diumenge, 28 d’abril del 2019

Si yo fuera un hombre | Charlotte Perkins Gilman




Charlotte Perkins Gilman
Si yo fuera un hombre
Traducció al castellà de Marino Costa González
Il·lustracions de Coles Phillips
UVE BOOKS, 2018

La fitxa del llibre al web de l'editorial.

Nou contes de l'anterior canvi de segle (del XIX al XX) que encara són actuals i necessaris. Charlotte Perkins Gilman encara ens mostra camins. No tenim vergonya, els homes. Ni perdó.
No parlaré jo de feminisme, però.

dimarts, 16 d’abril del 2019

Ven y dime como vives | Agatha Christie Mallowan



Agatha Cristhie Mallowan
Ven y dime como vives 
Traducció al castellà d'Iris Menéndez
Ed. Tusquets, colección Andanzas, 1987



Que l'Agatha Cristhie era molt bona escriptora, d'aquelles que t'atrapa i no et deixa anar fins que has descobert a l'assassí, de les que es documentava bé, de les que s'assegurava que no hi hagués cap costura visible, de les tenia una imaginació desbordant que sorprenia sense sorprendre a cada llibre, ho vaig saber i gaudir des de nena. 

De fet, per mi, l'Agatha Cristhie era l'Agatha Cristhie,  m'era igual la seva vida, com la de tots els escriptors, esclar, fins el dia que m'expliquen que té un llibre que val molt la pena sobre les seves vicissituds com a dona d'un arqueòleg, mai m'havia plantejat que tingués un marit, ni molt menys que n'hagués tingut dos, ni que mai pogués estar prou enamorada per acompanyar al segon, Mr. Mallowan, a fer excavacions arqueològiques per l'Orient Mitjà. 

El llibre són les memòries de 5 anys d'excavacions, amb un sentit de l'humor i una elegància absolutament britànica, enfrontant tot tipus d'incomoditats i situacions més que complicades amb una actitud alegre i positiva. Està escrit a finals dels 30, tot i que no fou publicat fins passada la 2a GM, de manera que també us podeu imaginar el to paternalista i colonialista d'alguns comentaris, però cal ubicar-la al moment i la societat en la que vivien.

Sabem que l'autora fa unes descripcions de personatges i llocs fabulosos, i aquí no ho fa menys, s'acaba agafant afecte al cuiner i als seus pantalons de flors, a la gossa, al xofer, al camió, a la casa, al funcionari de correus, al xeic i a les dones kurdes cridaneres i simpàtiques, mai sotmeses als seus marits. A l'arquitecte que no parla, al que no suporta els ratpenats, a l'encarregat de fer les compres que quasi mai l'encerta, a les dificultats per harmonitzar els hàbits casolans, i laborals, entre els anglesos i els nadius. 

Ens explica les diferències culturals entre els àrabs, els armenis, els kurds i els francesos que controlen políticament la zona. Entrem a les excavacions, des del moment que s'escull el lloc, fins al moment de pagar el salari als treballadors, inclosa la classificació de les peces. Però tot plegat no ho fa amb una explicació tècnica ni expressa, sinó a través d'anècdotes, disbarats i quotidianitats, que ella diu que escriu per satisfer la curiositat dels seus amics londinencs. 

Val a dir que a part d'acompanyar el seu marit, classificava les troballes i també feia les fotografies. A part d'escriure quan podia. Tota una senyora, ella. 

En definitiva, una delícia arqueològica, i antropològica, social i literària.

No sé si es fàcil de trobar, a mi me l'han deixat, però seria un bon llibre per reeditar i publicar també en català.

"Hamoudi, bien asimilada ya la doctrina esencial de que la comodidad de las Jatuns es lo primero, ha empleado todas sus energías en dejar una habitación libre de armenios y ganado, y encalar presurosamente  las paredes. Allí instalaron dos catres de tijera, uno para Max y otro para mí. El resto de la casa sigue siendo un caos y saco la conclusión de que Hamoudi y Mac han pasado una noche de incomodidades.

Pero ahora todo irá bién, nos asegura Hamoudi con su acostumbrada sonrisa irresistible."


"De la misma época hay también Madonnas... figuras con turbante y pechos generosos, grotescas y primitivas, aunque evidentemente representan socorro y consuelo."


"El melancólico aguador vino a mi lado y me soltó una larga historia aparentemente referida a sus amargos infortunios. Cuando se acercó Max le pedí que averiguara de qué se trataba realmente.

Parece que el aguador tiene esposa y diez hijos en algún lugar cercano a Garalubus, y que su corazón no soporta su ausencia. ¿Podemos darle un anticipo para hacerlos venir?

Abogo por una respuesta favorable. Max alberga sus dudas. Una mujer e la casa, dice, planteará problemas."

dissabte, 13 d’abril del 2019

Un jardín en Venecia | Frederic Eden





Frederic Eden
Un jardín en Venecia
Traducció al castellà de David Cruz
Gallo Nero, 2019




La llibreria París-Valencia té quatre seus a València. Una d'elles es passa el dia mirant l'estàtua del Jaume primer, al Parterre, una plaça-jardí amb arbres del segle passat grandíssims, i palmeres, i una fonteta deliciosa, que acull l'homenatge del poble valencià a la data del 9 d'octubre (i algunes vergonyoses contra-manifestacions, tot s'ha de dir). La tenda fa cantó amb el carrer de l'Olivera, un carreronet molt estret il·luminat pels aparadors de la llibreria.

Dijous vaig passar per aquest indret, tafanejant les façanes del centre de València, un dels meus passatemps més entranyables, de camí a les meves ocupacions italianitzants. I allà baix, al més baixet dels prestatges, unes fulletes i un nom de poble em van cridar 'vine aquí, vine'.

I vaig anar-hi. I el vaig fullejar. I me'l vaig endur.

I l'he llegit en un sospir, perquè és molt suau, molt tranquil, molt senzill.

Un home es cansa de tanta bellesa vivint a Venezia, ens diu, de tanta aigua. I demana al seu gondoler que li busque un jardí a la ciutat. Aquest, inopinadament, el busca i el troba. L'home cansat de l'aigua i la bellesa, amb els anys, amb aigua i bellesa crearà un jardí, el més gran de Venezia, al seu estil anglés i pacient.

És un llibre editat per primera vegada al 1903. Ara el jardí roman tancat al públic, encara que continua fent la seva tasca de netejar el cel de la ciutat dels canals. És un llibre pensat per als amants de la natura, de les creacions intrèpides, de la lluita per l'art. Una llaminadura bonica per a fer boca, abans d'emprendre el vol cap a la llacuna veneta.

Ubicació del jardí
Fitxa del llibre (web de Gallo Nero)


dimecres, 3 d’abril del 2019

La societat dels somiadors involuntaris | José Eduardo Agualusa




José Eduardo Agualusa
La societat dels somiadors involuntaris
Traducció de Pere Comellas Casanova
Edicions del Periscopi, 2019


Una revolució feta de somnis.
Unes relacions entreteixides de somnis que uneixen els suds d'Amèrica i Àfrica.
Una càmera fotogràfica que travessa el mar.
Un amor per damunt fins i tot del son.
Una filla que farà trontollar a tot un president de govern.
Psicologia dels somnis, sociologia de les llibertats, passats redescoberts, el futur per fer...

Vaig llegir el llibre fins la pàgina 128. Per un problema d'enquadernació, de sobte vaig despertar (perquè en faltava un dels quadernets, al temps que el següent n'era repetit). Vaig reprendre el somni una setmana després (gràcies, Fan Set, sou grans!). Mola aconseguir continuar somiant els somnis que t'agraden.

Àfrica, assignatura pendent.