dijous, 29 de novembre del 2012

Libra. Don DeLillo (Fragmento)


Libra
Don DeLillo (1988)
Traducció de Margarita Cavándoli



“Lee le comunicó que quería desertar:
-         Estuve pensando que éste es el paso que quiero dar, que nunca podré vivir en Estados Unidos. Quiero una vida como la de los estudiantes, política e inmersa en la lucha. No soy un crío inocente convencido de que Rusia es la tierra de sus sueños. Lo analizo fríamente, a la luz del bien y del mal. Creo que en la Unión Soviética existe algo singular que me gustaría comprobar personalmente. Es la gran teoría hecha realidad. Antes de los quince, empecé a adoctrinarme a mí mismo en la biblioteca de Nueva Orleans. Estudié marxismo. Bastaba con que apartara la mirada de los libros para ver ante mis ojos el empobrecimiento de las masas, incluido el de mi propia madre en su lucha por criar tres hijos con todo en contra. Los escritos socialistas me proporcionaron las claves para entender mi entorno. Las tesis eran correctas. El capitalismo está próximo a morir. Adopta medidas desesperadas. El aire se carga de histeria, con el odio a los negros y a los comunistas. Con los militares he conocido la plena fuerza del sistema. El sistema contiene un elemento que desencadena el odio. Me sería imposible vivir en Estados Unidos. Tendría que elegir entre ser obrero de un sistema que desprecio o estar sin trabajo. Nadie sabe lo que siento. Sinceramente, éste es el ideal que deseo alcanzar. No se trata de algo intangible. Estoy dispuesto a soportar sufrimientos y penurias para abandonar definitivamente el país.(...)
Dentro de un milenio la gente consultará los libros de historia y sabrá donde se trazaron los límites, quién eligió bien y quién se equivocó. La dinámica de la historia favorece a la Unión Soviética. Está clarísimo para todo aquel que crece en Estados Unidos y mantiene una mentalidad abierta. Todos desean amar a Estados Unidos. Sin embargo, ¿cómo es posible que un hombre honrado olvide lo que ve en las concesiones mutuas y cotidianas que se parecen a un millón de guerras en tono menor?”


dimecres, 21 de novembre del 2012

"Sangre limpia, sangre española"

El jueu errant, de Gustave Doré

L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya hagi imperat un antijudaisme (el terme s'ajusta més al sentiment de la gent, més que no pas el d'antisemitisme) popular i tan arrelat fins els nostres dies (molts recordem encara quan a les processons de Setmana Santa es "mataven jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de jueus a la Península després del decret d'expulsió de 1492 va ser residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats.

Matraca per "matar jueus" instal·lada
al campanar d'una església

Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu.

Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat.

Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda molt clar quines van ser les causes que van dur a les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven per les cotes de poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme, la distinció, es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.

Góngora, per Velázquez

En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang "pura" s'assimilava a la sang "espanyola"

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici "israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.

Família xueta mallorquina (Felanitx, dècada de 1930)

Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjans del segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, aquest passat juliol un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.

No són molts els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància  i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. El 2010 es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura del Siglo de Oro. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quins eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat.


I directament relacionat amb els estatuts de puresa de que hem estat parlant, el febrer passat Juan Hernández Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia, publicava Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest "àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és una bona aproximació l'article "La historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en línia], juliol, 2002).


El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana, entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu), van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi biològic ancestral.

Xavier Casals, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, a qui conec i segueixo des dels nostres temps d'estudiants a la universitat, va entrevistar Juan Hernández en el seu bloc, arran de la publicació del seu llibre. I per acabar d'il·lustrar aquest apunt, publiquem aquesta entrevista, que molt amablement ha cedit a Bereshit i a Els orfes del senyor Boix:

de Juan Hernández Franco

"¿Qué era la llamada “limpieza de sangre” y cuándo se estableció?
No es fácil responder exactamente qué es la limpieza de sangre, pues el concepto evoluciona a lo largo de su existencia. Comienza siendo un medio para excluir de instituciones políticas, religiosas, universitarias, laborales… a los descendientes de judíos convertidos al cristianismo –los cristianos nuevos o conversos– y de los que se dudaba de su sincera conversión. Pero conforme avanza la edad moderna, especialmente a partir del siglo XVIII, los estatutos lo que hacen es establecer una barrera para diferenciar a los cristianos con más honor y distinción social, de los que no la tienen –es decir, aquellos que desempeñan oficios viles o bajos.

 
El arquebisbe de Toledo, Juan Martínez Siliceo,
defensor dels estatuts

Sí sabemos cuándo se establece por vez primera.  Fue el año 1449 en Toledo. Pedro Sarmiento, alcaide de su alcázar,  y una parte mayoritaria del concejo, asesorados ideológicamente por el bachiller Marcos García de la Mora, promulgan una Sentencia-Estatuto, conforme a la cual “todos los dichos conversos descendientes del perverso linaje de los judíos, en cualquier guisa que sea (…) sean habidos e tenidos como el derecho los ha e tiene por infames, inhábiles, incapaces e indignos para haber todo oficio e beneficio público y privado en la dicha cibdad de Toledo”.

Alcanzaron su momento cenital otra vez en la ciudad de Toledo, el año 1547, cuando el arzobispo de Toledo, Juan Martínez Siliceo y una parte de su cabildo catedralicio lo establecieron. Desde estas fechas, se puede decir que ésta es una de las cuestiones claves dentro de la historia de España y uno de los temas más vinculados a su “leyenda negra”.

¿Por qué se intentó erradicar en el siglo XVII y no se logró?
Por los reparos y críticas a los excesos que suponía la aplicación de los estatutos, pues un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener para nada en cuenta su virtud o preparación profesional– acceder a instituciones que habían establecido estatuto, es anterior al siglo XVII.
“Los estatutos de limpieza de sangre alcanzan su momento de apogeo en 1547 y serán uno de los temas más vinculados a la “leyenda negra” de España”. 
Fue desde la segunda mitad del siglo anterior y especialmente en los cuarenta primeros años del seiscientos cuando con mas ahínco y esfuerzo intelectual se intentó minimizar los efectos negativos de los estatutos, reformándolos según una opinión extendida entre la intelectualidad y una parte importante de los gobernantes, especialmente los que servían durante el valimiento del Conde Duque de Olivares, o incluso suprimiéndolos.

Las razones para hacerlo de intelectuales y políticos eran que los estatutos, además de ser contrarios al derecho natural y al verdadero espíritu de la religión católica, eran una de las causas que venía agravando la crisis política, económica y de valores que afectaba especialmente a la sociedad castellana.

Si fracasó el impulso de religiosos, arbitristas, pensadores y políticos en este propósito  fue porque otra parte importante de  los mismos, como por ejemplo Francisco de Quevedo o el doctor y religioso Juan Espino, estuvieron en contra de la revisión de los estatutos y en su empeño se vieron favorecidos por un grupo social mayoritario, los cristianos viejos. Estos encontraron en el honor de su antigua limpieza, uno de los principales medios para poder situarse socialmente y hacer frente a un etapa de dificultades y crisis.
“Un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener  en cuenta su virtud o preparación profesional- acceder a instituciones que habían establecido estatuto de limpieza de sangre”.
¿Por qué en las Cortes de Cádiz la “limpieza de sangre” aún tuvo defensores?
El antijudaísmo, o antijudería (como la ha llamado José Jiménez Lozano), convertida tras la expulsión de los judíos que no recibieron las aguas bautismales en fobia y discriminación de una parte mayoritaria de la sociedad hacia el cristiano nuevo o converso, era una ideología tan arraigada que su disolución no era fácil.

No obstante escritos tan esclarecedores y divulgativos, como los del Padre Feijoo sobre la condición de auténtico cristiano del converso, o las medidas políticas tomadas por los gobiernos reformistas de Carlos III a favor de los descendientes de judíos, como es el caso de los chuetas mallorquines, fueron insuficientes para dar por concluido la discriminación de aquellos que remotamente procedían de judíos –la semilla u origen de su mala sangre siempre pervivía en opinión de sus detractores–, como para poder afirmar que a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, los estatutos de limpieza de sangre hubieran desaparecido.


Francisco de Quevedo es va oposar a la revisió
dels estatuts de puresa de sang

Por el contrario, vemos como su auge crece en territorios en los que no habían tenido tanta influencia, como son los de la Corona de Aragón, aunque aplicados fundamentalmente en la exclusión de quienes ejercen oficios viles –relacionados con los trabajos que podían practicar los judíos o sus descendientes.
“Las Cortes de Cádiz no pudieron acabar con los estatutos por la oposición de un conjunto de diputados que se identificaban con el Antiguo Régimen”.
Por todo ello no es extraño que aunque hubo una corriente “liberal” que en las Cortes de Cádiz intentó suprimir una de las “taras” del pasado, otros diputados participantes en ellas, integrados dentro del sector más tradicional y rigorista (como es el caso del padre Hermida, Iguanzo, Ostaloza, Terrero…) se mostraran contrarios a la “destrucción de los estatutos de limpieza de sangre”. Ello se debía a que aún en el seno de la sociedad  había quienes eran cristianos viejos, seguros y fieles a un programa próximo a valores de las elites del antiguo régimen, y en cambio, otros eran poco fiables –relacionados con la axiología burguesa–, como los “manchados con la sospecha de raza judaica”.

¿Cuándo se acabó jurídicamente con estos estatutos?
Los estatutos nunca fueron una norma en vigor para toda una Monarquía primero y el Estado después. Fueron adoptados por instituciones y en cada caso, dependiendo de su jurisdicción, pidieron y obtuvieron su aprobación definitiva por parte de la Monarquía o el Papado. En consecuencia, desde el Estado, ya en el siglo XIX, no se pudo dictar una ley que los suprimiera totalmente. Ello no fue un impedimento para que  en las instituciones que dependían del mismo, fuera imponiendo su supresión.

Por poner algunos ejemplos significativos, el año 1835 la reina gobernadora Maria Cristina  decretó la supresión de las pruebas de limpieza para acceder a seminarios de nobles, o bien -a propuesta de la Sociedad Económica Matritense– también los suprimió en diversas carreras y profesiones. Podríamos seguir citando otros ejemplos que afectan al propio Estado, que toma sus últimas medidas el año 1865, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún se seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia.

Pero lo importante es la nueva ideología que comenzó a reinar a partir de 1840 aproximadamente, pues frente a la antijudería, ahora primó y venció que el origen, el pasado, la sangre y los ancestros no pueden ser un “castigo” para las generaciones presentes y que los estatutos eran un inútil obstáculo, que lo único que hacía era privar a la sociedad de hombres capacitados, relevantes, bien formados y necesarios para el desarrollo de la misma y que no se atrevían a acceder a una institución de estatuto por si en el proceso de averiguación de su limpieza apareciera un remoto antepasado que arruinase su honor, su prestigio y el de toda su familia.
“En 1865 el Estado toma sus últimas medidas sobre los estatutos, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia”.
Al final, tras cuatro siglos de ideología antijudía, se desvaneció el principio tan largamente arraigado de que la sangre manchada no se borraba y que bastaba una partícula o átomo para conducir a la anomia social –en una sociedad organizada y dirigida por quienes tenían su máximo honor en considerarse cristianos viejos–  a quien la portase.

 ¿Dejaron un legado que tuviera continuidad?
Venimos relacionando la antijudería con los estatutos de limpieza de sangre, aunque hay que decir que esa antijudería en Europa y en los Reinos Hispánicos es anterior al establecimiento de los estatutos. Pero la ideología antijudía y en concreto los estatutos lo que hicieron, indudablemente mal y negativo, fue la exclusión social del que fuera tenido o fuese por descendencia judío dentro de una sociedad regulada por valores hidalgo-cristianos viejos. Hasta ahí la repercusión, volvemos a decir negativa, de los estatutos. Hechos posteriores, como el antisemitismo de naturaleza estrictamente racial y sus fatales consecuencias en el siglo XX, pueden tener algún lejano origen o influjo en las actitudes contrarias al judío, según algunos historiadores.

 
Ángel Pulido, que va afavorir una campanya 
d'aproximació als sefardites

Sin embargo y paradójicamente, en esos momentos que la persecución contra el judío en su forma más cruel tomó cuerpo en Europa, en España, una parte de su sociedad, movilizada por personas como Ángel Pulido (anteriormente lo habían hecho Adolfo de Castro, Amador de los Ríos, Pedro José Pidal, Juan de la Puerta…) desde comienzos del siglo XX y con respaldo de destacados intelectuales (como Cajal y Galdós), se mostró a favor del estrechamiento de relaciones entre España y los sefardíes dispersos por el mundo.

Las consecuencias más inminentes de esta campaña fueron, en 1924, la concesión de pasaportes a sefarditas que lo solicitaron –fundamentalmente por motivos culturales y económicos-; y en el momento más álgido del holocausto judío, la eficaz acción de la diplomacia española salvando la vida de bastantes sefardíes –se calcula que sobre unos 15.000– en los Balcanes, Italia y Francia.

diumenge, 18 de novembre del 2012

ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL

Peter Cameron 
Algún día este dolor te será útil
Traducció al castellà de Jordi Fibla
Libros del Asteroide, 2012


És una novel·la de Nova York,  d'un  jove James Sveck, que ha acabat l'institut i que no sap què vol, que té problemes de relació amb els seus pares que alhora també són una mica desastres, amb una germana que va a la seva, i amb un gos que es diu Miró. En James és molt intel·ligent i desconnectat socialment del seu entorn, treballa durant les vacances d'estiu a la galeria d'art de la seva mare.


El noi té diversos problemes, dificultat per entendre's amb la gent de la seva edat, només es troba bé en companyia de la seva àvia i amb un treballador de la galeria d'art,  la seva identitat sexual, no vol anar a la universitat tot i que ha sigut admès en una de molt bona i  un episodi una mica estrany ocorregut uns mesos enrere, tot plegat fa que els pares l'aconsellin de fer una teràpia psicològica, que als lectors ens donarà la oportunitat de fer-nos una idea de la seva intel·ligència. 

Al principi comença com una novel·la divertida, però a poc a poc el caràcter i comportament del noi van enterbolint la sensació, fins que arriba un punt que fa un click i dius ara ho entenc tot.

Personalment m'ha decebut una mica, les crítiques que n'havia llegit eren boníssimes, potser no he sabut copsar-la en la seva totalitat.

enllaç amb l'editorial  amb possibilitat de llegir-ne les primeres planes

divendres, 16 de novembre del 2012

‘El saqueo del museo de Irak’.- Ernesto Cardenal


Poema en el què l'autor nicaragüenc parla de la destrucció patida per aquest espai de l'art en la guerra en el país àrab (El País, 15.11.2012)

dijous, 15 de novembre del 2012

CONVERSACIONES CON DAVID FOSTER WALLACE. Stephen J. Burns (ed.)

Conversaciones con David Foster Wallace
Stephen J. Burn
Pálido Fuego Ed.
2012
238 pàg.
Trad. de José Luís Amores

Aquest recull d'entrevistes fetes durant tota la trajectòria d'aquest escriptor americà nascut el 1962 fins el seu suïcidi l'any 2008.

Foster Wallace és segurament l'autor més influent dels últims anys en les noves generacions d'escriptors.
El seu estil fragmentat, diferent i maximalista amb novel·les de 1000 pàgines, els temes que tocava (a les històries, contes, els assajos i els seus treballs periodístics...), una fascinació malaltisa pels mitjans de comunicació i la seva relació amb els espectadors, la personal manera de fer servir les notes a peu de pàgina, una barreja d'intensitat i humor... Va sorprendre a tothom quan va irrompre de molt jove i encara estudiant universitari amb la seva primera novel·la i ja mai va deixar de ser un escriptor únic i diferent.

El "Conversaciones..." permet veure cronològicament l'evolució i com ell va entenent i presentant periòdicament els seus treballs i la manera superdotada que tenia d'enfrontar-se conceptualment als entrevistadors. Ple de moments brillants i antològics.

"Simplemente se trata de la textura del mundo en el que vivo."

A les entrevistes es pot veure aquesta inteligència superdotada que sempre va estar i demostrar als seus treballs i ja es pot veure al mateix temps la seva ànima turmentada que el va acompanyar durant tota la seva vida...

"En lo que a mí respecta, el arte vital y prioritario es aquel que trata de lo que significa ser un ser humano."

Molt necessari per descobrir l'indispensable treball d'aquest autor o per enriquir la seva lectura amb noves prespectives si ja se'l coneix!!!


NOTA: Ara, una editorial nova, Edicions del Periscopi, anuncia una traducció al català de David Foster  Wallace!!!!

dimarts, 13 de novembre del 2012

Trilogía mágica.- Juan Perucho

Trilogía mágica
Juan Perucho (sic)
Edhasa, 2004

Des de sempre m'han agradat els bestiaris, els llibres de botànica (sobretot els medievals, per les il·lustracions també, clar). I aquest llibre del Joan Perucho en té tres, com indica el seu nom: Botánica oculta o el falso Paracelso, Historias secretas de balnearios y Bestiario fantástico (Tres llibres màgics i singulars que va publicar independentment i que s'apleguen en aquest volum, tal com ell ho va concebre). N'he estat buscant  les edicions en català i no he pogut trobar-les (però aquesta edició d'Edhasa és original, en castellà, del mateix Perucho; i és un goig l'enquadernació, els pròlegs de Carlos Pujol i Martín de Riquer, les il·lustracions originals, el paper i el preu).

Perucho, conreador de gairebé tots els gèneres, el seu rigor, originalitat i capacitat de síntesi van fer que Harold Bloom incorporés una de les seues obres més conegudes (Les històries naturals) al seu cèlebre cànon on la va descriure com "un model de narració el·líptica per a la literatura del futur ".

Botánica oculta o el falso Paracelso: És un catàleg de plantes fantàstiques, reals i imaginades i dels seus perills, avantatges, històries i maneres de preparació.

Historias secretas de balnearios: És un conjunt d'històries situades en balnearis en les quals la realitat i la ficció es barregen i hi inclou personatges inventats i de reals, com ara Bram Stoquer i Otto von Bismark (Títols tan extraordinaris com ara Las aguas de Marienbad, la marquesa i el heterodoxo, Sudaciones de historia y poesía en Betelu, El hada Florinda en Vichy...).

Bestiario fantástico: És una versió modernitzada dels bestiaris medievals, en què de nou la ficció i el coneixement s'entremesclen.

Tots tres escrits amb una prosa magnífica, amb uns coneixements i una cultura vastíssims, sempre amb un gran sentit de l'humor, barrejant realitat i ficció, amb una imaginació i erudició desbordants.

Potser no és un llibre per llegir tot seguit, com he fet jo, però sí paga la pena de tenir-lo i llegir de quan en quan unes pàgines per a gaudir de la literatura paral·lela d'un dels nostres escriptors més originals: ho passareu bomba!

dijous, 8 de novembre del 2012

Un missatge des de la Fundació Itinerarium

Benvolguts 'Orfes del Senyor Boix',

Ens complau molt que hagueu utilitzat la tipografia Anna beta de l’Anna Vives en el vostre blog.

La podeu fer servir, fent-ne un bon ús, a nivell personal.

Us agraïrem que sempre que pugueu en feu difusió. Us enviem el logotip per si el voleu afegir al blog o adjuntar-lo en les vostres creacions i enllaçar-lo amb la nostra pàgina web (www.annavives.net ) sempre que sigui possible.

Salutacions cordials,
Roser Vives

Anna Vives, una noia amb la Síndrome de Down, ha creat la seva pròpia tipografia de lletra disponible per escriure en qualsevol suport.
L'objectiu d'aquesta iniciativa d'Anna, que també vol representar tot el col·lectiu de persones discapacitades, és aconseguir difondre ipotenciar els valors associats a la lletra: la igualtat social i la importància del treball en equip sumant capacitats.
===============================
Comunicació Fundació Itinerarium
@annetavives


               

Americana (1971). Don DeLillo (fragment).


Don DELILLO
AMERICANA (1971)
Editorial Circe
Traducció de Gian Castelli



    - Cuéntame un cuento, le pedí.
    - ¿De qué tipo?
    - Alguno acerca del grandioso Oeste dorado y los indios y el gran espíritu salvaje de América.
    - ¿Es necesario que hable con frases cortas? 
    - No
    -  Tengo uno perfecto –dijo-. Trata de un viejo y sabio hombre mágico de los sioux oglala y de lo que me dijo en cierta ocasión durante una noche de luna.(...)
Tenía cien años, y su aspecto era el de un tocón de roble. De niño, había luchado en la batalla de Little Bighorn junto a Caballo Loco. Ya entonces aborrecía el derramamiento de sangre, y había pasado la mayor parte de sus años de adulto ayunando y orando. Hace algún tiempo, y gracias a los buenos oficios de un antropólogo que en otro tiempo fuera amigo de mi padre, conseguí permiso para visitar a Cuchillo Negro en su choza de las colinas de Dakota del Sur. Le formulé algunas preguntas de cortesía de las que él prefirió hacer caso omiso, mostrando ya desde el principio un magnífico desprecio por las formalidades. Chupaba una vieja y horrible pipa de mazorca que supuse llena de barro y hojas húmedas. Y entonces le pregunté si habían cambiado mucho las cosas desde su niñez. Me respondió que aquella era la pregunta más inteligente que alguien le había hecho nunca. Las cosas apenas habían cambiado, tan sólo lo habían hecho los materiales, las tecnologías. Vivíamos en la misma nación de ascéticos, de expertos en competitividad, de enemigos del desperdicio. Hemos pasado todos estos años rediseñando nuestros paisajes para cercenar los objetos innecesarios, tales como los árboles, las montañas y cualquier edificio que no aproveche al máximo cada centímetro cuadrado de espacio. El ascético detesta el desperdicio. Planeamos la destrucción de todo aquello que no obedezca a la causa de la eficacia. Resulta difícil de creer, dijo, que seamos ascéticos. Pero los somos; lo somos más que todos los falsos santos de allende los mares.
Lo que realmente deseamos hacer, dijo, desde los más recónditos secretos de nuestro corazón, es destruir los bosques, las casitas blancas, los puentes cubiertos, los edificios de piedra, los jardines de azaleas, los grandes graneros rojizos, las tabernas coloniales, las barcazas fluviales, los pueblos balleneros, las sidrerías, las norias, las mansiones de antes de la guerra, las cabañas de troncos, las encantadoras iglesias antiguas y los pequeños y acogedores apeaderos de ferrocarril. Todos, incluso los conservacionistas, incluso los beligerantes que se encadenan a antiguos y delicados edificios para impedir que los destruyan, estamos a favor de su demolición. Así es como somos. Líneas rectas y ángulos rectos. Experimentamos, admítelo, un deleite íntimo ante el espectáculo de la belleza envuelta en llamas. Ansiamos dinamitar para siempre las cosas más antiguas y más bellas para luego sustituirlas con estructuras idénticas pero carentes de gusto. Con depósitos de células cancerígenas. Con pulcras cámaras grises destinadas a la meditación y a la lectura de anuncios publicitarios. Imagina los fantásticos moteles que podríamos edificar en la pradera si tan sólo pudiéramos rendirla por completo a los demonios de nuestra auténtica naturaleza: imagina los automóviles que podrían trasladarnos de uno a otro de esos moteles; imagina las monolíticas máquinas de cincuenta pisos de altura con las que nos desembarazaríamos de las víctimas de los accidentes automovilísticos sin tener que preocuparnos de funerales ni del gasto que suponen las lápidas y los sepulcros. Dejemos a la policía que campe a sus anchas. Dejemos a los enloquecidos dirigentes de nuestra nación que destruyan a quien les plazca. Eso es lo que realmente queremos, me dijo Cuchillo Negro. Queremos vernos totalmente engullidos por lo que llamamos los peores elementos de nuestra vida y nuestro carácter nacionales. Queremos chapotear en el reluciente, terrible y oscuro corazón de la Gran Madre América. (Eso fue lo que dijo.) Queremos reconciliarnos con la falsa cólera que tan a menudo mostramos ante los crecientes síntomas de esterilidad y violencia de nuestra cultura. Liquidar las viejas edificaciones de piedra y las elegantes terminales de tren. Eliminar los apestosos y carcomidos juzgados de las ciudades pequeñas. Pulverizar el puente de Brooklyn. Pulverizar Nantucket. Pulverizar la avenida de Blue Ridge. Tenemos que ser conscientes de que estamos viviendo en Megamérica, neón, fibra de vidrio, plexiglás, poliuretano, mylar, acrilita.”


dimecres, 7 de novembre del 2012

La ciutat de Masereel


Fa gairebé un any & Piscolabis Librorum ens presentava una d'aquelles obres mestres que han tingut la desgràcia de ser accessibles només als iniciats. En dos apunts brillants, com ho són sempre els d'aquest bloc, ens parlava a El Sol (1919), de Frans Masereel, l'inici de la novel·la gràfica, de l'obra d'aquest imprescindible artista belga de la xilografia, i a Viva octubre! d’Helios Gómez (1934), la novel·la gràfica l'obra del pintor, cartellista i escriptor andalús que va desenvolupar el seu art en l'ambient avantguardista i revolucionari del primer terç del segle XX a Barcelona. La influència que Frans Masereel va exercir sobre Helios Gómez en el tractament de la xilografia i del blanc i negre és pot observar en els apunts de Piscolabis. La influència que tots dos han aportat al tractament de la imatge més enllà de les qüestions artístiques encara no ha merescut la valoració que es mereixen. Hi ha un component social i polític en les seves obres que posa de manifest la relació tan embrincada que existeix entre ètica i estètica. Nosaltres ho sabem perquè durant la II República la tasca feta pels artistes gràfics és un exemple de teoria i pràctica didàctica, sobretot pel que fa al cartellisme, que de les arts és potser la que més influència ha exercit en la mentalitat ciutadana com a transmissora d'informació i coneixement. Forma i contingut són dos elements que van tan íntimament lligats (el missatge en el cartell havia d'arribar a través de la força expressiva de les imatges), que el seu treball presentant una narració a través només d'imatges porta l'obra de Masereel a ser la pionera de la novel·la gràfica.


Aquesta és la ciutat, i jo en sóc un dels seus ciutadans.
Allò que interessa als altres, m'interessa a mi...
Walt Whitman

Prohibida per l'Alemanya nazi, l'obra de Masereel mai ha estat suficientment valorada, fora dels cercles artístics més professionals. Artistes como Art Spiegelman o Seth l'han considerat "part de la història secreta dels còmics", i per a Will Eisner és l'obra mestra absoluta del segle XX. Tenint en compte la importància que els còmics i les novel·les gràfiques tenen en el món de la cultura de masses, l'obra de Masereel no és fàcil de trobar. Una prova del desconeixement és que una novel·la com Die Stadt / La Ville (1925; va ser publicada alhora a Alemanya i a França) ha tardat prop de noranta anys a ser editada en aquest país. Ara, Nórdica Libros acaba d'editar La ciudad. Una edició acurada en paper estucat Magno de 150 grams, en format petit (13x19), com el preu: 9 €. Esperem que després d'aquesta vinguin Mon Livre d'heures (1919), Le Soleil (1919; l'obra analitzada per & Piscolabis Librorum), Un fait divers (1920), La Idea (1920), Souvenirs de mon pays (1921) o Visions (1921).

L'habilitat de Masereel no està només en la representació gràfica de la narració, sinó també en la representació de la idea. Això precisament és el que va cridar l'atenció d'escriptors com Stefan Zweig o Thomas Mann. En el cas de La ciudad, un dels grans mèrits de Masereel és com conjuga, sense paraules, la idea de modernitat representada per la pròpia ciutat -element característic de les avantguardes, amb el contrapunt de les fàbriques, que sembla que omplin de sutge la pàgina-, amb la ideologia, representada pel component humà de l'urb. Les estampes socials són autèntics retrats d'allò que no canvia: la tradició; i per tant, d'allò que va lligat als costums, a les relacions humanes, al poder; la riquesa, la pobresa; la misèria i la corrupció moral, fins i tot, representada per totes les capes socials. És un retrat d'època, cert. No es poden defugir les formes. Però potser això dóna més valor encara a La ciudad: ser testimoni i, alhora, tesi.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Sofía o el pendolaje.- M. Folch i J. Blasco


Sofía o el pendolaje*

texto Manu Folch i Torres  ilustraciones Julio Blasco

espirelius editorial, València, 2008

* derecho de apropiarse, en las presas del mar, de todo lo que esté sobre
cubierta aunque pertenezca a los individuos de la embarcación apresada.

(La definición de Pendolaje ha sido extraída de María
Moliner. Diccionario de uso del español.)

(Sic)



Un conte trist de gent bona.
Unes il·lustracions molt maques del JULIO ANTONIO BLASCO, Sr. López.
Una edició acurada de espirelius.
Un capritxet de diumenge.


diumenge, 4 de novembre del 2012

TERRES DE LLOGUER. Antoni Pladevall

Terres de lloguer
Antoni Pladevall
Labutxaca Ed.
2012
254 pàg.

Les històries de dues families pageses, masoveres i el pas dels anys...
Com les diferents generacions van assumint el seu lloc dins d'una tradició que s'acaba i l'evolució d'una manera de viure que es va perdent perquè la societat es transforma i va imposant canvis i costums diferents a les tradicions establertes.

Per capítols es van creuant les històries, que podrien ser la mateixa, avis, fills i nets; perquè tots tenen un destí final marcat que és el progrés i el pas del temps que se'ls emporta -amb justicia o no- i els canvia de lloc a la força, havent de deixar aquella sabiduria que dóna la terra i la natura...

Pladevall es converteix aquí en un dels millors autors d'una narrativa -diguem-ne, si es pot dir així- rural   i "Terres de lloguer" en un clàssic de la literatura catalana de principis XXI!!!!

divendres, 2 de novembre del 2012

L'òpera de Vigata.- Andrea Camilleri

L'òpera de Vigata
Andrea Camilleri
Edicions 62

La ópera de Vigàta
Andrea Camilleri
Ed. Destino


Història (basada en un fet real, com les pel·lícules americanes) que transcorre en la Sicília de finals del s. XIX: L'autoritat vol inaugurar un teatre a Vigàta (la ciutat inventada on treballa en l'actualitat Montalbano) amb una òpera que els habitants de la ciutat troben detestable i, sobretot, una imposició de l'Estat.
A partir d'ací, tripijocs, estratagemes, aventures, amors, incendis, assassinats, morts, burles, incendis, interessos personals i partidistes, personatges esborrajats i estrambòticsx, situacions còmiques, crítica a dreta i esquerra... en una narració delirant des de diferents punts de vista, que avança i retrocedeix, amb la ironia de sempre del Camilleri (El mateix autor diu que el lector pot recompondre la novel·la al seu gust) (Camilleri fa com un homenatge a "Si una nit d'hivern un viatger" d'Italo Calvino. Fins i tot cita alguna frase i el títol de la novel·la, i titula els capítols amb la primera frase).
En resum: interessos de mafiosos, mesquineses d'uns i altres, meninfotisme i sornegueria del poble, abusos de l'autoritat... en una Sicília (Itàlia) d'esperpent.