dimecres, 29 de febrer del 2012

CONCURS

EL PROPER 13 DE MARÇ SORTIRÀ PUBLICAT UN NOU LLIBRE D'UN AUTOR CATALÀ.

HEU D'ENCERTAR EL TÍTOL DEL LLIBRE I EL NOM DE L'AUTOR.

EL/LA 1ER/1ª QUE L'ENCERTI REBRÀ UN OBSEQUI.

PODEU RESPONDRE DIRECTAMENT ALS COMENTARIS D'AQUESTA ENTRADA.


PSSSSSSS!PISTA...





2º PSSSSSPISTA

L'AUTOR VA NÉIXER A L'EIXAMPLE DE BARCELONA UN MES DE MARÇ I EMPRA LA LLENGUA CASTELLANA PER ESCRIURE LES SEVES OBRES.

3PISTA

ÉS UN ESCRIPTOR QUE PERTANY A L'ORDRE DELS FINNEGANS I ASSISTEIX CADA ANY ,EL 16 DE JUNY AL BLOOMSDAY A DUBLIN.



JA TENIM 1 ENCERTANT!!
LA RESPOSTA ÉS:  "AIRE DE DYLAN" D' ENRIQUE VILA-MATAS




MOLTES FELICITATS!! I BON ANIVERSARI ALS ORFES!!





dilluns, 27 de febrer del 2012

Seda.- Alessandro Baricco



Alessandro Baricco
SEDA (a l'original: SETA)
Traducció: Xavier González Rovira i Carlos Gumpert
Anagrama


Fa temps que hauria d’haver llegit aquesta novel·la curta (o conte llarg, o narració… no ho sabria definir). El cas és que no ho havia fet i, en aquest moment, m’ha servit de descans –de bàlsam, inclús- enmig d’altres lectures més feixugues i complicades.

I què és Seda?

A banda de no saber exactament a quin gènere literari s’adscriu, m’ha semblat un exercici d’estil preciosista quallat de descripcions de caire orientalista, amb una visió tan occidental de l’Orient que fàcilment cau en el tòpic, ja una mica rebregat, de l’exotisme. Crec però, que l’autor va decidir apostar per aquest recurs amb ple coneixement de causa perquè la història que ens explica de manera tan poètica reforça un concepte de dualitat que contraposa, com a mínim, els següents aspectes:
  • La idea d’origen i de destí a través del viatge.
  • La realitat quotidiana (Villedieu, França) i el misteri del que és desconegut (l’aldea d’Hara Kei al Japó).
  • L’amor quotidià i l’amor platònic (és a dir, allò que es té i allò que es desitja).
  • La vida i la mort.
  • El llenguatge (oral o escrit) i el silenci.
  • La visió real i la visió onírica.
  • L’empresonament i la llibertat (una antítesi representada metafòricament a través dels ocells engabiats).
  • França, símbol de la raó, la modernitat i els principis de la Revolució Francesa, i el Japó, terra ignota i aïllada on encara perdura la societat feudal. 
  • Allò necessari i, alhora, pedestre (els cucs o les larves), oposat a allò meravellós, subtil i evanescent (la seda).
I entre aquests extrems que formen imatges especulars on una realitat queda reflectida en l’altra, hi ha el pas del temps i una acceptació conformada del destí. Baricco insisteix a marcar la temporalitat donant dades precises sobre les estacions de l’any, l’edat del protagonista, els mesos de duració dels viatges i els llocs recorreguts una i altra vegada. 

Com en els contes tradicionals, l'estructura reiterativa compleix la funció d'un mantra. En el cas de Seda, el paràgraf repetit a l'inici de cada capítol sempre conté un mot diferent que és l'únic element que canvia i que conforma l'expressió de la subjectivitat del narrador.
Baricco farceix la narració d’elements històrics com l’obertura de les fronteres japoneses per al comerç exterior, la guerra civil al Japó, la figura de Pasteur, l’al·lusió a Lincoln i, sobretot, la menció a què el 1861 Flaubert estava escrivint Salambô… Novament, la realitat ancorada dins el relat com a marc històric es contradiu amb la imprecisió difuminada dels fets explicats i de la contenció d’uns personatges tan imaginaris com volgudament desdibuixats.

La referència a Salambô, novel·la històrica amb recreacions esteticistes i barreja de personatges reals i ficticis, no és en absolut casual: la literatura, el fet literari, també entra en aquest joc de miralls.

Cito un fragment del capítol 22:
La residencia de Hara Kei parecía sumergida en un lago de silencio. Hervé Joncour se acercó y se detuvo a pocos metros de la entrada. No había puertas, y sobre las paredes de papel aparecían y desaparecían sombras que no emitían ruido alguno. No parecía vida: si había un nombre para todo aquello, era teatro. Sin saber qué hacer, Hervé Jouncour permaneció esperando: inmóvil, de pie, a pocos metros de la casa. Durante todo el tiempo que le concedió al destino, únicamente sombras y silencio fue todo lo que se filtró de aquel singular escenario. De modo que, al final, Hervé Joncour se dio la vuelta y reemprendió su camino, veloz, hacia su casa. Con la cabeza inclinada, miraba sus propios pasos ya que eso lo ayudaba a no pensar.

Concurset de ca nostra


Un concur a l'estil clàssic (amb preguntes (fàcils) i respostes de la nostra cultura general)

(Podeu enviar les respostes a aquest decàleg a  fsalvadorilopez@gmail.com  i la primera persona en encertar rebrà un regal.)


  • Novel·la d’un premi Nobel de literatura que fa dir en català a un des seus personatges: “Collons de déu –exclamó-, qué desperdicio!”
1˃ Nom de l’escriptor i títol de la novel·la: Gabriel Garcia Márquez.-  Crónica de una muerte anunciada


  • El més famós compositor de tots els temps, en la seua òpera més important, fa exclamar al seu protagonista, en escoltar les notes d’una òpera d’un autor valencià, competidor seu: «Bravi! Bravi! “Cosa rara”» (aquest és el títol de l’òpera del valencià).
2˃ Noms dels dos compositors i en quina òpera hi succeeix: Mozart i Vicent Martín i Soler. Don Giovanni


  • Un important assagista nostre que també va escriure poesia: En un vers d'un poema seu li diu a l’antic estimat: “Jo t’inventava noms i altres carícies”.  El linotipista es va equivocar i va escriure “Jo t’intentava noms i altres carícies”. Al nostre autor li va agradar l’error i va eixir així de la impremta.
 3˃ Nom de l’autor: Joan Fuster


  • Cognom molt d’aquí d’Alfredo, compositor d’una important òpera, el nom de la qual, en homenatge a ell, Toscanini li’l va posar a la seua filla.
4˃ Cognom de l’autor i títol de l’òpera: Alfredo Catalani,  La Wally


  • Un altre premi Nobel que el 1991 fa uns estudis sobre una novel·la d’un escriptor clàssic nostre i que el mossén del Quijote salva del foc.
5˃ Nom de l’autor de la citada novel·la i el títol d’ella: Joanot Martorell, Tirant lo Blanch


  • Pintor surrealista de constel·lacions.
6˃ Nom de l'enorme pintorJoan Miró


  • Uns Papes que feien feredat, i la gent exclamava: “Alerta, que venen els catalans”.
7˃ Cognom de la nissaga papal: els Borja (Borgia, en italià)


  • Poeta en català, la més gran influència de Garcilaso de la Vega:
8˃ Nom del nostre poeta: Ausiàs March


  • Un rei d'infaust record va cremar una ciutat nostra, i al museu de la ciutat el seu retrat penja cap per avall:
9˃ Nom de la ciutat (el nom del rei no cal)Xàtiva


  • Fruita seca, cognom de la senyoreta que apareix a un refrany que té el mateix significant que el següent: "És de l'any de la picor"
10˃ Cognom de l'antiga senyora: Castanya

dissabte, 25 de febrer del 2012

Entrada 600: comencem la festa dels dos anyets compartint lectures!

El proper dissabte, 3 de març de 2012, el nostre bloc farà dos anyets dos de vida, i estem tan contents que anem a passar tota la setmana de festes, celebracions i disbauxa:

- aquesta setmana completarem el canvi d'aspecte de ca nostra

- així mateix, aquesta setmana rebran les autores i els autors la cinquena edició impressa de l'últim, per ara, cadàver exquisit, intitulat DODECAEDRE (l'e-digi-ció, a càrrec dels nostres amics d'edicions de l'ocell de foc, veurà la llum el dia del nostre aniversari feliç)

- concursos, llistes, records, regals...



PERMANEZCAN ATENTOS A LA PANTALLA...

LA RELECTURA



http://www.jaumecabre.cat/articulisme/relectura.html



"Un llibre que no valgui la pena de ser rellegit, no val la pena de ser llegit "(Shmuel Yosef Agnon).


Imatge: "La lectrice soumise".  René  Magritte. 1928

dijous, 23 de febrer del 2012

EL ENEMIGO. ELS LLIBRES


Visca els llibres.
Visca els estudiants!
Prou retallades!!!


(no m'he pogut estar d'afegir unes imatges més - icr)



(i més...)


dimarts, 21 de febrer del 2012

El Desert dels Tàrtars


El desert dels Tàrtars
DINO BUZZATI

Empúries, 2006
Traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre

Gadir, 2005 (6a edició 2011)
Traducció de Carlos Manzano
Pròleg de Jorge Luís Borges


Poc m'atreveixo a dir d'aquest clàssic del S. XX, només cal fer una búsqueda pel google per veure la quantitat de blocs que en parlen, per tant només us explicaré les sensacions que m'ha causat la seva lectura. Des de la primer pàgina em va envair un sentiment de tristesa, fred, soledat i impotència terrible que m'ha durat fins el final, des del principi ja t'imagines com acabarà però tot i així continues com en Giovanni Drogo amb l'esperança que la cosa canvïi.
Us en transcric un bocinet, en castellà, perquè és en la llengua que l'he llegit:

"A través de los cristales sucios se veía, al sesgo, un trecho de muro. También éste estaba inundado de sol, pero no inspiraba alegría. Era la pared de un cuartel; que hiciese sol o hubiera luna, para el muro era totalmente indiferente, bastaba con que no surgiesen obstáculos para la buena marcha del servicio, el muro de un cuartel y nada mas y, sin embargo, un día, en un lejano septiembre, el oficial se había quedado mirándolo como fascinado; entonces esas murallas habían parecido custodiar  para él un destino severo pero envidiable. Aunque no lograra considerarlos hermosos, se había quedado inmóvil unos minutos como delante de un prodigio."

I això gentilesa d'en Bernat, un francès afincat  a les nostres terres, que em va veure llegir aquest llibre mentre dinava al seu restaurant, i em va dir (imagineu-vos-ho en accent francès) "És un llibre de bojos, de bojos!!  sempre m'ha  recordat  aquesta cançó":


dilluns, 20 de febrer del 2012

STEVE JOBS. Walter Isaacson.

Steve Jobs
Walter Isaacson.
RosadelsVents Ed.
669 pàg.
Traducció de Mar Albacar, Núria Parés, Joan Quesada i Xavier Solé.
(Suposo que la rapidesa amb què s'havia de posar a la venda el llibre després de la mort de Jobs, va obligar a l'editor davant la magnitud del relat a fer servir 4 traductors per poder cumplir els terminis previstos...)

Biografia completa d'aquest geni de la tecnologia que morí recentment...
Parlar literàriament de biografies, suposo que és un embolic perquè sempre s'acaba parlant del personatge...
Aquí és molt interessant la introducció, on l'autor explica que va ser el mateix Jobs que el va perseguir durant un temps perquè li escrivís el relat de la seva vida... O sigui que podem dir que tot el què hi ha és acceptat pel biografiat. I com que quan és escrita encara era viu, hi pot participar i fer aclaracions i aportacions...
Aquesta necessitat dels grans homes de deixar un llegat i una herència a les noves generacions i la seva versió dels fets quan saben que han tingut vides contradictòries...

Steve Jobs, de qui sí realment podem dir que és un geni (va cambiar i redefinir el present almenys 2 o 3 vegades: la creació del primer ordinador personal d'ús domèstic, l'ipod i la manera de consumir música, l'iphone i els telèfons mòbils....) però al mateix temps un personatge contradictori emocionalment...
Irritant i irritable; de veritat: aparcava sempre a les plaçes de minusvalids...,
Tossut, perseverant i curiós, amb un gust impecable i insubornable pel bon disseny...
Inspirador però turbulent. Intuïtiu.
Individualista i malcarat amb les formes...
Genial a nivell empresarial però discret a nivell personal (a les últimes pàgines la seva dona reconeix que no es pot tenir tot i que ho va pagar la seva familia) potser perquè va ser un nen adoptat i difícil...

Narrativament és un relat bastant lineal fins i tot en els climax perquè no s'hi aprofundeix gaire ni tampoc hi ha molts molts detalls, i on només s'interfereix de tant amb l'explicació dels productes d'Apple.
Va tenir una vida interessant narrativament parlant perquè va tenir una pujada espectacular de molt jove (la creació d'Apple als vint-i-cinc anys) seguida deu anys després pel seu destronament d'Apple -com si fos un personatge d'Scott Fitzgerald-, funda una altre empresa, després ajuda a crear Pixar (l'estudi cinematogràfic d'animació...), torna com un salvador a Apple per després salvar-la de la crisi amb els nous ordinadors portàtils, els ipods, els iphones, els ipads...
El gran repte que deixa ara, l'enigma, el llegat de Steve Jobs, és si Apple podrà sobreposar-se a la seva gestió tan individualista però de resultats espectaculars per seguir sent l'empresa tecnològica capdavantera i poder seguir dictant el tempo del progrés...

Molt entenedora i per tots els públics, igual que els aparells i productes que Jobs va crear

diumenge, 19 de febrer del 2012

Libro de familia.- Félix Grande










Félix Grande
Libro de familia
Colección Palabra de Honor - Visor Poesía, 2011




Un altre exemple d'un autor que té assegurat el meu seguiment (ja coneixeu la meva passió per aquest home: Biografía (1958-2010), - Memoria del flamenco, La balada del abuelo Palancas...).



El nou llibre del Sr. Grande produeix sensacions (sovint penso que això és el que busco en els llibres):
- la sobrecoberta rugosa, les tapes setinades, el paper del bo...
- lletres en dos colors, el color del paper és lleugerament salmó, una maquetació acuradíssima...

El llenguatge que usa és el mateix al que ens té acostumats Grande: et fa olorar i veure i sentir i gustar del que diu, té frases que t'escanyen, et fa deixar de respirar de vegades...

Acaba així:

Este libro se acabó de imprimir en Madrid
el día 27 de Octubre, cumpleaños
de Francisca Aguirre.
I comença:

GRUPO ESCOLAR
Fila dos, desde abajo.
El sexto, de derecha a izquierda.
En tus ojos dos clavos de silencio,
garrapatas de sino. Cuánto miedo,
cuánto dos ojos, hijo mío, pariente
absoluto y menesteroso.
Yérguete. Desapénate:
disfruta ya del desagravio:
esta cazuela de sosiego
que ambos nos hemos merecido:
yo aquí en tu infancia y tú allá en mi posguerra...
[...]
I entre tots dos, dotze textos fortament poètics, encara que alguns tinguin forma de prosa. Uns de dues o tres pàgines. Uns altres de gairebé quaranta.


Memòria de la infància. L'ajust de comptes amb la seva mare. El record de la mort. La vellesa. La vida compartida amb Donya Francisca Aguirre. El record d'un sogre esborrat de l'Espasa. Una recapitulació del flamenc i un homenatge a Bach i a Machado. Una declaració d'amor a la vida i a l'esperança.
Un passeig pel llenguatge, per la saviesa dels anys i la consciència i la dignitat.
Un llibre que no abandonarà la meva tauleta de nit, encara que ja l'he llegit.


dijous, 16 de febrer del 2012

Austerlitz | W. G. Sebald

Austerlitz
W. G. Sebald
Anagrama


He quedat subjugat per l'escriptura tan original d'aquest autor que va morir el 2001.

M'havien parlat molt bé d'ell. Però aquesta novel·la, Austerlitz, és increïble.
Reconec que no havia llegit res d'ell, i ha estat un dels descobriments més impactants per a mi.

Una persona conta  la vida d'un personatge que va conèixer per casualitat, Austerlitz. Un home que, quan era un xiquet (només tenia quatre anys), sa mare el va enviar per salvar-lo a Anglaterra des del centre d'Europa, davant de l'auge del feixisme. Ell no recoda res d'allò i es considera un apàtrida, totalment desarrelat, no es reconeix en cap país ni en cap llengua. Però a poc a poc va retrobant els records dels seus pares (terrible el seu destí) i retrobant-se ell mateix i la seua llengua. Tot això li ho conta al narrador, el qual parla amb ell al llarg dels anys, sempre en encontres casuals, i continuant el relat per on l'havia deixat, encara que hagen passat molts anys.

La història, molt dura, pot semblar simple, però... Com està contada! És una escriptura originalíssima: en totes les 296 pàgines només hi ha tres punts i a part! El personatge és arquitecte, i inclou en el relat moltes fotografies. Aquestes fotografies són sobretot d'edificis, però també de llocs i persones reals. Una vegada hem acceptat la realitat gràcies a les fotos, l'autor comença a fabular, o no (no ho sabrem mai). Les descripcions de l'ambient i les situacions són esborronadores (com ara, el moment que la mare jueva està fent l'equipatge per a ser deportada a un camp de concentració).

Com va dir Susan Sontang, "Sebald va demostrar que la literatura pot ser, literalment, indispensable. A través d'ell, la literatura continua viva".

Agáta, com tots els jueus, ha rebut l'ordre de fer l'equipatge perquè en sis dies ha de marxar, i aquest dia es acompanyada d'una veïna:
"A primera hora de la mañana del día fijado, las dos, todavía en la oscuridad, nos fuimos, con el equipaje atado al trineo y, sin cambiar palabra, a través de la nieve que giraba a nuestro alrededor, recorrimos el largo camino bajando por la orilla izquierda del Moldava y pasando junto al Baumgarten, has llegar al Palacio de la Feria en Holesovice. Cuanto más nos acercábamos a ese lugar, con tanta mayor frecuencia aparecían saliendo de la oscuridad, pequeños grupos de personas muy cargadas que, a través de la tormenta de nieve, que se había hecho más espesa, se movían con esfuerzo hacia el mismo lugar, de forma que, poco a poco, se iba formando una larga caravana muy extendida, con la que, hacia las siete de la mañana, llegamos a la entrada, iluminada por una sola bombilla eléctrica. Allí aguardamos en la multitud de los convocados, sólo agitada de vez en cuando por un temeroso murmullo, entre los que había ancianos y niños, gente distinguida y sencilla, y todos, como se les había ordenado, llevaban al cuello su número de transporte, colgado de un bramante. Agáta me pidió pronto que la dejase. Al despedirnos me abrazó y dijo: Ahí al otro lado está el parque Stromovka. ¿Darás de cuando en cuando un paseo por mí? Me ha gustado tanto ese hermoso terreno. Quizá cuando mires al agua oscura de los estanques, quizá veas un día mi rostro (...) Se recogían datos personales, se distribuían cuestionarios y se entregaban las llamadas legitimaciones de ciudadanía con el sello EVACUADO o GUETIZADO. Los funcionarios alemanes y sus ayudantes checos y judíos se ajetreaban de un lado a otro, y había muchos gritos, maldiciones y también golpes. Los que iban a viajar tenían que quedarse en los lugares que se les habían asignado. La mayoría permanecían mudos, algunos lloraban silenciosamente, pero tampoco eran raros los arrebatos de desesperación, gritos y ataques de ira."

Coneixeu Terezin? Si no, informeu-vos-en! Hem de saber i no oblidar!

dimarts, 14 de febrer del 2012

Amor y anarquía.- Martín Caparrós

"Era más fácil: para la prensa de un país que renegaba de la política, el corazón parecía una razón más tolerable, más comprensible que la razón. No importó que Soledad hubiera empezado a vivir y militar con los anarquistas meses antes de conocer a Edoardo; era sólo un detalle de la realidad que no tenía por qué empañar una buena historia."

És el meu primer llibre llegit completament en l'ordinador (pràctiques per atrevir-me amb l'e-book? no ho crec, encara): descarregat d'internet abans del tancament de megaupload, és un pdf que no permet impressió.

És de Caparrós, l'autor de "Una lluna", un gran llibre.

A meitat del llibre vaig pensar que no anava a poder amb ell. Un parell de pàgines que se'm van embussar. En reprendre-ho, de nou la prosa de Caparrós em va atrapar. Avui he llegit gairebé vuitanta pàgines, devorant-lo.
De vegades em passa que amb els argentins, al principi, no entenc res. De sobte, un deixa de no assabentar-se de res a submergir-se en el que t'estan dient. Sol ser només una estona. I després ja no tinc problemes de comprensió. Així m'ha passat.

Argentina. Una nena. Una vida per davant amb ganes de fer alguna cosa. Un viatge. Itàlia. Una casa ocupada. Una aventura. Una vida triada. El món. La mort. I moltes vides per darrere.

M'encanta com escriu Caparrós. I les històries que tria.

Feliç dia a les/els amants del llibre.

diumenge, 12 de febrer del 2012

DIBUJOS ANIMADOS. Félix Romeo

Dibujos Animados
Félix Romeo.
Anagrama Ed.
133 pàg.

Primera "novel·la" d'aquest autor aragonés, composta de petits fragments (175 en 130 pàgines) i que son (possibles) records de la seva infància.
Els companys d'escola, la familia, l'adolescència, la familia...
Té un to molt divertit que fa riure de veritat, però alhora tristón.

"Lo más terrible no es ser gordo. Ni siquiera llevar gafas de culo de vaso. Lo más terrible es llevar zapatos con calzas o con plataforma ortopédica. Con esos zapatos no puedes jugar a fútbol y ni siquiera puedes correr decentemente. Te conviertes en un cero a la izquierda. Había dos hermanos gemelos que se llamaban Matalallana y los dos llevaban zapatos de ortopedia. Les llamábamos los Frankenstein. Y nos perseguían sin poder correr. Hasta que quedaban agotados. Esos zapatos pesaban una tonelada. A veces parecía que iban a perder el equilibrio y se iban a partir la crisma. Siempre iban muy juntitos. Sólo les faltaba levantar las manos y llevarlas hacia delante."

Són fragments autònoms que es comuniquen entre ells i van construïnt al narrador, i tots els personatges que l'envolten.
Com una espècie de "Guardià al camp de sègol" saragossà passat el franquisme. Amb frases curtes.
Un noi inadaptat i "friky" intentant enténdre el món, a vegades absurd, que li ha tocat...
"Me faltaba Neeskens y lo tuve que cambiar por cuarenta o cincuenta cromos. Los últimos fichajes nunca los completabas. Sobre todo porque muchas veces ni los propios equipos sabían quienes iban a ser sus últimos fichajes. Además eran los peores cromos. Cuando algún jugador pasaba de un equipo a otro le pintaban encima el color de la camiseta de su nuevo equipo y ya tenían cromo. A veces, si pasaba del Sevilla al Real Madrid o al Valencia, no le cambiaban nada y era el mismo cromo que el año anterior. Si venía al Zaragoza del Madrid le pintaban los pantalones y ya estaba. Y ahí tenías al fulano, posando en el Santiago Bernabeu en vez de en La Romareda. Nunca completábamos los últimos fichajes. Y el año de Neeskens estuve a punto de conseguirlo."

L'any passat, Félix Romeo (nascut el 1968) i que també era el director del programa cultural "La Mandrágora" de TVE, morí, i va ser recordat per alguns companys seus dels mitjans...

"Mi madre estaba hermosa cuando se ponía Tulipán Negro. El Tulipán Negro huele a tulipán negro que es un olor de pureza. Me gustaba el tulipán negro y el frasco de colonia de Maderas de Oriente. Cuando se ponía el Tulipán Negro la piel se le ponía suave."

Tope bona!

dissabte, 11 de febrer del 2012

això!


Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina.- Liudmila Petrushévskaia


Liudmila Petrushévskaia
Érase una vez una mujer que quería matar al bebé de su vecina
Traducción: Fernando Otero
Prólogo: Jorge F. Hernández
Atalanta, Ars brevis, 2011

Allò que diu Atalanta

Un títol amb ganxo.
Dinou contes.
Una edició, com les d'Atalanta, deliciosa.
Dinou històries molt rares.
Premi Mundial de Fantasia en 2010.
El conte que dóna títol al llibre no és el més fort.
Recomanable del tot.


"EL SECRETO DE MARILENA
Había una mujer tan gorda que no cabía en los taxis y en el metro ocupaba todo el ancho de las escaleras mecánicas.
Necesitaba tres sillas para sentarse, dormía en dos camas y trabajaba en el circo como levantadora de pesas.
Era una mujer muy desgraciada, y eso que hay muchas personas gordas que viven felices. Se distinguen por su carácter afable y su buen corazón, y a la gente le suelen caer bien los gordos.
Pero nuestra gorda Marilena guardaba un secreto: tan sólo de noche, cuando llegaba a su habitación en el hotel (en el circo, ya se sabe, siempre está de gira), donde tenía tres sillas y dos camas a su disposición, podía ser ella misma, es decir, se convertía en dos mujeres de aspecto normal, muy guapas, que inmediatamente se ponían a bailar.
[...]"

dimarts, 7 de febrer del 2012

IN MEMORIAM

ANTONI TÀPIES I PUIG

"L'art és la filosofía que reflexa un pensament"

dissabte, 4 de febrer del 2012

L'horitzó.- Patrick Modiano








Patrick Modiano
L'horitzó
Proa i Anagrama, 2010
Traducció al català d'Eulàlia Sandaran i al castellà de M. Teresa  Gallego Urrutia





Ho diu l'editorial:
1er (sic) capítol (PDF)
Una novel·la amb intriga i misteri, com En el cafè de la joventut perduda. 
Text de contraportada En Bosmans viu perseguit per la seva mare, una dona malcarada que li demana diners com si es tractés de cobrar-li la vida. Un dia en Bosmans coneix fortuïtament la Margaret Le Coz, una dona enigmàtica que al seu torn és assetjada per en Boyaval, un individu sinistre que la segueix amb propòsits obscurs. La Margaret i en Bosmans arrosseguen una mateixa solitud i connecten d’una manera profunda i curiosa. Entre ells neix una intimitat semblant a la que lliga de manera fugaç els viatgers dels trens nocturns. I és amb tren que la Margaret acabarà allunyant-se d’ell. Al cap de quaranta anys, en Bosmans la busca en la memòria i pels carrers de Berlín.
Patrick Modiano descriu de manera magistral els amors que es retroben en el record però que s’extravien en el somni, i també aquells somiegs (sic) diürns que acaben cristal·litzant en la memòria com una vivència real. L’horitzó és una novel·la de persecucions i d’intriga, en la mesura en què la recerca de l’altre és inseparable de la recerca d’un mateix. Lluny de l’etern retorn present en l’obra de Modiano, aquí «encara queda una mena d’esperança, una línia de fuga cap a l’horitzó».
Notes del blocaire:

1.- M'he passat tot el llibre intentant comprendre el títol. He recordat aquella magistral frase de la nostra amiga Sícoris: "I sí, Sant Jordi ens agafarà amb un llibre a la mà i un altre a l'horitzó, esperant-nos i fent-nos l'ullet..."
2.- El llibre es gaudeix al llarg de totes les seves pàgines: Modiano no dóna receptes, no dicta sermons, no ofereix solucions: a l'horitzó no s'arriba mai.
3.- Del protagonista vas sabent coses pel que va fent, per les pistes que segueix i per les que decideix no atendre, pels seus records i unes quantes aventures que et relata.
4.- Bosmans és un home que va recordant com el passat ja li perseguia fa quaranta anys; arriba a recobrar-lo i el deixa passar (almenys, no es "regodea" en ell). Memòria i futur. Vida.
5.- Els llibres també són protagonistes: treballa en la llibreria d'una editorial, la núvia també acaba en una altra (40 anys i una frontera més enllà), uns llibres es queden sense lliurar i acompanyen l'acomiadat...
6.- Valoració personal: molt bo.

dijous, 2 de febrer del 2012

MESSI. Leonardo Faccio

Messi. El chico que siempre llegaba tarde (y hoy es el primero)
Leonardo Faccio
Debate Ed.
208 pàg.

"Jugar a fútbol es una manera de seguir viviendo en la infancia."

Aquesta aproximació al famós futbolista que li fa el també argentí Leonardo Faccio es presenta com una biografia però no ho és i acaba sent literatura de la bona amb un personatge real que de portes endins podria ben ser un curiós personatge de novel·la...

Què es pot explicar en un llibre d'un dels personatges més famosos i globals de l'actualitat i que cada dia els diaris porten informació d'ell?
Doncs quasi tot (excepte de futbol) perquè l'autor aconsegueix parlar amb el carnisser de Castelldefels que li porta la carn a Messi(!!!), els seus avis, amb la germana, el profe d'informàtica de La Masia,  els seus amics de l'infància, companys de selecció argentina...

"-Porque me cansa porque no hago nada. Estaba todo el día al pedo y también me aburre estar así.
(...)
Empecé a Ver Lost y Prisión Break. Pero me terminó por cansar. Porque siempre pasaba algo nuevo, una historia nueva y aparte sempre otro te la contaba.
Messi se aburre con Lost.
Messi es zurdo."
Un noi que viu només pel futbol, adicte a la migdiada, enganxat sempre a la Blackberry© que és com sol comunicar-se amb el seu entorn; no li agrada escriure ni llegir... I sempre sembla no tenir mai res a dir quan li posen un micròfon al davant...
I que és com si només al jugar a futbol es convertís en un altre... Aquell nen que no creixia i que cada nit s'havia de xutar hormones; o que a l'escola no parlava mai ni amb la professora o que a l'últim Mundial de futbol quan Maradona el va nomenar capità de la selecció argentina Messi no volia perquè això li suposava haver de parlar al vestuari amb tots els jugadors...

Tant ben escrit que sembla un llarg artícle periodístic, amb la èpica dels bons relats esportius i la màgia de les coses inexplicables, que a vegades també és la màgia de l'esport...
I encara que no us agradi el futbol us acabareu enamorant d'aquest noi encantador, reservat i misteriós quan no juga al futbol...

Mor la poetessa polaca Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura en 1996, als 88 anys

Discurso en el depósito de objetos perdidos

Perdí algunas diosas en el camino de sur a norte,
y también muchos dioses en el camino de este a oeste.
Se me apagaron para siempre un par de estrellas, ábrete cielo.
Se me hundió en el mar una isla, otra.
Ni siquiera sé exactamente dónde dejé las garras,
quién trae mi piel, quién vive en mi concha.
Mis hermanos murieron cuando me arrastré a la orilla
y sólo algún huesito celebra en mí ese aniversario.
Salté de mi pellejo, perdí vértebras y piernas,
me alejé de mis sentidos muchísimas veces.
Desde hace mucho cerré mi tercer ojo ante todo esto,
me despedí de todo con la aleta, me encogí de ramas.

Se esfumó, se perdió, se dispersó a los cuatro vientos.
Yo misma me sorprendo de mí misma, de lo poco que quedó
de mí:
un individuo aislado, del género humano por ahora,
que sólo perdió su paraguas ayer en el tranvía.

De "Si acaso" 1978
Versión de Gerardo Beltrán


Poemes de Wislawa Szymborska

Radiaciones. Diarios de la Segunda Guerra Mundial. Vol.2. Ernst JÜNGER (Fragments)


Ernst JÜNGER
Radiaciones. Diarios de la Segunda Guerra Mundial.
Memorias- Vol.2
Traducción de Andrés Sánchez Pascual
Editorial Tusquets.










Saint-Dié, 28 de agosto de 1944

La vida se asemeja a una caña de bambú, la cual va formando nudos de manera rítmica y con ello refuerza su solidez. Siempre vuelve a haber así tiempos en los que se concentra en plenitud de sentido el progreso puramente cronológico, el ir haciéndonos mayores. Son cumpleaños en un sentido superior, maduraciones frente al mero envejecimiento. Al morir vuelve a anudarse el sentido de la vida, antes de la fructificación que es la eternidad.
(...)

Kirchhorst, 14 de enero de 1945

El dolor es como una lluvia, que primero cae en tromba y luego va calando lentamente la tierra. El espíritu no lo capta de una vez.
El dormir me hace bien; inmediatamente después de despertarme vuelve el dolor a ocupar su lugar.
Nos alzamos como acantilados en el silencioso oleaje de la eternidad.
(...)

Kirchhorst, 28 de abril de 1945

Enjambres de rusos han acampado en las granjas donde han desaparecido o están en cautiverio los varones; matan cada día una res y organizan comilonas como los pretendientes de Penélope. Se los ve de pie junto a las vallas, tomando el sol; tienen unos pómulos enormes y una piel que, a consecuencia de las francachelas, florece como terciopelo puro.
Eso arroja luz sobre la naturaleza irrisoria del mundo del terror.
(...)

Kirchhorst, 9 de mayo de 1945

Las carreteras siguen abarrotadas de millones y millones de seres humanos errantes, de la calamidad de una migración de pueblos inimaginable.
Tenemos hospedada en casa a una joven berlinesa; ha perdido todo en los saqueos y, vestida con un pantalón de soldado y una ligera blusa, marcha a pie en busca de una amiga.
Todos los parientes, todos los conocidos habrán de ser redescubiertos, habrán de resucitar del mundo de escombros.
(...)

Kirchhorst, 15 de julio de 1945

Nos sonreímos de los sueños de nuestros años infantiles, en los cuales queríamos llegar a ser maquinistas de tren, y nos sonreímos también, a cada decenio que pasa, de los castillos encantados que la fantasía ha construido engañosamente para nosotros en el decenio precedente. El curso de la vida va precedido de sueños de felicidad que son como espejismos en el polvo del desierto.
(...)

Kirchhorst, 24 de julio de 1945

Nunca dejarán de ser un consuelo los libros, cual naves ligeras y fiables para realizar viajes por el tiempo y por el espacio y más allá.
Mientras se tenga un libro a mano y ocio para leer, ninguna situación podrá ser desesperada, carecer completamente de libertad.
(...)

Kirchhorst, 24 de noviembre de 1945

En esos momentos de nuestra vida en que se enseñorean de nosotros las cosas tristes, grises, el odio del mundo, en esos momentos dormir se convierte en un consuelo, en un palacio de imágenes al que bajamos.
En tales situaciones el despertar se revela como un dolor. Uno resbala hacia la consciencia como hacia una charnela cortante.
(...)

Kirchhorst, 2 de diciembre de 1948

Nuestra preocupación por los ausentes. Los pensamientos giran en torno a los guerreros, a los desaparecidos, a los prisioneros. Tal vez no nos lleguen nunca noticias de ellos, tal vez hasta varios años más tarde no nos enteremos de que cayeron en la guerra. Y nunca parecerá más fuerte el soplo de lo absurdo que cuando nos es preciso reconocer que estuvimos angustiándonos por una persona convertida en podre hacía ya tiempo. Pensábamos en ella como si estuviera viva. Hay algo maravilloso, sin embargo, en ese “como si”. Deberíamos pensar en cada muerto como si estuviera vivo, y en cada vivo, como si estuviera ya separado de nosotros por la muerte. Así nuestros deseos apuntan más alto, a la persona invulnerable."

dimecres, 1 de febrer del 2012

El origen del mundo.- Pierre Michon

El origen del mundo
Pierre Michon
Anagrama

I després de...
Els onze(Club Editor), Vidas minúsculas (Anagrama), Mitologías de invierno/El emperador de Occidente i El rey del bosque/Abades (ambdós d’Alfabia), ja comentats per aquest enlluernat per l’escriptura del Michon i sempre aspectant de la més mínima novetat que isca al mercat d’aquest autor, Anagrama acaba de publicar “El origen del mundo”.

Una novel·la curta (només 83 pàg.) on està condensat amb una prosa exquisida què és per a Michon la sexualitat, el desig, la imaginació, el record, la natura, la bellesa... en una comarca a prop de Lascaux, d’un jove mestre de 20 anys entre dos ideals femenins (la Mare i la Bellesa) i uns personatges i una naturalesa ancestrals.

Només per a delerosos de l’escriptura del Michon.

No creo en las bellezas que se van revelando poco a poco, a poco que nos las inventemos; sólo me importan las apariciones. Ésta me supuso al instante pensamientos abdominales en la sangre. Decir que era un bocado soberbio es poco. Era alta y blanca, era leche. Era algo amplio y copioso como las huríes de las Alturas; anchuroso, pero estrangulado, con la cintura apretada; si los animales tienen una mirada que no desmiente sus cuerpos, era un animal; si las reinas tienen una forma propia de llevar erguida en la columna del cuello una cabeza plena pero pura, clemente pero fatal, era la reina. Aquel rostro regio iba desnudo como un vientre; y, en él, esos ojos muy claros que tienen, milagrosamente, las morenas de piel blanca, esa índole rubia secreta bajo el pelo de ala de cuervo, ese enigma que nada, si por azar posees a esas mujeres, ni los vestidos remangados ni los gritos, resuelve. Tenía entre treinta y cuarenta años. Todo en ella era conocimiento del placer, ese mismo, desde luego, en que suele pensarse, pero también ese otro que dispensaba a todos, a sí misma y a nada cuando estaba sola y dejaba de verse, sólo con apoyar las yemas de los dedos, volviendo un poco la cabeza, y entonces los discos de oro que llevaba en las orejas le tocaban la mejilla mientras te miraba o miraba hacia otro lado, y aquel placer era agudo como una herida; lo sabia; lo llevaba con valor y con pasión...