dilluns, 3 d’abril de 2017

NOSALTRES EN LA NIT. Kent Haruf

Nosaltres en la nit
Kent Haruf
Angle ed.
2017
151 pàgs.
Traducció d'Anna Turró

Una senyora vídua va un dia a casa del seu veí (també vidu des de fa anys) i li demana si vol dormir amb ella.
Després de pensar-s'ho, el senyor hi va.

És una novel·la curta però emocionalment molt potent. Sembla poca cosa però no es descontrola en cap moment en una història sobre la soletat i l'esperança.
De personatges que busquen reconstruir el seu destí.

Molt inoblidable aquesta història i els seus dos protagonistes; tant, que pots posar-la igualment al costat de "Els ponts de Madison", "84 Charing Cross"... Amb aquells personatges que sembla que s'elevin de les seves vides.

És molt bona, molt maca i hauria de ser un dels (millors) llibres del Sant Jordi i de tot l'any sencer!

diumenge, 2 d’abril de 2017

Letras en los cordones.- Cristina Falcón / Marina Marcolin



Cristina Falcón Maldonado (text)
Marina Marcolin (il·lustració)
Letras en los cordones
Kalandraka, 2012


Fitxa del llibre
Més de l'autora a casa nostra


Flor és la gran de set germans. Té set anys i s'estima les lletres. Ajuda en casa perque la mamama (la iaia) s'aprima cada dia una mica més i la mama només torna a casa els diumenges. S'estima les històries, i la seva mestra li deixa revistes i llibres on llegir-les.

La col·lecció es diu "Llibres per a somniar". Kalandraka ha enllestit una edició amb paper gruixut i suau com llençols antics molt llavats.

A les il·lustracions de Marina Marcolin predomina el color que tenen els llibres vells, malgrat que en algunes el blanc dels llençols esclata al vestit de la mama, als llibrells d'aigua que ha de carregar la iaia, als budells dels llibres...
També al camí que recorren les gents del conte.

Que una poeta et conte un conte és tenir la paella pel mànec i l'èxit assegurat.
Si a més a més és Cristina qui ho fa, no cal dir res més.

Ja tenia jo el llibre, en portugués, regalat i dedicat per Cristina en una sobretaula memorable. Ja els seus dibuixos i els seu tacte i les lletres i les sabates m'havien seduït.

Avui he reunit tot: els sets i la set, els somnis, la màgia dels llibres vells i les lletres sempre noves, la dolça música del castellà de Veneçuela de la Cristina, la vida que no és fàcil per a molts i el coratge de deixar la teva llar per a pagar el futur dels teus...

Un llibre per a nens. Una tasca pels adults.

Lleveu-vos les sabates, orfes, i llegiu-lo.

dilluns, 20 de març de 2017

L'ART DE LA FICCIÓ. James Salter

L'art de la ficció
James Salter
L'altra ed.
2017
127 pàgs.
Traducció d'Albert Torrescasana

Deixeu-m'ho dir d'entrada: És massa llarg el pròleg d'Eduard Márquez.
Quasi 50 pàgines (petites) en aquest llibret de 130.
I és que si poses a la portada el nom de l'autor a 60 punts, l'interior també ha d'anar en consonància...
I no és que el pròleg de l'Eduard Márquez sigui dolent, però és que sent una mica més curt no hauria passat res i tindríem en Salter abans, que de fet és el que volíem i per això vam comprar aquest llibret.

Perquè quan llegeixes en Salter t'adones que és un autor superior als altres, per senzill i elegant, però sobretot delicat.
La seva part són tres petites conferències que va donar a la Universitat de Virginia, als 89 anys, poc abans de morir. Sobre la ficció, l'escriptura i la vida creadora.
Fins i tot en aquests temes, consegueix superar-los i portar el què explica més lluny sense esforç ni cops d'efecte.
A les seves novel·les ja era així, i ara en aquest deliciós llibret que ens arriba a manera de testament es reafirma com qui va ser un dels millors escriptors nordamericans dels últims 30 i 40 anys...

"Encara atribueixo una gran importància a l'estil. Em sembla que l'estil és el que perdura."

"Sempre hi ha massa opcions, o bé no n'hi ha cap, cap via possible. Al començament pots escriure a qualsevol lloc, però per escriure has de fer servir el teu temps real, has d'escriure en comptes de viure. Has de donar moltes coses per rebre'n alguna a canvi. Només et tornen una part molt minsa del que dónes, però com a mínim és alguna cosa..."

"La matèria primera de què disposes són totes les coses que has vist, escoltat o sentit, i has de remenar en aquest pila d'enderrocs fumejants que és l'experiència, mig sufocada pels gasos i la pols, gratant i furgant fins que hi trobes alguns objectes de valor que hi havien llençat. I llavors has d'ajuntar aquests fragments dellustrats i abonyegats, polir-los, ordenar-los i mirar de presentar-los d'una manera coherent i rellevant. No és una qüestió d'omplir una paperera a la babalà i de tornar-la a buidar..."

És un llibret que és un carmelet!
Com d'uns temes que podrien ser aburridots i només per aficionats o especialistes, acaben sent una lliço de viure i fer de la creativitat i la passió per escriure el motiu més gran per viure...


MAC Y SU CONTRATIEMPO. Enrique Vila-Matas

Mac y su contratiempo
Enrique Vila-Matas
Seix Barral ed.
2017
303 pàg.


"Acabo de acordarme, por ejemplo, de las coca-colas de cereza."


Torna en Vila-Matas.
Arriba després d'haver esgotat el camí de l'art contemporani en les seves últimes "Kassel no invita a la lógica" i "Marienbad eléctrico".
Amb "Mac y su contratiempo" torna més gran i millor.
El millor Vila-Matas. Trapella, erudit, juganer, rar, vanguardista...

Copiant-se a ell mateix per multiplicar-se.
Un escriptor novell que havia sigut constructor però que la crisi el va obligar a jubilar-se i ara vol ser escriptor de diaris, vol reescriure una novel·la d'un escriptor d'èxit que és veï seu.

Hi ha literatura dins literatura en els capítols on va explicant les parts d'aquest text que hauria d'acabar sent nou amb un ventríloc i el seu fill; reescrivint via aquests autors que ja s'han convertit en habituals seus i per això, paradoxalment, en vilamatians: Walser, Borges, Cheever, Hemingway, Djuna Barnes, Faulkner, Pessoa...
Ple de cites i molt fragmentat, és un text que va en moltes direccions i que podria ser moltes coses però que escapa a totes. Fins i tot a tenir un desenllaç clàssic en una novel·la que a vegades sembla un assaig interior escrit en primera persona.

"El domingo crea un vacío que es siempre nuestra ruina."

"Los monstruos éramos nosotros mismos."

Si us agrada en Vila-Matas, "Mac y su contratiempo" us agradarà molt i si ja el coneixíeu però no podeu amb aquest estil tant particular i fred, aquest no us farà pas canviar d'opinió encara que sigui una de les seves millors "novel·les" de posem, per exemple, els últims 10 anys.


dimecres, 15 de març de 2017

GERMÀ DE GEL, d'Alícia Kopf


Germà de gel 
ALÍCIA KOPF
L'altra editorial, 2016
244 pàgines 

Alícia Kopf no és Knausgard malgrat que coincideixin en l'editora catalana, els paisatges glaçats, la infància reinterpretada i la ficció autobiogràfica, potser fins i tot una certa banda sonora. Tampoc no fa cap falta. 
D'entrada resulta curiós que una autora que treballa sobre el propi record romangui oculta rere un pseudònim evocador, un que tampoc no acaba d'amagar la identitat real, noms i els cognoms que el text sí escapça.
Un dietari, un quadern d'artista, una novel·la. En realitat, una obra d'art. Perquè, sí, és tot plegat. A partir d'uns apunts es construeix aquesta història que convida tota l'estona a continuar llegint. Mostra sense obscenitat l'esventrament però la distància esdevé un empar per uns i altres. No cau en una sola categorització, no és pedant ni quan podria. Desgrana, convida, interpreta, confessa sense cap penitència. 
L'obra sap convertir en natural una estructura inventada però no en fa ostentació, no la caricaturitza. Hi trobem referents i citacions que mai resulten estirades ni embafoses. 
Al final, a un li queda la sensació que és possible escriure des de la joventut i una posició (més o menys) aburgesada sense ensopegar amb un tòpic rere l'altre.
Una veu. Una veu nova que val molt la pena de retenir.

I els tastets:
"L'amor indulgent d'una pare o una mare pot ser també una forma de negligència"
"El món em tancava la porta als nassos i jo pensava: us diré pel vostre nom i riuré. No ploraré ni em queixaré. Seguiré dibuixant i escrivint."
"Farta de representar un diàleg amb mi mateixa, decideixo buscar un interlocutor."
"Els primers anys de facultat descobreixo l'art conceptual, encara que em sembla alguna cosa que no puc permetre'm tan aviat. Em dedico a aprendre l'ofici de pintora, confonent la tècnica amb l'art."
"Encara que intenten donar un caire optimista a la situació, no semblen contents."

dilluns, 13 de març de 2017

Una canción de Bod Dylan en la agenda de mi madre - Sergio Galarza


Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre
SERGIO GALARZA
Editorial Candaya, 2017
157 pàgines



 “Una canción de Bob Dylan en la agenda de mi madre”  és un emotiu i honest homenatge a la mare de l’autor, Doris Puente. Un retrat ple d’admiració y respecte a una dona valenta, valenta com a mare, com a advocada, com a persona que no va voler viure a mitges i que va cantar a la vida fins al darrer dels seus sospirs.

Podria semblar una novel·la, però el mateix autor diu que és una biografia,  també  una autobiografia. Li  vaig preguntar quines diferències trobaria amb els seus llibres anteriors, i em va dir que sobretot l’ús del seu idioma matern, el castellà de Lima, les expressions, les paraules...  em falta llegir la seva afamada trilogia, però imagino que també l’emotivitat.

Sergio Galarza administra l’emoció a través del ritme, ens transporta de Madrid a Lima i allà, sota un cel ben blau, obre les comportes i elimina distàncies  emocionals, entre ell i la seva mare, entre nosaltres, lectors, i ells. Ens mostra una agenda amb xifres, anotacions i una cançó escrita que  ens ofereix  al vent i les seves respostes.

Un llibre farcit de literatura, la de l’autor, la de la seva mare.  Farcit de creixement, de distància, de futbol com a element cohesionador, d’amor  i de dol, que al cap i a la fi és també una de les vessants de l’amor i amb una escriptura diàfana, gens pretensiosa, excel·lent.

Nou encert dels de Candaya, i  em reservo per ben aviat la lectura de la trilogia publicada per la mateixa editorial (Paseador de perros, JFK i La librería quemada)

"Mi vieja se ocupó de nuestra educación sentimental creyendo que el arte moldearía nuestro carácter y nos haría permeables en un buen sentido (...)"

"Dylan es folk, como las camisas a cuadros que mi madre me compraba de pequeño, como esos campos de colores que empezaban  a aparecer después de pasar Ticlio en los viajes de mi infancia, como el queso fresco y el pan serrano que corríamos a comprar con mis hermanos en Acobamba (...) Aunque quisiéramos, los hijos no podemos negar que estamos marcados por la huella de nuestros padres."

"Ella me crió para soportar el dolor y levantarme con más ganas si la tristeza me anulaba"

diumenge, 12 de març de 2017

Cada hombre es una raza | Mia Couto



Cada hombre es una raza
Mia Couto
Traducció al castellà de Mario i Mario Merlino
Alfaguara, 2002

Primerament tenim el títol: Cada hombre és una raza. El venedor d'ocells, en ser interrogat  per la policia perquè està molestant en un barri de blancs, contesta que "Mi raza soy yo mismo. La persona es una humanidad individual. Cada hombre es una raza, señor policía."
Un llibre màgic de contes, amb títols tan suggeridors: Rosalinda, la ninguna; El baobab que soñaba pájaros; El ex futuro padre y su previuda; Mujer en mí; Sidney Poitier en la barbería de Firipe Beruberu, etc.
He de dir que no vaig conèixer Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) fins que, fa pocs anys, una amiga em va regalar la novel·la "Un riu que es diu temps, unacasa que es diu terra". Em va captivar el llibre, i immediatament vaig investigar qui era aquest autor moçambiquès i què havia escrit. I van arribar altres escrits, entre ells "La confessió de la lleona". Ara m'ha arribat a les mans aquest llibre de contes.
Per tractar-se d'una col·lecció de contes, aquest llibre fa més viva i palesa la naturalesa de mil cares de la societat que protagonitza la literatura de Couto. Cada relat és un prodigi, pels temes, per la manera de contar-los, per les descripcions de les persones, de la naturalesa, per la màgia de la societat africana... I per sobre de tot, pel llenguatge i la prosa en que estan narrats.
Els temes: amor; tendresa; passió; prejudicis masclistes; relacions entre els vius i els morts, entre l'aldea i la resta del món; humor; el passat colonial i el present independent, però amb les classes socials tan marcades entre blanc rics i negres pobres; venjança; cultura africana front al racionalisme occidental, la connexió humana amb la natura i el paisatge (sobretot la terra)...
Cada conte porta, al començament una petita entrada (De vegades, una sola frase), la qual fuig del sentit literal. Ens adonarem de la importància que té conforme anem llegint el conte, i una volta acabat el relat, és quan cobrarà tota la potència i la riquesa que conté:
"Sólo  queremos un mundo nuevo: que tenga todo de nuevo y nada de mundo", diu una de elles.
El seu estil està fet amb frases curtes, plenes de significats. Ja he dit que la seua prosa és pura poesia?:
" Nunca se había visto agua tan copiosa: el paisaje llevaba diecisiete días goteando. El agua lastimaba la tierra, que apenas sabía nadar. Sobre el tejado de zinc, se estrellaban gruesas gotas, embarazadas de cielo."
"¿ Muerta Jauharia? Nyambi se trastornó en los matorrales, buscando señales de su amada. Vagó, perdido, por días y llantos."
"No seguían una marcha solitaria sino junto a otros de femenino desliz, a la manera de las horas que, esa noche, me recorrieron con insomnes manecillas".
"Y ahora, el novio le negaba la fantasía. Se deshizo de sus lágrimas, ¿para qué otra cosa sirve el dorso de las manos?"
"Ese hombre será siempre sombra: no habrá memoria suficiente para salvarlo de la oscuridad. En verdad, su astro no era el Sol. Ni su país era la vida. Tal vez por ello vivía con la prevenciones de un extraño."

Mia Couto també rescata mots d'arrels lingüístiques de les diverses cultures de Moçambic i, al mateix temps, crea nombroses paraules i expressions (que no són gratuïtes sinó necessàries polisèmies):
"Después, ella se entortugó, disponiéndose, quién sabe, a dormir."
"recordaba todo con benevalentía"
"En todos lados se propagaban los asaltos, conspirateos, animaldades."
"En los sueños todos nos encontramos en un mismo recinto, allí donde el tiempo se reduce a omniausencia."
"Ella siempre anhelaba acrobacias, distractividades."
"Mientras danzaba, su cuerpo se iba convirtiendo en sudor, ella transpiexpiraba."
Un món dur, ple de misteri, màgia, cultura africana, una altra visió del món completament diferent a la nostra... literatura viva, feta en portuguès, sí però des de l'Àfrica més autèntica!

dimarts, 7 de març de 2017

Argelagues | Gemma Ruiz


Argelagues
Gemma Ruiz
Proa, 2016
(Sisena edició, gener del 2017)


Com sabem els que som de poble i no hem perdut tots els noms de les plantes, l'argelaga és un arbust que creix als llocs no cultivats i que, a banda de la seua capacitat per ressistir, té una particularitat: tot són punxes punxes. Però també quan floreix s'omple de unes petites flors grogues que són una preciositat. Comparem aquelles dones, que des de principis del s. XX fins als anys 60, van patir vida, guerra, masclisme, dictadura..., amb les argelaques i ja tenim el perquè d'aquest títol tan ben triat per la Gemma Ruiz.

L'autora ens conta la història (en aparença, minúscula, intrascendent) de tres dones de la seua família. Dones que pensen que no han fet res! (Si nosaltres no valem res!, diu la Gemma que li deia la besàvia quan li agafava notes per escriute aquesta història.) Dones que passen de viure a pagès a anar a la ciutat. Unes vides de sacrifici, de dedicació a la família, d'obediència, de treball duríssim, de "servir" en cases dels rics, de l'estraperlo, de passar gana, de defensar els seus per damunt de tot...
En la presentació a València del seu llibre, la Gemma contava que mentre estava escrivint la novel·la sobre les dones de la seus família, la gent li preguntava que què havien fet aquestes dones per merèixer ser-hi les protagonistes; ella sempre contestava que res que no hagueren fet les avantpassades del que preguntava. I ací rau un de les principals virtuts d'questa novel·la: tots ens podem identificar amb la Gemma i mirar cap a darrere, cap a les nostres dones. Com deia ella, dones que han fet que jo siga el que sóc i estiga ací.
Una història familiar (estàndar, com diu ella), que "té tot el que m'interessava explicar: una família de poble, de pagès, que la misèria empeny a les fàbriques, que perd la guerra i pateix una post-guerra cruel..." I ella se sent una privilegiada per no haver patit tot el que van viure elles, i se sent en la obligació d'explicar-ho.

I ho explica en un monument a l'oralitat, amb un català que ens deixa bocabadats; un parlar que no és al que estem acostumats, però que ens agafa des del primer moment. La Gemma ens diu que ha defensat amb ungles i dents (amb punxes, com una argelaga) cadascun dels fragments de la novel·la; que no estava conforme si una volta estava escrit no complia amb els desitjos d'una lectora inflexible, com és ella. Tenia molt clar que no escriuria res que no estiguera escrit tal i com parla ella o les dones de la seua família. I utilitzarà expressions de la parla d'allà que no seran normatives, però que són les seues! Una oralitat, que els que no som d'allà, ens costarà, al principi, una miqueta d'acostumar-nos-hi, però que de seguida ens subjuga i la fem nostra. Una delícia!

dijous, 2 de març de 2017

El dol és aquella cosa amb ales - Max Porter




Un home a qui se li ha mort la dona
Uns fills a qui se’ls hi ha mort la mare
Un pare a qui se li ha mort la mare dels seus fills
Uns fills a qui se‘ls hi ha mort la dona del seu pare
Un dolor intens que comparteixen
Un DOLor que esdevé un corb
Un corb que els ajuda a sobreviure
Un autor que va perdre el seu pare
Un autor que va patir i compartir l’absència del seu pare amb el seu germà.
Un autor que és editor i estima la poesia
Emily Dickinson
Ted Hughes
Amor i mort – AMORT-
Amor i dolor
Amor i absència
Un corb molt llest
Una novel·la poètica
Un poema novel·lat
No ens calen les etiquetes
Llegim dolor, llegim patiment, llegin absència, llegim amor, molt d’amor
La tristesa també pot ser molt bella,
la bellesa molt trista. 

Una meravella de llibre



Max Porter
El dol és aquella cosa amb ales
Traducció magnífica de Víctor Obiols

:Rata, 2016


#microressenya



dimecres, 1 de març de 2017

Sortir a robar cavalls | Per Petterson


Sortir a robar cavalls
Per Petterson
Traducció de Carolina Moreno Tena
Club Editor
Barcelona, 2016

Sovint no ens adonem de la importàcia que té per a la Literatura la traducció d'altres llengües: la quantitat de obres que perdríem, de les quals no gaudiríem, sobretot de llengües tan allunyades de la nostra com ara el noruec. Per això, crec, que no es dóna la consideració que es mereixen els bons traductors. En una entrevista que li van fer en televisió a aquest autor, va llegir-nos un fragment de La plaça del diamant de la Rodoreda, que segons ell, l'havia impressionat tant, i ho fa fer en noruec. Parlava de la fluïdesa de la seua prosa, del molt que li havia influit la nostra autora (Va ser molt curiós, sentir-lo en una llengua tan estranya per nosaltres).

Tot això em ve al cap, en llegir aquesta novel·la: la prosa sòbria, sense artificis, fluïda i calmada que l'autor empra i que la traductora ha sabut traslladar-nos. Una prosa que flueix com el riu que ens acompanya durant tota la narració, com la neu que cau, abundosa però calmada... Una escriptura, plena d'elipsis i silencis i moments no presents, capaç de contar-nos tota una vida a partir de dos moments puntuals del protagonista. En tot moment, la natura, els records, ens fan pensar en que tot té un significat ocult (moltes vegades ha de ser el lector qui ha de completar el que s'hi insinua).

L'argument no pot ser més senzill: Trond, narrador i protagonista, en jubilar-se, abandona la ciutat d'Oslo (en el moment que la seua vida estava parada, en silenci), per tal de passar els últims anys de vida en una cabana aïllada, en un bosc de Noruega en la frontera amb Suècia. Aquest bosc ja el coneixia de la seua adolescència, sobretot d'aquell estiu de 1948 (quan tenia 15 anys), en què va madurar i es va fer home.
En la cabana del bosc, només en companyia de la seua gossa i d'un veí molt especial, rememorarà què va viure aquell estiu, les relacions amb la seua família (per damunt de tots, el seu pare) i amb un amic i els seus pares i germans. Tota una vida, en aquests dos moments, passarà per davant d'ell i de nosaltres els lectors que l'acompanyem en el seu monòleg.

És una novel·la de creixement personal, d'aprenentatge de l'adolescent però també de l'home que ha d'aprendre a fer-se vell. Tota la novel·la està feta d'una mescla entre present i passat, entre memòria i vida quotidiana; evocadora i subtil. Un goig!

Llegeix-ne un fragment

diumenge, 19 de febrer de 2017

QUE ME QUIERAS

Que me quieras
Merrit Tierce
Blackie Books ed.
2017
192 pàg.
Traducció al castellà de Zulema Couso


"...todos cargábamos con lo nuestro. Estábamos rotos. Todos íbamos cuesta abajo..."


És una novel·la tant al·lucinantment bona, però tan
devastadora com una bomba atòmica, aquesta "Que me quieras" de la jove autora americana Merrit Tierce.

Una jove cambrera i mare soltera que treballa llargs torns, per oblidar la seva soletat s'aboca al sexe i les drogues.
Però hi ha molta humanitat en aquesta història amb un personatge principal molt inovidable, que porta una vida devastadora buscant el dolor per combatre un altre tipus de dolor.

"Que me quieras" és turbadora alhora que rara i dura. I segurament és la novel·la que millor descriu la vida dins un restaurant. L'abans, la tempesta d'un torn ple de taules i el després... Les vides d'aquestes persones (també tenen sentiments) que et serveixen durant una estona i llavors ja no els tornes a veure mai més, però amb vides que segueixen quan acaben els torns.

És una novel·la que funciona perquè amb el sexe com element tant important de la trama; el sexe és explícit, però no és exhibicionista ni gratuït. A estones t'encogeix però també està plena de llum (per exemple la filla és sempre com un àngel...) o l'escena delirant i molt tronxant de la màquina de fotos...

Un descobriment aquesta autora. Té llum, electricitat i vida.
"Que me quieras" és tant bona i necessària, que fa mal!! No la llegiu perquè no podreu parar de recomanar-la!

"El cumplimiento de la Ley de Murphy me enseñó a ser supersticiosa, Nunca decía Parece que va a ser una noche tranquila, seguro que cerramos pronto porque la sección de fumadores se llenaba de repente. Los fumadores tardaban una eternidad. No había manera de despachar esas mesas porque no tenían prisa. Fumaban antes de pedir. Siempre tomaban entrantes y copas. Fumaban tras los entrantes. Siempre pedían postre. Su cuenta también era mayor pero no compensaba porque se quedaban tanto rato que podrías haber atendido a tres mesas de veinticinco dolares en lugar de una de cuarenta, aunque los fumadores dejaban mejores propinas..."

dilluns, 6 de febrer de 2017

Nefando - Mónica Ojeda

Mónica Ojeda
NEFANDO
Candaya, 2016


Una novel·la profunda, literàriament i temàtica.

L’autora, joveníssima,  escriu com els àngels, anoteu el seu nom MÓNICA OJEDA, perquè en sentirem a parlar,  i és valenta, molt valenta. 

Una immersió en el submón virtual – deep web – per explicar-nos,   que existeix i és molt més proper del què imaginem, molt més real del què ens pugui semblar. La foscor existeix, la crueltat existeix, la maldat existeix, l’horror existeix, la pederàstia, l’abús... existeixen... les víctimes també. 

Però no ho explica, així, linealment, no, ella ens col·loca, com a lectors, davant de fotogrames, de testimonis, d’entrevistes, de fragments d’una novel·la, de cròniques de joc, fins i tot de dibuixos. Ens obliga a traçar una línia que veiem que ens porta directe al precipici, una línia poètica que permet que puguem continuar passant les pàgines, una línia asèptica, que permet guardar les distàncies emocionals,  malgrat el relat ens convulsioni.

El mal existeix i les víctimes també, molt més a prop del què pensem. L’autora ens sacseja, ens diu estigueu amatents, això passa, arreu, i no som capaços de veure-ho, i ho fa des d’una escriptura tan bella que el contrast fa feredat.

“Yo quería escribir la historia de una mujer cuyo único propósito en la vida fuera el de encaranar el dolor de todas las mujeres del mundo”

“Los poemas no són agradables, al menos no los que son Buenos. La poesía que verdaderamente vale la pena es la que te deja caer. Imposible no salir quebrado de eso.”

“Solo los gemidos eran más importantes que el silencio: los gemidos fuertes como su respiración. Abrió las piernas y llevó su mano hacia su eje narrativo”

Aquí trobareu més informació de la darrera gran proposta de Candaya 


#Microressenya

divendres, 3 de febrer de 2017

Em dic Lucy Barton | Elizabeth Strout


Em dic Lucy Barton
Elizabeth Strout
Traducció d'Esther Tallada
Edicions de 1984


Després de l'enlluernadora Olive Kitteridge i d'Els germans Burgess (més redona com a novel·la), ens arriba aquesta Em dic Lucy Barton, més lleugera i curta.
Primerament hauríem d'explicar per a comprendre bé els llibres de l'Strout quin és el seu mètode d'escriptura: Ella mateixa explica que primer de tot tria un tema o fil conductor, després cada dia escriu un capítol, un fragment sobre el tema, tot utilitzant els personatges que primerament ha predefinit; una vegada ha acabat d'escriure aquests petits fragments, intenta ensamblar-ho tot en una història. És per això que, de vegades els seus llibres semblen contes units per un fil conductor; i en aquesta novel·la tot està una mica descompensat i sense un final clar, que remata amb una frase final que pot servir per a qualsevol història: "Tot el que és la vida em fascina".

La trama és molt senzilla: una dona que està hospitalitzada durant uns dies, als anya 80 (l'època de la sida més virulenta) rep la visita de sa mare, qui li contarà històries de persones, relacions i episodis de la infantesa; sa mare que havia estat vint anys sense veure's i sense comunicació mútua. A partir d'ací, la Lucy també repassarà la seua vida i els seus sentiments. I ja està, senzillesa i simplicitat.s

Tanmateix, sense ser un gran llibre, a mi, m'ha despertat molts sentiments, i ha tret de mi records de la meua infantesa que estaven ocults.

diumenge, 29 de gener de 2017

LA FEROCITAT. Nicola Lagioia

La ferocitat
Nicolia Lagioia
Bromera ed.
2016
414 pàgs.
Traducció d'Albert Pejó


No sóc un expert ni un lector habitual de novel·la negra, o sigui que no sé si aquesta història té deutes amb relats d'altres autors anteriors...
Però llegint-la m'ha semblat una versió hardcore (i molt millor) que el Harry Quebert...
Més mediterrània, que vol dir millor perquè és més propera i molt italiana, d'un autor italià amb tot el què això suposa: Molt caràcter. Fugosa i plena de rampells.

També hi ha una filla (d'un magnat immobiliari) assassinada. Anirem veient la corrupció que impera al sud de la Itàlia. I una familia que de tant bruta pels sentiments està espatllada.

Nicola Lagioia escriu com el vent. Sembla que ho faci a fuetades. Amb força. I quan arriben aquests cops és impressionant pels moments genials i antològics on la prosa de Lagioia sembla que s'elevi del fang d'aquestes vides tant brutes i lletges.
D'una història dura que l'anirem veient de manera coral, amb moltes i molts narradors que van passant per aquestes pàgines i una víctima que s'hagués merescut més pàgines pel seu caràcter misteriós i ambigu; i un personatge secundari que esdevindrà principal per tossut.

"Als divuit, es podia assemblar a determinades actrius de cine posteriors a l'època dels pits grossos. Corbes generoses però sense excessos, una Natalie Wood sense la capa de pintura final."

"Com quan, després d'una disputa en què ens hem deixat emportar, ens preguntem com és possible que ens hàgim descontrolat d'aquella manera. I ens sap greu. I valorem les conseqüències del que hem dit. Amb el cap fred ens adonem que l'error ha consistit a dir malament el que pensàvem de debò. I d'aquesta manera -un cop fora del remolí místic de l'enrabiada-, no pensem prou en el fet que potser hem deixat escapar alguna informació que hauria valgut més retenir per a nosaltres."

Novel·la fosca més que negra que envolta al lector de manera perillosa i addictiva!

diumenge, 22 de gener de 2017

També el vertigen.- Vicent Almela i Artíguez




Vicent Almela i Artíguez
També el vertigen
Viena Edicions, 2016
Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2016 de Badalona





  

També el vertigen, les darreres paraules del poemari;
altres són de l'avi avesat a oblidar des de ben prompte
i altres de la nena sense ales feta ave clara
que llegeix els arbres...
Hi són també les darreres perles de llet
d'una boca de nen crescut.
I deu o dotze frases carregades de foc
per enllestir poemes nous.
Llegir per aprendre,
per a no poder dir mai més algunes coses.
Una veu potent a tenir en compte.

dijous, 19 de gener de 2017

Vivències lectores: Novel·la policíaca/negra






         De vegades m'he sentit malament per la meua afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o justificacions per a aquest vici meu.
            La primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I nosaltres amb ella.
La novel·la policíaca/negra arriba al cim durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual, i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana. (Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la realitat supera la ficció.
            Una altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D. James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black, Pierre Lemaitre, Fred Vargas...
            I vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX, va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes declaracions on afirmava que "un dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques ...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!

            Últimament he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades d'ells, les següents:
- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)
- 1.280 almas; Jim Thomson. RBA (Un clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)
- Irène. Alex. Camille. Vestido de novia; Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials, sobretot Irène.)
- Órdenes sagradas. La rubia de ojos negros; Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit d'altres d'aquest autor, molt bones.)
- Rey de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)
- Así es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara (Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)
- Del otro lado; Michael Connelly. Alianza de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)

Veieu quin vici?

divendres, 13 de gener de 2017

set...


El tres de març de dos mil disset acomplim set anys juntets.

El mot set fa un món de conceptes, suggeriments i somnis:

- el set simbolitza la unió entre el diví (tres) i el terrenal (quatre);
- els set cossos celestes (el Sol i la Lluna, Mercuri, Venus, Marte, Júpiter i Saturn); 
- els set dies de la setmana;
- la suma de les cares oposades en un dau de sis cares, fan set;
- les set arts liberals que s'ensenyaven en l'antiguitat comprenien dos grups d'estudis: el trivium (la gramàtica, la dialèctica i la retòrica) i el quadrivium (l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música);
- els set pecats capitals (luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia); 
- els set colors de l'arc de Sant Martí (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat);
- les set notes musicals (do, re, mi, fa, sol, la i si);
els set braços de la Menorà;
- els set mars (golf Pèrsic, els mars Negre, Caspi, Roig, Mediterrani, Adriàtic i el d'Aràbia);
- la Marieta de set punts (Coccinella septempunctata) és una espècie de coleòpter de la família Coccinellidae;
- el setè art és el cinema;
- el Dau al Set fou un grup artístic avantguardista català;
- els set cels de la religió islàmica (d'on ve l'expressió "estar al setè cel", com a sinònim d'estar al paradís);
- les set edats de l'home segons William Shakespeare: l'infant, el nen, l'amant, el soldat, l'adult, l'home madur i el vell;
...

El diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans ens ofereix també un grapat de significats:

set-1 
1 m. [LC] [SP] En el tennis, subdivisió d’un partit formada per una sèrie de jocs. 
2 m. [SP] En bàdminton i en voleibol, joc.

set-2 
1 1 f. [LC] [ZOA] Necessitat de beure que es manifesta amb una sensació de sequedat a la boca i a la gola. Tenir set. Apagar la set. Beure sense set. 
1 2  [LC] tenir set una planta [o tenir set la terra] Tenir necessitat d’aigua, d’ésser regada. 
2 f. [LC] Desig ardent, impacient, d’alguna cosa. Set de riqueses, d’honors, de glòria. Set de venjança.

set-3 
1 1 adj. [LC] [MT] Sis més un. Els set dies de la setmana. 
1 2 adj. [LC] [MT] Que fa set, setè. El quilòmetre 7. 
1 3 m. [LC] Parella de sets. El set d’oros. 
2 1 m. [LC] [MT] Nombre natural que segueix el sis, 7. He tret un set. 
2 2  [JE] set i mig Joc de cartes consistent a arribar a sumar set punts i mig o a acostar-s’hi com més millor sense sobrepassar aquest nombre. 
3 m. [LC] [IT] Estrip en dues direccions perpendiculars entre elles a partir d’un punt, que recorda, així, per la seva forma, un set. 
4 f. pl. [LC] les set La setena hora després del migdia o de la mitjanit.

Segons els orfes...

El set és un gran nombre, en són prou d'anys (i de llibres, i d'aventures, i de cadàvers...) compartits.

Teniu ganes (i esma i/o temps) de celebrar que encara llegim i ens llegim encara?

Us proposem una nova edició de la revista Vida òrfena, enguany amb el fil conductor del mot set.

Us emplacem a enviar les vostres aportacions (reflexions, textos, creacions de qualsevol tipus, crítica, imatges...) abans del dia 15 de febrer, dia dels enamorats del dia següent, al nostre correu elsorfesdelsenyorboix@gmail.com.

dijous, 12 de gener de 2017

Breus notes sobre literatura-Bloom






Un diccionari sobre la literatura-Bloom. Definicions que són autèntiques perles, que donen sentit no només a l'escriptura i a la lectura, sinó també a la vida mateixa, sempre que sigui Bloom, esclar.

"Bloom: nom universal aplicable a qualsevol cosa o esdeveniment. Cadira-Bloom, llibre-Bloom, mor-Bloom, festeig-Bloom"

"La realitat-Bloom és una invenció de llenguatge i no al revés"

"No em miris quan arribo, mira'm quan avanço"

"La intensitat d'una frase indica l'educació d'aquesta frase. Una frase poc intensa és una frase maleducada per al lector. Per què? Perquè no has de fer perdre el temps a ningú."

"Tot text literari ha de ser senar, és a dir: dividit per dos, no dóna un residu de zero"

"La literatura ha de ser una certesa que provoca disturbis i no un disturbi que té per efecte una certesa"

 Us el recomano, no cal llegir-lo de cop, però es fa inevitable, ideal per tenir al bany, a la cuina, a la taula del sofà i a la tauleta de nit  i fullejar de tant en tant, i recordar que "El llibre és un perill enquadernat" i  nosaltres, lectors, som persones valentes que no ens rendim mai.

Un nou encert dels del Periscopi. 

Us recomano aquest article de Sebastià Bennasar, sobre la presentació del llibre a Barcelona, l'octubre passat,



Gonçalo M. Tavares
Breus notes sobre la literatura-Bloom
traducció de Pere Comellas
Edicions del Periscopi, 2016


#microressenya
___________________________


Ja fa temps que no tinc temps... i encara ara, tinc menys temps, perquè sí que tinc temps de complicar-me, encara més, la vida... 
La falta de temps fa: 
1. que no pugui llegir tot el que voldria, de fet abans això ja em passava, ara, per tant,  s'ha agreujat.
2. que no pugui fer les ressenyes tal i com m'agradaria i per tant fins ara no les  feia.

Avui m'he llevat pensant que havia de ser creativa, que m'agrada explicar-vos les lectures que m'han agradat i  que com que fins l'octubre vinent aniré treient el fetge per la boca i no podré fer les ressenyes que m'agraden... doncs... faré micro-ressenyes, 

dimecres, 11 de gener de 2017

Vivències lectores

El nostre benvolgut amic elPac va publicar l'any passat una entrada en la qual compartia el seu costum de llegir al llit i els seus patiments en afrontar la lectura d'obres magnes i de prolixos volums.

Volem aprofitar aquesta iniciativa per demanar-vos la col·laboració per enllestir un nou prestatge temàtic al nostre blog amb les vostres experiències, costums, manies... així com qualsevol relat de la vostra vida amb, para, per, segons, sense, sota, sobre... els llibres i sa lectura.

Amigues i amics, òrfenes i orfes, us encoratgem, a totes i a tots, a publicar entrades amb les vostres


Ànim, i a jugar!

Llegir al llit
Novel·la policíaca/negra
- ...



dimarts, 10 de gener de 2017

Las riquezas verdaderas.- Jean Giono




Jean Giono
Las riquezas verdaderas
Traducció al castellà de Regina López Muñoz
Errata Naturae, 2016



1.- Llibre prologat pel propi autor al gener de 1936, a Manosque.

2.- De Giono ja hem dit moltes coses (diversos llibres llegits, alguns ressenyats aquí): la seva passió per la natura, el seu compromís amb la vida... En el pròleg d'aquest, els editors esmenten ombres: qui no les tingui, que aprofiti, encara queda vida.

3.- Des del principi està clar quines seran les veritables riqueses. De nou, el relat de les mateixes esdevé una riquesa més: paràgrafs deliciosos, frases entranyables, capítols magistrals.

4.- Del seu pròleg m'assalta la denúncia d'alguna cosa que jo atribuïa a l'OMC i la FAO, i el final del segle XX (almenys a la seva segona meitat):


“[...] La sociedad construida sobre el dinero destruye las cosechas, destruye a los animales, destruye a los hombres, destruye la alegría, destruye el mundo auténtico, destruye la paz, destruye las riquezas verdaderas.” (pàg. 30)
M'encanta la frase final del pròleg:
“Entrego lo que amo a quienes amo. Para que nuestras alforjas vayan igual de cargadas por el camino. Hacia la alegría.” (pàg. 32)

5.- Comença el llibre en un hotelet de París. I pels carrers del barri. Però de seguida surt de París de la mà d'una taula de Giovanni di Paolo, taula de salvació, que representa sant Joan retirant-se al desert.

6.- Només sortir ja parla d'estrelles: la densitat de Betelgeuse, “un millón de veces más pequeña que la del aire.” I de la necessitat d'una nova mirada:
“[...] Hasta que unos ojos nuevos germinen bajo mi frente, brutales y viscosos como las yemas de los castaños.” (pàg. 76)

7.- I es deslliga el drama (comença l'acció):
“- La señora Bertrand hace su propio pan.” (pàg. 77)

8.- La festa de tornar a moldre el blat: compartir el molí i el pa acabat de fer es converteix en una celebració que implica tota la gent i arriba a la nit i a la ressaca. Memorable.


9.- La reflexió final assenyala els sacrificis que avui exigeix ​​la pàtria com de menor gana que el de Tezcatlipoca en “aquellos tiempos en el antiguo México, cuando todos los martes se vendimiaban racimos de hombres en el altar”. (pàg. 170)

10.- Acaba d'anar-se'n Berger. I no sé per què, però la França de tots dos em pareix semblant, desitjable, veritable (no dic que l'altra no ho sigui)... Una cosa els uneix en el meu cap encara que els separin vuitanta anys: les cases disperses a la muntanya, els pastors que toquen el seu acordió perquè ballin els veïns, la gratuïtat de la trobada ...

Feu bondat, llegiu Berger i Giono.

diumenge, 8 de gener de 2017

AÑOS SALVAJES. William Finnegan

Años salvajes
William Finnegan
Libros del Asteroide ed.
2016
593 pàg.
Traducció  al castellà d'Eduardo Jordá


William Finnegan és periodista de "The New Yorker" des del 1987, però des de petit ha sigut un afamat practicant de surf.
Ara, amb més de 60 anys, explica en aquest llibre, la seva vida i els seus records, sobretot la seva obsessió en la pràctica d'aquest esport.
La recerca de llocs on poder practicar i la onada perfecta que li permeti de seguir-la.
És un llibre bell que ens deixa veure des de la seva infància a Hawai, durant uns anys on el surf encara era un esport pur i gens estès, Finnegan va ser un pioner afortunat que va poder viatjar pel món buscant ones abans que el surf es fes popular.
Mentrestant també volia ser escriptor, o sigui que també és el relat d'una recerca vital, tot i que al final acabarà sent periodista especialitzat en temes polítics perquè va viure un temps a Sudàfrica durant l'Apartheid (mentre feia de professor a una escola negra i també surfejava en les seves estones lliures...)

És un llibre ple de descripcions de surf, mars i ones amenaçadores però com que està molt ben escrit acaba sent un llibre de surf per gent que no els hi agrada el surf [com jo...].
És una espècie maquíssima de cant a la llibertat, de perseguir un somni; podria ser com "En el camino" de Kerouac, però en el mar, per aquesta recerca sempre inacabable.
En algun lloc l'han comparat amb aquell "Cap a rutes salvatges" de John Krakauer i també podria ser-ho...

Però "Años salvajes" no és només un relat de surf. Té més coses. També és una reflexió sobre el pas del temps (les últimes 50 pàgines són molt bones) i la por, quan l'autor explica com ell ha anat canviant la seva mirada als mars i les ones.

Llavors "Años salvajes" va acabar guanyant el Premi Pulitzer. Cosa normal perquè és un cant a la vida. Apassionant i molt ben escrit.

"Lo que persistía era cierta sensación de serenidad tras una sesión muy difícil. Ese estado de ánimo posterior al surf era de naturaleza física, pero también tenía un aspecto emocional. A veces era un ligero júbilo. Otras veces era una agradable melancolía."