dijous, 5 d’agost de 2010

Els contes més bells.- Hermann Hesse














El llibre és una recopilació de setze contes que Hesse va anar escrivint al llarg de cinquanta anys (des del 1903 fins al 1953.)
En aquesta ocasió, en lloc de fer-vos-en un comentari general (només us diré que tots són absolutament recomanables), prefereixo transcriure un dels contes que he trobat més colpidors per la barreja entre bellesa poètica i crueltat humana:

EL LLOP (Der wolf), gener del 1903
Mai no havien tingut un hivern tan terriblement cru i llarg a les muntanyes franceses. Ja feia setmanes que l'aire era clar, trencadís i fred. Durant el dia els grans camps de neu esbiaixats jeien interminables amb el seu color blanc mat sota un cel blau radiant, de nit la lluna els passava pel damunt, clara i menuda, una lluna glaçadora plena de rancúnia la forta llum de la qual es tornava blava i somorta sobre la neu i semblava ben bé gebre. La gent feia tot el que podia per no sortir de casa i sobretot per no pujar als indrets alts, seia mandrosa i malhumorada a les cabanes dels pobles, i a la nit les finestres vermelloses quedaven enterbolides per la resplendor de la llum blava de la lluna i aviat s'apagaven.
Eren temps difícils per als animals de la contrada. Els més petits morien glaçats en grans quantitats, també els ocells queien víctimes de la glaçada, i els cadàvers escanyolits eren presa dels astors i dels llops. Però també aquests patien terriblement a causa del fred i la fam. No és que n'hi hagués gaires, de famílies de llops, i la necessitat els empenyia a establir vincles més estrets. De dia sortien d'un en un. Aquí i allà se n'esmunyia algun sobre la neu, magre, afamegat i alerta, sileciós i tímid com un fantasma. L'ombra esquifida lliscava al seu costat per la superfície nevada. Tot flairant alçava el morro afilat cap al vent i de temps en temps deixava anar un udol sec, turmentat. Però al vespre sortien tots plegats i envoltaven els pobles amb els seus udols enronquits. Allà el bestiar i l'aviram hi eren ben guardats, i rere forts porticons hi havia escopetes apuntant-los. Rares vegades podien haver un petit botí, com ara un gos, i dos de la colla ja havien estat morts a trets.
La glaçada encara persistia. Sovint els llops jeien plegats, quiets i rumiant, escalfant-se els uns amb els altres, i paraven l'orella angoixats cap a la buidor morta que els envoltava, fins que un, turmentat per les cruels tortures de la fam, saltava de sobte enlaire amb un gemec esfereïdor. Aleshores tots els altres giraven el musell cap a ell, es posaven a tremolar i tots a l'una trencaven en uns udols terribles, plens d'amenaces i de laments.
Finalment, els més petits de la colla van decidir marxar. De bon matí van sortir dels seus caus, es van aplegar i van ensumar l'aire glaçat, plens d'excitació i de por. Llavors van partir amb un trot ràpid i regular. Els que es van quedar enrere els van seguir amb ulls vidriosos i oberts de bat a bat, van fer unes dotzenes de passes en la seva direcció, tot d'una es van aturar, indecisos i perplexos, i lentament van retornar a les seves coves buides.
Els que havien emprès la marxa es van dispersar a migdia. Tres d'ells es van dirigir cap a l'est, al Jura suís, els altres van continuar cap al sud. Aquells tres eren animals bells, forts, però terriblement emmagrits. La panxa clara i encongida era estreta com una corretja, al pit les costelles els sobresortien llastimosament, els musells els tenien eixuts i els ulls esbatanats i plens de desesperació. Tots tres van penetrar ben endins del Jura, el segon dia van caçar un moltó, el tercer dia un gos i un poltre i arreu van ser perseguits iradament pels pagesos. A la contrada, que és rica en pobles i petites ciutats, es va escampar la por i l'horror envers aquells intrusos. Els trineus del correu van ser equipats amb armament, ningú no anava d'un poble a l'altre sense escopeta. En aquella contrada desconeguda, després d'un botí tan bo, els tres animals se sentien alhora esporuguits i a pler; es van tornar més eixelebrats que no havien estat mai a casa i a ple dia van entrar a l'estable d'una masoveria. Bramuls de vaques, espetecs de barreres de fusta que s'estellaven, picament de cascos i alè càlid i anhelant omplien l'espai estret i calent. Però aquest cop hi van intervenir els homes. Oferien una recompensa pels llops, que redoblava el valor de la dels pagesos. I en van matar dos, a l'un un tret d'escopeta li va travessar el coll, l'altre va morir a cops de destral. El tercer va fugir i va continuar corrent fins que va caure mig mort sobre la neu. Era el més jove i més bell dels llops, un animal superb ple de força i de formes àgils. Va romandre llarga estona ajagut i panteixant. Al davant dels ulls li giravoltaven cercles d'un vermell de sang, i de temps en temps deixava anar un gemec adolorit i sibilant. Un cop de destral l'havia ferit a l'esquena. Però es va refer i es va poder aixecar de bell nou. Fins aleshores no es va adonar de la distància que havia recorregut en fugir. Enlloc no es veia gent ni cases. Al seu davant, ben a prop, hi havia una muntanya imponent, colgada de neu. Era el Chasseral. Va decidir vorejar-lo. Com que la set el turmentava, va anar fent petites mosssegades a la crosta glaçada i dura de la superfície nevada.
A l'altra banda de la muntanya es va topar de seguida amb un poble. Es feia vespre. Va esperar amagat en una avetosa espessa. Llavors es va esmunyir amb compte ran de les tanques dels horts, tot perseguint l'olor dels estables calents. Al carrer no hi havia ningú. Ell mirava per entremig de les cases, tímid i cobejós. Va sonar un tret. Va alçar el cap enlaire i anava a engegar a córrer quan va sonar un segon tret. Estava ferit. L'abdomen blanquinós tenia el costat tacat de sang que regalimava tenaçment en gotes gruixudes. Malgrat tot va aconseguir fugir a grans gambades i arribar al bosc muntanyenc de l'altre costat. Allà es va aturar un instant a escoltar i va sentir veus i passes que arribaven de dues bandes. Va mirar muntanya enlaire, ple de por. Era empinada, coberta de bosc i difícil d'escalar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant es va enfilar pel pendent dret, mentre a sota un garbuix de malediccions, ordres i llanternes anava vorejant la muntanya. El llop ferit va anar pujant tremolós per l'avetosa mig fosca mentre del costat li rajava lentament la sang amarronada.
El fred havia minvat. El cel de ponent era encalitjat i semblava assenyalar neu. Finalment el llop, esgotat, va arribar dalt del cim. Ara es trobava en un gran camp de neu lleugerament inclinat, prop de Mont Crosin, enlairat al damunt del poble d'on havia fugit. No sentia fam, però sí un dolor tèrbol, tenallant, que venia de la ferida. De la boca que li penjava en sortia un lladruc baix de malalt, el cor li bategava feixuc i adolorit i se sentia oprimit per la mà de la mort com per una càrrega inefablement pesada. Un avet aïllat de branques amples el va atreure; s'hi va asseure a sota i va mirar amb ulls tèrbols cap a la grisa nit de neu. Va passar mitja hora. Ara damunt la neu queia una llum roja mat, estranya i blana. El llop es va redreçar gemegant i va girar el bell cap en direcció a la llum. Era la lluna que a poc a poc s'albirava pel cel tèrbol. Feia moltes setmanes que no havia estat tan vermella ni tan grossa. Els ulls de l'animal moribund es van fixar en el mat disc llunar, i altre cop un feble udol va ranejar al cor de la nit, adolorit i apagat.
Aleshores es van anar veient i sentint llums i passes. Pagesos embolcallats en abrics gruixuts, caçadors i nois joves amb gorres de pell i polaines bastes venien trepitjant la neu. Va ressonar una cridòria. Havien descobert el llop agonitzant, li van engaltar dos trets i cap no el va encertar. Aleshores van veure que s'estava morint i se li van llançar al damunt amb bastons i garrots. Ell ja no se'n va adonar.
Amb els membres trencats se'l van emportar arrossegant-lo cap a Sankt Immer. Reien, fatxendejaven, gaudien per endavant de l'aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d'ells no veia la bellesa del bosc cobert de neu, ni la resplendor de la calma, ni la lluna roja enlairada al damunt del Chasseral, que amb la seva llum feble es reflectia als canons de les seves escopetes, als cristalls de la neu i als ulls apagats del llop mort.
Hermann Hesse. Els contes més bells (Die schönsten Erzählungen)
Edició de Volker Michels
Traducció de Pilar Estelrich
La Magrana, 2003

4 comentaris:

  1. il cavaliere rosso5 d’agost de 2010, 8:27

    caram, gràcies, caldrà afegir aquest també a la cistella...

    ResponElimina
  2. Felicitats pel teu blog.
    Fa poc he llegit el conte "Der wolf" de Herman Hesse i m'ha agradat trobar-lo aquí.
    És un conte preciós, tot i que molt trist.

    Salut!

    Bastet
    www.edumusica.cat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Bastet. Aquest és un conte molt impactant i trist; per això el vaig triar per posar-lo aquí, tot i que la resta de contes de l'antologia també valen la pena.

      Només vull aclarir-te que aquest no és el meu bloc. "Els orfes del senyor Boix" és un bloc coral on hi col·laborem unes quantes persones. Des de fa quasi tres anys, cadascún de nosaltres hi anem fent aportacions sobre els llibres que llegim, arribant a constituir una mena de club de lectura força interessant. Si hi fas un tomb et trobaràs amb molt bones recomanacions. Ara em donaré una volta pel teu.

      Gràcies per visitar-nos i salut!

      Elimina