dimarts, 28 de maig del 2019

El dolor | Marguerite Duras


Marguerite Duras
El dolor
Traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons
LaBreu, 2019



El dolor és la primera part del llibre, el diari que Marguerite Duras va escriure mentre esperava, desesperadament, la tornada del seu marit dels camps de concentració. 

“El dolor” fa mal, ella diu que no recordava ni haver-ho escrit, es publicà per primera vegada quaranta anys després.  La vida mai s’atura, i el cervell recol·loca les emocions passades de manera que no t’impedeixin continuar vivint, s’incorporen els fets en el bagatge conscient, però les emocions viscudes en aquells moments, tanta desesperació, tant  de dolor, tant de patiment, s’atomitzen amb el dolor dels altres, i acaben amagades en llibretes col·locades al fons dels armaris, i en el bagatge inconscient.

Malauradament estem avesats a llibres, poemes, fotografies, quadres i films que ens expliquen l'horror, la vida dels camps de la mort, de les deportacions, dels trens, de les tortures, de les cambres de gas, de la guerra. De l’alliberació, de les fugides, de la supervivència. La particularitat d’aquest text és que mostra els dies que van haver-hi entre l’arribada de l’exèrcit aliat a l’Alemanya nazi, als camps de  concentració, la rendició d'Alemanya, i la tornada a casa dels supervivents o la confirmació de les morts. Dies i  setmanes d’una angoixa permanent, d’alegries i tristeses col·lectives, i sobretot íntimes.

El dolor també és fer-se conscient del procés de deshumanització sofert per les víctimes dels camps de concentració, l’arribada de no-cossos, la lenta recuperació, l’esperança i la desesperança. Cal llegir, cal recordar, cal fer-ne pedagogia, cal mirar als llocs on encara es cometen barbaritats, cal estar amatents i actius perquè que no passi, perquè no torni a passar.

La segona part del llibre és un recull de cinc històries de la mateixa època, alguna real i d’altres imaginades, unides pel fil dels esdeveniments que varen marcar aquells dies, des d’una relació de l’autora amb un home al servei de la Gestapo, la tortura d’un delator, l’atracció envers un milicià confinat, el desconcert d’un estranger fora de lloc i un conte breu sobre una nena jueva a qui els pares van lliurar a una veïna per salvar-la de l’horror. Tots són textos que commouen, que sacsegen, que situen.

Llegir a Marguerite Duras és un plaer, el seu ritme poètic i amb un fons tan cru, en fa un plaer més aviat dur, però necessari. Ens apropa als fets des de la vessant més emocional, a les contradiccions, a les necessitats i a les pors més humanes, i alhora des de la vesssant de la dona activista. És una sort que es decidís a publicar el seu testimoni, i que ara el puguem llegir en la nostra llengua gràcies a la traducció de Blanca Llum Vidal i Arnau Pons,  i s’afegeixi a la resta de propostes, sempre valentes, de LaBreu.  


"Sempre al sofà, a prop del telèfon. Avui sí, entraran a Berlin. Cada dia ens ho anuncien, però avui serà realment el final. Els diaris diuen de quina manera ho sabrem: per les sirenes que sonaran una darrera vegada. La darrera vegada de la guerra. "

"Si es lliga l'horror nazi a un únic destí alemany, i no pas a un destí col·lectiu, l'home de Belsen serà reduït a les dimensions d'un ciutadà regional. L'única resposta que es pot donar a aquest crim és fer-ne un crim de tots. Compartir-lo. Com la idea d'igualtat, de fraternitat. per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, compartir el crim."

"La nena abandona la finestra i es posa a cantar una cançó estranya en una llengua que no entén. Es mira al mirall. Veu cabells negres i ulls clars. Els ulls són d'un blau molt fosc. La nena no ho sap. Tampoc no sap que des de sempre ha sabut aquesta cançó. No recorda haver-la apresa mai."

dimarts, 21 de maig del 2019

Matar l'àngel | Virginia Woolf

Virginia Woolf
MATAR L'ÀNGEL
Traducció i epíleg de Mireia Vidal-Conte



Selecció, a càrrec de Mireia Vidal-Conte,  de sis articles que Virginia Woolf va escriure entre 1918 i 1940 en els que tracta, en diferents contextos i situacions, el desenvolupament personal de la dona més enllà de la seva vessant domèstica i familiar.

En el primer article compilat, l'autora ens parla del poema  de Coventry Patmore, "L'àngel de la casa", un poema descriptiu de les qualitats de les "bones dones" que va marcar l'estereotip femení des de  l'època victoriana. Ens explica el seu disgust amb aquest concepte de dona, interioritzat,  limitador del creixement personal.

Ens en podem fer el càrrec perfectament, considerant que en el nostre país aquest model de "bona dona" es va allargar molts més anys, i, encara ara, condiciona a un bon nombre de dones, i encara, ara hi ha partits polítics que el tornen a defensar. L'esment al poema que acaba donant títol al llibre li serveix a l'autora per dir-se i dir-nos que  hem de matar aquest àngel que duem inculcat ben endins, i ho hem de fer per poder escriure sense sentiments de culpa, per poder treballar, per poder participar a la vida política, a la vida cultural, a la vida en definitiva, tal i com ho fan els homes, sense sentiments contradictoris.

Els articles fan referència a la vessant professional de la dona, a les dones escriptores, a les dones de classe alta, a les dones treballadores, a l'evolució de la dona des del S. XIX, i al paper de les dones durant la guerra i a com de diferent serien els conflictes si les dones estiguessin en posició de ser part activa en la seva resolució.

Tots els articles són una delícia de lectura, i en bona part tan contemporanis que fa esfereïr i alhora fer-se conscient del ritme lent i la resistència als canvis de la humanitat, dones incloses.

L'epíleg de la Mireia Vidal-Conte ve a ser una adaptació als temps actuals, donant per fet que qui més qui menys ha aconseguit sobreposar-se a  l'àngel, i considerar-se tan vàlida com l'altra meitat de la humanitat, però  el què ens caldria, també, és matar la casa, o sigui no només tenir una cambra pròpia sinó que fos en un espai allunyat de les obligacions domèstiques, o sigui l'àngel de la llar, d'alguna manera o altra, encara mou les seves ales.


"Donant per descomptat que la dona de classe mitjana ara disposa de cert temps lliure, certa educació i certa llibertat per investigar el món on viu, no serà en aquesta generació ni en la propera que haurà adaptat la seva posició i haurà valorat de manera clara el seu poder. 'Tinc els sentiments d'una dona', diu Bathsheba a Lluny del brogit del món, 'però només tinc el llenguatge dels homes.' D'aquest dilema sorgeixen infinites confusions i complexitats. L'energia ha estat alliberada, però en quina forma ha de fluir? Intentar acceptar formes, descartar les que encaixen, crear-ne d'altres més adients, és una feina que s'ha de completar abans d'assolir la llibertat o la fita. A més, està bé recordar que la dona no va ser creada l'any 1860. Una bona part de la seva energia ja s'utilitza i està molt ben desenvolupada. Abocar tanta energia sobrera com deu haver-hi en les noves formes sense malbaratar-ne ni una sola gota és un problema difícil que només podrà solucionar-se amb l'evolució i emancipació simultànies de l'home." (pg. 88)


Enllaç a l'editorial on es poden llegir les primeres planes. 

divendres, 17 de maig del 2019

Fugir era el més bell que teníem | Marta Marín-Dòmine


Fugir era el més bell que teníem
Marta Marín-Dòmine
Club Editor





Confessaré que no m'és fàcil fer una ressenya d'aquesta novel·la (?). I pose l'interrogant perquè aquest llibre està farcit de preguntes, reflexions i bona cosa de disquisicions que acompanyen la narració que pertanyen al gènere de l'assaig; per tal jo li diria novel·la-assaig.

La narradora escriu sobre les memòries del seu pare i ressegueix la seua memòria i la de la família abans i durant la guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, i sembla assumir l'exili i les guerres d'ells. Ja des de la primera línia ens marca quin és el seu destí: "Errar, desviar-se d'un camí, anar d'un lloc a l'altre sense rumb". Reflexiona sobre la tendència i el desig que té d'emigrar, amb la idea de que no estarà mai al lloc que pertoca i on passen les coses.

L'autora ens planteja que es pot heretar l'exili, la guerra, el sofriment, la por. Els records d'un pare poden esdevenir records per a la filla, l'exili dels pares poden convertir els fills en éssers errants amb un moviment perpetu, sempre bagabundejant, sempre amb la maleta a punt.
I ens explica la seua experiència que va veure com els avis i els pares van haver d'empassar-se la derrota i la pèrdua dels ideals.

Com ja he dit la novel·la està plena de reflexions i preguntes, de doloroses vivències, d'extractes del diari del pare, de records seus i d'altres... que se'ns presenta com un tot. La narradora avança i torna per aquesta barreja, elideix matèria, recula i accelera de nou, i no sabem si estem a la fi del llibre o al principi, o si pel contrari hem tornat al punt de partida o d'arribada. Però el relat sempre està al nostre costat i l'assumim com si fos nostre.

Us recomane aquest llibre que ens obliga a reflexionar, no a plorar.

dimecres, 15 de maig del 2019

Cuántos de los tuyos han muerto | Eduardo Ruiz Sosa



Eduardo Ruiz Sosa
Cuántos de los tuyos han muerto
Ed. Candaya, 2019


“Creo que a veces es la muerte la que nos hace miembros de la misma familia” ens diu l’Eduardo Ruiz Sosa a les primeres pàgines del recull de contes que Candaya acaba de publicar, i és que si una cosa ens uneix als humans és el patiment per la mort de les persones estimades.

A certa edat la majoria dels mortals portem unes quantes absències  al damunt, el dol és un aprenentatge lent, insegur i inacabable, que deixa seqüeles en forma de ferida que s’anirà obrint a base de records i de sumar-hi altres morts. L’Eduardo, però, no fa un recull sentimental de finals, i aprenentatges del dolor, no, al contrari, fa literatura, escull els ingredients:  el declivi, la malaltia, la decrepitud,  els comiats, els finals d’època, les morts inesperades, les amputacions emocionals, la desprotecció que suposa la mort dels progenitors, tota la intimitat de les persones estimades que ja no coneixerem, les desaparicions, la necessitat d’un cos per entendre la mort. La fragilitat, la diferència, la renúncia. Les fugides, la voluntat de comprendre, la mort dels fantasmes, el pes de la mort. La soledat. L’acceptació.

Agafa tots aquests ingredients i els reparteix en onze contes, en els que hi plana la mirada del narrador, més o menys proper, més o menys oblic (que diria ell si estigués fent classe, perquè també és un mestre excel·lent). Onze contes en els que ens explica de maneres diferents el fenomen de la mort des de la mirada del que es queda, el fenomen de l'amputació emocional que suposa perdre a algú del propi univers afectiu. Des de l'intent de comprensió de l’estranya mort de la seva mare, totes les morts són estranyes, però algunes encara ho són més, passant per la de la seva àvia, una mort generacional, la d’una època, la d’un edifici, fins a morts imaginàries. La mort de coneguts o desconeguts, reals o inventats, tant és, que serveixen per vetllar la tristesa, per intentar entendre l’incomprensible, per donar-nos més pistes de les traces del dolor, el de l'ànima. I ho fa amb aquella prosa poètica que ja ens va mostrar a Anatomía de la memoria, amb aquelles frases que no necessiten context per considerar-se autèntiques perles literàries, explicant-nos petits objectes, o arbres, o llocs, situacions o persones. Perquè l'Eduardo no només escriu, l'Eduardo ens explica.

La dificultat és mesurar el ritme de lectura, dosificar les 170 pàgines per gaudir conte per conte. Sí, gaudir, és possible gaudir llegint contes sobre l’absència, sobre la mort, també sobre la vida, la dels que es queden,  perquè no busca la complaença de l’empatia emocional, ofereix la cruesa de la mort, sense escarafalls, sense manipulacions sentimentals, amb relats, reals o ficticis, que endrecen, que interessen, que ajuden a construir-nos i a deconstruir-nos, a comprendre que el sentit que busquem a tot és la pròpia búsqueda, l’inconformisme davant l'efímer de les nostres vides, de les vides dels altres.  I aquí rau la grandesa de l’autor, la capacitat d’emocionar-nos literàriament, de fer-nos créixer com a lectors.


"Somos un cuerpo
              apaleado por arrabales, desnudo, sin esperanza
                        la esperanza la inventan los otros
                        nos la venden o la regalan, felices."


"Siempre llegamos tarde
a la muerte de los otros, dijo alguien."


"(...) me di cuenta del poder que ejercemos cuando nos convertimos en un sustrato que los demás sienten y no logran explicar, me dijo."


"La muerte hay que ensayarla."


       "Es verdad tal vez que los sueños crean el pasado. 
Ni naufragio ni incendio ni derrumbe:
muertes sencillas y reales, sin la parafernalia dramática de los escenarios, los gritos, los huracanes,
        una dureza palpable de almendra y de raíz
el camino de Caitime un prado hacia el sur de la ciudad una bala en el cuello un arrastrarse de sapo por el rumbo de los destinos cerrados donde ya nada crecerá hasta convertirse en recuerdo, porque la muerte mitifica
la muerte nos convierte en palabra
        la carne que se hace verbo
                  objeto de recordación en los otros
esto es aquel hambre
un rostro dientes acaso ojos bien abiertos pero nunca fijos nunca engarzados en un contacto directo la soledad los padres el espacio difuso una niebla alrededor
         un dolor de mordedura
la fisicalidad que no se olvida y que no hace sospechar que el recuerdo inventado es posiblemente un recuerdo vivido."

divendres, 3 de maig del 2019

Las lágrimas | Pascal Quignard



Pascal Quignard
Las lágrimas
Traducció al castellà de Silvio Mattoni
Sexto piso, 2019
Fitxa del llibre i primeres planes


Tampoc parlaré d'aquest llibre.


pàgines 51-52

SOBRE LAS MEJILLAS, LAS OREJAS Y LAS SEDAS DEL AMOR

El gobernador de Barcelona, que se llamaba Sulayman ben Al-Arabí, decidió abandonar el Bilad al-Ifrang (el país de los francos).
Sar cantó enseguida este canto sobre el amor:
- Comienza con miradas más frecuentes.
Un día unos dedos se atreven, de manera circunspecta, lenta, tímida, furtiva, muda, por un segundo, a posarse en el antebrazo del otro cuerpo que se encuentra frente a los ojos.
Otro día, la palma de la mano forma como una funda que se cierra sobre el dorso de la mano que mira
y la mano, debajo de la mano, no se retira.
Los cuerpos de repente están más cerca de manera misteriosa, de golpe, sin que se acercaran de ninguna manera.
Un día, parecen cercanos para siempre, sin que hayan necesitado moverse.
Después la boca llega más cerca de la oreja a la que se le quiere decir todo.
La boca se introduce entre los cabellos negros y rojos en donde va a susurrar.
Los labios se mezclan con una especie de seda pero evitan tocar ese extraño caracol.
Un día, al fin, la mirada se demora en una parte del cuerpo que vale por todas las partes del cuerpo.
Ese día es el único día en el que hay amor.
Ese día las ropas pesan.
Ese día el cuerpo tiene tanto calor que parece abrasado. Un agua anima el fondo de los ojos. Un rubor sube de abajo de las piernas y bordea el vientre, atraviesa el ombligo, llega al torso, alcanza los senos que tensa y sube hasta la mirada a la que agranda. La voz se torna baja. Las muñecas se quitan las mangas, los dedos avanzan en el aire que se desliza entre los cuerpos, desatan los nudos, sacan broches, desprenden botones, abren, acarician. Toman lo que es dulce.


pàgines 83-84

Fue entonces, el viernes 14 de febrero de 842, al final de la mañana, en medio del frío, cuando una extraña bruma se alza de sus labios.
Llaman a eso el francés.
Nithard fue el primero que escribió el francés.

Los hoy conocidos como "juramentos de Estrasburgo" eran llamados `por los obispos y los abades, en lengua latina, los "sacramentos de Argentaria".
El mismo Nithard aclara, en su Historia, que la ciudad de Argentaria, asentada sobre el río Ill, "ahora es llamada por la mayoría de sus habitantes Estrasburgo" (nunc Strazburg vulgo dicitur).

Raras son las sociedades que conocen el instante de vuelco de lo simbólico: la fecha de nacimiento de su lengua, las circunstancias, el lugar, el clima que había.
El azar de un origen.
Hay algo milagroso en poder observar el cifrado. Es poder contemplar el momento loco de la transferencia literal. Asistimos al desarreglo, que engendra el nuevo reino simbólico al que entroniza de golpe. No hay una media lengua: un aliento humano en el aire frío cambia de lengua. Tocamos el vacío: la pura contingencia. Tan contingente como la sustitución de la denominación "Argentaria" por la palabra "Strazburg" resulta imprevisible la mutación del "latín" al "francés".


pàgina 108

Es una especie de negrura.
El primer libro en que se escribió nuestra lengua es el primer libro quemado de nuestra lengua.
Porque Nithard siempre tuvo miedo del Wolfzeit y, por tal motivo, los cuatro bellísimos libros que redactó, con la ansiedad de la descomposición del tiempo, fueron concebidos a partir de los eclipses de sol.


pàgina 120

No se sabe cuál fue el final de Frater Lucius. Desapareció. En el libro de los registros de la abadía de Sant-Riquier está escrito que el Hermano Lucius se perdió en el bosque. ¿Fue devorado por un animal? ¿Destripado por una osa? ¿Asesinado por un lobo? ¿Se fugó por haber sentido aversión contra el duque de la Francia marítima que se llamaba Angilberto, o bien acosado por su fantasma? Una de las últimas cosas que se recuerdan de él es una frase referida por un viejo pajarero a quien le enseñaba las letras, en su celda, al final de sus días:
-Al término de su vida, Frater Lucius había constatado que los humanos que no amaban a los gatos sentía todos, sin excepción, aversión por la libertad.


pàgines 132-133

Esos hombres no eran sombras: procedían de la sombra.
El silencio que a veces los rodeaba como una especie de aura que circula alrededor de nubes de tormenta,
o como una especie de nimbo alrededor de los rostros de los santos,
o como una especie de círculo de oro alrededor de los cabellos de los dioses,
o como una especie de nube de luz alrededor de las cumbres de las montañas,
tenía su fuente en ese otro mundo sin luz, sin vacío, fluido, continuo. Por tal motivo, ese silencio anterior no podía transportarse a este mundo de luz sin perecer.
Porque la luz no alberga la sombra, dado que la ilumina.
Más aún, al emitir su claridad, la luz extermina la sombra.
De igual manera, los que hablan no albergan nunca el silencio, puesto que lo rompen.