dijous, 30 de maig del 2013

UN AÑO AJETREADO. Anne Wiazemsky

Un año ajetreado
Anne Wiazemsky
Anagrama ed.
2013
218 pàg.
Trad. de Javier Albiñana

Tenim la continuació (si és que a la vida real existeixen les segones parts) d'aquell relat també en primera persona on Wiazemsky va explicar com Robert Bresson s'encapritxava d'ella, que tenia just 16 anys, i la convertia en protagonista d'aquella "Al azar, Baltasar" alhora que li suposava una iniciació sentimental, visual, conceptual, estètica i física a la vida.
Aquest "Un año ajetreado", és doncs la continuació just quan la noia després d'acabar aquella primera pel·lícula torna a la vida normal d'estudiant de 19 anys per començar a l'universitat després d'unes vacances d'estiu, però se li creua Jean-Luc Godard i ja res no tornarà a ser el mateix.
En poc més de 12 mesos, s'enamora d'aquest director, comença la carrera de Filosofia a la Universitat, Godard li proposa protagonitzar "La chinoise" (emblema pre68'), per després casar-se davant la incomprensió familiar de la familia d'ella (que, ull, és la néta de François Mauriac...)

Veiem aquesta iniciació als sentiments femenins a temps real i explicat des de dins per aquesta noia que va estar al lloc just en el moment precís, en trànsit cap a la vida adulta...
Doncs també hi trobem François Truffaut, Jaques Rivette i molts altres protagonistes de la vida cultural francesa d'aquells anys i que ja anticipen aquella revolució que canviaria el món sencer abans d'un any.

Al mateix temps és també una oportunitat per veure a petita escala el que havia de passar a París (i per extensió a França i Europa), com si fos una metàfora:
Anne, representa la joventut, la innocència i l'energia.
La seva familia és la tradició i el conservadurisme (molt bones les pàgines on s'explica l'actuació de la mare davant l'opinió pública per anunciar aquest matrimoni no acceptat).
La societat i l'entorn, que volen canviar cap a nous costums però que encara no saben com fer-ho.
(L'evolució dels sentiments de Mauriac cap a la seva néta i l'acceptació de Godard i del matrimoni amb aquest.)
I Godard, que hi arriba, com una tempesta i que tot s'ho emporta per canviar-ho.
(El seu cinema ja es així) Però aquest relat -i potser això és un dels valors d'aquest "Año ajetreado" és aquest retrat d'ell tant proper, humà, tendre i absolutament enamorat a la puresa i juventud de la narradora.

"...me daba la sensación de descubrir el mundo a través de sus ojos, sus palabras, y ese aprendizaje de la vida me colmaba."

diumenge, 26 de maig del 2013

TRES CAVALLS d'Erri De Luca


Reposant a les prestatgeries de casa, s’hi amaguen llibres que havia oblidat. Llibres d’aquells que algun dia vaig comprar de sobte, pres per un rampell, només perquè devia apreciar l’oferta d’un editor de confiança. Després, alguna novetat els devia arraconar al caire de la memòria i al càstig dels dies que passen. Però com que sempre hi ha un moment per a cada cosa, un matí —potser avorrit— va dur el meu dit a estirar un llom blau atret tant pel títol com pel nom que l’acompanyava. “El contrari d’un”, d’Erri de Luca. Una primera línia i després una segona. Una primera pàgina i després la segona. I aleshores seure i continuar llegint. Un conte i després el següent. Absolutament fascinat, vaig convertir-me de seguida en fan. Rieu-vos-en. Fan. Si hi ha una llista amb els millors contes curts de tots els temps, afegiu de seguida “la conjunció i”. Una delícia.

Després d’aquell primer De Luca he arrambat amb tots els que he sabut trobar. No hi he descobert mai una sola decepció. Naturalment, el fet d’haver-me posat tard a la cua dels seus fervents seguidors ha fet que hagi llegit abans les darreres publicacions que no pas les primeres. I tanmateix, suposo que l’ordre dels factors no deu alterar pas el producte, oi? Sabeu aquella raça d’autors que són capaços d’escriure sempre el mateix llibre però mai el mateix? En coneixeu gaires de qui poguéssiu dir que no posaríeu ni trauríeu res? Peces petites que brillen. Una frase que et torna a mitja tarda. Una emoció que reconeixes com a pròpia descrita amb tres o quatre paraules.

És de “tres cavalls” que us vull parlar aquest cop. Va ser Empúries que en feu l’edició l’any 2001 amb la traducció de Pau Vila. Una novel·la breu, de poc més de cent pàgines, que ens parla d’un home de cinquanta anys que ha escollit una vida senzilla fent de jardiner i llegint llibres vells. Una certa passió que una dona jove li ofereix el fa pensar en els darrers vint anys, uns anys foscos que va passar a l’estranger, lluitant contra una dictadura que li va prendre l’amor i la joventut. I si per un moment heu pensat que aquests cinc cèntims de la trama no resulten especialment temptadors o atractius no us hi heu pas d’amoïnar. És només un punt de partida. Allò veritablement bell rau en una altra banda, rau en la increïble precisió de rellotger amb què el napolità sap posar un mot rere l’altre. També hi ha acció, no us penseu, ferotgement present, però sobretot hi trobareu el compromís, el gest delicat, el gust pels plaers quotidians, l’honor desvergonyidament humil. Tota una tesi sense grans discursos ni pretensions.

La tècnica, per força, la frase curta, gairebé eixuta. Oblideu-vos dels adjectius que no ens hagin de fer cap servei! La descripció més entenedora pot venir d’un detall que potser els ulls no sabrien veure. I malgrat tot, un univers de recursos literaris farcit d’imatges i metàfores que apareixen sense vantar-se, com si la poesia fos la cosa més natural del món. I després, és clar, el temps verbal. Veureu que el llibre sencer és escrit en present, de manera exclusiva. Mentre el relat camina de l’ara cap al record i del record altra volta cap a l’ara, la conjugació emprada és sempre la mateixa. Diries que no pot ser i t’obsedeixes a repassar el pas d’un paràgraf a l’altre, les costures per explicar la memòria. Tot i així, la resposta torna a ser la que era: Només present. L’autor n’és tan conscient que fins i tot permet que sigui el mateix protagonista que ens ho expliqui “diu que no coneix ningú que parli del passat amb el temps del present” o també “jo conec les vides que duren un dia i arribar al vespre ja és morir de vell”. Un goig, creieu-me. En el seu dia l’obra fou guardonada amb el Laure Bataillon, que premia cada any la millor obra de ficció traduïda al francès.

I com que als orfes ens agraden els tastets, que us semblen aquests?

“Els llibres nous són petulants, els fulls no es volen estar quiets quan els gires, s’hi resisteixen i cal fer força perquè s’aguantin. Els llibres vells tenen les costelles donades, les pàgines es deixen llegir sense tornar a alçar-se.”

“Per omplir una cambra n’hi ha prou amb una cafetera al foc.”

“Si s’està en silenci mentre el cos feineja, van i vénen a la deriva pensaments de nedar i volar.”

“...a la fresca de la nit m’adono que la ciència ha estat moguda per la bellesa, pel desig d’abastar-la.”

“On ho he après: en un altre món, en un temps estrany de viure i descobrir-se desperts l’endemà, per continuar essent-hi.”

“Ve per saber de mi, vol veure si lliguen dos trossos de temps.”

“Qui fuig no té pas l’amplitud davant seu, sinó molts camins tallats.”

“Aleshores l’amor és un intercanvi d’abraçades a fons, una necessitat de nuar-se. I al fons de cada encaixada conclosa, al fons de cada mutu consol, queda sense dir un adéu endurit.”

“Aquesta nit és un recer per guardar a la memòria, no pas una barca de noces.”

Potser hauria de començar a plegar, ben mirat.


Li i altres relats.- Nikos Kavadias


Nikos Kavadias 
Li i altres relats 
(la fitxa del llibre i l'autor fitxat al web de l'editorial)
Traduïts del grec per Jaume Almirall
Club Editor


Vaig saber del llibre aquí en el bloc, en l'entrada del Sant Jordi d'enguany. Que no sé per què vinc, que no em fa més que induir a la despesa, aquest bloc.
Aquest i un altre de la mateixa col·lecció em van agradar pel disseny de la coberta. Senzilla, directa, suggeridora: una porta oberta, com les que obria Ibáñez Serrador en blanc i negre quan jo era jovenet.
En agafar-lo en la fira, em va semblar adequada la seva grandària per a la lectura en l'autobús i aconseguir no pensar que estic malgastant la meva vida treballant en lloc de vagassejar, ronsejar, galvanejar, gallofejar, mandrejar...,* tan de bon matí.
El primer conte, la història que dóna títol al llibre, em va fer passar del cafè matiner: em vaig asseure en un banc al carrer i el vaig acabar. Vaig arribar justet al treball. Però en un núvol. Te'n diuen que és un escriptor mariner que parla del mar. I el mar sí surt en el llibre. Sí viuen en ell els personatges. Sí hi vénen i van les ones i les persones.
Mitja hora, o una mica més, si el paladeges. Una vida. Un drac. 
Els altres dos contes parlen de la guerra. Un, sota la pluja, molta aigua per a una mula. I el tercer, una carta. Al seu cavall. Curtets.
L'altra meitat del llibre és una anàlisi de la figura del Kavadias: la seva literatura i la seva vida. Interessant perquè et fa ganes de llegir la resta dels seus llibres. 
Ineludible el conte de Li, no us el perdeu. 

* No debades, en castellà, ramonear.

dissabte, 25 de maig del 2013

La vida interior de las plantas de interior.- Patricio Pron





Patricio Pron
La vida interior de las plantas de interior
Literatura Mondadori, 2013


Un parell de contes.
El espíritu de mis padres sigue subiendo en la lluvia (ja comentat).

Al Pron li agraden molt les paraules i el títols llargs.
Per a novel·les és molt bo. Per a relats curts, com els d'aquest llibre, és increïble.
Un crac, com diu el Toni.
El llibre, en poques paraules (només tres, i són verbs):
esgarrifar, enganxar (preferiblement l'accepció 5a), sorprendre (totes les accepcions).

Si heu llegit L'esperit dels meus pares..., ja sabeu de què va aquest paio...
Si no ho heu fet, no en teniu, de perdó: sou in-complets (en dues paraules).
A per feina, orfes.

La Buena Novela - Laurence Cossé





Laurence Cossé

La Buena Novela
Traducció al castellà d'Isabel González-Gallarza
Editorial Impedimenta 2012 





La Buena Novela, és una llibreria, una llibreria peculiar en la que només s’hi troben les millors novel·les de la literatura universal i sobretot de la francesa que és on transcorre tota la història. Per tal d’escollir els millors títols i només els millors, els socis de la llibreria, la Francesca i l’Ivan, seleccionen a 8 bons escriptors i els demanen els millors 600 títols, aquest consell d’experts no es coneixen entre ells i ningú no sap qui són tret de qui els va escollir.

Des que entra en funcionament la llibreria és objecte d’admiració i d’enveges, admiració i fidelització dels clients amants de la bona literatura, que es refugien tant físicament a la confortable llibreria com a través de la xarxa, i enveges que van des de comentaris impertinents fins a atacs personals a la premsa, i que esdevé un problema molt greu el dia que quatre membres del consell seleccionador  són víctimes de diferents accidents, en aquest punt la Francesca i l’Ivan es veuen obligats a posar-ho en coneixement d’un inspector de policia amant també de la literatura.
És una novel·la de llibres, de molts llibres, de bona literatura,  però també és una novel·la policíaca, de misteris, de sospites, i evidentment també és una novel·la d’amor, i no només d’amor pels llibres, tot plegat amb l’elegància i el “savoir faire” francès.  Ah, també podria ser un fantàstic guió cinematogràfic.

Tastets:

"- De todas las cosas para las que sirve la literatura, su ejemplo me confirma que una de las más gratificantes es la de conseguir que personas hechas para entenderse se reconozcan entre ellas y entablen comunicación" (ja em direu si no sembla escrita expressament pels orfes?)

"Todas las sutilezas de la vida forman la materia de los libros... la literatura informa, instruye y guía"

Enllaç amb l'editorial

divendres, 24 de maig del 2013

GIUSEPPE MOUSTACCHI, LE MÉTÈQUE



LE MÉTÈQUE

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent un air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.

GEORGES MOUSTAKI


Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents;
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,
de dies bons i de mal temps;
potser faig pinta d'haver estat
lladre de fruites i de blats,
de camps que acaricia el sol,
però és que m'hi ajec i hi faig l'amor
com hi he jugat i m'hi he perdut,
sense mai perdre-m'hi del tot.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
i aquests meus ulls descolorits,
verdosos, blaus, mig enfosquits;
em faig mirall de tots aquells
amb qui he sofert, amb qui he gaudit,
perquè el meu cor no s'ha rendit
ni penedit d'anar més lluny,
d'on algú diu que ens aturem
si no volem anar a l'infern,
cosa que mai no m'he cregut.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
vinc a trobar-te i a sentir
com és d'immens aquest camí
que encara tornaria a fer;
camí de totes les olors
del gessamí dels meus records
d'Alexandria i d'Istanbul;
i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

i com voldria perdre-m'hi
i enamorar-m'hi com ahir
ans que se m'acluquin els ulls.

(adaptació de Josep Tero, cantada per Marina Rossell)

dimarts, 21 de maig del 2013

LA TRAMA MATRIMONIAL. Jeffrey Eugenides

La trama matrimonial
Jeffrey Eugenides
Empúries Ed.
2013
508 pàg.
Trad. d'Emili Olcina

Jeffrey Eugenides ens presenta la seva tercera novel·la (abans, les molt recomanables "Las vírgenes suicidas" i "Middlesex") i ara aquesta història situada al 1984 on una estudiant universitària s'enamora una mica irracionalment d'un dels nois més populars del campus, a la universitat de Providence.
Aquesta noia, Madeleine (protagonista i gran personatge -femení- com a totes les novel·les d'Eugenides) és lectora de molta literatura del segle XVIII i també una aplicada estudiant de semiòtica i sobretot de Barthes i el seu "Discurs amorós", basat en una estricta racionalitat i argumentació.
I és el brutal contrast entre aquesta teoria i la practica dels sentiments a la vida real el xoc d'emocions a la noia i el detonant de la història:
El noi amb el que acabava casant-se i un altre noi que la pretenia.
Aquests són els tres protagonistes, triangle argumental i els pilars (la novel·la és 3 grans capítols) on s'expliquen la història de i des de cada personatge.

Eugenides se'n surt molt bé.
En aquesta història "de campus", aguanta bé el relat, va obrint petites històries de cada personatge -et fa anar suaument endavant i darrera sense que te n'adonis ni que derrapi estilística i argumentalment; alhora que així va construïnt-nos els personatges i les seves vides...
És capaç de imposar-se a la temptació del relat romàntic i universitari, per superar-lo i portar la història cap al vell continent, la Índia (molt bones les pàgines de la Mare Teresa) o un hospital mental...

"...havia posat el El paper del lector d'Umberto Eco. No li havia servit de gaire a Madeleine. No sentia un excessiu interés, com a lectora, pel lector. Continuava sent partidària d'aquella entitat cada vegada més eclipsada, l'escriptor. Madeleine tenia la sensació que la majoria dels teòrics de la semiòtica havien estat impopulars de nens, que havien estat víctimes de persecucions infantils o de negligències adultes, i havien orientat cap a la literatura un ressentiment inextint. Volien rebaixar l'autor. Ells volien que un llibre, aquell objecte de difícil conquesta, transcendent, fos un text, contingent, indeterminat i obert a suggeriments.  Volien que el lector comptés per damunt de tot. Perquè ells eren lectors.
   Madeleine, en canvi, se sentia perfectament còmoda amb la idea del geni. Volia que un llibre la dugués a llocs on no podia anar sola. Li semblava que, escrivint un llibre, un escriptor treballava molt més que no pas ella llegint-lo. Pel que feia a les lletres i a la literatura, Madeleine defensava una virtut que ja no era valorada: la claretat."

Esperar només que Jeffrey Eugenides no tardi 9 anys a publicar el seu pròxim treball.
(Cada vegada ha trigat 9-10 anys a publicar una novel·la nova...)

diumenge, 19 de maig del 2013

La emoción de las cosas.- Ángeles Mastretta




Ángeles Mastretta
La emoción de las cosas
Seix Barral, 2013

El seu bloc Puerto Libre a la Comunidad El País.
El seu segón Puerto Libre, molt mé lliure i més tranquil.
Els seus articles a la Revista Nexos.



Hay escritores que nos gustan, escritores a los que admiramos y escritores que son de nuestra familia.
(Pàgina 234)
Qui coneix la Mastretta sap com és la lletra del cor, de la vida, del coratge, de l'alegria. I la seva música.
A mi madre no le parecía meritorio esto de escribir fábulas. Para ella no había virtud sin dificultad y mi profesión, en el caso de aceptar que lo fuera, no le parecía difícil: todo el asunto lo trataba como una frivolidad remunerada por quién sabe qué ilusos, de ninguna manera encomiable. Nunca la vi sorprendida con alguno de los que podría considerar mis logros profesionales; le daban un poco de timidez. (Miraba a los lectores como diciendo: "Ellos no saben que yo sé. Aquí hay trampa, así no fue como pasó, ni esos señores vivían en esa casa.") 
(Pàgines 291-292)
Qui l'ha llegida sap que es pot brodar en castellà, que l'escriptura pot ser un encaix "de boixets", que les frases poden ser com unes estovalles de Lagartera.
Quiero jugar a que sabía de rimas y poesía, lo que sabe quien escribe sin firma en la página que antecede a mi página. Quiero que un novelista me recuerde y que no haya en el mundo ni en mi patria, menos aquí en mi patria que en ninguna, una sola mujer capaz de concederle su elección a un señor. Y no quiero jugar a que no me da pena que existan estas hembras y estos hombres. Quiero, sí, irme de compras a la luna y encontrarme una tienda en la que vendan voluntad, síntesis, concentración, premura, certidumbres; todo lo que no tengo para jugar a eso que juegan esos que sí tienen todo eso.
(Pàgina  295)
En paper li he llegit abans Maridos, Mujeres de ojos grandes, Arráncame la vida i Mal de amores, quatre ganivets afilats (dues col·leccions de contes curts i dues novel·les salvatges).


EL PERRO Y LA LAGARTIJA
Hoy el cielo ha estado azul como en los dibujos de la infancia; no se cansa uno de verlo para constatar lo increíble. Perdida en ese abismo estaba yo cuando el perro vino a exigirme que le abriera la puerta, quería salir a la terraza en pos de algo que se le escapó de aquí dentro. En cuanto abrí, saltó: lo vi correr tras una lagartija y atraparla, morderla, aventarla al cielo, verla caer. Todo en segundos, no alcancé a defenderla. Y era tan chiquita como un prendedor. La naturaleza había crecido esa perfección para que el perro la destripara porque sí, para jugar.  Luego entró muy en paz, con el deber cumplido, a pedirme un cariño. Díganme ustedes si no es una barbaridad. 
(pàgina 290)

Aquest és un llibre escrit com si volgués pagar un deute amb la vida, amb la memòria de la seva gent, amb el món, per quedar lliure i seguir volant.
EL PATRIMONIO DE LO INSÓLITO

Yo me comprometo a vivir con intensidad y regocijo, a no dejarme vencer por los abismos del amor, ni por el miedo ni el por el olvido, ni siquiera por el tormento de la pasión contrariada. Me comprometo a recordar, a conocer mis yerros, a bendecir mis arrebatos. Me comprometo a perdopnar los abandonos, a no desdeñar nada de todo lo que me conmueva, me deslumbre, me quebrante, me alegre. Larga vida prometo, larga paciencia, historias largas. Y nada abreviaré que deba sucederme: ni la pena ni el éxtasis, para que cuando sea vieja tenga como deleite la detallada historia de mis días. 
(Pàgina 300)



Amb Ángeles Mastretta no sóc lliure: esperava el llibre i va venir amb mi el primer dia que vam coincidir en una llibreria. No sóc objectiu: segurament pagaré per llegir les seves llistes de la compra.

Sobre el dibujo | John Berger


Sobre el dibujo
John Berger
Traducció al castellà de Pilar Vázquez
Editorial Gustavo Gili
Barcelona, 2012


Ací s'arrepleguen una sèrie d'assajos, cartes, poemes... del Berger que reflexionen sobre el dibuix (1960-2004). I, com en altres llibres seus, els escrits estan acompanyats de dibuixos (del Berger, però també del seu fill, de Van Gog, etc.).

El llibre comenca amb un article sobre el dibuix del natural:

"Para el artista dibujar es descubrir... Es el acto mismo de dibujar lo que fuerza al artista a mirar el objeto que tiene delante, a diseccionarlo y volverlo a unir en su imaginación..."

Diu del dibuix en general, quan està realitzant-ne un de son pare mort:

"Una fotografía es estática porque ha detenido el tiempo. Un dibujo o una pintura son estáticos porque abarcan el tiempo".

Ens parla del dibuix en Van Gog, Juan Muñoz, en Watteau... Del dibuix en l'art primitiu (de les coves de Chauvet), de dibuixos seus... de l'acte de dibuixar:

 “Todos los artistas descubren que dibujar, cuando se trata de una actividad compulsiva, es un proceso recíproco. Dibujar no es sólo medir y disponer en el papel, sino que también es recibir. Cuando la intensidad de mirar alcanza cierto grado, uno se da cuenta de que una energía igualmente intensa avanza hacia él en la apariencia de lo que se está escudriñando (…) El encuentro de estas dos energías, su diálogo, no tiene la forma de preguntas y respuestas. Se trata más bien de una diálogo feroz e inarticulado. Hace falta fe para mantenerlo. Es semejante a excavar un túnel en la oscuridad, excavar bajo lo aparente."

Com sempe, l'escriptura i el posicionament del Berger davant del món i l'art m'han captivat: tant com a crític que com a narrador (i fins i tot com a dibuixant), em sembla molt bo. Després de llegir aquestes reflexions, de segur miraré d'una altra manera, almenys més reflexiva, un dibuix.

......................................................................
Dues novel·les? del Berger que m'han agradat moltíssim:
. D'A a X (L'Hora del Lector el va dedicar un programa i Arts Santa Mònica una expo)
. El cuaderno de Bento

dijous, 16 de maig del 2013

El Condotiero. G. Perec



El Condotiero
G. Perec
2013
Anagrama
Trad. David Stacey Ancira



Dos Perec o tres

Són les dotze de la nit. És l’hora a la que acostumo a llegir literatura. Durant tot el dia també llegeixo, però són textos professionals, la majoria en anglès, plens d’equacions, taules de dades, eines estadístiques, arguments intricats sobre la veracitat de les dades o la seguretat de les conclusions.


El cas és que són les dotze i és l’hora per començar a llegir en silenci, al sofà de casa meva, veient els til·lers del jardí, la cistella de bàsquet i el tros de gespa. Tinc una sensació estranya, com si m’hi hagués de concentrar abans de començar. Com un esportista d’elit abans d’un partit important. Estic amb en Perec. I això són paraules grosses. Fa nits que llegeixo Perec i em provoca desassossec. És tan difícil, tan exigent, demana tant. La prosa, precisa i preciosa. Fa el que vol amb les paraules. Les frases s’articulen com la música. Però t’obliga a seguir-lo pels meandres de la ment i de vegades, no entens res. No saps de què està parlant. T’obliga a una gran concentració. T’obliga a deixar-te portar encara que no sàpigues on ets, què està explicant, qui parla, què té això a veure amb la part de la trama que has entès, com quadra amb la resta de personatges que has anat recopilant. I a l’hora estàs somiant, drogat, volant per sobre el sofà, sense sentir el cos, ingràvid, absolutament ficat a la lectura i a la vivència que transporta.


La segona part del text és més fàcil i ajuda a entendre la primera. I explica la situació d’un pintor que ha arribat a un carreró sense sortida fent falsificacions. I explica amb tot detall que no hi havia sortida, que estava en un atzucac, que només alguna cosa greu el podia salvar. I aquesta part, m’ha recordat  “el adversario”, la novel·la de Carrére basada en el fet real d’un tipus que va enganyar a tothom durant anys, fent-se passar per metge i dirigent d’una organització internacional fins que va assassinar tota la família.

“El condotiero” és la primera novel·la que va escriure en Perec,  però tots els editors li van dir amb bones paraules i animant-lo molt que no. Anys després de la mort de l’autor s’ha recuperat una de les moltes versions que van córrer. Un consell, no llegiu el pròleg, no llegiu la contraportada ni res. Aneu directament al text. Gaudiu.
 

W o el record de la infantesa.- Georges Perec




Georges Perec
W o el record de la infantesa
Traducció de Margarida Casacuberta
L'Avenç, 2011
Recomanat per Emili Manzano al programa L'hora del lector del 15/05/2011



Un altre Perec?
No. Dos. 
L'Avenç diu:
A W o el record de la infantesa s’alternen dos relats paral·lels: la descripció angoixant d’un món remot i imaginat i els records d’una infantesa viscuda durant la Segona Guerra Mundial. De l’encreuament de totes dues històries, n’emergeix lentament l’horror de la història col·lectiva d’Europa.
El primer text pertany enterament a la imaginació: és la reconstrucció, arbitrària però minuciosa, d’una fantasia infantil que evoca una societat a l’illa de W, a la Terra de Foc, centrada en la competició esportiva d’acord amb unes normes olímpiques extremes. L’altre text és una autobiografia: la vida d’un nen durant la guerra, una història feta de records i de fragments dispersos, d’absències, d’oblits, de dubtes, de supòsits, d’anècdotes escasses.
Dues històries. Diverses llistes. Dos arguments desenvolupats fins al paroxisme. Un parell de capítols que provoquen el vòmit (pel seu contingut). Un altre llibre brutal del Perec.

dimecres, 15 de maig del 2013

James Salter. La última noche.


James Salter
La última noche.(Last night. Short stories, 2005)
Editorial Salamandra.
Traducció al castellà de Luis Murillo Fort
Barcelona, 2007
Reedició 2013


L´editorial Salamandra acaba de reeditar aquest recull de relats de James Salter.
He descobert l´existència d´aquest autor fa una setmana. Vaig comprar aquest llibre per una sola raó: la brevetat tant del llibre com de cada relat. Hi han que només arriben a quatre pàgines. El més llarg no supera les dotze.

Me’l vaig llegir en un tarda. I no es que els llegís, més que llegir cada relat els vaig gaudir, assaborir cada paraula, cada frase, com no havia gaudit ni assaborit un obra literària des de feia anys. 

El tema central de tots els relats de “La última noche” radica en la relació de parella, en el matrimoni, en la infidelitat marital, en la solitud afectiva, i per sobre de tot, en com són de fonedissos els sentiments i les relacións humanes. La visió del autor de la vida matrimonial és senzillament demolidora.

James Salter posseeix una prosa precisa, afilada, amb silencis memorables i espais que només el lector pot afegir si realment entra i s´implica en cada un dels relats. Es condició indispensable: entrar en cada historia sense condicions.

El darrer relat, que dona títol al llibre,“La última noche” forma part ja de la Historia de la Literatura moderna: Un home ha d´aplicar l´eutanàsia a la seva esposa, però el desenllaç resulta inesperat. Valgui aquest fragment del relat per donar idea de la seva bellesa:

"Él apenas respiraba. Esperó, pero ella no dijo nada más. Casi sin dar crédito a lo que estaba haciendo, introdujo la aguja -no costó nada- y procedió a inyectar el contenido de la jeringuilla. La oyó suspirar. Tenía los ojos cerrados cuando se tumbó con expresión apacible. Había subido a bordo. Dios mío, pensó él. Dios mío. La habia conocido cuando ella tenía veintipocos años, las piernas largas y el alma inocente. Ahora la había deslizado bajo el flujo del tiempo, como en un sepelio marino. Su mano aún estaba caliente. Se la llevó a los labios. Luego subió la colcha para taparle las piernas. La casa estaba increíblemente serena. El silencio se había adueñado de ella, el silencio de un acto fatídico. No oyó que soplara viento. Bajó lentamente la escalera. Le sobrevino una sensación de alivio, de tremendo alivio y tristeza. Fuera, las monumentales nubes azules llenaban la noche. Se quedó allí de pie unos minutos…"

Considerat per la critica americana com una obra mestra absoluta; un cop llegit ja no tornés a ser el mateix.

dilluns, 13 de maig del 2013

Si uneixes tots els punts- Estel Solé



Estel Solé
Si uneixes tots els punts
Il·lustracions de Paula Bonet


És un llibre bonic, d’una banda la poesia de l’Estel Solé i d’altra les il·lustracions de la Paula Bonet  es complementen i s’alimenten mútuament amb delicadesa i elegància.

El recull de poesia es divideix en tres parts, en la primera Hipotèrmia, els poemes versen sobre el fet de fer-se gran, el pas del temps, el desengany... en tots ells he trobat una atmosfera d’enyor de la infantesa i adolescència, un sentir-se més gran que l’edat biològica i l’expressió de les  ganes de ser-ho.

El desglaç és el títol de la segona part, que recull els poemes dedicats sobretot a la presa de consciència de l’edat adulta,  al topar contra el mur dur de la realitat, desenganys,  la construcció de relacions emocionals amb superació d’entrebancs, la cruesa de la pèrdua de la innocència...

La tercera part és el refugi, un seguit de precioses poesies dedicades als pares, als avis, a l’herència familiar, i l’arribar a la conclusió i acceptació que estem fets dels propis bagatges emocionals, genètics,  d’experiències viscudes...

De les il·lustracions, dir-vos que els fans de la Paula Bonet les gaudireu i molt, ha sabut representar la força dels poemes que combinada amb la personalitat del seu estil en fan un llibre rodó.

D’altra banda constatar que l’Estel Solé és molt jove, vull dir que li queda tot un univers d’emocions i sensacions per viure que espero que continuï plasmant poèticament.


La maniobra de Heimlich

Lhauríem d’haver fet,
el curs de primers auxilis.
Aquesta angoixa que t’ennuega
és com un tros de pollastre 
encallat a mitja tràquea.
L’aire no t’arriba als pulmons
i aviat deixaràs de respirar.
Em mires amb ulls d’això s’acaba
i tal com diu la maniobra,
el meu àngel t’abraça per l’esquena
mentre el dimoni carrega d’insults els punys
i els pressiona amb ràbia 
per sota les costelles.

Si ho escups,
si finalment surt disparat,
farem pollastre al forn
i ens el fotrem per sopar
mentre de fons sona Jacques Brel
i ens diu allò de Ne me quitte pas.



Enllaç a la seva web on hi ha 4 poemes més
Enllaç al seu blog on encara hi ha més poesia
Enllaç a la web de la Paula Bonet


diumenge, 12 de maig del 2013

¿Qué estás mirando? | Will Gompertz


¿Qué estás mirando? (150 años de arte moderno)
Will Gompertz
Traducció al castellà de Federico Corriente
Taurus, 2013


No feu cas de la portada! (per a mi, horrorosa). Si us interessa l'art, sobretot el modern, us enganxarà des de la primera pàgina.

El llibre conta, ens explica de forma cronològica, i a través dels diferents moviments, la història de l'art modern, des de l'impressionisme fins a la nostra època (repassant els "ismes"). I com ho fa? D'una manera directa, senzilla, clara, didàctica, en alguns casos irreverent (ja que diu que els autors, la majoria, són irreverents), no perdent de vista l'aspecte comercial de l'art i, sobretot, dels artistes... però sempre des del punt de vista de la intencionalitat que té l'artista d'oferir art.

Un llibre que està adreçat tant als que s'ho creuen com als escèptics ("Això ho fa millor el meu fill de 6 anys"). A banda de que aporta explicacions substancioses, sempre sense dogmatizar (de vegades dona una interpretació i, en acabat, diu que això és el que pensa ell, però que segurament està equivocat), les trufa amb anècdotes.

De la introducció: "El arte moderno, que se extiende desde 1860 hasta 1970, y el arte contemporáneo... no és una prolongada broma gastada por unos pocos a un público crédulo. Es cierto que muchas de las obras que se producen actualmente (a decir verdad, la mayoría) no superarán la prueba del tiempo, pero, del mismo modo, habrá muchas que han pasado desapercibidas que algún día serán consideradas obras maestras".

Si hi busqueu una alta teoria sobre l'art, no el llegiu. Si el que desitgeu són unes explicacions amenes sobre l'art modern aquest és el vostre llibre.

dijous, 9 de maig del 2013

Una rubia imponente.- Dorothy Parker

Dorothy Parker
Una rubia imponente
Traducció al castellà de Jorge Cano
Il·lustracions d'Elisa Arguilé
Nórdica libros, 2013


Heu vist la moda aquesta de posar un parell de fulles de color al principi i al final del llibres?
Aquestes són de color ROSA.
ROSA és també el color d'alternança de les frases de la coberta i la contra-coberta.
ROSA és el color predominant de les il·lustracions.
A vosaltres dos, enemigues del ROSA, us dic: no feu cas. Ni el llibre és ROSA ni ho són les il·lustracions.
La història és la menys ROSA que conec.
I de ROSA  pinta Elisa Arguilé a Hazel Morse, una dona que estreny els seus peus en petites sabates de taló de color cava i dibuixa el seu somriure amb carmí (segur que d'aquell que es feia amb els cadàvers de la cotxinilla que viu en les paleres "nopalea cochenillifera"), encara que sovint té la cara en el terra, o fins i tot com asseguda en el sofà.

Es diu de les il·lustracions:
[...] En este libro, por ejemplo, eligió como técnica los rotuladores porque se diluyen con alcohol, igual que los recuerdos de la señora Morse.
Dorothy Parker va escriure aquest llibre fa quasi un segle. 
Hem vist moltes pel·lícules sobre el tema: la tristesa que persegueix algú, i els diferents, i inútils, recorreguts de la fugida.

Una altra edició delicada de Nòrdica dels petits tresors de la literatura.
He començat per aquest conte. Gràcies, Síc. Ara hauré de continuar amb els altres.

dimarts, 7 de maig del 2013

Bestiario de greguerías.- Ramón Gómez de la Serna. Il·lustracions de David Vela


David Vela (il·lustrador)
Bestiario de greguerías  
de Ramón Gómez de la Serna
ACVF editorial
Madrid, 2007



Hi ha coincidències que són afortunades: Si a l'esperit creador, sintètic i amarat de poesia quotidiana i surrealista del Ramón Gómez de la Serna hi afegim els dibuixos fantàstics i plens de color de l'il·lustrador David Vela (podeu veure'n l'obra al seu blog, on ensenya també les il·lustracions que no es van arribar a incloure en aquest llibre), podem considerar que el cercle s'ha tancat.
       El mateix Ramón va definir aquestes composicions seves anomenades greguerías amb la següent equació: 
METÁFORA + HUMOR = GREGUERÍA

I David Vela, anys després, ja a les acaballes de la primera dècada del segle XXI, recull el guant tot interpretant gràficament unes paraules que des d'un principi representaven un autèntic homenatge al conceptisme de Quevedo, al que s'hi sumava la pinzellada surrealista i sempre personalíssima de Ramón.
     El dibuixant ha decidit seleccionar d'entre algunes d'aquelles greguerías, unes quantes que versen sobre animals. Vela superposa a la veu de Ramón les seves pròpies il·lustracions-reinvencions per tal de conformar un bestiari on es ressalta l'associació intel·lectual i emocional, no exempta de força visual, dels mots que l'escriptor va deixar-nos i que a mi sempre m'han semblat d'una genialitat brillant.
     Aquí us deixo unes quantes mostres del talent de tots dos:

  
Los cangrejos bailan la jota en el fondo del mar



Las vacas aprenden geografía mirándose unas a otras sus manchas blancas y negras

Hay tanta gente alrededor de la jaula de los monos que parece que dan conferencias

Las serpientes son las corbatas de los árboles

El gato deslumbra al ratón con sus ojos de luz como los faros del automóvil al conejo 

Las arañas zurcen los calcetines de los rincones




David Vela, l'autor de les il·lustracions, ha tingut l'amabilitat d'enviar-me un parell més de dibuixos del seu Bestiario de greguerías:
Lloran los gatos en la noche porque hubieran querido nacer niños en vez de gatos.
Un gato subido a un árbol cree que se ha independizado del mundo

 I aquí, un nou llibre per commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Ramón.

dilluns, 6 de maig del 2013

EL JUEGO DEL OTRO (varis autors)

El juego del otro
varis autors
Errata Naturae ed.
2010
222 pàg.
(cada text de cada autor té un traductor diferent...)

Recull molt interessant en 3 parts sobre la impostura, el difícil art de la imitació o la reinvenció del "plagi"; també sobre l'escriptor i la seva sombra...
Temes bastant habituals en la narrativa contemporània.

Dividit en tres blocs:
Al primer, els grans Jean Echenoz i Enrique Vila-Matas en una conversa molt divertida on aborden l'art d'apropiar-se de cites alienes.

Després (per a mi la part més fluixeta...) hi ha els diaris del pintor Paul Klee, del 1914, d'una estada que va fer a Túnez acompanyat del també pintor August Macke. Seguidament de la versió que Barry Gifford va escriure dels diaris que August Macke podia haver escrit també d'aquells dies; i que es presenten com la versió real del que va passar.

I la tercera part (que ja justificaria ella sola aquesta edició o potser, per què no, la seva publicació independent) Paul Auster, que es va inspirar en la biografia i el treball de l'artista Sophie Calle per escriure el personatge de Maria a "Leviatán" i aquestes són les pàgines d'Auster que es publiquen aquí.
Llavors, el 1994, Sophie Calle li va proposar a Paul Auster que li creés per a ella un personatge i que ella hauria de representar.
Paul Auster ho va escriure (també està en aquest volum) i Sophie Calle després segueix les instruccions que li dóna per desenvolupar i documentar aquest projecte.
Ella ho fa, com sempre, amb aquest estil tan personal que té: una barreja de perseverància, tossudesa i cartografia; que és el que podem llegir i veure (amb moltes fotografies) i que a França es va publicar (les instruccions d'Auster i el resultat de Calle) amb el títol de "Gotham Handbook. Nueva York: instrucciones de uso" i que tanca aquest recull.
Un projecte molt curiós i Calleà on ella tracta de convertir-se en altres persones via Paul Auster...

Recull curiós però molt interessant.

"Puede parecer paradójico, pero he buscado siempre mi originalidad de escritor en la asimilación de otras voces. Las ideas o frases adquieren otro sentido al ser glosadas, levemente retocadas, situadas en un contexto insólito..."
Vila-Matas a Jean Echenoz