Grazia Deledda.
dissabte, 31 de juliol del 2010
Cosima.- Grazia Deledda
Grazia Deledda.
dimarts, 27 de juliol del 2010
La grieta de Doris Lessing
Arran d'aquesta idea, Lessing intenta "narrar" què va passar en aquells temps primigenis. Ho fa a través d'un patrici romà en l'època de Neró. Aquest patrici, a partir d'alguns testimonis que li han arribat, inventa tot un món, una veritable mitologia anterior a totes les mitologies per tal d'averiguar què i com van ser aquests fets, tot i interrogant-se a cada moment el seu paper d'historiador i tots aquells dubtes que van sorgint-li a mesura que ho escriu; també es planteja les relacions entre els dos sexes així com la condició humana en general.
Una novel·la sorprenent i, potser, polèmica en alguns moments, però molt ben escrita.
dissabte, 24 de juliol del 2010
LA LIBRERÍA. Penelope Fitzgerald.
dilluns, 19 de juliol del 2010
Kafka. Pares i fills
PORNOTOPÍA de Beatriz Preciado (i algunes altres lectures derivades)...
Pornotopía.
(Finalista Premio Anagrama de Ensayo 2010.)
Beatriz Preciado.
Anagrama Ed.
Estic aquests dies amb un assaig d’aquesta autora, perquè ja m’havia interessat bastant el seu llibre anterior, “Testo yonki”.
L’autora, especialista en relacions de gènere i teoria queer, explica en aquest llibre, les innovacions visuals i conceptuals que va aportar la revista “Playboy”, quan va aparèixer al mercat a partir del 1953, als ulls i l’imaginari col·lectiu del públic masculí nordamericà.
No en l’evident tractament visual de les noies (la revista les anomenava “bunnies”), sinó tot el què envoltava –“Playboy” va crear un discurs innovador en aquells anys i, quasi paral·lel “A l’habitació” de Virgina Woolf però aplicada als homes amb un espai pròpi (Penseu que això era l’any 1953 i la jerarquia imperant era “familia blanca standard” post2a. Guerra Mundial i encara faltàva una dècada per la “revolució hippie” i els canvis socials que van derivar-ne..)- i el discurs que en resultava: com una autoficció que era la història de les noies dins casa seva sense gaire roba i que els lectors de la revista podien veure com si estiguessin mirant d’amagats pel forat del pany... Com una qüotidianitat ficcionalitzada...
Ho he intentat sintetitzar amb quatre ratlles i que s’entengui (però em sembla que no ho he aconseguit); cosa que l'assaig, de 250 pàgines, explica molt bé i de manera clara.
Més informació de l'autora i del llibre, aquí
El llibre anterior de Beatriz Preciado, “Testo Yonki” (Espasa Ed.), era un semiassaig molt potent que explicava l’experiment que va fer la mateixa autora quan es va autosubministrar durant uns mesos dosis diàries de Testosterona, que és una hormona masculina...
Per tal de poder notar en persona sensacions masculines. Que és el què va explicant i com, al llibre: una barreja de biografia, relat mèdic i teòria dels gèneres, diari...
Parlar d’aquest llibre em va bé per conectar-ho amb un que fa uns anys em va agradar molt quan el vaig llegir:
“Middlesex” de Jeffrey Eugenides (autor també del genial i molt recomenable “Las vírgenes suicidas”)
Empúries Ed.
Que és la història -molt delicada- d’una noia que amb els anys es va transformant en home (en paral·lel als anys 60 de la revolució sexual...)
I el llibre està bé perquè explica dins un mateix personatge protagonista emocions femenines i després masculines, cosa que formalment la literatura no ha pogut fer quasi mai...
[Que quan el llegia, encara vivia amb els meus pares, i un dia mentres dinàvem li explicava a la meva mare la història del llibre i em va dir que això va passar de veritat, a Vic, quan ella era petita (Em vaig quedar amb la boca oberta) fa uns 50 anys... Era la filla d’un matrimoni que eren parents (un home que s’havia casat amb la seva cosina) i de mica en mica amb el anys, aquesta nena que havien tingut es va anar convertint en home... La cosa era melodramàtica perquè el pare era barber i la meva mare recordava el dia que el pare plorant li va tallar els cabells a la noia a la seva barberia i l’aparador d’aquesta estava ple per fora de gent mirant-ho...]
diumenge, 18 de juliol del 2010
Pisando los talones | Mankell
Jo havia estat fins fa poc gran seguidor del Mankell. Havia llegit quasi tots els seus llibres, sobretot en els quals el protagonista és el detectiveWallander. Els últims no m'havien deixat plenament satisfet. Arran del diari que va publicar de l'atracament per part dels israelians al vaixell en el què viatjava a Palestina, vaig decidir retornar a ell i incloure'l dins la meua cistella d'estiu.
Amb aquesta novel·la policiaca, amb una trama de les més complexes i amb un suspense que et deixa sense alè, he gaudit d'uns moments inquietants. I Wallander a tornar a ser per a mi un personatge totalment real i pròxim.
Un llibre molt recomanable si t'agraden els thrillers literaris i has de descansar d'alguna lectura més feixuga.
dimarts, 13 de juliol del 2010
El Danubi | Claudio Magris
Claudio Magris
Taducció d'Anna Casassas
Butxaca, 1984
"Escriure potser significa omplir els espais en blanc de l'existència"
Una amiga lectora em va regalar aquest llibre que no coneixia. Vaig començar a llegir-lo sense saber res d'ell. Ha estat, per a mi, una gran troballa.
dilluns, 12 de juliol del 2010
Onitsha.- Le Clézio
dissabte, 10 de juliol del 2010
UNA TERRA ESTRANYA. Jhumpa Lahiri.
Una terra estranya.
divendres, 9 de juliol del 2010
i IV
.......
La senyora Khan no sabia que la Shireen era "subnormal", com deia l'informe mèdic. No estava disposada a admetre-ho. To i que tenia dos fills normals i dues filles normals, que tots seguien bé l'escola, que sabia com eren les criatures normals i intel.ligents, no volia fer comparacions. Per a ell, la Shireen era normal. No valia la pena dir que allò era impossible.
L'Stephen anava murmurant:" No, això no funciona, és de bojos". En fi, es trobava amb aquelles "impossibilitats"a la feina cada dia. Una ufanosa i variada bogeria inspirava la raça humana i gairebé es podia dir que bona part de la seva feina consistia a enfrontar-se amb aquesta bogeria.
L'Stephen es va quedar allí, agafat a la barana, aferrant bé la carpeta, perquè el vent xiulava i feia remolins en l'alt passatge. Havia tancat els ulls perquè estava examinant mentalment la imatge del rostre de la senyora Khan, aquella mirada orgullosa, freda, de rebuig. La que devia tenir una dona mentre el seu home li deia cridant:" Que n'ets, d'estúpida, no hi pot pas anar a l'escola gran amb els altres, per què ets tan tossuda?. T'ho haig de tornar a explicar?". ! Devia haver posat aquella cara i també aquell silenci davant el seu marit centenars de vegades!. Per això ell no havia comparegut a la cita, ni a les altres cites, perquè sabia que no en trauria res. No volia haver de dir a l'assisstent social: "!La meva dona és una bon persona però té aquesta particularitat!". I en Hassan no diria pas: "Miri, senyor, la meva mare té un petit problema".
L'Stephen, amb els ulls encara tancats, va revisar altre cop el que havia vist en aquella saleta: la tendressa de la cara de la senyora Khan envers la seva filla amb problemes, el somriure de la cara del nen, aquell somriure autèntic, càlid, afectuós cap a la seva germana. La nena quedava embolcallada en la tendresa d'ells, la familia l'adorava, ¿ què havia d'aprendre a l'escola especial que no li ensenyés la familia?.
L'Stephen va notar que s'apoderaven d'ell unes emocions que estaven a punt d'endur-se'l de passatge, amb el vent, fent-lo volar cap el cel, com un globus.
Tenia ganes de riure, de picar de mans, de cantar d'emoció. Aquella dona, aquella mare no admetria que la seva nena fos una mica retardada. !No hi podia estar d'acord! I què, allò era meravellós, ! un miracle!.
Molt bé, senyora Khan, va fer l'Stephen Bentley obrint els ulls, mirant cap a les finestres amb cortines quatre pisos amunt, des d'on sens dubte la senyora Khan l'estava observant, orgullosa d'haver guanyat una altra batalla contra aquells manegadors que volien catalogar la seva Shireen com a estúpida.
- !Una punyetera meravella!- va exclamar l'assistent social dirigint-se al vent. Va obrir la carpeta recolzant-la contra el genoll i allí mateix va escriure: " El pare no ha comparegut a l'entrevista. La seva presència és esencial!". La data. El seu nom.
"La Mare de la criatura en qüestió".
HISTÒRIES DE LONDRES
Doris Lessing
(L'ancora- Destino-)
III
dijous, 8 de juliol del 2010
II
La senyora Khan va dir alguna cosa en veu baixa al seu fill, el qual va poder reposar del somriure el temps que li va ocupar anar a buscar una safata amb una tetera i galetes del trinxant. El devien haver observat des de les finestres i fet el te en veure'l allí baix amb la carpeta sota el braç. En Hassan va tornar a lluir el somriure a la cara quan es va asseure altre cop. La senyora Khan va servir un te fort. El nen en va passar una tassa a l'Stephen i la plata de galetes. la senyora Khan va disposar una tassa davant de la seva filla, va comptar cinc galetes i les va posar en un platet prop d'aquesta tassa. La nena, pel que semblava, somreia davant d'aquells capricis destinats a ella. La senyora Khan va fer petar la llengua, incòmoda, i li va dir alguna cosa en urdu. Però la Shireen no hi va parar esment. Estava encesa d'emoció interna, i com a resultat de la insinuació de la seva mare va intentar compartir allò amb el seu germà, estirant el braç per punxar-lo amb aire maliciós, rient. En Hassan no va poder evitar dirigir-li un somriure autèntic, tendre, càlid, ple d'encant. Va enretirar tot seguit aquell somriure per tornar a esbossar l'educat fals.
- Cinc - va dir la senyora Khan en anglès-. Sap comptar. Digues cinc Shireen. - Era un anglès deficient, i va repetir l'ordre en urdu.
La petita va somriure tota contenta i va començar a partir les galetes i menjar-se-les.
- Si el seu marit hi està d'acord, la Shireen podria anar a l'escola de la qual vam parlar, en va parlar amb vostè el meu colega en William Smith, quan va passar per aquí l'any passat. És una bona escola. Haurien de pagar alguna cosa però no gaire. Està subvencionada pel govern però aquest any hi ha una petita despesa. Per desgràcia.
La senyora Khan va dir alguna cosa tallant i el nen la va traduir. Parlava un anglès fluid.
- No és qüestió de diners. El meu pare té diners.
- Doncs m'haurà de discuplar però no ho entenc. A la Shireen li aniria bé l'escola.
Dintre d'uns límits, és clar. A la carpeta hi havia un informe mèdic, en el qual hi havia escrit: "La nena en qüestió podria assistir fins a cert punt a unes classes particulars".
La senyora Khan va dir alguna cosa en veu alta, enutjada. Aquella cara amable va quedar contorsionada per la irritació. El nerviosisme i la irritació omplien ja l'ambient d'aquella saleta més que atapaïda i excessivament neta, i en aquells moments a la nena se li veia cara d'angoixa i els llavis li tremolaven. En Hassan li va posar de seguida la mà al damunt alhora que deixava anar uns sorollets tranquil.litzadors. La senyora Khan intentava somriure a la criatura i al mateix temps mostrà un aire fred i formal al visitant intrús.
En Hassan va dir:
- La meva mare diu que la Shireen hauria d'anar a l'escola gran, a l'escola Beavertree.
- ¿És on vas tu, Hassan?
- Si, senyor.
- Em dic Stephen, Stephen Bentley.
- Si, senyor.
- El teu pare hauria de ser aquí- va dir l'Stephen, mirant de dissimular la impaciència. Si no hagués estat que hi havia dues germanes que seguien bé a l'escola, l'Stephen hauria pensat que potser la senyora Khan era de les d'aquell temps i no volia que la Shireen rebés educació. (Les dues nenes eren més grans que en Hassan, però com que eren nenes no comptaven. Era el fill gran qui havia de ser allí representant el pare.). No es plantejava cap qüestió quant a"l'educació" de la Shireen. ¿Doncs què passava?. Realment el dia abans li havia notat un aire adust per telèfon, en quedar que seria aquí avui.
..........
Isabel
Lo infraordinario | G. Perec
Llibre inclasificable. Projecte de novel·la? Inventari (asombrat) d'allò que ens és quotidià i no es recull en llibres, ni en altres publicacions? Mirada atenta i subjectiva a coses que ens passen inadvertides?
És un conjunt de publicacions del Perec, entre els anys 1973 i 1981. Per a ell, es veu que formaven part d'un esboç de llibre que no va acabar mai, per la seua mort, i que es van publicar aplegades pòstumament.
Potser, per a mi almenys, el més interessant i valuós d'aquest llibre són les paraules (una veritable declaració d'intencions) del Perec en el pròleg. Només per això paga la pena de llegir-lo (i per l'acurada i preciosa edició d'Impedimenta):
"Quien nos habla, me da la impresión, es siempre el acontecimiento, los insólito, lo extraordinario: en portada, grandes titulares [...] Es necesario que tras cada acontecimiento haya un escándalo, una fisura, un peligro, como si la vida no debiera rebelarse nada más que a través de lo espectacular, como si lo elocuente, lo significativo fuese siempre anormal: cataclismos naturales o calamidades históricas, conflictos sociales, escándalos políticos...
En nuestra precipitación por medir lo histórico, lo significativo, lo revelador, no dejemos de lado lo esencial: lo verdaderamente intolerable, lo verdaderamente inadmisible; lo escandaloso no es el grisú, es el trabajo en las minas. La "desigualdad social" no es "preocupante" en época de huelga: es intolerable las veinticuatro horas del día, los trescientos sesenta y cinco días del año.
[...]
La prensa me aburre, no me enseña nada; lo que cuenta no me concierne, no me interroga y ya no responde a las preguntas que formulo o querría formular.
Lo que realmente ocurre, lo que vivimos, lo demás, todo lo demás, ¿dónde está? Lo que ocurre cada día y vuelve cada día, lo trivial, lo cotidiano, lo evidente, lo común, lo ordinario, lo infraordinario, el ruido de fondo, lo habitual, ¿cómo dar cuenta de ello, cómo interrogarlo, cómo describirlo?
[...]
Cómo hablar de esas «cosas comunes», más bien cómo acorralarlas, cómo hacerlas salir, arrancarlas del caparazón al que permanecen pegadas, cómo darles un sentido, un idioma: que hablen por fin de lo que existe, de lo que somos.
Quizá se trate fi nalmente de fundar nuestra propia antropología: la que hablará de nosotros, la que buscará en nosotros lo que durante tanto tiempo hemos copiado de los demás. Ya no lo exótico sino lo endótico.
Interrogar a lo que parece ir tan por su cuenta que nos hemos olvidado de su origen. Recuperar algo del asombro que experimentaron Julio Verne o sus lectores frente a un aparato capaz de reproducir y transportar el sonido. Porque existió ese asombro, y otros miles, y fueron ellos los que nos modelaron.
[...]
Podeu llegir la introducció de Gaudalupe Nettel, la Nota de la Traductora i el pròleg "¿Acercamientos a qué?" del Perec al següent enllaç.
I
Amunt, en un passatge que connectava dos blocs de pisos, l'Stephen Bentley, assistent social, es va aturar per inspeccionar la panoràmica. Ciment arreu on mirava. Unes torres grises i tacades es dreçaven cap al cel, i a sota es veia una extensió grisenca en la qual circulava una sola persona entre bassals, llaunes de refrescos i papers molls. Era un home gran amb un bastó i una bossa d'anar a comprar. Al davant de l'Stephen, dividint de manera horitzontal el sòlid edifici de la vorera fins al núvol baix, fileres de cortines de tots els colors, darrera les quals la gent quedava fora de la vista. Probablement l'estaven observant, però ell duia les seves credencials,la carpeta sota el braç. El final d'aquell passatge era al quart pis. L'ascensor feia pudor: algú s'hi havia marejat. Va agafar l'escala grisa que feia pesta d'orina fins al vuité pis, al numero 15. En el precís instant en què va tocar el timbre, li va obrir la porta un nen moreno i somrient. Devia ser en Hassan, de dotze anys. Les dents blanques, el jersei blau elèctric, el coll blanc de la camisa, tot resplendía, i al seu darrera, la saleta atapeïda de mobles es veia massa endreçada per ser la sala d'estar d'una familia, tot al seu lloc, encerat, brillant. S'havien fet preparatius a fons per a aquella visita. Davant d'un sofà de pelfa vermell hi havia el rectangle d'una tauleta i, al damunt, tasses, platets i un bol ple de sucre fins a dalt de tot. A l'interior despuntava una brillant cullera. En Hassan es va asseure al sofà, amb un intens somriure. A part del sofà, hi havia tres butaques, carregades de coixins lluminosos. En una d'aquestes seia la senyora Khan, una dama agradable i grassoneta amb un conjunt que l'Stephen va pensar que era un pijama: pantalons i túnica de seda rosa estampada amb flors. Tenia l'aire de ser la millor roba de l'armari, i la nena de deu anys de l'altre butaca duia una túnica blava amb uns pantalons, arracades, braçalets i anells. La mare portava un fulard transparent rosa, la nena un de blau. Allò al Pakistan, sería allí a punt de fer-ho pujar modestament davant de la presència d'un home, però en aquells moments acabava d'arrodonir l'ambient festiu. L'Stephen es va asseure a la butaca buida davant del gest peremptori(l'Stephen s'hi va fixar bé) de la senyora Khan. La dona, aixó sí, somreia. En Hassan somreia i somreia.
La nena, pel que semblava, no s'havia fixat en la visita, però també somreia. Era maca com un gat petit.
¿On és el senyor Khan?- va preguntar l'Stephen a la senyora Khan, la qual va fer un gest d'autoritat cap al seu fill. En Hassan va respondre a l'acte:
- No, no pot venir, és a treballar.
- Si em va dir que hi seria. Hi vaig parlar ahir per telèfon.
Altre cop la mare va transmetre a en Hassan una ordre amb els ulls, i ell, somrient amb aquelles dents tan blanques, va dir:
No, no hi és.
A la carpeta, que duia el nom Shireen Khan a sobre, l'última nota, amb data de nou mesos abans, deia: "El pare no ha acudit a la cita. La seva presència és essencial".
...........
dimecres, 7 de juliol del 2010
MORIR DE FÚTBOL
Tres cuentos que podeis leer en el mismo enlace.
Autores: Enrique Vila-Matas
Horacio Quiroga
Eduardo Galeano
Enlace:
http://issuu.com/calamarediciones/docs/morirfutbol?mode=embed&layout=http%3A%2F%2Fskin.issuu.com%2Fv%2Flight%2Flayout.xml&showFlipBtn=true
dimarts, 6 de juliol del 2010
Barcelona,València,Palma
Altament recomanable l’exposició BVP. Una història de confluències i divergències, que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des d’ahir fins al 12 de setembre, i on les tres inicials corresponen als noms de tres ciutats: Barcelona, València i Palma, no necessàriament en aquest ordre. Són mil dos-cents metres quadrats dedicats a repassar els punts de trobada i de desencontre entre tres ciutats condemnades —de vegades, fins i tot feliçment— a dialogar entre elles, en una coproducció del mateix CCCB amb el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, que ha comptat amb tres comissaris de categoria: l’artista plàstic Ignasi Aballí, l’escriptor Melcior Comes i l’il·lustre veí Vicent Sanchis, que hi aporta visió periodística. La primera virtut del discurs que han construït entre tots tres consisteix a fugir del tòpic com de la pesta. I la segona, haver sabut impregnar tot el recorregut de l’exposició d’una sinceritat i un distanciament irònic que no tan sols resulten sans sinó també necessaris per dur a terme una aproximació fecunda a cadascuna de les ciutats i a les relacions que estableixen entre elles, tant si són de proximitat com d’hostilitat o indiferència. El resultat és una exposició que defuig el to encomiàstic, però també la temptació –tan habitual entre nosaltres– de l’autoflagel·lació. S’eviten també els consabuts ais i uis de la ceba més rància, i es recorre a un sentit de l’humor que en cap moment no resulta escapista, sinó incitador. La cosa funciona francament bé, i prova d’això és el titular amb què el carpetovetònic diari Las Provincias saludava ahir l’exposició: Una exposición catalana equipara las fallas con las drogas y la prostitución. Efectivament, poc sentit de l’humor gasten alguns. I una capacitat de mentir que resulta xocant, com podran comprovar els lectors amables que s’acostin al CCCB.El que hi trobaran és una exposició que juga amb encert a la sorpresa i que significativament comença parlant del futur (hi ha una previsió sobre els efectes del canvi climàtic en cadascuna de les tres ciutats d’aquí a l’any 2085) i acaba recordant el passat comú (el gòtic, les muralles esbucades). Entremig hi trobaran de tot: vídeos amb testimonis de ciutadans de les tres urbs sobre usos lingüístics, projectes arquitectònics delirants i mai realitzats, una exhibició d’objectes perduts, una maqueta de Daniel Andújar del palauet de Millet a l’Ametlla del Vallès, les fotografies que Manolo Laguillo ha fet de l’skyline posterior de cadascuna de les tres ciutats, un mosaic (obert a les aportacions del públic) d’horrors arquitectònics i urbanístics, còmics de Mariscal, Seguí i Montesol, filmacions de les aficions dels equips de futbol respectius... I també citacions d’escriptors, o una mostra de plaques de carrers de les tres ciutats, que ens recorden un fet fonamental: potser sí que som els de la corrupció, els de l’especulació salvatge i desguitarrada, els de l’horterada i el kitsch a l’engròs. Però també som els de Josep Pla, Llorenç Villalonga o Joan Fuster; també som els que, al centre de cada ciutat, tenim carrers retolats en una mateixa llengua que es diuen Ramon Llull, Muntaner, Àngel Guimerà, Boters, Flassaders o Alfama; també som els que ens banyem en una mateixa Mediterrània que ens alimenta, ens comunica i ens defineix. I tot això, estimats amics, no és pas poca cosa.
Sebastià Alzamora
Catàlegs d'exposicions:
Barcelona - València -Palma. Una història de confluències i divergències
Autors: Sebastià Alzamora, David Castillo, Melcior Comes, Ferran Mascarell, Eduardo Mendoza, Joan-Francesc Mira, Valentí Puig, Llucia Ramis, Vicent Sanchis Llàcer, Enric Sòria, Vicenç Villatoro, Monika Zgustova.
dilluns, 5 de juliol del 2010
VITRINES D'AMSTERDAM
M. Aurèlia Capmany
Club Editor
1970
No havia llegit res de la M. Aurèlia Capmany, i remenant entre la biblioteca dels meus àvis em vaig decidir de provar aquest, i haig de dir que m'ha agradat molt. M'ha agradat el llenguatge, el ritme, l'estructuració: capítols molt curts i alguns amb bis inclòs, l'anar i venir del protagonista entre 2 móns... vaja, una sorpresa... i ambientada amb l'olor de paper vell i les marques de la lectura que en van fer fa 40 anys.
Sinopsi:
Un senyor benestant d'uns 50 anys, empresari, amb una formació molt catòlica i dels que sempre ha fet el que s'havia de fer, veu com es trasbalsa la seva vida després de la desaparició del seu germà a Amsterdam. Viatja allà per esclarir el què hi ha passat, i en descobreix un món obscur ple de fum de pipa, alcohol i mala vida...que fa que el seu món perdi tot el seu sentit.
diumenge, 4 de juliol del 2010
LES ILLES DE NA EULÀLIA
Llibres amb temàtica sobre vivències o assajos sobre el concepte d'illa (més o menys aquesta és la idea).
· Robinson Crusoe.- Daniel Defoe
· Viernes o los limbos del Pacífico.- Michel Tournier
· Foe.- J. M. Coetzee
· Perdidos. La filosofía.- Simone Regazzoni
· L'illa.- Giani Stuparich. Trad. Anna Casassas Figueras
· La pell freda.- Albert Sánchez Piñol
· Cuando fuimos huérfanos (When We Were Orphans).- Kazuo Ishiguro
· Pinyols d'aubercoc.- Emili Manzano
· Dos anys de vacances.- Jules Verne
· El senyor de les mosques.- William Golding. Trad. Manuel de Pedrolo
· La cuarentena.- J. M. G. Le Clézio, Trad. Thomas Kauf
· La invención de Morel.- Adolfo Bioy Casares
· Dins el darrer blau.- Carme Riera
· El mar.- Blai Bonet
· Acrollam.- Biel Mesquida
· La isla del Doctor Moreau.- H. G. Wells
· L'art de viure.- Goliarda Sapienza
· Un ángel en mi mesa.- Janet frame
Un hombre que duerme | G. Perec
Novel·la cimera de la "literatura Bartleby", segons l'editor.
Un jove decideix trencar tota relació amb la gent i amb el seu entorn, una estratègia (o no) per tal d'allunyar-se de tots els desitjos materials i de la dependència dels altres, de les coses materials i de totes les convencions socials.
Amb una prosa esplèndida, Perec va narrant, dirigint-se a ell mateix en segona persona, tot el procés d'aïllament del món exterior cap a un interior sense desitjos i sense cap objectiu concret...
Però la indiferència per al món, per al temps és inútil. L'últim paràgraf del llibre diu: "No. Ya no eres el dueño anónimo del mundo, aquél sobre el que la historia no tiene peso, el que no sentía caer la lluvia, el que no veía llegar la noche. Ya no eres el inaccesible, el límpido, el transpaente. Tienes miedo, esperas. Esperas, en la place Clichy, a que la lluvia deje de caer".
(L'editorial Impedimenta està traient uns llibres amb una edició acuradíssima, preciosos, una delícia!)
divendres, 2 de juliol del 2010
CINEMA I LITERATURA
El cinema i la literatura: dues formes de fer ficció, de mostrar punts de vista, de cercar llenguatges, de retratar, distorsionar o reinterpretar la realitat. Inclús, d'inventar-se realitats noves i alternatives, personals i subjectives.
I, donant voltes a tot això, he pensat que estaria bé fer una petita llista
-que podeu completar vosaltres, si us ve de gust- combinant totes dues arts.
Realment, d'adaptacions n'hi ha moltíssimes (massa, potser; el cinema hauria de desenvolupar la seva pròpia forma de narrar, creant més guions originals i independitzant-se així de "la mare literatura".) Moltes d'aquestes adaptacions no han fet altra cosa que malbaratar autèntiques joies de les lletres; cal reconèixer, però, que també ha passat al revés: alguns cineastes, partint de novel.letes "pulp" amb un valor literari més que discutible, han construït pel.lícules magistrals.
El que us proposo és buscar una equivalència (que difícilment serà sempre exacta) entre bones pel.lícules i les grans obres literàries en què estan basades. Aquí us en deixo algunes, acompanyades d'uns comentaris minúsculs en forma d'epígrafs:
Esteticisme i final d'època.
Il Gattopardo:
- Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1957)
- Luchino Visconti (1963)
El Procés:
- Franz Kafka (1925)
- Orson Welles (1962)
Lolita:
- Vladimir Nabokov (1955)
- Stanley Kubrick (1962)
Mort a Venècia:
- Thomas Mann (1912)
- Luchino Visconti (1971)
Fahrenheit 451:
- Ray Bradbury (1953)
- François Truffaut (1966)
La naturalesa humana. Shakespeare i Welles.
Macbeth:
- William Shakespeare (1606)
- Orson Welles (1947)
- William Shakespeare (1603)
- Orson Welles (1952)
Falstaff, personatge d'Enric IV i Las alegres comadres de Windsor:
- William Shakespeare (1597-99 i 1600)
- Orson Welles (1965)
Oliver Twist:
- Charles Dickens (1839)
- Roman Polanski (2005)
Tristana:
- Benito Pérez Galdós (1892)
- Luis Buñuel (1969)
Frankenstein:
- Mary Shelley (1818)
- James Whale (1931)
La frustració de reprimir els instints.
La tía Tula:
- Miguel de Unamuno (1907)
- Miguel Picazo (1954)
La bèstia humana:
- Émile Zola (1890) (Les Rougon Macquart -17è volum de la sèrie)
- Jean Renoir (1938)
- Fritz Lang (1954) (Human desires)
Ambivalència i onirisme.
Relato soñado:
- Arthur Schnitzler (1925)
- Stanley Kubrick (1999) (Eyes wide shut)