Cruz
Gallo Nero, 2019




La llibreria París-Valencia té quatre seus a València. Una d'elles es passa el dia mirant l'estàtua del Jaume primer, al Parterre, una plaça-jardí amb arbres del segle passat grandíssims, i palmeres, i una fonteta deliciosa, que acull l'homenatge del poble valencià a la data del 9 d'octubre (i algunes vergonyoses contra-manifestacions, tot s'ha de dir). La tenda fa cantó amb el carrer de l'Olivera, un carreronet molt estret il·luminat pels aparadors de la llibreria.

Dijous vaig passar per aquest indret, tafanejant les façanes del centre de València, un dels meus passatemps més entranyables, de camí a les meves ocupacions italianitzants. I allà baix, al més baixet dels prestatges, unes fulletes i un nom de poble em van cridar 'vine aquí, vine'.

I vaig anar-hi. I el vaig fullejar. I me'l vaig endur.

I l'he llegit en un sospir, perquè és molt suau, molt tranquil, molt senzill.

Un home es cansa de tanta bellesa vivint a Venezia, ens diu, de tanta aigua. I demana al seu gondoler que li busque un jardí a la ciutat. Aquest, inopinadament, el busca i el troba. L'home cansat de l'aigua i la bellesa, amb els anys, amb aigua i bellesa crearà un jardí, el més gran de Venezia, al seu estil anglés i pacient.

És un llibre editat per primera vegada al 1903. Ara el jardí roman tancat al públic, encara que continua fent la seva tasca de netejar el cel de la ciutat dels canals. És un llibre pensat per als amants de la natura, de les creacions intrèpides, de la lluita per l'art. Una llaminadura bonica per a fer boca, abans d'emprendre el vol cap a la llacuna veneta.

Ubicació del jardí
Fitxa del llibre (web de Gallo Nero)

La societat dels somiadors involuntaris | José Eduardo Agualusa

José Eduardo Agualusa
La societat dels somiadors involuntaris
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2019


Una revolució feta de somnis.
Unes relacions entreteixides de somnis que uneixen els suds d'Amèrica i Àfrica.
Una càmera fotogràfica que travessa el mar.
Un amor per damunt fins i tot del son.
Una filla que farà trontollar a tot un president de govern.
Psicologia dels somnis, sociologia de les llibertats, passats redescoberts, el futur per fer...

Vaig llegir el llibre fins la pàgina 128. Per un problema d'enquadernació, de sobte vaig despertar (perquè en faltava un dels quadernets, al temps que el següent n'era repetit). Vaig reprendre el somni una setmana després (gràcies, Fan Set, sou grans!). Mola aconseguir continuar somiant els somnis que t'agraden.

Àfrica, assignatura pendent.

Poemes de cos i d'ànima | Iehuda Amikhai

Poemes de cos i d'ànima
Iehuda Amikhai - Traducció de Manuel Forcano
Adesiara editorial, 2018

NO TINC RES A DIR

No tinc res a dir sobre la guerra,
no hi tinc res a afegir, em fa vergonya.

Als coneiximents que he assimilat al llarg de la meva vida
renuncio ara, com un desert que ha renunciat a l'aigua.
Oblido noms que mai no hauria pensat
que oblidaria.

I a causa de la guerra torno a dir
en nom de la dolçor última i simple:
el sol gira al voltant de la terra, sí,
la terra és plana com un tauló perdut i surant, sí,
hi ha Déu al cel, sí.

(pp. 64-65)

DIÀMETRE DE LA BOMBA

El diàmetre de la bomba era de trenta centímetres,
i el diàmetre del cràter que va obrir va ser d'uns set metres
amb quatre morts i onze ferits.
Al voltant d'ells, en un cercle molt més gran
de dolor i temps, dos hospitals
i un cementeri. Però la dona jove
que han enterrat a la seva ciutat natal,
a una distància de més de cent quilòmetres,
engrandeix el cercle considerablement,
i l'home sol que plora la seva mort
lluny en un país enllà del mar
incluo tot el món dins d'aquest cercle.
I ja no diguem el plor desconsolat dels orfes
que arriba fins al tron de Déu
i encara més enllà i fa
que el cercle arribi a l'infinit i al no-Déu.

(pp. 188-189)

M'HE TANCAT

M'he tancat
com un ou feixuc i hermètic. Dormo la guerra
com una hibernació.

Van fer-me comandant de morts
a la muntanya de les Oliveres.

Jo sempre perdo,
també en la victòria.

(pp. 198-199)

Les nostres riqueses | Kaouther Adimi

Kaouther Adimi
Les nostres riqueses
Traducció d'Anna Cassasas
Edicions del Periscopi, 2018



Aquesta és una història trista, La historia d'una llibreria a Alger (de nom conegut a ca nostra: Les vraies richesses, de Jean Giono) que ha esdevingut una mena de biblioteca popular no gens concurrida i que cal tancar per convertirla en un negoci de fabricació de bunyols.
Ryad anirà des de París, per tal de desfer-se dels llibres i endreçar el local.
Coneixerà la llibreria, el barri i la ciutat. I la gent.
I també un poc de la història d'un país colonitzat i descolonitzat. Lliure i alliberat. Posseïdor dels béns necessaris per ser un gran país i desposseït.
El llibre està ple de gent que no s'estima els llibres.
Però coneixerem gent cega que els reconeix pel tacte. Gent que es negarà a vendre pintura per fer difícil el tancament de la llibreria encara que després ens convidaran a sopar. Mestres que agraeixen Déu que hi hagi gent que vol regalar llibres per als nens però els rebutgen per por. Coneixerem l'Abdallah, que no s'estima llegir però espera al davant de la llibreria el seu futur (amb la seva mortalla a les espatlles, per no molestar ningú al darrer dia) després d'haver viscut a la llibreria els últims anys.
Coneixerem l'aventura que emprén l'Edmond Charlot de crear una llibreria molt especial on vendre, prestar i editar. La tragèdia d'estimar-se els llibres i voler viure d'ells. La riquesa i la misèria d'anar per la vida amb lectors, escriptors, llibrers, venedors de paper, polítics, mestres, gent de la nit, vigilants...
Un altre llibre per a gaudir.

Lost in translation | Ella Frances Sanders

Paraules màgiques imprescindibles...

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión | Paula Bonet

Paula Bonet
Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión
Penguin Random House, 2018

Més de Paula Bonet a ca nostra.
El llibre al lloc web de l'autora.

Un llibre objecte, preciós.
Un conte escrit per a una nena no nascuda i el relat d'una experiència brutal.
Parlar de coses difícils de parlar, pel dolor, per no saber què dir.
No callar, però. Fer costat a qui pateix. Llegir.
Gràcies, Paula, de nou.

La casa de 1908 | Giulia Alberico

Giulia Alberico
La casa de 1908
Traducció de l'italià al castellà de César Palma
editorial minúscula (Colección Micra), 2018
Fragments



Un llibre petit d'una casa gran (quan parla, té uns 90 anys, i els aparenta amb dignitat, ens diu).

Ella. la casa, feta construir al davant de dos mars semblants, ens contarà la història d'una família que torna a viure a Itàlia des d'Argentina. I el segle XX italià passarà davant nostre, amb algunes reflexions vitals importants, amb molta sensibilitat i la serenor pròpia d'un casalot per buidar i vendre.

Tres raons per compartir aquest llibre:
- em sembla interessant el fet de donar veu, com a narradora, a "la casa de 1908";
- m'agrada la tendresa del relat, la dolçor de la memòria (fins i tot imprecisa) i l'estima pels detalls;
- trobo que és, de nou, una gran experiència petita de bona literatura.

Un tastet (pàgines 24 i 25), al voltant "dels llibres i sa lectura":

   Aquella muchacha no tenía nada que ver con su mundo hecho de comercio, de almacenes, de sacos de semillas de cereales y de bidones de cobre para los viñedos.
   Sus manos eran pequeñísimas y pálidas, manos de niña. A lo mejor le gustó el hecho de que siempre tuviese las uñas cortas y de que no se las pintara.
   Leía constantemente, quizá demasiado, y ella, sin dejar que la viera, observaba las expresiones del rostro de Marcella cuando leía y captaba una intensidad que en ciertos momentos la preocupaba.
   Creía que en los libros esa muchacha encontraba un alimento que le era indispensable, que de todas aquellas palabras escritas extraía un montón de emociones, no todas fáciles, pero que, pese a ello, Marcella buscaba.
   Aurelia estaba convencida, sin embargo, de que los libros le causaban a Marcella también una especie de sufrimiento.
   Le habría gustado defenderla de esa que le parecía una costumbre insensata, pero al mismo tiempo esa insensatez le inspiraba un misterioso respeto.
   Había una complejidad de cosas en el alma de su nuera y decía que la vida, para alguien que leía tanto, con ese rostro y esa mirada que rezumaban físicamente las emociones que suscitaban las palabras, la vida, para alguien así, acabaría siendo un problema.
   Cuando Marcella leía, y lo hacía en la cocina, ella se movía con pasos más leves.
   Evitaba, al cocinar, hacer ruidos molestos. Si se le caía la tapa de una cacerola desproticaba en voz baja contra sí misma.
   Le gustaba la proximidad muda y abstraída de aquella muchacha que había entrado en su familia y ahora formaba parte de ella.

Alicia Martín, amb llibres...

al Metrópolis de la 2 d'aquesta nit,

Alicia Martín

Otoño estiríaco 

¿Es posible un mundo sin violencia?.- Chantal Maillard

Chantal Maillard
¿Es posible un mundo sin violencia?
Vaso roto, 2018

(pàgines 83 - 85)

El baniano de Howrah

«En un lugar llamado Howrah, situado a unos quince kilómetros al este de Calcuta, hay un baniano de más de 230 años de edad cuya superficie cubre un área de unos 14.500 metros cuadrados. Su copa alcanza una circunferencia de casi un kilómetro. El árbol sigue creciendo a pesar de vivir actualmente sin su tronco madre, que tuvo que talarse.

Este tipo de higueras o ficus de Bengala crece horizontalmente, sus ramas lanzan raíces aéreas que van a clavarse en el suelo formando lo que a simple vista parecen troncos.

¿Qué pasaría si en vez de diseñar el mundo de acuerdo con el Árbol de Porfirio, como se ha venido haciendo, tomásemos como modelo el gran baniano? ¿Qué supondría un cambio de paradigma de este tipo?

El Árbol de Porfirio es un árbol conceptual. Se trata de un diagrama con el que, en los textos medievales, se ilustró la clasificación que de las distintas substancias hiciera el filósofo Porfirio (c.232-304 d.n.e), discípulo y biógrafo de Plotino. Esta clasificación fue la que se utilizó en el medievo y cuyo modelo se ha seguido para todo tipo de ordenación. El esquema sigue una plantilla en el que se distribuyen verticalmente los conceptos, desde el concepto abstracto de "substancia" al de "hombre" -dejando por el camino, por supuesto, todo lo que no sirve a la definición de éste-. Es a partir de ese esquema que el pensamiento europeo, primero, y la tecnología del mundo occidental, después, se han desarrollado.

El Árbol de Porfirio es un modelo vertical, jerárquico, excluyente, patriarcal, "lógico", que procede con dicotomías construidas exprofeso: sustancia (corpórea o incorpórea), cuerpo (animado o inanimado), viviente (sensible o insensible), animal (racional o irracional), racional (hombre). El baniano, en cambio, es un árbol vivo. Se expande por el aire y por debajo de la tierra, trazando entre ambos un circuito nunca interrumpido.

Dos maneras de entender el mundo. El modelo del racionalismo patriarcal, que piensa en términos del Árbol de Porfirio, verticalmente, dejando de lado todo lo que no interesa. Y el modelo de las poblaciones matriarcales, que piensan en términos de correlaciones, horizontalmente: un tronco madre cuyas ramas horizontales lanzan raíces que anclan en el suelo, la acción o el movimiento de cada parte coordinada con las demás -eso que llamamos "medio" o "entorno" cuando pensamos en nosotros desde valores antropocéntricos-. Savia mineral, tan viva como esos seres que consideramos vivos a diferencia de otros. Raíces que son troncos, interconectados, todos con el mismo estatus.

Estatus, sí, pues de eso se trata, de un orden de importancia. Al modelo lingüístico responde la articulación social: en términos de verticalidad, lo universal, llámese concepto o aristocracia, se situará en la cúspide y lo particular, las simples realidades existentes o el proletariado, abajo.

Reemplazar este modelo por un modelo horizontal, inclusivo, en el que todos los individuos (humanos y no humanos) tengan el mismo estatus, incluso si el tronco madre desaparece; pensar y actuar en términos de subsistencia y universal respecto en vez de en términos de producción y ganancia; construir una realidad viva, acorde con un modelo horizontal que no esté al servicio del ansia, la codicia o el poder sino del mutuo sustento de las especies... ¿Tiene esto sentido?

El universo es un entramado en el que todo lo que hacemos o dejamos de hacer tiene repercusiones. Esto es lo que el individualismo racionalista y patriarcal no entendió.»

Y llovieron pájaros.- Jocelyne Saucier

Jocelyne Saucier
Y llovieron pájaros
Traducció al castellà de Luisa Lucuix Venegas
minúscula, 2018


Òrfenes/orfes, llegiu aquest llibre.
En acabar-lo aquest matí, he saltat a l'ordinador per dir-vos-ho, sense poder esperar.
No trigueu més. De nou, minúscula ens porta un llibre per rellegir i compartir.

Una fotògrafa busca supervivents dels grans incendis de principi de segle (el XIX) al Canadà. Trobarà molt més.
I nosaltres també.

Viure l'horror. Sobreviure. Llibertat. Amistat. Amor, fins i tot.
I art. I herba. I el poder de l'art, i dels amics, per sobreviure.
I la paraula compartida i mantenida. Al límit.
Aquesta novel·la de Jocelyn Saucier ja forma part del meu cànon.

- La sonrisa en un muerto es una última cortesía. (pàgina 48)

quatre de bojos

Coincidències.

En aquest darrer canvi d'estació cap a les altes temperatures, he llegit quatre llibres, seguits i ben calents, sense haver-ho previst ni decidit, al voltant del tema de la salut mental.

Dos eren regals d'aniversari d'amigues també boges per la lectura. Els altres dos, fruit de la meva bogeria pels llibres de Minúscula.

Han estat quatre peripècies de patiment. Quatre experiències de gent que deu enfrontar la vida amb eines poc adients. Quatre estils molt diferents d'escriptura, però. Tots quatre un poc angoixosos però sucosos.

Jo, al meu pavelló estiuenc, tampoc no em queixo.

Gonçalo M. Tavares
Jerusalem
Traducció del portugués d'Anna Cortils Munné
Quid pro quo edicions, 2018
Ressenya de Ramona Pèrez

Aleksandra Lun
Los palimpsestos
Minúcula - Micra, 2015
Fitxa de l'editorial

Anton Txékhov
El pavelló núm. 6
Traducció del rus d’Àngels Llòria Anguera
Minúscula - Microclimes, 2017
Fitxa de l'editorial

Thomas Bernhard
El nebot de Wittgenstein
Traducció de Raül Garrigasait
Editorial Flâneur, 2017
Fitxa de l'editorial







Jerusalem:
El procés d'embogir. Les ajudes per part de la gent assenyada que no ha nascut per a rebre burles. El paper de l'atzar i les seves conseqüències.
Han dit de l'autor:
- No té dret a escriure tan bé als 35 anys, venen ganes de donar-li un cop de puny (José Saramago)
- La revelació més original de la literatura portuguesa (Enrique Vila-Matas)
És un llibre de sorpreses:
- la primera, copsar el títol
- la segona, trobar que l'embolic de noms dels títols dels capítols no ho és tant
- la tercera, sentir-te atrapat i no poder deixar de llegir
- etc.
Jerusalem és un regal d'aniversari ben encertat.
Parla de la salut mental, de la convivència, de perdre el nord, de recuperar la por, de sortir-se'n, de furtar fils i perdre'ls, de divorcis i revenges...
N'hi ha un capítol ple de relats de 'bojos' genial.
Presenta la memòria com a salvavides, com a necessitat, com a eix per sobreviure.
Jerusalem és una història que cal no oblidar.

Los palimpsestos:
La bogeria des de dins. Un senyor que escriu en una llengua feta pròpia (l'antàrtic) i és recolzat per un grapat d'escriptors que han escrit abans en unes altres llengües que no són tampoc les seves, davant de l' 'atónita mirada' d'una psiquiatra ben 'preguntadora'.
(L'Aleksandra Lun és polaca, i ha escrit aquest llibre en castellà.)

El pavelló núm. 6:
Trobar-se la bogeria sent psiquiatre. Deixar-se portar i ser inclòs a la llista. No queixar-se. Un metge avorrit que viatja tancant-se als hotels i deixa de treballar a un psiquiàtric per ser-hi client.

El nebot de Wittgenstein:
Quan el boig és un amic, i la teva salut tampoc no és molt bona. Acompanyar i gaudir la genialitat, encara que no fins a les últimes conseqüències.Un llibre delicat, amb una edició preciosa.

Lolly Willowes.- Sylvia Townsend Warner

Sylvia Townsend Warner
Lolly Willowes
Traducció de l’anglès al català de Marta Hernández i Zahara Méndez
Ed. Minúcula, 2016
Col·lecció Microclimes
Fitxa i plimeres pàgines



Microclima (segons la viquipèdia)
Un microclima és el conjunt de condicions climàtiques d'una zona que són diferenciades del clima general de l'àrea que l'envolta. El terme pot referir-se a una superfície de pocs metres quadrats (per exemple un jardí) o ser tan gran com uns quants quilòmetres quadrats (com passaria en una vall).
[Cont.]

Microclimes (segons minúscula)
Petites històries enormes. La vida presentada des del punt de vista d'alguns protagonistes, el món viscut com a peripècies personals, intransferibles, diferencials i, sempre, amb detalls que fan el relat suggeridor, explossiu, entranyable, calentet, agredolç, que farà efecte després d'uns dies...
Una col·lecció prou gaudida a ca nostra (llibres ressenyats).

La Laura (Lolly) és una dona de principi del segle XX que viu amb la seva benestant família fins que, ai caram, el dimoni li suggereix pensar en la llibertat.
Es tracta d'un relat de creixement, encara que la persona que creix ha pujat ja tres o quatre nebots, encara que ha viscut la discutible llibertat de ser una noia rica que no ha hagut d'anar a escola perquè ha pogut aprendre a la seva biblioteca familiar. Encara que sempre ha gaudit d'una autonomia econòmica que fa possible que tinga cuinera mestressa fins i tot havent patit una malversació de la seva renda per part d'un dels seus.

El llibre, una altra vida petita, feta univers.

Roza tumba quema.- Claudia Hernández

Claudia Hernández
Roza tumba quema
Sexto piso, 2018
Fitxa i primeres planes


Aquest és un llibre sense noms, ni de persona ni de llocs (menys un París un poc metafòric, sembla).

Aquest és un llibre de guerra, encara que les armes hi són soterrades.

Quasi tot el temps, els personatges són dones, i els homes apareixen només pel sostre, normalment per a fer malifetes, encara que alguns en són germans i es comporten com cal.

Aquest és un llibre de vida, de la vida de tres generacions de dones que es protegeixen, es cuiden, es fan pujar les unes a les altres, es fan patir, creixen, moren, estudien, fan la guerra, es defensen, s'ajuden... Tot això ens ho fan també a nosaltres, lectors, mentre llegim.

Aquest és un llibre familiar, de filles perdudes i mares que busquen, de dones que cuiden terres on puguin tornar les nétes, de filles que acompanyen en la mort les iaies de les seves filles, de dones que han fet la mateixa guerra i ajuden a pujar les filles de dones només conegudes, d'enveges veïnals i veïnes poc cooperants.

Aquest és un llibre escrit en el castellà d'América del Sud, i tot el temps es gaudeix com un caramel que es desfà a la boca però s'enganxa a les dents. És deliciós, però fa treballar un poc.

La portada és d'Oswaldo Guayasamín (podeu fer un tastet de la seva pintura al web d'imatges de google). El sabor del llibre és molt paregut al que es queda a la boca en veure els seus quadres.

El llibre és perfecte per a copsar la universalitat de la lluita de les dones sense nom, de les protagonistes reals de la vida dels pobles, del poder i les seves víctimes, dels botxins i del dolor .

Roza tuba quema és un sistema de cultiu, és una forma de vida, és un llibre a llegir, em sembla.

Punt de creu (del llibre Com s'esbrava la mala llet d'Antònia Carré-Pons)

PUNT DE CREU

-¿T'has tornat filòsof, papa?
- S'hi ha de passar: si no ho has estat de jove, t'hi tornes després.
GIANI STUPARICH, L'illa
(traduït per Anna Casassas)

El dibux el va copiar d'una revista de moda que havia trobat a la calaixera de la mare quan ajudava el pare a buscar la roba per amortallar-ne el cadàver. Era una casa amb dues plantes i una mica de jardí. Li havia costat molt de trobar els fils que s'adeqüessin al cromatisme del dibuix, perquè ella sempre havia sigut molt exigent amb la tria. La línia que dibuixava la paret de la dreta era subtil, com una besada feta d'esquitllentes.
S'hi havia fixat per atzar, en aquella caseta i en els dos xiprers que s'alçaven a un costat del jardinet. Havia pensat de fer-los d'un verd esplendorós i fluctuant, però sabia que aquell color que ella imaginava no el trobaria a cap de les merceries del barri.Havia rebuscat a la capsa de costura de la mare, plena de fils i agulles de grandàries diverses. En va. Havia preguntat a les veïnes, però totes les nenes que li havien ensenyat els seus colors havien desistit de convèncer-la. Cap no s'havia assemblat mai al verd que ella havia vist.
Recordava el dia que la tieta Eulàlia li havia portat de l'estranger aquella col·lecció de fils de colors, perquè ella sempre havia viatjat molt, i allí, en aquella capseta màgica, havia trobat el matís de verd que buscava. Un verd fluorescent però d'una certa pal·lidesa, difícil de descriure, que quan el miraves et quedava a la retina. La delicada lividesa del color era el que més li agradava, el que el feia inconfusible, el que feia que els seus xiprers fossin diferents dels del món.
Dels xiprers havia passat al marró de la teulada. Aquí havia volgut un color ben vulgar, un color d'aquells de sabata d'home amb un tel de pols al damunt. I l'havia trobat també a la capseta de la tieta Eulàlia. Ara, quan es mirava la labor, pensava que els colors no s'assemblaven gens als del model, perquè les pàgines de la revista s'havien esgrogueït. Però tant se valia, a ella no li havia agradat mai de seguir els models de manera estricta. No s'havia casat mai i per descomptat que no havia tingut fills.
Al dibuix no hi havia fet cap persona, no li agradava de copiar els que tenien gent. Uns nens jugant, un vaixell amb mariners, una família que passeja, la casa amb els dos xiprers... Aquest, s'havia decidit ben bé per aquest. Era el més impersonal i el més auster. Ara resseguia amb el polze el quadradet gris platejat que feia de porta. Havia triat exactament el mateix color que hi havia pintat a la revista, aquesta vegada la decisió havia sigut fàcil: era un color semblant al de la porta d'entrada de la casa on havia viscut quan la mare vivia. I era un color senzill, tranquil i evocador de placideses, de solituds plenes de pau, de l'alegria esmorteïda que devia agombolar els morts dins del taüt.
El fum que sortia de la ximeneia, d'un gris més traslúcid, arribava fins al marge superior dret del dibuix. Hi faltaven un parell de punts. Els seus dits tupers van arrossegar l'agulla per la tela groguenca fins a acabar de puntejar l'espiral que s'enlairava cel amunt. De petita li costava perfilar aquelles mitges circumferències, però ara ho havia fet amb habilitat. La tija era d'un verd bru, prima i lleugera. Els pètals, cinc, d'un vermell intens, l'única taca de color viu a la tela. El dibuix de la revista de la mare tenia un parterre ple de flors, però ella, quan l'havia començat de petita, ja havia intuït que no el podia fer pas així. A casa no n'havien tingut mai tantes, de flors, i ara, al balcó, hi vivia només un ciclamen blanc i vanitós que s'avorria. El regava cada tres dies perquè li havien dit que necessitava beure molt. La planta li oferia flors i més flors que ella acceptava amb compassió. Sabia que aleshores havia fet bé, que la determinació de trair el model era encertada, perquè aquella flor única donava personalitat al dibuix. Quan se'l mirava, sempre trobava que sí.
Potser hauria hagut d'anar-se'n a l'estranger amb la tieta Eulàlia, que la va convidar a acompanyar-la a viure a Venècia quan tenia disset anys. La tieta Eulàlia. El pare mai no s'hi havia entès, sempre deia que era una excèntrica, que imposava les seves rareses perquè era pintora i els artistes ja se sap que tenen altres costums. Recordava aquell estiu que la va convidar a passar uns dies a casa seva i que per convèncer al pare li va haver de prometre que no sortiria de nits amb la tieta Eulàlia i ho va complir, perquè tenia quinze anys i era responsable i obedient. Fumava purets amb broquet llarg, la tieta Eulàlia, i voltava despullada per casa amb sabates de taló i un collaret de perles. Això sí, el seu cos de nacre era preciós, perfecte com una escultura. Quan veia Venècia en una revista o a la tele, se li emboiraven els ulls i pensava que hauria hagut de ser més valenta.
Un caminet tortuós conduïa a la porta d'entrada de casa. Dues ratlles negres el perfilaven, i de tant en tant s'hi veia algun roc blavós. Un... dos... tres... quatre... Anava comptant els obstacles mentre els acaronava amb la punta dels dits. L'única certesa era aquell caminet que la conduïa cap a casa.
Estava tota voltada de tanques, la casa. Unes tanques que havia fet altes i primes, del mateix torrat de la teulada, i que arribaven fins al cel. El color del cel l'havia decidit pel nom que el fil duia escrit a l'etiqueta, ceruli, li evocava un país exòtic. Recordava perfectament el dia que l'havia començat, un capvespre d'hivern en què el cel semblava que tocaria la terra. No es trobava bé, la grip la rondava. Cansada d'estar-se al llit i a les fosques sense fer res, va decidir que continuaria la tela i que ho faria precisament pel cel. Podria dibuixar-hi un cometa amb la cua brillant de llum blanca, podria omplir-lo d'estrelles, saltant-se un altre cop l'ordre del model. Però el fil encara no havia tingut temps d'acostumar-se al tacte dels dits i a la fredor lluent del didal que ella ja s'havia cansat de puntejar i ho va deixar córrer.
Com un gatet que es refrega a la mà que l'amoixa, sentia el mareig dintre del pit. Mirava el dibuix que es perfilava en la tela envellida, agafava l'agulla i l'acostava a la finestra de casa, que quedava encara per concretar. Ara s'adonava que era aquest ínfim detall el que li havia permès de continuar el dibuix durant tants anys. Si l'hagués acabat, hauria anat a parar al fons de la calaixera de la mare, que és on meticulosament havia anat endreçant totes les altres labors. Però aquesta tenia alguna cosa d'especial. La casa havia quedat incompleta perquè mai no va trobar el color exacte per retallar la finestra contra la tela. El seu afany de perfecció li feia buscar un color inexistent, un color lluminós i transparent com només ho havia de ser la visió de la mort.
Sentia una estranya opressió just a l'indret del cor. Sabia que havia de decidir-se pel color i enquadrar la finestra. Amb calma, pessigada pel dolor, va buscar dintre la capsa i en va treure el fil blanc. A penes va aconseguir travessar el forat de l'agulla, només uns mil·límetres de fil van quedar a l'altre cantó. El va estirar amb dos dits, fins a fer-ne passar un bon tros. Va resseguir la casa amb la vista i, quan estava a punt de començar el quadrat de la finestra blanca, va fer una pausa. Es va acostar al pit la mà amb l'agulla enfilada, va enlairar una mica els ulls i va clavar-la al mig del que hauria sigut la finestra. Va traspassar la tela i va fer sortir el cap de l'agulla una mica més amunt. La va deixar així, foradant la roba i amb el fil penjant, damunt de la taula, a la vora de la capsa de la tieta Eulàlia. Va veure tots els canals de Venècia i el cos de nacre de la tieta Eulàlia, immòbil al mig del Pont de Rialto. Es va aixecar amb parsimònia i arrossegant els peus es va dirigir cap a la seva habitació. El dolor era morat. Es va estirar al llit amb lentitud i va tancar els ulls, esperant de veure per fi aquell color que sabia que no hauria pogut trobar ni a la capsa més ben assortida del món.

Antònia Carré-Pons
Com s'esbrava la mala llet
Club Editor, 2018



(He triat aquest conte per la seva extensió i pel seu cromatisme, exclusivament. Els contes que acompanyen a aquest són durs, potents i una mica desestabilitzadors, si t'acostes a l'edat madura pels teus propis mitjans o pels dels qui t'envolten. Però crec que és una autora que cal tenir en compte perquè la seva forma d'escriure és d'aquelles que estrenyen la gola del lector, una miqueta tan sols.)