dilluns, 30 d’agost del 2010

UN ARTÍCLE BONÍSSIM DE JORDI PUNTÍ SOBRE LA LECTURA DE LLIBRES A L'ESTIU...



[Porto 60 pàgines del "Maletes perdudes" i està molt bé!
Quan estigui penjo el comentari...]

ANATOMÍA DE UN INSTANTE. Javier Cercas.

(ElPac ja havia avisat -i tenia tota la raó-: És molt molt bona!!!!)

Anatomia de un instante.
Javier Cercas.
Mondadori Ed.
437 pàgines.

És un llibre (no sé si dir-ne novel·la perquè ben bé no ho és igual que tampoc no és realment un llibre d'història) boníssim i Javier Cercas a les primeres pàgines juga amb el concepte de veritat i ficció...
El llibre explica l'actuació d'Adolfo Suárez, l'ex-general Gutiérrez-Mellado i Santiago Carrillo que són les tres úniques persones que no es van llençar a terra quan el tinent-coronel Tejero va irrompre al Congrés dels Diputats a mitja sessió el 23 de febrer de 1981 i va cridar "¡Al suelo todo el mundo!" desde l'estrat i pistola en mà; en aquell moment i les circunstàncies que van portar-los a actuar així.

Després també s'analitza el paper en el cop d'estat del general Armada (que hagués acabat sent el president del govern si el cop hagués triomfat), el general Milans del Bosch (que va ser l'únic militar -per sort- que va treure els tancs del seu cuartel a la ciutat de València i va decretar l'estat de setge; el paper del rei (ambigu) els mesos anteriors al cop i durant el 23-F (decisiu) perquè fracasés; els partits polítics de llavors, la premsa, l'església, els militars...
Descriu tot el ventall i l'estat general del país per poder entendre com es va arribar a aquella situació...

[Als joves com jo que no hi érem o que hi érem però érem massa petits per donar-nos compte de res, aquest llibre és ideal per poder entendre aquell dia i la tant anomenada "Transició" i preguntes que sempre ens hem fet...
També per veure que la història és de qui l'explica i que hi haurà una història per cada historiador...
Pels qui ja n'eren conscients i tal, suposo que aquest llibre es pot llegir, i funciona excel·lenment, com una novel·la que explica un cop d'estat...]
M'ha agradat molt!
[Us ha passat mai que teniu la sensació que com si li devessiu la lectura del llibre a l'autor d'aquest??
Jo sabia que havia de llegir aquest llibre tard o d'hora, però l'anava deixant sempre per més endavant...
Sóc molt fan dels artícles de Javier Cercas i del "Soldados de Salamina" i és com si tingués un deute amb Javier Cercas si no el llegia...
No sé...]

Són molt molt molt genials les 7 o 8 primeres pàgines i les 10 últimes són la bomba de bones (quan el paper de Cercas com escriptor i persona es barreja amb l'història de la novel·la) però les 400 d'enmig són una lliçó d'història convertida en novel·la i la manera com va construïnt i explicant els personatges i els va lligant com una xarxa; però que s'han de llegir per arribar a les 10 últimes que són el summum i és quan descobreixes que no és una "novel·la" del 23-F sinó que és una novel·la del Javier Cercas...
[No m'explico gaire bé però suposo que m'entendrà qui hagi llegit "Anatomía de un instante" ...]

Recordar als bolañistes que a "Soldados de Salamina" de Javier Cercas, Roberto Bolaño és un dels protagonistes...
(Un altre llibre brutal on Cercas juga amb la veritat i la ficció...)

Verdi. La novel·la de l'ópera | Franz Werfel


La novela de la ópera.- Franz Werfel
Traducció al castellà: Manuel Picós
Editorial Espasa Calpe, 2002

(Si a algú li agrada la música, especialment l'òpera, no pot deixar passar aquesta novel·la acabada d'escriure per F. Werfel el 1923.)

El títol original en alemany (Verdi. Roman der Oper) dóna una idea més exacta del contingut de la novel·la (No entenc per què s'ha canviat en la traducció castellana).
Werfel (1890-1945) situa l'acció l'any 1882, a Venècia. El compositor Giuseppe Verdi, que porta deu anys ja des que va estrenar la seua última òpera sense poder escriure música satisfactòriament (està immers en la composició d'El rei Lear, però no se'n surt), viatja a la ciutat. A Venècia també es troba l'astre dels nous temps, Richard Wagner. Aquest l'ha eclipsat per complet, la crítica i els esteticistes l'han abandonat i s'han unit al cor dels aduladors del l'alemany; només la gent senzilla del poble encara pensa en verdi com Il Maestro.
La novel·la és principalment l'enfrontament entre aquestes dues concepcions de l'art totalment oposades: Verdi, encarnació dels desitjos de justícia i llibertat del poble italià, amant de l'harmonia i la melodia <-> Wagner, una concepció més intelectual i esteticista del món, perseguint l'obra d'art total.
A tot això s'ha d'afegir una dada molt curiosa, almenys per a mi,: Franz Werfel, escriptor jueu que com tants altres ha de fugir del règim de Hitler, s'ha casat amb Alma Mahler, vídua del gran Gustav Mahler, que durant tota la seua trajectòria com a director d'orquestra ha interpretat l'obra de l'alemany. Werfel pren partit (almenys com a persona íntegra i lluny de les adulacions), per descomptat (endivineu per qui!), i no s'està de retrocedir en el temps i acudir al pare de l'òpera, Claudio Monteverdi, per tal de recolzar les seues tesis.

Una gran novel·la escrita amb senzillesa, sensibilitat i profunditat en la caracterització dels seus personatges (No tan sols agradarà a qui estima la música, sinó als amants de la bona literatura).

dissabte, 28 d’agost del 2010

Guaita del vers - i 9



La manera de recogerse el pelo. Generación Blogger
Selección de David González
Prólogo de José Ángel Barrueco
DVD de Patty de Frutos

Segons Bartleby Editores:
David González ha reunido en La manera de recogerse el pelo. Generación Blogger a trece mujeres poetas con denominadores comunes. Son poetas al margen, casi todas. Duras. Guerreras. Alternativas. Sin pelos en la lengua. Poetas que escriben con el cuchillo entre los dientes y tienen los ovarios bien puestos. Poetas que no se someten a la dominación masculina que doblegó a muchas de sus abuelas. Las leyó, por vez primera, en la red, en blogs, fanzines y revistas digitales. Todas ellas gestionan cuadernos de bitácora donde casi a diario cuelgan un poema. Chicas que difunden su obra en Internet, seleccionadas por su calidad. También por sus estilos, diferentes entre sí, pero siempre rompedores. Ellas forman la primera GENERACIÓN BLOGGER en la poesía española contemporánea, la primera generación de poetas que se ha incorporado o surgido del mundo digital y que está dando a conocer su obra escrita a través de este nuevo mundo, un mundo cada vez más real. Un mundo donde el post es el poema. JOSÉ ÁNGEL BARRUECO

Podeu accedir als blocs de les autores des del bloc lasmanerasderecogerseelpelo.blogspot.com.

Un tast de Begoña Paz, al bloc pernascochas.blogspot.com:

FIESTRAS

Escóitoa, unha vez máis,
a través da fiestra aberta.
"Cabrón! Non vales para nada!".
El non retruca.
Imaxínoo sentado na cociña
a cabeza entre as mans,
resignado e roxo,
vinte anos aturando os seus berros.

Ela grita, el cala.

Dalgunha cruel, insoportable maneira,
o equilibrio funciona.

(VENTANAS

La oigo, una vez más, / a través de la ventana abierta. / "¡Cabrón! ¿No vales para nada!". / Él no responde. / Lo imagino sentado en la cocina / la cabeza entre las manos, / resignado y pelirrojo, / veinte años soportando sus gritos. / / Ella grita, él calla. / / De alguna cruel, insoportable manera, / el equilibrio funciona.)

divendres, 27 d’agost del 2010

"MIS TARDES CON MARGUERITTE"



S'ha estrenat" Mis tardes con Margueritte".

La pel.licula descriu l'amistat entre un home: Germain, d'uns 45 anys i una dona gran:Margueritte,aficionada a la lectura.

En Germain descobrirà el món dels llibres i Margueritte gaudirà de la bondat i la humanitat d'en Germain.

Basada en la novel.la:

"Tardes con Margueritte" de Marie-Sabine Roger

Aquí teniu l'enllac de l'editorial "Duomo ediciones" on podreu llegir les primeres pàgines.

http://www.duomoediciones.com/upload/ficheros/libros/200906/tardes_con_margueritte.pdf

dijous, 26 d’agost del 2010

El conte

El suplement Babelia d'El País del 21/08/2010 estava dedicat als contes. L'excusa era el 150è aniversari del naixement de Txèkhov: anàlisis del conte, del panorama asctual del conte (només en espanyol, clar), del microrelat...
Hi ha una secció que és un recorregut pels millors contes del s. XX. A diferents escriptors hispanoparlants els van demanar que triessin "el conte". Aquesta és la llista proposada:

1902. El miedo (Jardín umbrío).- Ramón del Valle-Inclán
1903. La bestia en la jungla (The Better Sort).- Henry james
1914. Los muertos (Dublineses).- James Joyce
1921. En la bahía.- Katherine Mansfield
1922. La mosca (Preludios y otros relatos).- Katherine Mansfield
1924. Campeón.- Ring Lardner
1929. Regreso a Babilonia.- F. Scott Fitzgerald
1953. El hombre que ríe (Nueve cuentos).- J.D. Salinger
1953. No oyes ladrar a los perros (El llano en llamas).- Juan Rulfo
1955. La buena gente del campo.- Flannery O'Connor
1959. El álbum.- Medardo Fraile
1972. Problemas, problemas.- Ingeborg Bachmann
1975. El espejo y la máscara (El libro de arena).- Jorge Luis Borges
1981. Graffiti.- Julio Cortázar
1982. Deslumbramiento.- Truman Capote
1983. Catedral.- Raymond Carver

Dels setze contes elegits, només alguns n'hauria proposat jo (els de Joyce, Salinguer, Rulfo, Borges, Cortázar...), i després n'hi ha uns quants que no coneixia (els de F. O'Connor, I. Bachmann, K. Mansfield...). Queda una llista bastant interessant. De tota manera, com que s'han oblidat de la narrativa en català, us propose afegir a aquesta llista un nou títol d'un autor o autora catalans o en català.

dimecres, 25 d’agost del 2010

El festí de Babette.- Isak Dinesen (Karen Blixen)

El nom real és el de Karen Christence Dinesen. Però al 1914, al casar-se amb el baró Bro Blixen-Finecke, va esdevenir la baronesa Karen Blixen. Com tots sabem va escriure “Memòries d'Àfrica”.(1937)El llibre més famós d'ella, per la pel·lícula. Crec que ara han tret un recull de contes d'aquesta autora. Va escriure molts altres relats. En el llibre "Anecdotes of Destiny and Ehrengard", hi ha varis relats. Un d'ells és "Babette's Feast" (1960). Va escrire més relats, contes. I novel·les. Postumament s'ha publicat “Ehrengard” (1963). “Ensayos” (1965); “Carnaval: entretenimiento y cuentos póstumos” (1977) i “ Cartas desde África” (1981). No sé, si a part de “El Festí de Babette”, s'ha publicat res més en català d'aquesta autora.
El Festí de Babebtte, em va agradar molt. Escriptura senzilla. Continguda. Entres fàciment en l'ambient d'aquesta petita comunitat. Amb uns personanges extremament seriosos i devots, quan per fi, un àpat generós i exquisist, els torna espontanis i sincers amb ells mateixos i amb els seus veïns. Un llibre que és una petita joia. Només petita joia, perque és curt. Però és un gran llibre. Una delícia.
Només havia vist la, pel·lícula. Però tot seguit d'acabar el llibre, vaig anar a la biblioteca a buscar la pel·lícula. Tornar-la a veure, Un plaer.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Cinelandia.- Ramón Gómez de la Serna


I. La gran urbe

El aspecto de Cinelandia, desde lejos, tenía algo de Constantinopla, mezclada de Tokio, con algo de Florencia y con bastante de Nueva York. No eran grandes pedazos de esas poblaciones los que se congregaban en su perímetro, pero sí un barrio de cada clase.
Era como el arca de Noé, de arquitecturas diferentes, y el Bargueño Florentino se enfrentaba con una Gran Pagoda, poseído por esa salacidad que también provoca lo exótico en las construcciones.
Todo eso en el centro de la ciudad, en su núcleo de grandes edificios, pues después la ciudad se desparramaba en mil hotelitos blancos, cuadrados, con arquitectura de muebles clasificadores, con visajes claros.
Una población de chalets de la Costa Azul, sin costa y, por lo tanto, distribuidos en círculo anchurosísimo, ponía alegres cabañas en el paisaje.
¡Extraño aspecto del panorama que parecía un Luna Park inmenso!
Al acercarse a la población se encontraba un conjunto de gran museo de reproducciones de los edificios y de las calles de todas las poblaciones del mundo. Parecía también la ciudad de recreo de la infanta más poderosa del mundo, la primera infanta que jugó con una ciudad falsa, inventada sólo para el juego y la suplantación.
Sólo eran verdaderos los hotelitos recuadrados, cuyo principal deseo era el de parecer cuartos de baño de la felicidad.
El paseo por las calles de la población tenía algo de pesadilla, y el que lo realizaba era como un viajero circunvalador que lograba dar la vuelta al mundo en una hora.
De todos modos, lo mejor de la población, los grandes personajes, su público elegante, sus hombres con tipo de deportistas, boxeadores y tenorinos se reunían en el pedazo de población que imitaba a Nueva York.
En aquellos cafés es donde se reunían los artistas más renombrados del cine, los grandes hombres de aquella ciudad del cine, cuyos plebiscitos sólo se relacionaban con el cine.
La constitución de la ciudad era ajena a las constituciones ddel mundo. Allí todo era gobernado por el gran explotador cinematográfico Emerson, emperador de la película.
En una extensión de diez leguas cuadradas, aquel hombre de inextirpable barba blanca -siempre con los cañones a la vista- y cejas negras, era el señor feuda.
El tiempo tiene allí una pereza especial, aunque se trabaja y se producen las mejores películas del mundo.
Una cosa de Domingo de Ramos por la mañana se cernía constantemente entre la población aun los lunes por la noche.
Establecido Cinelandia en el lugar de mejor clima del mundo, las puertas abiertas y los balcones sin cristales dejan escapar las músicas de los resonadores, los alborotos del jazz-band, las locuras de las marimbas.
Los cafés están en una eterna hora del vermut, y las bandas de música se dan paseos por los jardines, bailando el violín de los violinistas, entregados a la desajustada danza que ha inventado el jazz-band.
Había mucho de veraneo en Deauville en aquel ambiente, de verdadero veraneo interminable en un Deauville que fuese a la vez una Meca del mundo.
Toda aquella gran extensión de terreno -cinco leguas cuadradas- pertenecía a la gran compañía de cinematógrafo "El Círculo".
Varias ciudades diferentes, pero unidas, numerosos jardines y casitas de campo, se agrupaban en cuatro leguas. Arquitecturas árabes se mezclaban a las arquitecturas escandinavas. Era muy extraño todo aquello y daba la impresión de aquellas viñetas que eran cabecera de las revistas antiguas y en que se mezclaban las catedrales, las mezquitas y las viejas casonas.
Jacobo Estruk, el joven aventurero y curioso que acaba de entrar en la ciudad provisto de todos los permisos y pasaportes más la carta de crédito por valos de cien mil francos que es necesaria para establecerse en Cinelandia, miraba con sorpresa cómo se desarrollaba a su paso la más variada y estrambótica de las ciudades.
Portador de su maleta, porque en Cinelandia no hay quien lleve a otro el equipaje, buscaba fonda...
- ¿Me hace usted el señalado favor de decirme dónde habrá un buen hotel? -solía decir a los que pasaban, pero nadie le hacía caso.
Por fin una muchacha muy bien parecida le dijo:
- Si quiere usted venir a mi casa yo le hospedaré... Aquí no hay hoteles como en las otras ciudades... Hay casas sobradas para todos y si se quiere se come en el Restaurant.
Jacobo Estruk, muy agradecido y con la timidez del que se guarece en el paraguas de la desconocida en vez de guarecerla a ella en el paraguas masculino, iba callado a la vera de su bella protectora dotada de un apetitoso descote con color y calidades de mantecado...
Casas de muchos pisos junto a casas pequeñitas o gabinetes a los que se les hubiera caído la fachada y dejasen ver el secreto de su alma y de su sillería.
Jacobo Estruk perdía la cabeza en la variedad de sitios, admirado de ver cómo pasaba desde un barrio chino a un barrio judío o a un barrio de pescadores noruegos.
Las muestras de las tiendas eran deslumbrantes, efectistas y parecían una falsificación. Las calles tenían los nombres de los grandes artistas de cine muertos en el ejercicio de sus funciones.
- ¿Y usted cómo se llama, señorita? -preguntó Jacobo Estruk por romper el silencio del camino...
- ¿Mi nombre?... Venus de Plata... Es el nombre que me han dado... Al entrar en Cinelandia se pierde el nombre y se es bautizado con el nombre cinematográfico, el nombre de las pantallas...
- Pues es muy bonito eso de Venus de Plata -dijo Jacobo.
Pasaban por la ciudad de las casas con celosías, y Venus de Plata abrió la puertecita de uno de los palacetes cincelosados y penetró en él, haciendo una seña a Jacobo para que entrase.
Jacobo, que no veía dentro de aquel portal, completamente obscuro, distinguió al fin un gran hall cinematográfico y las mesitas llenas de esas lámparas con grandes pantallas en que es profuso el cine.
Los ceniceros patinaban en todos los veladores y los cuadros, que parecían cuadros de reyes, eran cuadros de reyes falsos, sólo simulados por una apariencia de coronas y diademas.
Venus de Plata tiró el sombrero sobre una butaca con aire cinematográfico. Después se atusó el pelo y se volvió a Jacobo con el presuntuoso aire de la que ha reconquistado su figura íntima y se presenta irresistible de coquetería y seducción...
- Sí... Está usted monísima -dijo Jacobo.
- Le advierto que le entiendo sólo con que me mire... Aquí hemos abolido la palabra... No sabe usted qué odio tengo al lugar común... Eso de "es usted monísima" me ha disgustado mucho.
Jacobo, compungido como un chico al ser regañado, tomó un triste aspecto con la maleta en la mano, sin quererla soltar.
- Le voy a enseñar su alcoba... Venga conmigo.
Jacobo Estruk, con ese deseo de lavarse que se siente después de un viaje, se dejó conducir. Iba hacia el blanco lavabo que despejaría todas sus ideas.
Subieron esos escalones que de habitación a habitación hay en las casas de cine, y quedó alojado en la alcoba lujosa, en que se siente el amparo maternal de la madera buena.

Ramón Gómez de la Serna. CINELANDIA (1er capítol). Ed. Valdemar /El Club Diógenes.

divendres, 20 d’agost del 2010

ARRELS NÒMADES, Pius Alibek


(fes click per a veure el llibre al lloc web de La Campana)

Un altre a la cistella, haig de dir que m'ha agradat, que m'ha enganxat des del primer moment i que se m'ha fet curt. D'altra banda és d'aquells que t'ajuden a conèixer i per tant a obrir una miqueta més els ulls.

Ara m'arrepenteixo de no haver estudiat mai religió, sóc una absoluta ignorant, i m'hagués anat bé tenir-ne alguna noció...



(clicant al títol enllaç amb editorial)

dijous, 19 d’agost del 2010

Guaita del vers - 8

Sous la nuit

Los ausentes soplan grismente y la noche es densa.
La noche tiene el color de los párpados del muerto.

Huyo toda la noche, encauzo la persecución y la fuga, canto un
canto para mis males, pájaros negros sobre mortajas negras.

Grito mentalmente, me confino, me alejo de la mano crispada,
no quiero saber otra cosa que este clamor, este resolar en la noche,
esta errancia, este no hallarse.

Toda la noche hago la noche.

Toda la noche me abandonas lentamente como el agua cae
lentamente. Toda la noche escribo para buscar a quien me busca.

Palabra por palabra yo escribo la noche.

De "Textos de sombra y últimos poemas" 1982, Alejandra Pizarnik, vía amediavoz.com

dilluns, 16 d’agost del 2010

ANIMALS TRISTOS. Jordi Puntí.

"Animals Tristos"
Jordi Puntí.
LaButxaca Ed.

Just abans de marxar de vacances, vaig llegir aquest llibre.
Recull de contes curts. Tots al voltant de relacions de parelles i de parelles.

El què és molt divertit és que els personatges que surten de protagonistes en un conte són secundaris en un altre, per exemple.
Es creuen. Com en una pel·lícula coral.

Hi ha un fragment d'un dels contes, que és d'antologia, que és una escena on el protagonista (adúlter i pijo) sopa amb una decoradora (que després acaba sent la seva amant) que és genial com Jordi Puntí explica com són amb només la manera de parlar de cadascú.

Puntí, abans havia escrit "Pell d'armadillo" i després dels "Animals tristos" escriuria l'aclamat per tothom "Maletes Perdudes".
I són excel·lents els seus artícles setmanals al Periódico.

NARRACIONS. Franz Kafka

"Narracions"
Franz Kafka.
Traducció de Joan Fontcuberta.
Quaderns Crema.

Gran recull en català dels contes de Kafka (en castellà existeixen edicions més recents en castellà on hi ha molts més contes) publicat l'any 2000 -tot i que Quaderns Crema havia publicat l'any 1982 dos volums de narracions de Kafka amb un altre traductor. No sé si hi havia els mateixos contes que en aquesta edició...-

Kafka és un dels grans de tota la història. També en la distància curta.
"La transformació" és al·lucinant, "A la colònia penitenciària" pot provocar angunia...
"Un metge de poble", "Una visita a la mina", "Onze fills" és molt bò, "Un artista de la fam"... i així fins a 40 narracions incloses.
Tots els contes del llibre tenen coses a destacar...
Un tour de force inoblidable!

[Personalment, algun conte se m'ha fet un pèl espès (potser la paraula seria kafkià...) potser perquè no estic acostumat a llegir coses així; però amb paciència i lenta perseverància, en cada conte hi he trobat aquests moments de genialitat que suposo que són els que converteixen a Kafka en un gegant.
Però sobretot el què més m'ha fet pensar és com un jove com ell, a la Praga de principi del segle XX podia tenir una imaginació tan desbordant i que se li disparava en mil direccions...
Que m'han vingut ganes de llegir els seus diaris...]

Coincidencia (Ningún lugar sagrado).- Rodrigo Rey Rosa


Edward Hopper.- The nighthawks
Ningún lugar sagrado
Rodrigo Rey Rosa
Seix Barral/Biblioteca breve



COINCIDENCIA

 Me parece ridículo que algún día yo afirmara que el acto de escribir era peligroso para el espíritu, porque he dejado de creer en el espíritu. Ahora bien: si he dejado de creer en lo espiritual después de dedicar casi veinte años a la escritura, quizá -a mi manera- yo tenía razón.
Es curioso, ¿y quizá significativo?, que aquella noche, pocas horas después de escribir lo de arriba, mientras yo devoraba un falafel en una falafelería en St Mark's Place, un hombre muy alto con un grueso libro bajo el brazo entrara en el comedor para decirle a otro hombre, que ojeaba un libro de física nuclear mientras cenaba en compañía de una mujer y un niño de ocho o nueve años: "Tú, que pareces un científico, dime, ¿cuál es la diferencia entre la materia y el espíritu?"
El padre de familia, con un gesto de impaciencia contenida, replicó: "Déjame en paz, por favor, estoy comiendo, estoy con mi hijo y mi señora."
"Sí -dijo el hombre alto-, te vi comiendo y leyendo ese libro mientras tu mujer y tu hijo comían en silencio, y pensé que buscabas algún tipo de sabiduría."
El padre de familia bajó la mirada a su libro, y entonces el extraño se dirigió al niño, que lo miraba fijamente, un poco asustado tal vez, y le dijo: "Para eso solamente hemos venido aquí, muchacho, ésa es la única sabiduría digna: saber distinguir entre el cuerpo y el espíritu, hallar el límite exacto de los dos."
Me levanté de mi mesita individual y salí a la calle, y el hombre alto debió de salir inmediatamente después para doblar la primera esquina porque, al cruzar la calle, yo me volví a ver lo que ocurría en la falafelería a través de la vidriera, y lo único que vi fue al hombre que leía, a su mujer que masticaba, y al niño que, con aire pensativo, se escarbaba una oreja.
 

divendres, 13 d’agost del 2010

Una luna | Martín Caparrós


Una luna.- Martín Caparrós
Eitorial Anagrama

(Gràcies, il cavaliere, per citar i recomanar aquest llibre en la prosa de guàrdia -divendres, 6 d'agost-. Impressionant!)

Una luna és un diari de un viatge, un viatge a l'horror: dones que han estat obligades a prostituir-se, emigrants en pasteres, víctimes africanes de la sida, xiquets soldats, estudiants desarrelats... tot un munt de gent obligada a buscar nous llocs on poder viure una vida distinta a la que els ha pertocat.
Caparrós rep l'encàrrec d'una agència de les Nacions Unides de fer, durant el temps d'una lluna, uns reportatges sobre tota aquesta gent. Ho fa amb una mirada distinta, sense estalviar-se l'autocrítica, abocat a l'abisme, buscant sempre una nova manera de contar aquests horrors, amb tocs d'autobiografia, sempre mirant el doble vessant d'aquest món: rics-pobres, blancs-de color, primer-tercer món, etc. S'ho endú tot per davant: programes d'ajuda, ONGs, organismes internacionals... I sempre, una crònica que t'obliga a posicionar-te, a interrogar-te a tu mateix quin paper hi jugues en aquest món.
Un llibre que et remou els budells i que no deixarà indiferent ningú. Molt recomanable.

KAFKA A L'HOTEL (i últim)

"La nostra vida és molt agitada, cada dia ens porta sorpreses, angoixes, esperances i ensurts que l'individu sol no podria suportar, si no fos que en cada moment del dia i de la nit té el suport dels companys; amb tot i això, però, encara és molt difícil; de vegades milers d'espatlles tremolen sota un pes que, en realitat, anava destinat a un de sol."

Josefina la cantant o el poble de les rates. Franz Kafka.
(Traducció de Joan Fontcuberta.)

KAFKA A L'HOTEL (5)

"I és que, pensant-ho amb més deteniment, resulta que els canvis que la situació sembla haver experimentat en el transcurs del temps no són canvis de la qüestió pròpiament dita, sinó tan sols una evolució de la meva manera de veure-la, en el sentit que la meva percepció es fa, d'una part més tranquil·la i més viril, va més al fons de la qüestió i, de l'altra, en canvi, adopta un cert nerviosisme per la influència invencible dels trasbalsos continus, per lleus que siguin."

Una doneta. Franz Kafka.
(Traducció de Joan Fontcuberta.)

Los tigres son más hermosos.- Jean Rhys


Los tigres son más hermosos
Jean Rhys
Traducció d'Enrique Hegewicz
 Anagrama



Jean Rys ha sido finalmente redescubierta como una de las grandes escritoras del siglo, como lo atestiguan la perfección estilística y la personalísima sensibilidad de Los tigres son más hermosos, su mejor volumen de cuentos.
El título -que corresponde a uno de los relatos- se escogió en parte por la sensación, que se desprende del libro, de que las personas respetables son tan feroces como los tigres... y, desde luego, menos hermosas; y, en parte, por el ácido humor del relato en cuestión, ya que a veces se pasa por alto que el humor está presente en buena parte de la obra de Jean Rhys, por triste, incluso sórdido, que sea el tema.
Jean Rhys escribe sobre los desplazados, los outsiders. En ninguna de estas historias hay un hogar, una familia; los personajes viven en hoteles, habitaciones o pisos alquilados, expatriados no se sabe bien de dónde, precariamente, dependiendo de amigos imposibles. Sus vulnerables heroínas poseen una certera visión de la crueldad e hipocresía de la gente "corriente" y una aguda sensación de "no pertenecer". Todo ello, sin embargo, escapando de los peligros de la autocompasión y con un humor que nunca derrapa hacia lo artificiosamente cómico.
"¿Qué escritor ha creado unas heroínas que, por su femineidad, por su sabiduría sensual, hubieran deleitado a la propia Colette? ¿Quién ha sabido comprender a mujeres tan frágiles como ávidas de vivir en conflicto con la encorsetada burguesía y las ha descrito en su derrota, con el mismo placer masoquista que proporcionan las oleadas románticas en las óperas de Puccini? ¿Y quién, en sus páginas, dota a la riqueza de un glamour que hubiera encantado a Scott Fitzgerald, y propone como su corolario la pavorosa desposesión y el desgaste de la sensualidad que resulta de la pobreza? La respuesta es Jean Rhys" (Montague Haltrecht)
"No hay duda de que Jean Rhys es un maestro del siglo XX y que su preterición durante tantos años resulta cada vez más misteriosa." (Julian Jebb)
Los tigres son más hermosos. Contraportada.


Si algú vol aprofondir més en l'obra d'aquesta "rara avis" de la narrativa anglesa, li recomano que es llegeixi l'estudi que enllaço a continuació:

http://www.ucm.es/BUCM/revistas/fll/11330392/articulos/EIUC9898110177A.PDF

KAFKA A L'HOTEL (i 4)

"El meu cavall ha rebentat i no hi ha ningú que em deixi el seu. M'haig de refiar de la cort per poder enganxar alguna cosa al cotxe; si per casualitat no fossin cavalls, hauria de vitjar tirat per truges. Vet-ho aquí. I faig que sí amb el cap a la família. Ells no en saben res i, si ho sabessin, no s'ho creurien. Escriure receptes és fàcil, però, a part d'això, entendre's amb la gent és difícil."

Un metge de poble. Franz Kafka.
(Traducció de Joan Fontcuberta.)

KAFKA A L'HOTEL (i 3)

"Sovint hi passava nits senceres sense aclucar l'ull, esgarrapant el cuir durant hores i hores. O, sense espantar-se de l'esforç formidable que li representava, acostava una cadira a la finestra, s'enfilava a l'ampit i, repenjat a la cadira, s'hi abocava, segurament per un record vague de la sensació de llibertat que havia experimentat en altre temps cada vegada que mirava per la finestra."

La transformació. Franz Kafka.
(Traducció de Joan Fontcuberta.)

KAFKA A L'HOTEL (i 2)

"Un matí que en Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Jeia de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, aixecant una mica el cap, podia veure's un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual amb penes i treballs s'aguantava el cobrellit, a punt d'acabar de lliscar fins a terra. Les seves múltiples potes, llastimosament primes en comparació amb les seves proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls."

La transformació. Franz Kafka.
(Traducció de Joan Fontcuberta.)

KAFKA A L'HOTEL

"En aparença descansen plans com si els poguéssiu fer rodolar amb una empenteta. No, no podeu, perquè estan estretament units a la terra. Però, és clar, això només en aparença."

Els arbres. Franz Kafka.
(Traducció de Joan Fontcuberta.)

MARGHERITA DOLCEVITA



MARGHERITA DOLCEVITA
Divertida història d'una adolescent amb molta imaginació, que veu com el seu entorn, amb totes les seves virtuts i defectes, es veu alterat per la presència de nous veïns.
L'he llegit en italià o sigui que és possible que m'hagi perdut alguna paraula (la majoria no eren al diccionari per tractar-se d'un llenguatge molt col·loquial), La descripció dels personatges feta per la pròpia protagonista/narradora és divertidíssima (una mare que fuma cigarretes virtuals, que fa unes mandonguilles amb les restes del menjar, enganxadíssima als culebrots i que ella defineix com a bossa de te gastada. Un pare aficionat als trastos vells i la seva "rehabilitació", un germà seguidor ultra d'un equip de futbol, l'altre un cervellet enganxat als videojocs, un avi encantador que espia als veïns amb un binocles i un gosset "marca no t'hi fixis")
Arriben els veïns amb la seva casa ultra moderna que enlloc de finestres tenen projectors d'imatges per fer veure que fan una vida normal, i aquí comencen els canvis al barri i sobretot a casa la Margherita.
El missatge de fons és molt més seriós, "aneu en compte: el feixisme pot tornar en qualsevol moment".

LOS GIRASOLES CIEGOS




La Sinopsi la teniu clicant aquí, però em sembla que no necessita presentacions.


Les 4 històries són impressionants, tristes, punyents, doloroses....feia temps que no plorava llegint.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Guaita del vers - 6


A L'INREVÉS (Da nuces pueris.- Gabriel Ferrater)

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



dilluns, 9 d’agost del 2010

Los papeles póstumos del Club Pickwick.- Charles Dickens (I)



Los papeles póstumos del Club Pickwick
Charles Dickens
Trad. José M. Valverde
DEBOLS!LLO, 2009

"Libros enteros no podrían haber dicho más"
(p. 221)


Tocho + clásico + cuento de navidad = prevención (alerta, cuidado, no te precipites).
No obstante, algunos fiables lectores lo han considerado una de las obras maestras de la literatura inglesa...
Tocho + verano + libro de no llega a 10 euros = adelante, le daremos una oportunidad, poco perdemos, lánzate al abismo de la registradora caja donde cobres la pieza y te cobren a ti, intrépido y audaz cazador de letras impresas.

¡Oh, bendito cielo raso de entrañable tienda de libros, con tu luz suave y tu olor especiado de cola y polvo, gracias por tu cómplice influjo en decisión tan acertada que hábil condujo a tan grata aventura, me he divertido mucho leyéndolo!

- Si he de tener un escudero, quiera Dickens prestarme a Sam Weller...
- Si he de beber hasta ser recogido en una carretilla por las fuerzas del orden tras que en tal estado me abandonen por inconsciencia mis compañeros etílicos, que me queden fuerzas para pensar en interponer judiciales demandas de injusta detención...
- Si me lleva el destino a prisiones inmundas, beba yo con amigos y haga dichosos sus enlaces...
- Si he de meterme en líos, quiera la parca ponerme al lado un "Sir" Campeador, que me mande a ultramarinas colonias para que rehaga mi vida en anónima oportunidad nueva (segunda o tercera o "et cetera")...

Cuento de Navidad es una peli a fuer de repetida consabida y de vacía dulzura hoy.
Seguramente le pongan críticos la misma pega a los "Papeles...".
Pero tiene un puntito de respeto este -y no otros de Camp(o)s valencianos- "molt honorable president" Pickwick de tontos modales hacia, incluso, los pérfidos delincuentes, así como un puntito de feliz desprecio hacia los poderes fácticos establecidos, que molan mazo.
Y, por supuesto, una adjetivación profusa que por deliciosa enamora, por lúcida entretiene y por contagiosa se pega, y que hace de la lectura de las mil y pico páginas un placer que despeja la pereza, el hambre y el calor de este estío.

Y si no queda meridianamente clara la intención de esta entrada (y consecuente salida de la Cistella de l'estiu), adviertan vuestras mercedes que encarecidamente recomiendo la primera novela de este británico chico.

27.08.2010. Vinc de trobar la traducció de Miquel Casacuberta al català, en fomat pdf:
-
PDF Volum I
-
PDF Volum II

diumenge, 8 d’agost del 2010

MEMÒRIES


A usted como librero le tiene que interesar que la gent lea, háganos un elogio de la lectura.
- A mi sólo me interesa que la gente compre. ¿Por qué tengo yo que hacer un elogio a la lectura? Que lea el que quiera… ¿Acaso leen libros los vacunos, los caprinos o los bovinos? Que no lean. El libro es una puerta para huir de la esclavitud. ¿Tengo que hacer un elogio de la libertad? ¿Por qué no me pide un elogio del agua o de la comida o del placer? ¿Tengo que hacer un elogio del hambre?
El libro es otra gratificación que el mundo nos alcanza para ayudarnos a soportar tanta tontería. Nuestra y ajena.
petit fragment de Memorias de un librero escritas por él mismo
Héctor Yánover librero establecido

Guaita del vers - 5

Vicent Andrés Estellés i Ovidi Montllor,
per a tancar el ulls...

dissabte, 7 d’agost del 2010

Guaita del vers - 4

Sota aquest vent s’aviven
calius d’antigues xeres mal colgades...
Estrany cal·lidoscopi
on el que és vell es torna neu intacta
-oferta a tu, perquè hi deixis petjades
i en sollis la puresa massa eixorca-
i on el que és nou perd llei d’estrangeria...!
En tu estimo tot el meu passat
congriat en un sol nom ritual:
els ravals foscos del desig, el mal,
la mar assolellada i el bressol.
Cada tombant del teu cos m’alimenta
d’ altres paisatges que l’ oblit no fon:
el foc encén de nou cada campana
i es clou l’enyor, en retrobar-los vius,
fets carn en tu, i tu els dónes sentit.

No esborraria cap revolt, cap culpa,
cap rastre de coltell, ni l’ombra ni l’estrall,
ni el desert ni la sang sembrada arran de duna,
morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge,
ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals
han rostat i abandonen cansats...:
Prenc el camí que m’ha portat a tu.

del llibre Desglaç, de Maria Mercè Marçal

divendres, 6 d’agost del 2010

L'elegància de l'eriçó

L'elegàcia de l'eriçó.- Muriel Barbery
Trad. Anna Torcal i Salvador Company
Ed. labutxaca

(S'ha parlat molt d'aquest llibre, i sé que la majoria ja l'haurà llegit, però, com que tenia vers ell una certa prevenció i després m'ha agradat tant, no puc estar-me de ressenyar-lo ací.)

Eriçó: Animal crepuscular i nocturn. És discret per natura i és punxegut per fora i refinat per dins.

Així és la portera protagonista d'aquesta història, i així és també una veïneta d'escala que intercala en els pensaments de la protagonista els seus diaris abans que no arribe el dia que ha decidit suiccidar-se.
Una història senzilla, plena de sensibilitat, d'amor per la Cultura (en majúscula) i el llenguatge, crítica a la classe benestant i als adults que porten una existència buida i... moltes més coses.
El final (ai, el final!) no pot ser altre si no no seria real (pensaríem que encara hi ha esperança?).

Una mica més de prosa...

L'ANIVERSARI
Aquell matí, en llevar-se, el senyor M. rocordà que feia exactament deu anys que s'havia casat. Deu anys! El senyor M. tenia molt bona momòria, però en matèria d'aniversaris sovint s'enduia sorpreses. Contemplà uns moments la seva dona que dormia, sortí al corredor i es ficà a la cambra de bany, procurant de no fer soroll per no despertar les criatures.
Davant el mirall repetí la xifra amb estupor: deu anys! I aleshores, d'una manera gairebé maliciosa, saltà la pregunta. Què havia fet durant aquell temps? L'estupor del senyor M. augmentà. Què havia fet? A una velocitat de llampec féu memòria dels esdeveniments que havia viscut: el casament, un viatge a l'estranger, la naixença dels dos fills, la compra del televisor... tot plegat no-res, i encara immers en la rutina diària de la feina. L'esglai s'apoderà del senyor M. Tot allò no tenia cap mena de significació: no era res; almenys, de què pogués sentir-se orgullós. Havia complert les seves obligacions i s'havia deixat portar pel corrent, ni més ni menys que la majoria. ¿Es podia considerar satisfet amb tan poc?
El senyor M. se n'anà a treballar capficat i tot el matí donà voltes a l'assumpte. A l'hora de dinar menjà poc, i dues o tres vegades la seva dona li hagué de cridar l'atenció perquè s'havia quedat amb la forquilla quieta davant la boca i els ulls fits en el buit. La tercera vegada, la seva filla es posà a plorar, la sogra el recriminà i el senyor M., escorregut, demanà perdó, engolí la vianda, s'acomiadà afectuosament de la dona i de les criatures i, sense ni rentar-se la boca, se'n tornà a la fàbrica.
Si haguéssim de jutjar la feina que el senyor M. va fer aquell dia, no podríem pas dedicar-li elogis. A mitja tarda estava desesperat, les mans li tremolaven i s'hagué de prendre una aspirina. Al punt de les sis endreçà els papers, tancà la taula, digué bones tardes i sortí al carrer.
Plovisquejava. El senyor M. se n'alegrà: així no trobaria coneguts. Estava desolat. Una anàlisi rigorosa d'aquells deu anys l'havia convençut de la total inanitat dels seus actes. Més valia acceptar la realitat: era un no ningú. Caminà absort fins al peu de l'escala que, des del safareig públic, pujava fins a casa seva. Allí reposà un moment. S'havia fet fosc. El senyor M. se sentia esgotat i pujà els primers graons amb penes i treballs. Ja res no comptava, o, almenys, ja res no comptava tant com aquell buit de si mateix que sentia. I heus aquí que, a mitja escala, descobrí el barret. El senyor M. es deturà. Hi ha moments en els quals hom se sent amo absolut del seu destí; i aquell n'era un. El senyor M. s'adonà, gairebé espantat, que aquell barret representava la gran oportunitat de la seva vida. S'ajupí a collir-lo. No era ni poc ni gens moll. Allò l'acabà de convèncer. S'alçà solemnement i, mentre se'l posava, formulà un vot: mai més no se'l trauria. Aquell gest l'havia convertit en un altre home. El tros de camí que li faltava per arribar a casa seva el féu quasi corrent.
La seva dona l'esperava al portal i s'avançà a rebre'l a la vorera.
-No et coneixia... et volíem dur un paraigua, però... -Es va interrompre-. Què portes al cap?
-Un barret.
-Ja ho veig; però, per què?
-Perquè he deixat de ser qui era i el barret és el símbol de la meva nova personalitat.
La dona, que se li havia repenjat al braç, se'n separà i se'l mirà uns moments en silenci. Després, sense dir res, esclatà en plors i es ficà corrent a casa seva.
¿Es sorprendrà algú si diem que allò fou el començament del calvari del senyor M.? Durant uns quants dies se succeïren tot de situacions d'una tensió inusitada. Les reaccions de les tres dones que vivien amb el (el fill petit no comptava) foren diverses i contradictòries. La muller, després d'uns dies de lluita desesperada (contra què? es preguntava el senyor M.), adoptà l'aire de qui ha estat profundament ofès, però perdona, si bé no deixa de manifestar constantment l'amarguesa de la seva situació. La filla, que de bones a primeres s'ho agafà rient, acabà per no fer-ne cas. Qui no acceptà el fet de cap manera fou la sogra. Entre plors i crits deia a tothom qui la volia escoltar que el senyor M. s'havia tornat boig, que ella ja es temia que n'era i que bona part de la culpa de tot la tenia la seva filla. Un parell de vegades intentà d'apoderar-se del barret per cremar-lo. El senyor M., que havia suportat estoicament les altres situacions, reaccionà aleshores amb una certa violència, de la qual després es penedí perquè el posava al mateix nivell dels seus detractors.
I passaren els dies. Tal vegada el gest del senyor M. hauria perdut, a poc a poc, importància, si ell n'hagués reduït l'àmbit a casa seva. La seva dona li ho demanà, per tal, deia, d'evitar el "què diran". Però el senyor M. estava massa convençut de la necessitat de manifestar-se tal com era i no va voler donar el braç a tòrcer. Al carrer, a la fàbrica, pertot arreu passejà el seu barret, i no es feia pregar gaire per explicar els motius que l'impel.lien a portar-lo.
De mica en mica a R. es creà un ambient desvavorable a la seva actitud. Els amics se n'apartaren, la gent deixà de saludar-lo i les criatures es reien d'ell pel carrer. Al capdavall els seus superiors de la fàbrica el cridaren a comptes. Allò s'havia d'acabar. El senyor M. no se'n sabia avenir. ¿No treballava tan o més eficaçment que abans? ¿Per ventura havia obligat algú a posar-se un barret com el seu? Els arguments del senyor M. no serviren de res. Calia que es decidís a prescindir del barret o bé que es busqués feina. El senyor M. ho escoltà somrient. En aquells moments sabia que podia prescindir del barret sense deixar de ser qui era. Seria dur i difícil, és clar, però ho podia fer. Demanà una treva que li fou negada: l'endemà mateix s'havia d'haver "normalitzat" la situació.
El senyor M. sortí de la fàbrica meditant sobre certs aspectes de la injustícia dels homes envers els homes. Per això, segurament, no s'adonà dels dos personatges que hi havia a l'escala fins que els tingué al costat. Eren dos agents de l'autoritat. Immediatament comprengué què passava i no hi oposà resistència. Els agents li arrabassaren el barret, el trossejaren i el cremaren davant seu; després, fugiren corrent. Plovisquejava també aquell vespre, i el senyor M., en arribar a casa seva, s'assegué en una butaca i plorà en silenci una llarga estona.

Miquel Martí i Pol. Contes de la vila de R. Edicions 62.

Prosa de guàrdia - 2

1.- Partir

¿Cuándo fue que decidimos que mirar las nubes desde arriba, los mares desde arriba, montañas desde arriba ya no era privilegio de algún dios? ¿Cuándo fue, sobre todo, que creímos que mirar la tierra desde arriba había dejado de volvernos dioses? ¿Cuándo fue que aprendimos a hojear una revista o diario viejo mientras viajamos entre nubes?
Se cae la tarde, vuelo. Se supone que viajar es lo que me gusta, que es una suerte hacerlo, que qué más quiero pero ahora, desatento, me dejo arrinconar por el quobono. Si quobono fuera latín significaría más o menos "con qué objeto" -y, de pronto, no le veo ninguno a todo esto: una luna de vuelos y corridas, zozobras varias, encuentros improbables. ¿Pero cuándo fue que decidimos que había que hacer las cosas con un objeto u objetivo, meta, bono? ¿Cuándo nos dio por confundirnos con los dioses?

Ahora viajo en primera, tengo ventanillas: desde mis ventanillas del avión es muy difícil no mirar que la luna está llena. Desde mis ventanillas del avión, todos dormidos, la luna es lo único que queda.

Es raro el mundo cuando la luna es lo único que queda.

No viajo en primera. En realidad viajo en esa clase supuestamente intermedia que no tiene un nombre, que llaman business, affaires, clipper, club, premier, ejecutiva: cosa de hombres. La clase Hombres es lo que usan todos los que no se pagan el avión: los empleados de cierto rango y privilegio, el famoso mundo corporativo -y unos pocos más. Yo viajo por cuenta de la ONU. En los próximos veintiocho días -en la próxima luna- tengo que pasar por ocho o diez países y escribir sobre los que viajan de verdad: historias de migrantes.

Ahora el viajero no viaja, lo viajan. Hubo tiempos en que desplazarse suponía cierto esfuerzo: caminar, trotar, montar, remar, timonear. En nuestros días la posición del viaje consiste en sentarse en algún modo de sillón banco banquito y esperar que lo lleven. Vuelo, por ahora.

[...]

Martín Caparrós, "Una luna", Anagrama, 2009

dijous, 5 d’agost del 2010

Els contes més bells.- Hermann Hesse














El llibre és una recopilació de setze contes que Hesse va anar escrivint al llarg de cinquanta anys (des del 1903 fins al 1953.)
En aquesta ocasió, en lloc de fer-vos-en un comentari general (només us diré que tots són absolutament recomanables), prefereixo transcriure un dels contes que he trobat més colpidors per la barreja entre bellesa poètica i crueltat humana:

EL LLOP (Der wolf), gener del 1903
Mai no havien tingut un hivern tan terriblement cru i llarg a les muntanyes franceses. Ja feia setmanes que l'aire era clar, trencadís i fred. Durant el dia els grans camps de neu esbiaixats jeien interminables amb el seu color blanc mat sota un cel blau radiant, de nit la lluna els passava pel damunt, clara i menuda, una lluna glaçadora plena de rancúnia la forta llum de la qual es tornava blava i somorta sobre la neu i semblava ben bé gebre. La gent feia tot el que podia per no sortir de casa i sobretot per no pujar als indrets alts, seia mandrosa i malhumorada a les cabanes dels pobles, i a la nit les finestres vermelloses quedaven enterbolides per la resplendor de la llum blava de la lluna i aviat s'apagaven.
Eren temps difícils per als animals de la contrada. Els més petits morien glaçats en grans quantitats, també els ocells queien víctimes de la glaçada, i els cadàvers escanyolits eren presa dels astors i dels llops. Però també aquests patien terriblement a causa del fred i la fam. No és que n'hi hagués gaires, de famílies de llops, i la necessitat els empenyia a establir vincles més estrets. De dia sortien d'un en un. Aquí i allà se n'esmunyia algun sobre la neu, magre, afamegat i alerta, sileciós i tímid com un fantasma. L'ombra esquifida lliscava al seu costat per la superfície nevada. Tot flairant alçava el morro afilat cap al vent i de temps en temps deixava anar un udol sec, turmentat. Però al vespre sortien tots plegats i envoltaven els pobles amb els seus udols enronquits. Allà el bestiar i l'aviram hi eren ben guardats, i rere forts porticons hi havia escopetes apuntant-los. Rares vegades podien haver un petit botí, com ara un gos, i dos de la colla ja havien estat morts a trets.
La glaçada encara persistia. Sovint els llops jeien plegats, quiets i rumiant, escalfant-se els uns amb els altres, i paraven l'orella angoixats cap a la buidor morta que els envoltava, fins que un, turmentat per les cruels tortures de la fam, saltava de sobte enlaire amb un gemec esfereïdor. Aleshores tots els altres giraven el musell cap a ell, es posaven a tremolar i tots a l'una trencaven en uns udols terribles, plens d'amenaces i de laments.
Finalment, els més petits de la colla van decidir marxar. De bon matí van sortir dels seus caus, es van aplegar i van ensumar l'aire glaçat, plens d'excitació i de por. Llavors van partir amb un trot ràpid i regular. Els que es van quedar enrere els van seguir amb ulls vidriosos i oberts de bat a bat, van fer unes dotzenes de passes en la seva direcció, tot d'una es van aturar, indecisos i perplexos, i lentament van retornar a les seves coves buides.
Els que havien emprès la marxa es van dispersar a migdia. Tres d'ells es van dirigir cap a l'est, al Jura suís, els altres van continuar cap al sud. Aquells tres eren animals bells, forts, però terriblement emmagrits. La panxa clara i encongida era estreta com una corretja, al pit les costelles els sobresortien llastimosament, els musells els tenien eixuts i els ulls esbatanats i plens de desesperació. Tots tres van penetrar ben endins del Jura, el segon dia van caçar un moltó, el tercer dia un gos i un poltre i arreu van ser perseguits iradament pels pagesos. A la contrada, que és rica en pobles i petites ciutats, es va escampar la por i l'horror envers aquells intrusos. Els trineus del correu van ser equipats amb armament, ningú no anava d'un poble a l'altre sense escopeta. En aquella contrada desconeguda, després d'un botí tan bo, els tres animals se sentien alhora esporuguits i a pler; es van tornar més eixelebrats que no havien estat mai a casa i a ple dia van entrar a l'estable d'una masoveria. Bramuls de vaques, espetecs de barreres de fusta que s'estellaven, picament de cascos i alè càlid i anhelant omplien l'espai estret i calent. Però aquest cop hi van intervenir els homes. Oferien una recompensa pels llops, que redoblava el valor de la dels pagesos. I en van matar dos, a l'un un tret d'escopeta li va travessar el coll, l'altre va morir a cops de destral. El tercer va fugir i va continuar corrent fins que va caure mig mort sobre la neu. Era el més jove i més bell dels llops, un animal superb ple de força i de formes àgils. Va romandre llarga estona ajagut i panteixant. Al davant dels ulls li giravoltaven cercles d'un vermell de sang, i de temps en temps deixava anar un gemec adolorit i sibilant. Un cop de destral l'havia ferit a l'esquena. Però es va refer i es va poder aixecar de bell nou. Fins aleshores no es va adonar de la distància que havia recorregut en fugir. Enlloc no es veia gent ni cases. Al seu davant, ben a prop, hi havia una muntanya imponent, colgada de neu. Era el Chasseral. Va decidir vorejar-lo. Com que la set el turmentava, va anar fent petites mosssegades a la crosta glaçada i dura de la superfície nevada.
A l'altra banda de la muntanya es va topar de seguida amb un poble. Es feia vespre. Va esperar amagat en una avetosa espessa. Llavors es va esmunyir amb compte ran de les tanques dels horts, tot perseguint l'olor dels estables calents. Al carrer no hi havia ningú. Ell mirava per entremig de les cases, tímid i cobejós. Va sonar un tret. Va alçar el cap enlaire i anava a engegar a córrer quan va sonar un segon tret. Estava ferit. L'abdomen blanquinós tenia el costat tacat de sang que regalimava tenaçment en gotes gruixudes. Malgrat tot va aconseguir fugir a grans gambades i arribar al bosc muntanyenc de l'altre costat. Allà es va aturar un instant a escoltar i va sentir veus i passes que arribaven de dues bandes. Va mirar muntanya enlaire, ple de por. Era empinada, coberta de bosc i difícil d'escalar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant es va enfilar pel pendent dret, mentre a sota un garbuix de malediccions, ordres i llanternes anava vorejant la muntanya. El llop ferit va anar pujant tremolós per l'avetosa mig fosca mentre del costat li rajava lentament la sang amarronada.
El fred havia minvat. El cel de ponent era encalitjat i semblava assenyalar neu. Finalment el llop, esgotat, va arribar dalt del cim. Ara es trobava en un gran camp de neu lleugerament inclinat, prop de Mont Crosin, enlairat al damunt del poble d'on havia fugit. No sentia fam, però sí un dolor tèrbol, tenallant, que venia de la ferida. De la boca que li penjava en sortia un lladruc baix de malalt, el cor li bategava feixuc i adolorit i se sentia oprimit per la mà de la mort com per una càrrega inefablement pesada. Un avet aïllat de branques amples el va atreure; s'hi va asseure a sota i va mirar amb ulls tèrbols cap a la grisa nit de neu. Va passar mitja hora. Ara damunt la neu queia una llum roja mat, estranya i blana. El llop es va redreçar gemegant i va girar el bell cap en direcció a la llum. Era la lluna que a poc a poc s'albirava pel cel tèrbol. Feia moltes setmanes que no havia estat tan vermella ni tan grossa. Els ulls de l'animal moribund es van fixar en el mat disc llunar, i altre cop un feble udol va ranejar al cor de la nit, adolorit i apagat.
Aleshores es van anar veient i sentint llums i passes. Pagesos embolcallats en abrics gruixuts, caçadors i nois joves amb gorres de pell i polaines bastes venien trepitjant la neu. Va ressonar una cridòria. Havien descobert el llop agonitzant, li van engaltar dos trets i cap no el va encertar. Aleshores van veure que s'estava morint i se li van llançar al damunt amb bastons i garrots. Ell ja no se'n va adonar.
Amb els membres trencats se'l van emportar arrossegant-lo cap a Sankt Immer. Reien, fatxendejaven, gaudien per endavant de l'aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d'ells no veia la bellesa del bosc cobert de neu, ni la resplendor de la calma, ni la lluna roja enlairada al damunt del Chasseral, que amb la seva llum feble es reflectia als canons de les seves escopetes, als cristalls de la neu i als ulls apagats del llop mort.
Hermann Hesse. Els contes més bells (Die schönsten Erzählungen)
Edició de Volker Michels
Traducció de Pilar Estelrich
La Magrana, 2003

Guaita del vers - 3

Gairebé totes les promeses es trenquen. Que els pobres acceptin l'adversitat no té a veure ni amb la passivitat ni amb la resignació. Es tracta d'una acceptació que mira i cerca darrere l'adversitat i hi descobreix una cosa que no es pot descriure amb paraules. no és una promesa, ja que (gairebé) totes les promeses es trenquen; és una mena de parèntesi, de pausa en el pas del temps, que, si no, és inexorable. I la suma total de tots aquests parèntesis potser és l'eternitat.
D'A a X. John Berger. Traducció de Laura Baena i Garcia. (Edicions de 1984-Mirmanda, p. 100)

dimecres, 4 d’agost del 2010

Guaita del vers - 2

DÓNA corda al rellotge
del pèndul del record
i escolta't el seu ritme
abans de cercar el mar.
Restaràs orb d'absència
tu que tant l'has temuda.
Has trepitjat la ratlla
borrosa que separa
el silenci del cant
i on s'inicia, obscura,
l'ombra del teu llenguatge.

(de Joan Margarit a "Vell malentès", Col·lecció Poesia 3i4, 1981)

dilluns, 2 d’agost del 2010

Vacances? Guaita del vers - 1

MOESTA ET ERRABUNDA

Digue'm, ¿s'envola de vegades el teu cor, Agathe,
lluny del negre oceà de la immunda ciutat,
cap a un altre oceà en què el fulgor esclata
blau, clar i profund com la virginitat?
Digue'm, ¿s'envola de vegades el teu cor, Agathe?

La mar, la vasta mar, consol d'una suada!
¿Quin dimoni ha donat a la mar, cantaire ronca
que acompanya el gran orgue de reganyosos vents,
aquesta funció sublim de gronxadora?
La mar, la vasta mar, consol d'una suada!

Emporta-te'm, vagó! Roba'm, fragata!
Lluny, mérs enyà!, que el fang és fet, aquí, amb els nostres plors!
-¿És cert que, de vegades, el cor tan trist d'Agathe
diu: Lluny de remordiments, crims i dolors,
emporta-te'm, vagó! Roba'm, fragata?

Ets lluny, molt lluny, edèn tot perfumat,
on, sota l'atzur clar, tot hi és amor i joia,
i tot allò que s'ama és digne de ser amat,
lloc on s'ofega el cor en pura voluptat!
Ets lluny, molt lluny, edèn tot perfumat!

Però el paradís verd d'amors de la infantesa,
els cants, les curses, els petons, els rams,
els violins vibrants enllà de la devesa,
amb vi a les gerres, el vespre, enmig dels camps
-però el paradís verd d'amors de la infantesa,

el càndid paradís, ple de plaers furtius,
¿es troba més enllà de l'Índia i de la Xina?
¿Podrem cridar-lo amb lamentacions,
i encara revifar-lo amb paraula argentina,
el càndid paradís ple de plares furtius?


Les flors del mal, Charles Baudelaire (edició bilingüe i completa a cura de Jordi Llovet per a Edicions 62).


diumenge, 1 d’agost del 2010

MALDITO KARMA, David Safier




Sinopsis

La presentadora de televisión Kim Lange está en el mejor momento de su carrera cuando sufre un accidente y muere aplastada por el lavabo de una estación espacial rusa. En el más allá, Kim se entera de que ha acumulado mal karma a lo largo de su vida: ha engañado a su marido, ha descuidado a su hija y ha amargado a cuantos la rodean. Pronto descubre cuál es su castigo: está en un agujero, tiene dos antenas y seis patas… ¡es una hormiga! Kim no tiene ganas de ir arrastrando migas de pastel tras haber eludido los hidratos de carbono toda su vida. Además, no puede permitir que su marido se consuele con otra. Sólo le queda una salida: acumular buen karma para ascender por la escala de la reencarnación y volver a ser humana. Pero el camino para dejar de ser plagado de contratiempos. Un millón de lectores en Alemania ya han disfrutado de esta hilarante novela, que ha colocado a David Safier en lo más alto de la escena literaria europea. Maldito karma es una historia de desbordante fantasía, una entrañable fábula que, entre carcajadas, nos ayuda a reflexionar sobre las prioridades de nuestra vida. Léela y descubre el secreto de la felicidad.
Un altre que es llegeix en dos vespres, o en dos matins de platja ( si algú es fa càrrec de la canalla). Divertida, intel.ligent, sarcàstica...La protagonista que es reencarna en diversos animals només coincideix amb un altre humà reencarnat, que afegeix un plus de sentit de l'humor a la ja divertida història. (no desvetllaré la identitat per no aixafar futures lectures)
Vaja un "divertimento" amb molta "moralina", tot i que aquesta no es fa empalagosa, suposo que per la combinació de mort, ànima, instints animals, amor, remordiments, atracció física... No té pèrdua la reencarnació en formiga, crec a partir d'ara m'ho rumiaré dues vegades abans de liquidar les que se'm passegen per tota la casa, la resta de reencarnacíons també semblen molt ben ambientades.

La rueda del agua (un precioso relato de Le Clézio)


En El País se puede leer uno de los relatos del libro Mondo y otras historias de J.M.G. Le Clézio (traducción de Vera Waskman) editado por Tusquets en 2010, aunque es de 1978.

El sol todavía no ha salido sobre el río. Por la angosta puerta de la casa, Juba mira las aguas planas que ya espejean, al otro lado de los campos grises. Se incorpora en la cama, aparta la sábana que lo envuelve. El aire frío de la mañana le da escalofríos. En la casa oscura, hay otras formas enrolladas en las sábanas, otros cuerpos dormidos. Juba reconoce a su padre, al otro lado de la puerta, a su hermano y, al fondo, a su madre y a sus dos hermanas muy juntas bajo la misma sábana. Un perro ladra largamente, en alguna parte, con una voz extraña que canta y luego se estrangula. Pero no hay muchos ruidos en la tierra, ni en el río, pues el sol todavía no ha salido. La noche está gris y fría, lleva el aire de las montañas y del desierto y la luz pálida de la luna.
Juba mira la noche temblando, sin moverse de su cama. A través de la manta de juncos trenzados, el frío de la tierra sube y se forman gotas de rocío sobre el polvo. Fuera, las hierbas brillan un poco, como filos húmedos. Las acacias grandes y delgadas están negras, inmóviles en la tierra resquebrajada.
Juba se levanta sin hacer ruido, dobla la sábana y enrolla la estera, luego camina sobre el sendero que atraviesa los campos desiertos. Mira el cielo, al este, y adivina que el día aparecerá de un momento a otro.
(leer completo en pdf)