dissabte, 28 de desembre del 2013

Els llibres del Mil·lenni... d'entrades!

Germanes i llibre, Iman Maleki (*)


Benvolgudes i benvolguts:
Estem a punt de publicar l'entrada número mil.
Com a part dels fastos de la celebració del primer miler d'entrades al nostre bloc, hem sol·licitat de les òrfenes i els orfes una tria de llibres ressenyats o esmentats a ca nostra ("els llibres que et venen al cap quan penses en els orfes", exactament, més o menys). 
Fins avui, 28 de desembre (poca broma), ens han arribat les següents propostes, que hem ordenat alfabèticament. 
Alguns llibres, veureu, no tenen entrada pròpia, però han sigut part del bloc dels orfes des del principi, configurant la nostra memòria i el nostre bagatge lectors.
Podeu afegir-ne, i/o recolzar els ja triats, als comentaris d'aquesta entrada. 
Per favor. I gràcies (això no cal dir-ho).





la llista mil·lennària

diumenge, 15 de desembre del 2013

Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar


Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar (Desenterrando el silencio)
Text: Francesc Escribano, Francisco Ferrándiz i Queralt Solé
Fotografies: Sergi Bernal
Edit.: Mirmanda, Blume, Ventall, 2013

Un mestre català, nascut a Mont-roig del Camp, desapareix només començar la Guerra Civil, juliol del 1936, en un poblet de Burgos, Bañuelos de Bureba, on exercia. En acabar el curs escolar havia d'haver tornat al seu poble per a passar les vacances d'estiu. Un mestre innovador i idealista, avançat al seu temps, en un llogaret de la Castella profunda. Un mestre que proposava nous mètodes d'aprenentatge (Freinet, amb la impremta, el gramòfon, balls, correspondència amb escoles de Catalunya...).

En l'actualitat, agost de 2010, durant l'exhumació d'una fossa comuna, comença una investigació sobre aquest personatge la qual va descobrint una història que ha estat silenciada durant massa anys.







El més estrany és que, fins i tot després d'assassinat, s'inicia un procés de depuració contra ell.

Però no és veritat que "todo el mundo", com diu la nota incorporada a l'expedient  pensara això d'aquell home. Com exposava abans, arran de l'exhumació comencen a brollar de molts llocs veus que aporten dades sobre el personatge: d'exiliats de Mèxic, del poble del mestre, de Saragossa... i del mateix Bañuelos.

Un llibre fet amb molt de respecte i estima. Acompanyat d'un facsímil d'una de les publicacions que feia el mestre amb els seus alumnes i una foto de grup. I unes impressionants fotografies en blanc i negre del Sergi Bernal.

Impressionant article de F. Ferrándiz al final del llibre: "Fosas comunes del siglo XXI en España".




(No apte per als de "cal passar pàgina", "no hay que escarbar viejas heridas" i "oblidem-ho tot d'una vegada"... i moltes i moltes més!)


dissabte, 14 de desembre del 2013

Bagheria.- Dacia Maraini






Dacia Maraini
Bagheria
Traducció al castellà de Juan Carlos de Miguel y Canuto
editorial minúscula, 2013




Primeres planes

Jo conec Bagheria de la següent manera: Tornem a Palermo des de Cefalú, la platja “o’shea” més fora dels meus esquemes, possiblement:
- arena que bull (i jo sense “xancletes”, les compraríem més tard, en un xinès als afores d'Agrigento, de camí a l’Scala dei Turchi ), 
- ocupació total de banyistes, sense espai entre un i un altre (una exageració), 
- una corda a l'alçada dels genolls separa un tros de platja gratuïta d'una altra de pagament (un garito, amb animadors “playeros” inclosos, s'ha ensenyorit d'un tros, imposant el ritme del seu DJ i els malucs dels seus monitors d’acqua-gim, 
- hem menjat fatal en un garito super-cutre, 
- torne enfadat: no li veig sentit a aquesta pèrdua de temps (per no dir que m’he cremat els peus i la dignitat). 
L'autopista deixa el mar a la dreta, i el voreja. Ja quasi a Palermo, el mar s'allunya de la carretera i un poble ocupa l'espai d'un cap, en la plana que s'estén sota una muntanya no gaire alta, però suficient per a tapar-li el mar i els seus vents. Com tantes a Itàlia, la carretera és quasi un viaducte. El poble, a baix. És Bagheria. 
Sembla industrial. L'arquitectura siciliana és com és, et fas a ella, deixa de sorprendre't; deixa, fins i tot, de cridar-te l'atenció (no obstant això, els seus trets són imponents, el seu efecte colpeja “razón y corazón”, el seu aspecte és modern, antic, deixat, detallista, ruïnós, brodat, benvolgut, oblidat…). 

Dacia Maraini explica una altra cosa. Bagheria és la vila de camp de Palermo. La comarca, el racó “chic” de les vacances dels reis i les seues corts. Casalots de rics, amb els seus jardins i les seues estàtues, escenaris de grandesa i “corrales” d'estupres i fingiments, de riqueses i mesquineses… De dolços sicilians i amargors universals. 
Dacia Maraini explica la seua història (ens narra el seu paisatge) deixant-se portar pels seus records. Sovint relata com la realitat i els seus personatges la reclamen i requereixen, per què torne al relat, per què avance en la seua història, per què no es calle. I ens és igual que explique els seus records que els seus relats. Quasi totes les pàgines del meu exemplar del llibre tenen avui un post-it almenys: una cita, una imatge, una bufetada, un tresor, una frase ben dreçada o delicada, una picada d'ullet a la poesia, una salutació a la revolució… 
Dacia Maraini no fa poesia, sinó bellesa, en aquest llibre. Fa història. També sociologia. Parla de respecte i dignitat. I de com els oblidem, o com construïm, sobre ells i contra ells, les nostres vides: com podem… 
Les edicions de minúscula, de què em sorprenc?!
Se ha pensado siempre que un cierto carácter oscuro, una cierta mentalidad seca y ceñuda de las gentes sicilianas correspondiese a la tierra que las ha generado. La violencia de un cierto modo de hacer política no podía amalgamarse más que con estas rocas grises y ásperas e inaccesibles, con este mar hostil y demasiado dominante, con este paisaje hosco y seco, árido y fúnebre, con las grandes extensiones de campos de trigo, sin un árbol, un refugio del sol, con los muros cubiertos de pinchos sobre cuyas ruinas nace la pita, que alza su hermosísimo cuello hacia el cielo en un triunfo de floración perfumada solo en el momento lacerante de su muerte. (pàg. 40-41)
Hay un momento en su historia en que cada familia aparece feliz a sus propios ojos. Quizá no lo sea en absoluto. Pero se lleva escrito en la cara: yo, familia compuesta hace poco, estoy en mi plenitud y necesidad, soy el alimento para los ojos ajenos, soy la carne terrena que imita la carne divina, soy la Familia en su beatitud terrena. Se deja impresa en las fotografías, esa felicidad, brota de los ojos, de los vestidos, de la unidad interna, de ese interrogarse, buscarse, empujarse, olfatearse, que tenemos en común con los animales.Después, no se sabe cómo, todo se rompe, empieza a disgregarse. La rosa ha dado lo mejor de sí, ahora pierde los pétalos uno a uno y se asemeja más a su diente cariado que a una flor. El olor es la última cosa que se va; ese ligero aroma de carnes adormecidas, de alientos tiernos y muy jóvenes, ese perfume de necesidad que constituye la perfección de la familia al nacer. (pàg. 106)
Si tuviera que mantenerme en vida durante algunos días en espera de la muerte, elegiría los jazmines de Bagheria, como Demócrito eligió el pan fresco. (Debiéndose casar su hermana y no queriendo estropearle la fiesta, Demócrito se mantuvo con vida durante tres días olisqueando pan fresco.) (pàg. 118)

dijous, 12 de desembre del 2013

EL AÑO QUE TAMPOCO HICIMOS LA REVOLUCIÓN. Colectivo Todoazen

El año que tampoco hicimos la revolución
Colectivo Todoazen
Debolsillo ed.
2007 (Publicat originalment per Caballo de Troya ed. el 2005)
368 pàg.

Els Todoazen sembla ser que foren un col·lectiu anònim format per un economista, un sociòleg i un escriptor.
Van presentar aquesta obra amb aquest títol tant potent i preciós i crec que també van escriure columnes d'opinió i economia al ja difunt diari Público.

Aquest volum presenta una cartografia social, econòmica i mediàtica a l'Espanya del 2003 i 2004.
Vist des d'ara, tot semblava tant clar i evident que ara, a temps present, res ens hauria de sorprendre perquè aquí ja hi era i se'ns ensenyava tot: Corrupció, atur, deslocalitzacions, guanys desemesurats... Que reunits d'aquesta manera tant perequiana, ens fa veure, així per acumulació, l'evidència que ens ha portat al punt on estem i cada dia veiem per la televisió i pel carrer com el present se'ns va derrumbant a sobre diàriament.

"A cierre de 2003, el endeudamiento familiar superó por vez primera el medio millón de euros (507.585 millones), el doble que en 1988 (256.309 millones), según datos del Banco de España. Una subida del 100% en las deudas que se ajusta al encarecimiento del 110% en los precios de la vivienda durante el último lustro. De toda la deuda familiar, el crédito hipotecario, con 418.191 millones, es el gran protagonista y la partida que más ha crecido en los últimos años. Nunca antes había una cifra de endeudamiento tan grande. El gobernador del Banco de España, Jaime Caruana, insistía en la necesidad de moderarlo."

Com que són fragments agafats de diaris, tot té un to períodistic. Molt fred i cerebral.
La veritat és que és un dels llibres més durs que recordo últimament. Les dades que va donant et posa els pèls de punta...
"Según una encuesta de la aseguradora Cardif, seis de cada diez españoles reconocen que en caso de perder su puesto de trabajo tendrían bastantes o muchos problemas para afrontar sus gastos cotidianos, frente a uno de cada diez que manifiesta lo contrario; un 59% de los consultados cree que hoy nadie tiene asegurado su empleo y un 49% declara sentirse inseguro en su puesto de trabajo"

També hi ha molts noms propis (majoritàriament banquers i ministres) d'aquells anys, que es van repetint durant totes les pàgines...

Hauria de ser lectura obligatòria al batxillerat però també pels ministres i polítics i a les escoles de negocis més lliberals...

dilluns, 9 de desembre del 2013

Gárgaras con alquitrán.- Jáchym Topol




Gárgaras con alquitrán
JÁCHYM TOPOL
Traducció al castellà de Kepa Uharte
Lengua de trapo, 2008

La fitxa del llibre al web de Lengua de trapo



He tingut en la cartera el paperet amb la ressenya d'aquest llibre des dels temps de L'Hora del Lector...
No recordo qui ho va recomanar. El títol, amb el pas del temps, ho feia suficientment desitjable.
Fa uns dies, vaig encertar a demanar-ho en la llibreria adequada i m'ho va aconseguir. Bravo per 3i4, la llibreria de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Em criden ruc. Bon començament.
Nen petit en llar que es diu Llar.
Txecoslovàquia precomunista. Orient i occident fent el millor que saber fer: portar-se malament. 
Nens i adults també al seu rotllo: fer un món maco per avorrir.
El 'gran quadern', de la Kristof, em va arribar a l'ànima. Aquest és més fort, crec.
Qui tingui sobredosi de dolços en aquestes dates que s'apropen i necessiti llevar-se el mal sabor dels torrons, pot fer gàrgares amb quitrà i apropar-se a la guerra de la mà d'un nen que cuida del seu germà perquè no està bé, que sobreviu volent-se anar a la legió, que atén els somnis d'uns altres però no perd ni la ingenuïtat ni la vida, salvat per la seva astúcia i per els qui li han ocultat la seva identitat, amb amics i enemics no sempre clarament delimitats.
És dur, encara que explicat així gairebé no dol.
És fort, encara que tanta salvatjada no et demoleix.
El llibre és una passada. Jo encara estic tremolant.
Papá me apretó contra sí, hundí mi cabeza en su barriga y flipé por haber encontrado a mi papá exactamente tal como nos lo había explicado el comandante Vyzlata. A nuestro alrededor silbaban disparos, se oían gritos todo el tiempo, pero papá me sujetó con fuerza y se me pasó por la cabeza que aunque este tipo no fuera mi viejo, sin duda era mejor estar sobre el tanque que rodar por debajo de él como un cadáver acribillado. Yo lo tenía claro. (p. 158)

diumenge, 8 de desembre del 2013

Una espia a la casa de l'amor - Anaïs Nin

ANAÏS NIN
UNA ESPIA A LA CASA DE L'AMOR
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
La Breu, abril 2011


Fa aproximadament un any vaig caure seduïda per l'Anaïs Nin llegint "Dins d'una campana de vidre", i dic seduïda a consciència, poques vegades m'he trobat amb una lectura que sigui capaç de bressolar-me mentre llegeixo (suposo que la traducció també hi té a veure), i he de dir amb gran alegria que també en aquesta ocasió m'he sentit bressolada, m'he sentit somniant, m'he sentit caminant de nit amb una capa, m'he sentit perduda i angoixada. 
És una prosa tan poètica, tan melòdica, tan delicada que enlloc de llegir, voles, és un xiuxiueig. L'espia és la protagonista, la Sabina, que indaga en l'amor, en diferents tipus d'amor, per tal d'esbrinar què és allò que li manca per gaudir-ne plenament, per sentir-se satisfeta del tot... Però l'espia també és el narrador, que observa i explica els anar i venir de la Sabina, sense immiscuir-s'hi, sense valorar, només observant-la, explicant-la...

"El seu nucli, el lloc on sentia una inseguretat constant, aquella estructura sempre a un dit d'esfondrar-se, que una paraula grollera, una falta de respecte o una crítica podien esmicolar amb tanta facilitat, el nucli que vacil·lava davant dels obstacles, vivia perseguit per la imatge de la catàstrofe, la mateixa basarda obsessiva que trobava a La valse de Ravel."

"L'esvaïment del color al seu rostre també dotava els seus gestos d'una fermesa serena, molt diferent de l'stacato nerviós dels altres percussionistes. venia de l'illa de la suavitat, del vent suau i del mar càlid, on la violència havia caigut en desús i només explotava en cicles. Una vida massa dolça, massa apaivagadora, massa narcòtica per a la ràbia contínua"

"En les múltiples peregrinacions de l'amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d'amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havíen mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificalment, sufocats per accident, continuaven existin en fragments separats i en una infinitat d'ecos més petits."

"Sempre que se sentia perduda en els deserts inacabables de l'insomni, la Sabina seguia un cop més el fil laberíntic de la seva vida des del principi per mirar de trobar el moment en què s'havien confós els camins."

"L'havia presa una febre confessional que l'obligava a alçar lentament el vel, només una punta, i després s'espantava si algú l'escoltava amb massa atenció..."


Enllaç al blog del traductor, Ferran Ràfols,  amb text de la presentació que feu del llibre

dissabte, 7 de desembre del 2013

Contrada - Jordi Llavina



Jordi Llavina
Contrada
Editorial Tres i Quatre, SL, octubre 2013



La Contrada d’en Jordi Llavina és de quaranta sonets, quaranta sonets que parlen de la vida, de cases, del camp, d’amor, d’ocells, del pas del temps, de la terra, del poder de les paraules, de silencis, de persones, d’herències, de victòries, de derrotes, de malaltia, d’animalons, de mans, de mort, de desamor, de llums...

Contrada és una obra que transmet maduresa, serenor, experiència passada i desig d’anar endavant, és el cop de porta que tanca una època deixada enrere i una esplanada enorme davant.

En Jordi Llavina ha escollit el sonet, entre d’altres coses, per tal de tenir una estructura a partir de la qual construir i  arribar més lluny (això ho van dir el dia a la presentació del poemari) i ho aconsegueix, no sé si li cal una estructura tant estricta per demostrar la seva vàlua com a poeta, com a prestidigitador de paraules o de sentiments, però ho fa  i el millor de tot és que se’n surt, tant bé com amb Vetlla (en Jaume C. Pons Alorda, digué que una i altra formaven les dues cares de la mateixa moneda i l’autor assentí), i afegeix a la música pròpia del sonet la seva pròpia melodia, quaranta melodies a ritme de sonet.

Flaquesa

“Si ara sentissis que el cos perd la força,
passejant prop dels camps, per la boscúria
-el blat segat, la resina de l’escorça,
veus de cigales, hores de cantúria

del temps d’estiu-, i que l’esquena es torça
i també l’ànim –del món de la cúria,
per sempre lluny el teu cor que s’esforça
a renegar tanta de llei d’espúria-;

Si el teu desig fos ser un ésser del vent,
o el bell dibuix d’un pàmpol de figuera,
si sabessis que ja no t’espera

ningú –la dona, els fills-, ni cap lament
hagués de sortir mai del pit dels teus,
jauries sol, donant conversa als déus.”


El test de la flor malva

Veuràs com el fullatge del vell àlber
que tens davant de casa ja grogueja.
El pàmpol de la vinya avui terreja
-era tan gerd, i ara és sols brossa-. A l’alba,

herba enrosada. I és com la mà balba,
el cor: palpa i no pren. L’ànim vespreja
quan l’aigua de la pluja fa neteja
i creix el riu. El test de la flor malva

-un regal seu- recorda el dol i el plany.
Florirà el cel de neu com una branca.
Tornarà el glaç, que els brocs de font enjoia.

Llavors encara no haurà fet ni un any
que no hauràs oblidat la teva noia.
L’orgull farà que callis com et manca.



Pròleg de Teresa d'Arenys
Epíleg de Josep M. Esquirol
Dibuixos de José Luis Paulete
Fotografia d'Albert Carreras

dijous, 5 de desembre del 2013

Al envejecer, los hombres lloran (En viellissant les hommes pleurent). Jean-Luc Seigle.

Jean-Luc Seigle
Al envejecer, los hombres lloran (En viellissant les hommes pleurent, 2012).
Seix Barral. Barcelona, 2013
Traducció al castellà d'Adolfo García Ortega
236 pàgines
18 euros



Des de sempre, molts de nosaltres hem tingut i sentit una especial fascinació i admiració per la cultura francesa, ja fora pel seu gran cinema –per a mi el millor del món-  o  ja fos també per la gran quantitat de narradors francesos tan admirables tots ells; i de forma inconscient, mentre llegia “Al envejecer, los hombres lloran” (En vieillissant les hommes pleurent) he tingut, en tot moment, present això i de sobte una sèrie de representacions artístiques del país veí  m'han vingut a la ment: les lletres de les cançons de Georges Brassens, els paisatges rurals de les pel·lícules de Jean Renoir o la representació grisenca que de la província francesa va retratar tan bé el cineasta Claude Chabrol; encara que finalment tot el que conté aquesta petita joia, que es aquest llibre, vagi molt més enllà.

Aquesta novel·la escrita per Jean-Luc Seigle ha rebut el Premi RTL-Lire, que concedeixen  els lectors i llibreters francesos. Premi, aquest, comparable al nostre Premi Llibreter, encara que reforçat pel dictamen dels lectors. Per tant, estem davant d´una obra que ha commogut als lectors francesos, que ha tocat una fibra especial en ells.

El 9 de juliol de 1961 es un gran dia per la família Chassaing (el matrimoni format per Albert i Suzanne, el fill petit Gilles i l'avia, Madeleine), i també pels habitants del petit poble on viuen: en aquest dia arribarà el primer televisor a aquest lloc de la França profunda. L'aparell no només suposa una innovació absoluta sinó que servirà per portar les imatges del fill gran del matrimoni, Henri, destinat a la guerra d'Algèria. Pràcticament tot el poble està invitat a aquest gran aconteixement. Durant tota aquesta jornada, del matí a la nit, afloraran tota mena de sentiments i emocions a cada membre de la família.  

El que més m'ha agradat d'aquest llibre ha estat la seva delicadesa alhora de tractar qüestions tan complexes com la mort, la mentida, l'adulteri, la solitud, la ferida del pas del temps, com els llibres i la lectura poden ajudar-nos a suportar la vida, tal com es. Però per sobre de tot, expressa com la Historia no és més que la suma de moltes petites histories personals; i, en el fons, aquesta Historia (amb majúscules) pot traumatitzar i descompondre la vida de les persones. Com, en suma, la Historia es compon de moltes petites histories d'homes i dones que han de ser escoltades i sabudes per arribar a entendre realment aquesta Historia amb majúscules. 
Es un llibre que es llegeix sol, sense quasi adonar-nos. Demana ser llegit. Demana ser sentit com una dolça cançó francesa. Un cop acabat, vaig tenir la sensació d´ haver assistit a un petit miracle, com si hagués saborejat un bell poema.
Una obra mestra.

Aquest fragment pot ser un petit tast de la bellesa del llibre:

“Hacía años que Albert no había entrado en la habitación de su madre. La última vez fue para velar los restos mortales de su padre. Habría que remontarse más de treinta años atrás, desde entonces no había vuelto a poner los pies allí. (…) El olor también había cambiado. La habitación olía a sopa y el silencio parecía más viejo. En el fondo, no sabía nada de esa habitación en la que él había nacido, en la que su madre había amado a su padre, en la que ella había traído a sus hijos al mundo, en la que ella seguramente había soñado, por mucho que le costara imaginarse a su madre como soñadora, en la que se había quedado dormida, agotada por la carga de trabajo que su buen Dios le asignaba cada mañana y que ella siempre había aceptado sin rechistar. ¿También ella había llorado allí, quizá? Desde esa mañana, sabía que no se pasaba por la vida sin llorar, ni siquiera su madre, por mucho que siempre se hubiera mostrado de una gran fortaleza mientras vivía. ¿Mientras vivía? ¡Pero si no estaba muerta! Estaba allí, desfigurada, esmirriada, arrugada igual que un viejo vestido arrojado hecho una bola en un rincón del cuarto, pero viva todavía. Era también la habitación, se dijo, en la que ella moriría muy pronto.”

dilluns, 2 de desembre del 2013

FARGO ROCK CITY. Chuck Klosterman

Fargo Rock City
Chuck Klosterman
Es pop ed.
2011
339 pàg.
(Trad. al castellà d'Òscar Palmer Yáñez)

En Chuck Klosterman, que és un periodista musical de publicacions com GQ, Spin, New York Times, Esquire, Washington Post... ja havia publicat en castellà amb Mondadori ed., fa 5 o 6 anys, un treball molt interessant que es deia "Pégate un tiro para sobrevivir" (no vaig entendre mai el perquè d'aquell títol...) que era una crònica molt bona i divertida d'una travessa que feia ell mateix en cotxe pels USA d'una punta a l'altre...
Era com un relat biogràfic barrejat amb ficció (una espècie de, sorry!! per la comparació,: Vila-Matas pop de cultura popular...)

I en aquest (escrit abans del "Pégate...") "Fargo Rock City"(amb aquesta vaca tacada com les cares pintades del grup Kiss...)  és també el relat i la crònica de com un jove Chuck Klosterman, nascut en un poble perdut de Dakota de molt poques cases i sense cap semàfor dins la ciutat (aquesta és una dada molt important en el relat... S'esmenta, almenys, un parell de vegades) i moltes granjes; i el més petit de 7 germans, com es converteix durant tota la seva adolescència en un fanàtic de la música heavy metal.
Tal com explica l'autor, aquesta va ser la banda sonora de la seva adolescència igual que durant la dècada de mitjans dels 70 i quasi tots els 80 també va ser-ho de mil·lions de joves americans i de tot el món.
No és un relat escrit en plan nostàlgic i fanàtic, sinó que com a periodista especialitzat que és, va explicant i argumentant, amb molt humor, com aquest estil es va popularitzar i escampar, i va fer furor en el mitj-oest americà. Molt divertits els capítols on els grans grups de heavy metal es van haver d'afrontar a la visualitat que començava a representar la cadena MTV, i copsar les possibilitats que oferia aquest nou mitjà per poder escampar arreu (i de manera global) la seva música.
On es veu la imparcialitat de l'autor, per exemple, és en les pàgines on passa comptes amb la majoria de grups, en la poca profunditat dels seus missatges i els destins (quasi tots fatals) d'aquests músics, peluts i cridaners, caiguts en el "Sexe, drogues i rock&roll" més barroer; però que mirat des dels ulls de nois solitaris (i moltes vegades intel·ligents, però sense gaire estímuls) i perduts enmig de pobles petits enmig de grans extensions de camps de blat, com el mateix Klosterman, doncs era la millor porta per entrar al món dels adults...
No és per obrir un debat... però un exemple del tò del relat (s'ha de llegir amb ironia, igual que tot el llibre i tota la música que s'esmenta; ara, des de la nostra època l'hem de mirar i escoltar amb ironia, com tota l'època dels 80, però sense restar-li importància a l'efecte que va tenir ens els mil·lions de joves que s'hi van abraçar... Almenys fins que van arribar Nirvana i Kurt Cobain, que ja portaven una coartada intel·lectual i de tristesa com a plus afegit...):
"Si tuviera que resumir la cuestión en una sola frase, probablemente diría que la diferencia fundamental estriba en que a los tíos les gusta la cultura pop incluso cuando no la consumen; dicho de manera más específica, les gusta la música incluso cuando no la están escuchando. A los varones jóvenes les gusta el rock -y la cultura general- de manera tangible e intangible. Lás féminas jóvenes se muestran más vehementes en lo primero y prácticamente indiferentes en lo segundo.
Me siento un tanto incómodo realizando estas afirmaciones, porque -como ya he dicho antes- parecen indicar..."
És un to com d'adolescent ampollón i repelent, dels que tot ho saben... Però simpàtic, una mica arrogant i amb encant...

Molt divertides són les pàgines on l'autor barreja la seva història personal i biogràfica dins el discurs de "Fargo Rock City" i com descriu la seva experiència solitària en aquella petita ciutat on va néixer...


dissabte, 30 de novembre del 2013

TSILI, HISTÒRIA D'UNA VIDA.- AHARON APPELFELD






AHARON APPELFELD
TSILI, HISTÒRIA D'UNA VIDA
TRADUÏT AL CATALÀ PER EULÀLIA SARIOLA
CLUB EDITOR, 2013

'TSILI' D'AHARON APPELFELD, UN LLIBRE DELICATESSEN / Cabaret elèctric (18/11/2013): La Marina Espasa ens recomana el nou llibre d'Appelfeld per a Club Editor.
La Tsili Kraus té dotze anys i viu en un poblet d'Europa central. És la més jove i la menys eixerida d'una família jueva. Quan pares i germans fugen de la invasió alemanya, l'abandonen a casa: Tsili, obligada a viure sola, descobreix la bellesa del món, i sobreviu.
Simple i fonda, d'una força incomparable un dels grans creadors de la literatura d'Israel.


Aharon Appelfeld, a L'hora del lector (08/04/2009) (amb un "Curro" Manzano molt patillut)

Quina casualitat, a l'Univers dels orfes, tres aproximacions al món dels jueus:
- l'amic Enric, amb les seves reflexions i recerques, la seva pasió semítica i el seu saber, molt...
- l'amic elPac, amb les heretgies i la pintura, tan seves ambdues...
- i l'Applefeld, amb un llibre delicat, estrany, diferent...

Els orfes, u per a tots i totes/tots per la lectura.

Aquesta tercera aportació al discurs se n'ix de mare: quan ha de fugir, una família jueva i pobra deixa en casa la filla xicoteta, que parla poc i estudia sense traça, que aprèn amb un jueu vell un poc de "doctrina" però no "progressa adequadament" a l'escola, que viu al "corral" com les gallines i li fan el mateix poc cas que a aquestes... Pobra entre els pobres: re-marginada, doncs.

I fuig. I per sobreviure diu que és filla de la Maria, la "dona que fuma" de la comarca, que bufa fum i filles pel món. I se'n surt, però treballant d'esclava, i la guerra haurà passat en acabar el llibre i no haurem vist més que els seus efectes al voltant.

Un llibre "guinda" (no confondre pas amb la dona del ministre, que segur que és com ell...) per a tot aquest rebombori jueu que hem fet a cals orfes.

divendres, 29 de novembre del 2013

Un mal nombre (Storia del nuovo cognome, 2012). Elena Ferrante. Comentari i fragment

Elena Ferrante
Un mal nombre (Storia del nuovo cognome, 2012)
Traducció al castellà de Celia Filipetto
Editorial Lumen. Barcelona. 2013

Segona part del tríptic napolità escrit per la gran escriptora italiana Elena Ferrante. Em remeto a tot el que ja us vaig comentar anteriorment de la primera part, “La amiga estupenda” (http://elsorfesdelsenyorboix.blogspot.com.es/2013/08/la-amiga-estupenda-lamica-geniale-2010.html);  i afegeixo que encara m´ha agradat més aquest segon llibre. La historia d´amistat de les dues noies, Lenù i Lila, continua i experimenta noves sotragades. Malgrat tot, una necessita de l´altre i el lector sent com a cada nova situació o acció que viu una acaba per força afectant a l´altre.
Cadascuna seguirà camins diferents, en aquesta segona part. Lenù segueix estudiant i Lila comença una tortuosa vida matrimonial i familiar al seu barri napolità. La violència, la cobdícia, la misèria i pobresa confrontades a la riquesa fosca i submergida a l´Itàlia dels anys 60, esdevé el tema central de l´obra. La Ferrante coneix molt bé la vida social napolitana i el seu tríptic es també una lliçó moral i antropològica.

Sens dubte amb aquest tríptic estem davant de la Gran Novel·la Italiana del segle XXI. Al 2014 es publicarà a Espanya la darrera part de la historia. No us perdeu aquesta obra per res del món.
Llegir a Elena Ferrante resulta una de les experiències més maques del món. 


Valgui aquest fragment com exemple de la bellesa de la prosa de la Ferrante: 

“Bajé toda la pendiente oscura. La luna asomaba ahora entre las nubes ralas de bordes claros y la noche olía a gloria, se oía el hipnótico rumor de las olas. En la playa me quité los zapatos, la arena estaba fría, una luz azul grisácea se prolongaba hasta el mar y luego se extendía por todo su tembloroso manto. Pensé: Sí, Lila tiene razón, la belleza de las cosas es un truco, el cielo es el trono del miedo; estoy viva ahora, aquí a diez pasos del agua, y esto de bello no tiene nada, es aterrador; formo parte de esta playa, del mar, del hormigueo de todas las formas animales, del terror universal; en este momento soy la partícula infinitesimal a través de la cual el temor de todo toma conciencia de sí mismo; yo; yo, que escucho el ruido del mar, que siento la humedad y la arena fría.(...) Ah, es cierto, tengo demasiado miedo y por eso confío en que todo acabe pronto, que las imágenes de las pesadillas me coman el alma. Deseo que de esta oscuridad broten manadas de perros rabiosos, víboras, escorpiones, enormes serpientes marinas. Deseo que mientras estoy aquí sentada, a la orilla del mar, de la noche lleguen asesinos que desgarren mi cuerpo. Sí, sí, que se me castigue por mi inutilidad, que me ocurra lo peor, algo tan devastador que me impida enfrentarme a esta noche, a mañana, a las horas y a los días que vendrán para confirmarme con pruebas cada vez más concluyentes mi constitución inadecuada.”
  

dimecres, 27 de novembre del 2013

Herejes .- Leonardo Padura


Leonardo Padura
Tesquets editores
Barcelona, 2013


Un punt de partida apassionant:
"El 1939 el S. S. Saint Louis va estar fondejat alguns dies davant L'Havana. Hi viatjaven 900 jueus procedents d'Hamburg que tenien l'esperança de trobar a Cuba un lloc del qual escapar de la barbàrie nazi. La família del xiquet Daniel Kaminsky, que esperava al port amb el seu oncle Joseph, tenia un as a la màniga per aconseguir desembarcar: un petit llenç de Rembrandt que havia passat de generació en generació, i amb el qual tenien l'esperança de comprar les autoritats cubanes. Però res va eixir bé, els jueus van ser enviats de tornada a una mort segura a Europa (i el quadre va desaparèixer)."


La realitat:


- La tragèdia del S. S. Saint Louis 
















- La grandesa de Rembrandt.

- L'expulsió dels jueus de la Península, la vida a Holanda, la matança de jueus a Polònia entre 1648 i 1653, l'holocaust... 

La història comença al s. XVII, a l'Asterdam de Rembrant, fins a l'època actual a Cuba. Al llarg de més de 500 pàgines, l'autor ens parla del poble jueu al llarg de la Història (Padura s'hi ha documentat exhaustivament), del dolor de la pèrdua dels sers estimats, del desarrelament, d'heretges, de pintura (és recomanable llegir el "Libro de Elías" amb il·lustracions de Rembrandt i fotos d'Amsterdam), de desencant i frustració (la ironia amb que mira la política i la societat cubanes actuals és magistral), de tribus urbanes (a Cuba!), d'amor i amistat...

Tot això i més, contat amb una prosa acurada i àgil, trobareu en aquest llibre que barreja la novel·la històrica, la social i la policíaca.

Padura en aquesta novel·la està contra els fanatismes d'una o altra índole, i advoca per la tolerància i el respecte per les diferents maneres de pensar i estar en aquest món. Molt recomanable.

dilluns, 25 de novembre del 2013

ESCRIPTURA CREATIVA. Víctor Sunyol

Escriptura creativa. Recursos i estratègies
Víctor Sunyol
Eumo ed.
2013
185 pàg.



Com en qualsevol pràctica, l'escriptura té unes lleis internes (invisibles) que permeten un desenvolupament òptim i correcte d'aquesta activitat.

Víctor Sunyol (veterà poeta, escriptor i editor, amb molts anys d'ofici) presenta, ara, aquest manual que, tal com el seu títol indica, és un seguit de recursos i estratègies amb que obtindrem, si no la tenim ja, una bona escriptura.

Aquest volum està dividit en tres parts: Narrativa i Poesia   i cada apartat alhora en tres capítols. El primer hi ha activitats que ens deixaran descubrir i exercitar la imaginació, a treure idees de l'interior d'un mateix i del món que ens envolta. El segon exposa exercicis de creació i escriptura. I el tercer està dedicat a la creació i recreació a partir de textos ja donats.
Aquestes primeres dues parts, es podria dir que són més teòriques, amb fragments molt bons i ben triats que són clars exemples del què s'explica; perquè la tercera part (on apareix el Víctor Sunyol més lliure) són 48 consells pràctics i reals: 24 sobre l'escriptura i 24 de creativitat.

Indispensable i necessari!!

dimarts, 19 de novembre del 2013

Dones barbudes i gegants



Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de la natura. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema: L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de Joseph Merrick, un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un circ Freaks (1932; La parada de los monstruos), que el director Tod Browning va rodar fent servir actor de circ reals. La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el Paral·lel d’entre segles.

La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries. Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses, fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic (que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir burgès i acabar com atracció popular) són les cambres de meravelles, col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions humanes amb individus dissecats o vius.

Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular. Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les hemeroteques

De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la realitat.

En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de Pilar Pedraza i de l’assaig Venus barbuda y el eslabón perdido (1).


Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay
una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.
Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?
Se dice que las mujeres no entran fácilmente
en ese lugar bienaventurado
Clementine Delait, mujer barbuda

Els integrismes religiosos tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les dones sota vels i mantellines, ben el contrari dels pentinats i els barrets profans. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.

Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació, el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no desitjats.

A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic. Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX (actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els anomenats zoos humans (2), i van fomentar el col·leccionisme de targeta postals fotogràfiques de freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’Akimitsu Naruyama (3) o a la pàgina web The Human Marbels (4).

Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama
(Ressenya a  En la lista negra)

A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum elèctrica, cinematògraf, raigs X...

En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la bella es la bestia”.


Sense abandonar el món dels fenòmens de fira, s’acaba de publicar El hombre que compraba gigantes, de Luis C. Folgado de Torres (4). A mig camí entre la ficció i la biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y sacristía” del XIX.

Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí

Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història: el doctor Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.

La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà. Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un contracte amb ell.

Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.

Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864

Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va escriure el conte La hija del doctor Velasco (5), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San Isidro (6).

Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la cultura de masses televisiva i el lirisme trist de Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular


*


Galeria de barbudes

 Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)

 Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)

 Madame Delait (1910)

 Krao (principis S. XX)

 Annie Jones (1886)

 Julia Pastrana (ca. 1850)

 Barbara Urselin (ca. 1650)

Magdalena Ventura (1631),
José de Ribera (Museo del Prado)

Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)
Castell de Blois (França)
Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590),
Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)


Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878




Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional Antropológico


*

Notes i bibliografia:

(1) Pedraza, Pilar. Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.

(2) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.). Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.

(3) Ito Toshiharu. Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999.

(4) Pednaud , J. Tithonus. The Human Marbels [pàgina web].

(5) Folgado de Torres, Luis C. El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.

(6) Sender, Raúl J. La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.

(7) Dorado Fernández, Enrique, et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia]. Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. <https://revistas.ucm.es/index.php/REML/article/download/REML1010130010A/22910>.