FARGO ROCK CITY. Chuck Klosterman

Fargo Rock City
Chuck Klosterman
Es pop ed.
2011
339 pàg.
(Trad. al castellà d'Òscar Palmer Yáñez)

En Chuck Klosterman, que és un periodista musical de publicacions com GQ, Spin, New York Times, Esquire, Washington Post... ja havia publicat en castellà amb Mondadori ed., fa 5 o 6 anys, un treball molt interessant que es deia "Pégate un tiro para sobrevivir" (no vaig entendre mai el perquè d'aquell títol...) que era una crònica molt bona i divertida d'una travessa que feia ell mateix en cotxe pels USA d'una punta a l'altre...
Era com un relat biogràfic barrejat amb ficció (una espècie de, sorry!! per la comparació,: Vila-Matas pop de cultura popular...)

I en aquest (escrit abans del "Pégate...") "Fargo Rock City"(amb aquesta vaca tacada com les cares pintades del grup Kiss...)  és també el relat i la crònica de com un jove Chuck Klosterman, nascut en un poble perdut de Dakota de molt poques cases i sense cap semàfor dins la ciutat (aquesta és una dada molt important en el relat... S'esmenta, almenys, un parell de vegades) i moltes granjes; i el més petit de 7 germans, com es converteix durant tota la seva adolescència en un fanàtic de la música heavy metal.
Tal com explica l'autor, aquesta va ser la banda sonora de la seva adolescència igual que durant la dècada de mitjans dels 70 i quasi tots els 80 també va ser-ho de mil·lions de joves americans i de tot el món.
No és un relat escrit en plan nostàlgic i fanàtic, sinó que com a periodista especialitzat que és, va explicant i argumentant, amb molt humor, com aquest estil es va popularitzar i escampar, i va fer furor en el mitj-oest americà. Molt divertits els capítols on els grans grups de heavy metal es van haver d'afrontar a la visualitat que començava a representar la cadena MTV, i copsar les possibilitats que oferia aquest nou mitjà per poder escampar arreu (i de manera global) la seva música.
On es veu la imparcialitat de l'autor, per exemple, és en les pàgines on passa comptes amb la majoria de grups, en la poca profunditat dels seus missatges i els destins (quasi tots fatals) d'aquests músics, peluts i cridaners, caiguts en el "Sexe, drogues i rock&roll" més barroer; però que mirat des dels ulls de nois solitaris (i moltes vegades intel·ligents, però sense gaire estímuls) i perduts enmig de pobles petits enmig de grans extensions de camps de blat, com el mateix Klosterman, doncs era la millor porta per entrar al món dels adults...
No és per obrir un debat... però un exemple del tò del relat (s'ha de llegir amb ironia, igual que tot el llibre i tota la música que s'esmenta; ara, des de la nostra època l'hem de mirar i escoltar amb ironia, com tota l'època dels 80, però sense restar-li importància a l'efecte que va tenir ens els mil·lions de joves que s'hi van abraçar... Almenys fins que van arribar Nirvana i Kurt Cobain, que ja portaven una coartada intel·lectual i de tristesa com a plus afegit...):
"Si tuviera que resumir la cuestión en una sola frase, probablemente diría que la diferencia fundamental estriba en que a los tíos les gusta la cultura pop incluso cuando no la consumen; dicho de manera más específica, les gusta la música incluso cuando no la están escuchando. A los varones jóvenes les gusta el rock -y la cultura general- de manera tangible e intangible. Lás féminas jóvenes se muestran más vehementes en lo primero y prácticamente indiferentes en lo segundo.
Me siento un tanto incómodo realizando estas afirmaciones, porque -como ya he dicho antes- parecen indicar..."
És un to com d'adolescent ampollón i repelent, dels que tot ho saben... Però simpàtic, una mica arrogant i amb encant...

Molt divertides són les pàgines on l'autor barreja la seva història personal i biogràfica dins el discurs de "Fargo Rock City" i com descriu la seva experiència solitària en aquella petita ciutat on va néixer...