dissabte, 31 de desembre del 2011

dimarts, 27 de desembre del 2011

cadàver exquisit V

Any nou, cadàver nou. I, per això, us plantegem un nou assassinat que, de ben segur, acollireu de manera tan entusiasta com sempre.



Foto: de Radio Safa Baena

Cadàver exquisit V

Per a aquesta nova singladura d’assassinats, la proposta és construir una història des de diferents punts de vista, sense conèixer-la per dins ningú, només la mirada exterior d’alguns espectadors sobre allò que estan veient.
Miraríem una situació des de fora. Com ara des d’un lloc elevat o com un ocell que planeja per sobre l’escena o com algú que està observant-la, i tots hi diríem la nostra.
No es tractaria, doncs, de descriure uns fets, els quals tothom veu en més o menys amplitud (depenent de quan entra en escena o des d’on es troba) sinó sobretot de copsar què està passant per davall dels gestos, crits, accions... fàcilment observables des de fora.

El procés per a la construcció del Cadàver seria el següent:

1. Els col·laboradors han de manifestar la seua voluntat de participar-hi, tot i escrivint un email a elsorfesdelsenyorboix@gmail.com

2. Plantejaríem una situació amb uns personatges i unes accions que s’observen des de l’exterior, sense saber exactament què estan dient-se o fent, ni per què.

3. Posaríem uns àlies als personatges que hi intervenen per a que els col·laboradors sàpiguen de quin personatge estem parlant.

4. A aquells orfes, òrfenes, voluntaris, amics, amigues, companyes, companys... que hi manifesten la seua intenció de col·laborar se’ls enviarien la situació de la qual hem de partir (punt 2) i els àlies dels personatges (punt 3). I després d’un sorteig dels observadors, quin d’aquests personatges li correspon a ella/ell. És a dir, que després de sortejar els rols, cadascú inventaria la història que ell/a creu que està desenvolupant-se, des del seu punt de vista. Només ha d’incidir en els punts que hi ha marcats al plantejament.

5. En recollir totes les col·laboracions, per acabar-ho d’arrodonir o d’embullar-ho tot encara més, podríem fer que un investigador tingués accés als escrits, i ell els reuneix i els ordena per tal de fer un informe o una publicació. És a dir que, basant-se en tot plegat i per mitjà d’anotacions que hi fa als textos, intentarà de donar una explicació tan versemblant com pugui de tot plegat o, almenys, intentar aclarir-se ell mateix o aclarir a un possible lector les moltes incongruències que de ben segur eixiran en els diferents punts de vista.

6. O siga, que ara només heu de dir que hi voleu participar, en aquest nou viatge, i ja us enviem com heu de fer-ho.

En aquesta vida, no tot ha de ser Crisi, desànim i malestars. Ànim a tots, i a jugar!

El perfeccionista en la cocina, JULIAN BARNES

The Pendant in the Kitchen
JULIAN BARNES
traducció de Jaime Zulaika
Anagrama 2006

Després de llegir "Arthur i George" em va quedar clar que la lectura de Barnes tot just acabava de començar, i aquí em teniu, seguint les encertades recomanacions de l'Imma C. 

És un llibre divertidíssim en el  que se't van presentant situacions i angoixes viscudes (com a mínim per mi, incapaç de cuinar res de nou sense la recepta davant...), per exemple quina mida tenen les cebes mitjanes, la impossible semblança entre la foto de la recepta i el resultat obtingut, la complexitat de la cuina "senzilla", la pressió de preparar un àpat, les errades de les receptes, els trucs/trampes dels experts...vaja, tot un reguitzell de situacions que quan les vius et semblen de tot menys còmiques però que explicades per en Barnes te'n fas un fart de riure.

D'altra banda, fa continues referències a autors de llibres de cuina i cuiners britànics, dels que jo no en tinc cap coneixement, per tant, segur que llegit per un britànic el llibre encara deu ser més ocurrent.

Un llibre ideal pels cuiners i cuineres aficionats, pels amants de la bona cuina, pels que hem après a cuinar amb un llibre a davant i un altre al darrera i pels que ens agrada llegir en Barnes.

A més a més compta amb unes il·lustracions precioses de Joe Berger.



dijous, 22 de desembre del 2011

The artist.- Michel Hazanavicius

THE ARTIST.  França, 2011
Director i guionista: Michel Hazanavicius
Director de fotografia: Guillaume Schiffman
Actors principals: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, John Goodman
Productor: Thomas Langmann



S’ha de ser molt agosarat per presentar una pel·lícula francesa en blanc i negre, muda i amb una concepció de l’amor d’allò més naïf i estilitzat (sense escenes de sexe explícit, vaja!) I que a més, centri el seu argument en el Hollywood de finals dels anys 20, quan encara se’n deia Hollywoodland, quan es va passar del cine mut al sonor, en moltes ocasions, de forma traumàtica.
            Tot i aquests -en aparença- inconvenients, The artist ja ha guanyat premis a Nova York i a Cannes, i sembla que té bastant èxit entre el públic. A mi m’ha fascinat tot: les imatges, el ritme, l’expressivitat dels protagonistes, la música, les referències implícites a directors i pel·lícules mítics, el llenguatge purament cinematogràfic i el joc de miralls d’un art fonamentalment visual que s’explica a sí mateix a través dels seus propis codis.
Vull fer especial menció a la caracterització, qüestió que moltes vegades, quan es vol reproduir una època passada, no es tracta amb la deguda fidelitat i, en conseqüència, trobem inexactituds històriques o estètiques. No és el cas de The artist. Ni de bon tros. És una meravella com el director ha aconseguit plasmar l’esperit d’aquells anys, d’aquell ambient tan especial de dandys i flappers, amb l’ajuda d’una acuradíssima fotografia (un autèntic homenatge a mestres com Chaplin, Willy Wilder, Fritz Lang, Mark Sandrich i Tod Browning, entre altres).
I què dir dels actors? Senzillament, perfectes; cent per cent creïbles i amb un magnetisme que ja voldrien tenir algunes “estrelles” de les més conegudes i cotitzades.
Ja sé que en aquest bloc solem parlar de llibres, però no m’he pogut resistir a fer la ressenya d’una pel·lícula que, al meu parer, porta el camí d’esdevenir un clàssic. Ja em perdonareu l’heterodòxia, però necessitava recomanar-vos-la.

dilluns, 19 de desembre del 2011

BOGERIES DE BROOKLYN. Paul Auster

Bogeries de Brooklyn
Paul Auster.
Labutxaca Ed.
Traducció d'Albert Nolla.

Nathan, el protagonista té un càncer en estat avançat i un divorci recent, torna després de molts anys, a Brooklyn, on va néixer, per en certa manera morir...
Un sentiment de tristesa i solitud amb què arriba al barri que s'anirà transformant després que casualment es trobi un seu nebot que treballa de dependent a una llibreria de vell, i amb la camarera sudamericana que cada dia li serveix el dinar...

"-També hi ha bons moments. Moments de gràcia inesborrables, petits esclats de joia, miracles inesperats. Com quan passes per Times Square a quarts de quatre de la matinada, quan ja no hi ha trànsit, i de sobte t'adones que estàs sol al centre del món, amb els llums de neó que et cauen a sobre de totes bandes. O quan vas a més de cent per Belt Parkway just abans de l'alba i sents com l'olor del mar entra a dolls per la finestra. O quan travesses el Pont de Brooklyn just en el moment en què la lluna plena omple l'arc i no veus altra cosa que la rodonesa groga i brillant de la lluna, tant grossa que t'espanta, i llavors t'oblides que vius aquí a la Terra i t'imagines que voles, que el taxi té ales i que vas volant per l'espai. No hi ha cap llibre que pugui igualar aquestes coses. Et parlo de la trascendència. D'abandonar el teu cos i penetrar en la plenitud i en l'espessor del món."
(pag 37)

Al mateix temps, Nathan està escrivint "El llibre de l'estupidesa humana": un recull bastant perequià de diferents moments seus i de coneguts d'ell i que permet a Paul Auster barrejar diferentes històries amb el relat principal, que al mateix temps hi ha les històries del nebot i la seva germana; el propietari de la llibreria....

No és el millor Auster, el d'aquelles primeres novel·les bastant inolvidables, però un Auster sempre és un Auster!! I quan té aquells rampells de genialitat te n'adones.
(És com el Barça, que encara que perdi sempre és el Barça!!!)
Però té també aquestes constants que té sempre l'autor amb els protagonistes: les casualitats i l'atzar, la literatura, la vida a Nova York...

"Llegir va ser la meva evasió i el meu confort, el meu consol, el meu estímol predilecte: llegir només pel plaer de llegir, per la bella calma que t'envolta quan sents com les paraules d'un autor et ressonen dins el cap..."
(pag 21.)

divendres, 16 de desembre del 2011

La triple vida de Michele Sparacino, ANDREA CAMILLERI

La triple vida de Michele Sparacino
ANDREA CAMILLERI
BROMERA, 2010
traducció d'Enric Salom

Contraportada

L’atzar té el caprici de fer nàixer Michele Sparacino al voltant de la mitjanit, un fet que resultaria intranscendent si no fóra perquè hi ha qui afirma que el rellotge del poble s’avança deu minuts. Aleshores... en quin dia ha nascut realment? El problema es fa més i més gran quan apareix en escena un altre Michele Sparacino, un agitador de masses que aconsegueix que els treballadors de les mines es revolten contra els amos per no pagar-los aquests deu minuts de més que han fet cada dia.Aquest segon Sparacino, però, no existeix realment. És el resultat de la fantasia de Liborio Sparuto, un periodista mandrós i mentider que s’inventa aquesta figura esmunyedissa fora de la llei per explicar la revolta. El Michele Sparacino de carn i ossos pagarà tota la vida per les mentides de Sparuto. Potser encara tindrà una tercera vida per a reparar aquestes equivocacions, però ni tan sols així deixarà de ser un home qualsevol marcat per un destí immerescut.

Es tracta d'un conte, de 45 pàgines, que forma part d'una sèrie d'històries que en Camilleri escriu per pur plaer d'escriure. És un conte curiós, divertit i alhora cru, perquè narra les conseqüències nefastes que pot tenir el periodisme basat en la desinformació i en la mediocritat i com pot afectar a la vida íntima de les persones. Com a curiositat el periodista es diu "Liborio Sparuto", sparuto em sembla que és una de les maneres de dir "petit" en italià.

El conte va acompanyat d'una deliciosa conversa (jo més aviat li'n diria entrevista) entre Francesco Piccolo (també escriptor) i Andrea Camilleri, en la que aquest darrer explica el què volia transmetre amb aquest conte, però també parla de Montalbano, d'Itàlia, del periodisme, de la seva llengua, de la seva manera d'esciure i finalment de la seva vida.

Tot el conjunt forma una petita delicia!

Us deixo l'enllaç amb l'editorial on hi trobareu les primeres planes.

La portada és un fragment del preciós quadre de Balthus, The Street de 1933, MoMA

dimecres, 14 de desembre del 2011

Recordant Miguel Hernández


Miguel Hernández. Retrat d'Antonio Buero Vallejo (1940)


Vénen maldades.
    I enmig d’injustícies flagrants, retallades obscenes, presumptes de diferents pelatges i atzagaiades de señoritos ultramuntans, sempre ens quedarà la veu intensa, la paraula poèticament contundent de Miguel Hernández.
   Que vostès ho gaudeixin: 


ACEITUNEROS

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Baix continu.- Jaume Cabré



Baix continu
Jaume Cabré
Editorial Proa

Antologia amb 6 contes 6 enllaçats tots per la música. No són contes nous: provenen de dos llibres anteriors: Llibre de preludis i Viatge d'hivern, i són aplegats ací per la música que els traspassa.

Com sap l'avesat en música clàssica, "el baix continu és una línia de baix independent que s'estén al llarg de tota una peça. Sobre aquesta base, s'improvisen harmonies en un instrument de teclat o en altres instruments productors d'acords". Aquest títol ho diu tot dels contes: tots tenen trets d'unió, alguns personatges, alguns compositors (Bach i Schubert, sobretot) temes comuns, el sentit de la música i de la vida en general... i l'estil (diu Cabré, que musical, que són per a llegir-los en veu alta).

Històries evocadores, tristes, poètiques, d'homenatge a personatges víctimes, oblidats (encara que no hagen estat reals) amb desig d'eternitat, de veritat, de perfecció...

El volum està inclòs en la col·lecció Les Eines, especialment concebuda per a estudiants de secundària, però s'adreça ​​al públic general, i també compta amb un estudi, bibliografia i propostes de treball de M. Roser Trilla, per la qual cosa les notes informatives, aclaridores i molt adients ajuden en aquells aspectes musicals, de compositors o geogràfics que ens poden no resultar usuals.

Un goig de lectura (Llàstima que siga un llibre tan curt!).
(Bé, però ja tinc a l'abast el Jo confesso, que és una mica més extens.)

dissabte, 10 de desembre del 2011

El Ejército Furioso.- Fred Vargas



El Ejército Furioso
Fred Vargas
Traducció: Anne-Hélène Suárez Girard
Siruela


Última entrega de la saga del comisari Adamsberg, El Ejército Furioso (novel·la policiaca, negra?).
L'acció comença a París, amb un crim insòlit (un ancià asfíxia la seua dona amb molles de pa!), que Adamsberg resol ben aviat, i amb un colom amb les potes lligades per un cordó de sabates i una dona de poble que hi arriba amb molta por i una incrïble llegenda d'un exèrcit de morts sota el braç. Immediatament es veu ficat en una voràgine de supersticions de l'Edat Mitjana, assassinats en sèrie, fantasmes que cobren vida... i d'altres ingredients d'extravagants i de reals , que mai de la vida penses que s'ensamblaran i tindran coherència (Per a aquest fans, només hi ha algun moment en el que l'autora tiba massa la corda i sembla , potser, un pèl exagerat, però li ho perdona).
Però no, la Vargas (en realitat, Frédérique Audoin-Rouzeau), ens atrapa com l'aranya i va embolicant-nos amb uns fils de seda (diàlegs disparatats però efectius, personatges molt ben dibuixats, històries colaterals...), i de colp ja ho entenem tot, ens sembla tot creïble i diàfan, i es tanca la història d'una manera que arribem a pensar que és la cosa més normal del món.

Per a qui s'ho va passar pipa amb La tercera virgen, El hombre de los círculos azules, Un lloc incert, etc. es llegirà aquest "Ejército Furioso" tot seguit.

divendres, 9 de desembre del 2011

Más allá del espejo.- John Connolly



Más allá del espejo
John Connolly
Traducció: Carlos Milla Soler
Tusquets editores




No és una nova entrega de la sèrie del detectiu Charlie Parker. És una novel·la curta (escrita el 2004) que se situa entre El camino blanco i El ángel negro.
En ella apareix per primera vegada la figura del Coleccionista, que formarà part dels malsons d'altres novel·les del Connolly.
Només per això i per obrir, com quasi sempre en les seues històries, una porta que comunica directament amb l'infern on resideix el mal, paga la pena de llegir-la als seguidors incondicionals d'aquest conreador de la novel·la negra, fosca, obscura.

dijous, 8 de desembre del 2011

Odissea.- Homer (versió de Joan F. Mira)


Odissea
Homer
Versió de Joan F. Mira
Proa


En les albors de la Literatura, junt a la Ilíada, hi ha l'Odissea.

Els déus i nosaltres sabem de què tracta aquesta història escrita amb quasi 12.000 versos: Acabada la mítica guerra de Troia, Ulisses un dels que hi han participat vol tornar amb els seus hòmens a Ítaca. Allí l'esperen la seua dona Penèlope i el seu fill Telèmac. Coneixem l'estratagema que utilitza Penèlope per retardar l'elecció d'un nou marit, l'aventura amb el ciclop Polifem, fill de Posidó, les sirenes, l'estada amb Calipso, amb Circe... i tot el seguit d'aventures i penes que es converteix en una odissea per antonomàsia (Odisseu, nom d'Ulisses en grec), fins arribar al torneig i la guerra amb els pretendents de Penèlope. Una història humana, "però el seu curs i el seu desenllaç depenen sobretot dels déus".

Homer (si és que va existir aquest personatge) es mostra com un gran literat i utilitza recursos de mestre. La història no es conta de manera linial, sinó que l'acció pot anar avant i enrere en qualsevol moment. Com diu Jordi Cornudella a la introducció, "Veure directament l'acció de l'Odissea, viure-la des de dins, deixar-s'hi endur, és la cosa més senzilla i més plaent del món"...

Molt bona la introducció del J. Cornudella, i la de J. F. Mira, on explica com ha estat la seua traducció, el tipus de vers que ha utilitzat, el lèxic usat... i sobretot les seues ganes d'acostar al lector actual una obra actual. Aquesta versió té la virtud d'explicar-te, quasi sense notes, tant la història com la manera de contar-la.
Molt interessants també les introduccions que fa el Mira a cadascun dels XXIV cants en que es divideix el poema èpic.

Un clàssic per a gaudir-lo sense presses, i si pot ser junt al foc de la llar lluny del tràfec i la crisi diaris.

diumenge, 4 de desembre del 2011

La sal de la vida, Anna Gavalda



ANNA GAVALDA
La sal de la vida
Seix Barral, 2010
Traductora del francès al castellà: Isabel González-Gallarza


SINOPSI

«La sal de la vida és un relat alegre, ple de somriures, de jocs, de reis, reines i asos, que ens recorda que tot és possible encara », ANNA GAVALDA.
Simone, Garance i Lola, tres germans que ja s'han fet grans, fugen d'un casament familiar que promet ser aburridíssim per anar a trobar-se en un vell castell  amb Vincent, el germà petit. Oblidant-se de marits i mullers, fills, divorcis, preocupacions i tristeses, viuran un darrer dia d'infància robat a la seva vida d'adults.



La sal de la vida és un homenatge als germans, companys inesborrables de la nostra infància. Una novel·la amb tots els ingredients que han fet de Gavalda una de les autores més llegides i admirades de la literatura europea: alegria, tendresa, nostalgia i humor.


Aquesta sinopsis m'ha portat a llegir aquest llibre.... i buffff, decepció total... algú ha llegit res més de l'Anna Gavalda? 
Només hi ha dos punts en el que el llibre es salva, de les pàgines 30 a 40, en la que fa una oda als records d'infància i sobretot de reconeixement de la feina feta pels pares..."Porque fueron ellos quienes nos enseñaron los libros y la música. Fueron ellos quines nos hablaron de otras cosas y nos obligaron a verlo todo de otra manera. Más alto, más lejos. Pero fueron ellos también quienes olvidaron enseñarnos a confiar en nosotros mismos. Pensaban que no hacía falta, que la confianza la adquiriríamos solos, de forma natural. Que teníamos talento para la vida y que los halagos nos estropearían el ego."
I les pàgines finals en les que fa un repàs musical a la vida dels 4 germans.

dijous, 1 de desembre del 2011

LA SOLITUD DELS NOMBRES PRIMERS, Paolo Giordano

PAOLO GIORDANO
La solitud dels nombres primers
traducció en català: Anna Cassasas
traducció en castellà: Juan Manuel Salmerón Arjona

“Els nombres primers són divisibles només per la unitat i per ells mateixos. S’estan al seu lloc en la infinita sèrie dels nombres naturals, enclosos igual que tots entre dos més, però un pas més enllà respecte als altres."

Text de contraportada

En Mattia havia après que entre els nombres primers n’hi ha alguns que són especials. Els matemàtics els anomenen primers bessons: són parelles de nombres primers que estan de costat, més ben dit, quasi de costat, perquè entre ells sempre hi ha un nombre parell que els impedeix tocar-se realment.

En Mattia pensava que ell i l’Alice eren així, dos primers bessons, sols i perduts, propers però no pas prou per tocar-se realment. A ella, però, no l’hi havia dit mai.

“La solitud dels nombres primers es llegeix d’una sentada. És una de les novel·les més originals i brillants que hem tingut mai a les mans. Paolo Giordano va néixer a Torí el 1982, és doncs jove de debò. I es dóna a conèixer amb un llibre perfecte, construït amb la saviesa d’un narrador experimentat. No hi ha res de forçat, res d’estudiat. És com si les paraules fluïssin de manera natural en l’ànima d’aquest noi.” Caterina Soffici, Il Giornale

El tenia a la cistella des de que el van publicar, i finalment ha caigut a les meves mans aquesta filigrana de matemàtica, literatura, geometria i sentiments...És una novel.la d'alta sensibilitat, la relació entre un home i una dona ambdós marcats per una tragèdia en la seva infantesa que els marcà profundament el caràcter i la relació amb els altres i que al mateix temps els atansa i els allunya.