dissabte, 31 de juliol del 2010

Cosima.- Grazia Deledda


Cosima
Grazia Deledda.
Edició, traducció i estudi preliminar
a cura de Mª Teresa Navarro.
Nòrdica

Es tracta de la novel.la pòstuma de l'escriptora sarda a qui el 1926 se li va concedir el Premi Nobel de Literatura, malgrat l'oposició d'alguns coetanis com ara el crític Benedetto Croce, que creien que l'estil literari de Deledda no estava a l'altura d'altres autors que, en la seva opinió, haurien merescut més el guardó.
Cal dir que Grazia Deledda (1871-1936) va ser una autora gairebé autodidacta, i així ens ho explica ella mateixa a Cosima, una autobiografia. De fet, només va assistir a l'escola primària, però com que des dels vuit anys ja era lectora i, a més, escrivia poemes, un dels seus germans va aconseguir que li posessin un professor particular que l'introduís en el món de la cultura i, inclús, de la llengua italiana (no oblidem que a la Sardenya de l'època només se solia parlar el dialecte logudorese). Gràcies a aquest mestre va aprofundir en l'obra de Giovanni Verga i de Gabriele d'Annunzio i va poder publicar, en plena adolescència, alguns contes a revistes romanes.
Cosima (m'estimo més escriure-ho sense accent, com en italià) ens endinsa, no només en els primers quinze anys de la vida de l'escriptora, sinó també en el món rural, tancat, masclista, tradicional i supersticiós de Nuoro, el seu racó de món, un poblet envoltat de muntanyes. Però el que ens transmet especialment és la passió per la lectura i per l'escriptura d'una nena, les referències de la qual van des de les històries tenebroses i fascinants que sent explicar als criats de casa seva, fins als llibres que troba a la biblioteca paterna, passant per la peripècia vital d'ella mateixa i de tota la seva família.
És una novel.la d'estil decimonònic, intimista i força descriptiva, escrita sense que l'autora hagués pensat mai a publicar-la. És doncs, un document de primera mà sobre la vida familiar i social d'un poble de la Sardenya de finals del segle XIX; però sobretot és una aproximació a la primera etapa de la vida d'una dona que, malgrat la incomprensió i les reticències de gairebé tothom, va voler ser escriptora i ho va aconseguir.

Pel que fa a l'edició, jo he llegit la d'Espasa Calpe (1983), comprada ja fa temps a una llibreria de vell. Em consta, però, que n'hi ha una de més actual a l'editorial Nórdica amb traducció, pròleg i notes de la mateixa filòloga que havia fet l'estudi preliminar d'Espasa (segurament, el mateix): Mª Teresa Navarro, gran especialista en la figura de Grazia Deledda. I precisament amb l'edició de Cosima que l'editorial Nórdica va publicar el 2007, us il·lustro aquesta entrada.

dimarts, 27 de juliol del 2010

La grieta de Doris Lessing

L'autora diu al pròleg: "En un artículo científico reciente se comentaba que el ancestro humano originario y primordial era probablemente una mujer, y que los varones habían aparecido después, como una especie de ocurrencia cósmica posterior."

Arran d'aquesta idea, Lessing intenta "narrar" què va passar en aquells temps primigenis. Ho fa a través d'un patrici romà en l'època de Neró. Aquest patrici, a partir d'alguns testimonis que li han arribat, inventa tot un món, una veritable mitologia anterior a totes les mitologies per tal d'averiguar què i com van ser aquests fets, tot i interrogant-se a cada moment el seu paper d'historiador i tots aquells dubtes que van sorgint-li a mesura que ho escriu; també es planteja les relacions entre els dos sexes així com la condició humana en general.

Una novel·la sorprenent i, potser, polèmica en alguns moments, però molt ben escrita.

dissabte, 24 de juliol del 2010

LA LIBRERÍA. Penelope Fitzgerald.

La librería.
Penelope Fitzgerald.
Impedimenta ed.
(Traducció de Ana Bustelo)
180 pàgines.



Un altre caramelet delicatessen servit per Impedimenta Editorial que segueix en la seva línea de rescatar joies perdudes de literatures llunyanes.

Aquest cop presenta un relat d'aquesta escriptora anglesa que va començar a escriure als 58 anys.
És la historia d'una senyora vídua, a finals dels 60, que viu en un poble en clar declive arran de mar, a la costa nord anglesa, on decideix comprar un immoble ruinós i obrir-hi una llibreria tot despertant les conciències i les envejes dels poders fàctics del poble (i les simpaties d'alguns "frikis" que decideixen ajudar-la...)

Té el to còmic d'obres com el "84 Charing..." però al mateix temps melancòlic i construeix superbé els personatges amb descripcions precises dels ambients i les escenes sempre curtes i divertides.
És d'aquells llibres que no duren gaire perquè et fa venir ganes d'anar llegint i l'acabes de seguida...

"Los libros nuevos venían en paquetes de dieciocho, envueltos en fino papel marrón. A medida que los fue sacando de las cajas, fueron formando su propia jerarquía social, Los más pesados y lujosos que hablaban sobre casas de campo, los libros sobre las iglesias de Suffolk, las memorias de los hombres de Estado en varios volúmenes, tomaron el lugar que les correspondía por derecho natural en la ventana delantera. Otros, indispensables, pero no aristocráticos, ocuparían las eestanterías centrales...
(...) Al fondo, entre las sombras, colocó los Perseverantes, sobre todo filosofía y poesía, a los que tenía poca esperanza de perder de vista. Los Permanentes -diccionarios, libros de consulta y ese tipo de cosas- irían directamente a la parte de atrás del todo, con las Biblías y los libros para premios que, era de esperar, la señora Traill, de la escuela primaria, entregaría a sus mejores alumnos..."

Mes informació del llibre i l'autora, aquí

dilluns, 19 de juliol del 2010

Kafka. Pares i fills


Franz Kafka. Padres e hijos. Editorial Anagrama.
Selecció i pròleg de Jordi Llovet.
Traductors: Feliu Formosa, J.R. Wilcock, Alejandro Ruiz Guiñazú i Alfredo Pippig.

Es tracta d'una antologia de relats de Kafka (alguns d'ells publicats després de la seva mort), que Jordi Llovet va seleccionar tenint en compte que el fil conductor havia de ser la relació paterno-filial, un dels temes més recorrents de l'escriptor.
Són set històries escrites entre 1911 i 1922, entre les quals figura la conegudíssima i autobiogràfica Carta al padre (1919), a més de contes com el sinistre La condena (1912), el descarnat Once hijos (1917), el sintètic Regreso al hogar (1920), el domèstic Barullo (1911), l'inquietant El matrimonio (1922) i l'enigmàtic El mundo urbano (1911).
Un estil narratiu magistral, unes obsessions molt particulars i un assumpte atemporal: el conflicte generacional.
Si no l'heu llegit, us el recomano. Si ja ho heu fet, us aconsello una relectura. És Kafka en estat pur; és a dir, literatura en majúscules.

PORNOTOPÍA de Beatriz Preciado (i algunes altres lectures derivades)...

Pornotopía.

(Finalista Premio Anagrama de Ensayo 2010.)

Beatriz Preciado.

Anagrama Ed.

Estic aquests dies amb un assaig d’aquesta autora, perquè ja m’havia interessat bastant el seu llibre anterior, “Testo yonki”.

L’autora, especialista en relacions de gènere i teoria queer, explica en aquest llibre, les innovacions visuals i conceptuals que va aportar la revista “Playboy”, quan va aparèixer al mercat a partir del 1953, als ulls i l’imaginari col·lectiu del públic masculí nordamericà.

No en l’evident tractament visual de les noies (la revista les anomenava “bunnies”), sinó tot el què envoltava –“Playboy” va crear un discurs innovador en aquells anys i, quasi paral·lel “A l’habitació” de Virgina Woolf però aplicada als homes amb un espai pròpi (Penseu que això era l’any 1953 i la jerarquia imperant era “familia blanca standard” post2a. Guerra Mundial i encara faltàva una dècada per la “revolució hippie” i els canvis socials que van derivar-ne..)- i el discurs que en resultava: com una autoficció que era la història de les noies dins casa seva sense gaire roba i que els lectors de la revista podien veure com si estiguessin mirant d’amagats pel forat del pany... Com una qüotidianitat ficcionalitzada...

Ho he intentat sintetitzar amb quatre ratlles i que s’entengui (però em sembla que no ho he aconseguit); cosa que l'assaig, de 250 pàgines, explica molt bé i de manera clara.

Més informació de l'autora i del llibre, aquí

El llibre anterior de Beatriz Preciado, “Testo Yonki” (Espasa Ed.), era un semiassaig molt potent que explicava l’experiment que va fer la mateixa autora quan es va autosubministrar durant uns mesos dosis diàries de Testosterona, que és una hormona masculina...

Per tal de poder notar en persona sensacions masculines. Que és el què va explicant i com, al llibre: una barreja de biografia, relat mèdic i teòria dels gèneres, diari...


Parlar d’aquest llibre em va bé per conectar-ho amb un que fa uns anys em va agradar molt quan el vaig llegir:

Middlesexde Jeffrey Eugenides (autor també del genial i molt recomenable “Las vírgenes suicidas”)

Empúries Ed.

Que és la història -molt delicada- d’una noia que amb els anys es va transformant en home (en paral·lel als anys 60 de la revolució sexual...)

I el llibre està bé perquè explica dins un mateix personatge protagonista emocions femenines i després masculines, cosa que formalment la literatura no ha pogut fer quasi mai...

[Que quan el llegia, encara vivia amb els meus pares, i un dia mentres dinàvem li explicava a la meva mare la història del llibre i em va dir que això va passar de veritat, a Vic, quan ella era petita (Em vaig quedar amb la boca oberta) fa uns 50 anys... Era la filla d’un matrimoni que eren parents (un home que s’havia casat amb la seva cosina) i de mica en mica amb el anys, aquesta nena que havien tingut es va anar convertint en home... La cosa era melodramàtica perquè el pare era barber i la meva mare recordava el dia que el pare plorant li va tallar els cabells a la noia a la seva barberia i l’aparador d’aquesta estava ple per fora de gent mirant-ho...]

diumenge, 18 de juliol del 2010

Pisando los talones | Mankell


Jo havia estat fins fa poc gran seguidor del Mankell. Havia llegit quasi tots els seus llibres, sobretot en els quals el protagonista és el detectiveWallander. Els últims no m'havien deixat plenament satisfet. Arran del diari que va publicar de l'atracament per part dels israelians al vaixell en el què viatjava a Palestina, vaig decidir retornar a ell i incloure'l dins la meua cistella d'estiu.
Amb aquesta novel·la policiaca, amb una trama de les més complexes i amb un suspense que et deixa sense alè, he gaudit d'uns moments inquietants. I Wallander a tornar a ser per a mi un personatge totalment real i pròxim.
Un llibre molt recomanable si t'agraden els thrillers literaris i has de descansar d'alguna lectura més feixuga.

dimarts, 13 de juliol del 2010

El Danubi | Claudio Magris


El Danubi
Claudio Magris
Taducció d'Anna Casassas
Butxaca, 1984

"Escriure potser significa omplir els espais en blanc de l'existència"

Una amiga lectora em va regalar aquest llibre que no coneixia. Vaig començar a llegir-lo sense saber res d'ell. Ha estat, per a mi, una gran troballa.

Un llibre de viatge pel Danubi, des del seu naixement fins al Mar Negre. Paisatges, ambients, trobades, reflexions (a aquells que els agrada de subratllar les frases que el colpeixen deixarien el llibre fet un santllàtzer), experiències, disquisicions... i, sobretot, una erudició aclaparadora, que de vegades t'obliga a consultar història, lectures, mitologies, autors... i que engloba tota la història i la literatura de Centreeuropa. El Danubi ens proposa un experiència en la qual s'entrecreuen camins, temps, històries, cultures...

Molt recomanable per a aquells que estimen els llibres amb substància, no gens fàcils de llegir, que t'obliguen a estar amb els cinc sentits, però que t'aporten gaudi i cultura.

dilluns, 12 de juliol del 2010

Onitsha.- Le Clézio

En nits com aquesta, jo m'estime més posar-me del costat dels que perden sempre...
Recomanat, super-recomanat:
Onitsha
J.M.G. Le Clézio
Àfrica, un xiquet, sa mare, el pare que no vol, el món màgic de les ànimes i les reines d'Egipte, el petroli, els francesos i els anglesos, l'Itàlia, el riu, els viatges, els forçats, el pare a qui tancar els ulls, els amics...
No volia que s'acabés...
És curtet, pareix un recull de contes, però no ho és: és la vida per a molts, el destí de la majoria, el poble que vull.

dissabte, 10 de juliol del 2010

UNA TERRA ESTRANYA. Jhumpa Lahiri.


Una terra estranya.
Jhumpa Lahiri.
Amsterdam Ed.
Traducció d'Ainara Munt.

Llibre molt delicat de relats on l'autora explica els sentiments i les emocions que tenen alguns inmigrants paquistanís de segona generació a l'Amèrica actual (en certa manera m'ha fet pensar en les primeres novel·les del Haniff Kureishii...), com es relacionen entre ells i amb els seus progenitors...
Sensacions petites i amagades que tots tenim però que a vegades no ensenyem...
Els personatges són com peces de cristall que a vegades es toquen i s'esquerden i on s'explica molt bé l'interior humà dels protagonistes.
[Hi ha 5 relats curts i una segona part (molt bona) d'un conte de 100 i escaig pàgines molt emocionant i molt ben explicat amb una història bastant inoblidable...]

Aquest llibre m'ha fet pensar en una caixa de música que té la meva filla i que a la part superior hi ha un cercle que quan li dónes corda i la música sona; si li poses dues figuretes van donant voltes com dues patinadores artístiques... Cada una segueix el seu camí amb els seus cercles. Però de vegades les trajectòries de les dues patinadores es creuen i xoquen... Llavors si les tornes a posar bé segueixen el seu camí i a fer cercles...

Molt maco i fràgil, i súper recomenable!


(Pel Toni F.)

Més informació del llibre i de l'autora, aquí.

divendres, 9 de juliol del 2010

i IV




.......

La senyora Khan no sabia que la Shireen era "subnormal", com deia l'informe mèdic. No estava disposada a admetre-ho. To i que tenia dos fills normals i dues filles normals, que tots seguien bé l'escola, que sabia com eren les criatures normals i intel.ligents, no volia fer comparacions. Per a ell, la Shireen era normal. No valia la pena dir que allò era impossible.

L'Stephen anava murmurant:" No, això no funciona, és de bojos". En fi, es trobava amb aquelles "impossibilitats"a la feina cada dia. Una ufanosa i variada bogeria inspirava la raça humana i gairebé es podia dir que bona part de la seva feina consistia a enfrontar-se amb aquesta bogeria.

L'Stephen es va quedar allí, agafat a la barana, aferrant bé la carpeta, perquè el vent xiulava i feia remolins en l'alt passatge. Havia tancat els ulls perquè estava examinant mentalment la imatge del rostre de la senyora Khan, aquella mirada orgullosa, freda, de rebuig. La que devia tenir una dona mentre el seu home li deia cridant:" Que n'ets, d'estúpida, no hi pot pas anar a l'escola gran amb els altres, per què ets tan tossuda?. T'ho haig de tornar a explicar?". ! Devia haver posat aquella cara i també aquell silenci davant el seu marit centenars de vegades!. Per això ell no havia comparegut a la cita, ni a les altres cites, perquè sabia que no en trauria res. No volia haver de dir a l'assisstent social: "!La meva dona és una bon persona però té aquesta particularitat!". I en Hassan no diria pas: "Miri, senyor, la meva mare té un petit problema".

L'Stephen, amb els ulls encara tancats, va revisar altre cop el que havia vist en aquella saleta: la tendressa de la cara de la senyora Khan envers la seva filla amb problemes, el somriure de la cara del nen, aquell somriure autèntic, càlid, afectuós cap a la seva germana. La nena quedava embolcallada en la tendresa d'ells, la familia l'adorava, ¿ què havia d'aprendre a l'escola especial que no li ensenyés la familia?.

L'Stephen va notar que s'apoderaven d'ell unes emocions que estaven a punt d'endur-se'l de passatge, amb el vent, fent-lo volar cap el cel, com un globus.

Tenia ganes de riure, de picar de mans, de cantar d'emoció. Aquella dona, aquella mare no admetria que la seva nena fos una mica retardada. !No hi podia estar d'acord! I què, allò era meravellós, ! un miracle!.

Molt bé, senyora Khan, va fer l'Stephen Bentley obrint els ulls, mirant cap a les finestres amb cortines quatre pisos amunt, des d'on sens dubte la senyora Khan l'estava observant, orgullosa d'haver guanyat una altra batalla contra aquells manegadors que volien catalogar la seva Shireen com a estúpida.

- !Una punyetera meravella!- va exclamar l'assistent social dirigint-se al vent. Va obrir la carpeta recolzant-la contra el genoll i allí mateix va escriure: " El pare no ha comparegut a l'entrevista. La seva presència és esencial!". La data. El seu nom.



"La Mare de la criatura en qüestió".

HISTÒRIES DE LONDRES

Doris Lessing

(L'ancora- Destino-)

III

............

La senyora Khan va agafar aleshores un quadern de pintar de criatura, que havia deixat en un cantó de la butaca per a aquell precís moment, i el va posar al davant de la Shireen. Tenia uns colors molt vius, devia correspondre aproximadament a un infant de tres anys. La Shireen se'l va mirar amb un aire disposat i distret. La senyora Khan anava girant aquelles grans pàgines, arrufant les celles i dirigint cops de cap estimulants a la Shireen. Després va forçar un somiure.

El nen somreia com aquell qui res. La Shireen es veia feliç, somreia.

- Escolti- va dir l'Stephen, somrient però desesperat-, no li estic pas dient que la Shireen aprendrà a llegir bé ni res d'aixó però...

En dir això, la senyora Khan va tancar de cop el llibre i se li encarà. Cap somriure. Una dona orgullosa, freda, tossuda, d'ulls espurnejants, el va enfonsar en urdu.

En Hassan va traduir la llarga lletania:

- La meva mare diu que la Shireen ha d'anar a l'escola gran amb tots nosaltres.

- Però senyora Khan, no hi pot pas anar, a l'escola gran, ¿com vol que hi vagi?- Com que la senyora Khan semblava que no ho agafava, va tornar a fer la pregunta a en Hassan- : ¿Com pot anar a l'escola gran? ! És impossible!.

El somriure d'en Hassan era trist, i l'Stephen hauria jurat que tenia llàgrimes als ulls. Però va mirar a un altre lloc.

De nou, un devessall de paraules aïrades de la senyora Khan, que en Hassan no va interpretar. Seia allí en silenci, mirant amb pessimisme la petita, que feia ganyotes i estava ben contenta, disposant les engrunes de galeta al voltant del plat amb un dit. La senyora Khan es va aixecar, presa d'una imparable ira, va estirar la Shireen de la butaca i va sortir d'una revolada de la sala estirant la nena al seu darrera.

L'Stephen sentia com s'exclamava, sospirava, anava amunt i avall per l'habitació del costat, bo i alternant comentaris amonestadors i carinyosos a la criatura.

Després va plorar sorollosament.

- Dispensi, però jo me n'haig d'anar a l'escola- va dir en Hassan-. He demanat permís per venir aquí, el meu professor m'ha dit que sí, però hi haig de tornar de seguida.

- ¿T'ho ha dit el teu pare que fossis aquí?

En Hassan va dubtar.

- No senyor. La meva mare ha dit que havia de ser aquí.

Per primer cop en Hassan se'l mirava de debò. Fins semblava que havia de dir alguna cosa, explicar-se....

Els seus ulls eren tot súplica. ¿Demanava comprensió?. Hi havia orgull, ressentiment.

- Gràcies per fer d'intèrpret, Hassan- va dir l'assistent social-. M'agradaria poder parlar amb el teu pare....

- Perdoni, perdoni - va dir en Hassan, i va sortir corrent. L'Stephen va cridar: "Pasi-ho bé, senyora Khan", no va tenir resposta i va seguir el nen. Al llarg d'aquells passadissos depriments, bruts i pudents. Cap a l'escala de ciment gris. Cap al passatge. Bufava un vent fred i intens. Va mirar cap avall i va veure en Hassan quatre pisos per dessota: una petita silueta apressada que corria al damunt del ciment, saltant els bassals, clavant cops de peu als papers. Va arribar al carrer i es va esfumar. Fugia d'una situació que no podia suportar: tot el seu cos ho proclamava. ¿Què carai....què era tot allò?.

Aleshores l'Stephen ho va entendre. tot d'una. Així. Però no s'ho acabava de creure. Sí, sí, s'ho havia de creure. No, no era possible...

No era impossible. Era cert.

...............

dijous, 8 de juliol del 2010

II

.........

La senyora Khan va dir alguna cosa en veu baixa al seu fill, el qual va poder reposar del somriure el temps que li va ocupar anar a buscar una safata amb una tetera i galetes del trinxant. El devien haver observat des de les finestres i fet el te en veure'l allí baix amb la carpeta sota el braç. En Hassan va tornar a lluir el somriure a la cara quan es va asseure altre cop. La senyora Khan va servir un te fort. El nen en va passar una tassa a l'Stephen i la plata de galetes. la senyora Khan va disposar una tassa davant de la seva filla, va comptar cinc galetes i les va posar en un platet prop d'aquesta tassa. La nena, pel que semblava, somreia davant d'aquells capricis destinats a ella. La senyora Khan va fer petar la llengua, incòmoda, i li va dir alguna cosa en urdu. Però la Shireen no hi va parar esment. Estava encesa d'emoció interna, i com a resultat de la insinuació de la seva mare va intentar compartir allò amb el seu germà, estirant el braç per punxar-lo amb aire maliciós, rient. En Hassan no va poder evitar dirigir-li un somriure autèntic, tendre, càlid, ple d'encant. Va enretirar tot seguit aquell somriure per tornar a esbossar l'educat fals.
- Cinc - va dir la senyora Khan en anglès-. Sap comptar. Digues cinc Shireen. - Era un anglès deficient, i va repetir l'ordre en urdu.
La petita va somriure tota contenta i va començar a partir les galetes i menjar-se-les.
- Si el seu marit hi està d'acord, la Shireen podria anar a l'escola de la qual vam parlar, en va parlar amb vostè el meu colega en William Smith, quan va passar per aquí l'any passat. És una bona escola. Haurien de pagar alguna cosa però no gaire. Està subvencionada pel govern però aquest any hi ha una petita despesa. Per desgràcia.
La senyora Khan va dir alguna cosa tallant i el nen la va traduir. Parlava un anglès fluid.
- No és qüestió de diners. El meu pare té diners.
- Doncs m'haurà de discuplar però no ho entenc. A la Shireen li aniria bé l'escola.
Dintre d'uns límits, és clar. A la carpeta hi havia un informe mèdic, en el qual hi havia escrit: "La nena en qüestió podria assistir fins a cert punt a unes classes particulars".
La senyora Khan va dir alguna cosa en veu alta, enutjada. Aquella cara amable va quedar contorsionada per la irritació. El nerviosisme i la irritació omplien ja l'ambient d'aquella saleta més que atapaïda i excessivament neta, i en aquells moments a la nena se li veia cara d'angoixa i els llavis li tremolaven. En Hassan li va posar de seguida la mà al damunt alhora que deixava anar uns sorollets tranquil.litzadors. La senyora Khan intentava somriure a la criatura i al mateix temps mostrà un aire fred i formal al visitant intrús.
En Hassan va dir:
- La meva mare diu que la Shireen hauria d'anar a l'escola gran, a l'escola Beavertree.
- ¿És on vas tu, Hassan?
- Si, senyor.
- Em dic Stephen, Stephen Bentley.
- Si, senyor.
- El teu pare hauria de ser aquí- va dir l'Stephen, mirant de dissimular la impaciència. Si no hagués estat que hi havia dues germanes que seguien bé a l'escola, l'Stephen hauria pensat que potser la senyora Khan era de les d'aquell temps i no volia que la Shireen rebés educació. (Les dues nenes eren més grans que en Hassan, però com que eren nenes no comptaven. Era el fill gran qui havia de ser allí representant el pare.). No es plantejava cap qüestió quant a"l'educació" de la Shireen. ¿Doncs què passava?. Realment el dia abans li havia notat un aire adust per telèfon, en quedar que seria aquí avui.


..........


Isabel

Lo infraordinario | G. Perec

Lo infraordinario de Georges Perec (trad. al castellà de Mercedes Cebrián). Editorial Impedimenta.

Llibre inclasificable. Projecte de novel·la? Inventari (asombrat) d'allò que ens és quotidià i no es recull en llibres, ni en altres publicacions? Mirada atenta i subjectiva a coses que ens passen inadvertides?

És un conjunt de publicacions del Perec, entre els anys 1973 i 1981. Per a ell, es veu que formaven part d'un esboç de llibre que no va acabar mai, per la seua mort, i que es van publicar aplegades pòstumament.

Potser, per a mi almenys, el més interessant i valuós d'aquest llibre són les paraules (una veritable declaració d'intencions) del Perec en el pròleg. Només per això paga la pena de llegir-lo (i per l'acurada i preciosa edició d'Impedimenta):

"Quien nos habla, me da la impresión, es siempre el acontecimiento, los insólito, lo extraordinario: en portada, grandes titulares [...] Es necesario que tras cada acontecimiento haya un escándalo, una fisura, un peligro, como si la vida no debiera rebelarse nada más que a través de lo espectacular, como si lo elocuente, lo significativo fuese siempre anormal: cataclismos naturales o calamidades históricas, conflictos sociales, escándalos políticos...
En nuestra precipitación por medir lo histórico, lo significativo, lo revelador, no dejemos de lado lo esencial: lo verdaderamente intolerable, lo verdaderamente inadmisible; lo escandaloso no es el grisú, es el trabajo en las minas. La "desigualdad social" no es "preocupante" en época de huelga: es intolerable las veinticuatro horas del día, los trescientos sesenta y cinco días del año.
[...]
La prensa me aburre, no me enseña nada; lo que cuenta no me concierne, no me interroga y ya no responde a las preguntas que formulo o querría formular.
Lo que realmente ocurre, lo que vivimos, lo demás, todo lo demás, ¿dónde está? Lo que ocurre cada día y vuelve cada día, lo trivial, lo cotidiano, lo evidente, lo común, lo ordinario, lo infraordinario, el ruido de fondo, lo habitual, ¿cómo dar cuenta de ello, cómo interrogarlo, cómo describirlo?
[...]
Cómo hablar de esas «cosas comunes», más bien cómo acorralarlas, cómo hacerlas salir, arrancarlas del caparazón al que permanecen pegadas, cómo darles un sentido, un idioma: que hablen por fin de lo que existe, de lo que somos.
Quizá se trate fi nalmente de fundar nuestra propia antropología: la que hablará de nosotros, la que buscará en nosotros lo que durante tanto tiempo hemos copiado de los demás. Ya no lo exótico sino lo endótico.
Interrogar a lo que parece ir tan por su cuenta que nos hemos olvidado de su origen. Recuperar algo del asombro que experimentaron Julio Verne o sus lectores frente a un aparato capaz de reproducir y transportar el sonido. Porque existió ese asombro, y otros miles, y fueron ellos los que nos modelaron.
[...]

Podeu llegir la introducció de Gaudalupe Nettel, la Nota de la Traductora i el pròleg "¿Acercamientos a qué?" del Perec al següent enllaç.

I


Amunt, en un passatge que connectava dos blocs de pisos, l'Stephen Bentley, assistent social, es va aturar per inspeccionar la panoràmica. Ciment arreu on mirava. Unes torres grises i tacades es dreçaven cap al cel, i a sota es veia una extensió grisenca en la qual circulava una sola persona entre bassals, llaunes de refrescos i papers molls. Era un home gran amb un bastó i una bossa d'anar a comprar. Al davant de l'Stephen, dividint de manera horitzontal el sòlid edifici de la vorera fins al núvol baix, fileres de cortines de tots els colors, darrera les quals la gent quedava fora de la vista. Probablement l'estaven observant, però ell duia les seves credencials,la carpeta sota el braç. El final d'aquell passatge era al quart pis. L'ascensor feia pudor: algú s'hi havia marejat. Va agafar l'escala grisa que feia pesta d'orina fins al vuité pis, al numero 15. En el precís instant en què va tocar el timbre, li va obrir la porta un nen moreno i somrient. Devia ser en Hassan, de dotze anys. Les dents blanques, el jersei blau elèctric, el coll blanc de la camisa, tot resplendía, i al seu darrera, la saleta atapeïda de mobles es veia massa endreçada per ser la sala d'estar d'una familia, tot al seu lloc, encerat, brillant. S'havien fet preparatius a fons per a aquella visita. Davant d'un sofà de pelfa vermell hi havia el rectangle d'una tauleta i, al damunt, tasses, platets i un bol ple de sucre fins a dalt de tot. A l'interior despuntava una brillant cullera. En Hassan es va asseure al sofà, amb un intens somriure. A part del sofà, hi havia tres butaques, carregades de coixins lluminosos. En una d'aquestes seia la senyora Khan, una dama agradable i grassoneta amb un conjunt que l'Stephen va pensar que era un pijama: pantalons i túnica de seda rosa estampada amb flors. Tenia l'aire de ser la millor roba de l'armari, i la nena de deu anys de l'altre butaca duia una túnica blava amb uns pantalons, arracades, braçalets i anells. La mare portava un fulard transparent rosa, la nena un de blau. Allò al Pakistan, sería allí a punt de fer-ho pujar modestament davant de la presència d'un home, però en aquells moments acabava d'arrodonir l'ambient festiu. L'Stephen es va asseure a la butaca buida davant del gest peremptori(l'Stephen s'hi va fixar bé) de la senyora Khan. La dona, aixó sí, somreia. En Hassan somreia i somreia.
La nena, pel que semblava, no s'havia fixat en la visita, però també somreia. Era maca com un gat petit.
¿On és el senyor Khan?- va preguntar l'Stephen a la senyora Khan, la qual va fer un gest d'autoritat cap al seu fill. En Hassan va respondre a l'acte:
- No, no pot venir, és a treballar.
- Si em va dir que hi seria. Hi vaig parlar ahir per telèfon.
Altre cop la mare va transmetre a en Hassan una ordre amb els ulls, i ell, somrient amb aquelles dents tan blanques, va dir:
No, no hi és.
A la carpeta, que duia el nom Shireen Khan a sobre, l'última nota, amb data de nou mesos abans, deia: "El pare no ha acudit a la cita. La seva presència és essencial".

...........

dimarts, 6 de juliol del 2010

Barcelona,València,Palma


Altament recomanable l’exposició BVP. Una història de confluències i divergències, que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des d’ahir fins al 12 de setembre, i on les tres inicials corresponen als noms de tres ciutats: Barcelona, València i Palma, no necessàriament en aquest ordre. Són mil dos-cents metres quadrats dedicats a repassar els punts de trobada i de desencontre entre tres ciutats condemnades —de vegades, fins i tot feliçment— a dialogar entre elles, en una coproducció del mateix CCCB amb el departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, que ha comptat amb tres comissaris de categoria: l’artista plàstic Ignasi Aballí, l’escriptor Melcior Comes i l’il·lustre veí Vicent Sanchis, que hi aporta visió periodística. La primera virtut del discurs que han construït entre tots tres consisteix a fugir del tòpic com de la pesta. I la segona, haver sabut impregnar tot el recorregut de l’exposició d’una sinceritat i un distanciament irònic que no tan sols resulten sans sinó també necessaris per dur a terme una aproximació fecunda a cadascuna de les ciutats i a les relacions que estableixen entre elles, tant si són de proximitat com d’hostilitat o indiferència. El resultat és una exposició que defuig el to encomiàstic, però també la temptació –tan habitual entre nosaltres– de l’autoflagel·lació. S’eviten també els consabuts ais i uis de la ceba més rància, i es recorre a un sentit de l’humor que en cap moment no resulta escapista, sinó incitador. La cosa funciona francament bé, i prova d’això és el titular amb què el carpetovetònic diari Las Provincias saludava ahir l’exposició: Una exposición catalana equipara las fallas con las drogas y la prostitución. Efectivament, poc sentit de l’humor gasten alguns. I una capacitat de mentir que resulta xocant, com podran comprovar els lectors amables que s’acostin al CCCB.El que hi trobaran és una exposició que juga amb encert a la sorpresa i que significativament comença parlant del futur (hi ha una previsió sobre els efectes del canvi climàtic en cadascuna de les tres ciutats d’aquí a l’any 2085) i acaba recordant el passat comú (el gòtic, les muralles esbucades). Entremig hi trobaran de tot: vídeos amb testimonis de ciutadans de les tres urbs sobre usos lingüístics, projectes arquitectònics delirants i mai realitzats, una exhibició d’objectes perduts, una maqueta de Daniel Andújar del palauet de Millet a l’Ametlla del Vallès, les fotografies que Manolo Laguillo ha fet de l’skyline posterior de cadascuna de les tres ciutats, un mosaic (obert a les aportacions del públic) d’horrors arquitectònics i urbanístics, còmics de Mariscal, Seguí i Montesol, filmacions de les aficions dels equips de futbol respectius... I també citacions d’escriptors, o una mostra de plaques de carrers de les tres ciutats, que ens recorden un fet fonamental: potser sí que som els de la corrupció, els de l’especulació salvatge i desguitarrada, els de l’horterada i el kitsch a l’engròs. Però també som els de Josep Pla, Llorenç Villalonga o Joan Fuster; també som els que, al centre de cada ciutat, tenim carrers retolats en una mateixa llengua que es diuen Ramon Llull, Muntaner, Àngel Guimerà, Boters, Flassaders o Alfama; també som els que ens banyem en una mateixa Mediterrània que ens alimenta, ens comunica i ens defineix. I tot això, estimats amics, no és pas poca cosa.

Sebastià Alzamora


Catàlegs d'exposicions:

Barcelona - València -Palma. Una història de confluències i divergències

Autors: Sebastià Alzamora, David Castillo, Melcior Comes, Ferran Mascarell, Eduardo Mendoza, Joan-Francesc Mira, Valentí Puig, Llucia Ramis, Vicent Sanchis Llàcer, Enric Sòria, Vicenç Villatoro, Monika Zgustova.

dilluns, 5 de juliol del 2010

VITRINES D'AMSTERDAM



M. Aurèlia Capmany
Club Editor
1970

No havia llegit res de la M. Aurèlia Capmany, i remenant entre la biblioteca dels meus àvis em vaig decidir de provar aquest, i haig de dir que m'ha agradat molt. M'ha agradat el llenguatge, el ritme, l'estructuració: capítols molt curts i alguns amb bis inclòs, l'anar i venir del protagonista entre 2 móns... vaja, una sorpresa... i ambientada amb l'olor de paper vell i les marques de la lectura que en van fer fa 40 anys.

Sinopsi:

Un senyor benestant d'uns 50 anys, empresari, amb una formació molt catòlica i dels que sempre ha fet el que s'havia de fer, veu com es trasbalsa la seva vida després de la desaparició del seu germà a Amsterdam. Viatja allà per esclarir el què hi ha passat, i en descobreix un món obscur ple de fum de pipa, alcohol i mala vida...que fa que el seu món perdi tot el seu sentit.

diumenge, 4 de juliol del 2010

LES ILLES DE NA EULÀLIA





Llibres amb temàtica sobre vivències o assajos sobre el concepte d'illa (més o menys aquesta és la idea).

· Robinson Crusoe.- Daniel Defoe
· Viernes o los limbos del Pacífico.- Michel Tournier
· Foe.- J. M. Coetzee
· Perdidos. La filosofía.- Simone Regazzoni
· L'illa.- Giani Stuparich. Trad. Anna Casassas Figueras
· La pell freda.- Albert Sánchez Piñol
· Cuando fuimos huérfanos (When We Were Orphans).- Kazuo Ishiguro
· Pinyols d'aubercoc.- Emili Manzano
· Dos anys de vacances.- Jules Verne
· El senyor de les mosques.- William Golding. Trad. Manuel de Pedrolo
· La cuarentena.- J. M. G. Le Clézio, Trad. Thomas Kauf
· La invención de Morel.- Adolfo Bioy Casares
· Dins el darrer blau.- Carme Riera
· El mar.- Blai Bonet
· Acrollam.- Biel Mesquida
· La isla del Doctor Moreau.- H. G. Wells
· L'art de viure.- Goliarda Sapienza
· Un ángel en mi mesa.- Janet frame

Un hombre que duerme | G. Perec

Un hombre que duerme de Georges Perec (trad. al castellà de Mercedes Cebrián). Editorial Impedimenta

Novel·la cimera de la "literatura Bartleby", segons l'editor.

Un jove decideix trencar tota relació amb la gent i amb el seu entorn, una estratègia (o no) per tal d'allunyar-se de tots els desitjos materials i de la dependència dels altres, de les coses materials i de totes les convencions socials.
Amb una prosa esplèndida, Perec va narrant, dirigint-se a ell mateix en segona persona, tot el procés d'aïllament del món exterior cap a un interior sense desitjos i sense cap objectiu concret...

Però la indiferència per al món, per al temps és inútil. L'últim paràgraf del llibre diu: "No. Ya no eres el dueño anónimo del mundo, aquél sobre el que la historia no tiene peso, el que no sentía caer la lluvia, el que no veía llegar la noche. Ya no eres el inaccesible, el límpido, el transpaente. Tienes miedo, esperas. Esperas, en la place Clichy, a que la lluvia deje de caer".

(L'editorial Impedimenta està traient uns llibres amb una edició acuradíssima, preciosos, una delícia!)

divendres, 2 de juliol del 2010

CINEMA I LITERATURA

Dues de les coses que més m'agraden són llegir i veure pel.lícules.
El cinema i la literatura: dues formes de fer ficció, de mostrar punts de vista, de cercar llenguatges, de retratar, distorsionar o reinterpretar la realitat. Inclús, d'inventar-se realitats noves i alternatives, personals i subjectives.
I, donant voltes a tot això, he pensat que estaria bé fer una petita llista
-que podeu completar vosaltres, si us ve de gust- combinant totes dues arts.
Realment, d'adaptacions n'hi ha moltíssimes (massa, potser; el cinema hauria de desenvolupar la seva pròpia forma de narrar, creant més guions originals i independitzant-se així de "la mare literatura".) Moltes d'aquestes adaptacions no han fet altra cosa que malbaratar autèntiques joies de les lletres; cal reconèixer, però, que també ha passat al revés: alguns cineastes, partint de novel.letes "pulp" amb un valor literari més que discutible, han construït pel.lícules magistrals.
El que us proposo és buscar una equivalència (que difícilment serà sempre exacta) entre bones pel.lícules i les grans obres literàries en què estan basades. Aquí us en deixo algunes, acompanyades d'uns comentaris minúsculs en forma d'epígrafs:

Esteticisme i final d'època.
Il Gattopardo:

  • Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1957)
  • Luchino Visconti (1963)
L'angoixa vital del non sense.
El Procés:

  • Franz Kafka (1925)
  • Orson Welles (1962)
En nom de la sensualitat.
Lolita:

  • Vladimir Nabokov (1955)
  • Stanley Kubrick (1962)
Bellesa i decadència.
Mort a Venècia:

  • Thomas Mann (1912)
  • Luchino Visconti (1971)
La literatura és un arma: Una visió distòpica.
Fahrenheit 451:

  • Ray Bradbury (1953)
  • François Truffaut (1966)

La naturalesa humana. Shakespeare i Welles.
Macbeth:

  • William Shakespeare (1606)
  • Orson Welles (1947)
Othello:
  • William Shakespeare (1603)
  • Orson Welles (1952)

Falstaff, personatge d'Enric IV i Las alegres comadres de Windsor:

  • William Shakespeare (1597-99 i 1600)
Campanadas a medianoche (Falstaff):

  • Orson Welles (1965)
Infantesa, crueltat i revolució industrial.
Oliver Twist:

  • Charles Dickens (1839)
  • Roman Polanski (2005)
Realisme i surrealisme.
Tristana:

  • Benito Pérez Galdós (1892)
  • Luis Buñuel (1969)
Tot jugant a ser Déu.
Frankenstein:

  • Mary Shelley (1818)
  • James Whale (1931)

La frustració de reprimir els instints.
La tía Tula:

  • Miguel de Unamuno (1907)
  • Miguel Picazo (1954)
Determinisme i criminalitat.
La bèstia humana:

  • Émile Zola (1890) (Les Rougon Macquart -17è volum de la sèrie)
  • Jean Renoir (1938)
  • Fritz Lang (1954) (Human desires)

Ambivalència i onirisme.
Relato soñado:

  • Arthur Schnitzler (1925)
  • Stanley Kubrick (1999) (Eyes wide shut)