dissabte, 22 de novembre del 2014

El idioma materno.- Fabio Morábito

SUBRAYAR LIBROS
Los libros están hechos de frases, obvio, que son como los ladrillos de la construcción, y del mismo modo que es difícil reparar en la hermosura de un ladrillo, las frases, cuando leemos, pasan relativamente inadvertidas, arrastradas por el flujo del discurso, como debe ser. El detenerse demasiado en una frase es signo de inmadurez; lo que importa en un libro es el conjunto, el edificio verbal, no sus componentes. Y sin embargo es costumbre bastante difusa subrayar libros. El subrayado desmiente el edificio y realza el ladrillo, el humilde tabique comprimido entre mil tabiques idénticos; es una suerte de operación de rescate, como si cada subrayado dijera: salven esta frase de las garras del libro, liberen esta joya del pantano que la rodea. es bien sabido que, quien empieza a subrayar, no puede detenerse; los subrayados se multiplican, una plaga se apodera del libro, surge otro libro en su interior, una república autónoma. El subrayador piensa: “Si subrayé aquella frase, ¿cómo no voy a subrayar ésta, y esta otra, y también aquella?”. El subrayador se vuelve un segundo autor del libro, extrae de éste el libro que él hubiera querido escribir, entra en franca controversia con el libro que lee, al que somete a una implacable cacería de frases subrayables. Un día tuve que pedir un libro mío en una biblioteca universitaria para verificar un dato. Descubrí que el ejemplar estaba profusamente subrayado. La cosa me halagó, por supuesto, pues los subrayados son la evidencia de una lectura acuciosa y apasionada. Muy pronto, sin embargo, me invadió una sensación ambigua que se tornó francamente fastidiosa. No estaba de acuerdo con los subrayados. Mi anónimo lector había pasado por alto pasajes que me parecían muy remarcables y resaltado en cambio líneas meramente operativas, inertes. Me hallé en pugna con mi propio libro, trazando mentalmente mis propios subrayados, sacándole a mi libro otro libro, aquel que hubiera querido escribir y que, sólo ahora me daba cuenta, había escrito a medias. (pàgines 81-82)



Fabio Morábito
El idioma materno
Sexto piso, 2014

Llegir les primeres pàgines (enllaç).



84 textos breus sobre l'acte d'escriure i el de llegir, sobre tipus d'escriptors i de lectors, sobre parlar i escoltar...
84 ocasions per a parlar i per a discutir, per a gaudir de la conversa amb els amics.
84 reflexions més o menys "acceptables" però sempre interessants.
El meu exemplar, jo normalment no subratllo, porta una tirereta de post-it's que sembla una fira, que el senyor Fabio em perdoni.

ANA KARENINA
Me acosté en la cama y puse una compresa caliente bajo la espalda. Tenía que quedarme veinte minutos inmóvil, extendí el brazo hacia el librero y el primer libro que alcancé fue Ana Karenina. No lo había leído, decidí hojear las primeras páginas mientras duraba el efecto de la compresa y cuando el calor se disipó, había leído más de cuarenta. Volví a poner el libro en su lugar. Me acordé de él hasta el otro día, cuando me apliqué otra compresa. Extendí la mano, abrí el libro y seguí leyendo. No tenía la intención de echarme semejante tabique, pero no quería quedarme mirando el techo y llegué a la página ochenta cuando se disipó el calor de la compresa. Devolví el libro a su lugar. Ochenta páginas eran un buen trozo para hacerme una idea del conjunto. Me dije que podría acometer las ochocientas setenta páginas del libro en un futuro no muy lejano, quizá dentro de unos meses. Tres días después me encontraba en la sala de espera del dentista y en los anaqueles de las revistas había un solo libro grueso: Ana Karenina. Lo agarré y reanudé la lectura en el punto en que la había interrumpido. era otra traducción, con un estilo más rebuscado. El doctor me hizo esperar una hora y media, tiempo durante el cual avancé hasta la página 160. Dije avancé, porque yo no estaba leyendo Ana Karenina, sino echando las bases para leerlo en un futuro más o menos cercano. Al absorber cada página sólo estaba tanteando el terreno. Eso no quiere decir que las absorbiera de manera descuidada, sino que me contenía en cuanto a emociones y pensamientos. Me decía “Aquí hay indignación”, “Esto es para reírse”, “Esto otro para conmoverse”, pero no me indignaba, no reía ni me sentía conmovido, porque no lo estaba leyendo. Es verdad que a veces me dejaba llevar por los acontecimientos y tenía que decirme: “Calma, es sólo un ensayo”. Se juntaron varios factores que hicieron que, en cosa de tres semanas, entre aplicaciones de compresas y visitas al dentista, llegué a la última página. Satisfecho, guardé el libro en su sitio. Me había hecho una idea muy sólida de él. Pronto lo leería. (pàgines 43-44)

diumenge, 16 de novembre del 2014

SA MEU MARE. Pau Riba

Sa meu mare
Pau Riba
Ara llibres ed.
2014
135 pàg.

En Pau Riba, un dels primers i millors cantautors galàctics d'aquest país, ara sorprèn a tothom perquè es descobreix aquí com un cronista delicat dels últims mesos de vida de la seva mare.

Mercè Romeva era la filla de Pau Romeva (un dels fundadors de UDCC, Unió Democràtica Cristiana de Catalunya, i poc després quedaria ja per sempre sense el Cristiana...) La mare va morir pocs dies després del seu neixament.
Durant la seva infància fou casualment model del pintor Sunyer i l'escultor Rebull... Es va casar amb en Jordi, fill del gran poeta Carles Riba i després va ser mare de 9 fills, entre ells en Pau, que amb el temps es convertiria en reconegut cantant, autor d'un dels discs més celebrats de la història de la música catalana, el "Dioptria", que tenia la cançó "Mareta bufona" que en aquell moment era una crítica a l'esperit naïf i rialler de la seva mare...

Però potser perquè el temps i la vida posa les coses al seu lloc, ara en aquest llibret, curt i sincer, Pau Riba redescobreix la mare.
Sota el cel i els aires màgics de Cadaqués, a la casa familiar on la cuida i la vigila de la malaltia, la Mercè és una senyora delicada i divertida, àvia i mare, que li agrada sentir cada dia el tacte de l'aigua a la pell, escoltar el Barça en la veu d'en Puyal i acabar d'apurar la vida mentre es feliç amb els seus.

I el llibre és així, amb un Pau Riba que fa de narrador atent i delicat (i potser per això, aquest és un relat sorprenent alhora que íntim i melàngic perquè sabem que hi haurà un final), ens explica i ensenya aquesta senyora, mitjançant petits actes i records, els matissos que va descobrint de la Mercè, la seva mare (que com la majoria de dones de la seva generació i època, que mirat amb un ulls -que són els d'en Pau- d'avui, sorprèn perquè les veiem com petites herois invisibles i anònimes que van exercir de mares però, sobretot, d'esposes...) que ara vol viure i disfrutar la vida que li queda enmig de l'amor dels fills.

"Aquesta és una de les coses que més em sorprengué i que més em va fer reflexionar a causa dels cangurs. Estava clar que intel·lectualment no ens enteníem: les nostres opcions eren gairebé oposades; els nostres universos d'allò més distants. En conseqüència, no en parlàvem. En realitat, amb prou feines si parlàvem de res, res que no fossin les notícies del dia, les habituals xafarderies, els mitjos comentaris, els ufs i els aiaiais que fèiem durant els partits del Barça (...) Parlàvem poc, però ens respectàvem. I ens enteníem. Sí: en l'essencial... i en silenci..."

divendres, 14 de novembre del 2014

Un bestiari, si us plau!

Bestiari de Rochester, s. XIII
Bestiari (o bestiarum vocabulum) és un llibre que recull bèsties (reals o fantàstiques) i monstres explicant la seua simbologia i atributs.

Els primers bestiaris provenen de les històries naturals gregues. La primera obra considerada com a bestiari és el Physiologus. Es tracta d'un antic volum grec, d'autor anònim i data incerta, que es pensa va estar escrit entre els segles II i IV. El Physiologus resumia el coneixement i la saviesa antics sobre animals en les obres d'autors clàssics com la Història dels animals, d'Aristòtil d'Estagira, així com les històries d'Heròdot, la Història Natural de Plini el Vell i d'altres naturalistes.

Brithis library, Harley

És un gènere bàsicament medieval, on es transmetia el coneixement a través de manuscrits il·luminats amb funció didàctica (els animals es relacionaven amb les virtuts i els defectes, seguint la tradició de la faula, o bé exemplificaven les meravelles del món creat per Déu).

En un bestiari, la història natural i les il·lustracions (fetes amb humor i imaginació, potser pintades per plaer però justificades com una eina didàctica) de les bèsties solien anar acompanyades d'una lliçó moral; i en la cristiandat, això reflectia la creença que el món en si era la Paraula de Déu, i que tot ésser viu tenia el seu propi significat especial.


Il·lustració de Domenico Gnoli
El gènere va assolir el seu cim al segle XII, si bé va continuar al Renaixement i com a inspiració els bestiaris perduren a la literatura contemporània. Des d'aleshores els escriptors i els dibuixants i pintors s'han dedicat a perseguir quimeres (Leonardo Da Vinci, Ambroise Paré, Fortunio Liceti, Isidor de Sevilla, Ramon Llull, Toulouse Lautrec, Domenico Gnoli...). Així aquesta gran quantitat d'éssers ja existeixen en l'art (que també és el món) per sempre, ja que no en la biologia: quimeres, harpies, fades, sirenes, tritons, dracs, unicorns, grius, centaures, esfinxs, fènixs, meduses, gnoms, basiliscs, lleons alats o marins, hidres, pegassos, el ca Cèrber, el Golem...


D'El bestiario de Ferrer Lerín
En la nostra època i en el nostre entorn, tenim un bon nombre d'escriptors que s'han acostat a aquest gènere, com ara...

- Bestiario.- Julio Cortázar
- Bestiari.- Pere Quart
- Bestiari.- Josep Carner
- O Diccionario manual de bestias marinas.- Alvaro Cunqueiro
- Bestiari. Quaderns de zoologia.- Joan Fuster
- Bestiario.- Carlos Pujol
- El libro de los seres imaginario.- Jorge Luis Borges
- El bestiario de Ferrer Lerín.- Ferrer Lerín
- Botánica oculta o el falso Paracelso / Monstruari fantàstic / La zoologia fantàstica a Catalunya en la cultura de la Il·lustració / Minuta de monstruos / Les històries naturals.- Joan Perucho


Des de les mirades poètiques de Pere Quart i Carner fins a les criatures metafòriques de Cortázar i l’afany enciclopèdic de Ferrer Lerín i Perucho -amb les respectives faunes apòcrifes-, molts han estat els autors contemporanis que s’han deixat seduir per l’estètica dels bestiaris i per la importància de la figura de l’animal dins la cultura (no oblidem l’antecedent per excel·lència: les representacions murals prehistòriques). Hi ha hagut, fins i tot, qui ha combinat la literatura i l'entomologia. Tal és el cas de Nabókov, estudiós i col·leccionista de papallones: un autèntic expert en lepidòpters i pare de la teoria -confirmada recentment- sobre l'evolució de les Polyommatus blaves.

La imagineria zoològica ha oscil·lat entre la voluntat didàctica, que incloïa en alguns casos una voluntat de domini, i la simbologia de caire religiós, poètic, mitològic, hermètic, etc. Sense deixar de banda la necessitat de crear espectacle morbós al voltant d’allò que no es coneixia o es coneixia per referències llunyanes, i que, per tant, repel·lia i atreia alhora; feia por i, al mateix temps, excitava la curiositat.



De fet, hi ha certes connexions –no sempre reconegudes ni molt menys desitjades- entre la fera i l’inconscient col·lectiu de la humanitat: l’home percebut com una bèstia (Homo homini lupus). Fins al punt que la pròpia humanitat, no poques vegades, ha servit com a exemple il·lustratiu a l’hora de marcar diferències entre el que es considera normal i el que és catalogat com a monstruós. Al monstre, que tantes vegades se l’ha descrit com un híbrid entre bèstia i humà, se li han atribuït característiques animalesques per més que la seva estructura física fos absolutament humana: només cal recordar els personatges de la pel·lícula Freaks, de Tod Browning, o la figura de l’home llop i la del vampir –meitat home, meitat ratpenat-. Per no parlar dels zoos humans que existien per tal de donar a conèixer, i de pas, gaudir-se’n econòmicament, tota classe de malformacions.

Inclús a l’actualitat, trobem casos on la teratologia s’exhibeix amb la mateixa morbositat que als circs antics i a les barraques de fira. Sempre amb la coartada de la ciència i la divulgació, com si es tractés d’imatges en moviment i degudament posades al dia de les làmines de metges i naturalistes del XVI i del XVII com Ambroise Paré i Fortunio Liceti (un exemple actual del que s'ha anomenat com safari humà).
 
Ambroise Paré. Monstres i prodigis, 1573

L’animal s’ha representat de molt diverses maneres i amb diferents motivacions:

a) Dotat de característiques humanes i amb una funció moralitzant, com a les faules d’Esop. Idea que reprendran Iriarte i Samaniego a l’època de la Il·lustració, i que dos segles després tornarem a veure en forma de dibuixos animats de la mà de la factoria Disney (en molts casos, via adaptació de clàssics de la literatura).

b) La bèstia ha reflectit també els pitjors malsons, seguint la tradició de les representacions medievals més terrorífiques (Kafka, Lewis Carroll, Poe, Hitchcock i els seus ocells, el tauró de l'Spielberg...).

c) Ha servit com a mitjà per a explicar de manera metafòrica i més o menys críptica qüestions filosòfiques i metafísiques que remeten sempre a les incògnites que més han preocupat la ment humana (Borges, Perucho, Cortázar).

d) Ha posat de relleu l’homocentrisme i la capacitat de destrucció dels humans. Anaconda, d’Horacio Quiroga, o Moby Dick, de Melville, en serien dos exemples ben clarificadors.

e) Ha plasmat la fascinació humana –no exempta de crueltat- envers aquelles bèsties menys conegudes que la imaginació transformava en llegendàries (El viatge de l’elefant, de Saramago, amb la llarga travessia del paquiderm des de Lisboa fins a Viena, ho exemplifica a la perfecció).

f) Ha estat, aiximateix, el mitjà idoni per a ironitzar sobre qüestions polítiques no tan allunyades de la realitat més immediata (impossible no referir-se a la granja orwelliana, el paradigma de la personificació). Una realitat, per cert, plena de contrastos i paradoxes en què per una banda es defensen com mai els drets dels animals, i per l’altra, se’ls segueix sotmetent en nom de la tradició ancestral i de la necessitat d’alimentar-se i vestir-se... Què seria dels humans i de la nostra relació amb les bèsties sense les contradiccions que tant ens caracteritzen?

La mirada renovada de la postmodernitat sobre aquells antics bestiaris, que mai no han deixat de captivar-nos, està tenyida d’enyor. Ara, però, s’ha tornat també lúdica i irònica, i aquest és exactament el propòsit d’un llibret del 2008, meravellosament il·lustrat per Javier Sáez Castán i titulat: Animalario Universal del Profesor Revillod. 

Animalario universal del profesor Revillod.
Il·lustracions de Javier Sáez Castán
L’estètica d’aquesta joia, “compendio de ciencia rigurosa y edificante diversión”, ens remet als quaderns de notes d’antropòlegs, descobridors i naturalistes del XIX. Com si es tractés d’una manifestació gràfica de l’Oulipo literari, el format és d’allò més curiós i està pensat com un joc: Cada full presenta el gravat d’un animal real amb el nom corresponent. Tots els fulls, però, estan tallats en tres parts, de manera que el lector, combinant les pàgines del llibre, pugui crear aleatòriament diferents tríptics amb bèsties imaginàries i denominacions tan rocambolesques i delicioses com, per exemple, RINOLAGURO (de “rinoceronte”, “celacanto” i “canguro”).

Molt ha avançat la ciència, i moltes són les voltes que han donat la literatura i la mitologia, sempre readaptant-se als nous temps. No obstant, la fascinació per les bèsties i la seva representació es manté intacta. Qui no ha col·leccionat cromos d'animals dels àlbums Maga o Bimbo i no ha al·lucinat amb aquelles imatges de colors vius?...


Com si encara ens trobéssim a l’edat infantil (la del món i la nostra particular), no hem deixat de ser uns individus que observen el que els envolta i imaginen el que no saben. I ho plasmen, ho interpreten i ho reelaboren, tal i com ho va fer el nostre professor Revillod amb aquell bestiari seu, concebut a la manera d’un cadàver exquisit.



Animalario Universal del profesor Revillod. Exemple i contraportada


...i ja que parlem de cadàvers exquisits i som als orfes del senyor Boix, estigueu atents al blog. No us distraieu: pròximament tornarem, i potser no vindrem sols. De moment, feu bondat, continueu llegint com fins ara i aneu amb compte amb les bestioles que us pugueu trobar. Diuen que n'hi ha de molt perilloses!

dimecres, 12 de novembre del 2014

Mientras cenan con nosotros los amigos.- Avelino Hernández




Avelino Hernández
Mientras cenan con nosotros los amigos
3a edició
Pròleg de Julio Llamazares Editorial Candaya, 2014



La tercera edició d'un llibre pot ser deguda a la manca de previsió d'uns editors...
També pot ser deguda a l'afany d'uns editors de vendre un llibre...
O a aquestes casualitats que converteixen alguna cosa domèstica i petitona en un fenomen de masses...

La tercera edició d'aquesta novel·la és l'encert d'un escriptor escrivint un llibre, recollint i enfilant històries en sobretaules (sobretaules que justifiquen piques plenes, ampolles i ampolles al voltant del cubell de les escombraries, cendrers plens, somnis "desvetllats" i insomnes irredempts). És l'encert d'uns editors que saben del que parlen quan refereixen les històries que reuneixen persones al voltant d'una taula o a un hotel a Veneçuela, per exemple.

Parlant d'aquest llibre, ens expliquen que s'ha millorat la presentació dels textos. Que l'edició ha madurat i millorat. Que té més cos... o alguna cosa així.

El llibre és un d'aquells dels quals la portada en diu molt: un plat, una forquilla i una ploma sobre les estovalles, el color del cafè o de la crema torrada, un presagi del gust que t'ha de quedar a la gola, atapeïda, quan acabis de llegir-lo.

Aquesta novel·la et fa sentir envoltat d'amics. Fa presents les nits d'estiu a la fresca en un porxo, el soroll del mar o dels grills, la remor dels pins i l'olor del gessamí, la frescor de l'hort més enllà del jardí, els plats de pastes i les copes de cava... També aquestes vetllades més fresques a la calor de les espelmes i amb olor de castanyes.

El senyor Hernández, que ens vol, ens reclama perquè s'acaba l'estiu i encara no hem anat a casa a celebrar l'amistat, les històries i les nostres estimes. Invoca la Marta, i també, a nosaltres, ens convoca. Està preparada la terrassa i el vi. Hi ha els amics i els altres. Estan, sobretot, els absents. Avelino ens convoca i no defrauda. El sopar està parat a taula. També la conversa. Les històries de persones i personatges entranyables, de núvies de famosos i venjadors justiciers, de dones que venen la tardor en el mercat, d'amics que s'expliquen i dolors per venir.

El llibre porta pel món més de deu anys, els mateixos que falta el seu autor. Molts n'han dit la seua (http://www.candaya.com/dosieravelino.doc). L'editorial ofereix fins i tot una guia de lectura per a l'ensenyament secundari i batxillerat (http://www.candaya.com/guiadelecturamientrascenan.htm) i un parell de fragments (http://www.candaya.com/mientrascenanseleccion.pdf).

Aquest llibre és com els Candaya: te'n demanen una ressenya i t'ofereixen una estoneta en el paradís.

dimarts, 11 de novembre del 2014

CANCIONES DE AMOR A QUEMARROPA. Nickolas Butler

Canciones de amor a quemarropa
Nickolas Butler.
Libros del Asteroide ed.
2014.
336 pàg.
Traducció de Marta Alcaraz.

Tot i ser la seva primera novel·la d'aquest autor americà, no ho sembla perquè té el punt just de totes les coses bones que ha de tenir (crec) una bona novel·la...
L'argument, les escenes, els personatges i, sobretot, el to escollit... Funciona tot a la perfecció i la converteixen en bastant inoblidable...
Com si fos un veterà escriptor i tingués la mesura presa als trucs de l'escriptura.

La història té un argument que ja és un clàssic: En un petit poble de Wisconsin (que funciona com un personatge més) hi torna després de molts anys de no ser-hi, en Lee que ara és una estrella mundial de la música, i allà al poble hi retroba el matrimoni format per la Beth i en Henry, en Ronny, un exgenet de rodeos lesionat i retirat o en Kip que va ser un dels integrants de la colla...

Cada capítol és explicat en primera persona per cadascun dels personatges protagonistes, i així, de mica en mica es va construïnt la història.
Aquesta tensió que aporta el cantant que torna al poble, els amics que l'admiren, les novies dels nois que també l'admiren... Ell que admira la nòvia...
L'amic que es casa, un altre a mic que també es casa... Una colla d'amics que es van fent grans en un poble petit però acollidor; amb encant.
Tot molt ben explicat, i amb el punt just.

"En la vida aparecen personas que resultan ser un ángel. Personas que descuelgan el teléfono en el momento justo y llaman porque están preocupadas por tí, porque quieren oír tu voz. Personas que te dicen que no pasa nada por llorar o que ya es hora de dejar de llorar y que hay que ponerse en pie y seguir adelante. Personas que te dicen que eres hermoso, que les bastas, que te quieren..."

La novel·la té un aire de melangia, que sense ser trist acaba sent deliciós. Hi ha moltes escenes per recordar i en algunes et fan riure molt enmig d'aquell període de la vida en que vas deixant la joventut i entres a la vida adulta...

Al final, t'acabes donant compte que és una novel·la "de manual", que si te la mires una mica amb atenció li pots veure les costures, els cops d'efecte i com ha estat construïda, però és igual... Perquè com ens agraden aquestes novel·les maques que funcionen i quin gust poder-ne llegir de tant en tant una de tant senzilla, humil, encantadora i perfecta!!!
Perquè... que li podem demanar a una bona novel·la??? Segurament només cal que ens entretingui, que ens emocioni, que ens agradi...
Perquè si la novel·la aconsegueix aquestes petites coses ja és com si els lectors que som haguessim guanyat la champions mentres disfrutem llegint-la.
A vegades nomes demanem això...

M'atreviria a dir que és una de les petites grans joies d'aquest any que ja es va acabant!

dilluns, 10 de novembre del 2014

JACKSONISMO. Varis autors

Jacksonismo
Varis autors (Mark Fisher editor)
Caja Negra ed.
2014
249 pàg.
Traducció de Cecilia Pavón.

"...también había en él una corriente subterránea de tristeza, inusual para alguien tan joven que, de todas formas, no llegaba aún a la amargura..."

És un recull de visions de diferents crítics musicals sobre Michael Jackson; la seva obra i vida.
Com si fos un quadre cubista miren i pensen el cantant que va començar sent negre des de diferents punts de vista, diverses maneres de mirar-lo.
Des del que va significar per aquest nen prodigi que ja era el protagonista principal amb el grup del seus germans grans Jackson 5, el nen que quan mirava dibuixos animats a la televisió es veia ell mateix de protgonista en uns dibuixos on els 5 germans éren els personatges dibuixats.

L'enigma que sempre va ser més enllà del que tot el món veia i sentia. La fascinació global que va crear (va ser el primer cantant que va trencar les barreres racials als EUA, sobretot quan va publicar l'àlbum "Thriller", que tant el van comprar negres com blancs i per això, avui, encara continua sent l'àlbum més venut de tots els temps...). La màgia que desprenia ballant, aquells moviments -patentats- a càmera lenta; aquelles 7 o 8 cançons inmortals i perfectes que va arribar a publicar durant tota la seva carrera; l'al·lucinant (i repulsiu a la vegada) canvi que va anar experimentat el seu aspecte (pioner del body-art i de l'ús excessiu de la cirurgia estètica...), com si volgués borrar-lo i convertir-se en transparent (Curiosament, després de la seva mort, la comunitat afroamericana del seu país, el seguien considerant un dels seus: un negre...)
Però sobretot aquells últims anys enfosquits per la seva (suposada) turbulenta sexualitat i el seu "apreci i gust" pels nens i el seu curiòs casament amb la filla del rei del rock, com si fossin dues dinasties reials que s'ajunten amb una unió programada, ell que es feia anomenar "Rei del pop"...
Segurament va ser el millor cantant viu fins que ell mateix es va oblidar que era un bon cantant.
(Un nen que no va tenir infància però, que tot i això, sempre va voler ser un nen...)
Tot plegat, i al llarg del temps, es va convertir en un ésser irrepetible, únic i anormal, carregat de llums i ombres; un freak de la cultura popular...

Els diferents autors dels assajos afronten tots aquests interrogants fascinats per la figura que va arribar a ser i per la música que va crear.
Figura mediàtica i postmoderna com cap altre abans que ell, ni després, va acabar sent el símbol d'una època que ja no existeix...

"Michael Jackson fue tanto el final de algo como el inicio de otra cosa. La fama de Jackson, como la de los Beatles antes que él y la de Elvis antes que ellos, solo fue posible en una era de "cultura de masas" que ya no existe. En la época de producción en masa fordista y el marketing masivo, los productos culturales también se vendían masivamente. Este proceso alcanzó un nivel de intensidad cuando la televisión remplazó al cine y las radios como los medios masivos dominantes. Elvis, los Beatles y Michael Jackson son figuras de un período entre la introducción de la televisión de aire y la televisión por cable, los juegos de vídeo hogareños e Internet. Las últimas tecnologías, junto con el cambio general de una producción en masa a un régimen de acumulación flexible y de organización toyotista de la producción (con su variedad infinita de opciones para cada cliente), hacen que ningún famoso pueda tener hegemonía cultural que tuvieron Elvis, los Beatles y Michael Jackson..."
Els dos fragments citats son de l'assaig de Steven Shaviro.

diumenge, 9 de novembre del 2014

Seixanta-un poemes - Francesc Parcerisas




             BUSCO...

Busco, darrere cada petit estremiment, 
el lloc segur: la mà, l'escalfor, l'ombra.
El demà i l'ahir són només ara.
Busco el cos que arriba o marxa
i que mai el goig no encalla.
Fidel potser només a mi
que em sé les pors i l'escletxa
dels finals, busco una llenca de llum,
prima, per si volies, a poc a poc,
en la posta, acompanyar-m'hi.



           PAISATGE

¿Què som aquí, entre les pors?
Vindran els vents i el sofre
que omple les glaceres
i em costarà recordar
com vaig perdre
els teus ulls petits.
Veig com l'aigua cau
amb un brogit etern
entre penyals que no puc saber
si pensen i els dies esdevenen
engrunes fosques i maldestres.
De tornada, el gos saltironeja
i corre; reconeix el camí de casa
i no tem que sigui buida.


A la revista digital Catorze, cultura viva, hi podreu llegir el preciós poema COLORS.
I aquí els primers poemes del recull.

M'han agradat, m'han transportat a platges i ports, a passejos, a llits, a mans que acaronen, a desitjos de complicitat, hi he vist el pas del temps, el desig, el fer camí, la tendresa, la por, la mort, els colors... un plaer llegir-los. 


Francesc Parcerisas
Seixanta-un poemes
Poesia dels Quaderns Crema, novembre 2014

dimecres, 5 de novembre del 2014

a propòsit d'EL FRENTE RUSO de Jean-Claude Lalumière


El frente ruso
Jean-Claude Lalumière
Traducció al castellà: Paula Cifuentes
Libros del Asteroide
Barcelona, 2011
192 pàgines





Vaig saber de seguida que volia llegir-lo com passa sovint amb els libros del Asteroide i, quan finalment li ha arribat l'hora, he confirmat amb fruïció aquella certesa inicial. “El frente ruso” és un petit llibre —no arriba a dues-centes pàgines— però no és de cap manera un llibre petit. Autor novell amb quaranta anys, Lalumière hi conta la història d'un jove funcionari que entra a l'Administració Pública francesa empès pel desig de conèixer els mons exòtics que de petit havia descobert en unes quantes revistes velles de viatges. Naturalment, res és com esperava i res acaba com voldria. Només amb aquests elements en té prou per bastir —amb una lleugeresa tan sols aparent i despullat de tota lírica sobrera— un veritable tractat sobre l'apatia i el conformisme, sobre el fracàs i la importància de les coses petites. Escrit amb una estructura narrativa senzilla però al mateix temps amb una prosa mesuradíssima, simpàtic però no hilarant, més a punt del sarcasme que no pas de la ironia, esdevé un relat de la gent normal per a la gent normal. Cal llegir-lo i deixar la transcendència per a un altre moment.

Uns tastets:

“...Dominé el ejercicio, tenéis que creerme, pero no destaqué en absoluto. No brillé ni por mi originalidad ni por mis conocimientos. Recibí un once, que es la nota que se atribuye al candidato que el jurado piensa que podría convenir si no encuentran uno mejor a lo largo de las pruebas. Esa nota me colocó en la frontera del fracaso, pero del lado bueno, todo hay que decirlo: el setenta y ocho de ochenta...”

“...Y sin duda fue para agradecérselo por lo que, llevado por el entusiasmo que me dominaba, propuse a Aline salir a tomar algo conmigo una noche de esas, la del sábado. De acuerdo, me respondió. Bien, entonces el sábado por la tarde, le dije sonriendo. No se me ocurría qué más decir y recordé que mi madre siempre había dicho que, en momentos así, lo mejor era sonreír, que parecías más inteligente o que por lo menos eras más agradable a la vista...”

“...La cena fue triste. Mis padres estaban contentos de verme y lo manifestaban manteniendo una conversación banal en la que se podía leer el deseo de engañar su angustia ante lo que acababa de acontecer..."


I, finalment, és clar:

“...Uno piensa que ha llegado a un sitio nuevo. Hasta que se da cuenta de que todo es siempre igual. La historia de una vida es siempre la historia de un fracaso...”

diumenge, 2 de novembre del 2014

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls



El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz, procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent.

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.


En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.


El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.


També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan, a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.


Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Argamasilla, un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre  defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini... La resta ho trobareu en el llibre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu si no Amb raigs X als ulls.