a propòsit d'EL FRENTE RUSO de Jean-Claude Lalumière

El frente ruso
Jean-Claude Lalumière
Traducció al castellà: Paula Cifuentes
Libros del Asteroide
Barcelona, 2011
192 pàgines

Vaig saber de seguida que volia llegir-lo com passa sovint amb els libros del Asteroide i, quan finalment li ha arribat l'hora, he confirmat amb fruïció aquella certesa inicial. “El frente ruso” és un petit llibre —no arriba a dues-centes pàgines— però no és de cap manera un llibre petit. Autor novell amb quaranta anys, Lalumière hi conta la història d'un jove funcionari que entra a l'Administració Pública francesa empès pel desig de conèixer els mons exòtics que de petit havia descobert en unes quantes revistes velles de viatges. Naturalment, res és com esperava i res acaba com voldria. Només amb aquests elements en té prou per bastir —amb una lleugeresa tan sols aparent i despullat de tota lírica sobrera— un veritable tractat sobre l'apatia i el conformisme, sobre el fracàs i la importància de les coses petites. Escrit amb una estructura narrativa senzilla però al mateix temps amb una prosa mesuradíssima, simpàtic però no hilarant, més a punt del sarcasme que no pas de la ironia, esdevé un relat de la gent normal per a la gent normal. Cal llegir-lo i deixar la transcendència per a un altre moment.

Uns tastets:

“...Dominé el ejercicio, tenéis que creerme, pero no destaqué en absoluto. No brillé ni por mi originalidad ni por mis conocimientos. Recibí un once, que es la nota que se atribuye al candidato que el jurado piensa que podría convenir si no encuentran uno mejor a lo largo de las pruebas. Esa nota me colocó en la frontera del fracaso, pero del lado bueno, todo hay que decirlo: el setenta y ocho de ochenta...”

“...Y sin duda fue para agradecérselo por lo que, llevado por el entusiasmo que me dominaba, propuse a Aline salir a tomar algo conmigo una noche de esas, la del sábado. De acuerdo, me respondió. Bien, entonces el sábado por la tarde, le dije sonriendo. No se me ocurría qué más decir y recordé que mi madre siempre había dicho que, en momentos así, lo mejor era sonreír, que parecías más inteligente o que por lo menos eras más agradable a la vista...”

“...La cena fue triste. Mis padres estaban contentos de verme y lo manifestaban manteniendo una conversación banal en la que se podía leer el deseo de engañar su angustia ante lo que acababa de acontecer..."

I, finalment, és clar:

“...Uno piensa que ha llegado a un sitio nuevo. Hasta que se da cuenta de que todo es siempre igual. La historia de una vida es siempre la historia de un fracaso...”