Tant en català com en castellà és molt escassa la literatura i l’assaig
que tractin l’origen i l’evolució dels espectacles de fenòmens de la
natura. El coneixement popular d’aquelles atraccions de fira que
mostraven individus amb malformacions, reals o fictícies, en circs i
d’altres espectacles itinerants no va més enllà del cinema:
L’home elefant (1980), dirigida per David Lynch, que explica la història real de
Joseph Merrick,
un home amb la síndrome de Proteus, que va viure a Anglaterra el segle
XIX i que conegut popularment com "l'home elefant", va ser exhibit en un
circ
Freaks (1932;
La parada de los monstruos),
que el director Tod Browning va rodar fent servir actor de circ reals.
La dona barbuda, siamesos, gegants i nans, hermafrodites, l’esquelet
humà, amputats, la dona ocell... Fenòmens com aquells que va viure el
Paral·lel d’entre segles.
La realitat, però, anava molt més enllà d’aquestes impactants històries.
Durant el segle XIX i principis dels XX l’exhibició de rareses,
fenòmens i zoos humans que mostraven indígenes portats de les colònies
europees van formar part de l’oci. L’antecedent de l’espectacle públic
(que va començar en l’àmbit aristocràtic de la cort abans d’esdevenir
burgès i acabar com atracció popular) són les
cambres de meravelles,
col·leccions particulars de membres de la noblesa i de la burgesia, que
sorgeixen a partir dels segles XVI i XVII, impulsades per la curiositat
que desperten les novetats naturals, biològiques i artístiques, i els
objectes rars i exòtics de les regions de les grans exploracions i
descobriments, i que en ocasions podien anar acompanyades d’exhibicions
humanes amb individus dissecats o vius.
Aquests gabinets privats aniran desapareixent durant el segle XIX i
nodriran els nous museus nacionals naturals i d’art que comencen a
aparèixer a les grans ciutats d’Europa i Amèrica. Alhora, mentre creixen
les masses obreres i populars de les grans ciutat pel creixement de la
indústria, creix també la necessitat de noves formes d’oci del qual hi
participa el circ, les fires ambulants amb els fenòmens humans, i que
acabarà trobant en el cinema la més gran expressió de diversió popular.
Avui, segurament, ja no queda ningú que hagués viscut aquell món tan
excèntric. Només queden les velles pel·lícules i els papers grocs de les
hemeroteques
De tots aquest fenòmens, la dona barbuda és el personatge amb més
interès des del punt de vista antropològic. Primer perquè és dona i
segon perquè el pèl és un element de l’anatomia humana que té un llarg
recorregut dins la història de la percepció del gènere. No se li escapa a
ningú que el cabell, el pèl corporal i el púbic formen part de modes i
tendències socials i religioses que distorsionen la percepció de la
realitat.
En el seu moment ja vam parlar del pèl púbic a
De pops i pubis: la representació del plaer, i ara ens acostarem a la construcció i la reconstrucció de la feminitat a través de la pilositat de la mà de
Pilar Pedraza i de l’assaig
Venus barbuda y el eslabón perdido (1).
Viejo san Pedro, he apostado 50 francos a que no hay
una barba tan hermosa como la mía en tu paraíso.
Para este último viaje, ¿me vestiré de hombre o de mujer?
Se dice que las mujeres no entran fácilmente
en ese lugar bienaventurado
Clementine Delait, mujer barbuda
Els integrismes religiosos tendeixen a fer desaparèixer el cabell de les
dones sota vels i mantellines, ben el contrari dels pentinats i els
barrets profans. Un rostre de dona sense el cabell que l’emmarqui és un
rostre asexuat. Però el pèl ha d'estar al seu lloc: un rostre femení
pelut recorda el d’un animal, valor que socialment només s’accepta en
l’home. Aquesta imatge salvatge no és, però, ni una constant universal
ni abasta totes les cultures. Hi ha, fins i tot, comportaments subjectes
a les modes i a la indústria que les promou, fins al punt que avui la
bellesa masculina, sota la dictadura d’un hedonisme que prové de la
pràctica esportiva, ven cossos depilats com estàtues gregues.
Pilar Pedraza ens porta a fer un recorregut històric sobre l’acceptació,
el rebuig i l’ús interessat que s’ha fet de la imatge de la dona
barbuda. Deesses, reines i santes lluint barbes fàl·liques associades al
poder o mostrant una aparença dissuasòria davant de pretendents no
desitjats.
A les corts europees dels segles XVI i XVII destaquen diverses figures
de salvatges, dones barbudes, éssers anòmals, bojos, “bestioles i
musaranyes de l'arca de Noè”, com se les anomenava, molt abundants a
l'Espanya dels Àustria, que van decaure quan els Borbons es van fer amb
la Corona (potser perquè amb els de casa ja en tenien prou), i durant la
Il·lustració. Eren un divertiment palatí, personal del servei domèstic.
Els prínceps es regalaven i intercanviaven tant els “monstres” reals
com els seus retrats, amb un gust manierista i una sensibilitat diferent
del sentimentalisme humanitari i hipòcrita de la burgesia del segle XIX
(actitud que no només no hem abandonat, sinó que s’ha estès), que no
contenta amb l'exhibició de peculiaritats i anomalies en els museus de
cera i anatòmics, va practicar el tràfic de comunitats senceres en els
anomenats zoos humans (2), i van fomentar el col·leccionisme de targeta
postals fotogràfiques de
freaks, més assequibles que els quadres de segles enrere, part integrant del material publicitari dels
freaks shows i objecte d'un col·leccionisme popular més amic de les rareses que de l’art, com es mostra a la col·lecció fotogràfica d’
Akimitsu Naruyama (3) o a la pàgina web
The Human Marbels (4).
Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama
A partir del segle XVIII, les dones barbudes desapareixen de la cort i
conquereixen, de la mà d’empresaris oportunistes, la plaça pública
barrejades amb d’altres anomalies, aquelles que no havien tingut lloc a
les cases nobles. Els seus propietaris (eren una mercaderia) van
coquetejar en més d’un cas amb la ciència afavorits per un segle que
feia servir els avenços tècnics que mostraven les exposicions universals
com a part dels espectacles d’entreteniment de masses: fotografia, llum
elèctrica, cinematògraf, raigs X...
En el cas de la dona barbuda, els circs i les fires itinerants la
mostraven en qualitat de fals híbrid d'animal i humà o de representant
de la baula perduda del darwinisme, en relació amb la pretesa major
proximitat de les dones amb la natura, consagrada pels filòsofs de la
Il·lustració i combatuda per les primeres feministes com Mary
Wollstonecraft. Al final del llibre, aquesta relació de la dona i la
natura ens l’explica Pedraza en la relació que literatura i cinema han
establert amb alguns personatges de la cultura popular, sobretot la gata
i la lloba, en el capítol “Zoología perversa y fantasía misógina, la
bella es la bestia”.
Sense abandonar el món dels fenòmens de fira, s’acaba de publicar
El hombre que compraba gigantes,
de Luis C. Folgado de Torres (4). A mig camí entre la ficció i la
biografia novel·lada, narra la vida d’Agustín Luengo Capilla (Puebla de
Alcocer, 1849-Madrid, 1875), personatge real que patia acromegàlia i que
amb 2’35 metres d’alçada va ser un dels homes més alts del món. Agustín
va ser comprat als seus pares pel propietari del Circo Luso i va ser
passejat per tota Espanya com a atracció de fira. La primera part de la
novel·la és un recorregut per la seva vida i l’adaptació al món del
circ, on es barregen tant artistes amb d’altres anomalies físiques com
personatges fronterers que troben en el món tancat i íntim del circ una
forma de viure una vida que seria impossible a l’Espanya de “cerrado y
sacristía” del XIX.
Agustín Luengo, a Puebla de Alcocer,
amb la seva mare i un veí
Agustín Luengo viu, amb mancances i desitjos, una vida més o menys feliç
fora de l’Extremadura natal. Un dia actua a palau davant del rei Alfons
XII, i serà allà on coneixerà el personatge central d’aquesta història:
el doctor
Pedro González de Velasco (1815-1892), fundador, l’any 1875, del
Museo Nacional de Antropología, de Madrid. L’edifici del museu va ser prèviament casa seva i el material exposat prové de la seva pròpia col·lecció anatòmica.
La relació entre Agustín Luengo i González de Velasco va ser
contractual. Velasco vivia la seva relació amb la medicina patològica
amb el mateix entusiasme que un meteoròleg viu l’arribada d’un huracà.
Una de les especialitats de Velasco era l’embalsamament, tècnica que
feia servir per preservar qualsevol meravella mèdica. Sense voler
desvetllar una història que de fet no és cap misteri ni cap enigma, el
doctor s’interessa en les peculiaritats físiques d’Agustín i signa un
contracte amb ell.
Però si per alguna cosa va ser conegut González de Velasco és pel
trasbals que li va representar la mort de la seva filla, Concha, a
l'edat de 15 anys, fet que també surt relatat a la novel·la. La nena
patia un cas greu de tifus que va ser tractat pel doctor Benavente, pare
de l’escriptor Jacinto Benavente. Veient que el tractament dispensat no
donava cap resultat, va decidir actuar pel seu compte i li subministrà
un purgant que va acabar causant la mort de la seva filla.
Esquela mortuòria de la filla de González de Velasco
Diario Oficial de Avisos de Madrid, 14 de maig de 1864
Desesperat per la pèrdua, de la qual no es recuperà mai més, Velasco va
embalsamar la nena abans d’enterrar-la. Però un cop instal·lat a la
casa-museu va decidir portar les restes mortals de Concha al seu
domicili, exhumant-les del cementiri de San Isidro gairebé en perfecte
estat. El cos va ser instal·lat en una de les estances de la casa amb un
vestit de núvia, succés que va donar lloc a nombroses llegendes com les
que es relaten a la novel·la, entre elles que el doctor i el seu
ajudant i promès de la filla asseien el cadàver a la taula i la
tractaven com si fos viva. L'escriptor aragonès Ramón J. Sender va
escriure el conte
La hija del doctor Velasco
(5), sobre la seva vida. Què se’n va fer de la mòmia forma part de la
llegenda de González de Velasco. Hi ha qui diu que és al Museo Nacional
de Antropología; hi ha qui diu que és enterrada en el cementiri de San
Isidro (6).
Amb un material com aquest i en un context tan ric com el dels circ i
les fires ambulants, en una Espanya enterrada en l’obscurantisme i la
negror de Goya i Gutiérrez Solana, i en el Madrid decimonònic, les
possibilitats de la novel·la eren immenses, però ha faltat destresa
narrativa i, sobretot, habilitat lingüística. No n’hi ha prou amb una
bona història i un diccionari de castellà castís. Malgrat les intencions
de l’autor, el relat es pla i sona fals per un excés d’artifici lèxic i
per manca d’ofici. Malgrat tot, la novel·la es deixa llegir i és una
bona introducció en un món que, com la sorra, se’ns escapa entre els
dits. Posats a triar entre viure amb els monstres contemporanis de la
cultura de masses televisiva i el lirisme trist de
Freaks o del museu de González de Velasco, quedem-nos amb els horrors i les tenebres de l’imaginari secular
*
Galeria de barbudes
Jennifer Miller (1996, Annie Leibowitz)
Priscilla o Pescilla Bejano (ca, 1940)
Madame Delait (1910)
Krao (principis S. XX)
Annie Jones (1886)
Julia Pastrana (ca. 1850)
Barbara Urselin (ca. 1650)
Magdalena Ventura (1631),
José de Ribera (Museo del Prado)
Antonietta Gonsalvus (1593),
Lavinia Fontana (atrib.)
Castell de Blois (França)
Brígida del Río, la Barbuda de Peñaranda (1590),
Juan Sánchez Cotán (Museo del Prado)
Fragment de diari amb la crònica de la presentació del cos
d'Agustín Luengo a l'Exposició Universal de París de 1878
Motllo del cos d'Agustín Luengo
Museo Nacional Antropológico
*
Notes i bibliografia:
(1) Pedraza, Pilar.
Venus barbuda y el eslabón perdido. Madrid: Siruela, 2009.
(2) Blanchar, Pascal; Boëtsch, Gilles; Snoep, Nanette Jacomijn (eds.).
Human Zoos: The Invention of the Savage. Paris: Actes Sud - Musée du Quai Branly, 2011.
(3) Ito Toshiharu.
Freaks. La collezione Akimitsu Naruyama. Modena: Logos Art, 1999.
(4) Pednaud , J. Tithonus.
The Human Marbels [pàgina web].
(5) Folgado de Torres, Luis C.
El hombre que compraba gigantes. Madrid: Áltera, 2013.
(6) Sender, Raúl J.
La llave y otras narraciones. Madrid: Emesa, 1969.
(7) Dorado Fernández, Enrique,
et al. “La momia de la hija del doctor Velasco. Disección de una leyenda” [en línia].
Revista de la Escuela de Medicina Legal. Febrero de 2010. <
https://revistas.ucm.es/index.php/REML/article/download/REML1010130010A/22910>.
