dilluns, 18 de desembre del 2017

Aquesta llibertat - Pierluigi Capello

Pierluigi Cappello
AQUESTA LLIBERTAT
Trad. Oriol Sánchez Vaqué
Catedral, 2017



“Aquesta llibertat” és la primera, i única diria, novel·la de Pierluigui Capello, poeta italià de la regió del Friül. De petit va viure en primera persona el terratrèmol que va devastar el seu poble, i pocs anys després va quedar paralític a causa d’un accident de motocicleta. 

El poeta ens parla de la seva infància, de l’abans i del després de què la terra tremolés, de la innocència, de l’enyor, de la por, de la comunitat, dels paisatges, del descobriment de la seva mirada poètica.  Ens parla de l’escola, de quan va baixar a estudiar a ciutat, de l’aprenentatge, de les emocions, de la soledat, de l’allunyament dels seus pares.

Ens explica l’accident, i la seva estada a l’hospital,  el seu cos mort, el seu cap viu, i com a poc a poc va anar reconeixent tot allò que no podia  moure. De com els llibres van esdevenir  les seves ales i la poesia les seves cames. 

És un llibre preciós,  desconeixia totalment l’autor, i vaig preferir acabar el llibre abans de fer-ne el buidatge a la xarxa.  Ara, en fer la ressenya, he  buscat poesia seva, i m’he assabentat de la seva recent mort, als 50 anys, i he sentit tristesa i dolor. Sorpresa d’aquesta tristesa, suposo que pel fet de ser un autor desconegut, he intentat buscar-ne els motius, com si calguessin, i he deduït  que potser era  el fet d’haver-me acompanyat els darrers mesos de poques lectures, quan ell encara era viu, convençuda  que  podria llegir moltes més novel·les seves, que ens quedava tota la vida per endavant per establir una relació autor/lectora, ves quines coses de pensar.  Però sobretot diria que he sentit tristesa perquè  la seva tendresa ha anat impregnant-me mentre el llegia, així com la seva valentia,  la seva humilitat, la seva delicadesa.  Ens queda la seva poesia, i el desig  de què la terra li sigui lleu.

Tastets:

"Allà on no hi ha cap direcció, tota direcció es concebible, cada punt de partida assenyala un punt d'arribada, cada punt d'arribada porta el so de les passes des de l'arrencada, llavors aferrem-nos a aquesta llibertat desesperada, sospesos entre la inquietud i l'abandó, entre l'empenta i la ineptitud. (...) ja està, hem triat, es pot marxar des d'aquí, des d'un punt qualsevol, el nostre" 

"Quan desapareix una persona estimada, la primera cosa que se'n va amb ella és la veu. Després, tot i que cal una mica més de temps, s'esvaeixen de la memòria d'un en un els trets del rostre; però només els trets que no compten, perquè els que defineixen una vida arrelen profundament en qui els recorda; finalment, el que més perviu són les accions, els petits gestos, la conducta que acompanya el tarannà d'una existència"

"Llavors agafes un cap del fil d'Ariadna que et porta a cercar primer els llibres que, mogut per qui sap què, vas treure dels prestatges. Per a cadascun hi ha un moment d'atenció mentre el fas girar entre les mans, d'alguns en toques suaument la coberta o el llom amb el tou dels dits i, tot seguit, quan estàs segur d'haver-los reunit tots, mires d'orientar la teva atenció cap a la biblioteca per detectar els espais encara lliures als prestatges. I s'ha de dir que sempre trobes  un lloc i sempre hi ha una vacil·lació a l'hora de posar-l'hi, un comiat que et reté, amb una incertesa incòmoda de qui no sap si tornarà a veure una cara coneguda i quan."


i un poema que ens hi apropa:

Da lontano
Qualche volta, piano piano, quando la notte
si raccoglie sulle nostre fronti e si riempie di silenzio,
e non c'è più posto per le parole
e a poco a poco si raddensa una dolcezza intorno
come una perla intorno al singolo grano di sabbia,
una lettera alla volta pronunciamo un nome amato
per comporre la sua figura; allora la notte diventa cielo
nella nostra bocca, e il nome amato un pane caldo, spezzato.

Pierluigi Cappello

dimecres, 6 de desembre del 2017

Tot això ho faig perquè tinc molta por.- Empar Moliner



Empar Moliner
Tot això ho faig perquè tinc molta por
labutxaca. 2017
Premi Mercè Rodoreda 2015
Fitxa del llibre, amb accés al primer conte aquí.


#micro-ressenya

Dotze contes.
Una mirada diferent.
El dolor, la por, la vergonya, la violència, escriure avui, les parelles...
Temes sense resoldre i sense receptes.
M'agraden els títols d'aquesta noia. També el que diu. I com ho diu.
En temps de silencis, una veu interessant.

dimarts, 28 de novembre del 2017

EL DESGEL. Lize Spit

El desgel
Lize Spit
Ara ed.
2017
490 pàgs.
Traducció de Maria Rosich

"El desgel" funciona fantàsticament bé perquè et porta mitjançant multitud de flashbacks a l'estiu on la noia protagonista comença a ser jove. Aquell moment decisiu en qualsevol vida que passa del moment adolescent al següent. Aquell moment ple d'interrogants i preguntes. Quan encara no saps el que vols ni el que necessites. On voldries (encara que no ho sàpigues) molta llibertat però també recolzament i bons consells.
Sobretot, una novel·la molt incòmoda perquè la jove protagonista, l'Eva, té uns pares alcohòlics i una germana amb trastorns compulsius.

Lize Spit, la jove autora belga d'aquesta novel·la, aconsegueix crear un clima molt incòmode on tota l'estona sembla que estigui a punt de passar alguna cosa fins que passa.
L'enigma sense solució aparent de l'Eva i els seus dos amics que desenvolupen al llarg de tota la novel·la, enmig d'aquest poble aburrit i gris, dins un estiu massa llarg. Fa patir massa al lector, que també pateix per la germana petita, la Tesje, personatge inolvidable i tendrement innocent en aquesta novel·la on tot es va desplegant al final i tothom acabarà sent diferent del que sembla.

I el gel del títol? Heu de llegir aquesta novel·la verinosa i alhora deliciosament perversa, fins l'escena on tot es desplega i explota i de rebot trasllada el lector al present amb una altra escena que enrampa molt i que quan acabes i tanques l'última pàgina deixa un regust de tristesa i el record de tots aquests ingenus personatges bastant repulsius de la novel·la i els tres germans protagonistes, sols i desamparats que només volen abraçades i necessiten estimació.

Lize Spit, l'autora, aconsegueix tot això amb una història hipnòtica i torbadora. Un thriller, de cap a peus, inolvidable i molt inquietant que costa d'oblidar durant dies.

divendres, 24 de novembre del 2017

Charlotte - David Foenkinos


David Foenkinos
Charlotte
Traducció de Mercè Ubach
Edicions 62, 2015


Un escriptor s'obessiona, positivament, en la vida de Charlotte Salomon, una pintora d'origen jueu que va morir als 26 anys en un camp de la mort dels nazis. Un dia queda captivat pels seus quadres i comença la necessitat de saber tot el possible d'ella, de reconstruir-li la vida.

I ho fa amb una novel·la en la que el més important no és seguir el fil a través de la prosa, ni reconstruir la seva vida ficcionant allò que no es pot saber. Ho fa escrivint el què en sap, el què ha trobat, el què ha aconseguit, el què ha deduït. Frases curtes, punts i a part, breus capítols. I és que no necessitem res més, no es troba faltar cap descripció, cap explicació, la seva escriptura flueix com ho fan els quadres de la Charlotte. 

Una vida dura, trista, plena d'absències  des de ben petita, i no obstant el color creix dins seu. Una vida en la que sent diferent a la resta, la fan sentir diferent a la resta, i no obstant donarà sempre el millor de si mateixa. També en l'amor, en la fugida, en el refugi, en el seu ventre... I ho deixarà tot dibuixat, pintat, escrit. 

Un caramelet, bellament trist.




"La roba mullada comença a pesar-li.
La xucla cap al fons.
Les onades li trenquen damunt.
S'empassa aigua salada.
Amb els ulls girats al cel. veu un rostre.
és el de la seva mare."

dijous, 23 de novembre del 2017

El camí de les aigües - Carme Martí


Carme Martí
EL CAMÍ DE LES AIGÜES
Amsterdam, 2017 (Ara llibres)



Hi ha novel·les que et fan somniar, n’hi ha d’altres que t’obren portes molt conegudes, d’altres et transporten al passat familiar, algunes t’ajuden a entendre el món. Hi ha novel·les que s’oloren, n’hi ha que són colors, algunes es palpen, i d’altres s’assaboreixen. El camí de les aigües és tot això. És passat, és present, és una munió de personatges, és la història de moltes persones, de molts de nosaltres, i alhora la de dues dones, una d’abans i una d’ara. 

És un viatge, el de la Maria,  a través de la cuina, de les receptes, dels fogons, dels davantals, de les olors, del gust, fet amb l’ingredient principal, l’amor. Un viatge per tot el segle XX, el viatge de qualsevol de les àvies de la generació de la seva autora, la Carme Martí. Un viatge del camp a la ciutat, de la ciutat al camp, de la pau a la guerra, de la guerra a la pau, de la infància a la vellesa. Un viatge dolç, dolorós, dur, ple d’esperança, de pors, de dols, d’amor... una vida.

També és un viatge per l’actualitat, la Laura, una dona jove, fràgil però plena de vida, un viatge que analitza els vincles amb els pares, amb els avis i les àvies, amb els homes, un viatge, com tots, ple d’amor i de dolor, on la lluita de les dones és molt diferent a la del segle XX, o potser no tant. Els estigmes, són uns altres, però la necessitat d’avançar és la mateixa, i no es pot avançar bé sense conèixer el passat, ni sense il·lusions.

Que la Carme Martí és una escriptora excel·lent, ja ho sabíem, ens ho va demostrar sobradament a Un cel de plom, aquí la confirmació creix exponencialment, és escriptora, arquitecta d’històries, pintora de paisatges  i una cuinera excel·lent. Entrellaça les dues històries, els dos segles, cada una diferent, cada una un to, enriquint-nos la mirada cap enrere amb la present, per entendre a la Maria i a la Laura, per entendre’ns. Un homenatge a les nostres àvies, al territori, a la ciutat, a la família, a  les bones persones.


D’aquelles històries que t’atrapen des de la primera pàgina fins la darrera, que et provoquen ganes de cuinar, ganes d’estimar, ganes d’anar corrent a l’Espluga de Francolí, a Reus, al Pg. De Gràcia...  ganes de viure i de seguir llegint a aquesta magnífica escriptora. I de debò que no exagero.  


Un petit mos:

"Si tancava els ulls, sentia un garbuix de converses i podria percebre el so dels pesos de les balances, d'une stisores, de talons..., però necessitava obrir-los per copsar-ho tot, tanta vida, tants colors. Parades farcides de peix, de carn, de fruita i verdures... Cols de paperina, patates del bufet, enciams, pastanagues, cebes tendres Campeny, faves, pèsols floreta, carxofes, mandarines, pomes, peres, avellanes, pinyons... Noia, estàs bé? Sí, sí. Va caminar. La simfonia del cúmul d'olors: el peix, les bèsties, les espècies."

"Fins que se li va trencar la veu. Amb un nus a la gola continuava el discurs, i va sentir com l'emoció la commovia fins al moll de l'ànima. Una emoció que brotava en el rostre dels brigadistes, premien els llavis, empassaven saliva, no deixaven de mirar-lo. Ella s'agafava fort a la barana. Amb els ulls entelats, va mirar la Rosa: les llàgrimes li regalimaven fins al coll."

dijous, 9 de novembre del 2017

La vegetariana.- Han Kang




Han Kang
La vegetariana
Traducció al català de Mihwa Jo i Raimon Blancafort
:Rata_, 2017


Mini-ressenya d'un llibre gran.

La vegetariana és un llibre dur. Intens. Fort.

Parla de la violència, del desig, de la por, de la fam, dels arbres i les flors, del dolor, de la culpa...

Una dona ha tingut un somni una nit i canvia. I amb ella, el món. I nosaltres, que llegim.

Ens ho conten el marit, el cunyat i la germana. Yeonghye només parla per a contar-nos el seus malsoms, i molt poc. Però l'eix de la història és ella, la resta només son comparses.

Diu l'autora que no va voler donar veu a la protagonista. Però amb les veus dels altres, només hi és ella, al llibre.
Diu l'editora (Iolanda Batallé) que llegir la vegetariana et canvia. I es queda curta. T'obliga a reconstruir-te.
Diu la traductora de la primera versió al castellà d'Argentina que va quedar enlluernada. Estic d'acord: no he pogut deixar el llibre fins acabar-lo.

Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada) he pensat en les pel·lícules de Kim Ki-duk, el món coreà que em va fer estimar el seu cinema fa uns quants estius.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada de tardor, amb la seva miqueta de pluja i un poquet de fred) he vist colors, he olorat flors, he patit amb les dures converses, m'he angoixat, fins i tot m'he excitat.
Tot el temps de llegir-lo (tota una vesprada d'anar de la cadira al sofà) he gaudit la lectura.

De vegades buscar un llibre per a regalar té premi: el trobes per a tu. És xulo quan trobes llibres així d'aclaparadors. A la de l'aniversari i a la suggeridora, gràcies, noies, sou grans. Com el llibre.

dilluns, 6 de novembre del 2017

Morir a la primavera | Ralf Rothmann


Morir a la primavera
Ralf Rothmann
Traducció al català: Ramon Monton
l'altra editorial
Barcelona, 2016



"Sempre havia cregut que al front el pitjor que et podia passar era morir."

El narrador ens conta que son pare, Walter, mai no ha volgut parlar de la guerra (la Segona Guerra Mundial). Que, fins i tot, li havia regalat un quadern per a que anara escrivint-hi els seus records. Mai no ho va fer. I ara que està morint en l'hospital li ho torna a preguntar. El pare no dirà res, però anirà recordant per als lectors aquelles vivències que el van marcar per sempre. 

Tot començarà quan la guerra està ja a les acaballes, en el declivi de l'exèrcit alemany. Walter, amb només disset anys, està de munyidor en una granja fins que l'exèrcit necessita enviar més homes al front, i és reclutat junt a un amic. A partir d'ací, la narració avança a base d'escenes pacífiques i d'altres d'extrema crueldat, que, a poc a poc, van colpint-nos, estrenyent-nos el cor, deixant-nos sense alè... fins que arriba el moment crucial de la història (i aleshores sabrem el principal motiu pel qual Walter no parlarà mai d'allò que va viure). Per a mi, el tema principal del llibre rau ací: el motiu de la culpa de l'innocent.

Walter, com altres, viurà el final de la guerra sense tristesa, amb una sensació d'alliberament. Ara s'adonarà de que tot ha canviat i que ell no tornarà a ser mai el mateix: els records el perseguiran sempre.

L'epíleg dur del llibre: La búsqueda, en un dia de neu, de la làpida dels pares per part del fill. Al cementiri s'ha acabat la concessió de la tomba, i el fill ha de decidir si continua pagant el lloguer, o en trauran els pares.

Una novel·la dura, tanmateix escrita amb un lirisme exacerbat, amb un enorme amor pels personatges, amb unes bellíssimes descripcions, on cada paraula està pensada, medida. Un prodigi d'escriptura!

dissabte, 4 de novembre del 2017

LES VIRTUTS DEL FRACÀS. Charles Pépin

Les virtuts del fracàs
Charles Pépin
Ara llibres ed.
2017
175 pàgs
Traducció de Mireia Alegre

Aquest és un llibre bastant estrany:
Primer perquè circula amb molta tranquilitat i sense problemes entre la filosofia, l'autoajuda, la narrativa empresarial i fins i tot la cultura popular.
I sobretot, també perquè ens parla d'un tema tabú.
El FRACÀS.
Allò que segurament la lectora o el lector hi ha pensat alguna vegada, però on mai vols arribar. La zona. El lloc, l'estat mental, social o econòmic on ningú vol estar.
Com a tema, hi ha moltes novel·les on els seu protagonista s'hi mou, però no hi ha gaires llibres que tractin el tema de manera seriosa i neutral.
I per això "Les virtuts del fracàs" funciona bé, perquè sense ser una apologia de l'error i l'equivocació ens explica diferents maneres d'entendre el fracàs. Com a lliçó, com experiència, com oportunitat, com acte fallit, etcètera... Diferents maneres també d'afrontar-ho. Sobretot perquè moltes vegades "fracassar no vol dir ser un fracassat", que seria l'estigma i d'aquí la por.

"El fracàs no té només una virtut sinó diverses.
  Hi ha fracassos que desperten una voluntat insistent i n'hi ha que permeten relaxar-la; hi ha fracassos que ens dónen les forces per insistir en el mateix camí i n'hi ha que ens donen l'ímpetu per agafar-ne un altre.
  Hi ha fracassos que ens tornen més combatius i n'hi ha que ens aporten més coneixement. I, per acabar, hi ha els que senzillament ens deixen disponibles per iniciar-nos en alguna altra cosa.
  El fracàs és present en les nostres vides, en les nostres angoixes i en els nostres triomfs."

L'autor, Charles Pépin és un filòsof francès i professor d'institut i tot això es nota en aquest llibre perquè s'explica bé i ho enriqueix amb molts exemples presents i paraules de Nietzsche, Montaigne o Sartre que es barrejen amb l'Steve Jobs o la J. K. Rowling. Però també en Rafa Nadal, en Prince, en David Bowie, en Picasso, en Sèneca, en Miles Davis o tants d'altres que en algun moment de les seves vides apareixen en aquestes pàgines.

En definitiva, el què ens diu el llibre, molt ben dit i explicat és que hem de ser valents. No ser temeraris, però que no hem de tenir por. Que ho hem d'intentar.

"Per superar els nostres fracassos, cal també redefinir el jo: que tampoc no és un nucli fix i immutable, sinó una subjectivitat plural, sempre en moviment."

És un llibre que s'hauria de llegir als instituts i a les universitats, pels alumnes i els professors, també a les escoles de negocis i també els polítics (que són molt tossuts, com estàtues... Dinosaures...)
Que l'hauria de llegir tothom, carai!! I segurament acabaríem sent una societat millor!! Més valenta i sense tantes pors.

dijous, 26 d’octubre del 2017

Los colores de nuestros recuerdos | Michel Pastoureau


Los colores de nuestros recuerdos
Michel Pastoureau

Traducció al castellà de Laura Salas Rodríguez
Editorial Periférica
2017


El francès Pastoureau ens regala un llibre preciós, sense cap color imprès, però ple de colorit, anècdotes, records, simbologia...
Del color, allò tan difícil de definir: presència absoluta o atribut.

L'historiador ens diu que és la societat qui "fa" el color, la que atribueix uns codis i unes influències específiques, qui marca el seu significat i sentit. I ens fa un recorregut en el temps, en l'espai, i sobretot en els seus records d'allò que ha significat el color.
En un to íntim (utilitza els seus records, no sempre fiables), i parla en primera persona i ho fa amb erudició. L'historiador ens apropa dels colors de l'Edat Mitjana al color, que ell creu, dels surrealistes; ens parla de les diferències en la percepció del color en Àfrica (on allò essencial d'un color no és saber si és blau o verd, sinó si és eixut o humit, llis o rugós, sonor o sord...) o en l'Occident.

Mirant succintament l'índex, ens farem una idea del temes que tracta el llibre:
. El color como memoria
. La indumentaria
. La vida cotidiana
. Las artes y las letras
. En los terrenos de juego
. Para gustos, los colores
. Las palabras
. ¿Qué es el color?

Per a Pastoureau els colors primordials en Occident són el blanc, el negre , el roig (fundamentals durant molts segles), el verd, el groc i el blau, mentre que anomena semicolors o colors de segona fila, el taronja, el rosa, el violeta, el marró i el gris. A aquests afegeix el beix i allò que s'ha anomenat incolor. A tots aquests colors dedica l'historiador aquest deliciós llibre farcint-lo d'un component culturalista molt ampli: Hi són la pintura, la literatura, el cinema, la ciència, la religió, la lingüística, la sociologia, etc.

Jo, tot i pensant que seria un llibre amb massa erudició, vaig pensar a llegir-lo a estonetes; i no, és un llibre que t'atrapa, intel·ligent, divertit, amè i agradable de llegir.

dilluns, 23 d’octubre del 2017

VINCLES FEROTGES. LA DONA SINGULAR I LA CIUTAT. Vivian Gornick

Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat
Vivian Gornick
L'altra ed.
2017
329 pàgs.
Traducció de Josefina Caball

Aquest volum són dos llibres que originalment es van publicar per separat. "Vincles ferotges" és del 1987 i "La dona singular i la ciutat" és del 2015.
Està molt bé aquesta edició de L'altra ed. ja que ens permet d'una tacada llegir seguides la vida de Vivian Gornick dins les dues peces narratives que són autobiogràfiques de l'autora i molt impecables.
Plenes de records, d'una vida que potser l'hagués volgut diferent però és la que li va tocar, de família russa i jueva, emigrada als Estats Units, a Nova York als anys 40'... Enmig d'un barri majoritàriament d'italians i irlandesos.
Però sobretot amb una mare de forta personalitat que va quedar vídua massa d'hora.

"Vincles ferotges" són les passejades que la Vivian fa amb la seva mare, durant els anys 80 per Nova York mentre va recordant els anys de la seva infantesa i la gent d'aquells anys. També reflexionen sobre amants que va tenir i també un retrat curiós i genial dels carrers de Nova York amb una mare que ja no entén (o que no li agrada gaire) el món i la ciutat que té davant.
"La dona singular i la ciutat" ja és una una Vivian Gornick, adulta i conscient del seu lloc, al món i a la metròpoli present. Feminista i observadora que encara es sorprèn i reflexiona amb el què es troba. En aquesta part en comptes de la mare (que ja només és un record i part de la maleta carregada que porta a sobre) la rèplica li dóna el seu amic Leonard; divertit i pessimista sempre.
Gornick reflexiona sobre ella mateixa i sobre les dones, en general. La literatura amb protagonistes femenines... Però també és un retrat certer de la vida i el ser dona. Del què vols i del què no vols.

"Fa cinquanta anys entraves en un armari tancat que deia "matrimoni". Dins l'armari hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats  que s'aguantaven drets. La dona es posava el vestit que deia "muller" i l'home es posava el vestit que deia "marit". I ja estava. Desapareixien dins dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem plantats aquí, nus. Res més."

Dur, a estones fins i tot sec. Però real i un llibre molt necessari. Que et fa reflexionar, a cada pàgina.
Enmig d'una ciutat que més que el fons és un personatge més.

dijous, 19 d’octubre del 2017

Sala de espera.- José Luis Sampedro




José Luis Sampedro
Sala de espera
Círculo de lectores, 2014



Sampedro, ho he contat abans d'ara, és l'autor del llibre que he regalat sempre que m'he enamorat (La vieja sirena). El vaig tornar a comprar en una fira del llibre per aprofitar que hi era sigant llibres i van haver de dir-li el meu nom per culpa dels meus nervis.
Crec haver llegit quasi tota la seva obra.
També em va colpir i complaure el seu compromís amb els èssers humans i amb el planeta, actitud que ha fet d'ell un home del segle que ha de venir, el segle de la gent, el món nou.
Sala de espera és un recull d'escrits sense acabar, arreplegats per Olga Lucas, d'un home que no ha de morir mai.

En ell trobem una primera aventura feta de Memòria: els records de José Luis i d'Olga, una mena de geografia/història d'allò que havien estat dos rius i van ser un home i una dona que es van trobar i van caminar junts. D'una banda, l'inici de l'autobiografia de Sampedro. De l'altra, el mateix de la de l'Olga. Es tracta d'un projecte inacabat com els que m'agraden (qué bonic seria fer...).

Després ens regalen uns apunts de Sampedro, interessat ell mateix en presentar el seu pensament, els seus darrers resums vitals, alguns jocs en forma de metàfores, una “mise en scène” de les seves creències, la seva filosofia, el seu esguard polític...
A més d'algunes fotos antigues dels protagonistes, el llibre ofereix com apèndixs tres reproduccions facsímils dels manuscrits de Sampedro, molt interessants.
I en aquesta part trobem tendresa. Trobem innocència. Delicadesa. I trobem decència, coherència, i futur.
Sempre he admirat en Sampedro. Ara també vull tenir una Olga que arreplegui els meus assumptes inacabats.

divendres, 29 de setembre del 2017

TAFANEJAR. Varis autors

Tafanejar. Llibreries del món
Varis autors. Edició de Henry Hitchings
Més Llibres ed.
2017
274 pàgs.
Traduccions de Rubén Luzón, Nina Avrova, Jaume Ferrer, Anna Torcal i Carolina Moreno

"...una llibreria és un banc de proves dels comportaments humans. El caràcter de les persones -els seus amors, les seves aversions, les seves esperances i els seus odis- pot ser discernit a partir dels llibres que trien, la manera com es desplacen per la llibreria i les interaccions que estableixen amb la literatura i també amb el seu llibreter..."
Yvonne Adhiambo Owuor.

Una llibreria.
Què és?
Cada lector s'ho sabrà.

Aquest llibre "Tafanejar", és un pasote de macu!!
Les llibreries són santuaris, oasis, gabinets de curiositats, coves d'Alí Babà, grans magatzems... Quan anem a una llibreria anem a buscar-hi llibres però també hi anem a trobar-hi alguna cosa més...
Per això ens agrada tant anar a les llibreries...
A vegades per parlar amb el venedor, moltes vegades en plan aventurer per descobrir-hi coses noves...
I perquè és com una droga!!! Els llibres i el llegir!!
I aquella sensació de quan estàs llegint a casa i t'adones que allò t'està agradant i se't posa a dins... Allò!
O trobar un llibre que feia molt temps que buscaves i no el tenien enlloc...

"Tafanejar" ens explica tot això. A través de diferents escriptores i escriptors de tot el món. Ens expliquen coses, moments i records de llibreries de Kenia, Berlin, Istambul, Nova York, Pekin, Londres, Rúsia, el Caire o el poble d'Osona amb una llibreria molt friki excavada a la muntanya (via Jordi Puntí, que és l'autor català inclòs al recull) i fins a 16 llibreries de 16 autores i autors!!

És un cop d'ull a un grapat de llibreries mítiques per cadascú que les explica igual que cada lector d'aquest llibre tindrà la seva. Cada un ens relata com les llibreries els van salvar, els hi van fer entrar el gust per la lectura o com van acabar sent escriptors...

I és que segurament les llibreries (i les biblioteques) són els millors invents del món!!!
(Després, ja el segon millor invent són els llibres!!!)

"Tafanejar" és un llibre preciós que fa venir ganes d'anar més sovint, i amb més estona a les nostres llibreries preferides...
També fa moltes ganes de llegir molt!!!

"Però el que jo busco en una llibreria és encara una passió pels llibres mateixos. No una passió agressiva i proselitista, sinó la mena d'ardor que s'expressa com un desig de disposar d'un assortiment que les altres llibreries no tenen i de representar el món dels llibres amb sensibilitat i convicció..."
Henry Hitchings, a la introducció...

"Tafanejar" l'edita una editorial nova, Més llibres, que s'estrena amb aquest títol i n'haurem d'estar al cas, perquè també estan publicant altres coses molt interessants!!

Ah!!!
I parlant de llibreries, crec que ara per l'octubre estrenen als cinemes la pel·lícula de "La librería", de la Isabel Coixet!!!
Que el llibre molava molt!!

O recordar sempre aquelles primeres pàgines de "Los detectives salvajes" de Bolaño, amb l'Ulises Lima i l'Arturo Belano corrent enfollits de llibreria en llibreria...

dimecres, 27 de setembre del 2017

AIXÒ NO ES AMÈRICA. Jordi Puntí

Això no és Amèrica
Jordi Puntí.
Empúries ed.
218 pàgs.

6 o 7 anys després, torna Jordi Puntí a les llibreries!!!

Un dels nostres escriptors més potents! Ara amb un reculls de contes, 9, que de seguida es fan curts i voldries que no s'acabessin.

I això és el pitjor, que s'acaben.
N'hi ha de molt bons com "Set dies al vaixell de l'amor", "Ronyó", "El miracle dels pans i els peixos" o "La mare del meu millor amic", que podrien ser perfectament novel·les perquè els personatges estan ben construïts i podrien anar fent dins la història...

Hi ha contes misteriosos, una mica angoixants i altres d'excitants...
I algun quasi amb banda sonora...
Busqueu i escolteu, per exemple la cançó: "Deacon Blues" dels Steely Dan, o millor la "A place in my heart" dels Orange Juice, que en Puntí la fa servir per articular al seu voltant tot un conte, "Premi de consolació."
A més, "Això no és Amèrica és el títol d'una cançó de David Bowie.
Majoritàriament són contes amb un protagonista descol·locat en el seu entorn. Buscant alguna cosa on poder agafar-se. **

El llibre acaba amb un conte que es diu "La paciència" que podria ser un viatge del mateix autor a França per participar en un projecte literari...

"Va dubtar uns segons i, a contracor, se li notava, va dir:
-Per una dona.
-Sempre hi ha una dona.
-I per una cançó. Però potser és el mateix, en aquest cas..."

Si parlessim d'aquest llibre en termes musicals, podríem dir que és un "recull de cares B" o singles. Aquell disc que treu el grup mentres estan treballant en el seu següent treball, amb coses maques i curioses per alegrar l'espera dels seus seguidors...
I aquí estem, esperant que arribi la novel·la promesa, mentres tenim aquest carmelet, que ens fa més curta l'espera...



** Nota de l'autor d'aquesta entrada: Observareu que no s'explica cap argument dels contes. És una opció estètica de l'autor d'aquesta entrada perquè no hi hagi spoilers i també perquè és millor que llegiu el llibre; sense saber-ne tant...

dissabte, 9 de setembre del 2017

JAMBALAIA. Albert Forns

Jambalaia
Albert Forns
Anagrama ed.
2016
302 pàgs.

Jambalaia és un plat molt habitual de la gastronomia cajun. Arròs amb pernil cru, llagostins i molt pebre. I dona títol al segon treball d'Albert Forns després d'aquell "Albert Serra (La novel·la, no el cineasta)"
Si allà construïa una excel·lent reflexió sobre el JO i la tercera persona que era el director de cinema Albert Serra, ara en aquest relat amb nom de plat hi ha una exploració pròpia (real) buscant inspiració; el mateix Forns que va amb una beca cap a una granja de Montauk, prop de Nova York.

És un escrit sobre l'escriptura i la creació en una granja d'un mecenes mil·lionari que ajuda a joves creadors de tot el món.
"Jambalaia" també és una crònica (les millors pàgines) sobre el consum bastant desquiciat dels americans i la seva cultura popular amb fragments molt divertits dins un Wal-Mart i també hi ha insertades petites cròniques del mundillo editorial barceloní.

Però són sobretot els moments on Forns explica les seves opinions sobre la ficció (en general) en benefici de la realitat el que determina "Jambalaia" i ho converteix en una opció estètica i personal i en ell sempre com el protagonista de la narració.

"En Càrrere diu que cada novel·la serveix per afrontar alguna cosa, per vèncer alguna por. Diu que cada novel·la t'hauria de millorar, com a mínim en algun aspecte."

"Jambalaia" és un bon exemple d'aquesta nova narrativa catalana preocupada més en la seva forma que en el fons. El el com més que el perquè...
Que busca sortir-se de la tradició i que, com en aquest cas, ho aconsegueix buscant construir una altra cosa que també és una reflexió a partir del seu JO.

dissabte, 2 de setembre del 2017

El ejército de los Sonámbulos | Wu Ming


Wu Ming
El ejército de los Sonámbulos
Tradució al castellà de Juan Manuel Arjona
Anagrama, 2017



Abans que res m'agradaria fer una mica d'història.
Luther Blisset Project (LBP) és un pseudònim col·lectiu emprat des del 1994 per una colla d'artistes, activistes i "performers" d'Europa i Nord-Amèrica. És un moviment relacionat amb el sabotatge informatiu i amb "l'escamot de la comunicació", i segueix la perspectiva crítica de l'anàlisi dels mitjans de comunicació de masses. Principalment, a banda de lliurar una autèntica guerra en la indústria cultural, va realitzar nombroses burles als mitjans massius de comunicació de manera artística.
A finals dels 90 quatre escriptors italians van publicar sota aquest pseudònim, Luther Blisset, la novel·la, escrita col·lectivament, Q.
Q és una complexa novel·la històrica, que narra els fets relacionats amb el sorgiment de l'anabaptisme, el luteranisme, la guerra dels camperols alemanys de 1524-1525 i el desenvolupament del frau bancari a gran escala. És una novel·la que, a pesar de la quantitat immensa d'informació i erudició que destil·la, resulta apassionant de llegir. (Si no ho heu fet, us la recomane vivament.)

Ja en aquesta primera novel·la, el grup autoritzava, en el peu d'impremta, la manipulació i la reproducció total o parcial de la novel·la, sempre que no fos amb propòsits comercials, també el préstec bibliotecari gratuït i s'oposaven a les normes que limiten l'accés a la cultura, etc. (Totes aquestes premises han anat apareixent en totes les seues publicacions posteriors, també en "El ejército de los Sonámbulos".)

A finals de 1999, tots els membres originals del grup LBP es van suïcidar simbòlicament segons un ritual japonés, i va nàixer un nou autor col·lectiu, Wu Ming (anònim, en xinés mandarí), que està format pels escriptors de Q. Aquest Wu Ming ja no és un pseudònim obert sinó que fa referència a un grup específic de persones, autor d'unes quantes novel·les i contes.

I aquest "El ejército de los sonámbulos" és la seua última novel·la. També és, com Q, una novel·la històrica, la qual es basa en fets i personatges reals (tots, cal remarcar-ho), tot i mantenint al llarg de les quasi 600 pàgines de què consta un substrat històric impecable: la Revolució Francesa.
"El ejército..." és un exercici literari de primera magnitud, on la Història és un camp de fantasies, entre la reconstrucció i la imaginació.

Tot comença al 1793, quan Lluís XVI de França està a punt de ser guillotinat i París bull de l'entusiasme del partidaris de la República i les conspiracions dels monàrquics. I el Terror no tardarà en arribar-hi.
Enmig d'aquest caos tenim els protagonistes: Orphée d'Amblac, metge que posa en pràctica les ensenyances de Mesmer (pare de la hipnosi moderna); Marie Nozier, que somia amb una nova vida amb la igualtat dels dos sexes; Leonida Modonesi, actor italià admirador de Goldoni que acabarà disfressant-se d'Scaramouche i actuant en el teatre i en la vida real..., i un nombrós elenc de personatges que van des del Delfí presoner fins al conspirador de l'exèrcit dels somnàmbuls, passant per Marat, Robespierre, etc. etc.

Tots aquests personatges estan molt ben definits, entrellaçats, i formen perfectament un tapís humà dins d'aquest pastitx històric, mescla de fulletó d'aventures, erudició, diversió, thriller, violència, fets reals, sorpreses... i molt més. En l'últim acte (no hi ha capítols sinó actes com en un drama), de tots els personatges es dona compte de les seues fonts reals i de què els podria haver passat en el futur.

Aquesta novel·la, de la qual es poden fer diferents lectures, és un goig per als sentits, un regal per al lector. No us la podeu perdre!

dimarts, 29 d’agost del 2017

Y eso fue lo que pasó.- Natalia Ginzburg




Natalia Ginzburg
Y eso fue lo que pasó
Traducció al castellà d'Andrés Barba
Acantilado, 2016


Una microressenya en quatre frases, i cap d'elles meva. De la Ginzburg, a ca nostra, ja hem llegit algunes coses (enllaç aquí).

1.- "Natalia Ginzburg es la última mujer sobre la faz de la tierra, el resto son hombres: hasta las figuras de mujeres que se ven alrededor pertenecen en realidad al mundo de los hombres, el mundo de quienes deciden, de quienes eligen, de quienes actúan."
(Del pròleg publicat per Italo Calvino el 21 de setembre de 1947, un parell de pàgines que fan un post que honoraria aquest blog)

2.- "Escribí esta historia para sentirme un poco menos infeliz. Me equivoqué. No debemos buscar nunca un consuelo en la escritura. No debemos perseguir un objetivo. Si hay algo seguro es que es necesario escribir sin perseguir un objetivo."
(De la nota publicada per l'autora per al pròleg de Cinque romanzi brevi en 1964, un article basat en la tesi d'escriure llibres que no ens agraden -el reflexiu fa referència als escriptors, no pas a mi-.)

3.- "Yo, cuando llegaba a casa el sábado, me sentaba junto a la estufa y me pasaba allí sentada todo el domingo hasta que llegaba la hora de marcharme. Me arrullaba junto a la estufa y me adormilaba hinchada de polenta y menestra sin decirle una sola palabra a mi padre, que no paraba de jugar una y otra partida de ajedrez con el veterinario y de decirle que las muchachas modernas habían perdido totalmente el respeto a sus padres y ya ni siquiera les decían una sola palabra de lo que hacían."
(Pàgines 20 i 21)

4.- "Le pegué un tiro entre los ojos".
(Primera pàgina del llibre i següents)

dimarts, 22 d’agost del 2017

Sombra roja. Diecisiete poetas mexicanas (1964 - 1985)

Cristina Rivera Garza • Natalia Toledo • Carla Faesler • Ana Franco Ortuño • Mercedes Luna Fuentes • Mónica Nepote • Rocío Cerón • Amaranta Caballero Prado • Irma Pineda • Reneé Acosta • Maricela Guerrero • Sara Uribe • Minerva Reynosa • Paula Abramo • Claudina Domingo • Xitlalitl Rodríguez Mendoza • Karen Villeda
Sombra roja. Diecisiete poetas mexicanas (1964-1985)
Selecció i epíleg de Rodrigo Castillo
Vaso Roto Ediciones, 2016

Dic veus i dic vides.
Dic sang i dic llums de disset dones.
Dic veus i també dic zapoteco, dues vegades:
dic Amèrica, però dic sud, i dic ample.
Dic prosa, i no em sobren les paraules
ni són pas substituïbles.
Dic vers, i no sobren les línies,
sovint moltes.
Dic opressió i dic orgull.
Dic noies que saben llatí
i dones grans de veus molt fresques.
Dic paper, i també digital:
dic enllaços i cultura de segles, entre línies.
Dic disset pous per beure fresc.
(De boxa, només, un poema sol,
de Sara Uribe, a la pàgina 186.)


Cristina Rivera Garza

Natalia Toledo

Carla Faesler

Mercedes Luna Fuentes

Mónica Nepote

Irma Pineda

Sara Uribe

dimarts, 15 d’agost del 2017

PATRIA. Fernando Aramburu

Patria
Fernando Aramburu.
Tusquets ed.
2016.
642 pags.

"Patria" s'ha convertit en la sorpresa no esperada de l'any.
Ha tingut un grandiós èxit de crítica i públic (18 edicions, ja, en quasi 12 mesos!)

T'oblides d'això, llegeixes "Patria" i què et trobes?
Un novel·la grandiosa.
De veritat: Compacta, amb nervi, dura i que enganxa molt.

"Patria" és la història de dues families d'un petit poble proper a Donostia, que havien estat molt unides, però que amb el temps es van separant quan la una és propietària d'una empresa de transports és assenyalada i amenaçada i l'altra acaba formant part de l'etorn de la banda terrorista ETA. Bastant iguals però molt diferents com les dues cares d'una moneda.

Tots els personatges funcionen bé. Ténen forma i fons. Construïts escena a escena. Amb curts capítols que ens van ensenyant les vides de les dues famílies, que són com miralls i es van trenant les dues històries que serien la mateixa.
També el relat d'un poble i una societat.

"-Para decir la verdad, yo tengo un poco de miedo.
-El miedo no sirve para nada."

Cada personatge té la seva història i els seus motius (i en certa manera també les seves justificacions i el seu perdó) en aquest relat col·lectiu però també individual.

"De la carcel se sale alguna vez. De la tumba no se sale nunca."

Aramburu va endavant i enrera en el temps per explicar-nos la història. No hi ha errades a "Patria".
Potser només li podríem retreure que vulgui quedar bé amb tots els personatges (com si tots acabin justificats pel seu passat i els seus destins...) i un final massa hollywood... Però que això no li tregui punts a "Patria" que és excel·lent!!

Fernando Aramburu, amb una llarga trajectoria, es consolida amb aquesta novel·la, que relata un moment de la història del País Vasc, com un dels grans escriptors contemporanis.
Hi ha un moment meta, a la novel·la, quan surt un escriptor que explica els motius per escriure una novel·la realista sobre el País Vasc, que ben bé podria ser ell mateix...

dilluns, 7 d’agost del 2017

EL TURISTA DESNUDO. Lawrence Osborne

El turista desnudo
Lawrence Osborne
Gatopardo ed.
2017
274 pàgs.
Traducció al castellà de Magdalena Palmer

Casualment aquesta crònica (real) segurament sigui el millor bàlsam per aquests dies que ens estem qüestionant la necessitat que el turisme estigui tant present a les nostres ciutats.

"Tiempo atrás había dos tipos de lugares: aquellos en los que uno no había estado personalmente y aquellos en los que no había estado nadie."

Lawrence Osborne és considerat un dels millors escriptors vius de les anomenades novel·la de viatges.
Tot i que actualment, com ell mateix diu, és un gènere literari en perill d'extinció perquè la manera de viatjar per després poder explicar-ho s'està acabant perquè ja no hi ha llocs verges on anar i tot arreu està massificat, ple de turisme barat i resorts i spas a qualsevol lloc abans preciós i ara ja està descobert i conquerit pels tour operadors i les cadenes hoteleres.

"Cuando un puritano de Lonely Planet define un sitio como "sordido", lo primero que hago es visitarlo."

Lawrence Osborne es proposa anar fins a una remota illa de Papua Nueva Guinea per estar amb els kombai, una tribu que ha quedat anclada en el seu passat perquè ha aconseguit que el seu territori no es permeti l'entrada a turistes ni visitants.

"Observan nuestro equipo, nuestros trastos y nos toman por chalados.
-Estamos chalados -coincidí."

Realment el llibre, més que ser una crònica en primera persona apassionant i curiosa d'aquest viatge (l'autor passa per Dubai, una ciutat i un petit reialme que s'està creant del no-res, enmig del desert a cops de talonari; i Bankok la meta del turisme sanitari (i sexual) abans d'arribar a Papua.

"-Me estoy desintegrando, o algo así -me descubrí diciéndole a Juha-. ¿Quieres volver?
-Sí y no. Sí -sonrió con reticencia. La reticencia del hombre iluminado.
-Sí, quizá. Pero entonces ¿por que hemos venido?
   Vinimos en busca del corazón de las tinieblas, ¿no?
   Y sin embargo, los kombai habían resultado encantadores. El corazón de las tinieblas no eran ellos. Era la Naturaleza.
-Pero aquí la Naturaleza se muestra como realmente es. Y ahora estamos asustados, ¿no?
   Cuando miraba el bosque, no sentía miedo. Era la nada. Un océano verde sin nada distintivo, ni pasado ni memoria. Comprendí por qué los kombai creían en dos cosas: que esto era todo lo que existía en el mundo y que estaba infestado de kawa-kumu..."

Tot el relat és una reflexió sobre que estem fent amb les ciutats (i el món) com a destí turístic. En un negoci que ja és la primera font de negoci mundial i d'on ningú s'escapa, per activa o per passiva.

El turisme sempre será una cosa irreal. Perquè dura el què dura el viatge. I has de tornar a casa. A la teva vida real.
"El mito del turismo se construye en sitios que parecen inmutables: Disneylandia por ejemplo, no cambia demasiado, ni tampoco el complejo turístico estándar. Los entornos turísticos son una forma de fingir que la muerte no nos vencerá. Su ambiente es un presente eterno; parece que, en su interior, se haya conseguido ingeniosamente detener el tiempo.
(...) La cultura turística (un buen modo de describir nuestra cultura en general) ha dejado de pensar en envejecer o en cómo hacerlo con elegancia y dignidad, y eso se debe a que ha dejado de pensar en términos de experiencia. La premisa en que se basa la economía turística, a fin de cuentas, es que la experiencia puede comprarse con dinero, que puede mercantilizarse..."

És impecable. Com a artefacte literari, per viatjar llegint...
I té tot el què ha de tenir un bon viatge (i un bon llibre)!: Sorpresa, novetat, calma, bellesa, reflexió, humanitat...

divendres, 4 d’agost del 2017

HELENA O EL MAR DE VERANO. Julián Ayesta

Helena o el mar de verano
Julián Ayesta
Acantilado ed.
2017 (Reimpressió)
87 pàgs

No sabem res de Julián Ayesta. Només que era de Gijón, va escriure aquest llibret, alguna obra de teatre i després a la seva carrera diplomàtica.
Quasi com un autor vilamatià, va escriure aquestes 90 pàgines i res més. Com si s'hagués fos enmig de la boira dels acantilats asturians...

La memòria dels qui fa molts anys que llegeixen i han anat creant el seu camí i de retruc la seva història literària, em diuen, però, que aquest "Helena o el mar del verano" és una de les petites joies amagades que van quedant pel camí del temps.
Quasi de culte i molt deliciosa, es va publicar per primera vegada el 1952 i des de llavors s'ha anat reeditant i reimprimint periòdicament.
Ara, ens arriba de nou.

No fan falta gaires pàgines per portar-nos al passat, a les platges asturianes i a les families bien. Estius feliços i tristons. Amb aquella cosina de la nostra edat, més maca que les altres i que ens agradava tant.
No fa falta ni la olor de madalenes, només mirar al mar i pensar en aquells dies...
Aquelles nits abans de anar a dormir amb les guerres de coixins contra les cosines i l'estiu que ets vas fer gran i la cosina maca que es deia Helena ja et feia cas.

També hi ha un tros cap al mig del relat, més experimental, que potser enrampa una mica, quan el protagonista parla dels seus deliris i dubtes amb la religió (segurament fruit de la excessiva educació d'aquells anys...)
Però el relat reprèn el camí guanyador i ja no el deixa.

"Helena o el mar del verano" és un bellíssim relat, líric i emocionant.

"Pensaba en el verano que me esperaba junto a Helena, bajo aquel cielo, entre prados verdes, los ríos y los árboles, sabiendo que ella me quería, y casi se me llenaban los ojos de lágrimas."

És un carmelet, que per curt, encara és més bo!!

dimarts, 1 d’agost del 2017

AUNQUE POR SUPUESTO TERMINAS SIENDO TÚ MISMO. David Lipsky

Aunque por supuesto terminas siendo tú mismo
David Lipsky
Pálido fuego ed.
2017
387 pàgs.
Traducció de José Luis Amores

En aquest blog hem parlat molt del David Foster Wallace.
Tampoc és qüestió ara de repetir-nos, perquè seguim pensant que aquest escriptor americà és un dels més personals i millors, i sobretot, perquè després de la seva mort el 2008, ens han anat arribant tot un seguit de obres i curiositats sobre la seva vida i els seus treballs, o escrites per ell, que en comptes de carregar-se el mite, no han fet més que engrandir-lo i posar de relleu la magnitud de la seva obra.

Ara tenim, per exemple, les transcripcions de les entrevistes i anotacions que el periodista i també escriptor David Lipsky va fer durant uns dies que va estar amb l'escriptor mentre aquest acabava la gira de presentació de la seva monumental "La broma infinita".

"Aunque por supuesto..." té molt valor perquè:
1-És real. Tenim a l'autor en primera persona, parlant. Explicant-se.
"Ser un escriptor raro, no te exime de ciertas responsabilidades..."

2-Inicialment era per un perfil llarg a la revista americana Rolling Stone. No es va publicar. Però aquí tenim totes les escenes inèdites. Els extres i els bonus-track. En un meravellós treball de David Lipsky, que amb humor, intel·ligència i humilitat crea un relat indispensable d'un creador irrepetible.
(veure 3)

3-Hi ha un periodista que vol ser autor entrevistant a un autor que està just en el moment que comença a ser massivament conegut (i les seves reflexions sobre l'èxit i com afrontar-ho. Les seves contradiccions entre ser famós i perdre la integritat...). Hi ha moments molt divertits i tendres amb el periodista intentant copsar els motius de l'èxit de l'escriptor.

4-Tenim el privilegi de poder veure, per exemple, a l'autor fent de professor a la seva classe d'Escriptura Creativa a la Universitat de Illinois.
"Haced que el narrador sea divertido e inteligente, que diga cosas divertidas e inteligentes en algun momento."

"La clave de la narrativa es aprender a diferenciar interés propio de entretenimiento público. Ayuda el hecho de que supuestamente vamos perdiendo el interés en nosotros mismos conforme envejecemos."

5-Si sabem com acabaria la seva vida uns anys després, algunes de les afirmacions seves sobre el futur i ell mateix poden ser una mica aterradores, si no fos perquè sempre porten una càrrega de broma multiplicades per molta intel·ligència...
"Es algo que tienes que averiguar por ti mismo, y con lo que alcanzar otro tipo de tregua."

"Y pienso que si hay una tristeza característica de la gente de, no sé, por debajo de carentaicinco o así, tiene que ver con el placer y el logro y la diversión. Y respecto a esa especie de vacío en el fondo de lo que pensaban que estaba pasando..."

6-David Foster Wallace com un dels millors observadors de la realitat mediàtica, de la sociologia, de l'humor i l'ironia...
"Para nosotros, va a ser que, llegado cierto punto, tendremos que dejarnos de infantilidades y disciplinarnos respecto al tiempo que pasamos respecto al tiempo que pasamos entreteniéndonos de un modo pasivo. Y respecto a cuánto tiempo pasamos haciendo cosas que en realidad no son tan divertidas, en todo momento pero sí desarrollan nuestra musculatura de adultos y seres humanos. Y si no lo hacemos, entonces (a) en tanto individuos, moriremos, y (b) la cultura se detendrá en seco."

7- És una conversació que no voldries que acabés mai. També el llibre perquè fa que el lector es converteixi en espectador, sí, segurament d'una de les millors converses que podria tenir mai.

És un llibre meravellós, que complementa a tot el conjunt dels altres llibres de David Foster Wallace.


diumenge, 2 de juliol del 2017

BALLAR EN LA FOSCOR. Karl Ove Knausgård

Ballar en la foscor
Karl Ove Knausgård
L'altra ed.
2016
553 pàgs.
Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhaug



Què podem explicar del Knausgård, que encara no se sàpiga després de 4 llibres (ja hi ha publicat el 5è!)?
D'ell com a centre i narrador d'aquestes obres, res, perquè ja ho explica tot ell, i a més, ho fa sempre de manera impecable!
I des de fora, és un exemple més de per què Knausgård ja és una de les grans figures de la narrativa contemporània.
"Ballar en la foscor" n'és un altre exemple.
Aquí, un Knausgård jove, de 18 anys, se'n va a un petit poble del nord de Noruega a fer de professor en una escola rural de primària, perquè ja comença a voler ser escriptor i creu que allà, en soledat podrà aconseguir-ho.
Knausgård es torna a convertir en protagonista i narrador.
Amb aquest costumisme seu, ja tant característic i particular, sobretot per com ho explica; sense estalviar-se les coses bones ni les dolentes.
"...vaig posar el primer àlbum de Led Zeppelin al tocadiscos, vaig posar el volum gairebé al màxim i vaig anar amunt i avall mentre tancava els punys i feia que sí amb el cap. Ara, collons, ara veurien qui sóc jo. I després, ple d'adrenalina i ràbia, em vaig asseure i vaig començar a repicar a la màquina d'escriure."

diumenge, 18 de juny del 2017

CUANDO LA VIDA TE DA UN MARTILLO. Kate Tempest

Cuando la vida te da un martillo
Kate Tempest
Sexto Piso ed.
2017
357 pàgs
Traducció de Daniel Ramos.


La Kate Tempest és una hiphopera anglesa i blanca, de 32 anys, que també té un recull de poesia publicat aquí per l'editorial La bella Varsovia i que destaca per tenir unes lletres molt potents i plenes de ràbia, des dels barris treballadors de Londres, però alhora plens de vida. És com si unís el rap amb la poesia. Als seus concerts és normal que els músics deixin de tocar els instruments i ella segueixi recitant i que només quedi la seva veu flotant sola i alta. El seu speech...
És com una barreja màgica de la Janis Joplin, una fada i en Billy Bragg.
Molt humana, molt social. Amb molta vida però molt enrabiada.
(Imagineu tot de coses bones i després multipliqueu-ho per molt)

Aquí tenim una novel·la. 350 pàgines. Novel·lot!! Que no és cap caprici de popstar perquè no té errors ni baixades de ritme. Com si l'hagués escrita una escriptora de les de tota la vida. Compacta, amb força i dura.

2 noies protagonistes i els altres personatges que giren al seu voltant, dins de destins que se'ls mengen però que volen corregir... Pubs, barris treballadors, working class... Cels grisos que sempre ploren...

Però el millor de tot és la Kate Tempest que escriu com canta. Com si tingués 60 anys i hagués tingut totes aquestes vides i les hagués viscut. Com escriu i ho explica, de cop amb frases que semblen electricitat. Aquestes noies i l'argument que t'agafa i no et deixa. Ple d'electricitat que enrampa. D'aquelles novel·les que tens ganes d'arribar a casa per seguir llegint, d'aquelles que et criden 2 o 3 vegades perquè el sopar ja està a punt i segueixes llegint i llegint sense fer-ne cas perquè tot s'embala i va cap a una penúltima escena memorable que és com una explosió nuclear, dramàtica i divertida alhora.

"El corazón de ella resbala en aceite. Becky es un cuadro de Francis Bacon que gime en silencio con los ojos desorbitados."

"Contemplan las tristes cadenas de papel y la pancarta que pone "CUMPLEAÑOS!" en mayúsculas doradas.
-Perdimos el "FELIZ" -dice Goria.
-Bueno, anda. Así hay menos presión encima. -Charlotte se toma su vino, se apoya sobre la barra-. Suena menos a orden. Ahora parece más una afirmación."

"...soltó tantos tacos que hasta el teléfono se sonrojó..."

Per aquesta novel·la hauria de guanyar tots els discos d'or disponibles!!!!!!!

dimecres, 14 de juny del 2017

HISTÒRIA D'UN MATRIMONI. Geir Gulliksen

Història d'un matrimoni
Geir Gulliksen
Les hores ed.
2017
159 pàgs
Traducció d'Alexandra Pujol Skjønhug

Té moltes coses bones aquest llibre:
És el primer títol d'una editorial nova!!! Ull!!!
(I ja els hem de felicitar i donar la benvinguda per aquesta potent presentació!!)

La portada i tot el disseny és molt macu.

A l'autor no el coneixíem però a partir d'ara l'haurem de posar en majúscules al costat de paisans seus com en Knausgard!!

És un tros de novel·lot!!

"Història d'un matrimoni" és la cartografia del declivi a ulls del marit de la vida en comú d'una parella.
Com ella que treballa al Ministeri de Salut noruec es va allunyant d'ell a la vegada que coneix a un veí amb qui cada cop passa més temps.
El què ell està diposat a permetre per amor a ella, la gelosia no li deixarà.

Però el més inolvidable i molt impactant d'aquest relat és com Geir Gulliksen ens ho explica.
És una tercera persona (el marit) que l'explica com una primera (l'esposa) i com això permet explicar les escenes des del centre.
I això permet elevar el nivell emocional i literari d'aquesta història.

"Què era el que deien les nostres mirades? Que estàvem satisfets l'un amb l'altre, amb la nostra vida, que havia anat bé? Ens havíem trobat l'un a l'altre, havíem construït una vida plegats, i a ella li agradava qui era amb mi."

És molt molt bona!!!
Potentíssima!!
I costa molts dies oblidar aquelles carreres pels camins del bosc, d'una vida que s'allarga...

dilluns, 29 de maig del 2017

SALIENDO DE LA ESTACIÓN DE ATOCHA. Ben Lerner

Saliendo de la estación de Atocha
Ben Lerner
Random House ed.
2013
193 pàgs.
Traducció de Cruz Rodríguez Juiz


Un jove estudiant americà de poesia, arriba becat a Madrid per realitzar un treball sobre poesia i poetes espanyols.

Viurà en una petita buhardilla al barri de Santa Ana on passa els dies plàcidament i va descobrint els petits vicis de la vida peninsular: la siesta, fumar porros...
I de mica en mica anirà entrant en una petita vida social on coneixerà dues noies i les anirà alternant mentre decideix quina li agrada més enmig de malentesos pel poc coneixement de l'idioma castellà que té ell.
El to del relat és el millor, amb una primera persona que es mou entre l'humor i la tragèdia (sobretot en les pàgines on coincideix amb l'explosició dels trens d'Atocha...) amb un protagonista que s'està construïnt una identitat i realitzant el seu projecte poètic mentre busca el seu lloc dins la ciutat.
També són molt bones les pàgines dels dies després de l'explosió (com veu i viu un estranger aquests esdeveniments i els dies posteriors i les manifestacions mentre el govern central ens explicava altres coses...) i el viatge que fa a Barcelona per veure la Sagrada Familia ("el edificio más feo que he visto en la vida") i menjar ("pan blanco frotado con aceite y cubierto de puré de tomate") i on es perdrà després pel barri gòtic...

El relat funciona bé en aquesta búsqueda interior que ha de fer el protagonista i en la doble personalitat i problemes amb l'idioma que li apareix en alguns moments i que provoquen situacions divertides.

Ben Lerner, nascut el 1979, és un dels autors joves americans que hem de tenir anotats a l'agenda perquè sembla que vulguin crear (o millor dit, que estan creant) una nova narrativa americana, d'històries senzilles sense gaires estridències però amb resolució i resultats positius.
Atenció, per exemple, a la seva posterior "10:04" on també es pot apreciar això.

dijous, 25 de maig del 2017

ROPA MÚSICA CHICOS. Viv Albertine

Ropa música chicos
Viv Albertine
Anagrama ed.
2017
513 pàgs
Traducció de Cecilia Ceriani

La Viv Albertine va formar part del grup de música punk The Slits.
Amb el temps es convertirien en una banda de culte, molt influent i recordada.
En part perquè van ser un dels primers grups exclusivament femenins.

"Ropa música chicos... ¡Sólo piensas en eso!" es el que sempre li cridava la seva mare, quan arribava de l'escola.

Aquí hi tenim dos relats que, realment és un de sol.
El primer és la infància, joventut i els 15 minuts de fama que aconsegueix amb les Slits.
El segon relat és el després, just quan es separa el grup i el retorn vertiginiós a l'anonimat i la normalitat quan encara no tens ni 25 anys però ja has travessat l'Atlàntic 2 o 3 vegades i has fet gires i omplert estadis per actuar-hi...
I per això aquest llibre és boníssim i molt inoblidable. Per aquesta segona part (la primera ja l'hem llegit i vist moltes vegades amb altres noms i cognoms...) on hi ha molts sentiments, desig de construïr una nova vida, superar les discriminacions per ser dona, estudiar una carrera amb molt bona nota, superar una llarga malaltia, casar-se, aconseguir ser mare, la incomprensió del marit i el divorci... Tornar a tocar i cantar després de 20 anys...
La lectura és apassionant. Si la primera part pot ser explícita i dura a estones, aquesta segona part atrapa i conmou perquè és molt emocionant i està plena de vida amb pàgines molt divertides que són una lliçó igual que ho són les pàgines quan les coses no van bé. Aquest no rendir-se mai passi el que passi.

"...una eternidad. Me encanta que la eternidad no exista pero que tengamos una palabra para designarla y que la usemos todo el tiempo. Es algo hermoso y condenado al fracaso."

I a més està super ben escrit. Com si portés tota la vida sent escriptora. Com els grans. Ple de pujades i baixades. És arrollador i potent com una carrera de fòrmula1...

"Mantengo la esperanza. Pero eso es lo que te mata: la esperanza."

diumenge, 21 de maig del 2017

Feminisme de butxaca.- Bel Olid




Bel Olid
Feminisme de butxaca
Kit de supervivència
Angle Editorial, 2017


«La meva fantasia és una metralleta.
Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta. Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta. Quan el bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta. Quan a l’escola es valora fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a la reunió, però es donen per descomptat les mares que hi van: metralleta. Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta. Quan em diuen que no m’exalti, que no n’hi ha per a tant: metralleta.
Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d’autodefensa.»
 «Les persones que veuen la seva visió del món atacada per la idea feminista de la igualtat de drets i oportunitats efectives recorren a un mecanisme de defensa tan antic com injust: la fal·làcia ad hominem. Hi ha més ironíes, a banda que s'utilitzi una fal·làcia que es diu literalment «contra l'home» com a arma per deslegitimar el feminisme. Per començar, que els primers insults que els vinguin al cap siguin lletja, malfollada i puta, tots tres mostres de les exigències del patriarcat cap a les dones (ser atractives i desitjables per als homes però restictives amb la pràctica de la seva sexualitat). La majoria d'insults que es dediquen a les feministes justifiquen per si mateixos l'existència del feminisme.»

No sé com recomanar aquest llibre imprescindible.

Diu Heide de Sidecar Libros que parlar d'un mateix no és fer mansplaining, però tot el que se m'ocorre dir del llibre no li afegeix gens interessant (a la fitxa del llibre hi ha un bon grapat d'opinions d'altres).

Penso en molta gent que hauria de llegir el llibre de la Bel Olid. Jo he regalat un exemplar per tal d'iniciar una cadena de lectures, demanant la seva màxima difusió.

No m'agraden les llistes de vendes, però avui he sentit que es ven molt bé. Publicar aquesta #microressenya, potser, en sigui la meva celebració.

Gràcies, Bel Olid, per ajudar-me a crèixer..


Es pot llegir online el capítol de la metralleta aquí.